Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 1 de desembre de 2018

Els teatres i cinemes de Terrassa


El primer teatre terrassenc del que es té notícia fou l’antic teatre Principal situat on ara hi ha l’Institut Industrial al carrer de Sant Pau. Va quedar destruït per un incendi el dia 10 de juny de 1847. Un mes després, l’Ajuntament derogava el permís per la seva reconstrucció.
El segon teatre Principal / Baltasar Ragon-AMAT
Deu anys més tard, els terrassencs Josep Vinyals i Antoni Galí es proposaren dotar a Terrassa d’un nou teatre. L’any 1857 s’inaugurava el teatre Principal al lloc actual de la plaça de Maragall. L’any 1911 va ser transformat dotant-lo d’una arquitectura modernista. Progressivament durant molts anys alternà el teatre i el cinema fins que la remodelació de l’any 1968 quedà exclusivament com a cinema. Vint anys després es transformava en multicine de dues sales. A principis del segle XXI el teatre passà a mans de l’Ajuntament que procedí a una reconstrucció interior.
El nou Teatre Principal /Guilera-Fons Ragon-AMAT
Un altre teatre més popular va ser el del Retiro, també conegut com el teatre dels Campos. Construït l’any 1876, va patir un incendi el 1879. Reconstruït de nou, una nevada a l’any 1880 va ensorrar la teulada, essent inaugurat de nou aquell mateix any. El teatre estava envoltat de jardins que el feia atractiu durant l’època estiuenca. Quan l’Ajuntament va urbanitzar el carrer del Pantà, Josep Domingo propietari del teatre s’afanyà a una nova remodelació del mateix. Adaptant-se al temps, també oferien sessió de cinema fins que va tancar definitivament l’any 1932. El seu estat d’abandonament va provocar que l’any 1944 es desplomés. El teatre del Retiro estava situat on ara hi ha la Coral dels Amics.
Teatre del Retiro / Baltasar Ragon-AMAT
L’any 1896, a la Plaça Vella, el vespre de la Festa Major davant una tela es projectaren vistes fixes i algun paisatge en que s’hi movia un tren o una reglera d’oques. Les primeres figures en moviment varen exhibir-se al Passeig pel març del 1898.
El cinema pròpiament dit es va exhibir per primera vegada en una barraca situada al bell mig del raval de Montserrat, l’any 1901, i va ser en Gaietà Galitzia qui introduïa el cinema a Terrassa. Sis anys després, el 1907, en Galitzia muntava el primer cinema estable de Terrassa construint el Teatre Alegria al carrer de Gaudí fins que l’any 1917 amb la inauguració del Teatre Alegria a la Rasa, l’antic quedà en l’oblit. Als anys 80 amb la instal·lació de l’Institut del Teatre a l’antiga fàbrica Amat, es va recuperar per la seva finalitat teatral acabant de ser remodelat l’any 1996.
El cinema Alegria / Carles Duran-AMAT
L’altre Teatre Alegria, el de la Rasa, va alternar el teatre i el cinema fins que va tancar l’any 1971 i el seu espai va ser ocupat per una discoteca, un gimnàs i altres serveis.

L’apogeu del cinema  va provocar la proliferació de nous cinemes. El Recreo situat al carrer Iscle Soler cantonada amb Cisterna va ser inaugurat el 18 de setembre de 1912 com a teatre per després progressivament dedicar-se definitivament al cinema. Tenia un aforament de 1.540 butaques. Va tancar el 2 de juny 1985 essent enderrocat dos anys més tard per construir-hi un bloc d’habitatges.

L’any 1916 s’inaugurava el cinema Catalunya al carrer Sant Pere. Durant la seva llarga història ha patit diverses modificacions. L’última modificació, transformà el seu espai en dues sales. Actualment es l’únic cinema en funcionament al centre de la ciutat.
Cinema Catalunya / Carles Duran-AMAT
Platea del Cinema Catalunya / Carles Duran-AMAT
Sala de projeccions del Cinema Catalunya / Carles Durant-AMAT
Cinema Catalunya /Francisco Ruda
Al final de la Rambla d’Egara cantonada amb la carretera de Martorell on ara hi ha una oficina del BBVA hi havia hagut el cinema Doré obert l’any 1929.

El dia 10 d’abril de 1935 s’inaugurava el cinema La Rambla, obra de l’arquitecte Ignasi Escudé, i que en aquells moments, amb la seva capacitat de 2.524 butaques era un dels més gran i moderns d’Espanya. A principi dels anys 90 es va transformar-se en multicine amb tres sales.
Cinema La Rambla / AMAT
Un petit teatre de varietés que antuvi havia estat la seu social dels Salistes a la barriada de Sant Pere, va transformar-se en el cinema Imperial que va tancar l’any 1985. Deu anys després respectant la seva estructura va remodelar-se com a restaurant.

També hem d’apuntar altres cinemes de barriada com el Iris a la carretera de Rellinars a la barriada del Poblenou que va acabar transformant-se en magatzem. El cine Iris era molt petit i com hi anava molta gent obrien la porta gran i posaven cadires al carrer que practicament era la carretera de Rellinars (la vorera). També es pagaba entrada. El cinema Avinguda a la barriada de Ca n’Anglada que ha estat transformat successivament per sales d’oci i, el cinema Les Arenes a la carretera de Castellar davant dels pisos de Sant Llorenç que també acabà com a magatzem.

A tot aquesta llista de teatres i cinemes s’ha de afegir-hi els parroquials. un d’ells va reconvertir-se en cinema de primera línia inaugurant-se l’any 1963 com a cinema Regina i que era l’antic saló Montserrat del Centre Social Catòlic. El cinema va tancar l’any 1983 per muntar-hi un bingo.

També s’ha de fer constar els cinemes de les parròquies com la Sala Montserrat del Centre Social Catòlic i els dels centre parroquials de Sant Pere, Sagrada Família i Sant Josep.

La proliferació d’altres ocis i de la televisó va provocar el tancament de sales de cinema, i encara més amb la construcció del multisales al Parc Vallés i les sales del Segle XXI.

Fons consultades:
CALAF, Andreu; FONT, Dolors; LÖPEZ, Roser. El Cinema a Terrassa. Comisió del Centenari del Cinema a Terrassa. 1997.
ROVIRA, Joan. El Cine llegó a Terrassa em 1896. Diario Terrassa, 22 maig 1982, p. 20 i 21
TAPIOLAS, Judit. De com va arribar el cinematògraf a Terrassa. Terrassa DC, 18 nov. 1988, p. 8
FONT, Dolors. Todo un siglo de cine en Terrassa. Diario Terrassa, 21 oct. 1995, p. 17-19

dissabte, 17 de novembre de 2018

La carretera de Rellinars


La carretera de Rellinars enllaça Terrassa amb el poble de Rellinars. Durant el segle XX s’ha conegut com la carretera de Gràcia a Manresa i també com la B-122. Popularment l’anomenaven “la carretera del Lago”.
Actualment, la carretera té el seu quilòmetre O al passeig Vint-i-dos de juliol, però abans de construir-se tot eren camins dificultosos per anar a la muntanya. Un que començava a la riera del Palau al dret de Can Colomer i va ser el primer camí que es va adequar pels carros, necessaris per la construcció del Pantà de la Xoriguera, l’any 1898. Les obres de construcció d’una carretera es van acabar el 1901 al tram de Terrassa a L’Obac. Després, el segon tram fins a Rellinars el 1903, i, el tercer fins a Castellvell i el Vilar el 1906.
L’any 1924, només estava ben adequat fins a Ca n’Amat de la Muntanya, una de les residències d’Alfons Sala. Aquell any, arran de la visita del rei Alfons XIII a Terrassa, en un temps record es va arranjar fins el llac gran, per si la família real volia apropar-se al Pantà. Va ser necessari mobilitzar tots el funcionaris de l’Ajuntament, que, a pic i pala portaren a terme l’obra.
La carretera de Rellinars abans de la Guerra / AMAT

La carretera era molt concorreguda i popular principalment els diumenges doncs el Pantà era un lloc d’esbarjo, on la pesca i l’esplai que oferia el passeig en petites barques feien les delícies de molts terrassencs.
Can Minguet / AMAT
A poc metres del Km. O, a la dreta, trobem la masia coneguda com Can Minguet situada al peu del Pla de l’Ametllera. Antigament, l’era de la masia havia ocupat un bon espai, terreny que va ser absorbit pel pas del ferrocarril. Actualment encara conserva un rellotge de sol bastit l’any 1888 i restaurat el 1998. Al costat del rellotge de sol hi ha la inscripció “Bon Dia”.
Les dues primeres cases a la dreta de la carretera, al número 10, trobem dues façanes modernistes de Lluís Muncunill.
Modernisme de Lluís Muncunill / Rafael Aróztegui
Tot caminant per la mateixa vorera trobem l’església de Santa Creu consagrada el 1960. L’església de línies modernes va ser projectada per l’arquitecte Frederic Vinyals. Té una profunditat de 35 m. i una amplada de 17 m. Destaquen les grans vidrieres que donen una acolorida il·luminació. El temple està sota l’advocació de Santa Elena.
L'església de la Santa Creu /Joaquim Veraguer
Al final d’aquest primer tram de la carretera, a tocar la avinguda de l’Abat Marcet, hi havia el bar conegut com “el Gato Negro”. Devia aquest nom al bar que hi havia a l’extrem esquerre. Més endavant amb el mateix nom, el bar passaria a la dreta de la carretera, per tornar altre cop cap a l’esquerra.
La carretera de Rellinars en l'actualitat / Joaquim Verdaguer
Després de passar per sobre del torrent d’en Pere Parres, uns 500 metres més amunt a la dreta, hi havia la “Central Elèctrica”. Amb el seu enderroc es va urbanitzar la zona com a plaça de la Cultura i la construcció del Centre Cívic Alcalde Morera. Aquest centre es va inaugurar el 22 de desembre 1998
El cine Iris era molt petit i com hi anava molta gent obrien la porta gran i posaben cadires al carrer que practicament era la carretera de rellinars (la vorera). També es pagaba entrada.
Antic pont volat al final de la Guerra Civil / Fons Baltasar Ragon-AMAT
Al pont en l'actualitat / Joaquim Verdaguer

Més amunt per salvar la riera del Palau es va construir un pont de pedra que al final
de la Guerra Civil va ser volat per tal de dificultar el pas de les tropes franquistes.
Continuant amunt a la esquerra hi havia el Cinema Iris. Tota aquesta zona actualment és el barri del Poble Nou.

Més informació:
LA CARRETERA DE RELLINARS.
   R. El Dia, 3 juny 1930, p. 1
POR LA ANTIGUA «CARRETERA DEL LAGO»


LA CARRETERA DE RELLINARS.
   R. El Dia, 3 juny 1930, p. 1

dissabte, 3 de novembre de 2018

Plaça de Rosa Mora


Entre els carrers Transversal, Pla de l’Ametllera i de l’Autonomia, hi ha un espai enfonsat que és el que queda visible del torrent del Rossinyol. Aquest tenia el seu naixement a la fondalada on actualment hi ha el camp de joc de l’Estadi Olímpic. El recorregut d’aquest torrent, passant per on ara hi ha la Biblioteca Central arribava fins el carrer del Pantà o els Jardins del Retiro.

L’indret que ocupa l’actual plaça era un espai reinvindicat per l’Associació de Veïns del barri de Sant Pere, perquè es transformés en jardins públics. Aconseguit aquest objectiu, el següent va ser que l’Ajuntament aprovés la  designació, l’any 1991, a petició de l’Associació de Veïns i grups de cultura popular, com a plaça de Rosa Mora després d’un seguit d’actes d’homenatge pòstum a la promotora cultural.
Inauguració de la plaça / AMAT-Fotos Francino
Però no va ser fins l’any 1994 que acabades les obres d’adequació de 4.000 metres quadrats, es va poder inaugurar, el dia 26 de juny, amb la presència de l’Alcalde i les filles de Rosa Mora, descobrint-se una placa de vidre amb la retolació de «Plaça de Rosa Mora ha estat inaugurada per l’alcalde de Terrassa el dia 26 de juny de 1994». La feblesa de la placa i la seva situació al peu de l’amfiteatre va fer que desaparegués. Per restituir-la es van col·locar dues plaques situades a cada banda de l’entrada de la plaça.
Primera placa dedicada a Rosa Mora / Amat/Fotos Francino
La de l’esquerra són sis de ceràmica que porta la inscripció següent: «plaça Rosa Mora / Vetlladora de la cultura popular».El plafó, acabat amb un detall floral.
Nova placa / Joaquim Verdaguer
La placa de 1994 / Joaquim Verdaguer
La placa de la dreta porta la inscripció «Plaça de Rosa Mora vetlladora de la cultura popular. Sant Cugat, 1935 – Terrassa,1990. Terrassa, 26 de juny 1994”. La placa inclou un relleu del rostre de la homenatjada.
Capgròs de l'Any / AMAT
Rosa Mora i López va néixer a Sant Cugat del Vallés l’any 1936. Veïna i membre de la Associació de Veïns del barri de Sant Pere de Terrassa, va ser una gran impulsora  del moviment veïnal.  A partir de finals dels anys 70 va tenir un paper molt destacat en la recuperació i consolidació de les Festes Majors de Terrassa i dels Carnestoltes, en un moment en què els moviments de cultura popular  d’arreu de  Catalunya  començaven a revitalitzar-se. És especialment recordada per ser la primera dona a disfressar-se del personatge de Carnestoltes oficial. L’any 1987 dintre els actes del desè aniversari de la recuperació del carnaval se li va retre un homenatge. Va morir el 26 de juny 1990. El seu ofici era de fotogravadora i tenia com a afició participar com a actriu en pel·lícules amateur.
Durant l’any 1991, poc desprès de la mort de Rosa Mora, els veïns de Sant Pere i els grups de cultura popular van organitzar un seguit d’actes d’homenatge pòstum a aquesta promotora cultural, entre els quals destaca la nominació de “Capgròs de l’any”.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Els barris perifèrics: Can Palet de Vista Alegre, Les Martines, Can Gonteres, Font de Espardenyera

El barri de Can Palet de Vista Alegre
El nom prové de la masia de Can Palet de Vista Alegre, actualment desapareguda. És una urbanització situada al nord de la serra de les Martines (Serra de Can Costa), entre la carretera de Martorell i el torrent del Salt. Ocupa 0’18 km².
Durant anys aquesta zona amb una vintena d’habitatges era coneguda com el Sosiego. La formació del sector de barri tenia el seu origen  amb la construcció de torres de segona residència a començaments dels anys seixanta del s.XX, conformant una urbanització que aleshores era il·legal. El greu problema que patien els veïns de la zona era el de l’aigua, la qual s’havia de portar amb cisternes perquè no hi havia cap tipus d’instal·lació.
Molts dels veïns provenien del barri de les Arenes, els quals van permutar els seus terrenys per noves parcel·les en aquest barri, després de les riuades del 1962.
L’any 1995 es portà a terme la urbanitzacio de la zona gestionada per una Junta Administrativa de Cooperació integrada per representants de l’Ajuntament i del veïnat. El sector era un dels darrers sectors periurbans que faltava per urbanitzar. El barri té els accessos per la carretera de Martorell, tant pels Quatre Vents com per la cruïlla de la carretera d’Ullastrell. També pel camí vell a Ullastrell que puja per les terres de Can Poal.
Ocupa les terres de Can Palet de Vista Alegre d’on pren el nom el barri. El seu punt més alt és el turó Montagut (403 m.), del qual ja se’n coneixen referències des d’època de l’alt-medieval.
L’Ajuntament amb el consentiment del veïnat aprovà la nomenclatura dels carrers. Es van rescatar topònims del lloc: font del Ferro, torrent del Salt, etc. A la resta se’ls hi assignà noms d’aus: cadernera, pigot, pinsà.
Barri de Can Palet de Vista Alegre / AMAT
El barri de les Martines
El  barri pren el nom de la serralada que s’enfila des de Terrassa cap les Carbonelles i els Quatre Vents.
La carena ha estat lloc de pas des de l’antiguitat per anar de Rubí cap Ullastrell i Martorell. Des del 1240 es té constància de l’existència d’aquest topònim per a designar la serra que hi ha a l’oest de la ciutat. L’origen del nom ens defuig i dir que aquelles terres eren d’algú que es deia Martí pot semblar una obvietat. La serra disposa d’un riquíssim ventall de topònims que s’han recuperat a l’hora de denominar els carrers que la vertebren. Tanmateix, a l’actualitat els mateixos veïns parlen de dues zones diferenciades: el sector de les Carbonelles i el sector de les Martines. El barri és relativament nou, fins ara havia estat zona considerada com a rústica. De fet l’edificació de cases a les Carbonelles és més recent que no pas la de les Martines, que daten de la dècada dels 50.
Al punt més alt del lloc anomenat Creu de Conill, en un encreuament de camins, hi ha un basament d’una antiga torre de guaita. Per això es coneguda popularment com la torre de la Creu de Conill. Des de la mateixa es podia vigilar el pas del coll de Galliners o de la riera de Rubí així com els camins que l’envolten.
A la vessant nord de la serra de les Martines, a la zona coneguda com les Carbonelles hi havia hagut el masos de Sant Feliu de les Alzines i Curet, i al camí que baixa a Terrassa, un cementiri medieval jueu.
La zona, declarada rústica dins el Pla General d'Ordenació dels anys vuitanta, va veure l’edificació de quasi un centenar de cases aïllades, la majoria envoltades de terreny, únic requisit per poder-hi edificar. La primera casa d'aquest barri es va construir a principi dels anys cinquanta. Hi ha un petit veïnat conegut com la Guitarda.
Barri de les Martines / Joaquim Verdaguer
Barri de Can Gonteres
Aquest barri és el més allunyat del centre de la ciutat. Limita amb el terme de Viladecavalls, situat entre el transvasament de la riera del Palau i la riera de Gaià, prop del camí Romeu a Montserrat. Aquest sector urbà està dividit en dos nuclis: el  del nord que depèn de Terrassa, i el del sud de Viladecavalls. El barri deu el seu nom a la masia de Can Gonteres, la qual es troba dins el terme municipal de Viladecavalls. El nom de “Gonteres” no deriva de “Guanteres” com la denominació popular podria fer pensar. El nom deriva d’un antropònim germànic “Guanta”, que amb el pas del temps i amb la catalanització dels topònims va derivar en “Gonteres”, en plural. Ja des del s.XIV es tenen notícies d’aquesta denominació.
La formació del sector que depèn de Terrassa, té el seu origen amb la construcció de torres de segona residència en una urbanització, aleshores il·legal, a començaments dels anys seixanta. Aquesta situació, però, es va normalitzar durant els anys vuitanta amb el reconeixement, per part de l’Ajuntament, de la seva oficialitat com a zona urbana.
Barri de Can Gonteres / AMAT
Barri de la Font de l’Espandenyera
Deu el seu nom a la sorgent d’aigua anomenada Font de l’Espardenyera situada a la vessant del torrent de les Monges. Per tant les seves aigües s’aboquen a la conca del riu Besós. La urbanització la formen un llarg de cases arrenglerades a banda i banda del passeig de Matadepera i del camí de la Font de l’Espadenyera. A la pràctica es tracta d’una perllongació d’una urbanització de Matadepera a l’interior del terme municipal de Terrassa. Aquesta situació ha produït, si més no, diferents problemes de cobertura d’infraestructures i serveis.
Barri de la Font de l'Espardenyera / Joaquim Verdaguer


Fonts consultades:
LOZANO, Ferran; ROMERO, Jesús; VERDAGUER, Joaquim. Els carrers de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1995
CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joan; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 2007
OLLER, Joan Manel. Núcleos perifèricos, Diari de Terrassa. 31 juliol 2004. pp. 11-13

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Els Jocs Esportius Escolars i els Jocs Esportius Sant Jordi a Terrassa


Els Jocs Escolars a Terrassa s’inicien l’any 1957, tot i que, abans ja s’havien celebrat campionats espontanis de bàsquet escolar, el primer dels quals l’organitzà el Frente de Juventudes, la temporada 1848-49, coordinat per Daniel Díaz. L’Acadèmia Fuster esdevingué el primer equip escolar campió que va guanyar, a la final, a l’Escola Social –actualment Tecnos– amb un resultat de 10 a 6.
Inauguració dels primers Jocs Escolar. 1957 / Arxiu Tobella
L’inici dels Jocs Escolars a Terrassa, el 1957, suposaren un model per a la resta de Catalunya, tant en el paper organitzatiu com en el competitiu. Organitzats per la Delegació de la Joventut, que depenia del Frente de Juventudes, els primers campionats tenien lloc a les instal·lacions dels jardins del Círcol Egarenc, al carrer de Sant Pau, i en un principi només tenien la categoria infantil.
 
Cros infantil / Arxiu Tobella
En la temporada 1962-63 arribà a Terrassa el minibàsquet, que s’incorporà com una nova disciplina dins els Jocs Escolars, per donar l’oportunitat als escolars de 10 a 13 anys de poder jugar aquest esport. Posteriorment aquesta categoria es dividirà en dues, benjamí i aleví.
Un equip infantil escolar / Joaquim Verdaguer
Tot aquest estol de vailets que practicaven bàsquet o handbol, al finalitzar la seva etapa als Jocs Escolars no trobaven sortida per seguir practicant-lo, ja que l’infraestructura dels clubs era insuficient per absorbir-los, i per aquest motiu a principis dels anys 80 es creà la categoria cadet i el 1987 la de juvenil. Pel que fa al bàsquet femení, a Terrassa només hi havia, l’any 1976, dos clubs: el Sant Pere, amb 60 jugadores, i l’Agut, amb 10, que no eren suficients per absorbir les 3.000 nenes que participaven als Jocs Escolars.

Mentre l'únic equip d'handbol de la ciutat, el San Fernando, s’alimentava d’aquesta base, la progressiva activitat del bàsquet, l’esport més practicat, donà els seus primers fruits l’any 1966 quan el DOSA de l’escola dels Salesians quedà campió provincial i participà al campionat d’Espanya. Fins i tot un dels seus jugadors, Jesusín Esther, amb 12 anys, va ser seleccionat pel Mundial de minibàsquet als Estats Units.

A poc a poc es varen anar incorporant als Jocs Escolars altres disciplines com els escacs, l’hoquei, l’atletisme, la natació o el tennis taula.
Cros femení / AMAT
La Delegació de la Joventut del Frente de Juventudes coordinà l’organització dels Jocs Escolars des d’un principi, com ja hem dit, fins l’any 1978, en què la Diputació de Barcelona creà la Delegació de l’Esport de Terrassa. No serà fins el 1981, a l'ésser transferides les competències a la Generalitat de Catalunya, quan es creà el Consell Comarcal de l’Esport. Amb la llei de l’Esport Català de 1988, l’organisme coordinador dels Jocs passà a dir-se Consell Esportiu del Vallès Occidental-Terrassa, amb seu al Poliesportiu de Can Jofresa.

L’any 1970 la Diputació de Barcelona creà els Jocs Esportius Sant Jordi, que celebrà la seva primera edició a Sabadell. L’any 1976 Terrassa va ser elegida per l’organització dels VII Jocs on participaven 300 escolars de 14 comarques de  tota la província. El dia 15 de maig de 1976 va tenir lloc la jornada d’inauguració dels Jocs, a l’estadi municipal, presidida pel president de la Diputació, Joan Antoni Samaranch, i l’alcalde de la ciutat, Josep Donadeu. L’acte començà amb una exhibició gimnàstica a càrrec de 580 nens de les Llars Mundet. Després de la desfilada i presentació dels escolars participants, es va oferir l’acte estrella, durant el qual 2.200 escolars, situats a les grades laterals, van fer una exhibició de calistènia. Amb una precisió excepcional s’anaven oferint mosaics esportius de les diverses especialitats que es practicarien en els Jocs. L’exhibició es va tancar amb un mosaic amb les imatges dels reis d’Espanya acompanyats del príncep Felip. Tot seguit es va encendre la torxa que va presidir les jornades esportives. Durant uns quants caps de setmana es van desenvolupar els Jocs, en els quals, en bàsquet, una de les modalitats més practicades, la selecció de Manresa va ser la campiona en masculí, mentre que les noies del Baix Llobregat guanyaven el campionat femení. En aquesta edició, la selecció de Terrassa femenina va obtenir la medalla de bronze.
Jocs Sant Jordi  / Fotos Francino
Una de les herències que deixà els Jocs Sant Jordi, fou el globus presocràtic, on es practicaven els jocs en pista coberta. Després dels jocs, el globus fou la seu dels equips masculins i femenins del Terrassa Basquet Club, i de l'Handbol Terrassa. Quan es va fer aquesta instal·lació només se li preveien dos anys d’existència. Deu anys després encara estava en servei. El 17 de gener del 1987, es va ajornar un partit per culpa de l’enfonsament del globus, com a conseqüència d’una avaria. Ja s’havia desinflat en altres ocasions durant les seccions d’entrenament. El problema no es va solucionar fins que es van inaugurar les instal·lacions de Can Jofresa.
Afegeix la llegenda
El 17 de juny de 1989 es tornà a organitzar a Terrassa un altre esdeveniment d’importància, la 3a trobada de l’esport aleví; hi participaren un total de 2.695 nens d’arreu de Catalunya. Al matí s’organitzà una marxa per dins el Parc de Sant Llorenç, des de l’Obac fins a Can Robert, amb un espectacular desplaçament de 65 autocars per les carreteres de Rellinars i Matadepera. A la tarda, repartits per 15 instal·lacions esportives, es van desenvolupar les diferents competicions.
Mascota dels Jocs Escolar / autora Mireia Puig

Fonts consultades:

VERDAGUER, Joaquim. El bàsquet a Terrassa. Arxiu Tobella. Terrassa, 1992.
Tarrasa Información. 15 de maig del 1976.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Parròquia de Sant Valentí


Per donar cobertura eclesiàstica al barri del Segle XX, el bisbe de Barcelona Gregorio Modrego decretava, el 11 de setembre 1962, la creació de la nova parròquia de Sant Valentí. El nom provenia d’un dels patrons de la ciutat i del qual es conserven relíquies a l’altar de l’església de Santa Maria d’Ègara.
Un any després, el 29 de setembre del 1963 s’establia com església parroquial provisional, la capella de les germanes Agustines, del carrer Pare Font (les monges del gas).
Parròquia provisional / Rafael Aróztegui
El bisbat destinà com ecònom al Josep Vilaró com a sacerdot per fer les funcions de rector.
El 18 de maig 1963, el bisbe de Barcelona feia la seva primera visita pastoral a la nova parròquia.

No va ser fins a finals de 1964, que es va anomenar a mossèn Andreu Pascual, en qualitat de Rector. El nou rector, a més de l’esforç apostòlic, va voler portar a terme la construcció d’un nou temple aixecat a la plaça del Segle XX, lloc idoni i no gaire apartat  de la capella del convent de les monges el qual havia estat durant 13 anys l’església parroquial.

Inauguració de la nova església parroquial
La nova església es va inaugurar al juny de 1976, en uns terrenys cedits per Moisès Torrens. El nou temple es va construir seguint una estructura moderna, austera però agradable, seguint les directrius de l’arquitecte Jan Baca que va projectar un edifici que s’adeia amb les fàbriques que hi havia al barri.
Sardanes en la inauguració de la nova església / Arxiu Tobella
L'església de Sant Valenti
El dia 20 de febrer de 1983 es van inaugurar les seves dependències parroquials i un nou campanar, amb dues campanes dedicades als escriptors Agustí Bartra i Anna Muriá, les quals porten els noms d’«Agustina» i «Anna». Al peu del campanar l’alcalde Manuel Royes i Anna Murià descobriren una placa amb el text següent: «A la memòria del poeta i conveí Agustí Bartra i Lleonart, 1908 + 1982, fill adoptiu de terrassa que va escriure aquests versos “plaça del Segle Vint, només mig feta on m’atura el crepuscle temps i espai increats cap pedra de memòria, sis forques de llum bornia, el munt d’escombraries, amb el gos mort al cim. Poemes del retorn 1971. Ajuntament de Terrassa. XX-II-MCMLXXXIII”
El nou campanar / Joaquim Verdaguer
Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 1908- Terrassa, 1982). Poeta
Anna Murià i Romaní. Barcelona, 1904-Terrassa, 2002. Narradora, traductora i periodista
En Bartra, l'any 1937, publicà el seu primer llibre: L'oasi perdut de narracions i el 1938, just quan marxava cap al front, va sortir el seu primer llibre de poesia, Cant corporal.
Na Murià publicà la seva primera novel·la Juana Mas el 1933.
Els dos, després de la Guerra Civil, es van exiliar a França on es van conèixer i van formar una parella sentimental. Després del pas per la República Dominicana i Cuba, s’instal·laren a Mèxic.
L'any 1970 retornaren a Catalunya i primer s’instal·laren a Barcelona. Un any més tard van fixar la seva residència a Terrassa al barri del segle XX. Bartra fou nomenat fill adoptiu de Terrassa i, l'any 1981 va rebre la medalla de plata de la ciutat de Terrassa. Morí a Terrassa el dia 7 de juliol de 1982
Anna Murià rebé la Creu de Sant Jordi i la Medalla de la Ciutat
Plafó de Sant Valentí / Joaquim Verdaguer
Per Sant Valentí de l’any 1999, es va inaugurar un plafó de ceràmica situat sobre la porta principal amb una signatura que diu “ Bisbe Carles / autor Lluís M.R./ Dia de Sant Valentí 1999”
La plaça Segle XX i l'església al fons

El dia 17 de gener de 2013 la parròquia celebrava el 50è aniversari de la seva fundació amb un missa oficiada pel bisbe de Terrassa Josep Àngel Saiz Meneses acompanyat per altres sacerdots i dels rectors que han regit la parròquia des de la seva creació, entre ells, Mossèn Andreu, que amb els seus 82 anys i amb cadira de rodes va voler ser present en l’acta.
Celebració del 50 aniversari de la parròquia /Arxiu Tobella

Fonts consultades:

CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet.Terrassa 1966
TRENCHS, Marià. Terrassa  1877-1977 Cent anys de vida religiosa

dissabte, 6 d’octubre de 2018

Masia de Can Barba de la Pedra Blanca


Aquest mas està arran de la carretera de Terrassa a Sabadell, al km. 15’50, prop de la Central Elèctrica i de la deixalleria de Terrassa i a tocar al torrent de la Grípia.
Antigament, la trobem documentada com Ca n’Amat de la Font. No és fins al segle XIV, que la trobem com Can Barba de la Pedra Blanca. El sobrenom de “Pedra Blanca” fa referència a una fita blanca que hi havia a l’antic camí de Sant Quirze de Matadepera i que indicava la divisió parroquial de Sant Pere i Sant Julià d’Altura.
Masia de Can barba / AMAT
El mas està compost per diversos cossos afegits al llarg del temps. El principal de planta baixa i pis, coberta de dues aigües. La façana principal dirigida a migdia, perpendicular al carener.
Entrada a la Masia / Museu de Terrassa
A la façana principal destaca el portal de mig punt dovellat i una finestra del primer pis amb capitells i llinda esculturada de motius gòtics. Al costat dret de la finestra, el mas tenia un rellotge de sol, però en una remodelació d’arrebossat de la façana es va tapar els grafismes del rellotge. Actualment es pot contemplar l’agulla solitària marcant qualsevol hora.
Detall de la finestra de la façana / Rafael Aróztegui
Rellotge de sol amb l'agulla solitaria /Rafael Aróztegui
Passada la porta d’entrada presenta el vestíbul i, a la dreta el menjador i a l’esquerra l’accés a l’estable. A la part posterior de la entrada , a la dreta la cuina i la llar de foc, on trobem com a mobiliari els complements de la llar com són l’escó, el banc el perol . Té un forn per coure pa . A l’esquerra  trobem l’escala d’accés al pis superior, amb dos espiells i a sota l’accés al celler amb tines.
La masia en l'actualitat / Rafael Aróztegui 
El barri / Rafael Aróztegui

Al costat de l’entrada, s’obre una galeria d’arcs de mig punt on s’assecava el gra. Tot aquest pati del davant està tancat per una paret que dóna accés al barri.
A la dreta del barri hi ha els corrals on es poden contemplar les vaques pasturant en el petit cercat.
La masia té com utilització regular, l’explotació agrícola i ramadera.
Circuït de motocros

L’any 1968, les terres de conreu del davant de la masia van ser invalidades per la construcció d’un circuit de motocròs: el Circuit del Vallès, tot i que el terrassencs l’anomenaven el Circuit de Can Barba. Allà es van celebrar curses internacionals i estava considerat pels experts com un dels millors del món.
Va estar en servei fins l’any 1985, en que es va haver de suspendre les seves activitats, víctima de l’especulació urbanística i el creixement de les poblacions circumdants
Circuït de Motocros

Fonts consultades
FERRAN, Domènec. Les Masies de Terrassa. Museu de Terrassa, 1997.
Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Gerència d’Urbanisme: Terrassa, 1981.