Els cementiris de Sant Pere

El perímetre urbà que ocupen les esglésies de Sant Pere i l’antic poble de Sant Pere, ha estat al pas del temps, “lloc de repòs etern”.

Ja en època romana, els llocs d’enterraments eren fora de la població, arran dels camins, tal com estaba establert al costumari romà. Els egarencs eren inhumats al costat del camí que anava d’Ègara a Aquae Calidae (Caldes de Monbui), majoritàriament als patis del carrer Puig i Cadafalch o del carrer Major de Sant Pere, on ha estat freqüent les troballes arqueològiques, principalment de tombes, algunes d’elles de les anomenades de tègula.

Tomba de tègula romana (aprox. segle II), trobada als patis del carrer Major de Sant Pere l'any 1986/ procedència Joaquim Verdaguer

Amb l’arribada dels cristianisme, els enterraments es concentraven a les sagreres, espais al voltant de les esglésies de Sant Pere, tal com ho desmostren les 18 tombes de l’època de l’alt medieval que els arqueòlegs van trobar durant les excavacions de l’any 2003.

Durant segles, dites tombes havien quedant sepultades per quasi un metro de terra que el temps i les riuades havien anat, paulatinament, deixant a l’oblit.

Entrant al segon mil-leni, la part forana i, més tard, l’incipient prepoble de Sant Pere, varen tornar a fer els enterraments a la sagrera de les esglésies i a l’interior de Santa Maria, on trobem les sepultures de cavallers com en Muntanyans o dels priors Busquets, Sabat i Gaspar.

L’any 1458 dins el cementiri es varen reunir el Consell de Filigresos per acordar cercar un pintor que decorés un altar de l’església. Ja al segle XVIII, el cementiri estava configurat amb una fil-lera de ninxos a la paret nord de Santa Maria, a llevant de Sant Miquel.

Arran la tanca que separava aquestes esglésies de la parroquial de Sant Pere hi havia dos panteons que hem de suposar que els seus propietaris eren famílies benestants del poble de Sant Pere.

Entrada al cementiri de Sant Pere / Baltasar Ragon-Amat

Els nínxols de la paret de Santa Maria /Fons Baltasar Ragon. AMAT

El cementiri / Usbaldo Iranzo -Museu de Terrassa

L’any 1904, quan va tenir lloc l’anexió del poble de Sant Pere a Terrassa, entre altres acords, el consistori terrassenc el 19 de juliol de 1904 acordà; «Se sancionó el acuerdo adoptado por la Junta Local de Sanidad, acerca de la conveniencia del inmediato cierre del cementerio de S. Pedro de Tarrasa por no reunir ninguna de las condiciones que en materia de cementerios establece la vigente legislación y especialmente porque se halla dentro de poblado, y en tal concepto debe desaparecer por estar terminantemente prohibido; y se acordó no permitir en lo sucesivo enterramiento en la fosa común ni en nincho de alquiler de dicho cementerio, y por lo que respecta á los de propiedad particular del mismo, la Comisión de Gobernación proceda al estudio é instrucción del aportuno expediente para su clausura definitiva».

Interior del cementiri / Fons Baltasar Ragon-AMAT

L’any 1906 s’exhumaren els cadàvers traslladant-los al Cementiri de Terrassa (el Vell). Es desmantellaren les rengleres de nínxols i es procedí a les primeres intervencions arqueològiques. Els primers resultats van ser el descobriment de tres tombes romanes, fragments de ceràmica i monedes de coure.

Els nínxols de darrera Sant Miquel / I, Pauli i L Bartrina -Museu de Terrassa

Desmantellament del cementiri / Fons Baltasar Ragon-AMAT

Fonts consultades:

FERRAN,Domènec. Ecclesiae Egrarenses. Les esglésies de Sant Pere. Lunweg. S.L. Terrassa 2009.

Ajuntament de Terrassa. Acte del Ple del 19 de juliol 1904