Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 17 de febrer de 2018

El Magatzem Freixa – Institut Industrial

Pascual Sala

Entre els diversos magatzems tèxtils que varen construir-se a Terrassa durant el canvi de segle, el de la firma Freixa i Sans, ara Institut Industrial seu de la Cecot, és un dels més originals.
Als terrenys que ocupa dalt el turó del Puig Novell, hi havia l’antic Teatre Principal que va desaparèixer després d’un incendi l’any 1847. Posteriorment foren propietat de l’industrial Josep Sagret i, temps més tard, de Josep Vinyals, qui va vendre’ls per 46.983 a l’industrial Pasqual Sala que hi edificà el seu magatzem de teixits. Pasqual Sala va ser un prohom terrassenc reconegut per haver fet construir aquest magatzem, més semblant a un palauet, al carrer de Sant Pau, i que esdevindria un dels edificis emblemàtics de la ciutat de finals del segle XX. També va fer construir un edifici neoclàssic al carrer de Sant Pere, després d’enderrocar el Casino dels Artesans, i que esdevindria El Círcol Egarenc.
Va encarregar el disseny de l’edifici a l’arquitecte Joan Trais. Els mestres d’obres foren Baltasar Gorina i Vicens Aymerich. La construcció es força singular. Recorda més un petit palauet que no pas un magatzem. Té planta quadrada, resultat de la combinació de quatre cossos rectangulars organitzats entorn d’un gran espai central cobert per una cúpula vuitavada que pot veure’s, per la seva alçada de 14 m. des de ben lluny.
L’obra s’inscriu dins l’eclecticisme típic de finals del segle XIX, amb una estructura classicista i una profunda decoració de clares referències històriques. La volta, un jardí a l’anglesa de considerables dimensions limitat per una tanca d’obra i ferro.
El magatzem Freixa / Fons Ragon-AMAT
L’any 1900, l’edifici és adquirit per la casa Freixa i Sans, que és el nom de la qual encara  se’l coneix.
Vers l’any 1927 hi hagué gestions prop l’Ajuntament per convertir el magatzem en la casa de la Vila, gestions que no fructificaren.
L’any 1943 passà a mans del Patronat de l’Institut Industrial, que l’arrendà com a seu del quartel de la Falange i del Frente de Juventudes.
Cuartel de la Falange / Fons Ragon-AMAT
Les obres de reforma per adaptar l’interior a les necessitats van ser encarregades a l’arquitecte Salvador Soteras. El 1952, l’Institut Industrial que acollia la Corporació Empresarial Tèxtil i que tenia la seu a l’antic Ajuntament del Raval de Montserrat es va traslladar al magatzem. La  inauguració oficial tingué lloc durant la Festa Major, el 3 de juliol, presidint l’acte l’alcalde Pere Matalonga i aleshores president de l’Institut, Josep García Barragán. L’acte de benedicció va anar a càrrec del prior Josep Castelltort.
Visita de Franco / Fons Ragon-AMAT
L’any 1946 Josep Biosca i Torres i un grup d’empresaris tèxtils van reunir diverses col·leccions privades i van fundar el Museu Tèxtil Biosca ubicant-lo en una nau d’una fàbrica industrial del carrer de Sant Isidre. El 1956 es va traslladar el fons a l’edifici de l’Institut Industrial. El 1959, el fons del museu fou cedit  a l’Ajuntament, que va enriquir la col·lecció inicial amb noves compres i donacions.
Museu Tèxtil Biosca /Fons Ragon AMAT
L’any 1963 es va subscriure un conveni amb la Diputació de Barcelona, que havia adquirit la col·lecció Viñas de teixits i la seva biblioteca especialitzada, per tal d'unir tots dos fons, amb què es va crear el Museu Provincial Tèxtil.

La Diputació i l’Ajuntament decidiren portar a terme la construcció d’un nou museu al carrer de Salmerón, que fou inaugurat l’any 1970, i on es traslladà tots els fons que hi havia dins de l’Institut Industrial.
L'Institut Industrial-CECOT 
Actualment l’Institut Industrial acull la seu de la CECOT, (Confederació Empresarial  de Terrassa i Comarca). patronal multisectorial que promou i defensa els interessos de les empreses catalanes.

Fonts consultades:
FIGUERAS, Pere; VERDAGUER, Joaquim. Claxon 19 maig 1986


dissabte, 10 de febrer de 2018

Carrer de Colom


Cristòfol Colom
El de Colom és un dels carrers més llargs de Terrassa amb 3.450 metres de longitud, des de l’avinguda de Jacquard fins a la carretera de Rubí. Traspassa la Zona Universitària, la barriada de Can Palet i el polígon de Can Parellada.
Al Ple de l’Ajuntament del 7 de novembre 1905 es va adjudicar el nom de Colom (Cristòfol Colom), navegant al servei de la Corona de Castella, que l’any 1492 va descobrir Amèrica capitanejant la flota formada per tres embarcacions: la Niña, la Pinta i la Santa Maria. El carrer es va urbanitzar el 1926.
Carrer de Colom i Can Corbera / AMAT

Al llarg del carrer hi ha un bon nombre d’edificis emblemàtics i significatius: La primera edificació que es va construir al núm. 1 del carrer va ser l’Escola Industrial. L’any 1886 es creava l’Escola d’Arts i Oficis que fou la precursora de l’Ensenyament Superior especialitzat a Terrassa. Com a continuació de l’Ensenyament es van implantar els estudis de Peritatge Industrial i la incorporació dels estudis de Manufactura Tèxtil, que donaren pas a la creació de l’Escola Industrial, vers l’any 1902, que va tenir la primera seu al carrer de Topete. Les gestions del diputat Alfons Sala, amb el suport de l’Institut Industrial i la Cambra de Comerç, varen donar els seus fruits amb la construcció de l’edifici modernista de l’Escola Industrial al carrer de Colom,  que va ser inaugurat l’any 1904. Aquell mateix any s’aconseguia la instauració del Grau Superior d'Enginyer d’Indústries Tèxtils que compartirien els estudis fins que l’any 1948 es va crear l’Escola Especial d’Enginyers d’Indústria Tèxtil, que, encara que cohabitant en el mateix edifici amb els pèrits, era completament independent. Aquests estudis superiors definitivament s'instal·laren, l’any 1962, en un nou edifici al mateix carrer de Colom.
Cap als anys 60, l’Escola de Pèrits Industrials va esdevenir Escola Universitària d'Enginyeria Industrial i bona part dels anys 80 va allotjar l’Escola Universitària d’Òptica.
Escola Industrial / Fons Ragon - AMAT
Davant de l’Escola Industrial, en el núm. 2 del carrer hi ha ubicada les oficines de la Direcció de la Universitat Politècnica de Catalunya. En un principi va ser una residència d’estudiants forans. Es va inaugurar el 13 de juny 1956 amb el nom de Colegio Mayor Alfons Sala. L’any 1980, l’Ajuntament el va habilitar per acollir l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics.
Colegio Mayor Alfonso Sala / AMAT
Amb la creació, l’any 1948, de l’Escola Especial d’Enginyers d'Indústria Tèxtil, el grau superior aconseguia la seva completa independència, però compartint el mateix edifici de l’Escola Industrial, fins que el 2 de desembre de 1962 es va inaugurar la seva nova i pròpia seu al mateix carrer de Colom. L’Ajuntament de Terrassa va cedir al Ministeri d’Educació Nacional un total de 33.000 metres quadrats per a la seva ubicació. L’edifici central, obra dels arquitectes Felipe García Escudero i Eduardo Balsega, consta de quatre plantes amb 16 aules, 16 laboratoris, sala d’actes, biblioteca, menjador, capella i garatge.
L'Escola d'Enginyers / AMAT
Seguint carrer avall hi havia l’edifici de la “Farinera”, espai públic resultant del desenvolupament urbanístic del complex de la Farinera. En aquest lloc hi havia l’antic camp de futbol del CD Harmonia. L’any 1935 es va fundar el Club Egara que es va integrar dins del club de futbol amb el nom de CD Harmonia Egara, que tenia la seu al Bar Codina situat al principi del carrer Topete. L’any 1940, finalitzada la Guerra Civil, tot i estar de lloguer, es va aconseguir posar tanques al camp. Però poc temps després, el propietari del terrenys se’l va vendre i els esportistes hagueren abandonar aquell terreny.
La Farinera / Proc. Rafael Aróztegui
L'ESCAC / AMAT

L’any 1952, Josep Espona, que sis anys enrere havia comprat una indústria de farines de Rubí, traslladà la fàbrica a Terrassa, concretament en el terreny de l’antic camp de futbol, on construir l’edifici conegut com La Farinera. Els seus productes estrella eren: Sèmoles Espona i Pastas Gallo. L’any 1961 es constituïa la empresa Productos Alimenticios Gallo i els anys setanta la central es traslladà a Granollers.  A finals dels noranta, l’edifici era adquirit per l’Ajuntament, on després d’una total remodelació, deixà com a testimoni del passat les dues gran sitges laterals. En el nou edifici s’instal·là l’Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya-ESCAC i la Societat Municipal de Comunicació- Canal Terrassa. L’espai que quedà lliure entre l’edifici i el carrer de Colom se l’assignà el nom de «Plaça de La Farinera».
La Cooperativa Agrícola o Celler / Fons Ragon-AMAT
Davant de la Farinera, l’any 1920, es va fundar el Sindicat Agrícola de Terrassa, que amb el pas del temps i del tarannà polític adoptaria diversos noms: Sindicat Agrícola Cooperatiu de Rabassaires, Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos, Cooperativa Agrícola de Terrassa i, finalment l’any 1995, Serveis Terrassencs Sant Isidre, SCCL. La seva seu estava ubicada al carrer de Colom cantonada amb el d’Estanislau Figueras. L’edifici va ser obra de Francesc Falguera. La botiga o “celler” es va inaugurar el 15 de maig de 1949. Actualment les instal·lacions del celler estan ocupades per un supermercat.
Cruïlla del carrer Colom amb la ctra. de Montcada / Fons Ragon-AMAT
A la cruïlla del carrer de Colom amb la carretera de Moncada hi ha el Vapor Universitari, que va ser inaugurat el 1995 i acull nombrosos centres educatius. 

L’any 1919 arran la construcció de les primeres cases a la barriada de Can Palet, el rector de Sant Pere, Mossèn Homs, aixecà en el carrer de Colom una petita capella dedicada a Sant Josep i una escola de parvulari regentada per unes monges carmelites del convent de Santa Teresa del carrer Major de Sant Pere. L’any 1932 s’inaugurava una nova capella. Aquell mateix any el bisbe Irurita erigia la nova parròquia de Sant Josep desvinculant-la de la de Sant Pere.
Després de la Guerra Civil es procedí a una reconstrucció general de la capella sota les directrius de l’arquitecte Jan Baca Reixach. El 15 de juny de 1941 s’inaugurava el cor, el baptisteri, el campanar i la sagristia de la renovellada església. El 27 de juny de 1948 es consagrava l’altar major donant per acabat el temple.

Carrer enllà, a la dreta hi havia el camp de futbol del Sant Josep-Can Palet, més conegut popularment com el “Betis” per la seva indumentària semblant a la del club de Sevilla.

El tram final del carrer després de traspassar l’avinguda de Santa Eulàlia, s’instal.là a la dreta el complex d’oci del Parc Vallès, per finalment arribar a la carretera de Rubí.


dissabte, 3 de febrer de 2018

L’antic camí de Castellar del Vallès

En temps passats per anar de Terrassa a Castellar del Vallés, primer s’havia de baixar el torrent de Vallparadís i enfilar per davant de les esglésies de Sant Pere. Amb la construcció del pont la cosa fou més fàcil. El camí passava pel Pla de Sant Pere. Al segle XVI els pagesos de la part forana de Sant Pere van decidir construir cases a cada costat del camí en el seu pas pel Pla de Sant Pere, d’on esdevindria el poble de Sant Pere i el seu carrer Major.
Placeta de la Creu / Fons Baltasar Ragon / AMAT

Al dalt de tot del carrer Major hi havia una esplanada, que seria, més endavant,  la placeta de la Creu. A la seva dreta, hi havia una de les anomenades “creu de terme”, que assenyalava la continuació del camí de Castellar. La creu estava sobre un pedestal d’una columna rústica amb una creu grega de ferro al damunt.
La Creu de terme que senyalava el camí / Fons Ragon-AMAT

El camí de Castellar continuava, i tot seguit es bifurcava: a l’esquerra, amb el camí de les masies de Can Tusell i Can Fatxó i el de la dreta, el camí girava cap a la dreta. 


En el tram entre l’actual carrer Llibertat i el torrent Monner, a la dreta hi havia una granja i els seus horts. Al final, tocant el torrent hi havia un molí de vent. Quan es va enderrocar la granja, el molí es va preservar com element urbanístic singular. És dels pocs que queden a la ciutat.
En general, els molins de vent terrassencs eren emprats per a l’extracció d’aigües. És un testimoni de la cultura de l'aigua de la Terrassa del segle XIX, on empreses i habitatges particulars l’extreien del subsòl per beure, per regar les hortes i pel funcionament de les indústries.
El molí de vent / Joaquim Verdaguer
Sembla que aquest molí formava part de les terres de la família Moner, que també tenia un rengle de cases al carrer de Ponent.
Aquest tram de carrer, durant els anys 60 i part del 70, portà el nom de Villarobledo, per decisió del cap de Protocol de l’Ajuntament, Paco Pérez, paradigma del funcionari Municipal, en record del seu poble d’on era originari
El camí de Castellar en arribà a l av. de Jaume I / Fons Ragon-AMAT
La nova planificació urbana de la part nord del torrent Monner (zona també coneguda com torrent de l'Apotecari) va ser resolta amb un terraplenament del torrent, donant pas a un espai que connectava l'avinguda Jaume I amb el passeig Vint-i-dos de Juliol. 
Casa dels Eucaliptus darrera d'AEG
En arribar a l’actual avinguda de Jaume I, el camí deixava a l’esquerra els camins a Can Petit i a Santa Magdalena del Puigbarral i a la dreta el camí de Castellar que anava a cercar l’actual carretera de Castellar. Abans d’arribar en aquest punt a la dreta del camí s’aixecava la misteriosa casa coneguda popularment com la Casa dels Eucaliptus. Era una edificació rodejada, formant un quadrat, per una barrera d’eucaliptus i estava formada per dos pisos amb un terrat a la segona planta; d’un sobresortia una torre. Sembla que va ser enderrocada durant els anys 70 del segle XX. Al seu lloc es va urbanitzar l’actual plaça Laureà Barrau.
La casa dels Eucaliptus / Proc. Rafael Aróztegui
Casa dels Eucaliptus / dibuix de Manuel Ribasés
A l'esquerra, els eucaliptus / Fons Ragon-AMAT
El camí de Castellar continuava fins a trobar l’actual encreuament de la carretera de Castellar amb la riera de les Arenes. Uns metres més amunt anava a cercar la masia de Can Montllor i la Torre de Mossèn Homs, fins a trobar la carretera de Sabadell a Matadepera.
Plaça de Laurà Barrau / Joaquim Verdaguer
El camí de Castellar va perdre la seva servitud quan a finals del segle XIX es va construir el pont del Passeig per donar sortida a la nova carretera de Castellar.



dissabte, 27 de gener de 2018

Terrassa i Sant Salvador de les Espases

L’ermita de Sant Salvador de les Espases tot i no estar dins el terme de Terrassa guarda una forta vinculació amb la nostra ciutat.
Sant Salvador de les Espases / Rotary Club Terrassa
La capella situada dalt d’un espadant al congost de Cairat, a l’esquerra del riu Llobregat i de cara a Montserrat, és el punt que separa els termes d’Olesa, Esparreguera i Vacarisses. Havia estat la capella del castell d’Espases documentat el segle X, tot i que la primera notícia documentada de l’ermita és del segle XIV. Va ser reformada al segle XVI. L’oblit va fer que amb el temps la capella quedés quasi en ruïnes.

L’any 1924, el Pare escolapi  Joan Solà va promoure la restauració de l’ermita amb la contribució de les poblacions d’Olesa i Esparreguera, Vacarisses i Terrassa. Després de la seva inauguració s’acordà que cadascuna de les poblacions esmentades organitzaria cada any, una romeria o aplec a l’ermita. Als joves de la Joventut Catòlica (Centre Social Catòlic), entitat implicada des del primer moment, els va correspondre el dilluns de la segona Pasqua. Durant anys, es mantindria aquesta tradició, primer a càrrec del joves de l’entitat, després per la constituïda Joventut Catòlica i, a finals del segle XX, pel Grup Xiroi del Centre Social Catòlic
 
El pare Escolapi Joan Solà
El Pare escolapi Joan Solà Coromines va néixer a Moià l’any 1873. Destinat a Cuba va arribar a l’Escola Pia de Terrassa l’any 1915. La seva afició a l’arqueologia, història, naturalisme i el folklore, el portà a col·laborar activament amb el Centre Excursionista de Terrassa i en la seva revista Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Va escriure la part monogràfica de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt, editada pel mateix Centre Excursionista. L’any 1929 va publicar una història de l’ermita que va ser reeditada per l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat i Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 1990.
El seu traspàs va esdevenir el 7 de juny 1935.
 
L'ermita als anys 20 / Miquel Astals
El pare Joan Solà ens fa una descripció de l’ermita al seu llibre publicat el 1929 “L’edificació en conjunt té la forma de TAU dirigida tant a llevant com els ho consistiren els grans espadanys, que tallen el turó per la banda del torrent Fondo i de la de Sant Salvador. En el braç llarg de la TAU hi ha la capella i la cisterna, i en el travesser, una sala, el menjador i la cuina, amb una cambra sota d’ella. La cisterna, oberta a pic en la pudinga, i d’uns 4’50 metres de fondària, quan estava en condicions, donava, diuen, un aigua delitosa. Seguit la mateixa línia de la façana, i, encara que un xic més en l’aire, formant un sol cos amb ella, s’hi alça l’arc d’un portal que dóna a un clos, en altres temps cobert, al menys en part, que fóra sens dubte el lloc de sojorn, l’abric en que soplujarien els atletes que defensaven aquell cingle, i que és precisament d’on arranca el caminet estimbadís per a pujar el cim. A un petit pla que es forma davant de l’ermita convergeixen els dos únics camins des de la Puda l’un, i des del collet de Sant Salvador, enfront de l’Estació de Vacarisses, l’altre Convergeixen  aquell alterós tossal.
L'entrada a l'ermita / Miquel Astals
L’ermita amb la façana orientada quasi al NNW, amb un finestral senzillament elegant a la dreta, cegat fa alguns segles en fer la nova volta, amb un campanar, en forma dita d’espadanya, a sa esquerra, el portal en arcada. Desvingut rectangularment per modificacions ulteriors, i amb ses pedres, com les de tot l’edifici, quadrades a cops de martell i afinades de fora per la intempèrie, ens recorda les construccions romàniques. Per a convèncer-se de que la capella primitiva fou verament romànica, n’hi ha prou amb mirar el porter de picadiç del mur que dona al clos, la  qual paret amida 1’20 metres de gruix, tenint-se l’oposada 0’80. Vegis el plano.
Planta de la capella i la resta de dependències / Joan Duch
D’una sola nau, sense absis, per aprofitar mes el local, de volta baixa, que en un principi seria sens dubte de canó, substituïda el 1604, en amenaçar ruïna, per la gòtica actual. La taula de l’altar i les dues grades que sostenen el Crucifix i el candeleros són d’obra ençà que coberts avui els graons per altres de fusta, i l’ara per un frontal movible de poc gust.
Lo més notable de la capella és un preciós retaule, deuria substituir a les pintures murals que de bell principi adornaries la paret testera i que ha conservat en un sever altar d’ordre corint”.
L'altar Major / Miquel Astals
Tal com hem dit, després de la restauració, l’any 1924, es va instituir el romiatge o aplec que en el cas de Terrassa l’organitzaven els joves del Social per la Segona Pasqua
A l’aplec de l’any 1928, es va inaugurar el nou harmònium i la remodelació de l'espai del davant de l'ermita com a plaça de Sant Salvador.
La Joventut Catòlica, amb el grup Avant, organitzà, la 1935 el tradicional Aplec a l’ermita de Sant Salvador de les Espases.
Després de la Guerra Civil es va retornar a la tradició de l’Aplec: l’any 1940 la Schola Cantorum va cantar la missa de l’aplec organitzat per la Joventut d’Acció Catòlica.
Després d’una davallada els anys setanta, es va fer càrrec de la seva organització el Grup Xiroi del CSC. S’hi feia una missa a l’ermita, sardanes (sovint a Can Tobella), un dinar i jocs; a la tarda en alguna ocasió es feia alguna visita als contorns com per exemple al Cairat.
Una missa en la capella
La sala del menjador 
Els anys 90 la desaparició dels grups juvenil del Centre Social Catòlic comportà la desafecció de Terrassa envers Sant Salvador de les Espases. Només Olesa i la seva Associació d’Amics de Sant Salvador de les Espases continua vetllant per la celebració del seu Aplec.
L'ermita en la actualitat
Una llegenda vincula aquest castell a una batalla que hi hauria lliurat el comte de Barcelona Ramon Borrell, l'any 1003, contra els sarraïns: per ajudar al comte, Déu va enviar des del cel una pluja d'espases. En realitat, el topònim de les espases prové pel terreny accidentat on es troba el castell.

Fonts colsultades;
SOLÀ, Joan. Història de Sant Salvador de les Espases. Tallers Gràfic Joan Morral. Terrassa 1920.
BARBERA, Josep. Excursionistes recordats. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1996
MUÑOZ, Anna i FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930. Arxiu Tobella. Terrassa 1986

VERDAGUER, Joaquim. El Social 1878-2003. Centre Social Catòlic. Terrassa 2003

dissabte, 20 de gener de 2018

El fanals terrassencs

L’enllumenat vial a Terrassa a l’època medieval era a base de rústiques torxes col·locades estratègicament als llocs de pas constants. Després vindrien els graellats de ferro o teieres alimentades amb llenya. Ja en els segles XVIII i fins a la meitat del segle XIX, es va col·locar fanals alimentats amb oli. Se sap que un home nomenat Josep Ventayol tenia cura diàriament d’encendre i apagar, cobrant de l’Ajuntament un sou per cada fanal. I així fins arribar a la Revolució Industrial; el primer de juny del 1860 s’inaugurava oficialment la il·luminació als carrers a base de gas, amb la instal·lació de 97 fanals. Mig any després hi havia 126 faroles i l’any 1873 en cremaven 132.
L’any 1884 el terrassenc Francesc Giralt i Serrà va portar a la nostra ciutat la novetat de l’electricitat, aplicant-la, en un principi, al vapor Galí i a algunes cases particulars. El 16 de juny de 1896 es creava la Societat General de l’Electricitat, per produir fluid per arrendar-lo al públic. Però no serà fins el 1907 que es va aplicar a l’enllumenat viari, per mitjà d’arcs voltaics, al carrer de Sant Pere i, el 17 d’abril de 1924, als carrers de la Font Vella i Gavatxons. Després va continuar estenent-se per altres carrers. Cada fanal tenia un interruptor que un fanaler amb un pal tenia que accionar per encendre i apagar cada dia.
Fins als anys 50 van conviure els fanals de gas i d’electricitat.

Mostra de fanals terrassencs:










dissabte, 13 de gener de 2018

Terrassa i la dictadura de Primo de Rivera

Després de la Primera Guerra Mundial, Espanya entrà en una espiral de crisi en la que s’ajuntaren la situació social, l’enfrontament entre patronal i obrers, el pistolerisme, les tensions revolucionàries, la creació del Partit Comunista i la radicalització dels novells sindicats anarquistes convocant vagues als diferents gremis.
Durant la guerra europea, la patronal s’enriquia i els obrers tenien feina, això sí, molt mal pagada. La fi de la comtessa bèl·lica provocà la conseqüent davallada de comandes, portant a la indústria a una profunda crisi, que comportà un enfortiment del sindicat CNT amb un espectacular nombre d’afiliacions.
La societat estava commocionada i el govern se li ajuntaven fracassos a la política col.lonial del Marroc amb la derrota d’Annual per part de l’exèrcit espanyol.
A Terrassa continuaren els atemptats personals i sabotatges contra determinades empreses per part d’anarquistes. La Federació Patronal, a més de seguir una política de total intransigència, va voler respondre finançant a sicaris per sembrar el terror entre la classe treballadora. La revolució russa de l’any 1917 i la fundació del Partit Comunista el 1921 a Espanya, acabaren per posicionar a la patronal. També la patronal convertí el Sindicat Catòlic amb el Sindicat lliure amb l’objectiu d’allunyar als obrers de la revolució social.

Les editorials dels diaris terrassencs recollien la inquietud que vivia el país per la forta crisi governamental. S’assenyalava aquest moment com a  una oportunitat per aconseguir l’autonomia de Catalunya. El 1923 el governador civil de Barcelona va suspendre l’acord municipal pel qual s’havia acordat que la bandera catalana onegés al balcó de l’Ajuntament del Raval com a homenatge als fets de 1714.
El dia 13 de setembre de 1923 es produïa el Cop d’Estat del General Primo de Rivera, aleshores capità general de Catalunya, recolzat per rei Alfons XIII,  l’exèrcit, la burgesia, els terratinents i dels medis eclesiàstics. L’alternativa autoritària es convertí en un règim dictatorial.

Els diaris locals no es posaven d’acord a l’hora de jutjar el cop d’estat; els més conservadors estaven a favor i els més nacionalistes es mostraven recelosos de la línia que seguiria el nou govern. La minoria monàrquica de l’Ajuntament es va adherir a la nova situació.
Josep Freixa i Argemí, nou alvalde / Biblioteca Central
El 18 de setembre, el governador Civil destituïa a l’alcalde Pere Salom, per les seves declaracions separatistes i demanà el seu processament. Interinament ocupà el càrrec el primer tinent d’alcalde Josep Samaranch. Finalment el dia 8 d’octubre és nomenat alcalde l’industrial Josep Freixa.

Deu dies després, el Govern de Madrid declarava l’estat de guerra a tota la província de Barcelona. La premsa restà sotmesa a censura militar. Amb tot això, a finals del mes de març la vaga es generalitza. Soldats a cavall dissolien una concentració obrera a la plaça Vella i el comandant militar de Terrassa prohibia la circulació de bicicletes. A principis d’abril, les fàbriques tornaven a l’activitat i, deu dies després, els militars deixaven la ciutat. El setembre s’aixecava l’estat de guerra.
 
Pomells de Joventut / Vda. de Ramon Mañà-Arxiu Tobella
El dictador va prohibir l’himne d’Els Segadors i les senyeres i va obligar als funcionaris a parlar en castellà. De la mateixa manera les escoles es van veure obligades a l’ensenyament en castellà. Es va prohibir la interpretació de la sardana  “La Santa Espina” al ser considerada un himne català. Va suspendre els patits i els Sindicat i, fins tot va obligar a dissoldre els “Pomells de Joventut” perquè eren considerats òrgans separatistes.

Els Pomells de Joventut de Catalunya varen constituir un moviment de nois i noies amb una finalitat moral i patriòtica, que organitzaren actes, aplecs i desfilades arreu de Catalunya entre 1920-1923, tot reivindicant l'esperit cristià i la puresa de la llengua catalana. A Terrassa una de les seves seus estava a Ca la Laia, al carrer Major de Sant Pere, 80 (Ca l’Anglada)

Es va prohibir tota commemoració de la Diada de Catalunya de l’any 1924.
Van ser multats amb 500 pessetes, diversos terrassencs per haver xiulat en projectar-se a les pantalles dels cinemes terrassencs, un anunci de la manifestació-homenatge al Rei que es va celebrar a Barcelona.
Alfons Sala Argemí / Biblioteca Central
El 30 d’abril de 1924, el terrassenc Alfons Sala era nomenat president de la Mancomunitat. Finalment el 20 de març del 1925 la Mancomunitat fou suprimida. El maig del mateix any, els reis Alfons XIII i Victória Eugènia visiten Terrassa i dinaren a Ca n’Amat, residència d’Alfons Sala.
La reina i Primo de Rivera a Ca n'Amat / Fonts Ragon-AMAT
Ell juny del 1925, el dictador general Primo de Rivera va ser per primera vegada a Terrassa acompanyant a la reina Eugènia a la seva visita al Sanatori de Can Viver. Tant la reina com el dictador van assistir a una recepció d’honor a Ca n’Amat oferta per Alfons Sala.

Fonts consultades:
MUÑOZ, Anna i FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930. Arxiu Tobella. Terrassa 1986
AMAT. Llibre d’actes del Ple. núm. 43, 1923-29
JOANIQUET, Aurelio. Alfonso Sala Argemi. Conde de Egara. Espasa Calpe SA. Madrid 1955
AA.VV.. Història de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987

dissabte, 6 de gener de 2018

L’activa i efímera vida de l’Orfeó Montserrat

Dins l’entitat del Centre Social es fundà, l’11 de maig de 1919, l'Orfeó Montserrat, amb 150 cantaires, sota la direcció de mossèn Àngel Rodamilans i presidida per Estanislau Palà. El primer concert va tenir lloc a la sala Montserrat del Centre Social el dia 6 de juliol dins dels actes de Festa Major. Així mateix, actuaren al Teatre Principal amb un concert dedicat als socis protectors i a les festes del Roser de la Parròquia de Martorell.
L'escolania del pare Mossèn Àngel Rodamilans / Pere Alegre-Arxiu Tobella
Ja entrat l’any 1920, l’Orfeó Montserrat va oferir un concert al Teatre del Retiro, a benefici dels nens refugiats austríacs acollits a la nostra ciutat. També actuaren al Círcol Egarenc i al Teatre Alegria, i comptaren amb la col·laboració de l'artista Mercè Plantada i del pianista Manuel Barguñó; van dedicar el concert als socis protectors. A la Festa Major, conjuntament amb l'Orfeó Vigatà, Escola Coral i Schola Cantorum, van cantar a l’ofici solemne.
El 5 maig va tenir lloc al Teatre Alegria un concert de l’Orfeó i dels artistes Mercè Plantada i Manuel Barguño.
El mes de maig s’aprovaren els estatuts de l'Orfeó Montserrat i l'agrupació va ser inscrita a la Germanor dels Orfeons de Catalunya. També es publicà el núm. 1 del butlletí de l’agrupació. L'orfeó rebé invitació del grup nacionalista Els Montserratins per tal d’assistir a la benedicció de la seva bandera.

El 25 de juny de 1921, al Teatre del Retiro, va tenir lloc un concert a benefici de l’Asil Buquets, en el qual intervingueren la Societat Coral Sempreviva La Llanterna, l’Orfeó Montserrat, la Capella de Música de Sant Pere, l’Escola Choral, el Cor dels Amics i l’orquestra Trullassos.
Benedicció del nou estendard  de l'Orfeó Montserrat / Arxiu Tobella
El 29 de juny de 1921, al monestir de Montserrat i coincidint amb la festivitat de Sant Pere, es feia l’acte de benedicció de la senyera de l'Orfeó Montserrat. Els padrins foren el diputat Alfons Sala i la filla del governador civil, el general Martínez Anido. Per a aquest esdeveniment el pare escolapi Antoni Font va escriure La cançó de la senyera de l'Orfeó Montserrat. L'orfeó tenia en aquell moment 200 components i durant anys oferirien concerts al Teatre del Retiro, al Casino del Comerç i al Teatre Principal. En aquest darrer, al final de l’actuació, interpretaren La mort de l’escolà. També van fer un concert al Social, en benefici de l'Asil Busquets.
Durant aquest període, el pare Àngel va tenir l’ocasió de formar part de diversos jurats musicals, com el que va organitzar el Centre de Dependents l’any 1918, i en el qual compartia decisions amb els mestres Jaume Pahissa i Lamote de Grignon.
Mossèn Àngels Rodamilans amb directius del Centre Social Catòlic / Arxiu Tobella
Mossèn Àngel Rodamilans, fundador i director del Orfeó, va decidir, l’any 1922, entrar com a monjo benedictí al monestir de Montserrat.
Mossèn Àngel Rodamilans, eclesiàstic i músic, va néixer a Sabadell. La seva actuació a la nostra ciutat comença l’any 1915 quan va ser nomenat mestre de capella de la parròquia del Sant Esperit. La seva tasca fou profitosa; reformà l’escolania i els cors femenins de les associacions religioses. De segur que l’arribada de Rodamilans al Sant Esperit i les seves intervencions organístiques en moltes cerimònies, van donar un nou alè de qualitat musical.
Com a compositor destaquen les obres de música: «Missa de Santa Cecília», «Lamentacions», «Magnificat» i «La missa a la Immaculada Concepció».
El 27 de juliol de 1936 fou detingut i assassinat a Sabadell.
El seu ingrés a Montserrat comportà la manca d’un director, la qual cosa provocà que  l'Orfeó Montserrat es quedés sense el seu pal de paller, la qual cosa va provocar la  dissolució de la coral.
L'estendard de l'Orfeó Montserrat al pati del Social / CSC
L’any 1923 es va voler reorganitzar l'Orfeó Montserrat i, dirigit pel mestre Josep Planas, director de l'Orfeó Sabadell, oferirien un concert per la Festa Major. L’intent no donà els fruits desitjats i l'Orfeó Montserrat va desaparèixer  definitivament.

Pel Nadal de 1926 en la representació de La mort de l'escolà en què participaren antics cantors de l'Orfeó Montserrat i el drama en un acte La nit de Nadal. A la sessió de vespre de la diada de Sant Esteve es representà Els pastorets.

Durant la guerra va desaparèixer del Social, entre d’altres objectes, la senyera de l’Orfeó Montserrat. L’any 1939 des d’Olot, el Social va rebre una carta d’un drapaire comunicant que tenia en el seu poder fragments de l’estendard. Aquests foren recuperats i guardats en una vitrina al CSC.
El desembre d’aquell any es convocaren els excantors de l’antic Orfeó Montserrat per reorganitzar uns assaigs a fi de preparar un concert d’homenatge al pare Àngel Rodamilans.
Va ser per la diada de Sant Josep que es celebrà una vetllada necrològica en  memòria del malaurat religiós benedictí Àngel Rodamilans, que tan bon record deixà a l'entitat. Hi participaren la Schola Cantorum, la Capella de Música de Sant Pere i antics cantaires de l’Orfeó Montserrat.

El 26 de gener de 2004, a la Casa-Museu Alegre de Sagrera, va tenir lloc un acte simbòlic durant el qual el Centre Social Catòlic va donar l’antiga senyera de l’Orfeó Montserrat al Museu de Terrassa.

Fonts consultades:

VERDAGUER, Joaquim. El Social 1878-2003, 125 anys d’activitats. Centre Social Catòlic: Terrassa, 2003.
TAPIOLAS, Judit i FIGUERAS, Pere. Terrassa 1901-1919. Arxiu Tobella: Terrassa, 1990.
MUÑOZ, Anna i FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930. Arxiu Tobella: Terrassa, 1986.