Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 24 de juny de 2017

L’avinguda de Josep Tarradellas

Aquesta avinguda és l’antic llit de la riera del Palau. Va començar a canalitzar-se a finals dels anys 50 davant la necessitat d’urbanitzar la zona amb un vial que connectés la Rambla d’Ègara amb l’avinguda d’Abat Marcet.

Des de la construcció de la línea del tren, aquesta havia estat un cinturó de ferro que tallava la comunicació entre la part nord de la ciutat i el centre, només viable pels passos a nivell que la feien possible.
El Pont de la RENFE. 1900/ Fons Ragon-AMAT
L’arribada del tren que era sinònim de progrés i riquesa i que va ajudar al desenvolupament urbanístic i econòmic, va acabar convertint-se en un problema: dividir la ciutat
La futura avinguda de Josep de Tarradellas l'any 1958/ AMAT
Fins a finals dels anys 50 que es va construir  el pas elevat de la carretera de Castellar no es va trencar aquesta barrera. Per tant, era necessari l’obertura d’un altre vial  cap a l’oest, per tal de descongestionar els passos a nivell.
Amb la urbanització del tram de l’actual avinguda de Josep Tarradellas i el tram de l’avinguda de l’Abat Marcet fins a la carretera de Rellinars es va aconseguir l’anhelat vial de ponent.
El pont de la RENFE / AMAT
En un principi, en un costat només hi havia el camp de futbol de l’Agut i a l’altra banda de la riera hi havia uns pisos que l’empresa Agut va construir pels seus treballadors i també les terres de Can Llobet amb la masia al mig.  L’any 1966 s’iniciaren les obres de construcció dels pisos de Gibraltar. El vial va agafar el nom de carrer de Gibraltar.
Avda de Gibraltar 1970 / AMAT
l
La incapacitat d’absorbiment del col·lector de la Rambla i els estralls que va ocasionar la rierada del 1962, van fer que la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals procedís a desviar-la, per mitjà d'un transvasament. El curs de la riera, que, a l'alçada de l'avinguda de l'Abat Marcet, girava cap al sud i s’adreçava cap a la Rambla, va ser desviat de manera que continués en línia recta cap al sud-oest. Per fer possible aquest transvasament va caldre una obra faraònica, amb l’obertura d’un llit nou i profund que, des de l'avinguda de l'Abat Marcet, enllaçaria amb el torrent de la Maurina, tot travessant les altes terres de Can Boada del Pi.
Josep Tarradellas

Després d’aquesta obra, l’avinguda es va transformar en un bulevard.
L’any 1988, arran de la mort del ex-president de la Generalitat, Josep Tarradellas, el Ple de l’Ajuntament acordà canviar el nom de Gibraltar  per avinguda de Josep Tarradellas. El president va nèixer l’any 1899 al poble de Cervelló. Fou secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya i representant del partit al Parlament espanyol (1931-1933). Ocupà diferents conselleries de la Generalitat fins assumir la de finances el 1936 i la de Cultura el 1937. Durant la Guerra Civil organitzà la indústria de guerra  i ajudà a les col·lectivitzacions d’empreses. Després de la Guerra, s’exilià a França i Suïssa, on li donaren el dret d’asil, però al final s’instal·là a França. El 1954 va ser nomenat president de la Generalitat a l’exili. El 1977 retornà a Catalunya com a president provisional de la Generalitat fins el 1980. Va morir a Barcelona l’any 1988.
Descobriment d'una placa en homenatge a Josep Tarradellas. 1988/AMAT
El dia 10 de setembre de 1988 es van organitzar una sèrie d’actes d’homenatge pòstum a Josep Tarradellas amb la presència de la seva vídua, la Sra. Antònia Macià. És per això que es va descobrir una placa a l’avinguda,que, encapçalada per l’escut de la ciutat, porta la següent inscripció: «Avda. Josep Tarradellas i Joan / President de la Generalitat de Catalunya / 1954-1980 / 11-9-1988».
La placa dedicada al president Josep Tarradellas/ Joaquim Verdaguer
No serà fins l’any 1991, en motiu del imminent soterrament del tren de la RENFE, que es va fer una remodelació d’envergadura, substituint el pont centenari de la Rambla per un de modern: unes grans bigues donaven pas a un gran ull de pont que permetia els pas de quatre vials de circulació i dos de vianants. Amb aquesta obra l’avinguda i la construcció d’alts edificis l’avinguda donava un aire de modernitat

 
L'avinguda de Josep de Tarradellas

 

Fonts Consultades: 

LA AVINGUDA DE TARRADELLAS

Boix, Josep. Diario Terrassa. F.S., 16 jul. 1988, p. 8

divendres, 16 de juny de 2017

El Casal de Sant Pere de Terrassa

El Nadal de l’any 1929, uns quants joves de la parròquia van demanar al rector Josep Homs, un lloc per poder representar uns Pastorets. El rector va fer les gestions per trobar un lloc adient per complaure al jovent, llogant un graner que hi havia als baixos del núm. 63 del carrer Major de Sant Pere. El primer pis havia estat al segle XIX l’Ajuntament del Poble de Sant Pere.
L’èxit assolit per tal representació i davant la inquietud del jovent parroquial va fer veure al rector la necessitat d’habilitar un local que aixoplugués l’esbarjo del moviment religiós de la parròquia, especialment la catequesi i l’Acció Catòlica. Per tant, es va llogar definitivament el graner i el primer pis per instal·lar-hi el Casal Parroquial.
El 19 de març de 1930 s’inaugurava amb el nom de Casal Popular de la Parròquia de Sant Pere.
El rector Homs, a més a més de la seva intenció catequista del nou centre, va voler contrarestar la implantació, a la carretera de Matadepera de la Casa del Poble d’Esquerra Republicana i els monàrquics al Saló Imperial.
El saló d'espectacles/ Casal de Sant Pere
El primer president del Casal Popular va ser Francesc Fargas.
Ben aviat es va muntar un petit bar i, al pati s’edificà una sala d’espectacles on s’oferien concerts, teatre, cinema i els Pastorets. El 28 d’octubre del 1934 tingué lloc la presentació del nou Esbart Dansaire del Casal Popular de Sant Pere.
Quan va esclatar la Guerra Civil, el Casal fou ocupat pel POUM.

Acabada la guerra, el Casal retornà a les seves activitats i, també, durant els primers mesos, va acollir les funcions al culte parroquial: misses, confessions, comunions, enterraments, bateigs,... mentre les esglésies de Sant Pere s’adecentaven per tal de poder fer les funcions que tenien encomanades.
El Casal feia efectiu el canvi del nom de l’Entitat, pel de Centre Parroquial de Sant Pere
La junta acordà comprar les dues finques colindants, la núm. 59 i 61. A la 59 (cala Filomena) s’habilità pels nois de l’Aspirantat d’AC i seria conegut com el “casalet” .
Uns quants joves d’Acció Catòlica van demanar autorització per habilitar els horts de darrera el teatre com a camp de bàsquet. El 2 de desembre de 1945 naixia el Sant Pere de bàsquet.
Primer equip de bàsquet del casal / Proc. Casal de Sant Pere
La nova pista de bàsquet / Proc. Casal de Sant Pere
El Nadal de 1949 s’estrenaven els Pastorets “ Ganàpia i Cigronet”, originals de Francesc Izquierdo.
Arran de la participació de dansaries de la Colla Contrapunt del Casal de Sant Pere en la representació d’un casament vuitcentista de 1951 al carrer Major, es fundà l’Esbart Vallparadís del Casal. Un any després es fa la seva presentació al camp de bàsquet
L’any 1952 és beneïda la nova bandera de l’entitat.
La nova bandera del Casal / proc. Casal de Sant Pere
En fer-se efectiu la marxa dels llogaters del núm. 61 (cala Felisa), s’hi instal·là les dependències del Taller de Nazaret amb classes de mecànica, fusteria i dibuix lineal. Era una promoció de la Hermandad de Ingenieros Industriales de Barcelona i l’Acció Catòlica de Sant Pere. Els tallers s’inauguren el 20 de març de 1955. Fruit d’aquesta entesa va fer possible que els nois de l’Aspirantat poguessin passar l’estiu de colònies a Can Fonollet.
 

El mes d’abril del 1959 es celebra el primer Aplec del Casal a Can Guitart de la Muntanya. Un aplec que es repetirà any darrera any fins ben entrat els anys 80.
Un grup escindit del Centre Social Catòlic formen la Colla Sardanista Contrapunt. La presentació de la colla es va celebrar el 24 de gener del 1971, a la plaça del Rector Homs.
També es constituí un grup d’escoltisme que esdevindrà com Agrupament Escolta Mossèn Homs.

L’any 1960 començaren les obres de la nova sala d’espectacles que més tard, quan s’inauguri portarà el nom de Sala Crespi. Als baixos de la futura sala s’habilità un petit teatre que es coneixerà amb el nom del “casalet”, nom manllevat del primer “casalet”.

Des del principi, l’entitat disposà com a oci el cinema i el teatre. L’any 1935 es va adquirir una nova màquina de cinema sonor marca “Orpheo Sincronic”. La sala del Casal és la que oferia un cinema més perfecta en tot Terrassa. Pel què fa al teatre, l’entitat disposava d’un grup de teatre, que a l’any cinquanta adoptà el nom de GADE (Grup Artístic i Dramàtic Egarenc). Aquest grup es consolidà com a un grup de qualitat teatral, participant i guanyant diversos concursos de teatre. El 1966 el grup organitzà amb un gran èxit, el primer Concurs Provincial de Teatre Amateur, que encara perdura. En principi, les funcions es celebraven en el “Casalet”.
El Casal de Sant Pere en els anys 50 / Proc. Casal de Sant Pere
Després d’anys amb les obres parades s’inaugurà la nova sala d’espectacles. El dia 6 de març de 1977 es va inaugurar oficialment amb la presència de l’alcalde de Terrassa Josep Donadeu. La sala se li va donar el nom de Sala Crespi en honor del rector Jaume Crespi. El “Casalet” va quedar relegat com espai per assaig de sardanes i, més endavant, pel de l’Esbart Dansaire del Vallès.
Inauguració del pavelló cobert/ Joaquim Verdaguier
Amb la presència del president de la Generalitat Jordi Pujol i la benedicció del rector Francesc Homs és va inaugurar, el 10 de juny 1989, el pavelló poliesportiu cobert del Casal.
El 8 de juny del 1992 el president de la Generalitat tornava al Casal per inaugurar la ultima fase de la remodelació del Casal: la part davantera de l’edifici.
El Casal de Sant Pere 2000 / Rafael Aróztegui
Actualment les seccions que fan ús de les instal·lació del Casal de Sant Pere són:
El PAM Teatre, el Sant Pere de Bàsquet, l’Esbart Dansaire del Vallès, Slot Terrassa i l’Associació Cultural Andaluza Amigos de la Santa Cruz de Canjayar.
La cafeteria / Proc. Casal de Sant Pere

Fonts consultades:
CASALS, Teresa, GARRICH, Josep i VERDAGUER, Joaquim. El Casal de Sant Pere pas a pas Casal de Sant Pere. Terrassa 1993


dissabte, 10 de juny de 2017

Curiositats d’alguns carrers i places actuals

Explicar un a un cada carrer de Terrassa ens permetria fer una enciclopèdia. Hem decidit explicar-ne només una selecció, que hem entès com a prou suggerent per a demostrar la riquesa en anècdotes però també en històries que es poden arribar a recollir al voltant de cadascun dels nostres vials. Com a suplement vegeu en aquest blog "Noms populars dels carrers i espai de Terrassa". http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2014/11/noms-populars-dels-carrer-i-espais-de.html

Plaça Vella: No es parla de Plaça Vella abans de 1908, any en què s’inaugurà el Mercat de la Independència al Raval de Montserrat. El nom de Plaça s’havia associat des d’antic al de Mercat, atès que allí s’hi celebrava. Amb el nou mercat al Raval, el que s’havia fet des d’antic a la plaça passava a ser el mercat vell, de manera que la Plaça començarà a dir-se també Vella.
La plaça Major en dia de mercat. 1885/ Fons Ragon-
Carrers Sant Leopold i Sant Ildefons: Els noms d’aquests carrers són el resultat del compromís consensuat entre els sectors liberal i conservador de la ciutat a finals del segle XIX. Els primers proposaven el nom de Leopold O’Donnell, heroi de la guerra del Marroc, i els altres hi volien posar el nom del rei Alfons XII. Finalment, es va acordar la solució salomònica de posar-hi dos noms de sants: el carrer de Sant Ildefons (pel rei) i el carrer de Sant Leopold (per O’Odonell).
Carrer del Sagrament: Camí que, vorejant el Terme de Terrassa, anava de Sant Pere a Ca n’Aurell, a fi i efecte de portar el viàtic a l’altre extrem occidental de la parròquia de Sant Pere sense passar pel bell mig de la del Sant Esperit.
Camí del Sagrament (actualment carrer de Joan Duch)/ Fons Ragon-AMAT
Carrer de Montserrat: Fa referència al camí romeu que anava del poble de Sant Pere al monestir de Montserrat enllaçant amb el que sortia de Terrassa, des del Raval de Montserrat i el Portal de la Guia. L’actual carrer segueix aproximadament l’antic traçat.
Carrer de Sant Pere: Fa referència a l’antic camí que anava a les esglésies de Sant Pere sortint de la vila de Terrassa. Es començà a conformar al llarg del segle XVI, i malgrat les seves transformacions, encara resta algun vestigi arquitectònic d’aquell primer creixement.
Raval de Montserrat: és l’únic raval de Terrassa. Neix a partir de finals del segle XVI com a suburbi del nucli original de la vila de Terrassa. Cobrí els espais que havia ocupat el mas de la Portella, que es trobava just on actualment hi ha l’Ajuntament. Des d’allí sortia el camí romeu que anava de Terrassa al monestir de Montserrat.
Raval de Montserrat: a la dreta el camí Romeu, A l'esquerra el carrer de la Goleta 1901/Dibuix de Joan Doch
Carrer del Pantà: el nom es relaciona al pantà permanent que es formava amb les aigües del torrent de Sanllehí, entre els carrer Pantà, Suris, Mare de Deu dels Àngels i Sant Isidre. El carrer havia rebut el nom de carrer dels Campos per l’existència a partir de 1876 d’un teatre que va rebre el nom de “Teatro Campos de Recreo”. Els “campos” eren els florits jardins que s’havien format al voltant del pantà on els terrassencs hi anaven a passejar tranquil·lament. El teatre, després d’un incendi, va rebre el nou nom de “El Prado Egarense”, que durà ben poc, perquè amb la reforma definitiva després de l’incendi, va rebre el nom definitiu de “Teatro del Retiro”, essencialment per l’existència dels jardins al seu darrera i per analogia amb els frondosos jardins del Parque del Retiro de Madrid.
El Pinar: zona a redós de l’actual camp de futbol de CP San Cristòfol on hi havia una important arbreda de pins. Malgrat que actualment s’ha catalanitzat amb el nom de “La Pineda” i tot i que no hi queda ni un sol pi, els veïns dels barris de les Arenes, la Grípia i Can Montllor continuen parlant de la zona de “El Pinar”.
Carrer de Santa Magdalena: fa referència al camí que anava a l’antic monestir de Santa Magdalena del Puigbarral situat a l’altra banda de la riera de les Arenes sobre el Puigbarral. Un barral era un recipient generalment de fusta fet per a transportar oli, vi i altres productes, i a la vegada passà a designar una mesura de àrids i líquids. Hom podria pensar que el monestir fos un espai on es mesuraven aquests tipus de productes en època medieval.
Carrer de Santa Magdalena / Fons Ragon-AMAT
Carrer de Sant Llorenç: fa referència al camí que anava de Terrassa a Sant Llorenç del Munt. El carrer va disposar d’un Portal a mitjans segle XIX que tancava la vila. Segueix aproximadament la part inicial del camí que menava cap a Matadepera i d’allí al monestir de Sant Llorenç. A finals del XIX la part inferior d’aquest carrer, la que tocava al carrer de la Rasa, feia un pendent molt pronunciat que, a petició dels veïns, fou rebaixat considerablement deixant-lo amb el suau pendís que ara existeix.
Portal de Sant Roc: aquest portal de la vila de Terrassa que hi havia al final del carrer Major des d’antic, s’enruna definitivament l’any 1881. A la part superior hi havia una capelleta amb la imatge del Sant, on dia i nit hi havia una llum encesa. Des del segle XVI la vila va mostrar la seva devoció al sant, qui, entre altres miracles, protegia contra la pesta i altres epidèmies.
Placeta de Saragossa: La placeta que havia rebut els noms de Placeta del Doctor Zamenhof l’any 1912, i de Placeta de la Liberación l’any 1940, va ser sempre coneguda pels terrassencs com a placeta de Saragossa. El motiu era la existència des de 1856 i durant molts anys de la Fonda Saragossa fundada per Miquel Domingo. A Terrassa hi ha un altre vial que connecta el barri de Torre-sana i el de Vilardell que també porta el nom de la ciutat aragonesa.
Plaça de la Liberación (Saragossa) / Fons Ragon-Amat
Plaça del Segle XX: Per celebrar el canvi de segle el terrassencs del 1900, entre altres celebracions, van acordar posar el nom de Segle XX a una plaça que s’hauria de construir de nou prop de l’actual estació d’autobusos, la qual cosa no es va portar a terme. A mitjans del segle XX se li va posar al nom a l’actual plaça que ha donat nom al barri.
Carrer de Suris: l’any 1877 Agustí Galí i Suris féu donació a l’Ajuntament de Terrassa d’uns terrenys a la part nord de la Rasa per tal d’obrir un nou carrer, amb la condició que portés el nom de Suris, en memòria dels seus avantpassats propietaris dels terrenys. Inicialment, però, fou conegut popularment com a carrer de Surís, amb accent agut, tendència fonètica pròpia de la parla catalana, que també es reproduí al carrer paral·lel d’en Pau Claris, que durant molts anys fou batejat com a Pau Clarís.
Plaça del Turó de l’Argila: fa referència al turó ocupat per l’Escola Pia des de 1864 i que la bòbila Segués-Donadeu, construïda al seu costat, va anar rebaixant considerablement d’argila a causa de la seva explotació industrial. Des d’antic, però, el turó s’havia anomenat del Puig Pasqual, essent probablement un sector agrícola de bones pastures per al bestiar dels habitants del terme de Terrassa.
Carrer de Viveret: ens informa de l’antiga presència del mas Viveret situat en aquest carrer prop del carrer de Topete. El carrer que també va rebre la denominació de l’Auxili perquè un tal Abelló hi tenia les bombes d’aigua per apagar foc a principis del segle XX.
Carrer de la Igualtat: el carrer neix com a carrer del Cementiri, per ser aquest l’accés a l’antic Cementiri Vell. Tanmateix, ràpidament el vial va rebre el nom popular de la igualtat, pel fet que tots els que hi passaven anaven directament al cementiri, i la mort no hi entén de classes, de manera que tots eren iguals davant la mort, fossin rics o pobres.
Carrer de la Fraternitat: el nom es deu al fet d’estar ubicada a la cantonada amb la carretera de Matadepera la casa del poble de Sant Pere, depenent durant els anys anteriors a la Guerra Civil al partit polític de la Fraternitat Republicana de Catalunya.
Placeta de la Font Trobada: és una de les localitzacions terrassenques amb més noms populars coneguts. Entre ells convé recordar els de Placeta de la Creu, Placeta dels Forns, Placeta de mossèn Salvi o Placeta de mossèn Martínez. Tanmateix, la referència més interessant prové d’una llegenda que envolta la “Font Robada”, per la qual l’aigua que sorgia a la font d’aquest indret s’havia manllevat il·legalment d’una mina de propietat. La veritable Font Trobada havia estat, en origen, al carrer de la Palla.
Parc dels Catalans: aquest espai alliberat pel soterrament de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, ha rebut la denominació que popularment té l’estació de tren dels  “catalans”.

Fonts colsultades:


CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joan; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 2007

dissabte, 3 de juny de 2017

Els carrers de Terrassa: Algunes dades

A Terrassa l’any 2007 hi havia:

831 carrers amb una longitud sumada de 288,44 km.
23 avingudes amb una longitud sumada de 408,71 km.
63 passatges amb una longitud sumada de 7,82 km.

Si una persona volgués recórrer a peu tots els carrers i avingudes de la nostra ciutat hauria de caminar 704,97 km, tardaria unes 140 hores, és a dir, sis jornades caminant dia i nit sense parar. Aquesta, per exemple, és la distància que hi ha entre les ciutats de Terrassa i Santander, entre Terrassa i Segòvia, o també la que hi ha entre Terrassa i Montecarlo, capital del principat de Mònaco.

També s’hi comptabilitzen:

141 places i 8 placetes.
32 camins.
18 parcs
17 ponts
13 carreteres
14 passeigs
9 masies
3 mercats
3 jardins
1 raval, 4 rambles i 1 rambleta.

Els tres carrers més llargs són:

Avinguda del Vallès (6,05 km).
Passeig Vint-i-dos de Juliol (4,5 km).
Ronda de Ponent (3,46 km).

Els quatre més curts:

Camí de Can Petit (20,38 metres). [Barri de Sant Pere Nord]
Passatge de Sant Joan (21,50 metres). [Barri del Centre].
Passatge de Monturiol (28,65 metres).[Barri de Sant Pere].
Carrer del Teide (30,43 metres). [Barri de Can Boada].
El camí de Can Petit / Joaquim Verdaguer
Els tres més amples:

Avinguda del Vallès (100 metres).
Ronda de Ponent (40-65 metres).
Avinguda de Béjar (48 metres).
Avinguda del Vallés / Joaquim Verdaguer
Els dos més estrets:

Carrer del Sol: (1 metre) [Barri de Ca n’Aurell].
Carrer de Mart: (2,33 metres). [Barri de Ca n’Aurell]
Carrer del Sol / Joaquim Verdaguer
L’Espai que ha tingut més nom ha estat la plaça Vella: Plaça, Plaça Major, Plaça de la Constitució, Plaça de la Republica, Plaza de España i Plaça Vella.
La plaça de la República / Fons Ragon-AMAT
Fonts consultades:
Unitat de SIG de l’Ajuntament de Terrassa
LOZANO, Ferran; ROMERO, Jesús; VERDAGUER, Joaquim. Els carrers de Terrassa. Ajuntament de Terrassa, 1995


dissabte, 27 de maig de 2017

Puig i Cadafalch i les esglésies de Sant Pere

Avui, tots els terrassencs som conscients del valor del nostre patrimoni artístic. Coneixem i apreciem les joies que la nostra ciutat amaga, aquí i allí, en aquell carrer o aquell altre museu. Això que ara ens sembla tan normal, tan propi de la nostra essència ciutadana, té paradoxalment una història curta. Si s’han salvat mansions, monuments, palaus, és precisament per aquest motiu; tot just fa cents anys que aquesta consciència va començar a desvetllar-se, i encara no és comuna a tothom. Exemple palpable de la inconsciència són les joies que ens hem deixat pel camí com el Castell Palau, el grup escolar Torrella, el Centre Mèdic, la Torre Soteras, etc.
Les esglésies de Sant Pere a finals del segle XIX / Fons Ragon-AMAT
A finals del segle XIX es va produir el redescobriment de les esglésies de Sant  Pere. Fins aleshores la que havia estat la Seu d’Ègara era un oblidat i paupèrrim conjunt, en el qual entre les edificacions romàniques se sobreposaven altres construccions com la casa del campaner entre l'església de Sant Pere i la de Sant Miquel o la dels canonges, entre la de Santa Maria i la rectoria. L'església de Sant Miquel era una cambra de mals endreços. Dins a l'església de Santa Maria, tancada, fosca, freda, amb goteres i molta humitat, els retaules gòtics patien un avançat procés de destrucció. A tot el conjunt calia afegir la imatge tètrica del cementiri del poble de Sant Pere, a l'exterior. Això és una mostra de com es trobaven d’abandonades les esglésies de Sant Pere.
Josep Puig i Cadafalch
Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956). Arquitecte, urbanista i polític. Una de les figures més destacades del modernisme. President de la Mancomunitat entre el 1917 i el 1924. Es va distingir per la seva participació directa en la política de conservació i restauració del patrimoni català, fins i tot se’n va ocupar en alguns casos directament. Va ser el principal impulsor de les excavacions arqueològiques del conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.
Puig i Cadafalch era fill de mare terrassenca. Per tant feia estades estivals a casa dels seus avis terrassencs. Sempre rondava pel recinte de les esglésies santperenques. El fascinaven aquelles velles pedres. L’obsessionava l’estudi de les esglésies. Amb 22 anys, el 1889, es va presentar i va resultar premiat en els Jocs Florals de Barcelona amb el treball Notes arquitectòniques sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Aquesta obsessió la va poder satisfer, de més gran, quan va ser nomenat president de la comissió d’experts encarregats de la restauració de les esglésies. En els anys vint, amb la complicitat de la Junta de Museus i, principalment, del pintor Joaquim Valcells i del rector Josep Homs, dirigí i participà en la majoria de recerques arqueològiques i restauracions del conjunt. Del 1918 al 1920 es va fer una rebaixa general dels antics fossars de Sant Pere i Santa Maria, i se'ls va deixar a la cota de circulació actual i que van deixar a la vista les estructures de les diferents construccions religioses. En aquestes obres es rebaixen els nivells de terra fins a descobrir les estructures de fonamentació de les esglésies i el mosaic de l’antiga basilica episcopal.
Els jardins de Puig i Cadafalch / Fons Ragón-AMAT
A ell es deu la neteja i enderroc de les edificacions afegides i, també, junt amb Vancells, el disseny dels jardins de la part posterior de les esglésies, a la vessant del torrent Monner. Fins al 1931 no es van reprendre les obres per part d’en Puig i Cadafalch i aquest cop per fer una excavació sud de la façana de l’església de Sant Pere i de l’excavació de la part de sota del mosaic exterior, de Santa Maria, que permeten el descobriment de les antigues estructures de la basílica de tres naus i els fonaments d’una antiga casa romana amb una dolium (una mena de gerra enterrada de grans dimensions).
El torrent Monner i la futura avinguda a la dreta 1962 / AMAT
El dia 8 de març del 1968 l’Ajuntament aprovà posar el nom de l’arquitecte Puig i Cadafalch al carrer, situat al barri de l'antic poble de Sant Pere. Està ubicat a les terres guanyades a base d'abocaments i amb l’expropiació de part dels patis de les cases. Es va urbanitza i va quedar un ampli vial que, actualment, fa les funcions de pàrquing turístic vers les esglésies de Sant Pere i també com una de les entrades principals al parc de Vallparadís. Els plataners que hi han plantat són els que hi havia al passeig Vint-i-dos de Juliol abans de soterrar el tren.
El torrent transformat en avinguda / AMAT
Asfaltat de l'avinguda / AMAT
Per la Festa Major de l’any 1968 es van inaugurar diverses places i vials dedicats a Josep Puig i Cadafalch, Pompeu Fabra i Baltasar Ragon. L’alcalde Miquel Onàndia va descobrir, el dia 30 de juny, una placa dedicada a l'arquitecte en un vial que en un principi es va denominar com una “avinguda”. Més endavant es va canviar “avinguda” per “carrer”. La placa inaugural encara es conserva en el seu lloc, en la façana núm. 10 del carrer de l’Arquitecte Puig i Cadafalch.
Inauguració d'una placa a l'avinguda/ Fotos Francino-AMAT
Però Puig i Cadafalch no sols treballà per recobrar el nostre patrimoni. A ell devem també que les nostres esglésies siguin conegudes arreu del món a través dels seus escrits i la seva influència en el cercle d’especialistes de la matèria.

Fonts consultades:
FIGUERAS, Pere; VERDAGUER, Joaquim. Puig i Cadafalch i les esglésies de Sant Pere. Claxon núm. 67, 24 de març del 1986.
PUY, Josep, Puig i Cadafalch: política, historia y arquitectura. Diario Terrassa, F.S., 30 de des. del 1989, p. 10.
BOIX, Josep, Puig y Cadafalch y las iglesias de San Pedro. Tarrasa Información, 30 de des. del 1967, p. 9.
PI DE LA SERRA, Paulina. Puig i Cadafalch. Butlletí del Centre Excursionista de Terrassa. oct.-des. del 1968

PI DE LA SERRA, Paulina. L’ambient cultural a Terrassa 1877 – 1977. Caixa de Terrassa, 1977.

dissabte, 20 de maig de 2017

Barri del Torrent d’en Pere Parres

Aquest barri terrassenc està limitat al nord per l’avinguda de l'Abat Marcet, al sud pel passeig Vint-i-dos de Juliol, a l'est per la carretera de Rellinars, i a l'oest per l'avinguda de Josep Tarradellas. Té una superfície 0’31 km² i una població de 5.578 habitants (2011). Depèn de la parròquia de la Santa Creu i la seva festa major és el segon diumenge de juliol.
El barri quan tot eren camps d'oliveres / AMAT
El barri pren el nom del torrent d’en Pere Parres tot i que no està clar  qui era el tal Pere Parres. El torrent, baixant des de la part oriental del Pla del Garrot, on té el seu origen, traspassava pels actuals barri de Can Roca i, seguint els carrers de Ferran Casablancas i del Pare Millán i el passatge de Béjar, fins a arribar al que més tard serà el carrer d’Antoni Bros, a l’alçada de la carretera de Rellinars. La veu popular coneixia aquest indret del torrent com el del “Gato Negro”, fent referència a un popular bar que hi havia prop de la carretera.
El torrent d'en Pere Parres
El curs seguia en ziga-zaga per entre els vials del Marquès de Comillas i de Francesc Oller, tallant el carrer que justament té el nom de carrer del Torrent. Arribat al passeig Vint-i-dos de Juliol i en direcció sud baixava pel carrer que porta el seu nom fins a trobar el carrer de Giralt i Serrà, a la cruïlla amb el carrer de Cervantes. Seguia pel darrere del Vapor Badiella i anava a trobar la riera del Palau, on ara hi ha la plaça de Ricard Camí.
El que és ara el barri era una plana fracturada pel seu bell mig pel torrent. Tot eren oliveres, ametllers o blat.  Hi havia un casalot prop del torrent on els masovers rebien el sobrenom de Ca la Punyalis.
La Mina d'en Pauet / Fons Ragon-AMAT
Entre el torrent i la riera del Palau, concretament en l’actual carrer Pedrell hi havia la mina d’en Pauet, una casa que hom anomenava com si fos una masia Mas del Pauet. Tenien un pou que s’alimentava d’una abundant beta d’aigua natural.

El Dipósit de la Cooperativa / Proc. Àngel Cos
Aquesta beta d’aigua va fer el seu servei quan l’any 1923 els socis de la Coral Els Amics, van decidir fundar una cooperativa per tal de construir un grup de vivendes, el que se li va dir “cases barates” a la zona de la Mina d’en Pauet. Es van construir les cases i els nous inquilins les varen ocupar el 1925. El problema principal de la zona era el proveïment d’aigua, que es va solucionar creant la Cooperativa de Consum Els Amics, amb seu al carrer Torrent, núm. 146. Els membres de la cooperativa van fer construir un pou per xuclar l’aigua de la beta d’en Pauet, al nord de la barriada i, anys més tard, a la fàbrica Agut i més avall passada la via del tren, donava les aigües a l’antiga mina Vinyals. Per l’embassament de l’aigua es va construir un gran i elevat dipòsit al carrer Transversal, que actualment continua en servei.
Cooperativa Els amics / Proc. Àngel Cos
L’any 1935, els cooperativistes creaven, a la planta baixa de la seva seu, un economat d’alimentació on els socis podien trobar els queviures a millor preu.
Després de la Guerra Civil, amb la prohibició de les cooperatives obreres, la nova empresa Agut es va fer càrrec de gestionar-la fins a l’arribada dels supermercats a finals dels anys setanta en que l’economat es va incorporar al Grup IFA. L’any 1991 tancava definitivament. Si més no, l’aigua i el seu dipòsit continuà i continua distribuint el líquid a les antigues cases del barri.
Celebració dels 75 anys de la fundació de la Cooperativa/ Arxiu Tobella
Les primeres cases del barri es van construir prop de la carretera de Rellinars i el carrer de Miquel Àngel.

Després de la Guerra Civil s’urbanitzaren nous carrers edificant-se cases de planta baixa i pis. Aquestes cases foren ocupades per nouvinguts d’altres terres que buscaven una residència barata, però que posseïen una condició socio-econòmica no tan baixa com els emigrants del Poble Nou.  Cap el sud prop la via de tren s’instal·laren algunes naus industrials. Entre els carrers Tranversal i Marqués de Comillas  es van aixecar, més endavant, els primers blocs de la zona.
La plaça de la Cooperativa / Joaquim Verdaguer

El barri només disposava d’una sola plaça al final del carrer de Balmes, dedicada a Cirici  i Pellicer. Des del 2010 disposa d’una altra i àmplia plaça situada on el torrent feia una marcada ziga-zaga per entre els carrers dels Marques de Comillas i Francesc Oller. En record a la Cooperativa Els Amics, al nou espai se li va posar el nom de plaça de la Cooperativa
Afegeix la llegenda
El barri no té cap edifici singular, apart de la torre d’aigües de la Cooperativa. Al sud tocant a la via del tren hi ha una nau on té el seu estatge la Fira de Terrassa i, tocant a l’avinguda de Josep Tarradelles hi ha la fàbrica Agut, ara convertida amb gran supermercat. Prop la  carretera de Rellinars hi ha un petit vial, el passatge del Sagrament, que és el que queda a Terrassa de l’antic camí del Sagrament que, des de Sant Pere, servia per portar el viàtic a Can Boada i Ca n’Aurell.
El barri en l'actualitat / AMAT
Des d’un principi el barri era sub-barri del de Sant Pere, del qual es va segregar al començament dels anys 80 quan es va crear una associació de veïns pròpia.

Fonts consultades
Diari de Terrassa. 27 novembre 2004. P.28
COMAS, Rafael. Cooperativa Popular de consens Els Amics. Circular núm. 267. Terrassa: Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa, juny del 1992.
MORENO, Mar. La última Cooperativa de Aguas.  Diari de Terrassa, 27 nov. 2004. p. 28.
BATALLA, Vicenç. El barri del Torrent d’en Pere Parres. Al Vent núm. 78 Març 1985 pàg. 17
LOZANO, Ferran; ROMERO, Jesús; VERDAGUER, Joaquim. Els carrers de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1995

VERDAGUER, Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Fundació Mina d’Aigües de Terrassa. 2000

divendres, 12 de maig de 2017

S’ha d’enderrocar el pont de Sant Pere?. Els afers del 1918.

Aquesta és la pregunta que es feien els terrassencs l’any 1917.
Amb l’agregació del poble de Sant Pere, el 1904, la nova barriada terrassenca experimentà un gran creixement cap el nord, al llarg de la carretera de Matadepera i el carrer Llibertat ocupant terres d’en Sal·lari, d’en Vileta i dels masos de Can Tusell, Can Fatjó i Can Pous. És per això, que l’Ajuntament  volgué donar una solució definitiva al que en aquells moments era primordial; la comunicació viable de Terrassa cap aquella zona. 
El pont de Sant Pere / Fons Ragon-AMAT
Com a sortida, la Comissió de Foment, encapçalada pel regidor Josep Oriol Maurí preparà, l’any 1917, un projecte d’eixamplament del pont de Sant Pere. A aquesta proposta, el regidor Colomer interposà la seva opinió de que seria més apropiat procedir a l’enderroc del pont i terraplenar el pas obrint un “hermoso y frondoso paseo”  de l’amplada del carrer de la Creu Gran.
Projecte del nou pont
Mig any després el mateix regidor va incidir davant la defecció del tema per part de la Comissió de Foment exigint el debat del dictamen. El regidor Benet, en canvi, s’hi oposà fermament justificant que “el puente, por su antigüedad, es algo consubstancional con el alma tarrassense, con la espiritualidad que inspira el sentimiento de la patria»
El tema acabà prenent un caire radical fins que va esclatar una dura polèmica entre els partits polítics del moment. L’any 1917 s’havia iniciat una nova etapa republicana amb l’afegit de la reafirmació del catalanisme i l’esperit autonomista, tot mirant les eleccions municipals que s’havien de celebrar a finals de l’any 1918. El 22 de maig de 1918, amb la proposta de fer un col·lector al torrent de Vallparadís es tornà a insistir en terraplenar el pas del pont de Sant Pere. La setmana següent es va tornar a encendre definitivament la polèmica entre els regidors i també entre els terrassencs, acompanyada d’una forta campanya de premsa. 
El pont / Fons Baltasar Ragón-AMAT
Lluís Gorina publicava la seva opinió en el diari El Dia: “El Pont de Sant Pere. L’amo i senyor de la ciutat de Terrassa, al magnifíc Ajuntament, ha concebut fa pocs dies la idea “titànica” de destruir el pont que condueix a les esglésies de Sant Pere i de Santa Maria. Més, aquesta desaparició la vol executar d’una manera “tràgica”: vol anar-lo colgat de terra. ¿Hauries pogut imaginar, pacífic ciutadà, que dintre l’”Europa conscient”, en entorn mateix de la teva vila, potser al costat de la casa, hi hagués un senyor que torturés la seva intel-ligència pensant en al forma de substituir un pont per un terraplè? Hom comprèn la befa formidable que això representa per l’avantpassat que per salvar un espai, va concebre l’element “arc”. Ell devia imaginar-se haver resolt la conclusió que per travessar una vall mai no s’havia de fer un pont sinó que calia omplenar la vall. Aquest afer, per fortuna, encara s’està discutint i la conservació del pont encara troba defensors dins mateix del propi Ajuntament de Terrassa. A aquests elements sans els desitgem bona sort en les seves argumentacions i esperem de llur perseverància i encert una digna resolució. Creiem que fins i tot arribaran a convèncer el mateix iniciador del projecte demostrant-li el desgavell que representa la seva idea. El pont que condueix a les conegudes esglésies romàniques, és un dels arguments que al.leguen els que volen fer-lo desaparèixer, més com que per damunt del pont no hi passa cap carretera de trànsit, crec que no s’hauria de sacrificar l’estètica a una millora que no és essencial. A més, si es volgués construir un terraplè per a omplenar aquell gran torrent, la terra hauria d’arribar a una gran distància a cada banda del pas; puix donada la gran alçària el terraplè se’n va molt enllà, i destrueix l’encís d’aquesta poètica vall, la qual fa uns quants anys l’Ajuntament volia convertir en parc públic. És inversemblant que la mateixa corporació que llavors volia portar a terme una millora tan ben entesa, hagi intentat acollir ara aquest despropòsit. El pont de Sant Pere és un complement de les esglésies de Sant Pere i de Santa Maria, i constitueix un apèndix d’aquests monuments arqueològics, formant una via agradable per arribar-hi, cosa que mai s’aconseguiria si es fa un passeig ample, amb acàcies de bola i una baraneta de ferro pintada de gris”.
El pas de vianant per sobre el pont / Fons Ragon-AMAT
En el Ple de l’Ajuntament del 29 de maig es van confrontar les opinions contradictòries entre diversos regidors davant la no resolució del dictamen sobre el pont. Els regidors que defensaven la integritat del pont exposaven que “aunque a él no le guste, (…) bonito o feo, consta de tres arcos y cuenta trecientos años de existencia.», mentre que el regidor Ros, opositor, s’estranyava “de que se opongan a lo que reclama la conveniencia de todo un pueblo a pretexto de ser un monumento, como si se tratase de la catedral de Toledo o de la Alhambra de Granada, cuando de lo que se trata es de un puente declarado ruinoso ya más de una vez». Finalment es va resoldre demanar un dictamen de la Junta de Museus.
El pont vist des de Cal Datzina/ Fons Baltasar Ragon-AMAT
La primera setmana de juny diverses veus de diferents entitats culturals terrassenques feren arribar a l’Ajuntament el seu parer contrari a l’enderrocament del pont de Sant Pere. El Centre Excursionista de Terrassa adreçava una llarga instància a l’alcalde i regidors instant-los a perseverar amb la integritat del viaducte, en tot cas i com a últim recurs, resolent el problema amb la construcció d’uns voladissos per donar pas a unes voreres que donarien més espai pel trànsit de carruatges. Per potenciar els seus raonaments proposaven la creació d’un gran parc urbà en el torrent de Vallparadís en el qual les esglésies i el pont en serien eixos centrals.
Josep Soler i Palet
L’alcalde Josep Maurí convocà una reunió amb el prohom terrassenc Josep Soler i Palet, resident a Barcelona des de l’any 1895, per saber la seva opinió. Soler i Palet s’excusà de no viatjar a Terrassa degut a una malaltia, però, assabentat del que estava passat, adreçà una llarga carta a l’alcalde donant el seu parer contrari a la desaparició del pont: «Per si’l proposit d’aqueixa reunió fos tractar del debatut assumpte del pont de Sant Pere qui al tanta trassa comencá d’edificar a les derreries del segle XVI el mestre de cases terrassench Ramón Suris, vagui per endevant el meu decidit vot contrari em absolut ni que sigui enderrocat ni desfigurat (...) si’s vol un pas mes ample, fassis un viaducte ben capás en altre lloch del torrent de Vallparadís: res de terraplens que ab sos guixots y escombreries enlletgeix aquell lloch simpátich que bé podria ésser convertit en un ver jardí paradisíach: així·s se fa a tot arreu quan se voten mes comunicacions, quan s·és mes n’hi aigi millor, mes ben servit estará’l publich».
Josep Tobella, president de la Junta de Museus, Mossèn Josep Homs, rector de Sant Pere, Lluís Muncunill, arquitecte municipal, Joaquim Vancells, pintor i els señors Francesc Pi i Francesc Salvans, tots ells membres de la Junta de Museus, foren els signants del manifest adreçat a l’Ajuntament en nom de la dita Junta donant el seu parer contrari al possible enderrocament del pont, ja que “amb la desaparició del pont, destruiriem un tros  de lo mes típic y carecterístic de nostre ciutat, causant una verdadera mutilació al conjunt que formen el pont i’l grupo d’Iglesias romániques de Sant Pere, que donan a n’aquell lloc, una visió del nostre passat altament simpática i instructiva, a la vegada que es una plana vivent de l’historia de Terrassa.”
El 10 de juny, la Comissió de Foment amb tota la documentació estudiada i amb l’afegit dels manifests anteriors, elaborà el tant demanat dictamen, per tal  de presentar-lo a la propera sessió plenària del Consistori amb la conclusió de mantenir-lo en peu.
Per fi arribà el dia en que el tema tant debatut del pont de Sant Pere es portà al ple de l’Ajuntament, perquè el dictamen preparat per la Comissió de Foment fos aprovat o rebutjat. 
El Saló de Plens
El dia 12 de juny es produïa un dels debats més maratonians dins de la història del consistori terrassenc. La minoria republicana es reafirmà en fer desaparèixer el pont contra el dictamen presentat per la Comissió de Foment de conservar-lo. També es van proposar altres alternatives com fer el terraplè a l’altura del carrer Sant Joan fins al carrer de l’alcalde Parellada o el d’unir el Passeig amb la plaça de l’església mitjançant un pas pel carrer del Castell fins al de la Rectoria. Mentrestant fora del saló de plens, en el vestíbul i l’escala d’accés, abarrotada de ciutadans expectants pel desenvolupament del ple, discutien acaloradament com si d’un ple paral·lel es tractés. La brillant defensa del pont feta pel regidor Josep Ullés, recolzat pels manifests, llegits en el Ple, de la Junta de Museus, del Centre Excursionista i de Josep Soler i Palet van fer el seu efecte. Finalment el dictamen amb alguna esmena es portà a votació nominal que va donar com a resultat 10 vots a favor de la salvaguarda del pont i 8 en contra. El pont acabava de passar una tremenda revàlida.
L’endemà tres diaris terrassencs, La Comarca del Vallès, La Crónica Social i el Dia feien un ampli ressò del que havia succeït en el Ple. Un any després es procedia al seu empedrat.
Amb el temps la solució de connectar el centre amb la barriada de Sant Pere, va ser la urbanització del passeig del Vint-i-dos de Juliol. El increment dels trànsit per aquest vial apaigavà l’atenció sobre el pont de Sant Pere, fins i tot s’oblidà les altres alternatives presentades en el Ple sobre els carrers Sant Joan i Castell.

Fonts consultades:
AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 65v. 24 octubre 1917.
AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 143. 24 abril 1918.
AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 151v. 22 maig 1918.
GORINA, Lluís. El pont de Sant Pere, El Dia, 28 maig 1918.
Vegeu l’expedient íntegre de tot el procés relatat a AHT. Proyecto de las obras de alcaltarillado, aceras y afirmado, en la calle Mayor de San Pedro y plaza del Rector Homs y ensanche del puente de San Pedro. Informe de l’arquitecte municipal. Expedient de Foment  núm. 3040/1960 (en el informe l’arquitecte adjunta copies dels afers de l’any 1918).
MONTANYA, Joan. El pont de Sant Pere. El Dia, 25 maig 1929.