Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 21 d’abril de 2018

Els barris de Les Arenes, La Grípia i Can Montllor

Al sector esquerra de la riera de les Arenes, entre la carretera de Castellar i la línia del tren, hi ha tres barris units en una sola associació de veïns. La totalitat del barri està assentat en la carena per on passa l’antic camí del Monjos, per tant una vessant dóna a la conca del riu Llobregat i l’altra al riu Besós.
El barri de les Arenes 1955 / Fons Baltasar Ragon-AMAT
El barri més antic és el de Les Arenes que deu el seu nom a la riera que està a tocar. En un principi, també se’l coneixia com “la Molineta” o el “Pueblo Seco”. Aquest últim nom es devia a la important falta d’aigua en aquell sector. Després de la Guerra Civil s’establiren els primers immigrats a redós del l’antic camí a Sabadell, però és a partir dels anys 50, que es poblà amb cases d’autoconstrucció formant un barri marginal sense llum, aigua, ni cap mena de servei. Tot i que el barri està al costat de la riera, la seva situació aturonada la va preservar dels estralls de la rierada del 1962. La lluita veïnal dels anys 60 i 70 aconseguí l’arribada dels serveis mínims per subsistir. 

Escola Joan XXIII / AMAT
Es podia distingir en dos barris: barri de baix, al costat de la riera, i el de dalt, entorn els carrers de Sierra Nevada, La Panadella i Mon Perdut. Cap l’any 1957 es donà un primer brot associatiu veïnal, que aconseguí  portar l’enllumenat a les cases i la construcció del clavegueram. No va ser fins l’any 1963, que es va celebrar la primera assemblea de l’Associació de Veïns. L’empenta dels fundadors i, en especial del pare escolapi Alexandre Garcia-Duran, va donar personalitat pròpia al barri, solucionant un a un els problemes que patia. 
El pare Alexandre Garcia-Duran
La inauguració del Centre Social significà una de les culminacions desitjades pel barri. La millora urbanística i en equipaments realitzada a finals de segle ha girat com un mitjó l’estructura del barri.
La zona de les Arenes l'any 1958 / AMAT
El barri de Can Montllor rep el nom de la masia de Can Motllor, encara existent. La documentació més antiga que es disposa del mas és de l’any 1209, fa referència al mas Monteroles de Guillem Mosterol tot i que se sap que abans es deia mas Isarn. La zona havia estat sempre agrícola i la primera casa que hi va haver arran de la carretera va ser un bar que donava servei al soldats del campament militar. La resta de cases es van anar edificant arran del bar davant del Grup Sant Llorenç, a l’altra banda de la carretera de Castellar, aprofitant el serveis que oferia el fet d’estar a prop de l’esmentat grup d’habitatges. A part de l’aigua i la llum, també es disposava del transport d’autobusos que arribaven al polígon de pisos. En general, predominen les naus industrials. La seva expansió cap l’est a la recerca del torrent de la Grípia porta al barri a casar-se amb el de la Grípia.
Can Montllor / Pepita Massana
Pel què fa a la Grípia, cal dir que la paraula té diverses accepcions. Una d’elles, la més genuïna, és la de pessebre o menjador per a les bèsties. Tanmateix, un ús popular d’aquesta paraula, l’assigna a una plaga de grip, i fins i tot a una comunitat de gent pobre i més aviat destirotada. El cert és que el barri porta el nom del torrent de la Grípia que neix prop de Matadepera i va a desembocar al riu Ripoll per després fer-ho al Besós, i el topònim ja és conegut al segle XVIII. El barri prèn forma arran de la construcció dels anomenats “Pisos de la Grípia” per part de VIMUTESA. Pel seu creixement, tant cap el nord com cap el sud, portà el barri a ajuntar-se amb els de Can Montllor i les Arenes.
Plaça de Federico Lorca / Joaquim Verdaguer
L’any 1984 es va formalitzar la unió de les Associacions de Veïns de la Grípia i Les Arenes, a la que es va afegir el veïnat de Can Montllor mancat d’associació pròpia. Per tant naixia l’Associació de Veïns de Les Arenes, La Grípia i Can Montllor sota la presidència de José Fernández.

Fonts consultades:
BATALLA, Vicenç. Montserrat i Sant Llorenç, els primers pisos per a Immigrants. Al Vent núm. 73. setembre 1984. p. 23-28
CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joan; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 2

dissabte, 14 d’abril de 2018

El Pilar de Sant Fruitós de la vila de Terrassa


En l’època medieval a llevant de la plaça Major de la vila de Terrassa, al costat del portal de la Creu —anomenat també de la Font—, hi havia l‘esglesiola de Sant Fruitós o del Roser, i davant d’aquesta una porxada que reposava al frontal de l’església i al lateral de la muralla. L’altre extrem s’aguantava per una columna anomenada “pilar de Sant Fruitós”, que era notòria i freqüentada pel fet que era el lloc on s’afixaven els bans dels afers públic de la vila i de Catalunya. També es feia servir per penjar-hi desafiaments per raons d‘ultratge.
També era on es treient el “drapets al sol” o dit lleuguerament, era la ràdio o la televisió de l’època. El porxo i el pilar eren el rovell de l’ou dels afers vilatans.
A la columna hi havia una argolla on es lligaven els blasfems i lladres per a vergonya i escarni públics.
El porxo era el lloc més freqüentat i constituïa un fidel reflex de la vida quotidiana i política de la vila. Els ancians acostumaven a asseure’s als bancs de sota el porxo per fer-la petar.
Església i pilar de Sant Fruitós / Dibuix de Jeroni Font

Era el punt de trobada per les mesures oficials del blat que es guardaven dins l’església, ja que les contractacions del blat es realitzaven en el mateix porxo. Fins i tot en ple juliol s’havia convocat al porxo el Consell de la Vila, probablement per la calor que s’oferia dins la casa de la vila.
Terrassa medieval
En el pilar molt sovint apareixien cartell de desafiament que generalment eren penjat de nit. L’historiador Salvador Cardús va fer un recull d’aquest reptaments que són un reflex de la literatura amprada del moment.
“ Lluis Torra, a l’any 1433, declara que fou desafiat al trull de Pere Parellada, on hi era per a desfer olives. Diu que «V homens eren un ab lanza e los quatre ab ballestes tots ab bones cuyrasses».
Gabriel Bosch, l’any 1444, va posar un cartell a la plaça que deia: « A En Barnat Janer de Aulesa, Lo quins vol batra ab vos. Gabriel Bosch de Terrassa».
L’any 1463, Antoni Pere denuncia que Joan Aymerich li ha dit que «no anís ab en Casanovas, si no quet tingues per desafiat».
En el 1500, «Jo Pere Paralada de la vila de Terrassa desafiu lo Jaume Gili Notari, Maduixer de Sent Julià, an Gabriel Arnella fil den Maurici Arnella de Terrassa, en Roque, Busquets major de dies i asso fas per la que han feta a mon Para».
En Jaume Torrella, a l’any 1501, desafia a Miquel Roure pel cartell següent: Com sia vingut a noticia mia que aveu tallat los roures i altres arbres del mas farrés jo hos desafie».
El pilar de Sant Fruitós / Dibuix de Goliard-Museu de Terrassa

La construcció de la església del Sant Esperit i supressió de les muralles i el portal de la Font va fer que s’enderroquès la capella i en conseqüència el pilar.

Fons consultades:
CARDÜS, Salvador. Terrassa Medieval. Talers Gràfics Joan Morral. Terrassa 1960.
Museu de Terrassa. La Torre del Palau. El Castell i la Vila de Terrassa.1999
DOMÊNECH, Josep M. Història breu de Terrassa. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa. 1972

dissabte, 7 d’abril de 2018

El Frente de Juventudes de Terrassa


Terrassa al final de la guerra civil, fou ocupada per les tropes franquistes i els falangistes es feren amb el poder municipal a través de la «Jefatura Local del Movimiento”.(vegeu en aquest blog “La Falange a Terrassa”) http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2016/10/la-falange-terrassa.html

Els primers anys ocuparen com a Cuartel de la Falange, el magatzem Freixa del carrer Sant Pau, fins que es van traslladar a l’Antic Ajuntament del Raval de Montserrat. En el baixos imprimien el Diari Tarrasa i, després el Tarrasa Información.
Cuartel del Frente de Juventudes / Fons Ragon-AMAT
Els falangistes van incautar l’edifici del Círcol Egarenc, al carrer de Sant Pere, on instal·laren el Frente de Juventudes per donar cobertura a la joventut amb el  Servicio Nacional d’Educación Física, Ciutadania y Premilitar, del qual sorgiria l’Organización Juvenil Española-OJE i  Educacion i Descanso. En aquells amplis salons es podia disfrutar de l’oci i de l’adoctrinament falangista.
En un principi, el nombre d’afiliacions va ser notable degut a l’obligatorietat d’afiliar-se, principalment la joventut, no pas per un veritable interès dels terrassencs pel nacional-sindicalisme. Es repartien dues classes de carnets: el de militant i el d’adherit. Amb el pas dels anys l’obligatorietat va minvar, però la Falange continuava controlant la joventut, en franca competència amb l’església i els seus centres parroquials. A les escoles s’impartia la Formación de l’Espiritu Nacional.
Desfilades paramilitars / Carles Duran-AMAT

Eren constants les desfilades paramilitars i les manifestacions patriòtiques o les concentracions del Frente de Juventudes. També las demostracions gimnàstiques al camp del Terrassa i els campaments de l’OJE.



Demostracions gimnàstiques / Carles Durant-AMAT

Campaments de l'OJE / AMAT
A la Falange terrassenca podien distingir-se diferents faccions. D’una banda estava formada per excombatents i membres de l’antiga dreta local, principalment de Renovació Espanyola, i per altra banda, d’un bon nombre de joves entusiastes amb la idea de la revolució nacional-sindicalista, molts d’ells de baixa extracció social.

Tot i així, la Falange no va tenir a Terrassa la força que tindria a altres llocs de l’Estat. Funcionava perquè tenia una comesa política, però no va tenir base social, i era manipulada sense escrúpols per l’oligocràcia local, molt més pragmàtica que dogmàtica. Sense cap mena de tradició a la ciutat, la Falange era una mena d’empelt fet créixer per força. Si bé és cert que la Falange arribà a tenir un bon nombre d’afiliats, no és menys cert que molts s’hi adherien pels avantatges socials que comportava.

Davant l’empenta de l’Acció Catòlica per fer-se amb la joventut, la Falange va crear el Frente de Juventudes i en el seu cas l’OJE per fomentar l’adoctrinament i l’esbarjo.

Al final de la Guerra Mundial, el 1945, i amb el feixisme derrotat, l’eufòria i la repressió ferotge minvà. L’Acció Catòlica entrà als òrgans de govern de l’Ajuntament. Des del primer moment acabada la guerra, l’Acció Catòlica a través dels seus centres d’ensenyament van contribuir en gran mesura a l’adoctrinament a la catequesi mentre els falangistes contribuïen en la seva instrucció de la formació de l’esperit nacional.

Als anys 60, la Falange queda, poc a poc, reduïda al Frente de Juventudes, la Sección Femenina i a generar l’estructura oficial del Movimiento.

Amb l’arribada de la democràcia els anys 70, la Falange desapareixia inexorablement del panorama terrassenc.


dissabte, 31 de març de 2018

El Parc del Nord


Quan el tren del Nord va arribar a Terrassa l’any 1856, l’estació es va construir a les afores de la vil-la al sud de les terres de Can Pous i prop del camí de Terrassa a Matadepera.
Van passar molts anys fins que l’estació va a passar a ser de primera categoria. Es va construir als terrenys per sobre de l’estació, aplanant-los fins al talús del carrer de Mossèn Pursals. Allà es va ubicar uns ramals de vies de servei com a molls de carga i descàrrega per traginar les matèries primes de les indústries terrassenques, com el carbó pel vapors o la sortida de productes tèxtils cap a Barcelona. En aquest parc ferroviari també hi havia una plataforma giratòria per canviar la direcció de les locomotores. Quan va arribar el tren electrificat, el complex també va disposar d’una petita central elèctrica.
L'Estació del Nord i els moll de carga / AMAT
Plataforma giratòria / Proc. Rafael Aróztegui
Amb el soterrament del tren als any noranta, va quedar alliberat les vies i els edificis de serveis de l’estació, que  juntament amb la recuperació d’un bon tram de la zona nord del torrent de les Bruixes, es va projectar la urbanització de la zona com a parc, presidit per dues altes torres de pisos.
També es deixà pas uns vials per enllaçar el Passeig 22 de Juliol amb el carrer de la Independència. D’aquesta manera es recuperava l’antic camí de Terrassa a Matadepera.
Soterrament del tren / Proc. Rafael Aróztegui
Soterrament del tren. Zona de carga i descarga / Rafael Aróztegui
El dia 15 maig de 1999 es va inaugurar aquest nou pulmó verd per la ciutat: el Parc del Nord. Ocupa 42.000 m² i està rodejat per vials per a vehicle i té més de 700 arbres de diferents espècies. 
Inauguració del Parc / Fotos Francino-AMAT
Aquell dia també es va inaugurar l’escultura Homenatge a Malevitx una de les obres més significatives de l’escultor basc, Jorge Oreniza, ubicant-la a la part est del parc. Aquesta escultura de Jorge Oreiza  té unes mides monumentals amb una alçada de 6x6 m. Feta en acer revestit de zinc i acabat amb una capa de pintura negra setinada. Té un pes total de 26 tones. Està emplaçat sobre una base de formigó de 6 x 6 m. Representa un assaig d’una rotació espacial a partir d’allò que l’artista anomena “les unitats Malevitx”
Parc del Nord / AMAT

Més endavant l’escultura es va reubicar a la zona Oest segon, degut a la construcció de l’estació del metro del Vallès. S’instal·là en el mateix parc prop del carrer de Bartomeu Amat, degut a la construcció de l’estació intercomunicadora amb els Ferrocarrils de la Generalitat (“el metro”).
Intercomunicador amb el Ferrocarrils de la Generalitat
Per dignificar l’espai del Parc i també pel seu deteriorament es va enderrocar l’edifici anomenat “pisos del ferroviaris” situat al extrem est del parc i es van reedificar-los al nou carrer dels Ferroviaris. La urbanització d’aquesta zona va donar pas a que el carrer de Mossèn Pursals comuniqués amb el carrer de Ponent.

dissabte, 24 de març de 2018

Els noms de Terrassa


Al llarg dels segles els noms de Terrassa han anat variant, han donat resposta a moltes realitats diverses i, ara, ens permeten disposar d’un patrimoni ric en records i àmpli en coneixement. Recollir els noms de Terrassa és recollir la manera com els terrassencs i terrassenques ens identifiquem.

ÈGARA [s.I dC – c.1290]

El nom d’Ègara correspon al de l’antic municipi romà ubicat dins el nucli urbà de l’actual Terrassa. Els testimonis documentals més antics d’aquest topònim són dues inscripcions romanes de dos pedestals del s.I dC que es troben adossats a les parets de l’església de Santa Maria del conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere. Probablement les institucions principals del municipi estaven ubicades al capdamunt de l’esperó de Sant Pere, a la confluència del torrents de Vallparadís i de Santa Maria o Monner, mentre que les historiadors encara  discuteixen si efectivament hi hagué nucli urbà o no. En aquest punt a partir de mitjans segle V s’esdevení el bisbat d’Ègara. A partir de la conquesta dels sarraïns, els anys 713 i 714, el record de l’antic municipi anirà desapareixent, però no així el nom, que va ser utilitzat durant uns segles més tard per identificar les esglésies reconstruïdes de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara. Aquestes van  perdre definitivament aquesta designació cap a finals del s.XIII per romandre amb la denominació definitiva d’esglésies de Sant Pere de Terrassa.
El nom d’Ègara no s’ha perdut en absolut. A l’actualitat tenim un carrer d’Ègara, una Rambla d’Ègara, un barri d’Ègara, un Club d’Hoquei amb aquest nom, l’escola Bisbat d’Ègara i fins i tot una persona que actualment es diu Ègara a la mateixa ciutat de Terrassa. És, doncs, un topònim ben viu.
 
Reconstrucció virtual de la  Seu d'Ègara / Museu de Terrassa
CASTELL DE TERRASSA [844-1193]
L’any 844 es documenta per primera vegada un “Terracium castellum”, el qual ha estat acceptat per la historiografia com la referència més antiga del castell de Terrassa. Tanmateix es tracta de l’única vegada de la historia en què surt aquesta denominació. A partir dels segles X i XI començarem a trobar la definitiva denominació “Castrum Terracie”, és a dir, Castell de Terrassa.
Aquest nom, a partir del segle XIII, perdurarà indicant dues coses diferents. En primer lloc designarà el terme jurisdiccional de Terrassa fins els segles XVII i XVIII. La seu del terme era el Castell-Palau de Terrassa. En segon lloc servirà per denominar durant els segles XII i XIV el castell “dels Terrassa”, edifici inicial de l’actual Castell de Vallparadís, que es construí com a residència de la família Sanlà a partir del 1110, el quals van adoptar més tard el nom de Terrassa com a cognom.
El Castell de Terrassa assetjat pel sarrains / Proc. Josep M. Domènech
VILA DE PALAU DE TERRASSA [1193-c.1281]

La nova vila de Palau de Terrassa neix a finals del s.XII, es diu que entre el 1180 i el 1193. La denominació de “Palau de Terrassa” respon a la presència d’una residència comtal des d’antic a la zona de l’actual Plaça Vella. Amb la nova vila, aquesta adoptà el nom del lloc on s’instal·là. A partir de 1201, però, la vila començarà a anomenar-se, “vila del Palau del senyor rei a Terrassa”, denominació que donarà pas a “vila de Palau de Terrassa” fins a finals del s.XIII en què es consolidarà de forma definitiva el nom de “vila de Terrassa”.
La vila de Terrassa a l'època medieval / Dibuix Goliard-Museu de Terrassa
Maqueta de la vila de Terrassa a finals del segle XV / Joaquim Verdaguer

VILA DE TERRASSA [1281 – 1876]

La vila es perllongà al llarg de l’edat mitjana i moderna, fins que el 1877 va rebre el títol de Ciutat per part d’Alfons XII. Al llarg d’aquests anys la vila va anar creixent de forma molt sostinguda al principi, i de forma més evident a partir de mitjan segle XVI en què el rei Carles I va permetre cobrir els fossats de l’antiga muralla i edificar a l’exterior d’aquestes.
A partir del segle XIX, amb la construcció de molts vapors industrials, l’extensió del perímetre de la vila augmentà significativament.
La vila de Terrassa a l'època moderna

La vila de Terrassa a mitjans del segle XIX / AMAT

CIUTAT DE TERRASSA [1877-2007]

El 9 de març de 1877 es publicà el Reial Decret de 29 de març que concedia el títol de Ciutat a la vila de Terrassa. Els habitants de Terrassa passaven a rebre la condició jurídica de ciutadans, en comptes de simples vilatans o pobletans, el que psicològicament era gran punt enfront la resta de poblacions properes. Però sobretot, la concessió del títol va permetre fer front a les constants bregues que a finals del segle XIX van enfrontar polítics i industrials per al domini del partit judicial i per assolir certa independència a l’hora de dissenyar circumscripcions electorals.
La ciutat de Terrassa / AMAT

La concessió de títol de Ciutat s’ha d’emmarcar en el moment polític de la Restauració de la monarquia espanyola després de la I República espanyola, i no tan sols com un benefici clar de cara als seus habitants.

Fonts consultades:
CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joan; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 2007
DOMÈNECH, Josep M. Història breu de Terrassa. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1972.
Museu de Terrassa. La Torre del Palau. El Castell i la Vila de Terrassa. Ajuntament de Terrassa 1999

dissabte, 17 de març de 2018

Carrers Sant Antoni i Garcia Humet


La part baixa del carrer de Sant Antoni era l’antic camí per anar de Terrassa a les esglésies de Sant Pere. El camí que pujava de la Font Vella i del Passeig enfilava el carrer de Sant Antoni i prop del de Sant Cristòfol girava a la dreta per anar a cercar el torrent i pujar a les esglésies. La banda esquerra del camí era del terme de Terrassa i el de la dreta del terme de la Quadra de Vallparadís. Les primeres cases es van edificar al començament del carrer, per tant, les de la dreta pertanyien al terme de la Quadra. És per això que el carrer es conegut popularment com el Carrer de la Quadra.
Amb la construcció del pont de Sant Pere, el carrer va créixer cap al nord fins a trobar el carrer de la Creu Gran.
Sant Antoni

L’any 1830, la Quadra de Vallparadís va ser annexionada a Terrassa.
El carrer va ser molt famós per les festes populars que es celebraven a finals del segle XIX i principis del XX per la diada de Sant Antoni i per la Mare de Déu d’Agost i Sant Roc, com una autèntica festa major amb ball cada nit, festes infantils amb cucanyes, curses de sacs, xocolatada i putxinel·lis. Al final del carrer, a la cruïlla amb el carrer de la Creu Gran, una orquestra amenitzava el ball, i a l’encreuament amb el carrer de Sant Cristòfol hi havia representacions de teatre i s’hi s’instal·lava un escenari de manera que es podia guaitar des de tres punts diferents.
Després de la Guerra Civil, a finals del anys 40 i principis dels 50, els veïns del carrer van voler revifar les festes del carrer. Per la diada del Sant del juny de 1950, entre altres festejos que es van celebrar, el veïnat va col·locar un retaule de majòliques amb la imatge de Sant Antoni i amb el nen Jesús als braços, a l’entrada del carrer, ran la plaça del Doctor Robert. Sota es pot llegir «Calle de Sant Antonio»
Va ser un dels carrers de moda per edificar-hi la classe benestant.
Carrer de Sant Antoni / AMAT
A mig carrer a la dreta, el 1910 s’instal·là a la finca de Can Julià de la Quadra,  l’Escola Vallparadís del pedagog Alexandre Galí. Allà va ser on es va jugar el primer partit de bàsquet de l’Estat espanyol. 
Escola Vallparadis / Fons Ragon-AMAT

Aquest edifici va ser seu de l’Agrupació Republicana, de la catequesis de la Joventut Católica ( Centre Social), del Centre Excursionista i l’EPIC.
El edificis més singulars del carrer són; Casa Carner, habitatges números 28 i 30, Casa Salvans, casa Guardiola, casa Noguera i Casa Baltà. A mig carrer hi havia els despatxos i la fàbrica Montser i Guardiola
Mosaic a l'entrada del carrer / Joaquim Verdaguer
El carrer porta l’advocació de Sant Antoni, franciscà Fernando Martin de Bulhoes
(Lisboa, 1190? – Pàdua, 1231). Va ser un teòleg, predicador i monjo portuguès. L’any 1220 es va fer franciscà i adoptà el nom d’Antoni. Va assistir a la concentració de 1221 monjos franciscans que es va celebrar a Assís per la festa de la Pentecosta. Va viatjar predicant pel nord d’Itàlia i el sud de França contra les heretgies, principalment contra el catarisme. Va morir el 13 de juny 1231. Uns anys desprès era canonitzat. La primera notícia del carrer amb el nom de Sant Antoni apareix al padró de 1843. Durant l’època republicana portà el nom de carrer de Francesc Macià.

Paral·lel al carrer Sant Antoni hi ha el carrer de Garcia Humet
Carrer de Garcia Humet / Fons Ragon-AMAT
Antigament el carrer era un petit torrent o regueró que baixava en vertical fins traspassar el Passeig i el carrer Sant Jaume i abocar-se al torrent de Viveret.
Al carrer s’instal·laren petites quadres tèxtil que l’any 1845 foren les primeres d’utilitzar els tel-lers mecànics Jacquard.
Degut a les Guerres Carlines, els rics propietaris rurals de la zona de Sant Llorenç buscaren la protecció de la vila instal·lant-se en ella. 
Casa Ubach / Fons Ragon-AMAT
Al principi del carrer Garcia Humet, cantonada amb el Passeig, edificaren llur cases els Mata de la Barata, els Ubach i el Tobella de Can Montllor. També, obrers del tèxtil ocuparen una bona renglera de cases a l’esquerra de mig carrer. Més avall era popular la sala de ball La Violeta.
Durant molts anys, l’edifici al cap damunt del carrer cantonada amb el de Joaquim Paz estava ocupat per la “Sucursal de l’Escola Pia”.
Alumnes de la sucursal de l'Escola Pia. 1955 / Proc. Joaquim Verdaguer
El carrer porta el nom de l’industrial i alcade de Terrassa, Josep Garcia Humet (1864-1915). Humet va estudiar al  Reial Col·legi Terrassenc, on obtingué el títol de Pèrit Mercantil. Industrial de la Casa García e hijos. Fou secretari de la Cambra de Comerç (1889-1893) i, en fou el seu representant a l’Assemblea de Cambres de Saragossa, el 1899.
Josep Garcia Humet

El 1894 formava part de la Comissió Pro-habitatges obrers, president de l’Institut Industrial el 1896 i el 1904-1908, vicepresident de la Societat General Elèctrica, director del Banc de Terrassa, president de l’Acondicionament, fundador i President del Seguro Tarrasense, president del Centro Tarrasense, que havia fundat el 1913. També era membre de la junta de l’Asil Busquets i de la junta local per a la Instrucció Pública.
Fou el principal organitzador del “salisme”, però malgrat això, era membre del Partit Conservador. Va ser elegit regidor el 1909 i va ocupar l’alcaldia de 1910 a 1911.
La seva empresa visqué una vaga molt dura, sostinguda per totes les societats obreres locals
El seu retrat figura des de 1964 en la Galeria de Terrassencs Il·lustres.
Carrer de Garcia Humet / Joaquim Verdaguer
El tram del carrer de Sant Josep entre els carrers de Sant Antoni i Garcia Humet era conegut popularment com “la Barceloneta”, potser per la fesomia regular i petita de les seves cases.l nom de Mitjà del Passeig, al estar entre els carrer del Passeig i el de Sant Antoni.
Fonts consultades:
LA QUADRA DE VALLPARADÍS Y LA CALLE SANT ANTONI.
Boix, Josep. Diari de Terrassa. 7 juny 1997, p. 30
LA QUADRA DE VALLPARADÍS Y LA CALLE SANT ANTONI.
Boix, Josep. Diari de Terrassa. 7 juny 1997, p. 30
EL CARRER DE LA QUADRA.
R. El Dia, 16 febr. 1933, p. 1
LA CALLE DE SANT ANTONI. CARRER DE SANT ANTONI.
Boix, Josep. Diario Terrassa. F.S., 20 abril 1985, p. 15
EL CARRER DE SANT ANTONI.
Boix, Josep. Diario Terrassa. F.S., 5 nov. 1988, p. 10
LA CALLE DE SANT ANTONIO O EL ANTES “CARRER DE LA QUADRA”.
Boix, Josep. Diario Terrassa. 20 juny 1996, p. 22
LA CALLE SANT ANTONI.
Boix, Josep. Diari de Terrassa. 24 maig 1997, p. 28
LA CALLE DE SANT ANTONI, AYER Y HOY
Boix, José. Diario Terrassa, 16 febr. 1980, p. 18 HOY.

dissabte, 10 de març de 2018

El monument a Alfons Sala


Alfons Sala i Argemí (Terrassa, 1863-Barcelona,1945). Industrial i polític. Patrici terrassenc. Fundà la Unión Monàrquica Nacional. Fou diputat a Corts. Quan es va produir el cop d’estat de Primo de Rivera, aquest el designà president de la Mancomunitat de Catalunya amb la intencionalitat de que desmantellés aquesta institució culminant amb la seva supressió definitiva el 1925.
El 1923, el rei Alfons XIII el va anomenar senador vitalici del regne i el 1926 l’hi concedia el títol de comte d’Egara.
El 5 de juny de 1926, el Ple de l’Ajuntament acordava posar el nom de «Conde d’Egara» al Passeig.
Alfons Sala i Argemí

Amb la seva empenta política va aconseguir per a Terrassa, la construcció de l'edifici de l’Escola Industrial. També l’agregació del poble de Sant Pere a Terrassa i Sabadell.
Durant la República va estar inactiu i quan va esclatar la Guerra Civil, passà a Burgos, retornant a Terrassa el 1939 amb les forces franquistes.

El primer homenatge a Alfons Sala, dels molts que li van dedicar al llarg de la dècada dels 40, va ser la col·locació d’una placa a la seva casa nadiua del carrer del Puig Novell núm. 16, la qual havia estat confiscada durant la guerra.
Per la Festa Major de l’any 1939, estava previst l’acte de col·locació de la placa. El dissabte de Festa Major l’alcalde Josep Homs rebia un telegrama d’Alfons Sala des de Madrid, en el que comunicava la seva impossibilitat d’assistir a l’acte, per tant demanava la seva suspensió. Finalment aquest acte es va celebrar el dia 1 d’octubre de 1939 amb la presència del Comte i de les primeres autoritats. En aquesta placa, obra de l’escultor Carlos Armiño, hi ha reflectida una imatge al·legòrica de la indústria, el comerç i les arts, i al costat la
p
laca de ferro forjat amb la inscripció següent: «A los 16 dias de junio del año 1863 nació en esta casa el excmo. Sr. D. Alfonso Sala Argemí primer conde de Egara. Tarrasa agradecida dedica este homenaje de rehabilitación a su hijo predilecto. 2 de juliol de 1939. Año de la victoria».

Alfons Sala va morir el dia el 11 d’abril de 1945. Se li va concedir la Medalla de la Ciutat i el seu retrat figura a la Galeria de Terrassencs Il·lustres des de l’any 1946.

Col·locació de la primera pedra del Monument /Fons Ragon-AMAT
L’any següent es va acordar dedicar-li a la seva memòria un monument. El dia 7 de juny 1947, amb la presència de la vídua d’Alfons Sala, la comtessa d’Egara, Mercè Amat, es posava la primera pedra del futur monument a la plaça Vella. Al mateix temps es portava a terme la nova urbanització de la plaça. La inauguració va ser el 30 abril de 1950 dins els actes del XV Centenari del Bisbat d’Ègara. Presidí l’acte el ministre d’Educació Nacional José Ibáñez Martin, acompanyat de l’alcalde de Terrassa, Alfons Vallhonrat i la comtessa d’Egara, Mercè Amat. La plaça estava plena de gom a gom amb la presència d’autoritats, representants dels gremis i les agrupacions corals de Terrassa, Sabadell, Olesa de Montserrat i Rubí amb els seu estandards.
Inauguració del monument / Fons Ragon - AMAT
El monument, obra de l’escultor Frederic Marés, és un bloc prismàtic de pedra calcària de tres metres de llarg per dos d’alçada. A la part frontal hi ha un medalló de bronze amb la imatge d’Alfons Sala i la inscripció «Tarrasa al insigne patricio Don Alfonso Sala, Conde de Egara». Corona el monument una figura escultòrica femenina amb elements al·legòrics a la ciutat, i en els frontals laterals hi ha reproduïts dos relleus. Al principi, en lloc d’aquests relleus hi havia dues estàtues, la lectora i la filadora, que més tard varen ser retirades davant una encesa polèmica ja que l’obra era una còpia d’una altra que el mateix escultor havia situat a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Com a solució del litigi es retirà les dues escultures laterals al·legòriques a la indústria i la cultura, respectivament. Aquestes dues figures es traslladaren als jardins del Parc de Sant Jordi on van romandre fins que l’any 1990 varen ser retirades degut als actes d’incivisme a què estaven sotmeses. Després d’ésser restaurades es van col·locar de nou al Parc, fins que el 1997 varen retirar-se definitivament i emmagatzemades a les dependències de les Brigades Municipals.
El monument a la plaça Vella / Fons Ragon-AMAT
Amb motiu del centenari del naixement d’Alfons Sala i Argemí, es van celebrar a la ciutat diversos actes en honor seu. Un d’ells, celebrat el 29 de juny de 1963, va ser el descobriment d’una placa en honor seu, al passeig que porta el nom de Comte d’Egara, amb la presència de l’alcalde de Terrassa, Josep Clapés i del segon Comte d’Egara, Antoni Sala. Placa de pedra, situada a la façana del núm. 2-4 del Passeig (antiga casa Badrinas), té esculpits dos escuts;  el de Terrassa i el del comte d’Egara amb la inscripció següent: «Paseo Conde de Egara / la Ciudad que prestigió enaltece su recuerdo».
El monument traslladat al Passeig / Joaquim Verdaguer
Amb la mort de Franco i degut als actes vandàlics a què era sotmès el monument de la Plaça Vella, l’any 1990, aprofitant la construcció del pàrquing soterrat, el monument fou desmuntat i traslladat al Passeig que porta el seu nom

Fonts consultades:
PALOMARES; Miquel. Alfons Sala i Argemí. Boletin de la Cámara Oficial de Comerció Industria de Tarrasa. Novembre 1958.
CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1966
JOANIQUET, Aurelio. Alfonso Sala i Argemí, conde d’Egara. Madrid 1955
PUY, Josep. Alfons Sala i Argemí. Arxiu Tobella. Terrassa 1983.
Marcet, Xavier. Qui a manat a Terrassa? I altres reflexions. Terrassa 1991