Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 28 de juliol de 2019

Cròniques de l'Antic poble de Sant Pere (3)


LA BIBLIOTECA POPULAR SALVADOR CARDÚS
Un dia gran per la barriada de l’Antic Poble fou el 24 de gener de 1959, quan es va inaugurar la biblioteca ubicada en el primer pis de l’antic Ajuntament de Sant Pere, amb la presència de les màximes autoritats locals, que van camuflar l’esdeveniment com un dels actes de la celebració del Dia de la Liberación.
A la biblioteca, que depenia de la Diputació, se l’hi assignà el nom de l’historiador de Salvador Cardús. Qui no recorda la seva primera bibliotecaria, la Magda Soler, solicita, amable, dolça amb el nens, instructiva amb els més grans.
Era una biblioteca dinàmica i instructiva. S’organitzaven recitals de poesia, representacions teatral, conferències. Però el que ha quedat en el record són les clases de català, els anys seixata i en ple franquisme, que impartien personalitats com Paulina Pi de la Serra, Anna Santamaria, Carles Puig, entre altres.
Amb la inauguració de la Biblioteca Central, la popular biblioteca tancava les seves portes després de quaranta anys d’activitat, el novembre de 1997.
Magda Soler, la primera bibliotecaria / AMAT
 
Usuraris de la biblioteca / AMAT
 
PETITES NOTES DE LA PREMSA TERRASSECA DEL SEGLE XIX
En el diari El Tarrasense del 29 de març 1891 recollia la noticia següent:
«A altes hores de la noche del miércoles último a los gritos de una mujer salieron los vecinos a la calle del Carril de San Pedro y cual no fue su asombro al ver a una mujer que en paños menores corria como un galgo y tras ella en el mismo ligero traje, a su amante esposo con un garrote en la mano. Misterios matrimoniales que proporcionaron un susto a muchos y un rato de broma a otros».

Maria Baldún, prostituta nadiua de l’antic poble de Sant Pere de Terrassa, apareix reiteradament en la documentació de mitjants segle XIX (lligall documental 1854-56 de l’Arxiu Històric Municipal de Terrassa) en funció de la seva professionalitat. Maria Baldún oferia els seus serveis en plena Rambles barcelonines. Periòdicament era retinguda per la policia i retornada a la seva localitat d'origen, Sant Pere de Terrassa, amb un ofici que proclamava la necesitat de vigilar que no surtís del poble. Els oficis eren signats pel governador civil, Cirili Franquet. A mesura que es prodigaven les detencions a Barcelona, els oficis retornaven a la prostituta a la ciutat. Aquesta situació arriba a provocar la crispació de les autoritats barcelonines, que interpell·len l’alcalde local perquè tingui cura de recluir aquesta ciutadana tant peculiar.

Els dies 2 i 3 de juny del 1895 es celebrava la Festa Major del poble, en varis actes religiosos i lúdics. Un d’aquest últims eren els esperats i concorreguts balls amenitzats per l’orquestra Antigua Trullasos, que es desenvolupaven en l’envelat aixecat a la plaça de l’església. En aquest balls als joves terrassencs i altres forasters se’ls feia pagar 4 rals a la tarda i 8 rals a la nit.
Però el més singular d’aquest any va ser l’edició del programa de festes en català, la qual cosa no era gaire habitual. El diari Egara de Terrassa es congratulava del fet: “celebramos que se hayan impreso en catalán los programas de la fiesta mayor en una poblacion de tantas tradiciones como aquellas. Asi han dado aquellos vecinos una muestra de independencia ante la rutina dominante”

Josep Ignasi Rodó en les seves memòries sobre els fets de les guerres del Francés i les carlines en diu «que el dia 11 de febrero de 1834, fueron capturados por las fuerzas de Don Francisco Jornet, cabo de las rondas volantes de Sabadell, en la casa de campo llamada Soler del Barquí, condado de Centelles, 29 cabecillas carlistas de los más caracterizados, entre estos D. Pablo Viver y Anglada sastre de S. Pedro de Tarrassa.
Este infeliz fue pasado por las armas en dicho pueblo, el dia 13 de febrero y la misma suerte les cupo á sus demás compañeros, que fueron fusilados en sus respectivas poblaciones, Francisco Parés (á) Bogarro en S. Feliu de Codinas, José Manat en Castelltersol. Tambien fueron conducidos en los presidios de Ultramar Bartolomé Barcelona de Ullastrell, Lorenzo Gotsens de Olesa y Pablo Betet de Rubí». Pau Viver de 30 anys, fill de Tomàs Viver i de Teresa Anglada,  va ser afusellat a la matinada del 13, a la plaça de l'església després de prendre la comunió. Fou enterrat al cementiri de Sant Pere.

CA LA LAIA, CALA PACA, CA L’ANGLADA
Ca la Laia era un local d’esbarjo situat a l’actual núm. 88 del carrer Major de Sant Pere, igual que altres lloc arreu de la citat per anar a ballar de principis de segle o potser d’abans. Allà s’organitzaven els anomenats “balls de patacada” i també alguns actes de la Festa Major del barri. La proliferació de partits polítics terrassencs que volien “clientela” del barri varen començar a fer acte de presencia, el monàrquics al saló Imperial, els de Fraternitat Republicana a la Casa del Poble, amb locals a la carretera de Matadepera i, l’Agrupació Catalanista  al Casal Nacionalista del carrer Major de Sant Pere, es a dir ca la Laia. El cop d’estat del Miquel Primo de Rivera va fer plegar veles als locals catalanistes. Quant es proclamà la Republicà, ca la Laia ja s’havia transformat en una tenda de comestibles.
Després de la guerra regentava la tenda, la Paca i més endavant els seu fill Josep Anglada. Amb el temps l’establiment és va convertir en un petit “carrefour”, una botiga-adrogueria on és podia trobar de tot; des de comestibles a pintures. Era una botiga reconeguda a Terrassa i arreu de Catalunya. Es els excursionistes i espeòlegs la freqüentaven a la reserca de carburo pels seus llums.
A la dreta, ca l'Anglada / AMAT

Cap els norata va tancar i es van contruir un edifici de pisos. Cal apuntar que darrera de cala Paca hi havia un corraló amb habitatjes. Al costat de la botiga un passadís que portava als darreres. Per cert, que hi havia un antic projecte, que no va veure la llum de enderrocar la botiga i continuà la carrer de Bonaventura Castellet fins el torrent Monner.




dissabte, 13 de juliol de 2019

Cròniques de l’Antic Poble de Sant Pere (2)


“LES MONGES DE SANT PERE”

Aquest any el col·legi de Santa Teresa de Jesús del carrer Major de Sant Pere celebra el 125è aniversari de l’establiment de les Germanes Carmelites Terciàries Descalces al poble de Sant Pere. Era un onze d’abril de 1889 i el primer lloc on van assentar la seva comunitat fou al núm. 68, per més tard, traslladar-se al núm.19, on ara hi ha el col·legi.
La seva arribada va ser possible gràcies al bisbe de Barcelona, Jaume Català que va voler instaurar un col·legi religiós al poble de Sant Pere.
Les monges van tenir una dedicació constant en l’ensenyament al llarg dels anys del qual les àvies del barri en guarden bon record.
Convent col·legi de les monges de Sant Pere / AMAT

L’any 1930 per indicació del rector Homs es desdoblaren i s’establí un grup de monges a la barriada de Can Palet. Dos anys més tard aquesta barriada fou declarada parròquia. Les monges feren les seves funcions d’ensenyament fins al principi de la guerra.
El veïnat de Sant Pere va ser testimoni, el juliol del 1936, de com des de dalt de la carretera de Matadepera baixava un brogit de gent que es dirigia  al convent de les Carmelites i després de saquejar-lo, tirant atuells per les finestres, cremaren mobles i imatgeria al pati de l’escola.
Després de la guerra, l’escola recuperar el seu tarannà. Als anys 60, el vell edifici ja no podia acollir totes les necessitats que es requerien per l’ensenyament i  el convent va adquirir les vivendes dels dos costats per millorar la demanda d’escolarització.
L’any 1989 l’escola va celebrar els seus 100 anys i l’any 2014 el 125è aniversari.

EL CARRER DEL FERROCARRIL: UN CAS INSÒLIT.

L’any 1856 arribava la línia del tren a Terrassa. Ja que el preceptors o interessats en la arribada del tren eren els terrassencs, l’estació es va construir dins el terme de Terrassa tot i que les cases que hi havia més a prop eren les del poble de Sant Pere de Terrassa. La línia es va construir el seu pas per la part nord del poble de Sant Pere.
Uns anys després, el 1861, es van començar a construir les primeres cases al llarg del camí de Montserrat (actual carrer de Bonaventura Castellet). Poc a poc aquestes cases van començar a tenir eixida per la part del darrera a tocar la via del tren. L’espai reservat entre aquestes cases i la via, el santperencs l’anomenaven «carrer del Ferrocarril». L’altra banda de la via, en terres d’en Sal·lari també es començà a edificar cases formant un carrer que igual que el del sud s’anomenà carrer del Ferrocarril.
El pas d'un Via Crucis pel carrer del Ferrocarrils / AMT
L’any 1883, l’Ajuntament urbanitzava el tram que anava des del carrer de Sant Llorenç fins a l’estació. Es plantaren un seguit d’arbres plataners i s’anomenà al vial Passeig del Vint i dos de Juliol. Poc a poc es va anar edificant des de l’estació fins al torrent de Vallparadís, límit dels termes de Terrassa i Sant Pere. Quan el poble de Sant Pere va ser agregat a Terrassa es produïren una sèrie de canvis de nom dels carrers de Sant Pere i la continuació del Passeig per sobre del nou barri de Sant Pere se l’anomenà passeig del Vint i dos de Juliol. Però sorprenentment el tram per sobre de la via continua amb el nom de carrer del Ferrocarril. És el tram que va de la carretera de Matadepera fins al carrer del Ferroviaris. És un carrer que se li assignà la numeració seguida de les cases, del número 1 al 14.
Al estar a l’altra banda de la via, era un carrer que passava bastant desapercebut.
Durant la dictadura, el tram des de l’estació del nord cap a l’oest es va anomenar Espinosa de los Monteros, i el tram en direcció a l’est, Héroes de Codo.
L’any 1994, el gran somni dels terrassencs de suprimir la barrera de ferro que separava el sud del nord de la ciutat, es feia realitat amb el soterrament de la línia del tren. El lliurament de l’espai que ocupaven les vies es va urbanitzar com una gran avinguda, un vial modern i dinàmic adaptat a les persones i a la circulació rodada. Des de no fa gaire es pot circular, gairebé íntegrament, per un carril-bici.
Però el cas singular és que el carrer del Ferrocarril va continuar conservant el seu nom, donant-se la circumstància, probablement no es doni en lloc, que dins un carrer n’hi ha un altre amb un nom diferent.

LA COLLA DE LA SARDINA

Després de la Guerra Civil, l’associació veïnal estava prohibida. Però els veïns del carrer Major de Sant Pere no deixaren, per això,  perdre les seves festes i costums; la Festa Major o l’enramada de la professor de Corpus.
Durant els anys quaranta, una família que es volia banyar a la platja, agafava el tren i anava als banys de Sant Sebastià o de Sant Miquel, a la Barceloneta. Però cada any els veïns del carrer organitzaven una anada col·lectiva a la platja de Castelldefels. Aquest grup s’anomenava la Colla de la Sardina i el dia ideal per anar-hi era el Dia Nacional del 18 de juliol, doncs aquell era l’únic dia de l’any que es podia anar per les carreteres en camió transportant gent asseguda en banquetes. Més endavant els viatges es van fer amb autocar.



A Castelldefels es feia parada a un merendero equipat amb vestuaris. Abans d’anar la platja es posava a la fresquera del pou els melons, síndries i queviures per l’àpat del migdia. Al matí, tots a la platja, on una de les atraccions era inflar dos neumàtics de camions per jugar a l’aigua.
Al migdia, el dinar col·lectiu i altre cop a la platja per la tarda. La tornada al vespre encara era clar.
L’any 1947 els veïns van coincidir en quelcom “exòtic”. Dues turistes alemanyes. Potser les primeres que venien a Catalunya. I això que la seva guerra només feia dos anys que havia acabat. Els veïns volgueren fer-se una foto amb elles.

CARRER DE BONAVENTURA CASTELLET

Quant es van construir les primeres cases del que seria el poble de Sant Pere, aquest indret eren terres del derruït Mas Ribot i Sadurní.
L'any 1859 es van construir les primeres cases, les actuals amb el núm. 9,11 i 13. Les cases 6 i 8 actuals foren edificades el 1861 i el 1877 es completaren els actuals núm. 1,3,5 i 7.
L'any 1883 s'aprovà un projecte per obrir el carrer a llevant, és a dir, perllongant el carrer fins l'actual carrer de Puig i Cadafalch, però no passà mai de ser un corraló.
El carrer Castellet / AMAT
Fins l'any 1904 aquest carrer portava el nom de Montserrat, ja que el seu traçat era l'antic camí per anar a Montserrat des de Sant Pere. Amb l'annexió del poble a Terrassa, va quedar amb el nom duplicat, i es va canviar pel de Castellet.
Bonaventura Castellet i Baltà (Terrassa,1825 - Argentona,1890). Farmacèutic i enòleg. L'any 1865 va publicar Enologia espanyola, un estudi sobre els vins a Espanya i Vinicultura y enologia, que estudiava el conreu de la vinya a Espanya i el tractament dels ceps.

dissabte, 29 de juny de 2019

CRÒNIQUES DE L’ANTIC POBLE DE SANT PERE (1)


EL POBLE DE SANT PERE A LA GUERRA DE PORTUGAL

L’any 1756 a Europa va esclatar la Guerra dels Set Anys. Era una lluita entre Gran Bretanya i França per la supremacia colonial d’Amèrìca del Nord. Aquest conflicte va derivar en un guerra europea entre la Gran Bretanya amb els seus aliat Prusia contra França i Àustria, al que se hi afegirien pel mig Rússia i Suècia i, més endevant Espanya.
El rei Carles III
El rei Carles III per tal de portà a terme la guerra va demanar l’ajut als pobles de Castella, Aragó i Catalunya. Aquest segons la importància d’ells oferien més o menys quan podien per sortir del pas. A més de tropa feia falta transport per la intendència. Hi això va ser el que fa oferir el poble de Sant Pere de Terrassa; un carro i tres mules.
El 2 de novembre 1762 es reunia el Consell de la Universitat Forana de Terrassa per aprovà l’acord següent:
«Els regidors s de la Universitat forana de Tarrassa baix firmats, en attenció que Francisco Salas y Vives pages de la Parrochia de Sant Julia de Altura, terme de la part forana de Tarrassa, ab son carro ab tres mules està destinat per anar a transportar los pertretxos de guerra per los seveys del Rey (q. Deu guart) en la campanya de Portuga, attenent  les contingencies y perill que hi hà en una campanya y poden esdevenir en un camí tan llarch de mes de 200 llegues exposantse  a perdre dit carro y mules: convenen y prometen a dit Salas y Viver, donarli y pagarli en lloch y compensació de la contingencia en que se exposa de perdre a las mulas ó alguna de elles; la quantitat de 75 lliuras barcelonesas, a més de lo extipendi diari que lo Rey dona per cada carro y mulas pagadoras de diners de la bonificació que la Magestat ha fet a dita Universitat forana per rahó del valiment del trenté dels anys 1741-42, 43 y 44. Y perque conste fem la present en Tarrassa 2 novembre 1762, Josep Carbonell y companys».

Per tant, podem dir que el poble de Sant Pere va participar a la Guerra de Portugal, això si amb un carro, tres mules i un santperenc..
La Guerra dels set anys va acabar nefastament per Espanya el 1762.

L’EMBRANCADA (ENRAMADA) DEL CORPUS

El Corpus de Sant Pere tenia com a fet peculiar l’embrancada de façanes. El veïnat s’apropava al bosc per proveir-se de branques que transportaven en carros i en camions. Tot seguit guarnien les façanes i es procedia a la confecció de catifes florals.
Professor del Corpus amb el carrer enramat/ Foto Casajuana-Arxiu Antic Poble
Aquest costum d’engalanar el carrer embrancant-los, que ja la trobem en diversos Corpus barcelonins del segle XV, era la manera que la gent senzilla aportava pel seu environament ja que econòmicament els resultava gratuït, puix només havia d’anar al bosc i recollir branques, heures i flors, principalment ginesta, pel seu bastiment. Aquesta vella tradició, a l’antic poble de Sant Pere, va subsistir fins l’any 1962.
Enramada del 1962 / Foto Casajuana-Arxiu Antic Poble
Embrancada de les façanes del carrer. Cada casa tenia dos fermats on es lligava la corda que aguantava l’embrancada. En alguna façana actualment encara queda algun fermat de mostra.

El poble de Sant Pere a finals del segle XIX/ Fons Baltasar Ragon-AMAT

Vers d’un santperenc publicat al diari Crònica Social el 8 de juny 1912

Per Corpus l’humil cristià
á Sant Pere sempre và

En el poble de Sant Pere
bonica costum hi há:
doncs cada any, per aquest dia,
els carrers fem enramà

No’ns dol el tallar les branques
dels abres qu’estan gemats;
per complaure am major gloria
a Jesus Sacrementat

Al ser la tarda ¡quin goig!
¡que preciós! ¡que bonic fá!
el veure aquell bé de Deu
de gentada qu’ens ve honrá

Aqui es veuen trajos bons
ve lo millor del veinat;
aqui hi ha amor, alegria,
pau, ditxa y tranquilitat

¡Y al venir la professó!
¡Quina gran majestat fá!
veureu a cada cantó
adornat y plé a vessar

¡Jo!...ja no se pas com dirho
No se si’m sabre esplicar...
Més dins mon cor hi ha deliri,
y’l senso fort palpitar

Y avans de la professó,
carrer Major, quatre, hi ha...
un que te cera molt bona
y barater la vendrá

          un vehí de St, Pere

dissabte, 15 de juny de 2019

Paulina Pi de la Serra


Paulina Pi de la Serra i Joly / Terrassa 1905-1991. Escriptora. Pionera de la participació femenina en la vida política i cultura. Fulla de Francesc Pi de la Serra i Mata de la Barata i de Maria Joly. El seu pare fou un home reconegut en l’ambient polític i cultural de la Terrassa de primers de segle i el primer director de l’Acondicionamiento Tarrasense.
Casament de la Paulina i el Carles Fliu
La Paulina als 18 anys es va casar amb Carles Feliu i se’n va anar a viure a Barcelona, Però al cap de poc temps va quedar vídua i va tornar a Terrassa, on inicia la seva activitat política. Fou presidenta de la secció femenina de la Lliga a Terrassa, i és a través d’aquesta activitat que aconseguí una beca d’estudis per anar a l’Escola de la Societat de les Nacions a Ginebra. En un viatge d’estudis a Itàlia viu l’esclat de la Guerra Civil i s’exilia a París, on coneix intel·lectuals, pintors, artistes i polítics, A partir del 1937, col·labora amb Cambó com a secretaria particular,
La Paulina va tenir una filla secreta amb el diplomàtic Joan Estelrich tots dos vinculats a la Lliga Regionalista. Helena Feliu Pi de la Serra que l'any 2012 va publicar la novel·la Pecat original en la que va destapar la relació i la seva història. L'Helena va néixer a Suïssa, durant un viatge que Paulina va tapar amb una beca i es va criar a casa d'un matrimoni de Gràcia.
Una classe de català a la Biblioteca Salvador Cardús / AMAT
Una greu malaltia dels seu pare la fa tornar a Terrassa el 1945, on participa des d’Amics de les Arts en la represa cultural i en la divulgació de la llengua catalana per mitjà de la narrativa, la docència i programes de ràdio. Va pronunciar nombroses conferències, convertint-se en un referent cultural de la resistència antifranquista. El 1963 va impulsar la constitució d'un centre de la Unesco de Terrassa. Paulina va encoratjar al seu nebot Quico Pi de la Serra a convertir-se en cantautor.
Jurat del premi Ciutat de Terrassa de Teatre Amateur / Proc. Miquel Verdaguer

L’any 1983 la ciutat  li va retre un homenatge i se li va concedir la Medalla de plata de la ciutat. El seu retrat figura  a la galeria de Terrassencs il·lustres de de 1992.
Concessió de la Medalla de la Ciutat / Fotos Francino
El seu retrat a la Galeria de Terrassencs Il.lustres
També, el 11 de desembre 1991 l’Ajuntament aprovà posar a un espai de la ciutat amb el seu nom: plaça de Paulina de la Serra, a la confluència dels carrer Gasòmetre, Azcárate i Vinyals, Era un lloc que havia estat la llera de la riera del Palau, quan aquesta abandona la recta la la rambla per desviar-se cap a llevant per continuar pels darreres de la plaça del Segle XX. A principis  del segle passat va projectar una plaça a l’espai esmentat o mes de l’actual estació d’autobusos, posa-li el nom del segle XX, Però una part  de l’espai fou ocupat posteriorment per construir-hi l’escorxador, i el nom de la plaça es va adjudicar a una altre lloc prop l’antiga fàbrica Vinyals, és l’actual plaça del Segle XX i de la qual el barri ha pres el nom,
Camp del Belil 1910 / Fons Baltasar Ragon-AMAT
On ara hi ha la plaça Paulina de la serra hi havia ,l’any 1910, el camp del Belil primer terreny on es va jugar el Joung’s Club Terrassa, antecessor del Terrassa FC.
 
La plaça dedicada a Paulina Pi de la Serra
Actualment la plaça està dedicada a tota classe de jocs infantil i es lloc de pas del transit que per carrer Joan Mompeó van a la recerca de la carretera de Rubí

Fonts consultades
PAULINA PI DE LA SERRA. Garreta, Jordi. Diario Terrassa.  F.S., 8 juny 1991, p. 3
UNA MEMORIA VIVA. PAULINA PI DE LA SERRA. Rovira, Joan. Diario Terrassa.  Magazine, 26 agost 1995, p. 20

dissabte, 1 de juny de 2019

La senyora Rosa Margarita Terrassa


A finals de l’estiu del 1996, un matrimoni de Puerto Rico de creuer pel Mediterrani va recalar a Barcelona. Mirant un mapa van veure que prop de la ciutat comtal hi havia una població que s’anomenava Terrassa. Encuriosits, es van arribar fins a la nostra ciutat, doncs la senyora es deia Rosa Margarita Terrassa i volien saber d’on provenia aquest nom.
Es van presentar a l’Oficina de Turisme i de rebot a l’Arxiu Municipal de Terrassa. Allà s’assabentaren d’on provenia el nom de la nostra ciutat.
Rosa Margarita Terrassa
La sorpresa pels arxivers que els van atendre va ser quan la senyora va explicar que l’avi havia emigrat a Puerto Rico procedent de Mallorca. A Catalunya, quan va morir Blanca de Centelles i Terrassa, castlana del Castell de Vallparadís, sense descendència es va perdre el cognom Terrassa. No és el cas de Mallorca ja que actualment encara hi ha mallorquins amb aquest cognom. El motiu és que el rei Jaume I, l’any 1229, per la seva campanya sobre la conquesta de Mallorca, va reclutar cavallers i peons catalans dels pobles de Catalunya. El castlar del castell de Vallparadis Guillem III de Terrassa aportà una host capitanejada pel seu fill Berenguer i els cavallers del terme, Bernat de Puig, Pere de Fàbrica i Bernat de Toronges i uns quants peons. Així fou com Berenguer de Terrassa es va veure involucrat a l’aventura mallorquina.

Us recomano veure en aquest blog “Terrassencs a la conquesta de Mallorca”.
http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/05/terrassencs-la-conquesta-de-mallorca.html

L'any 1233, del repartiment que Nuño Sanç en nom del rei, va efectuar de les terres conquerides a favor dels nobles i cavallers, va consignar possessions per Berenguer el qual s'assentà a l'illa, fundant la branca dels Terrassa de Mallorca que ha arribat fins els nostres dies.
La senyora Terrassa i el seu marit / Diari de Terrassa- Ricard Domènech
La senyora Rosa Margarita Terrassa i el seu marit quedaren sorpresos, igual que els arxivers, ja que per ells era una hipòtesi que els visitants fossin descendents del Castell de Vallparadís que s’hauria de documentar, i que, per tant, probablement fos una descendent del llinatge dels Terrassa.
A la tarda d’aquell dia convocaren al mitjans de comunicació per assabentar-los que probablement la saga dels Terrassa havien tornat per un dia al Castell de Vallparadís.
Els arxivers acompanyaren tan inesperats visitants a la visita guiada pel Castell. I davant la roda de premsa, la senyora va confessar “mai vaig pensar que aniria a parar al castell del meus possibles avantpassats. Nosaltres venien amb els referents de Mallorca. Som els únics de Puerto Rico amb el cognom Terrassa. Va ser una casualitat que quan al comprar un llibre turisme i vàrem veure que prop de Barcelona hi havia una ciutat que es deia com jo, llavors vaig sentir curiositat per veure-la”.

Aquesta afirmació de que Rosa Margarida fos descendent del llinatge dels Terrassa potser és molt agosarada, però les peces encaixen tot i la falta de documentació.

dissabte, 18 de maig de 2019

Els cementiris de Sant Pere


El perímetre urbà que ocupen les esglésies de Sant Pere i l’antic poble de Sant Pere, ha estat al pas del temps, “lloc de repòs etern”.

Ja en època romana, els llocs d’enterraments eren fora de la població, arran dels camins, tal com estaba establert al costumari romà. Els egarencs eren inhumats al costat del camí que anava d’Ègara a Aquae Calidae (Caldes de Monbui), majoritàriament als patis del carrer Puig i Cadafalch o del carrer Major de Sant Pere, on ha estat freqüent les troballes arqueològiques, principalment de tombes, algunes d’elles de les anomenades de tègula.
Tomba de tègula romana (aprox. segle II), trobada als patis del carrer Major de Sant Pere l'any 1986/ procedència Joaquim Verdaguer
Amb l’arribada dels cristianisme, els enterraments es concentraven a les sagreres, espais al voltant de les esglésies de Sant Pere, tal com ho desmostren les 18 tombes de l’època de l’alt medieval que els arqueòlegs van trobar durant les excavacions de l’any 2003.
Durant segles, dites tombes havien quedant sepultades per quasi un metro de terra que el temps i les riuades havien anat, paulatinament, deixant a l’oblit.


Entrant al segon mil-leni, la part forana i, més tard, l’incipient prepoble de Sant Pere, varen tornar a fer els enterraments a la sagrera de les esglésies i a l’interior de Santa Maria, on trobem les sepultures de cavallers com en Muntanyans o dels priors Busquets, Sabat i Gaspar.

L’any 1458 dins el cementiri es varen reunir el Consell de Filigresos per acordar cercar un pintor que decorés un altar de l’església. Ja al segle XVIII, el cementiri estava configurat amb una fil-lera de ninxos a la paret nord de Santa Maria, a llevant de Sant Miquel.
Arran la tanca que separava aquestes esglésies de la parroquial de Sant Pere hi havia dos panteons que hem de suposar que els seus propietaris eren famílies benestants del poble de Sant Pere.
Entrada al cementiri de Sant Pere / Baltasar Ragon-Amat
Els nínxols de la paret de Santa Maria /Fons Baltasar Ragon. AMAT
El cementiri / Usbaldo Iranzo -Museu de Terrassa
L’any 1904, quan va tenir lloc l’anexió del poble de Sant Pere a Terrassa, entre altres acords, el consistori terrassenc el 19 de juliol de 1904 acordà; «Se sancionó el acuerdo adoptado por la Junta Local de Sanidad, acerca de la conveniencia del inmediato cierre del cementerio de S. Pedro de Tarrasa por no reunir ninguna de las condiciones que en materia de cementerios establece la vigente legislación y especialmente porque se halla dentro de poblado, y en tal concepto debe desaparecer por estar terminantemente prohibido; y se acordó no permitir en lo sucesivo enterramiento en la fosa común ni en nincho de alquiler de dicho cementerio, y por lo que respecta á los de propiedad particular del mismo, la Comisión de Gobernación proceda al estudio é instrucción del aportuno expediente para su clausura definitiva».
Interior del cementiri / Fons Baltasar Ragon-AMAT
L’any 1906 s’exhumaren els cadàvers traslladant-los al Cementiri de Terrassa (el Vell). Es desmantellaren les rengleres de nínxols i es procedí a les primeres intervencions arqueològiques. Els primers resultats van ser el descobriment de tres tombes romanes, fragments de ceràmica i monedes de coure.

Els nínxols de darrera Sant Miquel / I, Pauli i L Bartrina -Museu de Terrassa

Desmantellament del cementiri / Fons Baltasar Ragon-AMAT

Fonts consultades:
FERRAN,Domènec. Ecclesiae Egrarenses. Les esglésies de Sant Pere. Lunweg. S.L. Terrassa 2009.
Ajuntament de Terrassa. Acte del Ple del 19 de juliol 1904

dissabte, 4 de maig de 2019

Balbino Cuscó Raventós, rector de Sant Pere durant la postguerra.


Acabada la Guerra Civil, el bisbe de Barcelona, Miguel de los Santos Díaz Gomera, anomenà rector de la parròquia de Sant Pere a mossèn Balbino Cuscó que substituïa a l’anterior rector mossèn Josep Homs assassinat l’any 1936. Balbino Cuscó ja coneixia la parròquia de Sant Pere, ja que el 1936 fou enviat pel Bisbat per ajudar, en qualitat d’ecònom, a mossèn Homs.
Durant la guerra, mossèn Balbino havia estat amagat a Gavà.
Mossén Balbino Cuscó / Proc. Familia Cabonell Estape de Gava-Rafael Arózteguí
Quan va prendre possessió de les esglésies de Sant Pere, es va trobar com a primera tasca haver d’adecentar-les per tal de poder fer la funció que tenien encomanada. Mentre succeïa això i per decisió del rector, el Casal de Sant Pere va acollir les funcions dedicades al culte parroquial, misses, confessions, comunions, enterraments, bateig, etc.
Fins el 2 d’abril no es va restablir el culte a les tres esglésies de Sant Pere. Entre d’altres, una de les tasques que emprengué el rector va ser la de reorganitzar l’apostolat dins el marc de l’Acció Catòlica, creant les diferents branques: homes, dones, joves i aspirants.

Una de les primeres decisions va ser treure i traslladar la campana de Sant Maria i col·locar-la, el 4 de setembre de 1939 al campanar de Sant Pere, a l‘espera de penjar noves campanes.

Aquestes arribaren dos anys després. El 20 d’abril de 1941 foren beneïdes per mossèn Balbino Cuscó, les quatre noves campanes que s’havien de reintegrar al campanar de l’església de Sant Pere. Amb la presència de l’alcalde Joaquim Amat i del comandant militar Francesc Armengol, actuaren de padrins; Antoni Sala en representació del comte d’Ègara, Alfons Sala i de Mercè Amat de Sala; Adelaida Costa, vídua de Vallhonrat, i Domènec Vallhonrat Costa; Joan Marqués i Maria Roumens de Marqués; Salvador Carbonell i Vicenta Marcet.
L’acte va estar amenitzat per la banda municipal de música.



Benedicció de les noves campanes / Proc. Familia Cabonell Estape de Gava-Rafael Arózteguí

La Parròquia recuperà les processons de Rams i de Corpus. En aquesta última (de Corpus), va recuperar la tradició d’enramar les façanes de carrer, amb la complicitat del veïnat.
Recuperació de la processó del Corpus / Proc. Familia Cabonell Estape de Gava-Rafael Arózteguí
Un dels segells que deixà Mossèn Balbino va ser la restauració de la capella del Santíssim Sagrat Cor, inaugurada el 25 d’abril de 1948.
Aquell mateix any, el tercer diumenge de Pasqua va beneir la bandera dels Homes d’Acció Catòlica.

Benedicció de la bandera dels Homes d'Acció Católica /
                                               Proc. Familia Cabonell Estape de Gava-Rafael Arózteguí


El mes de juliol abandonà la Parròquia al ser destinat a la de Santa Madrona de Barcelona. El va substituir mossèn Jaume Crespi procedent de la parròquia d’Esparraguera.

Fonts consultades:
La Vanguardia 22 de juliol 1948
TRENCS, Marià. Cents anys de vida religiosa. 1877-1977. Caixa de Terrassa. 1977.
CASALS. M. Teresa, GARRICh, Josep, VERDAGUER, Joaquim. El Casal de Sant Pere pas a pas 1930-1990. 1993
Família Carbonell Estapé de Gavà