Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 9 de desembre de 2017

Inventari de les campanes Terrassenques (2)

 
Santa Creu
 Església de la Santa Creu
. El bisbe Modrego beneïa, l’1 de maig de 1960, la nova església i les quatre campanes que portaven els nom següents: «Juana-Maria» apadrinada pel matrimoni Joan Marqués i Maria Roumens; a segona, costejada pel Grup d’Homes del Centre Parroquial de la Santa Creu, porta el nom de «Elena» fou apadrinada per Manuel Sallent i Florensa Mestre; una tercera amb el nom de «Maria Montserrat» oferida per la Joventut d’Acció Catòlica, fou apadrinada per Antoni M. Trullas i Elvira Bonhora. La última, costejada per la confraria de la Santíssima Creu del Vot porta el nom «Cruz» i els padrins foren Antonio González i Maria Salvador

   Església de Sant Valentí. La parròquia de Sant Valentí inaugurà, el dia 20 de febrer del 1983, les seves dependències parroquials a la plaça del Segle XX, i un nou campanar, amb dues campanes dedicades als escriptors Agustí Bartra i Anna Muriá, les quals porten els noms d’«Agustina» i «Anna». Al peu
Sant Valentí
del campanar l’alcalde Manuel Royes i Anna Murià descobriren una placa honorifica dedicada al poeta Agustí Bartra.

   Mare de Déu de Montserrat de Torresana El Bisbat de Barcelona decretava el 31 d’agost de 1966 la creació de la Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat. La primera missa es va celebrar el 16 octubre de 1967 improvisant una capella en un dels barracons de fusta  que es van construir per acollir els damnificats de les inundacions del 1962. No seria fins el 30 de setembre de 1984 que el cardenal-arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany i Arnau, beneïa la nova església construïda al carrer de Palència. El campanar aïllat del temple és d’estructura quadrada i de totxo vist igual que la església. A la part alta del campanar cada façana té dos ulls allargats i, dins dues campanes que varen ser beneïdes al mateix temps que l’església.
Parròquia de Montserrat
   Església de Maria Auxiliadora. La parròquia fou creada l’any 1962 i regentada pels Pares Salesians. En un principi era un oratori fins que es va inaugurar el temple l’any 1964. L’activitat salesiana, però, ja funcionava des de l’any 1957 amb la construcció del col·legi dirigit pel pare Ròmul Piñol que ostentaria el rectorat de la parròquia.
La campana la va portar dels Salesians de Sarrià el pare Àngel Pinto. Pertanyia a un joc de campanes que es va modificar i augmentar i aquesta campana sobrava perquè no feia la nota que interessava. Com que era dels Salesians no va costar res.
Pesa 80 quilos. Es va posar al campanar l’any 1995 i a més es va instal·lar un sistema electrònic perquè toqués a les hores de les misses. El sistema electrònic continua funcionant, però la part mecànica té deficiències.
  
Maria Auxiliadora
  
Benedicció de la campana de l'ermita de Sant Cristòfol
   Ermita de Sant Cristòfol
. Situada al carrer de Mossèn Àngel Rodamilans al costat de la masia de Ca n’Anglada.  D’estil romànic de planta en forma de T. L’ermita té un campanar d’espadanya amb una sola campana. Aquesta es va col·locar l’any 1957 i beneïda pel rector de la nova parròquia mossèn Antoni Ros. Els  padrins de la campana van ser Josep Espona i Maria Maeso.

   
Parròquia de S. Cristòfol
Església de Sant Cristòfol
. El bisbe de Barcelona, Gregori Modrego, decretava el dia 15 de novembre de 1955, la creació de la Parròquia de Sant Cristòfol a la barriada de Ca n’Anglada. Un any després s’obria al culte l’ermita de Sant Cristòfol de la masia de Ca n’Anglada com església provisional de la Parròquia i, es posava la primera pedra de la nova església situada al mig del barri. El 21 de desembre el bisbe auxiliar de Barcelona, Narcís Jubany  beneïa la cripta. L’any 1963 ja es disposava de la nau central i es col·locava la campana de l’església. La campana de bronze porta la inscripcions «Parròquia de San Cristobal. 1963»

    L’ermita del Sagrat Cor de Can Boada del Pi. Ermita modernista, obra de l’arquitecte Josep M. Coll i Bacardí de principis del segle XX. Als anys 60 passà a ser sufragaria de la Parròquia de la Sagrada Família, celebrant-hi missa dominical i catequesi. Per donar més cabuda es va afegir un cobert davant de l’ermita donant una imatge llastimosa.
ermita de Can Boada
L’any 1986 la campana fou retirada i resguardada a un domicili particular, degut als fets que uns brètols s’enfilaren a altes hores de la nit, batejant la campana. L’Ajuntament adequà l’espai del turó urbanitzar-lo i prevenint-lo de les inclemències dels temps. També s’enderrocà el cobert davanter i es reposà la campana.
L’ermita té un campanar del tipus de cadireta amb una sola campana. Aquesta té gravada, de la pròpia fosa, la imatge d’un Sagrat Cor i l’any que va ser bastida, 1929.

   Ermita de Sant Jaume del Pla del Bon Aire. Fou Salvador Carbonell qui va donar el terreny per edificar una capella en memòria del seu fill, Josep, assassinat durant la Guerra Civil. La primera pedra es va posar el 25 de juny de 1943.
Sant Jaume del Pla del Bon Aire
La seva benedicció a càrrec de mossèn Daniel Salvador, representant del bisbe de Barcelona, es va celebrar el 28 de maig del 1944.
El 17 d’abril del 1956 s’inaugurava les obres d’eixamplament i la col·locació d’una campana.
Campanar de cadireta situat a la façana. La capella es va inaugurar el 1944 però no va ser fins el dia 17 d’abril de 1956 que va ser beneïda la campana per mossèn Jaume Crespí, rector de la Parròquia de Sant Pere. Foren padrins de la campana els germans Pere i Elvira Divorra i Reig
  
   La Campana de Ca n’Aurell. A la cruïlla del carrer Infant Martí amb Galvani, el 1924 s’inagurava un local del Patronat de la Sagrada Família on hi havia una capella, feia catequesi i una escola amb una
La campana de Ca n'Aurell
cinquantena d’alumnes. L’edifici tenia un campanar hexagonal  amb una campana. És per això que popularment el local era conegut per “La Campana”. L’any 1932 el bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, per tal de descongestionar la parròquia de Sant Pere, en creà dues de noves: la de Sant Josep, a Can Palet, i la de la Sagrada Família, a Ca n’Aurell. La capella de la Campana continuà en funcionament i s’hi oficiava una missa cada diumenge. Aquest local va ser, després de la guerra, el Centre Parroquial de la Sagrada Família.
  
   Monestir de les Carmelites Descalces de Clausura. Aquesta comunitat vingué a Terrassa l’any 1948, instal·lant-se al carrer de Frederic Soler on tenien l’església. L’any 1959 mossèn Joan Fortuny , beneïa la nova campana de la capella. Aquesta portava el nom de Joana Maria en memòria de la primera monja que morí en el convent. La campana que porta gravades les paraules «Joana Maria. Padrina sra. Montserrat Raventós de Dasca. MCMLIX» A principis dels anys 90 les monges van abandonar el convent, després de vendre’l a l’Escola El Cim. La campana continuà dipositada al pati de l’escola.
Convent de les Carmelites Descalces
 
Escola Pia
 
 Escola Pia. L’any 1952 es va inaugurar el Templo de los Niños. Es va posar un campanar de ferro amb una campana, dalt la teulada de la façana lateral esquerra, on estava edificada la nova església. El campanar és de ferro colat coronat amb una creu. Actualment està mancat de campana.
   
Benedicció campana del Vedruna/ Fotos Francino-AMAT
Comunitats de monges Carmelites-Escola Vedruna.
Les Germanes Carmelites començaren a exercir, a Terrassa l’any 1856, la seva obra caritativa a l’Hospital de Terrassa, quan aquest estava instal·lat on ara hi ha en Mercat de la Independència. L’any 1880 la comunitat religiosa passava a dedicar-se a l’ensenyament creant el primer col·legi al carrer Major. El 1890 al carrer de l’Església i, el 1901 definitivament al carrer del Vall. Com totes les esglésies i comunitats religioses, l’escola va patir els estralls del començament de la Guerra, essent arrabassada la campana per dedicar el metall a la indústria de guerra. Després del conflicte bèl·lic es tornà a col·locar una nova campana en un campanar de dos ulls. La nova campana va ser beneïda pel regent del Sant Esperit, Ramon Sanahuja. Més endavant es portà a terme l’edificació d’un pis més i el nou campanar passar a ser només d’un ull.
  
  
La Purísima
La Puríssima.
La comunitat de les Germanes Missioneres de la Immaculada Concepció va arribar a Terrassa,  el 1854, establint-se al carrer de Sant Pere. El 1860 ocuparen l’edifici del carrer del Camí Fondo. El 1936, patí el saqueig del convent i el col·legi amb l’incendi dels objectes de culte. El col·legi era conegut popularment com “La Puríssima”.
Campanar de cadireta situat sobre la teulada. La campana, beneïda pel rector de l’Escola Pia Josep M. Jaume, porta el nom de Josefa. Las seva madrina va ser Carme Font de Castañé.

   Sagrat Cor de les Germanes Agustines. L’any 1913 les religioses Germanes Concepcionistes es feren càrrec del Col·legi del Patronat del Sagrat Cor, situat al carrer de Rubí (carrer del Pare Font). El 20 de març de 1924 passarien a fer-se càrrec de la escola la comunitat de les Germanes Agustines. A l’estar el col·legi prop de la fàbrica del Gas, és per això que la comunitat se les coneix per les “Monges del Gas”. El col·legi tenia capella i per tant campana. Al crear-se , l’any 1963, la Parròquia de Sant Valentí, a falta d’un temple, la capella del Sagrat Cor va fer els serveis d’església parroquial, fins que es va construir, el 1976, una nova església parroquial a la plaça del Segle XX. L’església del Sagrat Cor té un ample campanar de cadireta amb el jou de la campana de fusta
Les Monges Agustines 


Continuara...

dissabte, 2 de desembre de 2017

Inventari de les campanes Terrassenques (1)

Un campanar normalment està associat a una església o ermita. Poden ser de torre, com el de la catedral del Sant Esperit o de cadireta o espadanya, com el de l’església parroquial de Sant Pere.
La finalitat de les campanes és anunciar esdeveniments religiosos tot i que, també s’utilitza per alertar d’un perill, com per exemple un foc. Alguns campanars connectats amb un rellotge, estan relacionats amb el toc de les hores. A Terrassa hi han moltes campanes, tantes com esglésies a les que s’han de sumar les capelles de moltes masies. A més a més, també hi havia campanes de les indústries que avisaven dels canvis de torn.

Fent un repàs pel campanars terrassencs, trobem:

Capella de Sant Fruitós
   Capella de Sant Fruitós. Església romànica de la vila de Terrassa. Estava situada a la plaça Vella cantonada amb el carrer Gavatxons. El seu reduït espai acollia, al segle XV, fins a quatre altars dedicats a Sant Fruitós, Sant Antoni Abat, Sant Salvador i el més popular el de la Verge del Roser. És per això, que també se la coneixia com l’església del Roser.
La construcció del temple del Sant Esperit i la consecució de la parroquialitat pel mateix van desvetllar l’interès per la petita capella possiblement enderrocada a finals del segle XVI. Per un dibuix trobat casualment a les cobertes d’altra documentació aliena, sembla ser que el campanar seria de cadireta de dos ulls, semblant al de Sant Quirze de Pedret

  
   L’ermita de Sant Jaume de Vallparadís Aquesta capella depenia del castell de Vallparadís. Va ser enderrocada a principis del segle XX. Era de configuració gòtica, encara que hi ha documents del segle XI que fan menció a l’advocació de Sant Jaume, per tant la capella podria tenir un llegat romànic. La reconversió del castell de Vallparadís en Cartoixa i la conseqüent construcció de la capella dins el propi monestir, va revertir amb el desfermat de l’ermita, tot i que la seva longevitat la fes arribar fins el segle XX, essent lloc d’acollida de romeries i aplecs.
A principis del segle XIX les tropes napoleòniques la feren servir d’estable.
El seu enderrocament donà pas a la construcció en el seu lloc de l’anomenada Torre Soteras. Part de la rosada de la façana es conserva actualment al Museu  de Terrassa. Coincidint amb l’enderroc, l’arquitecte Lluís Muncunill estava construïnt la paret de la finca Salvans com a contrafort del terreny que donava al torrent. Els dos arquitectes, Soteras i Muncunill, acordaren l’intercanvi de les seves respectives pedres. És per això que el contrafort s’honora d’estar bastit amb pedres de l’antiga capella.
Segons la fotografia adjunta s’intueix la base d’un campanar de cadireta.
Hospital Vell
  
  Hospital Vell de Sant Llàtzer. Estava ubicat en el camí de Montserrat que després serà la part del Raval de Montserrat coneguda com Portal de la Guia i és el lloc on actualment hi ha el Mercat de la Independència. L’hospital de Sant Llàtzer tenia un campanar de cadireta. Amb la construcció del nou campanar del Sant Esperit, la campana de l’Hospital es va traslladar al Sant Esperit
   
  
Convent de Sant Francesc
Església de l’Hospital o Convent de Sant Francesc.
És un edifici de factura barroca, per bé que molt senzilla que s’avé amb l’austeritat franciscana. El campanar de cadireta sobre la teulada de l’església es va construir després de la Guerra Civil on es va ubicar, el 22 de setembre de 1940, una nova campana.
La Seu d’Ègara. Vegeu en aquest blog:

  
Sagrada família
Església de la Sagrada Familia
. L’any 1951 es va beneir el temple de la Sagrada Família amb la presència del bisbe de Barcelona. Aquest any es va endegar una campanya a la parròquia per proveir el campanar de les corresponents campanes. La resposta fou considerable. Es van recollir 23.000 ptes. Mossèn Joan Fortuny beneïa, el dia 3 d’octubre de 1954, les dues campanes. Una de les campanes que rebé els noms de Maria de Fàtima, Ricarda i Joana, va ser apadrinada per Ricard Raymond Bara i Maria Marqués i Amat. L’altra campana, que fou apadrinada per Joaquim i Mercè Clapés i Badrinas, rebé els noms de Maria Montserrat, Joaquim i Josepa.

   Església de Sant Josep. L’any 1919 arran la construcció de les primeres cases a la barriada de Can Palet, el rector de Sant Pere aixecà una petita capella dedicada a Sant Josep. L’any 1932 s’inaugurava una nova capella. Aquell mateix any el bisbe Irurita erigia la nova parròquia de Sant Josep desviculan-la de la de Sant Pere.
Sant Josep
Després de la Guerra Civil es procedir a una reconstrucció general de la capella sota les directrius de l’arquitecte Jan Baca Reixach. El 15 de juny de 1941 s’inaugurava el cor, el baptisteri, el campanar i la sagristia de la renovellada església. El 27 de juny de 1948 es consagrava l’altar major donant per acabat el temple.
El campanar és de torre “com un dit que assenyala el cel”, amb quatre ulls amb una campana en cada un d’ells. El 15 de juny de 1941, mossèn Joan Serra, vicari general de la Diòcesi i delegat del bisbe, acompanyat del mossèn Ignasi Verneda, rector de la parròquia, beneïen les noves campanes. Els padrins de les mateixes foren Antoni Sala i Amat, Maria Par, Ignasi Humet i Cortés, Carme Abelló, Josep Tapiolas i Castellet, Dolors Pasqual, Agustí Vallès i Prat i Rosa Faus.
  
   Mare de Déu del Carme (Carmelitans) (1). L’any 1942 s’inaugurava el
Carmelitans 1
convent del Pares Carmelitans i, dos anys més tard, el 18 de juny 1944, l’església. També es va beneir la nova campana
apadrinada per Rafael Garcia-Gascón i Vicenta Marcet, els qual assignaren a la campana el nom de «Vicenta-Montserrat-Carme».

   Mare de Déu del Carme (Carmelitans) (2). A l’agost de l’any 1961 es va iniciar les obres d’una nova església ubicada darrera de l’anterior, i amb l’entrada al xamfrà de l’avinguda de l’Abat Marcet i el carrer de la Independència. El patrocini corria a càrrec de la Comissió Local Pro-edificis Religiosos i Culturals El nou temple, obra de l’arquitecte Joan Baca i Pericot es va consagrar el 23 de maig del 1965, a càrrec del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, amb la presència de les autoritats encapçalades per l’alcalde Miquel Onàndia. El bisbe va beneir les dues campanes que porten el nom de «Maria-Antoni-Mercedes» essent
Carmelitans 2
apadrinada pels comtes d’Égara. La segona amb els noms de «Cristina-Marta-Pilar» va ser apadrinada per Josep Sala i Amat i esposa. Les campanes es van col·locar en un campanar de torre situada a un lateral de l’església arran l’avinguda de l’Abat Marcet
.

   Mare de Déu del Roser de les Fonts. L’any 1949. el nou rector Josep Pons va donar un fort impuls per la construcció d’una església parroquial que, iniciat l’any 1933, estava totalment abandonada. L’edifici, obra de l’arquitecte Joan Baca i Reixach, es va inaugurar el dia 22 de juliol de 1951 amb la presència del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que va beneir i consagrar la nova església. El campanar té tres campanes que van ser beneïdes, el 23 de setembre de 1951, pel rector de la parròquia, mossèn Josep Pons. Una porta el nom de Maria Montserrat-Lluis G.-Teresa, essent padrins Lluis Gonzaga Torrella i Maria Montserrat Rigol. L’altra amb els noms de M. Dolors-Adela-Rosa va ser apadrinada per Joaquim Tapiolas i M. Rosa Badiella. Una tercera campana va ser baixada del campanar de l’ermita de Can Falguera per resituar-la al campanar parroquial.
M.D. Roser de les Fonts

Continuara...

dissabte, 25 de novembre de 2017

El mas de l’Obac o Casa Nova de l’Obac

Al km 10 de la carretera de Terrassa a Rellinars, hi ha un camí que a pocs metres porta a la Masia de l’Obac situada a la serralada del mateix nom. La casa Nova de l’Obac i la capella de Sant Antoni de Pàdua adossada a la casa tenen un fet peculiar: mentre que la masia està al terme de Terrassa, la capella i les altres edificacions del contorn; L’Obac Vell, la capella antiga i la Casa de la Pastora pertanyen al terme de Vacarisses. Així ho assenyala la pedra fita termal que hi ha al camí de la Casa de la Pastora.
La Casa d'Obac a principis del segle XX

La Casa de l'Obac. 1985/ Rafael Aróztegui
L’origen del mas antic (l’Obac Vell) l’hem de buscar al segle XI quan es va construir el mas al voltant d’una torre de guaita més antiga, probablement de l’època visigòtica o alt medieval, com ho de mostren els carreus d’opus spicatum de les seves parets. 
Les parets de la torre amb els carreus d'Opus espicatum / Rafael Aróztegui
El seu màxim desenvolupament econòmic va tenir lloc al segle XVIII amb la seva ampliació i consolidació com a centre productor vitivinícola, la fàbrica de vidre a la  Casa de la Pastora i el pou de glaç. Aquesta prosperitat portarien a Jaume Ubach a portar a terme, l’any 1786, la construcció d’un nou casal.
Entrat el segle XIX començà la decadència del mas. Durant la guerra napoleònica saquejaren i cremaren l’Obac vell i la capella, en represàlia per haver hostatjat i acollit dies abans una reunió de l’alt comandament de les forces catalanes.

L'Obac Vell, 1985. Rafael Aróztegui
A la Casa Nova, la família Ubach s'hi van establir l'any 1812. És un casal d’estil neoclàssic italianitzat de planta rectangular i teulada a quatre aigües. Consta de quatre plantes, amb l'accés principal a nivell de primer pis, al qual s'hi arriba per mitjà d'una rampa empedrada. La façana està decorada amb plafons esgrafiats.

Un aplec a l'Obac / Fons Ragon/Arxiu Municipal
A mitjans de segle esclataren les guerres carlines que tingueren una de les seves bases a les serralades de Sant Llorenç. Això portà als Ubach a traslladar la seva residència a Terrassa, deixant els masovers a la casa de l’Obac Vell. Joan Martí Roca natural de Mura, també conegut com Joan bonic, era el masover que es quedà a càrrec del mas, junt amb ell hi vivia la seva esposa  Francesca Puig i Llovet, juntament amb quatre fills, un d’ells nou nat aquell mateix any de 1835. En una de les seves partides els carlins s’acostaren al mas i raptaren al masover, demanant vint-i-cinc unces per al seu alliberament. La seva muller, després de molts esforços, només en pogué reunir dotze, però tot i així anà a rescatar personalment el seu marit, cosa que aconseguí sota la promesa de portar les tretze unces restants als segrestadors en el termini de 8 dies. En consultar la qüestió amb el propietari de mas, Joan Ubach Barata els aconsellà que abandonessin el mas, cosa que feren de nit  per tal de no ser vistos. Els masovers s’instal·laren a una casa de la Creu Gran de Terrassa. Això motivaria la venjança dels carlins que saquejaren i cremaren l’Obac vell que quedaria definitivament destruït. També calaren foc a la Casa Nova, encara que no aconseguiren destruir l’edifici, gràcies a la incombustibilitat de les voltes. Joan Ubach  va poder presenciar l’incendi des de Terrassa. 
Però el fet més luctuós per l’industria vitivinícola es produí l’any 1880 quan aparegué la plaga fil·loxera que acabava amb totes les vinyes del Principat. Fou el propietari del mas, Antoni Ubach i Soler que juntament amb altres terrassencs viatjaren a França per estudiar la replantació de les vinyes amb ceps americans. Tot i els intens emprats que donaren bons resultats amb la fundació a Terrassa de l’Estació Ampelogràfica Catalana, Antoni Ubach desistí de continuar la producció de vi. Quan va morir el 1902 la casa l’heretà la seva neboda Montserrat Ubach Morgades. A la seva mort se’n va fer càrrec el seu fill Josep Maria Faura Ubach, notari de Barcelona
La Guerra Civil també deixà petjada amb el robatori de documents i l’incendi del retaule italià de la capella de Sant Antoni.
La Casa de la Pastora
Quan la Diputació de Barcelona creà el Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, va adquirir el mas que va rehabilitar, en una primera fase, en base a un conveni de col·laboració signat per aquesta corporació amb l'INEM i l'Ajuntament de Terrassa per desenvolupar-hi una Escola Taller entre els anys 1991 i 1993. La darrera adequació va ser feta per la mateixa Diputació de Barcelona. El casal inaugurat el 1996,  disposa d'espais i equipaments per al desenvolupament de programes culturals, de lleure, de formació i d'educació ambiental. També ofereix espais i serveis per a seminaris, reunions de treball, celebracions, exposicions d'art i altres actes per a grups i entitats. El visitant hi pot trobar informació diversa sobre el massís i s'hi poden adquirir publicacions i material pedagògic divers.
L'era de l'Obac. 1985 / Rafael Aróztegui

L'era de l'Obac. 2016
Tot l’espai exterior es va rehabilitar: la Casa de la Pastora, antiga fàbrica de vidre, es transformà en un restaurant. L’Obac Vell es va desembrossar deixant la casa i les ruïnes per ser visitades. S’ha conservat l’ermita vella i s’han fet possible la visita al pou del glaç del camí de la Portella després d’acondicionar-lo amb reixes protectores i, per últim, la restauració de la Torrota de l’Obac

Fonts consultades:
FAURA UBACH, Josep. Nota històric de l’Ubach. Butlletí de l’Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Maig-juny 1924

FERRANDO, Antoni. Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Unió Excursionista de Sabadell. 1983

dissabte, 18 de novembre de 2017

S’ha d’enderrocar el Pont de Sant Pere? (3): La Conservació

Les noves vies obertes cap el nord; per llevant el pas de la carretera de Castellar per sobre la línia del tren, i  a ponent, la prolongació de la Rambla cap a les avingudes de Josep Tarradellas i de l'Abat Marcet varen fer possible el positiu oblit d’actuacions sobre el pont de Sant Pere. El pas definitiu per la seva conservació es va produir a finals dels anys setanta arran el despertar de la sensibilitat ciutadana per la conservació dels elements històrico-artístics.
El pont de Sant Pere / AMAT
Amb l’arribada de l’Ajuntament democràtic la Gerència d’Urbanisme va emprendre la confecció d’un catàleg on s’inclogué el Pla especial de protecció del patrimoni terrassenc i entre els elements, adjuntà el pont de Sant Pere.
Aquest catàleg seria definitivament legalitzat quan per part del Parlament de Catalunya aprovà, el dia 30 de setembre de 1993 la Llei del Patrimoni Cultural amb l’objecte de protegir, conservar, investigar, difondre i fomentar el Patrimoni Cultural Català.

Una altra fita per la seva salvaguarda és la inclusió del pont de Sant Pere com element integrant al Pla Especial del futur Parc de Vallparadís aprovat l’any 1989 i que preveia la remodelació del torrent com a parc urbà amb una extensió de 33 hectàrees de superfície. Es va preveure la construcció d’un vial, amb un recorregut perifèric per unir el carrer de Vallparadís amb el Passeig Vint-i-dos de Juliol, tot vorejant la riba ponentina del parc de Vallparadís, que passaria per sota d’un dels arcs de Sant Pere.
El Pont de Sant Pere/ AMAT
Amb tot això, encara a principis dels anys noranta s’encetà la polèmica sobre el probable perill d’esfondrament. Des de que l'alcaldia havia decretat, l’any 1961, la prohibició del trànsit de vehicles, amb el pas del temps aquest entredit havia anat en desús fins arribar a l’oblit, absorbint, el pont de Sant Pere, bona part del trànsit del nord de Sant Pere i, principalment dels residents de Matadepera que volien traslladar-se al centre. Aquest fet s'agreujà quant es procedí el soterrament de la línia del tren i el conseqüent tall del passeig Vint-i-dos de juliol que provocà que el pas de vehicles augmentés considerablement i que la premsa local es fés ressò de les veus que advertien del perill d’esfondrament. El màxim responsable de la Gerència d’Urbanisme, Pere Montaña, manifestà que l’estructura del pont no presentava problemes i que no estava sotmès a grans càrregues ja que el seu ús era peatonal i el tràfic de vehicles sobre el pont era poc freqüent i que el perill d’esfondrament era inexistent. Això es contradeia amb la realitat, ja que el pas de vehicles era constant  fins al punt que, degut el semàfor del carrer de la Creu Gran amb el de Sant Antoni provocava l’aturada d’un seguit de vehicles que feia que a cada moment a sobre el pont hi hagués fins a sis vehicles aturats. A l’entrada del pont hi havia una senyal que marcava la resistència de només tres tones i a això s’hi havia d'afegir les conseqüents vibracions dels cotxes sobre el pont. Un any després, el 1994, la Gerència d’Urbanisme encarregava a la Universitat Politècnica de Catalunya un estudi sobre l’estat del pont per tal de detectar qualsevol xacra en l’estructura.
El pont integrat al Parc de Vallparadís / Montse Saludes-Arxiu Tobella
Aquest mateix any l’Ajuntament, arran la propera obertura del renovat passeig Vint-i-dos de Juliol, es plantejava la reconversió de l’Antic poble de Sant Pere en una illa de vianants amb el tancament del pont de Sant Pere al trànsit i també restringir-lo pel carrer Major de Sant Pere.

A la primavera de l’any 1995 es posa en marxa un projecte de desenvolupament cultural i integració urbana del Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere i el seu entorn. És per això que es convoca un concurs d’idees essent la proposta guanyadora la de Riera, Gutiérrez i associats, S.A., Arquitectes; que en el seu plantejament de millora de l’entorn incorporava el pont de Sant Pere com element fonamental del nucli de l’Antic poble de Sant Pere garantint la seva perseverança.
La barana dels "estenadors" / AMAT

Tot i això, la primavera de l'any 1999 el pont rebia un nou absurd amb la col·locació d'unes baranes que no s'adeien amb l'estètica històrica del pont,  donant-li un aspecte insòlit. Per tal de garantir la seguretat dels vianants ja que les seves baranes de pedra no acomplien les normes mínimes exigides per la llei,  adequar-les a una alçada adient i, també com a prevenció dissuassòria de lloc tradicional de suïcidis, l'arquitecte Manuel Ribas i Piera, autor de la remodelació del torrent de les Bruixes, dissenyà una barana amb una estructura metàl·lica amb cables, que l'opinió pública, per mitja de la premsa local, qualificà d’"entrada a un camp de concentració" ,"d'un pont de ferro de la RENFE" o "uns estenedors", demanant a les autoritats la retirada "dels ferros". El debat quedà obert i els tècnics urbanisme proposaren un estudi per readequar el disseny comptant amb l’opinió del veïnat.

El pont nevat / Montse Saludes-AMAT
Si el pont pogués parlar potser en diria: "durant anys he aguantat malifetes, bretolades, desafortunades actuacions i, fins i tot, el pas de milers de cotxes: feu-me només pas de vianants i deixeu-me en pau d'una vegada."
Un pilar passant pel pont / Rafael Aróztegui
El 23 de maig de 2015 la Seu d’Ègara celebrava La Diada del Patrimoni. La colla Minyons de Terrassa es va afegir a la festa passant un pilar caminant per sobre el pont.

Us recomano veure en aquest blog els temes anterior relacionat amb el Pont de Sant Pere:
S'ha d'enderrocar el Pont de Sant Pere. (1): El afers de 1918: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/05/sha-denderrocar-el-pont-de-sant-pere.html
S'ha d'enrrerrocar el Pont de Sant Pere. (2). Els Afers de 1958: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/11/sha-denderroca-el-pont-de-sant-pere-2.html
Fonts consultades: 
RIERA I ROCA, Josep M. El pont de Sant Pere. Diario Terrassa, 25 agost 1995.
RUEDA, Joan. L’Ajuntament estudia tancar el pont de Sant Pere al tràsit. El 9 Nou, 3 octubre 1994.
MUNTADA I SERRA, Llorenç. El pont de Sant Pere al segle XVI. Diario de Terrassa, 26 maig 1979.
OLLER, Joan Manuel. La demolición del puente de San Pedro. Diario Terrassa F.S. 10 octubre 1992.
PALOS, Santi. El puente de San Pedro podria derrumbarse, según un historiador. Diari Terrassa, 27 nov. 1993.

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català. núm. 1807, 11 d’octubre 1993, pàg. 6748

dissabte, 11 de novembre de 2017

S’ha d’enderrocar el Pont de Sant Pere ? (2): Els afers de 1958

Després de l’aprovació, en un tens Ple de l’Ajuntament, de no enderrocar el pont de Sant Pere, l’any 1918. ( vegeu en aquest blog: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/05/sha-denderrocar-el-pont-de-sant-pere.html
a mitjans dels anys cinquanta independentment de les objeccions i al·legacions de l’afer de principis de segle sobre el tema de voler transformar el pont de Sant Pere en un pas de trànsit intens. Al Ple de l’Ajuntament de Terrassa del dia 13 de gener de 1956 s’aprova l'avantprojecte d’obres d’urbanització i sanejament general de la Ciutat. Entre els diferents projectes hi ha el que afecta al pont de Sant Pere: “Se aprueba el alcaltarillado, aceras y afirmado de la calle Mayor de San Pedro y plaza del Rector Homs y ensanche del puente de San Pedro, consistente en dejar como calzada para coches de turismo todo su altual anchura y estableciendo las aceras en voladizos de amplitut y estilo adecuados con el pressupuesto de 1.009.274’24 ptas.
El pont de Sant Pere / Rafael Aróztegui
Un dels problemes que tenia la ciutat era poder connectar el centre amb els barris del nord ja que la línea del tren de la RENFE dividia la ciutat. Encara no s’havia aprovat el pas elevat de la carretera de Castellar, com tampoc no estava urbanitzada l’avinguda Josep de Tarradellas, per tant el pas més factible era el trànsit per al pas a nivell de la carretera de Matadepera. És per això que era necessari trobar una solució al pas pel pont de Sant Pere: ampliar-lo o enderrocar-lo i fer-ne un de nou.
El pont sense part de les baranes / Fotos Francino-AMAT
De la memòria del projecte aprovat se’n feia ressò el Butlletí de la Cambra de Comerç del setembre de 1959 en un article signat per Miquel Palomares: “La reforma y ensanche de este puente-que tiene 19’30 metros de altura, 57 de longitud y 3’50 de ancho- se iniciará por una inspección de sus muros y consolidando, en cuanto sea preciso, las partes interiores que puedan estar afectadas por el trascurso del tiempo.
La ampliación propiamente dicha tendrá como base de sustentación una losa de hormigón armado; en la reconstrucción de las barandas o antepechos se repondrán elementos ligeros con el fin de aprovechar hasta el máximo la superficie de circulación. La solución plástica definitiva se acordará después de detenidos ensayos “in situ”, dada la importancia que tiene en este caso acordar una solución utilitaria a la estructura existente, consiguiendo al mismo tiempo una unidad armónica.
La anchura total del puente será de 6’80 metros entre muretes o pretiles, siendo el de la calzada de 4 metros y de 1’30 cada una de las aceras. La calzada estarà pavimentada con adoquín granífico y bajo las aceras, de loseta hidràulica, se dispondrán pasos para la instalación de cables y conducciones.
La empresa constructora va a acometer estas obras, que, según el pliego de condiciones, deben quedar terminadas, salvo causas de fuerza mayor, en el plazo de cinco meses a contar de la firma de la escritura susadicha.

Obres d'ampliació del pont / Fotos Francino-AMAT
Mentre s'endegaven les obres de consolidació del pont per tal de procedir a la seva ampliació i es feien les cales per a la instal·lació de les bigues que tenien que suportar els voladissos, s'adonaren que l’estructura interior era buida de construcció i plena de grava,  terra i runes i, per tant es va veure que cap de les bigues que volien posar, aguantaria el pont. Les obres es paralitzaren i les autoritats davant l'imminent problema ordenaren a l’arquitecte municipal que fes un exhaustiu informe sobre l’estat del pont.
“Previa una minuciosa inspección ocular, examinado detenidamente el estado del puente de San Pedro tras asistir al proceso de sondeo y catas efectuadas en sus puntos más importantes de sustentación, el suscrito Arquitecto Municipal informa: El proyecto de reforma tal como estaba planeado, debe, abandonarse”
Les bigues per ampliar el pont / AMAT
Com podem veure l’arquitecte municipal torna a les solucions que es van debatre l’any 1918. Al rebuig en aquell moment d’un terraplè, l’arquitecte ho soluciona amb un nou pont i recupera el projecte, en aquell temps aprovat però no portat a terme, de fer un accés pel carrer del Castell.  
Projecte de nou pont / AMAT
Al Ple de l’Ajuntament de Terrassa del 25 de novembre de 1960, s’aprovà la substitució del pont de Sant Pere, això és, el seu enderroc per un altre de nou.
Una processo Passant pel pont l'any 1961 / AMAT
Altre cop les veus al·legadores de diferents entitats, principalment de la Junta de Museus per la veu del seu secretari Salvador Alavedra alertaren del fet atemptatori sobre un element del patrimoni terrassenc que estètica i arqueològicament s’adeia amb les esglésies de Sant Pere i amb el futur parc de Vallparadís. El projecte fou desestimat pel seu alt cost i definitivament en el Ple del dia 10 de novembre de 1961 es desestimà qualsevol actuació sobre el pont, acordant-se, també, només el pas de vianants i de cotxes fúnebres per sobre del mateix. Durant dos anys, les bigues que tenien que anar sobre el pont romandrien abandonades en un racó de la plaça del Rector Homs com a testimoni del projecte derogat, fins que, finalment, varen anar a parar a la riera de les Arenes per fer de murs provisionals d’emergència arran les inundacions del any 1962.
La nevada del 1962 / AMAT
Fonts consultades:
R. El pont de Sant Pere. El Dia, 21 oct.1930
R. El pont de Sant Pere en perill. El Dia, 13 juny 1931
R. El puente de San Pedro. Tarrasa, 31 juliol 1948
PALOMARES, Miquel. Hacia la nueva Tarrasa. Butlletí de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Terrassa, núm 599, setembre 1959
PALOMARES I TIRADO, Miquel. ¿Desaparecera el viejo puente de Sant Pedro. B.C.O.C.I.T. gener-febrer 1961
Tarrasa Información. Acerca del puente de San Pedro., 3 gener 1961.