Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 12 d’agost de 2017

Museu Tèxtil de Terrassa

Un grup d’industrials terrassencs encapçalats per Josep Biosca van reunir diverses col·leccions  privades i van fundar el Museu Tèxtil Biosca, primer en una nau del carrer de Sant Isidre i, tot seguit, amb seu a l’Institut Industrial del carrer de Sant Pau. El dia 1 d’abril del 1959,  el Museu fou cedit a l’Ajuntament creant-se un patronat mixte format pel l’Ajuntament i l’Institut Industrial. Francesc Torrella Niubo va ser el primer directot del patronat.
El Museu Tèxtil Biosca
El Museu incrementà les col·leccions amb noves adquisicions com la col·lecció Viñes i la seva biblioteca especialitzada en el tema.
El 1962 el Museu adquiria la col·lecció Moragas d’indumentària civil.
El 27 de gener del 1963 l’Ajuntament concedia la Medalla de la Ciutat a Josep Biosca. Aquest mateix any, l’Ajuntament signava un conveni amb la Diputació de Barcelona amb el que el museu va esdevenir Museu Provincial Tèxtil.
Una de les col·leccions més importants els la de teixits copto-egípcies.
Placa commemorativa de la inaguració del Museu /Museu Tèxtil
A mitjans dels anys 60, es va construir al carrer de Salmerón, al lloc on hi havia hagut la Torre de Soteras, un nou edifici destinat a museu patrocinat per la Diputació de Barcelona. El dia 14 d’abril de 1970 s’inaugurava la nova seu, amb un acte que comptà amb la presència del ministre d’Indústria, José Maria López de Letona, el president de la Diputació de Barcelona, José M. Muller, l’alcalde Terrassa Josep Donadeu i el director del Museu, Francesc Torrella Niubó. La nova seu era un edifici de l'arquitecte Camil Pallàs.
Un any després es celebrava el 25è aniversari de la creació del Museu Biosca amb un homenatge als seus promotors, Josep Biosca i Torres, Josep Badrinas i Sala i l’Institut Industrial que va acollir a les seves sales la col·lecció de Josep Biosca. Dels dos esdeveniments en queda constància amb la col·locació de les seves respectives plaques. Aquestes, actualment, es guarden dins el mateix Museu.
El Centre del Documentació i Museu Tèxtil
Des d’aleshores s’han anat incrementant les col·leccions. Les seves sales mostren la història del teixit i de la indumentària, des del segle III fins a l’actualitat. Es conserven més de 20.000 objectes representatius de la història tèxtil d’arreu del món, des del segle I de l’era cristiana fins avui: teixits de l’àrea mediterrània, preindustrials (andalusins, gòtics, renaixentistes, barrocs) i industrials (s. XIX i XX i mostraris d’indústries tèxtils, principalment del Vallès i de Catalunya); teixits de Xina, Índia i de l’Amèrica precolombina;, estampats, brodats, indumentària (s. XVIII al XX), paraments litúrgics (s. XVI al XX) i complements (s. XVII al XX). Es disposa també d’un fons notable de dissenys originals del s. XX i de postes en carta per a teler jacquard.
Cal esmentar especialment el patrimoni Modernista, una col·lecció única que reuneix obres mestres d’artistes, dissenyadors i empreses catalanes del 1900. Per aquest motiu el CDMT forma part de la Ruta Europea del Modernisme.
Una visita guiada al museu
L’any 1995, el Museu canviava la denominació de Museu Tèxtil pel de Centre de Documentació i Museu Tèxtil.

El Museu disposa d’un taller propi de restauració, l'únic taller públic de Catalunya destinat a la restauració de material tèxtil. Actualment disposa de 200 metres quadrats. Al taller s'hi han restaurat peces destacades com el Patrimoni tèxtil de la Patum de Berga, de la Casa- Museu d’Antoni Gaudí, la capa de Sant Ermengol com el coixí de la sepultura del rei Pere el Gran Creus.
Taller de restauració
La biblioteca del Centre de Documentació i Museu Tèxtil està especialitzada en els diversos aspectes del tèxtil i la moda, i tot allò que s’hi relaciona: l’art, la indústria i la tecnologia, la història, el disseny, les tendències, etc. així com els aspectes del patrimoni, la conservació i la restauració.

Fonts consultades
CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet.  Terrassa 1966
WEB del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa

dissabte, 5 d’agost de 2017

Fonts de paret als carrers de Terrassa

Una de les modalitats de fonts urbanes són les adossades a la paret d’alguna façana o al peu d’un repartidor d’aigua. Moltes han desaparegut a conseqüència de les transformacions del paisatge urbà, del canvi d’antics immobles per nous edificis, però, sobretot, per la pèrdua de funcionalitat, quan l’aigua arribà a les aixetes de les cases.
Entre les que s’han perdut tenim una mostra a la font de la Font Vella cantonada amb el carrer del Passeig. La documentació que tenim avui ens diu que la van treure el 1943, curiosament, a petició de la seva propietària. Hom suposa que li devia fer més nosa que servei, perquè no hem d’oblidar que les fonts funcionen amb aigua, i que aquesta genera humitats. 

Font del carrer de Cervantes. Al carrer de Cervantes, a finals del segle XIX, hi havia una font abans d’arribar al carrer de Sant Leopold, a la dreta. Diu en Baltasar Ragon, al seu llibre ”Els Carrers de Terrassa a l’any 1900”, que a aquella zona, a l’estiu hi havia una munió de gent que s’esperava per omplir el càntir. Sembla ser que la seva aigua era molt fresca i atreia als ciutadans de l’època. És una de les moltes fonts itinerants, si considerem a aquestes, les que canvien d’ubicació. La del carrer de Cervantes, es va moure fins a un dels seus extrems.
Font del carrer de Sant Quirze / AMAT
Font del carrer de Sant Quirze. Passada la meitat del segle XIX s’havia inaugurat, per part de les autoritats locals i, com era previsible, amb una notable presència de públic, que veia com s’acostava a casa seva un servei públic més. Amb data 16 de desembre de l’any 1869 existeix un document que diu: “Habiendo crecido considerablemente la barriada de la parte de la calle de San Quirico, el Ayuntamiento en convenio con la Mina Pública de Aguas, instala una fuente en dicha calle”.
Font del Carrer Mas Adei / AMAT
Font del carrer del Mas Adei. Un antic veí del carrer de Mas Adei va tornar un dia als orígens i es va trobar amb la desagradable sorpresa que li mancava un element fonamental del paisatge. No hi havia aquella antiga font de paret de la seva infantesa. No és una història inventada, és real, i dóna mostres de com canvien les coses amb el pas dels anys. Va desaparèixer quan es varen fer unes reformes a la casa i a la mateixa façana. La font, si hagués mantingut la seva presència, hagués fet cent anys el 2003.
Malgrat tot, no és estrany que acabés per ésser eliminada. Com ens explica l’urbanista Josep Boix, els darrers temps de la seva existència estava ja abandonada, i no rajava. I el que possiblement és pitjor, no servia per a res, si exceptuem la seva funció decorativa. Ningú, cap veí, ja no la necessitava. Quedaven lluny els segles XIX i XX, quan els  nostres avantpassats anaven a cercar al carrer quelcom que no tenien a casa. L’aigua corrent encara era una utopia llunyana, encara que alguns privilegiats gaudien de pous als patis dels seus immobles.  

Font del carrer de Sant Valentí. L'Ajuntament, en sessió plenària, acordà la construcció d'una font al carrer de Sant Valentí, a la façana del número 137,  davant la reivindicació del veïnat. Salvador Carantela cedeix el terreny per la condonació de les aigües sobrants.
El repartidor d’aigües entre els carrers Pantà i Sant Llorenç és del febrer de l’any 1882, i el dia 29 de setembre de l’any 1883, l’Ajuntament va acordar posar-hi una font al mateix lloc, que fou renovada amb subhasta del 10 de febrer de l’any 1898 per Josep Comerma i Cia., que costà 312 pessetes. Aquesta font la varen treure quaranta anys després per a posar-la al costat del safareig públic del carrer del Pantà.
Font del carrer Watt / AMAT
Font del carrer de Watt. Adossada a la paret, se situa entre els carrers de Ramon Llull i de Marconi. Quan es va remodelar l'asfaltat de la via, l’any 1986, es volia eliminar, però la pressió del veïnat més proper va ser prou forta per a que els dirigents municipals escoltessin i es fessin enrere de les seves pretensions inicials. Salvada de l’enderroc, fa avui trenta anys, és de les poques que avui resten dempeus.

Font carrer del Pare Alegre cantonada Gasòmetre. Una de les fonts més populars de la zona Sud de la carretera de Montcada, avui barri del segle XX.
El nom del carrer del Gasòmetre prové de l’any 1863, perquè feia cantonada amb l’edifici de la Companyia del Gas (inaugurat l’any 1860). L’Ajuntament de Terrassa va acordar el dia 11 de gener de 1894, posar una font. Es situava a l’entrada del carrer, a mà esquerra. Va desaparèixer a mitjans dels anys 80.

Font del carrer de la Goleta. Si hem de fer cas d’en Baltasar Ragón, la font del carrer de la Goleta, es va construir als voltants de 1860. Ens diu el cronista ciutadà, que al febrer d’aquest any es va aixecar la casa número 3. I és en ella on es va col·locar aquesta font. Com a curiositat, el 7 de març de 1861, els veïns reclamaven un fanal, i en no ser atesos varen decidir posar-lo ells mateixos.

Font del passeig del Comte d’Egara. En Baltasar Ragón, ens va fer coneixedors d’una nota de mitjans del segle XIX, que diu: “Sr. D. Cayetano Roca, como depositario de los fondos de este común, se servirá usted pagar a D. Mariano Galí la cantidad de 2.740 reales vellón por la construcción de la Fuente del Paseo, frente a la casa de dicho Sr. Galí y en cumplimiento del mismo.- Tarrasa, 9 de julio de 1847.”
El dia 23 de febrer de l’any 1860, el terrassenc Magi Solà, demanà a l’Ajuntament fer desaparèixer la font central de l’extrem de la Font Vella. No deixa de sorprendre a un ciutadà del segle XXI, que un particular tingués tan poder per què l’Ajuntament acceptés la seva demanda. Perquè cap a 1850, la xifra de 2.740 reals de velló era certament una quantitat de diners molt respectable.

Font del carrer del Gall (després Carretera de Montcada). El nom del carrer del Gall és d’origen popular i prové de l’any 1876, i d’un terrassenc anomenat Miquel Capella que tenia per sobrenom el d’aquest animal.
Allà es va fer construir 6 cases en una zona plena d’oliveres i de vinyes. L’any 1900 el primer immoble del carrer portava el número 380, i als seus peus s’hi va construir una font.

Font del carrer de Sant Leopold. En Baltasar Ragon, ens menciona aquesta font, i ens remet inicialment al 15 d’abril de 1918. En aquell moment es fa la subhasta de la xarxa del clavegueram, i just 16 mesos després –agost de 1919- es col·loca una font a l’extrem esquerra del carrer de Sant Leopold.
Les cròniques de l’època, li atribueixen una quantitat d’aigua abundant, que brollava dels seus brocs.

Font del carrer de Sant Domènec. A l’entrada del carrer de Sant Domènec, hi havia una font. Al 1864, l’Ajuntament va prendre l’acord de treure-la i traslladar-la al carrer de Sant Genís.

Font del carrer de Sant Francesc. L’Ajuntament de Terrassa, va acordar el 4 d’octubre de 1877, posar una font a la cantonada dels carrers del Viveret i de Sant Francesc, que començava passada l’entrada del carrer de Sant Genís (El Rasot).
Per situar-nos, l’any 1864, l’Ajuntament decideix treure un font pública situada al carrer de Sant Domènec, molt prop del carrer de la Rutlla, i situar-la al Rasot (carrer de Sant Genís). Això provoca un rebuig per part dels veïns. I 13 anys més tard, el mateix Ajuntament decideix instal·lar-hi una altre font uns 300 metres més avall de la  del carrer de Sant Domènec, a 150 metres de la del Rasot.

Font del carrer de Galileu. D’aquesta font de la qual no es disposen gaire dades, estava situada al Carrer de Galileu, entre els Carrers de Watt, i de l’Infant Martí. Va desaparèixer a mitjans dels anys 80 del segle XX.

Fonts de xarrup
Entre les imatges que amb el pas dels anys han desaparegut dels espais públics hi ha les fonts que hem anomenat de xarrup, per la forma en que hom havia de veure l’aigua. Funcionaven apretant un botó, situat a la part de dalt o a la de baix, i en funció del tipus, s’apretava amb el peu o amb la ma. Les hem batejat amb el nom xarrup perquè l’aigua brollava cap amunt, i és el so que feia la gent a l’empassar-se-la. D’aquelles fonts en queden però, exemples, a molts patis d’escoles i, en certa forma, als hospitals, on hi ha instal·lacions similars a molts passadissos de planta per a permetre que malalts i visitants no tinguin la gola seca.
Primera font de Xarrup al Passeig / Baltasar Ragon-AMAT
Potser una de les més famoses de Terrassa i de les més conegudes era la que estava al Passeig del Comte d’Ègara, que després es va traslladar a una cantonada, a la placeta propera al pont, on avui hi ha l’entrada a les urgències de Mútua. Era molt utilitzada, per a veure i per a jugar. En realitat per a mullar als companys i fins i tot a la gent que passava
Placeta dedicada al Dr. Fleming. A l'esquerra la font de Xarrup / Fotos Francino-AMAT

Fonts Consultades
OLLER, Manuel; SUÁREZ, Francesc J; VERDAGUER, Joaquim. Serveis d'Aigua a Terrassa. Fundació Privada Aigües de Terrassa. 2007


dissabte, 29 de juliol de 2017

El Centre d’Interpretació de la vila medieval de Terrassa

La Torre del Palau és un dels pocs elements conservats in situ de l'antic Castell Palau de Terrassa, construït a partir del segle XII. Constitueix l'edifici més emblamàtic de la ciutat perquè és el referent visible de la vila medieval de Terrassa. El Castell-Palau i la torre passà a mans de varis propietaris i castlans. L'any 1891 s'enderrocaven les Cases del Castell, últims vestigis del Castell-Palau. Només quedà en peu la torre dins els patis de la illa de cases. L'any 1990, la família propietària cedien a la ciutat la torre. Aquí començava un procés de urbanització del interior de la illa de cases del que esdevindria la plaça de la Torre del Palau, amb entrades per carrer  Gavatxons i Cremat. La torre oculta durant segles a la vista dels terrassencs es feia visible en tota la seva magnitud al mig de la plaça. (vegeu en aquest blog " la Torre del Palau"
Restes medievals a la plaça de la Torre del Palau / Joaquim Verdaguer
En els anys vuitanta es van portar a terme excavacions arqueològiques en aquesta zona: a la Casa Piñol al núm. 7, que va ser enderrocada per donar entrada a la nova plaça; a la Casa Geis en el núm. 9; i en les cases 15 i 17 on es va excavar part del fossat i es va descobrir la part lateral de la torre quadrada cantonera de la vila de Terrassa. És la única que se’n conserva un fragment de façana situada a l’angle nord-est de la vila, actualment, visible des de la plaça de la Torre del Palau.
Paret de la torre quadrada del carrer Gavatxons / Joaquim Verdaguer
També en les obres de remodelació d’una cafeteria de la plaça Vella cantonera amb el carrer Cremat va quedar al descobert una pilastra del claustre del Castell Palau, que es pot observar en el seu interior.
comparativa de la torre i el fossat
Complementa tot aquest seguit de restes arqueològics, la petja que deixaren els arqueòlegs referents als fossats de la vila medieval. Després de les excavacions arqueològiques es procedí a la definitiva construcció dels pàrquings i la nova pavimentació de la Plaça Vella i del Raval de Montserrat. Però els tècnics del patrimoni no deixaren passar l’ocasió per deixar en el paviment, senyals inequívoques de per on havia transcorregut el fossar medieval. 
El paviment que marca l'antic fossar / Joaquim Verdaguer
A la Plaça Vella, al terra davant els edificis de la banda de la catedral, es pot apreciar que la pavimentació de la zona és diferent al de la resta de la plaça. Un llarg tram d’uns tres metres d’amplada que va des del carrer de l’església fins al carrer de Gavatxons, està fet amb llambordes que ens marquen per on passava el fossat. 
l'estructura ens marca on estava situada la porta de la Font / Joaquim Verdaguer
A la plaça, davant del carrer de Gavatxons a terra hi ha un estructura rectangular de fusta que ens indica on es va trobar les restes de la porta medieval de la Font o del Camp de la Creu.
Al Raval de Montserrat davant dels edificis imparells hi ha uns petits rails paral·lels que ens marca el tram del fossat localitzat i excavat. Va des del carrer Cremat al de la Unió.
Guies metàl·liques que senyalen l'antic fossar del Raval / Joaquim Verdaguer
Després de les excavacions, en els baixos de la Casa Geis i en els que havien estat els de la Casa Piñol, el dia 17 de maig del 2002 s’inaugurava el Centre d’Interpretació de la Vila Medieval de Terrassa. Al soterrani es troba la fresquera, perfectament conservada, i el tram de fossat de la vila, així com una petita galeria subterrània. També s’accedeix al forn de coure pa ubicat a la casa veïna de cal Piñol, on s’ha museïtzat un forn de coure pa, de l’any 1839, el qual es conserva perfectament.
El forn de coure de la casa Piñol/ Francisco Ruda-AMAT
Completa el conjunt una petita sala d’audiovisual situada a la planta baixa de la Casa Geis amb entrada per la plaça de la Torre del Castell Palau. En aquest espai s’ofereix la possibilitat de conèixer l’origen de la vila medieval i la visita in situ de tots els elements arquitectònics mencionats.

Fonts consultades:
Fonts consultades:
MORO, Antoni. Reflexions sobre la reconstrucció del recinte emmurallant de la Vila de Terrassa als segle XIII-XVI dins l’actual trama urbana. TERME, núm. 13 novembre 1998
FERRAN, Doménech. Museu de Terrassa. Centre d’Interpretació de la vila medieval de Terrassa. Revista TERME. núm. 17. Novembre 2002 

dissabte, 22 de juliol de 2017

Hoquei: celebració de dos cinquantenaris.

A la primavera de l’any 1957, es va celebrar el cinquantenari de l’hoquei a Espanya, al fundar-se, el 1907 el Barcelona Hoquei Club. L’organització va
anar a càrrec de la Federació Catalana d’hoquei amb la participació dels clubs d’aquest esport de Barcelona i Terrassa. Es van celebrar diversos actes entre els mesos d’abril i maig. Terrassa va aportar l’exposició retrospectiva del Cinquantenari; visites a les esglésies de Sant Pere; la reunió del Bureau de la Federació Internacional de Hoquei a l’Ajuntament de Terrassa, etc.
Entrega de l'estic commemoratiu /AMAT
Alfons Freixa fent el primer relleu pel carrers de Terrassa / AMAT

L’acte principal del Cinquantenari va ser la inauguració del camp nou d’hoquei de Montjuïc, el primer d’herba de l’Estat. L’acte el van presidir el  delegat espanyol d’Educació Física i Esports, José Antonio Elola-Olaso i l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles. Es va organitzar a tal efecte un torneig internacional amb la participació de les seleccions de Sudàfrica, Àustria, Finlàndia, França, Holanda i Espanya. Prèviament des de Terrassa havia sortit una cursa de relleus portadors d’un estick commemoratiu que el regidor Francesc Sabater va fer entrega, a l’atri de l’Ajuntament al jugador Alfons Freixa, el qual començà la cursa de relleus fins a Montjuïc. El jugador internacional del CD Terrassa Josep Colomer va entrar a l’estadi barcelonès com a últim relleu, fent entrega de l’stick commemoratiu a l’alcalde José Maria de Porcioles, el qual va fer la centrada  d’honor abans del partit entre Espanya-Finlàndia.

Quatre anys després, el Club Deportiu Terrassa Hoquei celebrava el 50è aniversari del primer patit celebrat a Terrassa, el 1912, jugat amb equips complerts de 11 jugadors per banda, tal com marcava el reglament amb àrbitre inclòs. (vegeu en aquest blog “ el primer partit d’hoquei a Terrassa”). http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2014/09/el-primer-partit-dhoquei-terrassa.html

Al llarg dels anys 1960 i 1961, s’organitzaren diversos actes començant amb una missa de campanya a l’estadi municipal de la Zona Esportiva, estrenant-se, també, l’himne de cinquantenari compost pel mestre Enric Garcés.
equip femeni del CD Terrassa participants de les 12 hores/AMAT
El maig del 1961, el CD Terrassa hoquei va organitzar les “12 hores d’hoquei herba” en la que hi van participar 250 jugadors. La competició es va portar a terme al camp vell del Terrassa, al carrer Pi i Margall on es van enfrontar tots els equip del CD Terrassa inclosos el veterans i fémines del club contra 12 equips de la ciutat.  Les XII hores van començar a les 8 del matí finalitzant-les a les 8 del vespre.
Partit d'Hoquei  commemoratiu al Camp Municipal /AMAT
Per commemorar els 50 anys de l’hoquei a la nostra ciutat, el Consistori terrassenc acordà posar a un vial terrassenc, una placa dedicada a l’hoquei. El carrer es trobava al lateral del camp d’Hoquei Municipal de la carretera de Castellar.
L’antic camp d’hoquei i el seus voltants van ser les zones més castigades durant l’aiguat del 1962. Va quedar arrasat i amb ell el novell carrer i la seva placa commemorativa.
Carrer de l'Hoquei / Fotos Francino-AMAT

Una delegació del Terrassa d’hoquei va ser rebuda al Palacio del Pardo pel cap de l’Estat, Francisco Franco, al qual se li va fer entrega d’una placa commemorativa del Cinquantenari del club.

Entre la celebració d’aquest dos cinquantenaris la Selecció Espanyola de Hoquei va aconseguir una fita que va fer que l’hoquei fos conegut en bona part d’Espanya al fer-ne una exaltació nacional de la medalla de bronze aconseguida per l’equip espanyol als Jocs Olímpics de Roma. Era la segona medalla guanyada al llarg de la història olímpica per part d’Espanya.
Olímpics terrassencs a Roma / Fotos Francino-AMAT
L’equip espanyol estava integrat per set terrassencs: Pere Amat, Jaume Amat, Josep Colomer, Josep Antoni Dinarés, Josep Riba, Pere Roig i Narcís Ventalló, al que s’hi ha de sumar, també, el seleccionador, Lluís Francino. Aquí va començar la llegenda de que Terrassa era la “Ciutat més olímpica” en aportació d’olímpics d’una mateixa ciutat.
A la tornada de Roma el membres terrassencs de l’expedició foren homenatjats pels aficionats locals, concedint-los la Corporació Municipal la Medalla de la Ciutat al mèrit Esportiu.


Fonts consultades:
Informació oral de Santiago Ventalló
CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1966
Cincuentenario del Hochey a España. Barcelona Terrassa 1907-1957


dissabte, 15 de juliol de 2017

La conca del Besòs: Els torrents de la Grípia i de la Betzuca

Es dóna la circumstància que el terme de Terrassa forma part de dues conques: la del Llobregat i la del Besòs, ambdues separades per la serralada que tothom coneix com la del «camí dels Monjos».

Torrent de la Grípia
El primer torrent de la conca del Besòs que es troba a llevant de la ciutat és el de la Grípia, que segueix un traçat paral·lel al camí dels Monjos.
L’aiguabarreig dels torrents de les Monges i del Sacrament, prop de la carretera de Castellar, dóna origen al torrent de la Grípia, encara que hom dóna com a fet que el torrent de les Monges sigui també el de la Grípia. El seu origen el trobem a la carretera de Matadepera, passat el pont de la riera de les Arenes, davant l’antiga caserna de la Guàrdia Civil. Segons el geòleg Jacint Elies, aquest torrent també havia estat antigament la vall de la riera de les Arenes. 
El seu curs segueix entre el Puigbarral i la turonada barriada de la font de l’Espardenyera, rebent de les seves vessants fins a cinc rierols, un d’ells procedent de la deu de la Espardanyera.
Antiga font de la Grípia / Fons Ragon-AMAT
Rep el nom de les Monges pel convent i monestir romànic de Santa Magdalena, situat al munt del Puigbarral, al peu del camí dels Monjos. També el trobem amb els noms de torrent de la Rugada o de l’Espardenyera.
Passat l’encreuament amb la carretera de Castellar el torrent s’entronca per las seva esquerra amb el torrent del Sagrament. Des d’aquest punt es forma el torrent de la Grípia pròpiament dit.
Torrent de la Grípia / AMAT
El torrent del Sagrament també se’l coneix com el «torrent de la font de les Canyes», per la popular font homònima situada al peu de la carretera de Castellar.
Aquesta font ha estat una de les més concorregudes del terme de Terrassa, ja que durant els anys cinquanta s’hi produí un constant tràfic d’immigrants per proveir-se d’aigua; també es destinà a fer el servei de rentador comú. Als voltants dels anys seixanta, aquest indret també es féu famós per les trobades clandestines antifranquistes. Antigament era conegut com a torrent del Sot o del mas del Sot.
Passada la carretera de Castellar, el torrent s’obra en una gran vall plena de petits horts, deixant a llevant la torre de Mossèn Homs i, a la dreta, Can Montllor. El torrent de la Grípia es coneixia en el segle X com a torrent de Banyeres o també de la Torre; tots dos fan referència al nom de torre Banyeres, la denominació antiga de la torre de Mossèn Homs.
La font del pícnic de la Grípia / Joaquim Verdaguer
Segueix el seu curs vorejant el barri que porta el seu nom i el de les Arenes, fins a trobar la línia del tren prop de l’antiga estació de Torrebonica. Uns quants metres més avall, i abans d’arribar a la carretera de Montcada, rep el torrent del Cementiri.
Deixant enrere la carretera, segueix un traçat sinuós, dins el qual rega terres de conreus de diverses masies i rep per la dreta el torrent de Montserrat.
Ja passat Can Sabater del Torrent, s’uneix amb el torrent de Can Llobateres. Aquest últim té el seu origen a la serra de Galliners, prop dels Ermitans; el seu curt recorregut, fent un petit arc, s’ajunta amb el torrent de la Betzuca.. Aquest últim tram la veu popular l’anomenava torrent de la Por.
Tot el seu recorregut marca el límit actual entre els termes de Terrassa i de Sant Quirze del Vallès.
El torrent de la Grípia es coneixia en el segle X com a torrent de Banyeres i també de la Torre; tots dos fan referència al nom de torre Banyeres, la denominació antiga de la torre de mossèn Homs. També en aquesta època, al seu pas prop de Can Montllor, era conegut com a torrent “de Marcianos”. El tram entre Can Badiella i Can Sabater tenia el nom de torrent Barbau.

El Torrent de la Betzuca
Aquest torrent té el seu naixement a la font de Querol, a Sant Llorenç del Munt, prop de Can Torres, dins el terme de Matadepera. Entra al de Terrassa prop de Can Vinyes, traspassant el pont anomenat de la Betzuca a la carretera de Castellar. Al indret que entra al terme de Terrassa, a l’època medieval el trobem amb el nom d'Arnella o Arnaela. I prop de Can Viloca, com a Vila Occua. Al seu últim tram també era conegut com a riera del mas Lladó de la Clota.
Torrent de la Betzuca / AMAT
Baixa després en ziga-zaga, paral·lel al torrent de la Grípia, fins a trobar la línia del tren de la RENFE prop de Can Viver de Torre Bonica. En el seu recorregut fins a la carretera de Montcada deixa al seu vessant dreta Can Figueres del Mas i l’Hospital de Terrassa i l’esquerra els camps del Real Club de Golf El Prat. Ja en terres de Can Barba de la Pedra Blanca, prossegueix fins a trobar el torrent de Can Llobateres o de la Grípia, amb el qual forma la riera de Can Llobateres. Aquesta, després de vorejar pel ponent de Sant Quirze, es troba amb la riereta de Sabadell i forma el riu Sec, que a l’a vegada desemboca al Riu Ripoll i aquest al Besòs
Pont de la Betzuca sobre la carretera de Castellar/Joaquim Verdaguer
El pont del camí de la Betzuca / Joaquim Verdaguer
A la part més llevantina del terme de Terrassa trobem un grapat de torrents que tenen el seu naixement al sector terrassenc i passen a formar part de la xarxa fluvial de Sabadell: torrents de Can Ustrell, Can Feu, Can Bonvilar, la Granja, Plans de Can Canya, Corraló, Sot del Llop, RIbatallada, Tudoner, Moreria, Can Sales i Botelles
Torrent de la Betzuca

Fonts Consultades:

VERDAGUER, Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Fundació Mina Pública d’Aigües de Terrassa. 2000

dissabte, 8 de juliol de 2017

El carrer del Ferrocarril: un cas insòlit

L’any 1856 arribava la línia del tren a Terrassa. Ja que el preceptors o interessats en la arribada del tren eren els terrassencs, l’estació es va construir dins el terme de Terrassa tot i que les cases que hi havia més a prop eren les del poble de Sant Pere de Terrassa. La línia es va construir el seu pas per la part nord del poble de Sant Pere.
Uns any després, el 1861 es van començar a construir les primeres cases al llarg del camí de Montserrat (actual carrer de Bonaventura Castellet). Poc a poc aquestes cases van començar a tenir eixida per la part del darrera a tocar la via del tren. L’espai reservat entre aquestes cases i la via, el santperencs l’anomenaven «carrer del Ferrocarril». L’altra banda de la via, en terres d’en Sal·lari també es començà a edificar cases formant un carrer que, a l’igual que el del sud, s’anomenà carrer del Ferrocarril.
Terres d'en Sal.lari / Conchita Sal.lari
L’any 1883, l’Ajuntament urbanitzava el tram que anava des del carrer de Sant Llorenç fins a l’estació. Es van plantar un seguit d’arbres plataners i s’anomenà al vial passeig del Vint i dos de Juliol. Poc a poc es va anar edificant des de l’estació fins el torrent de Vallparadís, límit dels termes de Terrassa i Sant Pere. Quan el poble de Sant Pere va ser agregat a Terrassa es produïren una sèrie de canvis de nom dels carrers de Sant Pere i la continuació del passeig per sobre del nou barri de Sant Pere se l’anomenà passeig del Vint i dos de Juliol. Però sorprenentment el tram per sobre de la via continua amb el nom de carrer del Ferrocarril. És el tram que va de la carretera de Matadepera fins al carrer del Ferroviaris. És un carrer que se li assignà la numeració seguida de les cases, del número 1 al 14.
Un Via Crucis passant per el carrer del Ferrocarril / Fons Ragon-AMAT
Al estar a l’altra banda de la via, era un carrer que passava bastant desaparcebut.
Durant la dictadura, el tram des de l’estació del nord cap a l’oest es va anomenar d’Espinosa de los Monteros, i el tram en direcció a l’est, Héroes de Codo.

L’any 1994, el gran somni dels terrassencs de suprimir la barrera de ferro que separava el sud del nord de la ciutat, es feia realitat amb el soterrament de la línia del tren. El lliurament de l’espai que ocupaven les vies es va urbanitzar com una gran avinguda, un vial modern i dinàmic adaptat a les persones i a la circulació rodada. Des de no fa gaire es pot circular, gairebé íntegrament, per un carril-bici.

Carrer del Ferrocarril / Joaquim Verdaguer
Però el cas singular és que el carrer del Ferrocarril va continuar conservant el seu nom, donant-se la circumstància, probablement no es doni en lloc, que dins un carrer n’hi ha un altre amb un nom diferent..


dissabte, 1 de juliol de 2017

El Grup Excursionista La Mola / Cursa de patinets

Durant el primer terç del segle XX, la classe treballadora no gaudia de gaire esbargiment. Les moltes hores dedicades a la fàbrica no deixaven espai pel lleure. L’home a la taberna i la dona a la cuina.
Poc a poc van anar emergint noves pautes d’oci: el cant coral, l’excursionisme i la pràctica de l’esport.

Grup la Mola. Excursions varies/ Marius Heras-ABANS
Un grup de treballadors fundaven, l’any 1924, el Grup Excursionista La Mola. Les seves activitats, en un principi, eren simples anades a fontades, excursions de breu durada pels masos dels voltants, al pantà de la Xuriguera i com no, Sant Llorenç i el seu punt més alt, la Mola, que donava nom a l’agrupació. L’èxit de les sortides, en les qual hi podien participar les dones, va fer que es programessin sortides de més llarg recorregut al poder disposar de locomoció que els apropava a Núria, als Pirineus i a organitzar anades col·lectives a la platja.
Grup la Mola en el Pantà de la Xuriguera / Marius Heras/ ABANS
L’èxit associatiu va portar a l’entitat a  crear dins el grup noves seccions com l’atletisme. Una altra secció fou la d’acampada o de càmping com es deia aleshores.
L’entitat va editar, a partir de l’any 1928, un butlletí propi on els membres podien exposar les seves opinions. També s’organitzaven conferències sobre geologia , prehistòria i altres matèries.
Tenien la seu al carrer de la Palla
Amb l’entrada dels franquistes, el 1939, l’entitat va desaparèixer.

Cursa de patinets / Fons Ragon-AMAT
El dia 12 de gener de 1930, el grup excursionista va organitzar una carrera singular: una cursa de patinets. Un esdeveniment tan infantil va concentrar multitud de curiosos que van atapeir les voreres de la Rambla, de pujada i baixada en el tram entre el Mercat de la Independència i el final de la fàbrica Aymerich i Amat.
El fet de què moltes cases patrocinadores hi participaven amb molts regals, va fer que es creés molta expectació.
Es van fer vàries curses d’eliminatòries per a nens de 5 a 7 i de 7 a 9 anys. També es va dividir en grups segons el patinet fos de dues o tres rodes.
El guanyador absolut fou el vailet Jaume Gorina
La cursa de patinets a la rambla / Fons Ragon-Amat

Fons consultades:
PLANS, Lourdes. Terrassa Recull gràfic. El Grup Excursionista La Mola. Abans, Efadós Editorial. Barcelona 2007.
FIGUERAS, Pere. Terrassa Gràfica. L’Actualitat de Terrassa. 1994.
MUÑOZ, Anna i FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930. Arxiu Tobella. Terrassa 1986