Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 25 de març de 2017

El "Yugo y las flechas" en Terrassa

La simbologia del franquisme va ser el conjunt de símbols que es van utilitzar com a referent icona per identificar visualment al règim franquista i a les persones i institucions que s’identificaren amb ell. Es va utilitzar massivament a banderes, escuts, monuments, segells, medalles, uniformes,....

La simbologia franquista va estar present a l’espai urbà terrassenc durant molt anys. El Yugo i las Flechas és un símbol adoptat per les JONS l’any 1934 i que degut a la seva unió amb la Falange Espanyola va quedar com el símbol de feixisme espanyol. En realitat, formaven part de l’heràldica dels Reis Catòlics a l’unir els seus reialmes.

Amb l’entrada del règim franquista l’any 1939, es va imposar aquesta simbologia arreu de la ciutat per tal d’imposar el nacionalisme-sindicalisme. Durant 40 anys, els terrassencs van conviure amb aquests emblemes, tot i que, a mitjans dels anys 60 va anar a la baixa, principalment  a mesura que Espanya va rebre l’obertura política dels Estats Units i d’altres països.
Totes les poblacions tingueren que adaptar el jou i les fletxes a tots el rètols a l’entrada de les localitats.
A Terrassa estava present a la façana de l’Ajuntament.
Façana de l'Ajuntament/ Fons Baltasar Ragon-AMAT
També en monuments, principalment el dels Caiguts al passeig Comte d’Egara
Monument als Caiguts / Fons Baltasar Ragon-AMAT
Encara avui podríem trobar als carrers, plaques en cases de protecció oficial amb el lema “Ministerio de la Vivienda, Instituto Nacional de la Vivienda. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de 15 de julio de 1954. I al seu costat, el jou i les fletxes.
"Vivenda protegida" / Joaquim Verdaguer

El jou i les fletxes era present a la bandera de la Falange. Aquesta bandera i la Tradicionalista acompanyaven a l’espanyola al balcó de l’Ajuntament i altres edificis municipals. Durant les festes patriòtiques i per la Festa Major es penjaven als fanals dels principals carrers les tres banderes creuades com a símbol de festa. Amb la creació de la bandera de Terrassa aquesta va anar substituint les banderes franquistes.


dissabte, 18 de març de 2017

Masia de Can Parellada

La masia de Can Parellada  està situada dalt d’un turó a 100 metres de l’avinguda del Vallès, tota amagada al sud del polígon industrial que porta el seu nom. El topònim parellada té el seu origen   en una parellada, que era l’extensió de terra que un parell de bous podia llaurar en un dia.
La Masia de Can Parellada
L’extensió de les terres del mas ocupaven  banda i banda de la riera de les Arenes les terres que ocupen actualment el polígon industrial i el barri de Can Parellada.
Can Parellada
Està documentada en el fogatge de 1455 essent el seu propietari Bartomeu Parellada. En un altre fogatge de 1553 hi trobem a Antic Parellada. També hi trobem Jaume Parellada, que formà part del Consell de la Universitat Forana, el 1579,  i que fou elegit junt amb tres consellers més per elaborar el pressupost per a la construcció del pont de Sant Pere.

 En el catàleg d’edificis d’Interès Artístic Històric  se'n fa la descripció següent: “Masia de gran proporcions, planta rectangular. Consta de planta baixa, dos pisos i golfes, i coberta a dues vessants.
Façana principal a migdia, perpendicular al carener i de composició simètrica. Planta baixa amb portal d’accés en arc rebaixat dovellat. Les plantes superiors amb quatre balcons de ferro de forja cadascuna, seguint un ritme vertical en la seva col·locació. Graner amb quatre finestres, dins la mateixa composició. A la part central de l’edifici sobresurt una torre lluerna coberta a quatre vessants que dóna llum al nucli d’escales. La façana tractada amb estucat a dos colors dibuixant cantells i línies de fotjat és acabada amb una cornisa de totxo de seccions plana i roma, i teules.. Junt amb altres dependències forma un clos al voltant d’un pati que té dos portals d’accés coberts: un que s’obre a l’exterior i un altre a un pati a ponent que conté una gran bassa d’aigua voltada de gran quantitat d’arbres”.
Al llarg dels anys s’hi han fet vàries reformes, principalment en el segle XIX
Aquesta era la residència dels senyors. Davant hi havia els habitacles del mossos, corrals i el magatzem.
El mas té una mina d’aigua subterrània que aboca a la bassa o estany.
La bassa de Can Parellada/Fons Ragon-AMAT
 Can Parellada va ser de les masies que al segle XVI formava part de La Universitat Forana de Terrassa. El 1800 passà a ser del terme del poble de Sant Pere. Quan Terrassa i Sabadell es van agregar el poble de Sant Pere, el mas de Can Parellada  va correspondre a Terrassa.
Interior de Can Parellada
L’any 1843 hi vivien 15 persones.  En finalitzar el segle a conseqüències de la fil·loxera, només hi habitaven 4 persones.
 A finals del segle XX la masia s'utilitzava com a    masoveria, segona residència i quadre de cavalls. En l’actualitat està tancada i barrada.
Can Parellada / Rafael Aróztegui
Darreres de Can Parellada / Rafael Aróztegui
A finals del segle XIX l’amo del mas era Pere Parellada. Va ser alcalde de Sant Pere de Terrassa en dos mandats  (1885-1887) i (1899-1902). Defensor a ultrança de la no agregació del poble de Sant Pere a Terrassa i Sabadell. El 30 d’abril 1902 va dirigir un telegrama al ministre de la Governació, demanant-li que el poble no fos agregat a Terrassa, tal com ho havia aprovat el Ple de l’Ajuntament aquell mateix dia, en contra de la petició de la ciutat de Terrassa. Pere Parellada va morir el 26 de desembre de 1902. En una secció necrològica celebrada el 12 d’abril de 1903 es va penjar un retrat seu a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sant Pere, pintat per l’artista Pere Viver.
Té un carrer dedicat a la seva persona al barri de l’Antic Poble de Sant Pere.
La plaça del Comú i el carrer Alcalde Parellada-AMAT
Prop d’aquesta masia a l' altre costat de la riera es va trobar un forn iberoromà, de ceràmica destruït cap a la dècada dels anys seixanta.

Fonts consultades:
Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic.. Gerència d’Urbanisme. Terrassa 1981
CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa1960
LOZANO, Ferran, ROMERO, Jesús i VERDAGUER, Joaquim. Els carrers de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1995
FERRAN, Domènec. Les Masies de Terrassa. Museu de Terrassa. 1997


dissabte, 11 de març de 2017

Les benzineres a Terrassa

L’any 1904 va arribar a Terrassa el primer automòbil. Aviat va augmentar el parc de cotxes, per tant,  van ser necessàries les benzineres per alimentar els motors dels cotxes. És per això que es van començar a construir sortidors individuals a llocs estratègics de la ciutat.
Foto Carles Duran
Els podíem trobar a la plaça de l’Estació del Nord, al carrer Colom davant de l’Escola Industrial, a la carretera de Montcada prop de les Quatre Carreteres, a la plaça de Mossèn Cinto Verdaguer.
Eren sortidors a l’aire lliure, servits per un operari, que maniobrava una palanca a mòde de bomba. Servien un tipus de benzina universal pels cotxes i també per les motos. A aquestes últimes se’ls afegia oli que era servit per una regadora.
Sortidor de la placeta de Mossèn Cinto Verdaguer/Fonts Ragon-AMAT
 
Sortidor de davant l'Escola Industrial / Fons Ragon-AMAT
Sortidor de l'Estació del Nord/ Carles Duran
Sortidor de "Cal Codina"/ Proc. Rafael Aróztegui
Quan es va diversificar la benzina en diversos graus d’octans, i al haver de servir dièsel, van començar a construir-se estacions de serveis que oferien carburant per camions, automòbils, motosi, i a més a més aire, aigua, petroli domèstic i recanvis.  Ja a finals del segle XX van començar a transformar-se, també, en petits supermercats.
Benzinera de "Cal Soler". Anys 50. / Fons Baltasar Ragon-AMAT
Benzinera de "Cal Soler" anys 90 / Rafael Aróztegui
La benzinera més mítica va ser la de “cal Soler”, situada a la confluència del carrer Topete amb el de la Riba. Cap a finals dels anys cinquanta també tenia la concessió de la venda de la motocicleta Vespa que havia popularitzat el film “Vacaciones en Roma”. Va tancar el 2004 i es va enderrocar el 2017
Altres benzineres eren, “Cal Jover” al portal de Sant Roc cantonada amb el carrer Vinyals, la de Ramon Vila amb entrada per la Rambla amb sortida per carrer Columel·la, la que hi havia al carrer Iscle Soler.
Bezinera de "cal Jover" 1955/ Fons Baltasar Ragon-AMAT
A la dreta, bezinera de "Cal Jover", 1985 / Manuel Coll-AMAT
Preveient alguna incidència les benzineres van començar a instal·lar-se a les carreteres de sortides de la ciutat, com per exemple les de Sant Cristòfol a la carretera de Montcada, la del carrer Colom, dues a la carretera de Matadepera, a la carretera de Martorell davant les Martines, a la carretera d’Olesa, a la carretera de Castellar i a la carretera de Rellinars. Aquesta última, diu la llegenda que la van muntar com a socis Kubala i Masdefiol, president del Terrassa FC. Actualment al centre, només queda la benzinera del Passeig 22 de Juliol inaugurada després del soterrament la RENFE.

Les benzineres es proveeixen de carburant mitjançant camions cisternes que buiden amb una mànega el seu contingut a un dipòsit del subsòl de la benzinera. Normalment la descàrrega es fa a mitja nit.
El dissabte 9 d’octubre de 1965, un camió cisterna ple de 10.000 litres de benzina feia el seu transvasament a la gasolinera de Ramon Vila situada a la Rambla amb sortida al carrer de Columel·la, al costat del bar Pompeya. Era un garatge que, a més de servir gasolina, feia les funcions de pàrquing. De cop i volta va sortir un raig de gasolina que, en contacte amb un dels fluorescents del local, va incendiar la mànega. El conductor davant possibilitat de que explotés la cisterna i el dipòsit del subsòl, amb sang freda va pujar al camió i sortint pel carrer de Columel·la, enfilà Rambla avall arrossegant la mànega fins arribar a les afores i, mitjançant un extintor propi, apagar l’incendi.
En cas d’haver explotat dins el garatge hagués ocasionar una autèntica catàstrofe.
Homenatge al camioner heroi / Proc. Àngel Cos
Temps més tard, en el programa Ustedes són formidables, que transmetia cada dimecres a la nit la Cadena Ser i que presentava Alberto Oliveras, es va ser ressò d’aquest fet. El programa era un espai que feia una crida a la solidaritat davant situacions dramàtiques, caòtiques o excepcionals des de la perspectiva humana. Aquell dimecres per les ones, Alberto Oliveras va fer una exposició de la heroïcitat  de José Caballo Gómez, el conductor, i va apel·lar a la consciència dels terrassencs, convocant-los al Raval a la entrada de l’Ajuntament. El conductor va ser interpel·lat quan estava buidant de nou la seva càrrega d’aquell dia al mateix garatge i escoltat per la policia el van portar a l’atri de l’Ajuntament, passant pel mig d’un miler de persones i essent rebut per l’alcalde Miquel Onàndia i altres autoritat i per Alberto Oliveras, el director del programa, que allà mateix li va fer una entrevista perquè expliqués les seves vivències d’aquell dia que la ciutat es va lliurar d’un daltabaix. Va ser un petit homenatge a José Caballo

Fonts consultades:
Tarrasa Información. Dia 11 octubre 1965
VILLATORO. Vicenç, LLOCH, Jordi i SABRIÀ, Salvador. Terrassa 1964-1977, Arxiu Tobella. Terrassa 1981.
Plans, Lourdes, Terrassa, recull gràfic 1865-1965. Edicions Efadós. 2007

Vivències de l’autor d’aquest capítol en aquest fet.

dissabte, 4 de març de 2017

Els ponts de Terrassa

L’orografia de la nostra ciutat ens presenta una ciutat retallada pels diferents torrents que ha fet necessària la construcció de ponts per salvar el seu pas. Mentre que ha Terrassa ha estat necessari el bastiment de 34 ponts, a Sabadell, una ciutat similar a la nostra, la seva presència és quasi nul·la.

El primer viaducte es va construir al segle XVII sobre el torrent de Vallparadís, per unir el poble de Sant Pere i la vila de Terrassa. (veure en aquest blog el monografic "El Pont de Sant Pere".http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2012/10/el-pont-de-sant-pere.html Haurien de passar tres segles, fins que els terrassencs es decidissin a salvaguardar-se del pas dels torrents. Fou necessari alçar dos incipients ponts per facilitar el creixement de la vila cap a l’altre costat de la riera del Palau, així com la construcció d'un altre pont més avall, enllestit l'any 1884, per unir la carretera de Montcada amb la de Martorell.
Pont per unir les ctres de Montcada i Martorell / procedència Rafael Aróztegui

Uns anys abans, el 1856, amb la construcció de la línia ferroviària del Nord, havia calgut bastir quatre ponts al seu pas pel terme de Terrassa, però, curiosament, als dos torrents de més fondària, el de Vallparadís i el de Santa Maria o torrent Monner, el seu pas es resolgué amb terraplens.

L'any 1898 s'alçà el pont del Passeig, que donava sortida a la carretera de Castellar i obria pas al creixement de la ciutat cap a l'altra riba del torrent de Vallparadís. (veure en aquest blog el monogràfic sobre el Pont del Passeig. http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2012/10/el-pont-del-passeig.html

En fer l’actual carretera N-150 o de Montcada, començada l’any 1848 i inaugurada el 1852, es van construir diversos ponts dins el terme municipal de Terrassa: el pont de la Torre (o del Gall), damunt el torrent de Vallparadís i esmentat pel comandant Bonet l’any 1850; el pont sobre la riera de les Arenes, modificat i eixamplat al llarg dels anys, i el de la Betzuca, abans d’arribar a can Barba de la Pedra Blanca, el qual, actualment, es manté intacte.
Pas pel pont del Gall / Fons Ragon-AMAT

El pont del Gall. 2009 / Joaquim Verdaguer
Ja dins el segle XX, la construcció de ponts va aparellada amb el creixement de la ciutat. Actualment hi ha més de trenta quatre ponts dins del casc urbà.

Els ponts també han fet història. Les dificultats que comportà el bastiment del pont de Sant Pere i les picabaralles entre santperencs i vilatans de Terrassa per la seva construcció marcaren un episodi d’enfrontada rivalitat pels litigis parroquials i sobre els impostos.
Pont de la ctra. de Rellinars destruït el 1939 / Fons Ragon-AMAT
Durant la Guerra Civil espanyola, els ponts també van ser notícia, ja que l’exèrcit republicà, en la seva retirada, procedí a la destrucció dels ponts de les carreteres d'Olesa i de Rellinars.

Fent un balanç dels 34 ponts terrassencs, aquests els trobem sobre els vials fluvials de la Riera del Palau, torrent de Vallparadís i la riera de les Arenes.
A l’antiga riera del Palau, abans de cobrir-la per fer la Rambla d’Ègara hi havia 5 ponts, els quals van quedar inutilitzats al urbanitzar la rambla. Tots eren per passar del centre urbà a Ca n’Aurell. El més antic era el de la RENFE.
A finals dels anys 70, al voler construir el pas deprimit de l’entrada de l’autopista per la Rambla, es va quedar al descobert l’antic pont de la carreteres de Montcada-Martorell, que havia quedat colgat. Actualment després de la desviació de la riera pel Transvasament, el total de viaductes és de 8 i dues passarel·les. Cal destacar el pont-rotonda de la carretera de Martorell.
Al torrent de Vallparadís hi trobem 6 ponts i 4 passarel·les. Destaquen els ponts de Sant Pere i del Passeig.
Al final del torrent hi ha el viaducte més llarg de Terrassa; el de l'avinguda de Santa Eulàlia. 
La passera del Torrent Monner / Joaquim Verdaguer
La passarel.la més singular del parc de Vallparadis és la que hi ha al torrent Monner. El dia 1 de juny del 2004 s’inaugurava aquesta passera que dóna pas de vianants per anar des de la zona dels Museus del carrer de Salmerón fins a les esglésies de Sant Pere. És un pont de 80 metres sense cap pilastra que el subjecti. S’aguanta per dos cables tensats i és capaç de suportar fins a 400 kilos per m².
És una obra d’enginyeria única a Europa que ha merescut diversos premis: Premi Bonaplata 2003; Finalista dels Premis FAD 2005; Premi Catalunya Construcció 2005; Premi Construmat 2005; Premi 3ª. Biennal d’Arquitectura del Vallès 2005; Premi Internacional Puente de Alcántara 2005; Premi Footbrige Awards 2005.

Pont de la RENFE sobre la Riera de les Arenes 1962 / Fotos Altimira


Pont provisional de la RENFE construït pel militars / Fotos Altimira
La riera de les Arenes és on trobem més ponts: 13 i dues passarel·les. L’expansió de la ciutat cap a llevant de la riera comportà la creació de nous barris; Sant Llorenç, Les Arenes, Torre Sana, Can Parellada, que va fer que es construïssin un grapat de ponts per connectar els esmentats barris. Abans de les riuades del 1962, només hi havia el pont de la RENFE, i els de les carretes de Montcada i Rubí, els quals l’aiguat se’ls va emportar riera avall. Després es van reconstruir .
La resta de ponts són convencionals. Destaca la passarel·la per a vianants que uneix el nord del barri de Ca n’Anglada amb el de Torre Sana.
Pont de l'Amistat / Joaquim Verdaguer
El motiu del bastiment d’aquesta passera es deu al futur trasllat de la zona esportiva de Ca n’Anglada a l’altra banda de la riera, al costat del camp de futbol del CP San Cristóbal. Va ser inaugurat el 19 de juny 2008. El nom el van triar escolars de secundària.

dissabte, 25 de febrer de 2017

El barri de Sant Llorenç del Munt

El segon allau immigratori que rebé Terrassa durant els anys del desenvolupament industrial posterior a la Guerra Civil, pel nombre d’emigrats que arribaren, va ser el més gran de tota la història de la ciutat. L’any 1950, la ciutat tenia 58.880 habitants i el 1975, 161.679. El problema de la vivenda esdevingué, en molt poc temps, la precaució més urgent dels consistoris de l’època. El barraquisme proliferava com a resultat del dèficit d’habitatges, i els serveis no assolien, ni de bon tros, els mínims. La planificació urbanística es feu totalment impossible.
La reacció administrativa va ser lenta. El 1952 començà a edificar-se  els Grup Egara i, el 1955 neixen a l’hora , els grups de Montserrat i de Sant Llorenç. La iniciativa sorgí de l”Obra Sindical del Hogar”, organisme estatal creat a l’efecte.
Els primers pisos de Sant Llorenç / AMAT
L’any 1948, l’Ajuntament havia adquirit les terres de Can Montllor, que hi havia entre la riera de les Arenes i la carretera de Castellar, a fi i efecte d’ubicar-hi unes casernes militars. L’idea no va prosperar del tot. Si més no, durant dues dècades només s’hi ubicà, a la zona on ara hi ha el gratacels, un campament militar de cavalleria. A la resta,  l’Obra Sindical del Hogar, va construir el grup de habitatges que van rebre, en un primer moment, el nom oficial de Grupo Tarrasa 2. El consistori va aprovar en sessió ordinària del 10 de juliol de 1957 canviar el nom del barri per Grup Sant Llorenç del Munt, tal com els denominaven els veïns del barri, al estar encarats de cara a la muntanya homònima i, per diferenciar-los dels del Grup Montserrat.
Detall dels primers pisos de Sant Llorenç/ AMAT
La seva edificació fou encarregada a l’arquitecte Julio Chinchilla, i les obres a I.C Sala Amat SA, ICOSA, Huarte y Cia, BECOSA, i Construcciones Asturianas. Aquest habitatges tenien unes dimensions molt reduïdes: entre els 40 m² de mínima i els 52 m² com a màxim. Les condicions precàries d’aquests habitatges van fer que aquest tipus de construcció es conegués arreu de Catalunya com a barraquisme vertical.
Les vivendes foren inaugurades el 12 de juliol de 1957 amb la presència del governador civil de Barcelona, Felipe Acedo, i de l’alcalde, Josep Clapés. Després de la benedicció dels grups a càrrec mossèn Josep Pons Pinyol, regent de la parròquia del Sant Esperit i dels parlaments, es procedí a l’entrega dels títols dels beneficiats per sorteig.
En el moment de la inauguració, unes 11.000 persones ja havien rebut el dret d’habitatge, i encara restaven pisos per adjudicar. Els lloguers oscil·laven, en funció de les característiques del pis entre 250 i 850 ptes.
entrega de claus dels pisos / Fotos Francino-AMAT
Poc temps després d’habitats els Grups, el veïns ja s’havien agrupat en junta per tal de resoldre les qüestions internes. D’aleshores ençà, l’Associació de Veïns de Sant Llorenç ha estat una de les més actives de Terrassa, i ha hagut d’afrontar problemes molt seriosos derivats sobretot, de la manca d’equipaments adequats i de la degradació dels seus habitatges deguda a defectes de construcció.

L’any 1961, s’enllestia la segona fase constructiva del grup que incloïa els gratacels. Es va edificar arran de la riera de les Arenes, al lloc que hi havia ubicat anteriorment el campament militar.

Un dels esdeveniments que més va marcar els habitants del barri, va ser la riuada del 1962 tot i que la part més afectada va ser la del barri d’Ègara. Malgrat que no hi hagué cap víctima el grup d’habitatges de  la zona va quedar envaïda de fang, arbres i brossa. Si més no, la riuada següent, la del 3 de novembre del mateix any, sí que va provocar estralls, al endur-se part de la planta baixa del bloc 74 situat arran de la riera.
Vista del barri abans de la construció de la tercera fase/AMAT
Després de les riuades de 1962, el Ministeri de la Guerra va transferir a l’Ajuntament de Terrassa el terrenys entre la riera de les Arenes i la carretera de Castellar. L’any 1964 es va portar a terme la tercera fase d’aquesta zona.
Finalment l’Ajuntament va cedir també, aquest sòl al Instituto Nacional de la Vivenda. Amb el temps la propietat d’aquests béns immobles van passar a l’Intituto para la Promoción Pública de la Vivenda, que l’any 1985 va cedir tot el barri  a la Generalitat de Catalunya, el qual el va transferir a l’Institut Català del Sòl, encarregant-se del seu manteniment i rehabilitació.
Plaça de la Font de la Pola 1971 / Fotos Francino-AMAT
Plaça de la Font de la Pola 2009 / Joaquim Verdaguer
En un principi era un barri sense comerç. Els únic serveis eren una escola i una font pública. Alguns veïns encara recorden la font que estava ubicada a l’actual plaça de la Font de la Tartana. El conjunt de la font el formaven un petit banc i unes jardineres amb un repeu al mig on hi havia el broll i rematat el seu damunt amb una petita estàtua d’un nen. Degut al seu deteriorament, la font va ser desmuntada durant la dècada dels any seixanta i al seu lloc s’instal·là la clàssica font de ferro.
Durant molts anys va esdevenir un barri “dormitori” tenint com a única connexió amb el centre, l’anomenat autobús “transversal”, que inicialment anava només a l’Escola Industrial i que va perllongar la seva ruta fins als grups de Sant Llorenç.
La primera font pública del barri/ Julio Gaitán-Amat
Al llarg de la història, els veïns del pisos de Sant Llorenç s’han mobilitzat en diverses ocasions a causa de la lamentable situació en què estaven els habitatges. Davant aquesta situació, el veïnat el va condicionar a ser un barri potent i de lluita. Al fer-se càrrec del seu manteniment ADIGSA les millores es feren visibles tot i la constants obres de rehabilitació al llarg del temps, que ha fet que l’únic futur que demanen els veïns és acabar les obres de reforma.
Una de les places del barri / Joaquim Verdaguer

L’associacionisme ha dignificat i és el motor del barri: Casal Cívic, Casal de la Gent Gran, Biblioteca, entitats cultural i esportives i comerç molt comerç.

Fonts consultades:
FIGUERAS, Pere; VERDAGUER, Joaquim. El barri de Sant Llorenç. Claxon. 29 juliol 1985.
BATALLA, Vicenç. Montserrat i Sant Llorenç, els primers pisos per a Immigrants. Al Vent núm. 73. setembre 1984. p. 23-28
CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joan; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 2007
FELIP, Blai. Sant Llorenç – Terrassa. Benestar Social Generalitat de Catalunya. Barcelona 1995.


dissabte, 18 de febrer de 2017

El passeig del Comte d’Égara

On ara hi ha el passeig, fins ben entrat el segle XIX, eren uns terrenys privats coneguts com el Camp de les Tres Puntes i que limitaven al sud amb el camí del convent de Sant Francesc. Els seus propietaris Salvador Vinyals, Josep Mauri i Francesc Galí els  van cedir a la ciutat signant l’escriptura davant el notari Huguet, el 20 de juliol de l’any 1827, per tal que fossin destinats a lloc d’esbargiment i passeig per als terrassencs.
Tot seguit, urbanitzaren de qualsevol manera, com una espècie de jardí de plàtans, moreres, lledoners, ect, fins l’any 1870 que posaren vuit rengles de plàtans arrenglerats d’acord amb l’estil d’aquella època. Per omplir i aplanar el terreny portaren terres de la rebaixa de terreny que feien a l’entrada del carrer del Mas Adei. Per a la claror de la nit, instal·laren fanals d’oli fins que el 1883, els substituïren pels de gas i el 1924 amb llums elèctrics.
El passeig amb el rengle de plataners/ Fons Ragon-AMAT
El març de 1828, el batlle Manuel Fruitós va rebre la notificació que el rei Ferran VII visitaria la vila el 9 d’abril. Es van prendre mesures per tal d’adequar i guarnir la vila per tal esdeveniment. Una de les mesures que el consistori va aprovar va ser estalviar l’entrada del rei per l’inadequat camí de Rubí (carrer de Pare Font, Sant Francesc i Rutlla) i el seu pas per l’atrotinat portal de Sant Domènec. Van obrir una nova carretera que des de la riera del Palau i seguit el camí de Can Bosch de Basea davallava a l’actual carrer de Topete, fent la seva entrada a la vila pel nou Passeig.
A l'esquerra el templet / Fons Ragon-AMAT
La bona predisposició dels terrassencs a fer ús del nou passeig va fer que el 1905 s’inaugurava un templet on es situaven els músics pels concerts o sardanes, i el quiosc de begudes que els germans Pompidor tenien al capdamunt del carrer Sant Pere, es traslladà a la part de ponent del Passeig.
a la dreta, el quiosc de begudes / Fons Ragon-AMAT
El quiosc / Fons Ragon-AMAT
El Passeig tenia un atapeïment d’arbres que molt ben arrenglerats n’hi havia prou per fer gatzara sobre tot la temporada d’estiu. Era l’espai ideal per celebra-hi  les festes escolars, actes de festa major, revistes del Sometent. També era el lloc on passaven les rues de carnaval. Des de l’any 1894 fins el 1935, les fires d’estiu i d’hivern es feien al Passeig, fins que, definitivament es traslladaren a la Rambla.
Revista del Somaten / Fons Ragon-AMAT
La fira al passeig / Fons Ragon-AMAT
Per llevant, el Passeig acabava al recte del carrer de Sant Antoni.
A finals del segle XIX es van afegir al Passeig els terrenys del convent de Sant Francesc fins el torrent de Vallparadís, (el pont del Passeig es va construir el 1898). En aquest espai el convent tenia la seva fàbrica de sedals que, més endavant, es convertiria en la primera caserna de la Guàrdia Civil.
Amb l’enderroc d’aquest edifici i la posterior urbanització, tot aquest espai va ser conegut popularment com el Passeig dels Samalers.
Passeig dels Samalers / Fons Ragon-AMAT
Durant les conflictes laborals de principis de segle XX, el Passeig era  el lloc de concentració on els obrers celebraven les seves assemblees, manifestacions....

El dia 5 de juny 1926 el Ple de l’Ajuntament acordava posar al Passeig el nom de Comte d’Égara.

L’any 1934, la Mútua d’Assegurances prengué possessió de l’edifici antic de Can Montllor- on feia uns anys hi havia de llogater el Banc de Bilbao.

Durant la República i la Guerra Civil prengué el nom de Passeig de García Hernández. En temps de la guerra civil es va voler construir un refugi antiaeri. El projecte contemplava  325 m2 i cabuda de 3.900 persones. Estaria ubicat sota el Passeig a la part central, donant-hi una volta amb ziga-zaga, al mig, a l’objecte, donada la seva llargada, de que presenti menys perill en un bombardeig. Les rampes estarien, una davant del carrer de García Humet, la segona a la part baixa del passeig i una tercera a la plaça del Dr. Robert, donant sortida cap el torrent de Vallparadís. No es va arribar a construir.
Renovació del Passeig / Fons Ragon/ AMAT

Plaça de los Caídos / AMAT
Després de la guerra es va restituir el nom de Comte d’Égara.
L’any 1943 una part del Passeig,  des del carrer Garcia Humet fins el pont del Passeig es va manllevar per construir-hi el Monumento a los Caidos i, a tot aquest espai se l’anomenà plaza de los Caidos.
Aprofitant la construcció del monument es va portar a terme la reforma total del Passeig, arrancant el plataners i enderrocant el quiosc i el templet. 

La nova urbanització del Passeig / Fons Ragon-AMAT

La nova urbanització va fer possible el bastiment d'un sortidor a la punta del Passeig a tocar al carrer de la Font Vella. Sortidor circular amb una escultura d'un peix amb tres caps d'on brolla l'aigua. El sortidors es va remodelar, desapareixent la figura i amb un doble estanyol circulat petit al mig.


El Passeig en l'actualitat / Rafael Aróztegui
Amb l’entrada de l’Ajuntament Democràtic i degut als actes vandàlics a què era sotmès el monument, l’any 1991, aprofitant la construcció del pàrquing soterrat, el monument fou desmuntat i arraconat en un racó del Cementiri Municipal. L’espai alliberat prengué el nom de plaça del Doctor Robert, denominació que no havia tingut mai i que manllevà de la ja existent plaça de davant l’església de l’Hospital.

Fonts consultades:
BOIX, Josep. El paseo Conde d’Egara. Tarrasa Información, 11 juny 1964, p. 1 i 2
BOIX, Josep. El Passeig del Comte d’Egara. Diario Terrassa. 11 oct. 1996, p. 14
Reportatge. Diari de Terrassa. 20 juliol 1999, p. 12


RAGÓN, Baltasar. Els carrers de Terrassa l’any 1900. Imp. Joan Morral. Terrassa .(any?)

dissabte, 11 de febrer de 2017

El Teatre Principal

El primer edifici del Teatre Principal estava situat dalt del turó del Puig Novell, on ara hi ha  l' Institut Industrial-CECOT. Fou destruït per un incendi la nit del 10 a  l' 11 de juny de 1847.
Els prohoms terrassencs Miquel Vinyals i Antoni Galí varen sentir la necessitat de proveir la vila de Terrassa d’una nova sala d’espectacles. És per això que fundaren la Societat del Teatre Principal l’any 1854 . Per portar a terme aquest projecte van adquirir uns terrenys de l’actual plaça Maragall. El nou teatre fou inaugurat el 27 de novembre de l’any 1857, amb la representació del drama “El Castillo de San Alberto”. Aquest edifici era d’aspecte senzill i comptava amb 25 llotges, 285 butaques, 71 seients fixes i 500 places ordinàries. Va funcionar així molts anys sense gaires reformes importants. Tal com ens explica Baltasar Ragon en el seu llibre “Terrassa, historials i efemèrides”: “els últims anys abans de l’actual reforma, tenia un aspecte trist i arreu se sentia la fortor de romàntic”.
L'antic Teatre Principal / Fons Ragon-AMAT
Per aquest i altres motius, la Junta del Teatre Principal, va decidir la reforma de l’edifici i convocà un concurs de projectes que guanyaren els arquitectes Enric Catà i Josep Guàrdia. L’obra a càrrec de Vicens Aymerich i Baltasar Gorina, va costar 200.000 ptes. I es va poder inaugurar el 15 de desembre de 1911 amb una representació a benefici de les entitats assistencials de Terrassa.
Els comentaristes coincidien en la millora i confort i la presència del nou teatre. Efectivament, aquest era un edifici impressionant de tres pisos. El cos central  era coronat per una cúpula coberta de mosaics. A la façana principal, hi havia escultures de Pau Gargallo. En el seu interior la platea  tenia 200 butaques i 20 llotges al voltant, un amfiteatre i 21 llotges al primer pis i  12 llotges i 400 entrades de general al tercer pis. A sobre del vestíbul hi havia un gran saló i en el tercer pis, el servei de cafeteria
L’estil és difícil de definir. Bàsicament es tracta d’un disseny modernista amb referències a l'historicisme finisecular. El treball decoratiu és molt acurat i té en compte els més petits detalls de cada racó de l’edifici.
El que sobta però, és la seva originalitat: en tot Terrassa no trobareu cap edifici que se li assembli.
El pati de butaques i les llotges / Proc. Blog Record de Terrassa
Al llarg de la seva història  acollí diversos esdeveniments:  el mestre Enric Granados va fer-hi un concert, en el qual va estrenar una improvisació sobre el tema de la seva obra El pelele, que encara no s’havia estrenat (no ho seria, en la forma definitiva, fins al març de 1915, al Palau de la Música Catalana). L'1 de gener de 1926, hi va actuar el cantant de tangos argentí Carlos Gardel, en un dels actes de la seva gira per l'Estat espanyol.
Uns Jocs Florals al Teatre Principal / Fons Ragon-AMAT
A finals dels anys 60 el teatre era propietat d’uns pocs empresaris guiats tan sols per l’afany de lucre i no pels interessos culturals dels ciutadans, perquè la cultura que  s'hi feia, lamentablement, no era rendible. Per tant van decidir reformar el teatre transformant-lo en un cinema  de dues sales. Les reformes van durar dos anys i van ser realitzades per l’arquitecte Mariano Serrano.  Sortosament no van remodelar la façana, malgrat que van treure algunes escultures. Al seu interior es van enderrocar les llotges i es va modernitzar la seva estructura i entre altres coses es va incloure la refrigeració i calefacció de la sala, el canvi de butaques, la inclinació del terra, una nova pantalla adequada per cinema, 3 nous projectors i un equip de so estereofònic de 6 bandes. Per la Festa Major, el dia 3 de juliol de 1970, l’alcalde Josep Donadeu inaugurava el renovat cine-teatre Principal.
El Teatre Principal
El Teatre va tancar a principis dels segle XXI  en no poder superar la competència de la televisió i de les sales multicines. L'Ajuntament va comprar aquest immoble el novembre de 2005, amb l’objectiu de recuperar per a la ciutat aquest edifici singular com a equipament cultural. La compra va tenir  un cost de 2.376.151 euros. El 17 de juliol de 2007 van començar les obres de la primera fase de la remodelació del Teatre Principal, amb les quals l'Ajuntament de Terrassa recuperà aquesta important part del patrimoni històrico-artístic de la ciutat. El projecte va ser dissenyat per Xavier Fabré i Lluís Dilmé, autors, entre altres, de la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.  
El Teatre en l'actualitat 
Amb la primera fase, es van reformar la caixa escènica i els accessos. La segona fase va començar al setembre de 2009 i finalitzà el març de 2011, tot coincidint amb el centenari de la seva rehabilitació. El pressupost total per la remodelació del teatre  fou  de 11.000.000 euros, i  va comptar amb les aportacions del Ministerio de Cultura, de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona. La finalitat de l’Ajuntament és acollir espectacles d’arts escèniques, música, dansa, òpera. Amb la remodelació, el Teatre té una superfície total de 4.530 m2 (en diverses plantes), amb un aforament de 623 butaques entre platea i amfiteatre, a més de disposar d’un espai polivalent, la Sala Cúpula, per diferents usos i manifestacions culturals i ciutadanes.
Es va inaugurar el dia 24 de març de 2011, coincidint amb el seu centenari. En la seva estrena es va representar l'obra Una vella, coneguda olor, de Josep M. Benet i Jornet dirigida pel terrassenc Sergi Belbel.
L'edifici està inclòs al catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat.

Fons consultades:
CALAF, Andreu; FONT, Dolors; LÓPEZ, Roser. El Cinema a Terrassa. Comissió del Centenari del Cinema a Terrassa. 1997
Blog Record de Terrassa. Cinemes a Terrassa
WEB Ajuntament de Terrassa. Cultura
RAGON, Baltasar. Terrassa Historials i efemèrides. Impremta Ventayol. Terrassa
FIGUERAS, Pere; VERDAGUER, Joaquim. El Teatre Principal.  Claxon, núm. 74, 14 abril 1986
La Comarca del Vallès. 15 desembre 1911
La Comarca del Vallès. 16 desembre 1911