Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 9 de març de 2019

La plaça de l’Aigua


Des de feia segles, l’espai que ocupa actualment la plaça de l’Aigua era conegut com el Pla de les Bruixes. Per altra banda, el tram del torrent de Vallparadís entre aquesta plaça i el pont de Sant Pere també era conegut com el torrent de les Bruixes. Tot això, suposadament, amb relació a les bruixes que, deien, hi havia a Terrassa en el segle XVII.
Pla de les les Bruixes / AMAT
Quan l’arquitecte Melcior Vinyals va dissenyar el seu Pla Urbanístic, l’any 1933, va projectar un seguit d’avingudes unides entre elles de forma perimetral. L’encreuament de dues d’elles, les futures avingudes de Jaume I i de l’Abat Marcet, junt amb la carretera de Matadepera va fer que es reservés un gran espai per a una futura plaça de distribució del trànsit. La ciutat va créixer en aquella zona, amb la qual cosa, amb el temps, es va afegir a la circumvalació d’avingudes anexades a la plaça, la Rambla de Francesc Macià.
En un principi era un encreuament de vials amb una petita rotonda i un grapat de torres d’alta tensió.
La rotonda / Joaquim Verdaguer

El caos circulatori va fer necessària la creació d’una rotonda enjardinada amb una escultura de disseny al seu bell mig on hi brollés l’aigua.

El dia 25 d’abril de 1992 s’inaugurava el monument Tall, obra de Josep Lluscà que commemorava els 150 anys de la Mina Pública d'Aigües de Terrassa.
Inauguració de la plaça / AMAT
Envolta el monument un estany circular de 22 m. de diàmetre, amb fons obscur, que permet l’enfosquiment visual de l’aigua per destacar encara més l’element central. De fet l’aigua que brolla pertany a la mina Baixa Occidental que passa per aquest punt. L’estany disposa d’una il·luminació per sota mitjançant focus encastats al fons, que es complementa amb una cortina d’aigua en arc que surt de la seva base per acció d’un sistema de jets propulsors d’aigua.
El Tall / AMAT
Segons l’autor  és com “com una fulla de destral que fereix el terra i en fa brollar l’aigua”. Per deixar constància del fet, en el parterre de la zona circular es va descobrir una placa amb la inscripció següent «Tall de Josep Lluscà / Aigües de Terrassa / 150 anys / 1842-1992 / Amics de les Arts».

Popularment, per la forma de l’escultura, que sembla l’aleta d’un tauró, se la coneix com a “plaça del tauró”. També es va començar a conèixer com la “plaça de Aigua” fins que l’Ajuntament li va assignar aquest últim nom l’any 1997. Aquesta plaça s’ha convertit en lloc de trobada de les celebracions esportives.
La plaça de l'Aigua / AMAT

Fons  consultades
PARCERISAS, Pilar. Catex entorn. Catàleg editat per Amics de les Arts. 1992

dissabte, 23 de febrer de 2019

El poeta Agustí Bartra i Terrassa


Agustí Bartra i Lleonart va neixer a Barcelona l’any 1908. Era fill de mare terrassenca, però visqué tota la seva joventut a Sabadell.
L'any 1937 publicà el seu primer llibre: L'oasi perdut de narracions i el 1938, just quan marxava cap al front, va sortir el seu primer llibre de poesia, Cant corporal.
El poeta Agustí Bartra/ AMAT
L'any 1939 es va haver d'exiliar, primer a França, on va conèixer l'escriptora  Anna Murià, amb qui més tard es va casar i es van instal·lar a Mèxic amb la família.
A l'exili van mantenir actiu el seu compromís com a escriptors catalans i van estar estretament vinculats als moviments literaris i artístics internacionals del moment.
L'any 1970 retornaren a Catalunya i primer s'instal·laren a Barcelona. Un any més tard van fixar la seva residència a Terrassa, al barri del segle XX.
El 1981 va ser nomenat fill adoptiu i va rebre la medalla de plata de la ciutat de Terrassa.
Morí a Terrassa el dia 7 de juliol de 1982.
El campanar de la'església de Sant Valentí / Joaquim Verdaguer
Inauguraciò del nou campanar / AMAT
La parròquia de Sant Valentí inaugurà, el dia 20 de febrer de 1983, les seves dependències parroquials i un nou campanar, amb dues campanes que van ésser dedicades als escriptors Agustí Bartra i Anna Murià, per tant porten els noms d’«Agustina» i «Anna». 
Les campanes Agustina i Anna / Joaquim Verdaguer
Al peu del campanar, l’alcalde Manuel Royes i Anna Murià descobriren una placa amb el text següent: «A la memòria del poeta i conveí Agustí Bartra i Lleonart, 1908 + 1982, fill adoptiu de Terrassa que va escriure aquests versos “plaça del Segle Vint, només mig feta on m’atura el crepuscle temps i espai increats cap pedra de memòria, sis forques de llum bornia, el munt d’escombraries, amb el gos mort al cim. Poemes del retorn 1971. Ajuntament de Terrassa. XX-II-MCMLXXXIII»
La placa dedicada a l'Agustí Barta / Joaquim Verdaguer
En homenatge al poeta Agustí Bartra, l’Ajuntament de Terrassa  li dedicà una plaça que fou inaugurada el dia 5 de febrer de 1995 amb la presència de l’alcalde Manuel Royes i la vídua del poeta,En Anna Murià. En el transcurs de l’acte es va descobrir una placa per venerar l'insigne poeta.
Inauguració de la plaça dedicada al poeta/AMAT
La plaça es troba al barri de Can Boada, al districte 5 i conflueixen els carrers d'Alexandre Galí i de Joan d'Àustria. Ocupa l’espai d’una antiga bòbila situada arran del torrent de Can Boada i del camí de la masia del mateix nom.
La placa està configurada, a la part superior, amb l’efígie del poeta i, a continuació, un fragment de Cartell per als murs de la meva pàtria: «Agustí m’anomenen, és Bartra el meu cognom, criatura del llamp i d'espera invicta. Invisible i sabut, torno com oreneta d’espines i cristall. Oh deixa’m que, lleuger, em posi, Catalunya, a la teva mà dreta i m’adormi, tranquil, amb buit d’ala i carrer!» Segueix després la dedicatòria al seu homenatge: «La ciutat de Terrassa honora la memòria de l’insigne poeta / Agustí Bartra / donant nom a aquesta plaça / 5 de febrer de 1995».

Fonts consultades:
LA PLAZA DE AGUSTÍ BARTRA, UN BELLO Y ACOGEDOR RINCÓN.
Boix, Josep. Diari de Terrassa. 28 juny 1997, p. 28
PLAZA D’AGUSTÍ BARTRA.
Reportage. Diari de Terrassa. 28 juliol 1999, p. 14
AGUSTÍ BARTRA. Edició municipal d’opuscles d’homenatge a ciutadans. Terrassa 1981

dissabte, 9 de febrer de 2019

Casetes per la venda de carn a la plaça Vella


El documentalista i fotògraf Rafael Aróztegui cercant documentació a l’Arxiu Històric sobre cròniques i anècdotes, va trobar entre els expedients d’Obres Públiques, un informe sobre el projecte que el Gremi de Carnissers  adreçava a la Corporació Municipal, sobre la conveniència de construir unes casetes per la venda de carn a la plaça (Vella). El projecte presentat estava signat per l’arquitecte Miquel Curet.

No s’ha de confondre aquesta petició de l’any 1877, d’unes casetes a la plaça Vella, amb els quioscs o barraques que es varen construir al nord de la plaça l’any 1893.
Petició per la construcció de uns quiosc / Arxiu Històric
«Los abajo suscritos, abastecedores de carne de la plaza mercado de esta Ciudad, atentamente acuden y esponen: que atendiendo a los múltiples inconvenientes que soportan tanto a los vecinos como a los que suscriben, el actual sistema que se sigue para la venta de carnes, ocasionando el no tenir abastecida la plaza como corresponde por la importància que debe tenir, de comun acuerdo acuden a la Corporacion municipal proponiendo se digne estudiar el proyecto de construcción de Casillas o barracas que tienen la honra de presentar en donde podran establecer la venta en gran escala y en beneficio del público en general, de las distintes especies de carne quedando estacionades y fijas formando calificaciones, obligándose los mismos suscritos a sus costes y mediante la retribución que fije el Magnífico Ayuntamiento las mencionades Casillas o barracas con sujeción al proyecto que se acompaña o con las variaciones que el mismo Ayuntamiento considere conveniente, por tanto, suplicant los esponentes que atendiendo estrictamente a todas las condiciones tanto higiénicas como de utilidad pública obre con conocimiento de causa y apruebe, si es conveniente con las condiciones que tenga  a bien impones el proyecto de que se ha hecho merito y que ellos mismos han determinado llevar a cabo con la garantia o derecho de propiedad inherente a la construcción y que e ningun tiempo ni motivo alguno abandonar o perder la referida propiedad que desean adquirir mediante la cantidad que se les imponga para su adquisición.
Gracia que no dudan alcanzar del recto procedir de la Corporación municipal.
Tarrasa 26 junio de 1877
Signatures: Rafael Bofill, Miquel Bruguera, Maria Uvach de Muntada, Fernando Ballbé, Agustí Boix, Valentí Prats, Ricardo Estruch, Miquel Mach, Andreu Ferrés.
Pase a informe de la Comisión de obres.
Tarrasa 5 julio de 1877
P. A. Del Ayuntamiento: Juan Vallés, secretario.»



Projecte presentat a l'Ajuntament / Arxiu Històric deTerrassa
Feia pocs mesos, el 29 de març, el rei Alfons XII havia atorgat a Terrassa el títol de Ciutat, en un moment que la vila tenia uns 11.000 veïns i la seva indústria tèxtil llanera era capdavantera arreu de la península amb una evolució creixent que en ordre industrial havia assolit un total de 34.144 fusos i la introducció de 149 telers Jacquard. També aquell any es va fundar la Caixa d’Estalvis de Terrassa.
Mercat de Terrassa a la plaça Vella / AMAT
Des de l’època medieval el mercat de Terrassa es feia a la plaça (Vella), a l’aire lliure amb els seus condicionants tant higièniques com d’utilitat publica. A l’esdevenir “Ciutat”, es mereixia un mercat més evolutiu i protegit que era el que sol·licitaven els gremis de carnissers.
.
Es tractava d’aixecar uns petits pavellons fixos que ocuparien la part sud de la plaça, on ara hi ha els bancs i els arbres, des del carrer de l’Església al carrer de Musterol.
Lloc on es volia construir el pabellons / Rafael Aróztegui
El 10 de juliol l’Ajuntament contestava al gremi de carnissers:
«La Comisión de obras, a quien ha pasado a informe el proyecto de construcción de barracas en la plaza Mayor que varios tratantes en carne han presentado a la Corporación municipal según solicitan en su instancia de fecha veinte y seis junio próximo pasado, atendiendo a varias razones tanto de comodidad como de conveniència pública que siempre redundarian en perjuicio para el público con la implantación de dichas barracas fijas y se despojaria al público del derecho que tiene en la plaza y que en dias de mucha concurrència o fiestas es todavia insuficiente la actual àrea que tiene dicha plaza, es de parecer de que se deniegue el permiso que solicitan varios abastecedores de carnes para construir barracas en la plaza de que se ha hecho méritos.
Tarrasa 10 julio de 1877
Signen: Buenaventura Marcet i Pere Comerma Rodó.» 

La Comissió d’Obres desestimava la proposta perquè amb aquest projecte la plaça quedaria molt reduïda (les cases del Castell no s’enderrocarien fins al 1891), comportant que la cabuda de ciutadans en dies de festa o celebracions l’espai seria insuficient.
El projecte desestimat passaria a engruixir els expedients de projectes no realitzats a Terrassa. No seria fins al 1908 que s’aixecaria el Mercat de la Independència

Fonts consultades:
SUBIRATS ARGELAGUËS, Josep. 1877 La Villa de Terrassa. Caixa de Terrassa, 1976
Arxiu Históric de Terrassa. Expedients d’Obres Públiques. Mercats. Conssesió de llocs de venda. Capsa 2352

dissabte, 26 de gener de 2019

Rambla del Pare Alegre o Rambleta


La rambla del Pare Alegre, coneguda popularment com «la Rambleta», és la continuació natural de la Rambla d’Ègara, però no de la riera del Palau. Al començament de la Rambleta, la riera es desvia cap a l’esquerra fent un gran arc dins el barri Segle XX, per tornar a enllaçar al final de la Rambleta en el punt que la riera s’ajunta amb el torrent de Can n’Aurell (Hotel Don Cándido). En principi, la Rambleta era una esplanada davant la cruïlla de les carreteres de Montcada i Martorell, que poc a poc va anar urbanitzant-se com un vial ample amb forma de rambla amb els seus corresponents arbres.
La canalització de la riera del Palau (Fons Ragon-AMAT
Al final de la Rambleta, a la dreta on ara hi ha una benzinera, abans de la guerra hi havia el camp de futbol del Casino del Comerç i, també el camp de bàsquet d’aquesta entitat. Després de la Guerra, el lloc fou ocupat per l’equip del Kubales.
El Pare Alegre

El 19 febrer 1936 l’Ajuntament li assignà el nom de Rambleta del Pare Alegre, en homenatge al jesuïta Jacint Alegre i Pujals (1874-Barcelona 1930). Fill de la nissaga dels Alegre de Sagrera, fou ordenat sacerdot el 1907. Ingressà al Col·legi Sagrat Cor de Barcelona i dirigí la Congregació Mariana menor de Barcelona. Es va dedicar especialment a la tasca caritativa vers els malalts i els pobres. Promogué l’obra anomenada Cottolengo a Barcelona. Actualment existeixen 8 Cottolengos del Pare Alegre a tot el món. El seu retrat figura des de 1970 a la Galeria de Terrassencs il·lustres. Està en procés de beatificació.
Durant la República la Rambleta portà el nom de Jaume Compte.

Des del 1954 fins al 1962, la Rambleta va acollir el mercat del dimecres i les fires d’estiu i d’hivern. També era el lloc on s’instal.laven les carpes dels circs
La Fira a la rambleta / Fons Ragon-AMAT
La Fira a la Rambleta / proc. Rafael Aróztegui
Dels estralls de la riada del 1962, tota l’aigua de la Rambla d’Ègara va desembocar a la Rambleta fins a convertir-la en un cementiri de cotxes.
Estralls de la riuada del 62 a la rambleta / Carles Duran-AMAT

L’any 1975 es va inaugurar l’autopista de Barcelona a Terrassa donant-li l’entrada a la nostra ciutat per la Rambleta que es va convertir en un vial de servitud de l’autopista. En el projecte d'entrada de la mateixa  a Terrassa s'havia aprovat el seu soterrament per sota de l'enllaç de la carretera de Montcada amb la de Martorell, des del carrer Pintor Fortuny fins a l'alçada del carrer  del Comte Borrell. En principi el projecte contemplava 4 carrils però finalment va quedar en dos per donar cabuda a les diverses connexions amb les carreteres esmentades. Amb aquesta proposta desapareixien 300 metres de rambla i uns 100 arbres del passeig central.
Començament de les obres del pas soterrat / Proc. Rafael Aróztegui
El maig de 1977 arran de començar-se les obres del pas inferior, el fet va agafar per sorpresa al veïnat que es va mobilitzar en contra del projecte.
Les pluges van retardar el començament de les obres creant-se innumerables polèmiques, enfrontant l'Ajuntament i els veïns de la zona sud de la Rambla que es consideraven afectats directament per l'obra
L'Ajuntament argumentà la inexistència de reclamacions dins del termini  establert per la llei i que, el projecte havia estat aprovat en un Ple de l'Ajuntament de l'any 1972. Però els veïns aduïen que l’aprovació es va fer en un època en que la participació ciutadana, en assumptes municipals, era molt dubtosa.
 
Manifestació contra el pas semi-soterrat / Diari de Terrassa
La campanya de descontent popular va començar amb la penjada de pancartes al llarg de la Rambla amb llegendes com Salven la Rambla i El paseo lo necesitan los ancianos y los niños. El moment més tens va arribar quant els operaris van començar a desmuntar el monument del final de la Rambla als 25 años de paz, amb la concentració de manifestants i la intervenció de la força pública.
Veien el caire que prenia el tema, tot i que el veïns no volien polititzar-lo, l'alcalde Donadeu va convocar als incipients partits democràtics per plantejar-hi la problemàtica, acordant-se l'aplaçament de les obres per donar temps a buscar una altra solució.
El moment polític, arran la mort d'en Franco, i la marxa de l’alcade Donadeu com a subgovernador civil de la província va fer possible que el tema s'anés diluïnt en l'oblit.
L'entrada de l'autopista a Terrassa / AMAT
L'any 1985, amb el soterrament del Ferrocarrils de la Generalitat, el passeig central de la Rambla, en aquesta zona, es va desplaçar cap a un costat i, cap els anys noranta, l’entrada de l'autopista es va solucionar amb una rotonda.
La Rambleta del Pare Alegre en el segle XXI / AMAT



dissabte, 12 de gener de 2019

Les Barraques de la plaça Major


A principis de l’any 1891, l’Ajuntament, davant la manca d’espai a la plaça Major per allotjar el mercat, va decidir quadrar-la. L’únic obstacle per fer-ho eren les Cases del Castell que sobresortien de l’alienació de la resta de cases de la part nord de la plaça. El 30 de març de 1891 es va procedir al seu enderroc (vegeu en aquest blog “L’enderroc de les cases del Castell de Terrassa”.http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2012/05/lenderroc-de-les-cases-del-castell.html).
Enderroc de les cases del castell / Arxiu Tobella
L’any 1894 per tal d’alliberar la mala imatge de les runes en què havia quedat la resta de l’edifici després del seu enderroc, així com les parets veïnals dels edificis del carrer Cremat, l’Ajuntament va aprovar el projecte de l’arquitecte municipal, Lluis Muncunill, de construir-hi a la part sobrat de la via pública cinc quioscs de lloguer destinat a la venda.


Part alliberada de la plaça Major/ ACVOT
La licitació per la seva construcció es va portar a terme el 16 de juny de 1894 i va ser guanyada per Josep Vich  que es va comprometre a la seva construcció per un cost de 2.980 ptes.
El preu de lloguer de cada quiosc variava segons la seva profunditat. El quiosc núm. 1, el més llarg, el seu llogater era Joan Puigventós; pagava de lloguer 325 ptes.. El dos, llogat per Joan Alemany, 250 ptes.. El tres, també per Joan Alemany, 200 ptes. El  quart, se’l quedà Joan Anguera Morral per 175 ptes., i el cinquè, el més petit va quedar per ús municipal destinat al veterinari del municipi per, principalment, la inspecció de gallines.
Projecte dels nous quiosc de la plaça Major / ACVOT

La veu popular anomenà el conjunt de quiosc, Les barraques”. Probablement per la seva semblança a les barraques valencianes.
Plaça Major amb les barraques construïdes i l'entrada al Caf'è Colon/ Fons Ragon -AMAT
El quiosc o barraca núm.1, Joan Puigventós el va traspassar a Enric Taló Durant, un personatge fascinerós ben singular que anomenaven El Tripa. Aquest va instal·lar-hi una cantina o bodega. Ja en regentava una l’altra a la plaça del Progrés on gestionava un bordell. Al fons de la cantina de la plaça Major es jugava a cartes a jocs prohibits com La senyora. En una ocasió fou enxampat i multat per aquest fet.
D'esquerra a dreta; el quiosc 2, el 1 il'entrada al cafè Colon / AMAT
La nova entrada al Cafè Colon / AMAT

A la dreta del quiosc núm. 1 hi havia un casal privat que donava al darrera del cafè Colom del carrer Cremat núm. 8, propietat de Jaume Barceló. Per donar més vistositat a l’entrada del seu establiment, va construir una portalada d’estil modernista per la plaça Major núm.16 que destacava entre les barraques i el bar de les Víctimes (aquest últim, més endavant, “las Vegas” i el “Grinzing”)

A l’esquerra de les Barraques a la cantonada amb el carrer Cremat es va construir una Torre d’aigües i una font que recollia les aigües de la Mina de la Vila. Abans de l’enderrocament de les Cases del Castell, a la cantonada de la plaça amb el carrer Cremat, davant per davant de l’estanc i de la farmàcia, hi havia l’abeurador i la font de la vila medieval, que recollia les mencionades aigües de la Mina de la Vila, per donar servei a la població.
Al fons, nou edifici després d'enderrocar les barraques / AMAT
El 1918 es va fer un projecte redactat per Lluís Muncunill per enderrocar les barraques i l’entrada del cafè Colom i fer un edifici de planta baixa  i dos pisos per habitatges. El dia 21 de novembre de 1927 s’inaugurava el nou edifici propietat del sr. Donadeu, amb bar, saló de billars i saló de cafè. A la segona meitat del segle XX bona part de la planta baixa i el que havia estat el Café Colom del carrer Cremat estava ocupat per la Ferreteria Puigmartí.
Un comerciant dels que tenien llogada una barraca, al ser enderrocades, es va traslladar al carrer cremat, als baixos de la casa del poble, i posteriorment a l’emplaçament actual del carrer Musterol. Un decendent  dels propietaris de les Barraques de del carrer Cremat va muntar una tenda de betes i fils al carrer Major de Sant Pere. La botiga era coneguda com Les Barraques.
La botiga de les Barraques al carrer Cremat / Proc. Rafael Aróztegui
La botiga de les Barraques al carrer Musterol / Proc. Rafael Aróztegui

Fonts consultades:
Informació facilitada per Rafael Aróztegui.
PEREGRINA, Neus- TAPIOLES, Judit. Terrassa 1877-1900. Arxiu Tobella. Terrassa 1996.
Diari Egara del 15 de juliol del 1894.
FERRAN, Domènec. Terrassa; patrimoni Industrial. Ajuntament de Terrassa. 1998
ACVOC. Expedient de Gestió de lloc de venda. Capsa 2352. 1894-1896

dissabte, 15 de desembre de 2018

Carreteres de Martorell i d’Olesa


Abans del segle XX, els terrassencs, per anar a Martorell baixaven per la riera del Palau i travessant en diagonal l’actual barri de la Cogullada, enfilaven Les Carbonelles cap a Martorell. Encara queden restes d’aquell camí:  un corraló en diagonal que va des del carrer de Linné al de Lavoisier ens ho recorda. També es podia accedir pel camí de la masia de Ca n’Aurell que portava al camí Vell de Ullastrell.
No és fins l’any 1883 que s’inicien els treballs de moviment de terres i d’explanació per a construir la carretera de Martorell. Uns mesos més tard, un fort temporal, sense precedents, produí diversos estralls a la ciutat, entre ells l'arrasament de les obres esmentades. Tot i això el 7 d’abril de 1883 s’inaugurava la carretera, anomenada carretera de Vilafranca del Penedès a Terrassa i més tard C243. Dos anys més tard es completava l’obra amb la construcció d’un pont per salvar la riera del Palau i enllaçar la carretera amb la de Montcada.
Carretera de Martorell. 1885 / AMAT
Des de la Riera del Palau fins al torrent de les Aymerigues, la carretera discorre per un llarg de mig quilòmetre en línia recta. És la part urbana de la mateixa. Després de bifurca; la continuació de la de Martorell i la d’Olesa. La Martorell té 14 quilometres de corbes; 6 de pujada i 8 de baixada.
Arran la seva inauguració, es van construir les primeres cases prop del carrer d’Arquímedes, mentre que més a ponent, al genuí “Ca n’Aurell” es construiren les primeres cases arran la carretera, en el que es coneixia com a carrer de Can n’Aurell, l’actual carrer Ramón Llull.
Al núm. 2 de la carretera hi havia el cinema Doré inaugurat el 1929. I a la  cantonada amb el carrer Concili Egarenc, la fàbrica de cal Niquet.
A mig carrer al costat del torrent del Batlle; el primer camp de futbol dels Kubales i la Piscina Vella. Al final, també a l’esquerra; la Masia de Ca n’Aurell.
Cursa ciclista passant per la carretera de Martorell / AMAT
Entrada a la carretera de Martorell/AMAT
Passat un pont per salvar l’encreuament dels 3 torrents, el de les Aymerigues, el de la Maurina i el de les Gueraldes, la carretera es bifurcava cap a Martorell i cap Olesa.
Antigament per anar a Olesa els vilatans terrassencs prenien el camí per l’actual carrer de Marte i, després de seguir pel carrer Dr. Ullés baixava cap el torrent de les Aymerigues i, en diagonal anava a trobar el coll de Bonastre sota el turó del Roc Blanc per entrar en terres de Can Misser i seguir cap Olesa. El motiu de donar aquesta petita volta era que en línia recta pel que és l’actual carrer Gutenberg i Doctor Salvà degut a la profunditat en que es trobava el torrent del Batlle era impracticable pel pas del transit dels carruatges. L’actual entrada del carrer Doctor Salvà tenia tres metres d’alçada.
L’any 1883 es va començar a construir la carretera de Martorell. Quan aquesta va arribar a l’actual cruïlla, es va començar la construcció de la d’Olesa fins al coll de Bonastre on enllaçava amb l’antic camí.
La primera construcció al barri va ser, l'any 1915, la del Parc de Desinfecció.
El Parc de Desinfecció / Fons Ragon-AMAT
Després de la Guerra Civil, el marge dret de la carretera d'Olesa es va poblar d'edificacions ocupades per immigrats en una zona que era coneguda despectivament com les cases del Femer del Faba, en relació a l'abocador d’escombraries que hi havia més enllà de la carretera d'Olesa. Era n lloc tan isolat que, junt amb la Isla Perdida, fins ben entrats els anys setanta no s'aconseguí l'enllumenat públic.
Carretera de Martorell / AMAT

La forta immigració dels anys cinquanta va accelerar el desenvolupament urbanístic del sector. Per solucionar algunes deficiències es va crear la Comissió Local Pro-Edificis Religiosos i Culturals que va portar al barri, l'any 1956, l'establiment de la Casa de Formació Professional dels Salesians, que donaren cobertura a l'ensenyança en el barri.
Carretera de Martorell .2010 / Joaquim Verdaguer

dissabte, 1 de desembre de 2018

Els teatres i cinemes de Terrassa


El primer teatre terrassenc del que es té notícia fou l’antic teatre Principal situat on ara hi ha l’Institut Industrial al carrer de Sant Pau. Va quedar destruït per un incendi el dia 10 de juny de 1847. Un mes després, l’Ajuntament derogava el permís per la seva reconstrucció.
El segon teatre Principal / Baltasar Ragon-AMAT
Deu anys més tard, els terrassencs Josep Vinyals i Antoni Galí es proposaren dotar a Terrassa d’un nou teatre. L’any 1857 s’inaugurava el teatre Principal al lloc actual de la plaça de Maragall. L’any 1911 va ser transformat dotant-lo d’una arquitectura modernista. Progressivament durant molts anys alternà el teatre i el cinema fins que la remodelació de l’any 1968 quedà exclusivament com a cinema. Vint anys després es transformava en multicine de dues sales. A principis del segle XXI el teatre passà a mans de l’Ajuntament que procedí a una reconstrucció interior.
El nou Teatre Principal /Guilera-Fons Ragon-AMAT
Un altre teatre més popular va ser el del Retiro, també conegut com el teatre dels Campos. Construït l’any 1876, va patir un incendi el 1879. Reconstruït de nou, una nevada a l’any 1880 va ensorrar la teulada, essent inaugurat de nou aquell mateix any. El teatre estava envoltat de jardins que el feia atractiu durant l’època estiuenca. Quan l’Ajuntament va urbanitzar el carrer del Pantà, Josep Domingo propietari del teatre s’afanyà a una nova remodelació del mateix. Adaptant-se al temps, també oferien sessió de cinema fins que va tancar definitivament l’any 1932. El seu estat d’abandonament va provocar que l’any 1944 es desplomés. El teatre del Retiro estava situat on ara hi ha la Coral dels Amics.
Teatre del Retiro / Baltasar Ragon-AMAT
L’any 1896, a la Plaça Vella, el vespre de la Festa Major davant una tela es projectaren vistes fixes i algun paisatge en que s’hi movia un tren o una reglera d’oques. Les primeres figures en moviment varen exhibir-se al Passeig pel març del 1898.
El cinema pròpiament dit es va exhibir per primera vegada en una barraca situada al bell mig del raval de Montserrat, l’any 1901, i va ser en Gaietà Galitzia qui introduïa el cinema a Terrassa. Sis anys després, el 1907, en Galitzia muntava el primer cinema estable de Terrassa construint el Teatre Alegria al carrer de Gaudí fins que l’any 1917 amb la inauguració del Teatre Alegria a la Rasa, l’antic quedà en l’oblit. Als anys 80 amb la instal·lació de l’Institut del Teatre a l’antiga fàbrica Amat, es va recuperar per la seva finalitat teatral acabant de ser remodelat l’any 1996.
El cinema Alegria / Carles Duran-AMAT
L’altre Teatre Alegria, el de la Rasa, va alternar el teatre i el cinema fins que va tancar l’any 1971 i el seu espai va ser ocupat per una discoteca, un gimnàs i altres serveis.

L’apogeu del cinema  va provocar la proliferació de nous cinemes. El Recreo situat al carrer Iscle Soler cantonada amb Cisterna va ser inaugurat el 18 de setembre de 1912 com a teatre per després progressivament dedicar-se definitivament al cinema. Tenia un aforament de 1.540 butaques. Va tancar el 2 de juny 1985 essent enderrocat dos anys més tard per construir-hi un bloc d’habitatges.

L’any 1916 s’inaugurava el cinema Catalunya al carrer Sant Pere. Durant la seva llarga història ha patit diverses modificacions. L’última modificació, transformà el seu espai en dues sales. Actualment es l’únic cinema en funcionament al centre de la ciutat.
Cinema Catalunya / Carles Duran-AMAT
Platea del Cinema Catalunya / Carles Duran-AMAT
Sala de projeccions del Cinema Catalunya / Carles Durant-AMAT
Cinema Catalunya /Francisco Ruda
Al final de la Rambla d’Egara cantonada amb la carretera de Martorell on ara hi ha una oficina del BBVA hi havia hagut el cinema Doré obert l’any 1929.

El dia 10 d’abril de 1935 s’inaugurava el cinema La Rambla, obra de l’arquitecte Ignasi Escudé, i que en aquells moments, amb la seva capacitat de 2.524 butaques era un dels més gran i moderns d’Espanya. A principi dels anys 90 es va transformar-se en multicine amb tres sales.
Cinema La Rambla / AMAT
Un petit teatre de varietés que antuvi havia estat la seu social dels Salistes a la barriada de Sant Pere, va transformar-se en el cinema Imperial que va tancar l’any 1985. Deu anys després respectant la seva estructura va remodelar-se com a restaurant.

També hem d’apuntar altres cinemes de barriada com el Iris a la carretera de Rellinars a la barriada del Poblenou que va acabar transformant-se en magatzem. El cine Iris era molt petit i com hi anava molta gent obrien la porta gran i posaven cadires al carrer que practicament era la carretera de Rellinars (la vorera). També es pagaba entrada. El cinema Avinguda a la barriada de Ca n’Anglada que ha estat transformat successivament per sales d’oci i, el cinema Les Arenes a la carretera de Castellar davant dels pisos de Sant Llorenç que també acabà com a magatzem.

A tot aquesta llista de teatres i cinemes s’ha de afegir-hi els parroquials. un d’ells va reconvertir-se en cinema de primera línia inaugurant-se l’any 1963 com a cinema Regina i que era l’antic saló Montserrat del Centre Social Catòlic. El cinema va tancar l’any 1983 per muntar-hi un bingo.

També s’ha de fer constar els cinemes de les parròquies com la Sala Montserrat del Centre Social Catòlic i els dels centre parroquials de Sant Pere, Sagrada Família i Sant Josep.

La proliferació d’altres ocis i de la televisó va provocar el tancament de sales de cinema, i encara més amb la construcció del multisales al Parc Vallés i les sales del Segle XXI.

Fons consultades:
CALAF, Andreu; FONT, Dolors; LÖPEZ, Roser. El Cinema a Terrassa. Comisió del Centenari del Cinema a Terrassa. 1997.
ROVIRA, Joan. El Cine llegó a Terrassa em 1896. Diario Terrassa, 22 maig 1982, p. 20 i 21
TAPIOLAS, Judit. De com va arribar el cinematògraf a Terrassa. Terrassa DC, 18 nov. 1988, p. 8
FONT, Dolors. Todo un siglo de cine en Terrassa. Diario Terrassa, 21 oct. 1995, p. 17-19