Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 26 de maig de 2018

Sant Pere i Sant Fermi de Rellinars, una església terrassenca


Del kilòmetre 16’7 de Terrassa a Castellbell i el Vilar, havent passat Rellinars i abans del pont, surt una pista que mena (700 metres) a la primitiva església parroquial de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars.

El poble de Rellinars està a un extrem del Vallès Occidental a tocar el Bages. Quin interès té pel terrassencs una església situada fora del ser terme?: L’any 1965, l’Ajuntament de Terrassa, a proposta de la Junta de Museu, dirigida per Josep Rigol, va comprar la deteriorada església per procedir al seu estudi, sanejament i, en part, la restauració de l’edifici esfondrat parcialment el desembre del 1963.
L'església l'any 1986 / Rafael Aróztegui
L'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí està documentada el 951, com a possessió de Santa Cecília de Montserrat, esmentada com a Sanctum firminun quad etc in vachericies,
però al suport de l'altar pre-romànic s'hi va trobar una lauda votiva romana datada entre els segles II-III dC. Això, i les properes restes d'una necròpolis amb tombes antropomòrfiques, han fet pensar en un possible assentament ibero-romà com a origen dels primers estadants rellinassencs. Hi ha una tomba de cista, que miraculosament es conserva quasi indemne enmig de tanta enderrocament.
La porta preromànica / Rafael Aróztegui
Les primeres referències específiques al nom del poble es troben el 1118 en la donació que feia el senyor de Montcada i de la Vacarissa (actualment la masia de la Boada) a Carbonell de Castellet sobre drets i usatges dels molins del mas de Les Farreres, una de les masies més notables del terme.
De fet, la parròquia de Rellinars pertanyia al monestir de Pedralbes i el 1532 passà a ser sufragània del castell de Vacarisses i no n'obtingué la independència fins el 1878, després de nombrosos plets. Va fer les funcions de parròquia del poble fins el 1842 en el que el culte fou traslladat a l’església nova.
El campanar / Rafael Aróztegui
La descoberta d'una ara paleocristiana fa pensar que l'església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars s'alça en un lloc de culte molt antic. L’església de dues naus corresponen a dues èpoques diferents. La septentrional  té la volta esfondrada i el mur nord caigut, és potser, del segle XII, si de cas modificada sobrealçada; i pel cantó est, ampliada suprimint-ne l’absis. La nau sud, més antiga (s. X)  fou  també fou modificada, Conserva la volta de canó i té a la façana de migdia, un fris en dent  de serra, i la de llevant, una allargada obertura amb arc  ultrapassat ( a l’interior, una altra semblant) per on s’entrava al santuari. Cap als inicis dels segle XI es degué construir la segona nau al nord de l'antiga, de la qual es conserven uns capitells al Museu de Terrassa
L'absis / Rafael Aróztegui
Dins les etapes constructives de l'església vella de Sant Pere i Sant Fermí, el campanar, és obra del segle XVIII. Superada la coberta de l'absis comença el campanar d'espadanya. A la part inferior presenta un petit ull de bou i a la superior les dues obertures, d'arc de mig punt, on se situarien les campanes. A continuació hi ha una doble cornisa de llosetes i està coronat per un frontó triangular. El parament, amb restes d'arrebossat, deixa veure carreus i pedres sense tallar. Al voltant de l'església han aparegut restes de construccions i sepultures antropomòrfiques que podrien ser coetànies de l'església documentada el 951.
sepultures antropomòrfiques 
Les excavacions donaren com a fruït una tomba de cista, que miraculosament es conserva quasi indemne enmig de tanta destrucció.

Durant el segle XX l’abandó era colpidor, l’edifici va patir un espoli sistemàtic; principalment com a pedrera de la nova església, construïda arran del camí de les Ferreres. Entre els anys 1835 i 1842; l’argument va ser el clàssic ; l'església vella quedava molt allunyada del nucli més habitat.

A mitjans dels anys 60 es portaren a terme diverses intervencions amb campanyes  arqueològiques dirigides per Salvador Alavedra, membre de la Junta Municipal de Museus de Terrassa, amb l’ajut d’Eulàlia Morral i Joan Saladrigues.
L’any 1994 es va signar un conveni entre l’Ajuntament de Terrassa, propietari de l’església, amb el de Rellinars, en el qual l’església vella era cedida per un període de 30 anys a aquest últim ajuntament,  en el què el poble havia de fer-se càrrec del manteniment, la difusió, l’ús cultural i la conservació del monument.
l'església en l'actualitat
Actualment (2018) tot i que el termini acaba l’any 2024, els dos ajuntaments han portant a terme converses perquè l’Ajuntament de Terrassa vol restituir una situació natural i retornar aquest bé cultural d’interès local a l’Ajuntament veí que ha mostrat interès per preservar-lo. El conveni seria sense cap contrapartida. En el Ple de l’Ajuntament celebrat en el mes de abril el consistori terrassenc va aprovar-ho

Fonts Consultades
BURON, Vicenç. Les esglésies  romàniques catalanes. Artestudi Edicions. Barcelona 1981.
Tarrasa Información: 10 abril 1965, pag.1 i 2; 10 abril 1965 , pag. 5; 17 abril 1965, pag. 5; 20 juny 1966, pg. 1 i 2; 2 novembre 1968; pag. 3
GARCIA, M. Gemma; MORO, Antoni. Noves aportacions a la periodització de l’església vella de Rellinars. Revista Terme núm. 12. Centre d’Estudis Històrics. Terrassa1997


dissabte, 19 de maig de 2018

Les torres d’aigua de Terrassa


La funció d’una torre d’aigua, altrament dites repartidors o plomers, és o era la distribució d’aigua a la zona veïnal.
Ho expliquen Pere Pastallé i Sucarrats i Miquel Solé i Sanabra al llibre “Mina Pública d’Aigües de Terrassa”. Els autors ens fan una definició del què eren i són les torres d’aigua.
Eren torres d’una mica més d’un metre quadrat de planta i d’alçada variable –l’alçada normal estava entre els quatre i els sis metres- però superior a les cases a les quals subministrava, ja que l’aigua hi arribava per la força de la gravetat. Al seu interior hi havia una canonada per la qual l’aigua arribava de manera constant a la part superior de la torre. En aquesta zona, al costat d’una plataforma, hi havia un recipient amb ranures de diverses dimensions que deixaven passar l’aigua a una sèrie de calaixos o bossetes més petites, dels quals sortien els tubs que portaven l’aigua fins a la casa del client. La ranura que deixava entrar l’aigua a les bossetes variava en funció de la quantitat de plomes d’aigua que havia de rebre el client. Sovint l’aigua que sortia cap el client encara es tornava a repartir en un repartidor més petit i particular.”

Relació de torres d’aigua terrassenques que segueixen en peu o han estat enderrocades:

   Carrer del Pantà, 42. Situada al costat de l’aparcament soterrat del Vapor Ventalló.

Disposa de portella i de tres finestres, i algunes parts es mantenen arrebossades. Roman semi-aïllada després de l’enderroc de les edificacions veïnes.
 
Torre del carrer Pantà / AMAT
 Carrer d’Arquímedes cantonada amb Martín Díez. La torre d’aigua no té realment cap valor arquitectònic remarcable. És una de les més antigues de la ciutat. Per una fotografia de l’any 1885, se sap que ja existia abans d’aquest any.
Torre Arquímedes/Martín Díez / Joaquim Verdaguer
Actualment està adossada a un immoble que  no té més de trenta anys, i la torre està perfectament integrada en el conjunt, en formes i materials. En temps passats estava exempta, sola al mig d’una zona sense urbanitzar. Ara només es veuen dues cares.
Torre d’aigües d’una planta quadrada, de torre, amb tres úniques obertures i una portella a la part inferior, i un petit canvi de textura, amb arrebossat a baix i totxo vista a dalt, resultat de les múltiples transformacions produïdes pel pas del temps i per l’efecte de les inclemències meteorològiques. Es veuen dues finestres, una d’elles tapiada. El coronament ha desaparegut, possiblement quan es va construir l’edifici al que està adossada. La causa podria ser la por a despreniments.
   Clínica del Remei. Aquesta torre situada a la plaça Doctor Robert adossada a una façana de la Clínica del Remei, és la més interessant des del punt de vista constructiu de totes de les que es conserven i de les que es van aixecar. Es mou en un estil neo-àrab. Originàriament era un edifici aïllat i l’alçada de la torre arribava només fins a la segona finestra. L’any 1919, l’arquitecte Melcior Viñals reformà el repartidor i augmentà fins al doble l’alçada original de la torre, coronant-la amb la teulada a quatre vessants. 
Torre Clínica del Remei / AMAT
Va mantenir l’estil neo-àrab de Joan Baptista Feu i Puig; ús del maó vist, decoracions d’estrelles de vuit puntes i finestres en arc de ferradura. Era el plomer número 6 de la Mina, com ho recorda el plafó de ceràmica encastat sobre una de les finestres i que porta aquesta inscripció.

El plomer està decorat amb elements neo-àrabs (plafons en forma d’estels, finestres amb arc de ferradura). És totalment d’obra vista, amb verdugades a cada forjat. Té un ric molduratge a la cornisa de coronament, una teulada a quatre aigües de teules vidriades i una cúpula ultrapassada recoberta d’escames de ceràmica vidriada de color groc.

  
Torre Quatre Carreteres / Joaquim Verdaguer
  Quatre Carreteres. Situada a l’encreuament de les carreteres de Montcada i Rubí i el carrer de Topete. La data de construcció és de finals del segle XIX i principi del XX. És una torre coronada per una cúpula recoberta d’escames de ceràmica de colors i una cornisa amb merlets. A la base té una font pública i la portella de la torre d’aigües.
És una de les poques torres de Terrassa catalogades. El repartidor té la particularitat d’incorporar a la seva base una font pública, d’ella arrenca la torre que sobresortia de l’habitatge de la carretera de Rubí al qual estava adossada. L’any 2011 amb l’enderroc dels habitatges adossats i la nova edificació d’habitatges més endarrerits ha fet que la torre quedi al bell mig de l’encreuament de les “quatre carreteres”. Un punt estratègic de comunicacions que segueix una de les zones més transitades de la ciutat. A l’enclavament on està ubicada la torre tot el seu entorn ha canviat, amb la construcció d’una semi-rotonda al davant, la urbanització de la carretera de Montcada i la construcció del macrocomplex de vivendes i d’oci Parc Segle XXI. No hi ha cap dubte pel lloc en el que està i perquè es veu des de diferents perspectives, que és un dels repartidors més conegut de Terrassa i dels pocs que se sap situar.
El plomer i la font, propietat de Mina Pública d’Aigües, foren restaurats l’any 1993 i  amb les obres de remodelació de l’espai de l’any 2011 fou restaurada de nou.
   Valhonrrat-Col·legi. Aquesta torre està adossada a l’edifici que fa cantonada entre els dos carrers. Obra de l’arquitecte Joan Baptista Feu i Puig es va construir al darrer terç del segle XIX. És una de les peces amb una construcció més original, raó per la qual ja fa anys es va incorporar al Catàleg d’Edificis d’Interès.
Es troba integrada en el conjunt arquitectònic del carrer, amb uns edificis que recorden les formes de finals del segle XIX.
Torre Valhonrat/Col·legi / Joaquim Verdaguer
L’arrebossat original quasi bé es reconeix del tot a baix, i més amunt es conserva alguna resta. Demostra que aquestes torres estaven totes arrebossades, malgrat estar construïdes amb maó vist, cosa molt més barata a l’època i fàcil de mantenir en aquest tipus d’arquitectura vertical.
Hom ha de suposar que fa uns anys, per l’estat dels marcs i de les fustes, va decidir col·locar unes reixetes a les finestres per evitar que fos un niu constant de coloms i que es pogués veure afectada l’estructura interior.
És una construcció de totxo arrebossada de planta quadrada, amb una teulada a quatre vessants i una bola esfèrica de ceràmica vidriada de color fosc –ara pràcticament desapareguda- que la remata. El repartidor sobresurt per damunt de l’edifici i presenta diverses finestres amb arc de mig punt.
La façana principal, la que dóna al carrer del Col·legi, presenta tres obertures. La portella correspon a la planta baixa, al primer pis tenim una altra obertura i, pràcticament a sota del ràfec de la teulada, una tercera. A més, en tenim una altra, a dalt de tot, a la façana que dóna la carrer de Vallhonrat.

   Carrer d’Arquímedes, 170. Està situada a la finca dels germans Torrella. La portella que hi ha a la planta baixa és l’únic element que ens permet conèixer la seva presència física. Malgrat tot, manté les dues finestres. Està arrebossada amb el mateix material i del mateix color que el pàrquing que té adossat

Torre Garcia Humet-Joaquim de Paz / JoaquimVerdaguer
  Carrer de Garcia Humet cantonada amb el carrer de Joaquim de Paz. Llàtzer Marinel·lo, com a secretari de la junta de govern de la Mina, reclamava el 22 d’abril de 1880 a l’Ajuntament, la concessió d’un permís per fer obres de reforma al repartidor situat a la cantonada de la “la calle de Paz con la Media del Paseo”.
Avui manté la portella i disposa d’una finestra amb un petit enreixat. Adossat a la paret del repartidor hi ha la placa del nom del carrer i una senyal de trànsit.
   Carrer de Salmerón Torre enderrocada construïda l’any 1917. Tenia una porta baixa i estreta i una alçada mitjana amb dues finestres.
   Carrer d’Arquímedes, 118. Aquesta torre està totalment integrada a la façana de l’edifici. Té una planta baixa amb una portella i dues obertures corresponent al primer pis i al segon. Un dels aspectes que sorprèn són tots els elements que ara acompanyen el repartidor. Aprofitant la seva alçada i la seva situació cantonera, té una torreta elèctrica i desenes de cables elèctrics. També és una postal de la senyalística, per la gran quantitat de senyals que incorpora o té properes.
   Carrer de Vallparadís, 65. Torre d’aigues enderrocada l’any 2006. El que la feia destacable era que abandonava els colors grisosos, blancs i marronosos d’altres, per aprofundir en tons forts de groc i de blau, jugant amb l’edifici que l’integrava. El repartidor mantenia  la portella i dues finestres
   Carrer de Sant Quirze, 43. Repartidor en la que destaquen les teules de color verd i groc. Manté la portella i les finestres i està arrebossa per la part que dóna al carrer. Per l’altra banda, ens apareix pintada de blanc, com la casa adossada . Té una finestra estil mossàrab. Aquesta torre es va construir l’any 1888 obra de Joan Baptista Feu.
   Carrer de l’Església. Es va construir el 1852. Trobem notícies d’aquest repartidor en un expedient de maig de 1880 on ens parla de la reforma de la part superior.
   Carrer de Sant Genís, 53. És el típic repartidor terrassenc, amb portella, estrella decorativa  i finestra. Va ser construïda per Joan Baptista Feu. La portella és baixa i estreta, però accessible.
  Carrer de Sant Valentí, 137. Torre d’aigües esderrocada. Es va construir l’any 1882.
 Carrer Cremat, 2.Està situada a una cantonada, amagada tapada per diferents caixes de companyies de serveis. Es va construir l’any 1859 i està ubicada on antigament hi havia la font de la vila
   Carrer de Sant Domènec, 3. Repartidor enderrocat. Estava a la façana d’una casa vella
   Carrer del Passeig. Desapareguda. Estava adossada a una casa particular.
  Carrer de Joaquim de Paz. Situada prop la cantonada del carrer de Passeig. Construïda per Joan Baptista Feu, porta els símbols que el representen: l’estella i la finestra d’estil Mossàrab
Torre Joaquín de Paz / Joaquim Verdaguer
  Carrer de Sant Isidre. Situada prop de l’Escola de la Llar. Torre no adscrita a la xarxa de la Mina d’aigua. Les seves característiques són diferents a les torres convencionals.
  
Torre del Cementiri / JV
Cementiri Municipal.
L’any 1928 es va començar a construir un nou cementiri municipal, segons el projecte de Melcior Viñals, en terres de Can Torrella de Mas, arran la carretera de Montcada. Una de les primeres construccions va ser la torre d’aigües que devia subministrar l’aigua per les obres i, posteriorment, de servei al cementiri. Com a font de subministrament s’aprofità el pas de la Mina Marí pel terreny del cementiri. L’any 1872, Andreu Marí comprava la Mina Vinyals que anava paral·lela a la riera del Palau. El seu projecte i la seva realització va ser portar a Sabadell l’aigua d’aquesta mina, mitjançant un conducció o mina paral·lela a la carretera de Montcada.
La torre d’aigües, dissenyada per l’arquitecte Melcior Viñals, és totxo vist amb alguns detalls ornamentals. És de planta  amb una escala interior que dóna accés a una plataforma que rodeja el dipòsit, situada a l’alçada de quatre pisos. Aquest té una capacitat de 15m³. És una de les torres més singulars de la ciutat.
   Torres o dipòsits més enllà de la xarxa de la Mina d’aigües.La xarxa de plomers creada a la segona dècada del segle XIX per Mina Pública abastia a la major part de la població egarenca, però restaven alguns buits que els ciutadans es van encarregar d’omplir. Tenim exemples reeixits, com els repartidors de la Cooperativa Popular Els Amics, de la zona d’en Pere Parres, i els d’alguns particulars. Un terrassenc de cognom Fontcuberta en va col·locar un a la cruïlla dels carrers de Ramon Llull i de Salvà, al barri de Ca N’Aurell –si la documentació i la memòria no ens fallen, es va enderrocar el 1979-. 
Dipòsit del Foncuberta. 1979 / Manuel Tobella-Arxiu Tobella
Un altre exemple: al carrer del Doctor Ullés, entre Galileu i Nicolau Talló, hi havia la Mina d’en Reig, molt famosa, que facilitava l’aigua a les vivendes del seu entorn. També cal recordar el dipòsit visible des de la carretera de Matadepera a l’alçada del carrer de Portugal. Mines i pous eren les seves fonts d’abastament.
Però podem recordar també els repartidors que es varen aixecar a masies que ja començaven a veure créixer els barris del seu entorn –com les de Ca n’Aurell i de Can Palet-. Entenem en aquest cas l’accepció àmplia de barri, la que es refereix al conjunt d’edificacions que s’aixequen en un lloc determinat, i no a l’espai tancat de paret o diferents cossos d’edificis situats davant la façana principal de la masia. 
Dipòsit de la Cooperativa Els Amics / Àngel Cos
Per la seva importància ens sembla adient parlar una mica a fons de la Cooperativa Popular Els Amics. Es va constituir el 1929. Uns egarencs es van acollir a un decret llei de 1924 i es van disposar a construir tres grups de vivendes, a la carretera de Rubí, a la zona de la mina d’en Pauet,i entre els carrers de Marqués de Comillas, Transversal i Torrent. Per l’abastiment d’aigua es va construir, al carrer de Transversal, una estació de tractament d’aigua amb la extracció d’un pou que conté aigua a partir dels 18 metres de fondària. Uns aparells eliminen els nitrats. L’aigua s’eleva fins a un dipòsit de 25 mil litres situat a 14 metres d’alçada, des d’on es reparteix a unes 125 habitatges. 

Fonts consultades:
OLLER, Manuel; SUÁREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim. Les Torres d’aigua a Terrassa.Fundació Mina d’aigües de Terrassa. 2006.



dissabte, 12 de maig de 2018

El barri de Sant Pere Nord


Aquest barri està situat al nord de la ciutat, entre les avingudes de Béjar, i del Vallès, el del Periodista Grané, Avinguda de Jaume I i el carrer del Pintor Vancells.
Té una superfície de 0’69 km2.
El barri de Sant Pere Nord 1958 / AMAT
El nom del barri prové per estar situat en terres del poble de Sant Pere i per diferenciar-lo del barri homònim. Sant Pere Nord, abans del seu creixement urbà, havia estat conegut com el Pla de les Arenes. Abans d’urbanitzar-se era travessat per tres camins: el de Can Petit, el de Santa Magdalena del Puig Barral i el de Matadepera. A la seva part alta, veu el naixement del torrent Monner.
Carrer de Santa Magdalena / Fons Ragon-AMAT
Les primeres cases les van construir, a la dècada de 1910, els primers immigrats andalusos en arribar a Terrassa i ho feren a l’actual carrer de Santa Magdalena, on comença el camí de l’ermita del mateix nom. Naixia així el primer “barri” terrassenc integrat exclusivament per immigrats. Cap els anys 20 es va començar a poblar l’altra banda del que seria l’avinguda de Jaume I. És un sector que va créixer amb la primera afluència migratòria d’abans i després de la Guerra Civil amb un nivell de precarietat que barrejava el barraquisme i les cases unifamiliars d’auto-construcció. 
La urbanització va arribar al llit de la riera de les Arenes i les riuades de l’any 62 van devastar la zona. A finals dels seixanta, el barri presentava un estat lamentable, sense rigor urbanístic; una manca de planificació que condemnava la zona a expandir-se sense xarxa de clavegueram, enllumenat públic o voreres als carrers. La pressió veïnal va fer que als anys 80 es comencés a reordenar el barri amb la urbanització de la Rambla de Francesc Macià, la plaça Primer de Maig, l’avinguda Béjar i la construcció d’equipaments públics. El sector nord s’ha convertit, els últims anys, en un important polígon industrial.
 
El barri Sant Pere Nord a tocar a la avda. Jaume I / Fons Ragon-AMAT
El centre neuràlgic del barri és la Rambla de Francesc Macià. En principi, aquest vial estava projectat com a continuació del carrer Maestrat, un cop travessada la carretera de Matadepera. 
La rambla Francesc Macià en construcció / AMAT
No va ser fins a l'any 1984 que es va desviar la seva entrada fins a la plaça de l'Aigua i se li va assignar el nom de Rambla de Francesc Macià. 
Francesc Macià

En aquells moments, el veïnat va témer que aquest vial es transformés en una gran avinguda amb molt de trànsit, que dividís el barri. Però aquesta funció l'ha acabat assumint l'Avinguda Béjar i la Rambla de Francesc Macià s'ha transformat en un eix vertebrador on hi ha els comerços i els principals equipaments del barri.
Curiosament se li ha donat el nom de Rambla, quan en realitat, aquest vial no ha estat mai un curs d'aigua, com es pot suposar pel seu nom.
La rambla de Francesc Macià / AMAT
El vial es va inaugurar el 10 setembre de 1989 i es va fer una primera ampliació el 29 d'abril de 1996. En aquesta rambla trobem el Centre Cívic President Macià on hi ha la seu del Consell Municipal del districte VI, que agrupa els barris de Sant Pere Nord, Sant Llorenç, Les Arenes-La Grípia-Can Montllor, Ègara i Can Tusell. També és la seu l’Associació de Veïns i dels grups de cultura populars.

A l’esquerra de Rambla abans del Centre Cívics hi ha la plaça 1 de maig i, passat el centre, també a l’esquerra, la plaça de la República.
El carrer de Roig Venrura 1983 / Jaume Valls-AMAT

La vida comercial es va fer tant intensa al llarg de la Rambla que, a la dècada dels anys 90 es va crear l’Associació de Comerciants de la Rambla de Francesc Macià.
El carrer Provença/ Joaquim Verdaguer
El dia 7 de juny 1998 s’inaugurava l’església parroquial de Sant Pau situada a la plaça de la Constitució


Fonts consultades:
LOZANO, Ferran, ROMERO, Jesús i VERDAGUER, Joaquim. Els carrers de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1995
CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joan; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 2007 




dissabte, 5 de maig de 2018

Les cases regionals terrassenques


El fenomen de la immigració a Terrassa s'ha de dividir en dos períodes; el primer, fins a la Guerra Civil, en el que la ciutat acollí immigrants dels països catalans, de l'Aragó i de Múrcia. En la seva majoria es van integrar a la cultura catalana, nodrint les entitats terrassenques del moment i diluint la seva cultura de procedència a les tradicions terrassenques.
En el segon període, l'allau migratori després de la guerra és força significatiu. La Ciutat passà de tenir 45.000 habitants l'any 1940, a 160.000 el 1980, amb una cota màxima en el quinquenni 1960-65 que acollí l'arribada de gairebé 15.000 immigrants.
L'establiment d'aquests altres terrassencs a la perifèria urbana va aglutinar cultures regionals separades de la tradicional terrassenca, principalment en l'aspecte lingüístic. L'enyorança de la seva terra i la voluntat de preservar la seva cultura va fer possible l'aparició de cases regionals que omplien el vuit que la cultura catalana no podia oferir per la seva repressió sota el règim franquista.
Aquestes entitats, en el seu apartat lúdic o folklòric, celebraven diversos actes al carrer que han esdevingut tradicionals dins la cultura popular terrassenca.


Una de les més antigues és el Centro Aragonés, fundat el 1914 celebra des de finals dels anys 20, la festa patronal de la Mare de Déu del Pilar. Els participants es vestien de baturros i acompanyant el penó de l'entitat feien una cercavila per la ciutat fins al carrer de la Mare de Déu del Pilar on, en una capelleta situada a una façana, es feia una ofrena floral a la imatge de la Mare de Déu. Després la comitiva es dirigia a l'església del Sant Esperit per celebrar una missa baturra. Seguidament es feia el gran dinar a la seu de l'entitat o al Gran Casino i a la tarda es celebrava la Jotada. Després d'uns anys de no celebrar-se, s'ha tornat a recuperar la tradició, que segueix el mateix tarannà que abans.
La festa del Pilar / AMAT
Una altra de les agrupacions més veteranes és l’Associació Cultural El Maestrat. A principis del mes de juny celebren el seu tradicional Aplec a Sant Feliuet. L'any 2001 celebraven la 46è trobada.

La Festa Galega, organitzada per la Irmandade Galega a Noso Lar, potser és la més popular de les trobades regionals; acull prop de 10.000 participants, molts d'ells d'arreu de Catalunya. L'any 2000 van celebrar la 18ena edició que, al llarg de la seva història ha tingut diversos escenaris urbans: el parc de Vallparadís en un principi i, últimament la plaça de l’1 de Maig, el dissabte, i la plaça Lluís Companys, el diumenge. Durant aquest dos dies de trobada tenen lloc mostres de danses gallegues, música, verbena, degustació de queimada, etc.. El diumenge al matí té lloc una cercavila, que té el punt de sortida a la seu de l'entitat al carrer del Comte Borrell i arriba a l'Ajuntament on és rebuda per les autoritats. Seguidament es desplacen a la plaça de Lluís Companys on té lloc, després de diverses actuacions folklòriques, un dinar a l’aire lliure amb la presència de representants del Consistori terrassenc.

Des de l'any 1991 el Centro Cultural Andaluz Alcalá La Real y Comarca organitza la processó de la Cruz de Mayo. A primers de maig celebren aquesta festa amb una cercavila pels carrers del barri de Ca n'Anglada. La comitiva, presidida per una banda de música invitada, desfila darrera d’una creu floral, portada per dones vestides amb vestits típics andalusos, seguida de mig miler de persones que participen a la processó. Acabada la cercavila té lloc un festival folklòric.

L’Associación Cultural Andaluza Amigos de la Cruz de Canjayar es va fundar l’any 2001, tot hi que abans ja va tenir un precedent quan emigrats d’aquest poble, a finals dels anys 50 van crear la Hermandat de la Cruz de Canjayar al voltant de la una reproducció de la creu del seu poble que es conservava a l’església de Sant Pere, germandat que es va diluí els anys 60. L’associació celebra la seva Festa de la Sant Creu en el mes de maig amb una missa, un dinar de germanor i un acte lúdic a la Sala Crespi. L’octubre es tornen a reunir al Bellots per celebrar a la festa de los hinojos
La Cruz de Canjayar/ Montse Saludes-Arxiu Tobella

El Centro Cultural Unión Extremeña, entre altres actes que fan al llarg de l'any, organitzen una trobada (la 9ena edició l'any 2000) a la Masia d'Els Bellots, per celebrar la matança del porc, rememorant el costum dels seus pobles d'origen que encara realitzen aquesta tradició.

La Asociación Cultural de Bacareños té cura cada any del Encuentro del Alto Alzamora, reunint als Bacareños residents a Catalunya. També organitzen freqüents excursions a Bacares.

Al mes d'octubre de l'any 2000 la Hermandad Andaluza Nuestra Señora del Rocio, portà a terme el setè Encuentro Rociero. Com cada any, una romeria surt del local social de Brumas del Rocio i enfila els carrers de Terrassa fins a la Masia d'Els Bellots. En aquest indret té lloc una missa cantada en honor de la Verge de la Blanca Paloma i diverses actuacions i balls per acabar amb un dinar de germanor.
La Festa de la Virgen del Rocio / Rafel Casanova-AMAT
Amb una quarantena d'edicions fetes, la Hermandad de San Sebastián de Fiñana organitzen una trobada anual de fiñaneros residents a Catalunya.
La Hermandat de San Sebastian de Fiñana / Montse Saludes-Arxiu Tobella
La Hermandad Divina Pastora organitza cada any una romeria; uns anys a la Masia del Bellots i altres a la Torre de Mn. Homs.

Cada any al mes de novembre el Centro Cultural Manolo del Rio fa una cercavila pel barri de les Arenes i celebra l'elecció del Andaluz del año.

La Casa de Priego de Córdoba tenen instituït anualment un dinar o sopar de germanor on es pot gaudir del tast dels pestiños, la pasta típica andalusa de Setmana Santa.

Per Sant Josep la Hermandad de Abrucena de Terrassa fa la seva tradicional romeria a l'ermita dedicada a aquest Sant a la Torre de Mossèn Homs.

En el Centro Andaluz Nueva Carteya són populars els concursos de saetes i les trobades de germandat que porta a terme aquesta entitat,  així com altres convocatòries com el Dia del Socio o el Dia del Jornalero i la Semana Cultural. També organitza anades a Còrdova, Màlaga i Sevilla per fruir de la Setmana Santa andalusa.
Visita a Terrassa de l'alcalde de Nueva Carteya / AMAT
També la Asociación Cultural de Rodeños participa a les trobades que es celebren a Terrassa i arreu de Catalunya.

La més novella de les cases regionals és la Asociación Cultural de Castilla - La Mancha. Es va presentar el 21 de maig del 2001 amb la presència de 3.500 persones entre les quals hi havia l'alcalde Manuel Royes i part del consistori. L'acte es va celebrar a la Masia d'El Bellots amb el tast d'unes populars migas.

El diumenge més proper al dia 28 de febrer es celebra El Dia d'Andalusia, amb diversos actes organitzats per la Coordinadora de Entidades Andaluzas de Terrassa. L'acte principal es el Día de Campo que es desenvolupa a la Masia d'Els Bellots amb l'actuació de diversos grups de cante i baile i amb la degustació d'una gran paellada per dinar.


Fonts consultes: diaris varis, anuaris de l'Arxiu Tobella i diverses consultes amb els responsables de les Cases Regionals.


dissabte, 28 d’abril de 2018

Lluís Muncunill i la seva obra

LLuís Muncunill

Lluís Muncunill està considerat el “Gaudí” de Terrassa. Ell, juntament amb altres arquitectes contemporanis, ens va deixar un ric patrimoni d’edificis modernistes a la ciutat.
Lluís Muncunill i Parellada va néixer el 1868 a Sant Vicenç de Fals, Bages. Fill d’una família benestant, es va matricular a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on va obtenir el títol d’arquitecte l’any 1892. Va ser company d’estudis de Josep M. Puig i Cadafalch i de Jeroni F. Granell. El mateix any es va traslladar a Terrassa, ja que havia obtingut la plaça d’arquitecte municipal, mitjançant concurs públic. El 1895 es va casar amb Àngels Palet, una pubilla de Can Palet, i va instal·lar el seu despatx i habitatge primer al carrer de Topete i més endavant, de manera definitiva, al carrer del Puig Novell, 13. El primer encàrrec com a arquitecte municipal fou la canalització de la riera del Palau, i aviat va començar en projectes particulars. El 1897 va ser retirat del càrrec per desacords amb el consistori, entre altres raons pel fort caràcter de 
l’arquitecte.
A patir del 1903 només es dedicà als encàrrecs de particulars i el seu treball va ser molt productiu, no solament a Terrassa, sinó a Montserrat, a Rubí i a Manresa.
També fou professor auxiliar de l’Escola Elemental d’Indústries.
Lluís Muncunill va residir a Terrassa fins a la seva mort, el 25 d’abril de 1931.

Actualment Terrassa conserva en el seu nucli urbà un total de 42 edificis catalogats originals d’aquest arquitecte, la majoria dels quals pertanyen a l’estil modernista.
Entre les seves obres més destacades de Terrassa hi ha*:

El Vapor Aymerich, Amat i Jover (1907). Rambla d’Ègara, 270. Antiga fàbrica tèxtil formada per un edifici de maó vist on hi havia les oficines, la sala de la màquina de vapor, les calderes, i una nau central de més de 10.000 m² on es produïa el teixit. Aquesta nau té una coberta basada en voltes catalanes en forma de dents de serra obertes amb finestrals i recolzades sobre columnes de ferro colat. Actualment és la seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. És considerada una fita clau en l’arquitectura industrial catalana.
El Vapor Aymerich, Amat i Jover / AMAT
La Masia Freixa (1907-1910). Parc de Sant Jordi. Inicialment va ser una fàbrica construïda l'any 1899, també per Muncunill, per a l'industrial terrassenc Josep Freixa i Argemí, la qual va transformar per convertir-la en la residència familiar de l’empresari. És, sens dubte, l’edifici més impactant del modernisme. És de planta rectangular i està revestida per una estructura d'arcs i voltes d’inspiració gaudiniana. El cos central de dos pisos s'hi va afegir entre 1909 i 1910, i la torre minaret entre 1913 i 1914. En ressalta la façana estucada de color blanc i la galeria porticada, amb un arrambador de ceràmica vidriada de color blanc. L'Ajuntament de Terrassa va comprar la finca l'any 1959, i els jardins es van convertir en el primer parc públic de la ciutat. Va allotjar durant molts anys el Conservatori Professional de Música i actualment allotja despatxos municipals i l'Oficina de Turisme.
La Masia Freixa / Joaquim Verdaguer
Ajuntament de Terrassa / Francisco Ruda-AMAT
L’Ajuntament de Terrassa. (1901-1903). Neogòtic. La façana i la sala capitular són dissenys de Muncunill, que en va dirigir les obres fins l'any 1903. La construcció la va continuar el nou arquitecte municipal, Antoni Pascual. Amb tot, no va ser fins al 1986 quan es va acabar la façana segons el projecte original, amb una portalada amb tres arcs apuntats que donen accés a un atri. El primer pis té cinc finestres amb arc apuntat, amb una balconada també de pedra. El pis superior compta amb quatre finestres de factura més senzilla. Està considerada l'obra neogòtica pública més representativa de la producció de Muncunill. De l'interior, en destaca el saló de plens.
L'Escola Industrial / AMAT
Escola Industrial. (1901-1904). Neoromànic. Edifici construït sota la denominació de «Palau d'Indústries», que es pot inscriure dins del vessant historicista del modernisme. Sembla que Muncunill es va inspirar en l'edifici de la Universitat de Barcelona, i va introduir-hi elements ornamentals típicament modernistes, com el maó vist o els complements ceràmics. L'edifici original tenia planta rectangular amb un claustre central. El 1912 s'hi van afegir unes naus al voltant, destinades a tallers.
Convents de les Josefines / Joaquim Verdaguer
Convent de les Josefines. (1902-1917). Carrer del Concili Egarenc. Edifici modernista de grans proporcions que ocupa tota una illa, amb façana a tres carrers i pati tapiat al darrere. L’any 1902 s’inaugurava el convent i el 1917, la capella.
Magatzem Farnes / Joaquim Verdaguer
Magatzem Farnés. (1904). Placeta de Saragossa. És un edifici de planta baixa i dos pisos amb destacables treballs de serralleria i fusteria. La façana és de composició simètrica, d’esquema vertical, i amb obertures parabòliques. El promotor de l'edifici fou Joaquim Alegre, per fer-lo servir com a magatzem de la fàbrica Aymerich, Amat i Jover, però es coneix popularment per Magatzem Farnés, nom dels llogaters i després propietaris fins a l'any 1972. Des de l’any 1977 allotja la Fundació Arxiu Tobella, un arxiu fotogràfic local.
Societat General de Electricitat / Joaquim Verdaguer
Societat General d'Electricitat (1908). Aquesta societat es funda a Terrassa l’any 1896, per tal de produir i subministrar fluid elèctric destinat a usos particulars, industrials i públics. L’arquitecte Lluís Muncunill projecta un edifici de planta rectangular formada per dues naus paral·leles amb elements característics de moltes de les seves quadres industrials: coberta de maó pla i parament de maó vist. A la façana hi ha aplicat un rètol de ceràmica vidriada amb la inscripció del nom de la societat.
 
Passeig de Lluís Muncunill / Francisco Ruda/AMAT
Lluís Muncunill té un carrer dedicat, situat al bell mig del Pla de Can Roca, que forma part del barri del Poble Nou-Zona Esportiva, al districte V. És el passeig que uneix el carrer del Sometent Castella amb la carretera de Matadepera. Se li va posar el nom de Lluís Muncunill el 23 de març de 1992.

Fonts consultades
* Viquipedia. Lluís Muncunill Terrassa. Enllaç extern Catàleg Lluís Muncunill.
FREIXA, Mireia; LLORDÉS, Teresa. Lluís Muncunill (1868-1931). Caixa d’Estalvis de Terrassa / Lumwerg Editors. Terrassa, 1996.
Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Hospital de Sant Llàtzer. Gerència  d’Urbanisme. Terrassa, 1981.
OLLER, Joan Manuel. Muncunill és Modernisme. Diario Terrassa. F.S., 5 des. 1992, p. 9.
FIGUERAS, Pere; VERDAGUER, Joaquim. Lluís Muncunill.  Clàxon, núm. 48, 14 oct. 1985.
FIGUERAS, Pere. Lluís Muncunill,  Diario Terrassa. F.S., 1 nov. 1986, p. 4.
FREIXA, Mireia. L’arquitecte Lluís Muncunill, dissenyador de la ciutat industrial. Ciutat, núm. l, 1992, p. 5.
DUCH, Juan. Luis Moncunill. Tarrasa Información, 4 de juny de 1966.
CARDELLACH, Teresa; VERDAGUER, Joaquim. LLuís Muncunill i Parellada. Visquem Terrassa, núm. 22, des. 1986, p. 4.