Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 18 de novembre de 2017

S’ha d’enderrocar el Pont de Sant Pere? (3): La Conservació

Les noves vies obertes cap el nord; per llevant el pas de la carretera de Castellar per sobre la línia del tren, i  a ponent, la prolongació de la Rambla cap a les avingudes de Josep Tarradellas i de l'Abat Marcet varen fer possible el positiu oblit d’actuacions sobre el pont de Sant Pere. El pas definitiu per la seva conservació es va produir a finals dels anys setanta arran el despertar de la sensibilitat ciutadana per la conservació dels elements històrico-artístics.
El pont de Sant Pere / AMAT
Amb l’arribada de l’Ajuntament democràtic la Gerència d’Urbanisme va emprendre la confecció d’un catàleg on s’inclogué el Pla especial de protecció del patrimoni terrassenc i entre els elements, adjuntà el pont de Sant Pere.
Aquest catàleg seria definitivament legalitzat quan per part del Parlament de Catalunya aprovà, el dia 30 de setembre de 1993 la Llei del Patrimoni Cultural amb l’objecte de protegir, conservar, investigar, difondre i fomentar el Patrimoni Cultural Català.

Una altra fita per la seva salvaguarda és la inclusió del pont de Sant Pere com element integrant al Pla Especial del futur Parc de Vallparadís aprovat l’any 1989 i que preveia la remodelació del torrent com a parc urbà amb una extensió de 33 hectàrees de superfície. Es va preveure la construcció d’un vial, amb un recorregut perifèric per unir el carrer de Vallparadís amb el Passeig Vint-i-dos de Juliol, tot vorejant la riba ponentina del parc de Vallparadís, que passaria per sota d’un dels arcs de Sant Pere.
El Pont de Sant Pere/ AMAT
Amb tot això, encara a principis dels anys noranta s’encetà la polèmica sobre el probable perill d’esfondrament. Des de que l'alcaldia havia decretat, l’any 1961, la prohibició del trànsit de vehicles, amb el pas del temps aquest entredit havia anat en desús fins arribar a l’oblit, absorbint, el pont de Sant Pere, bona part del trànsit del nord de Sant Pere i, principalment dels residents de Matadepera que volien traslladar-se al centre. Aquest fet s'agreujà quant es procedí el soterrament de la línia del tren i el conseqüent tall del passeig Vint-i-dos de juliol que provocà que el pas de vehicles augmentés considerablement i que la premsa local es fés ressò de les veus que advertien del perill d’esfondrament. El màxim responsable de la Gerència d’Urbanisme, Pere Montaña, manifestà que l’estructura del pont no presentava problemes i que no estava sotmès a grans càrregues ja que el seu ús era peatonal i el tràfic de vehicles sobre el pont era poc freqüent i que el perill d’esfondrament era inexistent. Això es contradeia amb la realitat, ja que el pas de vehicles era constant  fins al punt que, degut el semàfor del carrer de la Creu Gran amb el de Sant Antoni provocava l’aturada d’un seguit de vehicles que feia que a cada moment a sobre el pont hi hagués fins a sis vehicles aturats. A l’entrada del pont hi havia una senyal que marcava la resistència de només tres tones i a això s’hi havia d'afegir les conseqüents vibracions dels cotxes sobre el pont. Un any després, el 1994, la Gerència d’Urbanisme encarregava a la Universitat Politècnica de Catalunya un estudi sobre l’estat del pont per tal de detectar qualsevol xacra en l’estructura.
El pont integrat al Parc de Vallparadís / Montse Saludes-Arxiu Tobella
Aquest mateix any l’Ajuntament, arran la propera obertura del renovat passeig Vint-i-dos de Juliol, es plantejava la reconversió de l’Antic poble de Sant Pere en una illa de vianants amb el tancament del pont de Sant Pere al trànsit i també restringir-lo pel carrer Major de Sant Pere.

A la primavera de l’any 1995 es posa en marxa un projecte de desenvolupament cultural i integració urbana del Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere i el seu entorn. És per això que es convoca un concurs d’idees essent la proposta guanyadora la de Riera, Gutiérrez i associats, S.A., Arquitectes; que en el seu plantejament de millora de l’entorn incorporava el pont de Sant Pere com element fonamental del nucli de l’Antic poble de Sant Pere garantint la seva perseverança.
La barana dels "estenadors" / AMAT

Tot i això, la primavera de l'any 1999 el pont rebia un nou absurd amb la col·locació d'unes baranes que no s'adeien amb l'estètica històrica del pont,  donant-li un aspecte insòlit. Per tal de garantir la seguretat dels vianants ja que les seves baranes de pedra no acomplien les normes mínimes exigides per la llei,  adequar-les a una alçada adient i, també com a prevenció dissuassòria de lloc tradicional de suïcidis, l'arquitecte Manuel Ribas i Piera, autor de la remodelació del torrent de les Bruixes, dissenyà una barana amb una estructura metàl·lica amb cables, que l'opinió pública, per mitja de la premsa local, qualificà d’"entrada a un camp de concentració" ,"d'un pont de ferro de la RENFE" o "uns estenedors", demanant a les autoritats la retirada "dels ferros". El debat quedà obert i els tècnics urbanisme proposaren un estudi per readequar el disseny comptant amb l’opinió del veïnat.

El pont nevat / Montse Saludes-AMAT
Si el pont pogués parlar potser en diria: "durant anys he aguantat malifetes, bretolades, desafortunades actuacions i, fins i tot, el pas de milers de cotxes: feu-me només pas de vianants i deixeu-me en pau d'una vegada."
Un pilar passant pel pont / Rafael Aróztegui
El 23 de maig de 2015 la Seu d’Ègara celebrava La Diada del Patrimoni. La colla Minyons de Terrassa es va afegir a la festa passant un pilar caminant per sobre el pont.

Us recomano veure en aquest blog els temes anterior relacionat amb el Pont de Sant Pere:
S'ha d'enderrocar el Pont de Sant Pere. (1): El afers de 1918: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/05/sha-denderrocar-el-pont-de-sant-pere.html
S'ha d'enrrerrocar el Pont de Sant Pere. (2). Els Afers de 1958: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/11/sha-denderroca-el-pont-de-sant-pere-2.html
Fonts consultades: 
RIERA I ROCA, Josep M. El pont de Sant Pere. Diario Terrassa, 25 agost 1995.
RUEDA, Joan. L’Ajuntament estudia tancar el pont de Sant Pere al tràsit. El 9 Nou, 3 octubre 1994.
MUNTADA I SERRA, Llorenç. El pont de Sant Pere al segle XVI. Diario de Terrassa, 26 maig 1979.
OLLER, Joan Manuel. La demolición del puente de San Pedro. Diario Terrassa F.S. 10 octubre 1992.
PALOS, Santi. El puente de San Pedro podria derrumbarse, según un historiador. Diari Terrassa, 27 nov. 1993.

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català. núm. 1807, 11 d’octubre 1993, pàg. 6748

dissabte, 11 de novembre de 2017

S’ha d’enderrocar el Pont de Sant Pere ? (2): Els afers de 1958

Després de l’aprovació, en un tens Ple de l’Ajuntament, de no enderrocar el pont de Sant Pere, l’any 1918. ( vegeu en aquest blog: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/05/sha-denderrocar-el-pont-de-sant-pere.html
a mitjans dels anys cinquanta independentment de les objeccions i al·legacions de l’afer de principis de segle sobre el tema de voler transformar el pont de Sant Pere en un pas de trànsit intens. Al Ple de l’Ajuntament de Terrassa del dia 13 de gener de 1956 s’aprova l'avantprojecte d’obres d’urbanització i sanejament general de la Ciutat. Entre els diferents projectes hi ha el que afecta al pont de Sant Pere: “Se aprueba el alcaltarillado, aceras y afirmado de la calle Mayor de San Pedro y plaza del Rector Homs y ensanche del puente de San Pedro, consistente en dejar como calzada para coches de turismo todo su altual anchura y estableciendo las aceras en voladizos de amplitut y estilo adecuados con el pressupuesto de 1.009.274’24 ptas.
El pont de Sant Pere / Rafael Aróztegui
Un dels problemes que tenia la ciutat era poder connectar el centre amb els barris del nord ja que la línea del tren de la RENFE dividia la ciutat. Encara no s’havia aprovat el pas elevat de la carretera de Castellar, com tampoc no estava urbanitzada l’avinguda Josep de Tarradellas, per tant el pas més factible era el trànsit per al pas a nivell de la carretera de Matadepera. És per això que era necessari trobar una solució al pas pel pont de Sant Pere: ampliar-lo o enderrocar-lo i fer-ne un de nou.
El pont sense part de les baranes / Fotos Francino-AMAT
De la memòria del projecte aprovat se’n feia ressò el Butlletí de la Cambra de Comerç del setembre de 1959 en un article signat per Miquel Palomares: “La reforma y ensanche de este puente-que tiene 19’30 metros de altura, 57 de longitud y 3’50 de ancho- se iniciará por una inspección de sus muros y consolidando, en cuanto sea preciso, las partes interiores que puedan estar afectadas por el trascurso del tiempo.
La ampliación propiamente dicha tendrá como base de sustentación una losa de hormigón armado; en la reconstrucción de las barandas o antepechos se repondrán elementos ligeros con el fin de aprovechar hasta el máximo la superficie de circulación. La solución plástica definitiva se acordará después de detenidos ensayos “in situ”, dada la importancia que tiene en este caso acordar una solución utilitaria a la estructura existente, consiguiendo al mismo tiempo una unidad armónica.
La anchura total del puente será de 6’80 metros entre muretes o pretiles, siendo el de la calzada de 4 metros y de 1’30 cada una de las aceras. La calzada estarà pavimentada con adoquín granífico y bajo las aceras, de loseta hidràulica, se dispondrán pasos para la instalación de cables y conducciones.
La empresa constructora va a acometer estas obras, que, según el pliego de condiciones, deben quedar terminadas, salvo causas de fuerza mayor, en el plazo de cinco meses a contar de la firma de la escritura susadicha.

Obres d'ampliació del pont / Fotos Francino-AMAT
Mentre s'endegaven les obres de consolidació del pont per tal de procedir a la seva ampliació i es feien les cales per a la instal·lació de les bigues que tenien que suportar els voladissos, s'adonaren que l’estructura interior era buida de construcció i plena de grava,  terra i runes i, per tant es va veure que cap de les bigues que volien posar, aguantaria el pont. Les obres es paralitzaren i les autoritats davant l'imminent problema ordenaren a l’arquitecte municipal que fes un exhaustiu informe sobre l’estat del pont.
“Previa una minuciosa inspección ocular, examinado detenidamente el estado del puente de San Pedro tras asistir al proceso de sondeo y catas efectuadas en sus puntos más importantes de sustentación, el suscrito Arquitecto Municipal informa: El proyecto de reforma tal como estaba planeado, debe, abandonarse”
Les bigues per ampliar el pont / AMAT
Com podem veure l’arquitecte municipal torna a les solucions que es van debatre l’any 1918. Al rebuig en aquell moment d’un terraplè, l’arquitecte ho soluciona amb un nou pont i recupera el projecte, en aquell temps aprovat però no portat a terme, de fer un accés pel carrer del Castell.  
Projecte de nou pont / AMAT
Al Ple de l’Ajuntament de Terrassa del 25 de novembre de 1960, s’aprovà la substitució del pont de Sant Pere, això és, el seu enderroc per un altre de nou.
Una processo Passant pel pont l'any 1961 / AMAT
Altre cop les veus al·legadores de diferents entitats, principalment de la Junta de Museus per la veu del seu secretari Salvador Alavedra alertaren del fet atemptatori sobre un element del patrimoni terrassenc que estètica i arqueològicament s’adeia amb les esglésies de Sant Pere i amb el futur parc de Vallparadís. El projecte fou desestimat pel seu alt cost i definitivament en el Ple del dia 10 de novembre de 1961 es desestimà qualsevol actuació sobre el pont, acordant-se, també, només el pas de vianants i de cotxes fúnebres per sobre del mateix. Durant dos anys, les bigues que tenien que anar sobre el pont romandrien abandonades en un racó de la plaça del Rector Homs com a testimoni del projecte derogat, fins que, finalment, varen anar a parar a la riera de les Arenes per fer de murs provisionals d’emergència arran les inundacions del any 1962.
La nevada del 1962 / AMAT
Fonts consultades:
R. El pont de Sant Pere. El Dia, 21 oct.1930
R. El pont de Sant Pere en perill. El Dia, 13 juny 1931
R. El puente de San Pedro. Tarrasa, 31 juliol 1948
PALOMARES, Miquel. Hacia la nueva Tarrasa. Butlletí de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Terrassa, núm 599, setembre 1959
PALOMARES I TIRADO, Miquel. ¿Desaparecera el viejo puente de Sant Pedro. B.C.O.C.I.T. gener-febrer 1961
Tarrasa Información. Acerca del puente de San Pedro., 3 gener 1961.

dissabte, 4 de novembre de 2017

El vapor "Pepito" Sala / Sala SA

Josep Sala Alsina
Josep Sala i Alsina es va fer càrrec del depauperat negoci del seu pare, Sala Hermanos, i va destinar tots els recursos familiars a la construcció, el 1907, d’un seguit de naus industrials en l’actual avinguda de Jacquard. El complex industria va ser conegut com el Vapor “Pepito” Sala, per diferenciar-lo de Sala i Badrinas. La construcció de la seva primera nau es va encarregar a l’arquitecte Lluís Muncunill. Josep Sala i Alsina va reservar bona part de les naus per habilitat-les pel seu ús. El 10 de desembre de 1910 es va constituir la raó social Sala i Cia, de la qual eren socis Sala, Humet i Marimón.
Josep Sala i Alsina moria a Barcelona el 5 de gener de 1938.


El despatx antic de Sala SA / Carles Duran-AMAT
Durant la Guerra Civil, l’empresa fou col·lectivitzada i controlada per un comitè revolucionari. Tot i així, el bon quefer d’un dels antics majordoms, Eduard Costa i Guilera, i alguns encarregats va fer possible que la família Sala, en el seu retorn després de la guerra, es trobés una maquinària quasi intacta si es compara amb la ruïna i el deteriorament d’altres empreses. 
El Vapor "Pepito" Sala 1925 / AMAT
Desprès de la Guerra Civil es va constituir la raó social Sala i Marimón. Un any després, amb la mort de Frederic Marimón, el 21 de maig de 1941, l’empresa passarà a denominar-se Sala Societat Anònima, de la qual Josep Sala i Galí va esdevenir-ne gerent.
Van ser uns anys difícils. El parc de maquinària era antic i durant els anys quaranta i bona part dels cinquanta, el  bloqueig internacional al règim de Franco no permetia la importació de maquinària nova. La producció de filats es basava en una nau de selfactines, antigues màquines de filar intermitent amb un primitiu procés obsolet i lent.
La secció de les Selfactines / Carles Duran-AMAT
A finals dels anys cinquanta, amb l’obertura de fronteres polítiques i l’alliberació de l’economia, comença el veritable boom de la indústria tèxtil. L’entrada de maquinària estrangera va ser clau per augmentar la producció i la qualitat, per fer competitiva l’oferta.
La gerència de Sala, SA va proveir-se de maquinària italiana. També es va adquirir una continua de filar, màquina revolucionària pel seu estiratge ininterromput que estava desbancant el vell procés d’estiratge de les selfactines.
El nou despatx de l'avinguda de Jacquard / Carles Duran-AMAT
Atesos la competitivitat i l’augment de producció, Sala, SA, com la resta de fàbriques terrassenques, va viure el fenomen de la immigració amb incorporacions massives de personal procedent principalment del sud de la península.

A principis dels anys setanta, l’empresa, a l’igual que les altres indústries terrassenques, havia experimentat un creixement espectacular. Però la renovació de la maquinària havia comportat la contradicció “a més producció menys de mà d’obra”. Del punt més àlgid a què havia arribat l’empresa a principi dels anys seixanta en nombre de treballadors, 300, a la meitat dels anys setanta s’havia reduït a 150.
La nova Filatura / Carles Duran-AMAT
L’octubre de 1973 va esclatar una profunda crisi irreversible que va fer caure empreses terrassenques centenàries. Per tal d’evitar la fallida, Sala, SA es va acollir, l’any 1977, al Pla de Reestructuració. Aquest pla dissenyat per fer front als efectes de la crisi consistia a destruir la maquinària antiga i fer una reducció de personal. El 1978, després d’unes tibants negociacions, s’arribava a un acord entre l’empresa i els treballadors: de 150 treballadors es va passar a 50. Joan Enric Sala i Gaudier, segon fill de Josep Sala i Galí, prengué el timó de l’empresa  com a gerent. La producció es va ressentir, però l’empresa va subsistir com a empresa manufacturera durant 10 anys, fins al 1988, en què Sala, SA tancà definitivament.
L’empresa continuà amb el nom de TERSFIL, SA durant dos anys.

Fonts consultades:       
PREIXENS, Rossend, VERDAGUER, Joaquim, VINTRÖ, Doménec. Centenari de la Fundació de Sala SA. Edició privada. Terrassa 2010
COMES, Rafel. Els Sala (1). Butlletí de Grup Filatèlic i Numismàtic. Gener 2007
COMES, Rafel. Els Sala (2). Butlletí de Grup Filatèlic i Numismàtic. febrer 2007
COMES, Rafel. Els Sala (3). Butlletí de Grup Filatèlic i Numismàtic. Març 2007
SERRA, Manuel. Cròniques de Sala SA. Full mecanoscrits. Inèdits.
Tarrasa Información. Bodas de Oro de una empresa ejemplar. 12 desembre 1960. p. 1

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Casa Ubach o Cal Conco

« Al darrera d’un reixat / que esguarda-hi sempre plau / la mirada n’és joiosa: / Can Ubach mig amagat, / una alzina frondosa /i les flors d’En Perernau». Part de la poesia que Francesc Poses va inspirar-se amb ca n’Ubach.

La casa Ubach està situada en un clos dintre d’una illa de cases amb entrada pel Camí Fondo a tocar a la plaça de Mossèn Cinto Verdaguer. No s’ha de confondre amb l’enderrocada Casa Ubach que hi havia a principi del carrer García Humet.
Segons Josep Boix, és una masia del segle XVII. Abans d’anomenar-se Casa Ubach també va ser reconeguda com a “can Rodó” i “can Roure” i “Can Vinyals”.
La Casa Ubach a finals del segle XIX / Joan Ubach-Arxiu Tobella
El malnom del “Conco” venia ja, de la nissaga dels Vinyals que eren una família de rajolers. Joan Vinyals i Rodó, propietari de la masia es va casar amb Joaquima Coll i Torrella i van tenir quatre fills sense massa sort. Un, Francesc, va morir el primer dia, un altre del mateix nom va morir als tres mesos, una altra, Rosa, als sis dies. L’única que va sobreviure va ser la Dolors que al morir el seu pare el 1882 va quedar com a pubilla de la casa. Dolors Vinyals i Coll va ser la mestra de les noies que  el 1915 van brodar el penó de l’Escola Coral. El 1894 es va casar amb Alfons Ubach i Solà, (1862-1932), alcalde de Terrassa el 1904 i 1905 i un personatge amb un llarg historial ciutadà que va passar a viure a la masia. Això va fer que amb el temps el nom de ca l’Ubach desplacés el de cal Vinyals. 
Factura del magatzem Vinyals / proc. Rafel Comes
Al catàleg d’Edificis d’Interès Històrics-artístics de 1981, ens fa la següent descripció de la casa: “Antic mas de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i graner (avui reutilitzat com a part de l’habitatge). Coberta a dues vessants, amb carener paral·lel  a la façana.
Cal Conco. 1925 / AMAT
Façana principal orientada a migdia, de composició ordenada, excepte en la planta baixa, on les obertures i portals trenquen el ritme mantingut en la planta del primer pis (amb balcons de baranes de ferro) i planta superior (amb galeria seriada de finestres amb balustres). L’edifici està rematat per tortugada.
Davant de l’edifici es desenvolupa un pati, que el separen de les edificacions del voltants creant un espai insòlit de tipus rural en el centre de la ciutat.
Posteriorment s’hi han afegit algunes construccions que han provocat la remodelació de la façana, composant-la com a únic element”.
Oficines del Registre Civil
L'octubre del 1911, a l'edifici de cal Conco es va instal·lar les oficines del Registre de la Propietat Urbana, que havien estat al carrer de Sant Pere des de l'any 1861.
Masia de Cal Ubach / Jordi Plana
A principis del segle XXI es va presentar un avant-projecte per convertir l’espai en una plaça enjardinada que, a més a més de l’entrada actual, tingués una altra sortida pel carrer de Sant Isidre.

Fonts consultades
Boix, Josep. La Casa Ubac. Diario de Terrassa 15 setembre 1984, p. 12
Catàleg d’Edificis d’Interès Històric Artístics. Ajuntament de Terrassa. 1981

Arxiu de Rafel Comes

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Visita de personalitats a les esglésies de Sant Pere

Amb el pas del temps les esglésies de Sant Pere s’anaven depauperant, tot i els intents al segle XV, d’ornamentar-les amb retaules de prestigiosos pintors barcelonesos. L’any 1610, el terrassenc mossèn Joan Arnella era anomenat vicari de Sant Pere i, en prendre possessió del càrrec, es va trobar amb unes paupèrrimes esglésies i una defecció total en la seva administració i documentació. Durant anys, mossèn Arnella, procurà posar ordre a l’arxiu parroquial i posar en marxa tasques de rehabilitació començant per l’església de Santa Maria. Tot i això, el pas del temps continuà el seu deteriorament fins que a finals del segle XIX es va despertar la sensibilitat per aquest patrimoni, principalment quan en Josep Puig i Cadafalch es va fer càrrec de la seva restauració a principis del segle XX.

El conjunt monumental ha rebut la visita d’importants personalitats foranes, que han admirat i han contribuït a la difusió d’una de les joies de l’art pre-romànic i romànic català.

El visitant més important que ha passat per esglésies santperenques va ser el monarca més poderós del món; Felip II. El dia 1 de març de 1564, el rei en la seva visita a Terrassa de camí cap a Montserrat s’atansà a les esglésies de Sant Pere, on va oir missa i després va sopar amb els canonges de dites esglésies.
El rei Felip II
Les esglésies van quedar en l’oblit fins que a l’any 1880 el terrassenc Antoni Torrella, va convidar a Romà Arnet, erudit barceloní i un dels fundadors de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, precursora del Centre Excursionista de  Catalunya, a visitar el conjunt de les esglésies de Sant Pere, que tot i el seu mal estat era una de les joies del romànic català, malgrat ser una de les grans desconegudes pels excursionistes científics o estudiosos de l’art romànic. Arnet, en la seva visita, va elaborar un informe que va publicar aquell mateix any, titulat “Breus notícies sobre las esglésies que existeixen en l’antiga Egara, avuy dia Sant Pere de Terrassa” i que va publicar en les “Memòries de la Associació Catalana d’Excursions Científiques”.
Però no va ser fins les intervencions arqueològiques de Josep Puig i Cadafalch, primer el 1906 i, després el 1918-20, quan es va divulgar la importància de la Seu d’Ègara.

El 31 d’agost de 1920, de pas per la nostra ciutat, un dels primers a visitar les esglésies després de les intervencions de Puig i Cadafalch fou el Rnd. P. General de l’Orde Benedictina, Chirle Bstatzigen, acompanyat de l’abat de Montserrat, Antoni M. Marcet
Mr. Hannotaux, exministre de Negocis de França les visitava el 4 d’abril de 1921

En celebrar-se a Terrassa, el 26 de desembre de 1922,  l’Aplec dels Cavallers de Sant Jordi, es celebrà una missa a l’església de Santa Maria amb parlaments patriòtics i sardanes.
Albert Einstein  al Institut d'Estudis Catalans abans de visitar les esglésies
Però potser la visita més peculiar va ser la del físic Albert Einstein, el 24 de febrer de 1923, dos anys després de rebre el premi Nobel de física. Convidat per l’Institut d’Estudis Catalans va fer una estada de cinc dies a la Ciutat Comtal.
La visita a Terrassa va passar molt desapercebuda per les autoritats terrassenques. No hi ha cap fotografia sobre la seva estada a la seu egarenca. Només ens deixaren constància els periòdics locals L’Acció, Dia i la Crònica Social. Einstein també va visitar el Monestir de Poblet i el de Sant Cugat.
Visita dels reis Alfons XIII i Visctòria Eugenia / Fons Ragon-AMAT
El 21 de maig 1924, els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia visiten oficialment Terrassa. Després de dinar a Ca n’Amat, residència d’Alfons Sala, varen fer un recorregut per la ciutat, visitant l’Ajuntament, l’església del Sant Esperit, l’Escola Industrial i, també les esglésies de Sant Pere. Tornarien el 29 de setembre de 1929 aprofitant la seva estada a Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal, els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia tornaren a visitar les esglésies. Aquesta visita era una excusa per poder visitar el comte d’Ègara, Alfons Sala, que estava greument  malalt.
També visitaren les esglésies el 25 abril de 1925, els assistents al Congrés d’Arquitectura que se celebrà a Barcelona
Acompanyat per Alfons Sala, el consol d’Anglaterra i el secretari de l’ambaixada britànica visiten, el 11 de maig 1926, l’Escola Industrial i les esglésies de Sant Pere
El 19 de Febrer de 1928 diversos representants de la secció d’Arqueologia del Centre Excursionista de Catalunya visiten el conjunt monumental.
Dos mesos després, el 17 de novembre era l’infanta Eulàlia de Borbón acompanyada dels seu sequit qui visità les esglésies.
El 14 de febrer de 1937, en plena guerra, el bisbe de Canterbury, Willam Cosmo Gordon Lang acompanyat del conegut arqueòleg Lluís Gudiol, feia una visita a les esglésies de Sant Pere per comprovar “in situ” l'estat de les pintures de Thomas Becket .
Visita de personalitat amb motiu del XV Centenari del Bisbat d'Ègara / Fotos Altimira

L’any 1950 al celebrar-se el XV centenari de la fundació del Bisbat d’Ègara, les esglésies van rebre la visita del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego; l’arquebisbe de Tarragona, Benjamín de Arriba y Castro; el bisbe de Segorbe, Ramon Sanahuja; l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré; i el ministre d’Educació Nacional, José Ibañez Martín


Fonts Consultades:
MUÑOZ, Anna i FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930. Arxiu Tobella. Terrassa 1986
RAGÓN, Baltasar. Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1972
PEREGRINA, Neus. La memòria de les esglésies de Sant Pere de Terrassa. 1850-1950

dissabte, 14 d’octubre de 2017

El Carrer Major de Sant Pere

L'origen del carrer Major l'hem de cercar l'any 1574, quan el Consell de la Universitat forana propicià que la dispersa pagesia i d'altres nouvinguts, bastissin casa pròpia al llarg del Pla de Sant Pere.
El primer pas va ser l'establiment d'una carnisseria i un hostal prop de les esglésies de Sant Pere, situades al sud de la plaça entre el camí de Terrassa a Castellar i el que seria el futur pont de Sant Pere
Presa aquesta avinença es va procedir a les particions del terreny que donarien origen al nucli urbà precedent del futur poble de Sant Pere.
La peça de terra escollida per l'edificació de cases era les del Pla de Sant Pere
que estava dividit pel camí que, passant per davant de les esglésies, anava de Terrassa a Castellar i que més tard serà el carrer Major.
Les terres del Mas Muletes, a la dreta del camí propietat de la viuda Vidal i el seu fill Francesc, varen ser les primeres en urbanitzar. A les terres de ponent que eren propietat de Miquel Prat i la seva esposa Antiga Parull van fer-se tretze parcel·lacions. Hi ha una referència de l'any 1576 que ens indica també l'establiment de unes cases propietat d'Eleonor Vilar situades arran del camí de Castellar que són les actuals a tramuntana de la placeta de la Creu.
SEGLE XVI
( ) any d’establiment

Famílies / finques
Núm.antic
Núm.actual






























CARRER MAJOR DE SANT PERE
Núm.actual
Núm.antic
Família / finques

Actual passeig Vint i dos de juliol



78

Joan Blanc Fornés (1575)
rajoler



96

94

92
76

 

Segismón Carupell (1576)


88
74

Camí de Montserrat



86
72

Actual carrer B. Castellet


Terreny sense edificar


80
64
Pere Joan Torrent (1577)

78
62

76
60
Joan Dalfia (1575)


71
77
74
58

69
75
72
56

67
73
68
54
Bartomeu Brossa (1576)


65
71
66
52

63
69
64
50
Joan Carupell (1576)


61
67
62
48

59
65
60
46
Macià Garrigosa (1576)


57
63
58
44

61
56
42
Miquel del Sol (1576)

Francesc Planes (1576)
55
59
54
40

Pere Vint (1575)
53
57
52
38


51
55
50

Jaume Roca Busquets
(1575)

49
53
48
36

Bernat Prats (1575)
47
51
46





49
44
34
Benet Roca (1574)

45
47
42
32

Guillem Maserer (1575)
43
45
40
30
Pere Planes (1574)

41
43
38



Jaume Martí (1575)
39
41
36
28
Llorenç Jofresa (1574)


39
34
26

Joan Comelles (1575)
37
37
32
24
Pere Girbau (1574)

35
35
30
22

Pere Maseres (1575)
33
33
28
20
Pere Roca (1575)

31
31
26
18

Joan Monrells (1575)
29
29

        camí
a  la capella de Santa Eulàlia

Pere Monrells (1575)
27
27


Actual carrer alcalde Parellada


Joan Canyadell (1575)
25
25
20



23
23


Antoni Mata (1574)

Antoni dal Puig
21
21




Guillem Roca (1575)
19
19
18
16

Bernat Martí Rabassa (1574) Hostaler



16
14

14
12



    



Actual carrer de Josep Rigol






Esglésies de Sant Pere

( ) any d’establiment

Una de les primeres cases que es van edificar al carrer Major, ens havia arribat fins el segle XXI; Cal Santiago. Era una casa unifamiliar de planta baixa i pis. A la façana hi havia dues obertures: el portal , en arc de mig punt, fet de totxo vist. Però a la dècada dels any 10 dels segle XXI, tot i està catalogada  com edifici d’interès històric i davant la desafecció de l’Ajuntament de Terrassa, va ser enderrocada. Es pot dir que era la casa més antiga de Terrassa que es conservava en peu.
Cal Santiago / AGRSP
A mitjans del segle XVII el carrer ja estava consolidat ja que en el cens de l'any 1637 ens dóna el carrer Major amb 23 cases i el terme de la parròquia de Sant Pere amb 44 masies.
El fons, el carrer Major l'any 1885 / Fons Ragon-AMAT
A finals del segle XIX, el carrer Major presentava la seva imatge més anyosa amb els  portals rodons i grans, en la majoria del casos per deixar pas als carros, amb una finestra al costat,  i una altra en el primer i únic pis. Cada casa tenia el seu hort i pou a la part del darrera. De dalt les teulades i per les façanes sobresortien els canalons de desaigua que es van obligar a retirar l'any 1889.
L'Ajuntament en règim de lloguer, estava instal·lat en el primer pis del núm. 57 (actual núm. 63, Casal de Sant Pere); al núm. 22 (on ara hi ha la plaça del Comú hi havia l'escola de nenes) i, al costat, l'any 1886 l'Ajuntament va arrendar la casa núm. 20 a Víctor Pujades per instal·lar-hi el forn de pa del poble. La taverna del veïnat era situada a l'actual núm. 52.
L'any 1890 s'instal·laren al carrer les Monges Carmelites de Gràcia. En un principi, a l'actual casa núm. 68, i van passar al cap de poc temps, a fundar el col·legi on actualment està ubicat.
L’any 1898 s’inaugurava l’edifici del nou Ajuntament, a la cantonada amb el carrer de Sant Marià (de l’Alcalde Parellada).
Parcel·lació del carrer Major 1898 / AHT
Després de l’agregació del poble a la ciutat de Terrassa, davant la duplicitat de noms de carrers a la ciutat de Terrassa i a la barriada de Sant Pere, es procedí al canvi de la nominació de diferents vials. A Terrassa només el carrer d'Égara es va veure afectat, al qual se li va imposar el nom de Roger de Llúria. A Sant Pere, el carrer Major se li afegir «de Sant Pere» per diferenciar-lo del Major de Terrassa; al carrer Sant Marià se li va posar el nom de Parellada; el del Nord es canvià per carretera de Matadepera; el de Sant Llorenç per carrer de la Llibertat; i el de  Montserrat pel de Bonaventura Castellet.
Durant la guerra civil el carrer portà el nom d'Anselmo Lorenzo.

El 1930 es fundà el Casal Popular de Sant Pere
El Carrer Major -1934 / Fons Ragon / AMAT
Durant els anys 40 i 50 del segle XX el carrer va esdevenir el pas obligat per la gent que vivien més enllà de la via del tren, principalment els obrers que es traslladaven a les fàbriques terrassenques. Per aquest motiu el carrer es va convertir en el que ara en diem un Carrefour: Casi cada casa es va convertir en un comerç. Des d’una farmàcia, a una sabateria, tendes de fruites, sastres, bodega, venda de pinso, etc. Així com tallers d’oficis ancestrals; un baster, un boter, una vaqueria o un cabrer. Fins i tot, particulars que posaven a la venda els seus propis productes dels seus horts. Un dels comerços més celebrat era Ca l’Anglada, un petit supermercat on es podia trobar de tot
El carrer Major 1954 / Proc. Miquel Verdaguer
El carrer Major 1962 / Fotos Rodri
Després de la Guerra Civil, l’associació veïnal estava prohibida. Però els veïns del carrer Major de Sant Pere no deixaren, tot i això,  perdre les seves festes i costums. Durant els anys 40 i 50 sorgí la “colla de la Sardina” que tenia cura de l’organització de la festa major, de l’enramada de la processó del Corpus, l’anada col·lectiva a la platja de Castelldefels, el casament Vuitcentista del 1951,... etc.
Un Casament Vuicentista 1951 / Proc. Miquel Verdaguer
No és fins l'any 1959 que es van portar a terme millores al carrer Major. En primer lloc es procedí a una actuació arqueològica portada a terme per la Junta de Museus sota la direcció de Salvador Alavedra, i que va donar com a resultat la troballa de sitges, murs i enterraments, principalment a la plaça del Rector Homs i al carrer de la Rectoria. Després es procedí a instal·lar el clavegueram, i a empedrar el carrer Major i la plaça de l'església.
Empedrat del carrer Major 1959 / Francesc Casajuana-AGRSP
El carrer Major empedrat / AGRSP
L’any 1962, la nit del 24 de desembre va començar a nevar sobre Terrassa. El temporal va ser intens fins la darrera hora de la nit de Nadal. La neu va arribar a una alçada de 70 centímetres. El dia de Sant Esteve, la imatge que oferien els carrers de Sant Pere i, principalment, les esglésies de Sant Pere eren d’autèntica postal. Tothom sortí al carrer per netejar les voreres.  A mitja tarda, les grans màquines que hi havia a la riera de Les Arenes, que treballaven en la canalització i arranjament de les destrosses de les riuades de setembre, van dedicar-se a la neteja dels principals carrers. El carrer Major de Sant Pere va haver d’esperar l’arribada de les màquines  llevaneus des d’Andorra.
La nevada del 1962 /Francesc Casajuana-AGRSPE
L’any 1981 es crea l’Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere que vetllaria per les millores del barri

L’any 2007 es va aconseguir que l’Ajuntament enllosés tot el carrer i que fos només per a vianants.
El carrer Major de Sant Pere. 2014
Fonts consultades
VERDAGUER, Joaquim. Historia del poble de Sant Pere. Inèdit