Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 23 de setembre de 2017

El Raval de Montserrat l’any 1901

Des de que es va traslladar l’Ajuntament de la plaça Vella al Raval de Dalt cantonada amb el carrer Cremat, el Raval de Montserrat passà a ser el centre neuràlgic de la vila.
Aquest espai del Raval presentava al seu bell mig, un petit passeig amb pas de carruatges per cada costat. Aquesta petita “rambla” tenia una vintena de plataners, sis faroles de columna de ferro fos i quatre bancs de pedra.
La Rambla del Raval / Fons Ragon-AMAT
Construcció del nou Ajuntament / Baltasar Ragon-AMAT
En el núm. 20 del vial, destaca l’edifici de l’Ajuntament en aquesta època en obres, amb l’arquitecte Lluís Muncunill dirigint l’aixecament de la nova façana neogòtica.
L’any 1901 ja feia dos anys que el Consistori havia aprovat la permuta de l’edifici propi, pel que ocupava l’Institut Industrial a l’altra vorera del Raval, en l’antiga Casa Galí. A la dreta de la Casa de la Vila hi havia la Banca Marcet i, a l’esquerra la “Posada del Centro”. Actualment encara es pot observar a la façana dels núm. 24 i 26, el balcons del primer pis i les finestres de la segona planta que formaven les habitacions de la Posada del Centro. A la façana també podem veure la capelleta de la Mare de Déu de Montserrat.
Las rua de Carnestoltes passant per davant de la Posada del Centro / Fons Ragon -Amat

Edifici de l'antiga Posada del Centro / Joaquim Verdaguer
                                                                                                     
Al altra banda del Raval, unes cases velles sobresortien uns 20 metres de l’actual marcat formant una V; a una banda el carrer Goleta i a l’altra la continuació del Raval en el que en diem actualment “el carrer de Peix”. Aquestes cases, que arribaven fins a l’alçada del carrer de la Unió, tenien els números parell per la banda del  carrer Goleta ( del 2 al 10). 
Les cases de ponent del Raval / Dib. Joan Duch
Cases que es van enderrocar / Dib. Rafael Aróztegui
Pel què fa a la continuació del Raval, aquest anava a espetegar amb una forta baixada a la riera del Palau al punt on feia una dècada s’havia enderrocat el Portal de la Guia. Aquest tram tenia al final a la esquerra, l’edifici de l’antic Hospital de la vila. Quan l’Hospital es va traslladar al convent de Sant Francesc, l’edifici va passar a ser un lloc de serveis improvisats per necessitats del moment, des d'un establiment de gimnàstica higiènica, o allotjament de colònies escolars foranes, fins a l'instal.lació de diversos serveis municipals com el centre mèdic, escola pública, laboratori municipal, oficina de burots, bombers,etc
L'edifici de l’antic Hospital es va demolir a principi del segle XX per deixar pas a la construcció del Mercat de la Independència.
A la cantonada del carrer de la Goleta amb el del “Peix”, pel dia de Corpus es montava un petit sortidor per on es feia ballar “l’ou”. Per Nadal es muntava un pessebre de suro.
Al sud del Raval, cantonada amb el carrer de l’Unió, hi havia un camí que popularment es coneixia pel de l’Unió per què comuniva el Raval amb el Portal de Sant Roc. A mig d’aquest camí hi havia una reixa que feia girar el camí cap a la dreta (Iscle Soler) i un tram més enllà a la esquerra (carrer Cisterna), d’aquesta manera arribava al Portal de Sant Roc. A l’entrada del camí, cantonada amb el Raval hi havia un paret lateral d’una casa que es feia servir per jugar a la pilota xixa plena de vent o a “saco”
La part central del Raval / Fons Ragon-AMAT
Al raval, a continuació de l’entrada del carrer de l’Unió hi havia les cases dels Cardellach. És per això que es va proposar el nom de plaça dels Cardellach.
Arribats al carrer de la Vila Nova, baixant a la dreta, trobariem la fàbrica d’electricitat que funcionava amb motors de gas. En aquest carrer hi vivia una dona gran, grassa, alta i lletja que la canalla creia que era una autèntica bruixa. En canvi la seva filla molt més agraciada deien que tenia “molts amics”.
Al carrer Cremat a la cantonada amb el Raval, hi havia una negra entrada de Cal Ferrer on s’adobaven les ferredures de les caballerisses. El ferrer era a la vegada el veterinari de la vila. Uns metres més avall, la casa senyorial dels Busquets que eren propietaris de les terres fins a la riera del Palau.

Davant de l’Ajuntament, ara en construcció, hi havia l’edifici que fins aleshores havia fet de Casa de la Vila i ara era la nova seu de l’Institut Industrial
 Els Tres Tombs a la placeta de la Font Trobada. Al fons,
la font antiga. 1912./Fonts Ragon-AMAT
El què és ara la plaça de la Font Trobada, formava part com a continuació del Raval. Allà, a la part baixa abans d’arribar el carrer del Gavatxons hi havia una font en record de la Font Trobada.

Fonts consultades:
DUCH, Joan. El tiempo y mi calle. 1895-1936.Terrassa 1962

ARÓZTEGUI, Rafel. Treball de recerca històrica del Raval

dissabte, 16 de setembre de 2017

La guerra del Francès o Napoleònica a Terrassa

L’abril del 1808 Napoleó va “convidar” a la família real espanyola a anar a Baiona al sud de França, per a fer d’àrbitre entre el rei Carles IV i el seu fill Fernando, per la successió del tron d’Espanya. Finalment Napoleó ho va solucionar fent que ambdós abdiquessin del seus drets al reialme d’Espanya. Va anomenar a Josep, el seu germà, com a nou rei.
Aquesta decisió, i el fet que les tropes franceses haguessin entrat en territori espanyol per anar fins a Portugal per preservar les fronteres portugueses de l’enemic anglès, van encendre l’ànim dels espanyols que, el 2 de maig del 1808, va provocar l’alçament popular a Madrid i en altres indrets provocaria revoltes contra l’exèrcit invasor.
Sometents catalans contra el francesos
A Catalunya, varis sometents armats s’ajuntaren per impedir el pas de les tropes napoleòniques de camí cap a Manresa. En el pas del Bruc van aconseguir aturar-los, fent-los recular. En aquesta batalla no participà el sometent de Terrassa. La gent armada de la vila tenia l’ordre de salvaguardar el camí ral de Barcelona a Manresa al seu pas per la serralada de Obac.
Els francesos s’havien aposentat a Barcelona i només feien sortides de càsting. Manresa s’havia erigit en capdavantera de la lluita i és per això que el napoleònics volien arremetre contra la ciutat del Bages.

Aquells dies les màximes autoritats de la vila de Terrassa eren els fabricants Salvador Vinyals, com alcalde, i Joaquim de Sagrera, com a diputat. Terrassa s’havia erigit com a punt central dels sometents del Vallès, des d’on es transmetien les ordres de Manresa. El seu sometent va participar a la defensa del pont de Molins de Rei i del Coll de Montcada. A Terrassa, es va organitzar un hospital de sang comarcal en el Convent de Sant Francesc. Els telers de la vila anaven a tot drap fabricant teles pels uniformes de les forces catalanes i també per les de la península.
Carrer de la Font Vella amb la casa i taller de cal Sagrera
Nau on els Sagrera tenien els telers
Totes aquestes circumstàncies cridaren l’atenció a l’exèrcit francès. El matí del dia 23 de març de 1809 les forces gavatxes entraren a Terrassa amb una força de 7.000 soldats. Els defensors terrassencs oferiren resistència a les altures de les Martines i Can Poal, mentre part de la població emigrava a les muntanyes properes.
Saquejaren la vila, assassinaren i violaren amb crueltat. Obligaren als vilatans a treure llurs mobles i a portar-los a la plaça Major on foren cremat. Destrossaren els telers, esquinçaren les peces de roba, principalment de les fàbriques d’en Sagrera i de n’Aymerich. Profanaren esglésies, tan de la vila com de la part forana: Sant Esperit, Sant Pere, Sant Julià d’Altura, Sant Vicens de Jonqueres, les dues del Taudell. L’ermita de Sant Jaume de Vallparadís fou adequada com estable de cavalls. Un escamot pujà a la Mola i saquejaren el monestir de Sant Llorenç. Les masies tampoc es salvaren, assassinant als seus propietaris. Era tal la crueltat emprada que, a tall d’exemple, Salvador Cardús en relata que “al poble de Sant Pere, en el seu carrer Major van detenir al popular vellet de Cal Biel i allà en el seu domicili l’assassinaren de la manera més cruenta, tallant-li el cap en rodó, damunt d’un piló de fusta. Però no en tingueren prou d’això. El sadisme d’aquell escamot arribà a l’extrem d’obligar a la seva horroritzada muller, Esperança Prats, que amb les seves mateixes mans sostingués el gibrell amb què s’havia de recollir la testa sagnant del seu dissortat marit”.
Soldats francesos
El 13 d’abril les francesos deixaren la vila i abandonaren aquest territori davant l’heroica resistència i els vilatans que s’havien refugiat a les muntanyes, dones, nens i vells retornaren al que quedava de seves llars. Però aquí no acabaren les penalitats dels vilatans. Aquell mateix any es propagà un epidèmia de tifus que durà set mesos i que afectà a la meitat de la població amb més de mil morts. A tot això, la fam es feu sentir de debò.

La lluita de guerrilles continuà, i al Vallès es va aconseguir reunir vàries companyies amb un total 4.000 combatents per marxar a l’ajut de la defensa de Girona.
El 30 de gener 1810 els francesos tornaren a Terrassa  però només amb una estada de dos dies sense cap conseqüència desagradable. Estaven de pas cap a Vic i Girona.
El març d’aquest any s’apoderaren de Manresa. Pel seu retorn a Barcelona, el general Schwartz, escarmentat per les dues batalles del Bruc, decidí tornar pel camí ral de Barcelona a Manresa al seu pas per la Serra de l’Obac. 
Hostalets d'en Daví
A mig camí, a l'alçada dels Hostalets d’en Daví, el sometent de Terrassa bregà contra la columna gavatxa creant un gran desconcert en les seves files. Finalment els francesos aconseguiren arribar a la vall de la riera de les Arenes. Però prop de Sant Julià d’Altura, dins terme del poble de Sant Pere, els esperava les forces de la comarca comandades pel brigadier Manso i el coronel Francesc Rovira sota la supervisió del general Milans del Bosch. Es va desenvolupar una cruenta batalla en el que foren derrotades totalment les forces napoleòniques. El general Milans del Bosch, en el seu comunicat a la Junta de Defensa, informava de la mort de uns cinc-cents enemics, entre ells dotze oficials i una dona de la família del general Schwartz: dos-cents noranta presoners, entre ells dues dones, deu oficials, tres cirurgians i el metge de l’exèrcit. El general francès aconseguí escapar amb dues ferides aconseguint arribar a Barcelona amb la resta de la columna, uns tres-cents homes, la major part sense motxilla.
Es podria dir que aquesta batalla va ser la més important guanyada pel catalans contra el francès, més que la del Bruc.

Els francesos tenien aquarterat el seu exèrcit a Barcelona, fent sortides esporàdiques de càsting arreu del territori català o per la imposició de crescudes contribucions. L’agost de 1811, la Junta Superior  anomenà a Joaquim de Sagrera, Comandant de Guerrilles de Catalunya. El patrici terrassenc portà els seus sometents a instigar les columnes franceses, al seu combat a les altures de Rubió, prop de Igualada, on reberen una total desfeta. Sagrera fou fet presoner, jutjat i sentenciat a mort tot i que es va salvar després de pagar un rescat.
Pel què fa a Salvador Vinyals, després de ser alcalde es va integrar al sometent. El 1812 com a diputat fou convidat a assistir a Cadis a la creació de les Corts Espanyoles i a redactar la nova Constitució Espanyola.
Salvador Vinyals
El 26 de gener de 1812, Napoleó va decretar l’annexió de Catalunya a l’Imperi francès. Tot i que Catalunya estava en rebeldia, l’administració francesa va establir una administració territorial i jurídica basada en els principis de la Revolució francesa. Catalunya passà a ser territori francès dividida en quatre departaments: Departament de Montserrat amb capital a Barcelona; departament de les Boques de l’Ebre amb capital a Lleida; Departament del Segre amb la seva capital a Puigcerdà; i, el Departament del Ter amb capital a Girona.
El terrassencs durant dos anys foren francesos.
Catalunya passà a formar part de França
El 28 de maig de 1814 l’exercit napoleònic abandonava Catalunya



Fonts consultades:
Cardús, Salvador. Historial de la guerra Napoleònica a Terrassa. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1966
Bocins de la Història. Bloc d’història en català


dissabte, 9 de setembre de 2017

Mon Repòs

El prestigiós pintor uruguaià Joaquín Torres García va emigrar, el 1891, a Catalunya establint-se primer a Mataró i després a Barcelona. El 1894 va exposar a les Exposicions Generals de Belles Arts en la secció estrangera. El 1901 començà a pintar frescos. Va col·laborar amb Antoni Gaudí en la remodelació de la Catedral de Palma i a la Sagrada Família de Barcelona. Decorà el pavelló de l’Uruguai a l’Exposició Universal de Brussel·les el 1910. Aquell mateix any  es va instal·lar, junt amb la seva família, a Terrassa, on va projectar i decorar la que seria la seva residència Mon Repòs a la carretera de Rellinars prop de Can Colomer.
Mon Repòs
El pintor estava casat amb la dissenyadora i dibuixant barcelonina, Manolita Piña. Aquesta, junt amb la seva germana Carolina, s’encarregava de l’administració de l’Escola Mont d’Or situada a Can Bogunyà, prop del Mon Repòs, on també ensenyava música. També participà a la Escola de Decoració de Sarrià. El seu marit donava classes a l’Escola Mont d’Or i a Barcelona.

La família del Pintor Torres-García
El 1919, després de vendre’s la casa presionat pels deutes, va marxar amb tota la família fent de rodamón de l’art per París, Nova York, Madrid, fins ubicar-se definitivament a Montevideo. Després de la seva mort, la seva dona Manolita Piña creà el Museu Torres Garcia i la Fundació Torres Garcia. També fundà el taller Maotina dedicat a tapissos bordats. Va morir a l’edat de 111 anys.
Façana del Mon Repòs
Mon Repòs era un edifici aïllat situat a 50 m. del km. 2’5 de la carretera de Rellinars. El va fer construir el pintor, l’any 1914, seguint les seves directrius de disseny. Era una mansió de planta rectangular, que constava de planta baixa, coberta a dues vessant i resolt segons un llenguatge clàssic. Completament inspirat en l’art grec, l’autor de l’edifici concebí la façana principal (a ponent) com un temple, resolt amb atri de columnes toscanes i arquitrau i frontó llis. Aquest atri donava l’accés a la casa, que es distribuïa al llar d’un passadís que desembocava a un pati central, cobert i de doble alçada (sobresortint a l’exterior a modus de lluerna coberta a quatre vessants), que fou decorat pel propi pintor amb quatre murals de temes mitològics grecs. A més, deixa a la vista l’estructura de cavalls de fusta que recolzaven la coberta, sent la il·luminació d’aquest pati a través de finestrelles, al voltant de la lluerna amb vidres de colors.
Aquest casa estava catalogada com edifici d’interès històrico-artístic per l’Ajuntament de Terrassa
Els frecs de Torres García
Els frecs preservats per la Caixa de Terrassa
Al marxar el pintor, la casa quedà deshabitada durant anys. La Caixa de Terrassa adquirí, el 1993, els frescs que Torres García havia pintat al seu interior, arrancant-los per tal preservar-los dins el nou edifici de la Caixa, a la Rambla d’Ègara.
Obres de rehabilitació del Mon Repòs
Per aquesta època, la masia deshabitada i en estat ruïnós fou adquirida  per un nou propietari que realitzà obres de rehabilitació. L’Ajuntament concedí, el 2004, una llicència per la seva rehabilitació. L’any 2007 es va esfondrar “accidentalment” degut a aquestes obres, quedant en peu la façana principal on encara es conservava pintures de Torres García. Al tractar-se d’un edifici catalogat, l’Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya aprovaren, poc després un pla especial que obligava al promotor a “la reconstrucció i recuperació de la volumetria de l’edifici i millora de l’entorn”.


Fonts consultades:
SUREDA, Joan. Torres García. La fascinació del clàssic. Caixa de Terrassa. 1993.
Gerència d’Urbanísme. Catàleg d’Edificis d’interés històric-artístic. Ajuntamenr de Terrassa. 1981
RIFÂ, Santi. L’Etapa Terrassenca del pintor Torres García 1913-1919. Al Vent, núm. 91, oct. 1986, p. 19-20
OLLER, Joan Manel. Los frescos de Torres García se arrancan de Mon Repós.  Diario Terrassa, 8 oct. 1993, p. 3
PERALTA, Miquel. Joaquim Torres García: la seva estada a Terrassa. Diario Terrassa. F.S., Suplement especial del dia del llibre. 23 abril 1986, p. 7

VIVES, Eduard. Joaquín Torres-García, entre Mont d’Or i Mon Repòs /1912-1918). Revista TERME. núm. 11 nov. 1996

dissabte, 2 de setembre de 2017

El Passeig de les Lletres

L’ any 1888, l’Ajuntament acordà allargar el carrer de Sant Llorenç des del carrer de Sant Miquel (de Cervantes) fins a la via del tren, superant a mig carrer el pas en diagonal del torrent del Rossinyol. A la dreta, hi havia el Vapor Galí, inaugurat el 1881 i, a l’esquerra les terres agrícoles de Can Sanllehí.
Terres de Can Sanllehí. A la dreta tram del carrer de Sant Llorenç. 1925 / AMAT

A principis dels anys trenta del segle XX, l’empresa Torredemer S.A. va comprar les terres de Can Sanllehí per instal·lar-hi les seves naus industrials. L’any 1940 el «Vapor» ja era una realitat, ocupant tota la illa des dels carrers de Cervantes, de Sant Llorenç, de Sant Gaietà i el passeig Vint-i-dos de juliol, fins el punt d’apropiar-se de terreny públic per la banda del carrer de Sant Llorenç, on va instal·lar un grapat de coberts tancats per la banda del carrer amb una llarga i monòtona paret, deixant el carrer amb una amplada de sis metres.
El carrer de Sant Llorenç amb els coberts de Torredemer / Manuel Tobella-Arxiu Tobella
Enderroc dels coberts de Torredemer / Manuel Tobella-Arxiu Tobella
Després de 28 anys de gestions, reclamant terrenys públics, l’any 1966, l’Ajuntament portà a terme, en un sol dia, la demolició dels coberts i altres edificacions, deixant el carrer amb una amplada de 20 metres. Durant anys, la part central quedà com a pàrquing amb un vial a cada banda de pujada i baixada.
El carrer de Sant Llorenç 1990 / Gerard Indurain-AMAT
L’any 1990 tancà la fàbrica Torredemer i, sis anys després, el Vapor Galí. Les dues grans àrees industrials es requalificaren com a residencial deixant lliures dos espais per serveis: a la dreta, l’Institut Montserrat Roig i l’altra banda, després de recular les façanes per alinear-les amb el carrer de Pantà, es construir la Biblioteca Central. El ampli bulevard que quedà al mig, el 11 desembre 1997 se li va canviar el nom de carrer de Sant Llorenç, pel de Passeig de les Lletres.
La Biblioteca Central que es va inaugurar el 10 de maig de 1998, es va construir de nova planta obra de l’arquitecte Josep Llinàs Carmona.
El passeig de les Lletres / AMAT
El Passeig de les Lletres / Joaquim Verdaguer
L’any 2002 s’inaugurava l’escultura La nostra gent de Emili Armengol, que la Caixa de Terrassa oferí a la ciutat amb motiu del seu 125è aniversari. L’escultura, obra d’Emili Armengol, és una peça d’acer i llautó de 9’83 m. d’alçada  i 0’81 m. de diàmetre de base i un pes de dues tones.
La peça evoca el perfil d’una xemeneia adornada en tota la seva extensió per figures humanes.
Al peu del monument hi ha una placa amb la inscripció següent “La nostra gent”. Escultura d’’Emili Armengol donada a la ciutat per la Caixa de Terrassa amb motiu del seu 125è aniversari. Terrassa 21 de desembre de 2002»
El monument "La Nostra gent" / Joaquim Verdaguer
El dia 21 d’abril de 2004 es van inaugurar les escultures El cargol, El burro, El tren i La Flor de Kiku Misto, dins el projecte artístic i pedagògic “El llenguatge de les flors”. Les obres es va instal·lar al llarg del jardí central del passeig de les Lletres.


dissabte, 26 d’agost de 2017

Masia de Ca n'Amat de les Farines o Can Ribas

El mas està compost de dos cossos diferenciats: el que quedà de l’antiga masia i el nou edifici, construït el 1906. Està ubicat dalt un turó, en el barri de les Fonts.
El mas està compost de dos cossos diferenciats: el que quedà de l’antiga masia i el nou edifici, construït el 1906. Està ubicat dalt un turó, en el barri de les Fonts.
Can n'Amat de les Farines
Està documentada des del segle XV, ja que en el fogatge de 1455 la trobem com a Matha Sobirà. Un segle després, en el fogatge de 1558 apareix com a propietari Joan Amat de l’Avallà. Més endavant serà coneguda com Ca n’Amat de les Farines.

A principis del segle XX la masia fou adquirida per la família Ribes, que feren construir un nou mas al costat, el 1906, per l’arquitecte Lluís Muncunill.
Can Ribas / Rafael Aróztegui
De l’antiga masia només en resta part de la planta baixa i soterrani (el celler  amb voltes) actualment transformat en habitatges. El conjunt està declarat patrimoni històric de Terrassa. En el catàleg està descrit com “un edifici de caràcter residencial senyorial, aïllat, que participa de la tipologia de masia fortificada, adaptada als corrents estilístics historicistes de finals del segle XIX”.
Detall de la Façana / Rafael Aróztegui
Consta d’un cos rectangular, de dues plantes, cobert a dues aigües i composició simètrica dels elements de la façana principal; a un extrem de la façana, s’alça una torre de tres plantes, quadrangular, l’últim pis de la qual està separat de la resta per una cornisa igual al ràfec de la coberta del cos principal, que és la continuació d’aquell.
Entrada de la masia / Rafael Aróztegui
Al davant de l’entrada hi ha un porxo sostingut per quatre columnes poligonals de totxo vist, que continuen fins al nivell del primer pis, i formen una terrassa. En els intercolumnis centrals del porxo s’ha construït una mena de tribuna de vidres, fusta i obra vista. Les finestres són en arc rebaixat, de maó col·locat a sardinell, excepte les de la torre, que són estretes i formen arc apuntat.
La part del darrera de la masia / Joaquim Verdaguer
L’edifici és d’obra vista al pis superior i arrebossat a la planta baixa. La torre és de paredat comú, excepte finestres i cornises. Aquestes són motllurades i decorades amb permòdols.

Actualment allotja un restaurant.

Fonts consultades:
Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Gerència d’Urbanisme. Terrassa,1981.
TRAVESSA, Artur. Fonts i masies naturals de les Fonts. Ajuntament de Sant Quirze del Vallès, 1998.
CARDÚS, Salvador, Terrassa Medieval, Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa, 1984.
FERRAN, Domènec. Les Masies de Terrassa. Museu de Terrassa,1997.

diumenge, 20 d’agost de 2017

La façana i l’atri de la basílica del Sant Esperit

En el segle XVI el Consell de Parroquians de la Vila de Terrassa va decidir la construcció d’una església de grans dimensions. Una esvelta església per a només 3.000 habitants que tenia la vila. Les obres van començar l’any 1574 i no s’acabaren fins al 1620. El seu cost constituí durant molts anys una pesada càrrega econòmica, a la qual  s’afegiren els flagells de les guerres  i la pesta. Aquesta penúria econòmica va comportar que no fos possible rematar l’església amb una façana adient .El 1620 el mestre Jaume Ginestar  emprengué la construcció de la sagristia i la façana amb un estil senzill i auster tipus de basílica romana.
L'antiga façana 1870 / Fons Baltasar Ragon/AMAT/Rafael Aróztegui
En els anys setanta del segle XIX el prior Heribert Font afegir al atri central els dos cossos laterals de planta baixa i pis. Us recomano veure el Blog del Rafael el tema “De com es modifica la façana de l’església dels Sant Esperit i Sant Pere i el perquè. http://pintorviver.blogspot.com.es/2015/07/de-com-es-modifica-la-facana-de.html
L'atri amb els dos cossos laterals / proc. Rafael Aròztegui
 Però no va ser fins l’any 1917, amb el nomenament del Dr. Josep Molera com a prior del Sant Esperit que s’endegà la iniciativa de la renovació de la precària façana de l’església. Per tant, es convocà un concurs per a la seva realització que el guanyaren els arquitectes Alexandre Soler i Amadeu Llompart que dissenyaren un projecte concordant amb l’estil gòtic del temple. La façana, amb una alçada de seixanta metres que s’obriria amb una portalada de tres grans arcs ogivals amb arquivoltes llises que donarien entrada a un atri, on destacava la porta principal flaquejada per columnes on descansarien les estàtues de 12 apòstols. La façana era rematada amb una altíssima torre d’afilada agulla amb finestres que deixaven pas a la llum que, a través del gran rosetó central, a la part posterior de la façana, proporcionaven llum a la nau central.
Projecte de façana / Baltasar Ragon.AMAT
La façana en procés de construcció / Fons Balsara Ragón-AMAT
L’any 1920 començaren les obres i prosseguiren durant anys a conseqüència de la carència econòmica. Les aportacions i subvencions van fer possible l’avenç lent de la construcció fins que s’aturà definitivament amb la revolta de la guerra civil, quan amb el saqueig i incendi de l’any 1936, la façana fou escapçada de tot símbol religiós.
Destrosses durant la Guerra Civil
Amb l’acabament de la guerra es procedí a la reconstrucció del temple i l’arranjament del que s’havia construït de la façana. Les tres arcades de l’entrada es van acabar de coronar però la resta del projecte es va desestimar per manca de recursos.
Reposició de les escultures dels 12 apòstols / Joaquim Verdaguer
El 30 de juny de 1996,  les escultures dels 12 apòstols de Josep Llimona que havien estat destrossades al principi de la guerra civil, el juliol de 1936, foren reposades amb motiu de la restauració de l'atri en la celebració del IV centenari de l’església. Eren 12 figures de granit d'Orense d' 1,80 m d'alçada, fetes per l'escultor Nikamor Carballo.
A la Basílica del Sant Esperit,   poc abans de començar l’Ofici de Festa Major, el bisbe de Barcelona, Carles Soler, acompanyat del rector de la parròquia, Ricard Masclans, i amb la presència de l’alcalde de Terrassa,  les va beneir. 
Una comissió ciutadana amb Jeroni Font al capdavant va aconseguir els 7 milions de pessetes necessàries per portar a terme aquesta recuperació.
La façana amb les quatre escultures / Joaquim Verdaguer
Però no és fins el 1999, essent prior Josep Pausas, que finalitzaren les obres de reforma i acabament de la façana i el campanar. Es desestimà el projecte de l' altíssima torre afilada d’agulla, construint un equipament en el terrat de l’atri i rematant la façana amb la colocació de quatre escultures, obra de l’artista Luis Bertia, representant a Sant Benet, Sant Miquel, Santa Elena i Sant Antoni M. Claret. El dia 24 de juliol de 2005 eren beneides per el bisbe de Terrassa Josep Àngel Saiz Meneses, amb la presència de les autoritats i representants locals.
Els benefactors foren: Benet Carbonell i Marcet, Família Font-Vidal, Fundació Manuel Lao i la Caixa de Terrassa.
La placa que commemora la creació del Bisbat de Terrassa / Joaquim Verdaguer
La Santa Seu l’any 2004 va decretar la creació a Catalunya de dos nous bisbats; el de Sant Feliu del Llobregat i el de Terrassa. Per regir la nova diòcesi va escollir com a nou i primer bisbe a Josep Àngel Saiz Meneses. El dia 25 de juliol de 2004 el titular del bisbat de Terrassa prenia possessió amb la presència  de dinou bisbes i la presència de l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro com a representant polític i civil de la ciutat.
Amb aquest acte la Basílica del Sant Esperit de Terrassa es convertia en catedral.
Perquè en quedés constància es descobrí  una placa commemorativa, amb
 el text «El diumenge dia 25 de juliol de l’any del Senyor 2004 solemnitat de Sant Jaume Apòstol, l’Excm. i Rvdm. Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, primer bisbe de Terrassa prengué possessió de la nova diòcesi constituïda per S.S. el papa Joan Pau II amb data de 15 de juny de 2004. Aquest temple dedicat a Déu en honor del Sant Esperit ha estat elevat a la dignitat d’església catedral. Donem-ne gràcies a Déu»

Fonts consultades:
AHCT: Expedients d'obres. Foment 24 bis/1872, capsa 1 i Foment   /1917 (agulla).
TRENCHS, Marian. Terrassa 1877 – 1977. Cent anys de vida religiosa. Caixa d’Estalvis de Terrassa. 1977
CARDÚS, Salvador; Belleses i records del temple del sant Esperit de Terrassa. Terrassa 1981

Arxiu Tobella. Projecte de nova façana del Sant Esperit. Fotografia clixé 2/73175.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Museu Tèxtil de Terrassa

Un grup d’industrials terrassencs encapçalats per Josep Biosca van reunir diverses col·leccions  privades i van fundar el Museu Tèxtil Biosca, primer en una nau del carrer de Sant Isidre i, tot seguit, amb seu a l’Institut Industrial del carrer de Sant Pau. El dia 1 d’abril del 1959,  el Museu fou cedit a l’Ajuntament creant-se un patronat mixte format pel l’Ajuntament i l’Institut Industrial. Francesc Torrella Niubo va ser el primer directot del patronat.
El Museu Tèxtil Biosca
El Museu incrementà les col·leccions amb noves adquisicions com la col·lecció Viñes i la seva biblioteca especialitzada en el tema.
El 1962 el Museu adquiria la col·lecció Moragas d’indumentària civil.
El 27 de gener del 1963 l’Ajuntament concedia la Medalla de la Ciutat a Josep Biosca. Aquest mateix any, l’Ajuntament signava un conveni amb la Diputació de Barcelona amb el que el museu va esdevenir Museu Provincial Tèxtil.
Una de les col·leccions més importants els la de teixits copto-egípcies.
Placa commemorativa de la inaguració del Museu /Museu Tèxtil
A mitjans dels anys 60, es va construir al carrer de Salmerón, al lloc on hi havia hagut la Torre de Soteras, un nou edifici destinat a museu patrocinat per la Diputació de Barcelona. El dia 14 d’abril de 1970 s’inaugurava la nova seu, amb un acte que comptà amb la presència del ministre d’Indústria, José Maria López de Letona, el president de la Diputació de Barcelona, José M. Muller, l’alcalde Terrassa Josep Donadeu i el director del Museu, Francesc Torrella Niubó. La nova seu era un edifici de l'arquitecte Camil Pallàs.
Un any després es celebrava el 25è aniversari de la creació del Museu Biosca amb un homenatge als seus promotors, Josep Biosca i Torres, Josep Badrinas i Sala i l’Institut Industrial que va acollir a les seves sales la col·lecció de Josep Biosca. Dels dos esdeveniments en queda constància amb la col·locació de les seves respectives plaques. Aquestes, actualment, es guarden dins el mateix Museu.
El Centre del Documentació i Museu Tèxtil
Des d’aleshores s’han anat incrementant les col·leccions. Les seves sales mostren la història del teixit i de la indumentària, des del segle III fins a l’actualitat. Es conserven més de 20.000 objectes representatius de la història tèxtil d’arreu del món, des del segle I de l’era cristiana fins avui: teixits de l’àrea mediterrània, preindustrials (andalusins, gòtics, renaixentistes, barrocs) i industrials (s. XIX i XX i mostraris d’indústries tèxtils, principalment del Vallès i de Catalunya); teixits de Xina, Índia i de l’Amèrica precolombina;, estampats, brodats, indumentària (s. XVIII al XX), paraments litúrgics (s. XVI al XX) i complements (s. XVII al XX). Es disposa també d’un fons notable de dissenys originals del s. XX i de postes en carta per a teler jacquard.
Cal esmentar especialment el patrimoni Modernista, una col·lecció única que reuneix obres mestres d’artistes, dissenyadors i empreses catalanes del 1900. Per aquest motiu el CDMT forma part de la Ruta Europea del Modernisme.
Una visita guiada al museu
L’any 1995, el Museu canviava la denominació de Museu Tèxtil pel de Centre de Documentació i Museu Tèxtil.

El Museu disposa d’un taller propi de restauració, l'únic taller públic de Catalunya destinat a la restauració de material tèxtil. Actualment disposa de 200 metres quadrats. Al taller s'hi han restaurat peces destacades com el Patrimoni tèxtil de la Patum de Berga, de la Casa- Museu d’Antoni Gaudí, la capa de Sant Ermengol com el coixí de la sepultura del rei Pere el Gran Creus.
Taller de restauració
La biblioteca del Centre de Documentació i Museu Tèxtil està especialitzada en els diversos aspectes del tèxtil i la moda, i tot allò que s’hi relaciona: l’art, la indústria i la tecnologia, la història, el disseny, les tendències, etc. així com els aspectes del patrimoni, la conservació i la restauració.

Fonts consultades
CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet.  Terrassa 1966
WEB del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa