Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 20 de gener de 2018

El fanals terrassencs

L’enllumenat vial a Terrassa a l’època medieval era a base de rústiques torxes col·locades estratègicament als llocs de pas constants. Després vindrien els graellats de ferro o teieres alimentades amb llenya. Ja en els segles XVIII i fins a la meitat del segle XIX, es va col·locar fanals alimentats amb oli. Se sap que un home nomenat Josep Ventayol tenia cura diàriament d’encendre i apagar, cobrant de l’Ajuntament un sou per cada fanal. I així fins arribar a la Revolució Industrial; el primer de juny del 1860 s’inaugurava oficialment la il·luminació als carrers a base de gas, amb la instal·lació de 97 fanals. Mig any després hi havia 126 faroles i l’any 1873 en cremaven 132.
L’any 1884 el terrassenc Francesc Giralt i Serrà va portar a la nostra ciutat la novetat de l’electricitat, aplicant-la, en un principi, al vapor Galí i a algunes cases particulars. El 16 de juny de 1896 es creava la Societat General de l’Electricitat, per produir fluid per arrendar-lo al públic. Però no serà fins el 1907 que es va aplicar a l’enllumenat viari, per mitjà d’arcs voltaics, al carrer de Sant Pere i, el 17 d’abril de 1924, als carrers de la Font Vella i Gavatxons. Després va continuar estenent-se per altres carrers. Cada fanal tenia un interruptor que un fanaler amb un pal tenia que accionar per encendre i apagar cada dia.
Fins als anys 50 van conviure els fanals de gas i d’electricitat.

Mostra de fanals terrassencs:










dissabte, 13 de gener de 2018

Terrassa i la dictadura de Primo de Rivera

Després de la Primera Guerra Mundial, Espanya entrà en una espiral de crisi en la que s’ajuntaren la situació social, l’enfrontament entre patronal i obrers, el pistolerisme, les tensions revolucionàries, la creació del Partit Comunista i la radicalització dels novells sindicats anarquistes convocant vagues als diferents gremis.
Durant la guerra europea, la patronal s’enriquia i els obrers tenien feina, això sí, molt mal pagada. La fi de la comtessa bèl·lica provocà la conseqüent davallada de comandes, portant a la indústria a una profunda crisi, que comportà un enfortiment del sindicat CNT amb un espectacular nombre d’afiliacions.
La societat estava commocionada i el govern se li ajuntaven fracassos a la política col.lonial del Marroc amb la derrota d’Annual per part de l’exèrcit espanyol.
A Terrassa continuaren els atemptats personals i sabotatges contra determinades empreses per part d’anarquistes. La Federació Patronal, a més de seguir una política de total intransigència, va voler respondre finançant a sicaris per sembrar el terror entre la classe treballadora. La revolució russa de l’any 1917 i la fundació del Partit Comunista el 1921 a Espanya, acabaren per posicionar a la patronal. També la patronal convertí el Sindicat Catòlic amb el Sindicat lliure amb l’objectiu d’allunyar als obrers de la revolució social.

Les editorials dels diaris terrassencs recollien la inquietud que vivia el país per la forta crisi governamental. S’assenyalava aquest moment com a  una oportunitat per aconseguir l’autonomia de Catalunya. El 1923 el governador civil de Barcelona va suspendre l’acord municipal pel qual s’havia acordat que la bandera catalana onegés al balcó de l’Ajuntament del Raval com a homenatge als fets de 1714.
El dia 13 de setembre de 1923 es produïa el Cop d’Estat del General Primo de Rivera, aleshores capità general de Catalunya, recolzat per rei Alfons XIII,  l’exèrcit, la burgesia, els terratinents i dels medis eclesiàstics. L’alternativa autoritària es convertí en un règim dictatorial.

Els diaris locals no es posaven d’acord a l’hora de jutjar el cop d’estat; els més conservadors estaven a favor i els més nacionalistes es mostraven recelosos de la línia que seguiria el nou govern. La minoria monàrquica de l’Ajuntament es va adherir a la nova situació.
Josep Freixa i Argemí, nou alvalde / Biblioteca Central
El 18 de setembre, el governador Civil destituïa a l’alcalde Pere Salom, per les seves declaracions separatistes i demanà el seu processament. Interinament ocupà el càrrec el primer tinent d’alcalde Josep Samaranch. Finalment el dia 8 d’octubre és nomenat alcalde l’industrial Josep Freixa.

Deu dies després, el Govern de Madrid declarava l’estat de guerra a tota la província de Barcelona. La premsa restà sotmesa a censura militar. Amb tot això, a finals del mes de març la vaga es generalitza. Soldats a cavall dissolien una concentració obrera a la plaça Vella i el comandant militar de Terrassa prohibia la circulació de bicicletes. A principis d’abril, les fàbriques tornaven a l’activitat i, deu dies després, els militars deixaven la ciutat. El setembre s’aixecava l’estat de guerra.
 
Pomells de Joventut / Vda. de Ramon Mañà-Arxiu Tobella
El dictador va prohibir l’himne d’Els Segadors i les senyeres i va obligar als funcionaris a parlar en castellà. De la mateixa manera les escoles es van veure obligades a l’ensenyament en castellà. Es va prohibir la interpretació de la sardana  “La Santa Espina” al ser considerada un himne català. Va suspendre els patits i els Sindicat i, fins tot va obligar a dissoldre els “Pomells de Joventut” perquè eren considerats òrgans separatistes.

Els Pomells de Joventut de Catalunya varen constituir un moviment de nois i noies amb una finalitat moral i patriòtica, que organitzaren actes, aplecs i desfilades arreu de Catalunya entre 1920-1923, tot reivindicant l'esperit cristià i la puresa de la llengua catalana. A Terrassa una de les seves seus estava a Ca la Laia, al carrer Major de Sant Pere, 80 (Ca l’Anglada)

Es va prohibir tota commemoració de la Diada de Catalunya de l’any 1924.
Van ser multats amb 500 pessetes, diversos terrassencs per haver xiulat en projectar-se a les pantalles dels cinemes terrassencs, un anunci de la manifestació-homenatge al Rei que es va celebrar a Barcelona.
Alfons Sala Argemí / Biblioteca Central
El 30 d’abril de 1924, el terrassenc Alfons Sala era nomenat president de la Mancomunitat. Finalment el 20 de març del 1925 la Mancomunitat fou suprimida. El maig del mateix any, els reis Alfons XIII i Victória Eugènia visiten Terrassa i dinaren a Ca n’Amat, residència d’Alfons Sala.
La reina i Primo de Rivera a Ca n'Amat / Fonts Ragon-AMAT
Ell juny del 1925, el dictador general Primo de Rivera va ser per primera vegada a Terrassa acompanyant a la reina Eugènia a la seva visita al Sanatori de Can Viver. Tant la reina com el dictador van assistir a una recepció d’honor a Ca n’Amat oferta per Alfons Sala.

Fonts consultades:
MUÑOZ, Anna i FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930. Arxiu Tobella. Terrassa 1986
AMAT. Llibre d’actes del Ple. núm. 43, 1923-29
JOANIQUET, Aurelio. Alfonso Sala Argemi. Conde de Egara. Espasa Calpe SA. Madrid 1955
AA.VV.. Història de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987

dissabte, 6 de gener de 2018

L’activa i efímera vida de l’Orfeó Montserrat

Dins l’entitat del Centre Social es fundà, l’11 de maig de 1919, l'Orfeó Montserrat, amb 150 cantaires, sota la direcció de mossèn Àngel Rodamilans i presidida per Estanislau Palà. El primer concert va tenir lloc a la sala Montserrat del Centre Social el dia 6 de juliol dins dels actes de Festa Major. Així mateix, actuaren al Teatre Principal amb un concert dedicat als socis protectors i a les festes del Roser de la Parròquia de Martorell.
L'escolania del pare Mossèn Àngel Rodamilans / Pere Alegre-Arxiu Tobella
Ja entrat l’any 1920, l’Orfeó Montserrat va oferir un concert al Teatre del Retiro, a benefici dels nens refugiats austríacs acollits a la nostra ciutat. També actuaren al Círcol Egarenc i al Teatre Alegria, i comptaren amb la col·laboració de l'artista Mercè Plantada i del pianista Manuel Barguñó; van dedicar el concert als socis protectors. A la Festa Major, conjuntament amb l'Orfeó Vigatà, Escola Coral i Schola Cantorum, van cantar a l’ofici solemne.
El 5 maig va tenir lloc al Teatre Alegria un concert de l’Orfeó i dels artistes Mercè Plantada i Manuel Barguño.
El mes de maig s’aprovaren els estatuts de l'Orfeó Montserrat i l'agrupació va ser inscrita a la Germanor dels Orfeons de Catalunya. També es publicà el núm. 1 del butlletí de l’agrupació. L'orfeó rebé invitació del grup nacionalista Els Montserratins per tal d’assistir a la benedicció de la seva bandera.

El 25 de juny de 1921, al Teatre del Retiro, va tenir lloc un concert a benefici de l’Asil Buquets, en el qual intervingueren la Societat Coral Sempreviva La Llanterna, l’Orfeó Montserrat, la Capella de Música de Sant Pere, l’Escola Choral, el Cor dels Amics i l’orquestra Trullassos.
Benedicció del nou estendard  de l'Orfeó Montserrat / Arxiu Tobella
El 29 de juny de 1921, al monestir de Montserrat i coincidint amb la festivitat de Sant Pere, es feia l’acte de benedicció de la senyera de l'Orfeó Montserrat. Els padrins foren el diputat Alfons Sala i la filla del governador civil, el general Martínez Anido. Per a aquest esdeveniment el pare escolapi Antoni Font va escriure La cançó de la senyera de l'Orfeó Montserrat. L'orfeó tenia en aquell moment 200 components i durant anys oferirien concerts al Teatre del Retiro, al Casino del Comerç i al Teatre Principal. En aquest darrer, al final de l’actuació, interpretaren La mort de l’escolà. També van fer un concert al Social, en benefici de l'Asil Busquets.
Durant aquest període, el pare Àngel va tenir l’ocasió de formar part de diversos jurats musicals, com el que va organitzar el Centre de Dependents l’any 1918, i en el qual compartia decisions amb els mestres Jaume Pahissa i Lamote de Grignon.
Mossèn Àngels Rodamilans amb directius del Centre Social Catòlic / Arxiu Tobella
Mossèn Àngel Rodamilans, fundador i director del Orfeó, va decidir, l’any 1922, entrar com a monjo benedictí al monestir de Montserrat.
Mossèn Àngel Rodamilans, eclesiàstic i músic, va néixer a Sabadell. La seva actuació a la nostra ciutat comença l’any 1915 quan va ser nomenat mestre de capella de la parròquia del Sant Esperit. La seva tasca fou profitosa; reformà l’escolania i els cors femenins de les associacions religioses. De segur que l’arribada de Rodamilans al Sant Esperit i les seves intervencions organístiques en moltes cerimònies, van donar un nou alè de qualitat musical.
Com a compositor destaquen les obres de música: «Missa de Santa Cecília», «Lamentacions», «Magnificat» i «La missa a la Immaculada Concepció».
El 27 de juliol de 1936 fou detingut i assassinat a Sabadell.
El seu ingrés a Montserrat comportà la manca d’un director, la qual cosa provocà que  l'Orfeó Montserrat es quedés sense el seu pal de paller, la qual cosa va provocar la  dissolució de la coral.
L'estendard de l'Orfeó Montserrat al pati del Social / CSC
L’any 1923 es va voler reorganitzar l'Orfeó Montserrat i, dirigit pel mestre Josep Planas, director de l'Orfeó Sabadell, oferirien un concert per la Festa Major. L’intent no donà els fruits desitjats i l'Orfeó Montserrat va desaparèixer  definitivament.

Pel Nadal de 1926 en la representació de La mort de l'escolà en què participaren antics cantors de l'Orfeó Montserrat i el drama en un acte La nit de Nadal. A la sessió de vespre de la diada de Sant Esteve es representà Els pastorets.

Durant la guerra va desaparèixer del Social, entre d’altres objectes, la senyera de l’Orfeó Montserrat. L’any 1939 des d’Olot, el Social va rebre una carta d’un drapaire comunicant que tenia en el seu poder fragments de l’estendard. Aquests foren recuperats i guardats en una vitrina al CSC.
El desembre d’aquell any es convocaren els excantors de l’antic Orfeó Montserrat per reorganitzar uns assaigs a fi de preparar un concert d’homenatge al pare Àngel Rodamilans.
Va ser per la diada de Sant Josep que es celebrà una vetllada necrològica en  memòria del malaurat religiós benedictí Àngel Rodamilans, que tan bon record deixà a l'entitat. Hi participaren la Schola Cantorum, la Capella de Música de Sant Pere i antics cantaires de l’Orfeó Montserrat.

El 26 de gener de 2004, a la Casa-Museu Alegre de Sagrera, va tenir lloc un acte simbòlic durant el qual el Centre Social Catòlic va donar l’antiga senyera de l’Orfeó Montserrat al Museu de Terrassa.

Fonts consultades:

VERDAGUER, Joaquim. El Social 1878-2003, 125 anys d’activitats. Centre Social Catòlic: Terrassa, 2003.
TAPIOLAS, Judit i FIGUERAS, Pere. Terrassa 1901-1919. Arxiu Tobella: Terrassa, 1990.
MUÑOZ, Anna i FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930. Arxiu Tobella: Terrassa, 1986.

dissabte, 30 de desembre de 2017

Els noms i cognoms dels terrassencs medievals

Dones i homes ens hem d’identificar d’alguna manera. A tothom, qui més qui menys, li molesta que el cridin amb un “Ei! Tú” sense res més. És ofensiu, tots ho sabem, perquè a tots ens ha passat alguna vegada. Suposem que per aquest motiu, i segurament per molts altres de més profunditat, homes i dones tenim nom i cognoms. El nom que identifica la singularitat de l’individu a l’interior d’una comunitat, i el cognom perquè identifica d’on venim i a quina comunitat pertanyem. Almenys aquest era el criteri en èpoques més antigues. A hores d’ara com a molt identifica al pare i la mare d’on es prové, però ja s’han perdut les antigues significacions relacionades amb el patrimoni del pare, de la terra, vila, ciutat on es pertanyia, etc. Ara bé, tothom té nom i cognom, i contra això no s’hi pot fer res.
Terrassa Medieval / Mateu Avellaneda

Noms més corrents en l’època medieval
Els primers terrassencs dels segle XII es poden documentar gràcies a l’important quantitat de documentació que es conserva d’aquest període a l’Arxiu Històric de Terrassa. Alguns dels noms propis i, sens dubte, els més comuns dels terrassencs d’aleshores eren:
Per a home: Arnau, Berenguer, Bernat, Guerau, Guillem, Pere, Ponç o Raimon.
Per a dona: Alegreta, Anna, Berenguera, Catalana, Elisenda, Guillema, Maria o Raimona.

Si bé en el noms propis la varietat no era molt extesa, on sí que s’observa una àmplia variabilitat és en els cognoms. Els cognoms en època medieval comencen a crear-se en primer lloc com a distintiu familiar posant el nom del pare i a partir del segle XII com a distintiu del patrimoni familiar disposant un topònim o nom de lloc.

Cognoms relacionats amb el nom propi del pare o amb alguna característica física o moral:


Bellús
Barba
Bonfill
Bonhome
Borrell
Duran
Eimeric
Feliu
Llobet
Riambau
Vidal
Casa Aimerich del carrer de Baix / Mateu Avellaneda
Cognoms relacionats amb l’ofici que realitzaven:


Escuder
Fàbrega
Ferrer
Fornells
Guitard
Mestre
Ollers
Sabater
Seller
Tàpies
Teulada



Cognoms amb alguna característica dels terrenys en propietat de la família:


Abadia
Agell
Ametller
Argelaguet
Basella
Boadella
Botet
Branca
Bruguera, Bruguerols
Burg


Busquet
Canet
Clapers
Coll
Collcardús
Colomer
Comelles
Costa
Cot
Escamard
Fonollet
Font
Ginestar
Gual
Lledó
Massanes
Montagut
Morera
Mujal
Nogueres
Oliveres
Olzinelles
Om
Palet
Parellada
Pineda
Pla
Prats
Puig
Puigventós
Pujada
Querol
Riba
Roca
Rocamur
Rogada


Romanet
Roure
Rovira
Rubial
Serra
Terròs
Vall
Vallcorba
Vinyals
Vinyers



Cognoms relacionats amb alguna característica de la casa o mas que s’habitava:


Alcuba
Cabanes
Casanova
Castlania
Far
Guardiola
Palau
Portella
Sala
Santcristòfor
Santfeliu
Santfruitós
Santmiquel
Santsadurní
Solà
Soler
Torredella
Torreverda
Trullars
Vilanova
Vilar
Viloca
Carrer de Mosterol / Mateu Avellaneda

Capítol especial mereixen alguns cognoms que destaquen per la seva complexitat i, per què no, per la seva bellesa estilística:


Cabot de Calponeres
Cabot de Terrossos
Cantatots
Cassallebres
Corballesca
Cortdevedells
Massallebres
Mataperrella
Misquedell
Papabous
Parellada de Boneixida
Pedrosacorba
Pellegada
Querusses
Reigdeserra
Valldellors
Vallforns




Fonts colsultades
CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joan; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa, 2007

dissabte, 23 de desembre de 2017

El barri de Vallparadís

El barri està situat a llevant del torrent de Vallparadís, en una plana, només estroncada  pel pas, pel seu bell mig, pel torrent de les Ànimes.
El barri a principis del segle XX / Fons Ragon-AMAT
Durant segles, també tallava en diagonal el camí de Terrassa a Sabadell (per la Creu Alta). Actualment, encara queden com a testimoni, dos trams de l’antic camí:  l’entrada al parc de Vallparadís pel costat del Museu Tèxtil que voreja els Murs de la Casa Salvans, i l’actual carrer del Claustre.
Carrer dels Claustre 1925 / AMAT
Els terrenys del barri pertanyien antigament a la Quadra de Vallparadís, antic terme que abastava les terres que anaven des de l’antic camí de Castellar, al nord, fins a Santa Margarida al sud;  i des del carrer de Sant Antoni a la riera de les Arenes. Va tenir varis senyors, els últims la família dels Sentmenat. La Quadra de Vallparadís va ser annexionada a Terrassa l’any 1830 quedant la quadra esqueixada en varis propietaris.
El barri l'any 1925. AMAT
Al segle XIX les terres del sud eren propietat de Pere Bosch i  de Josep Maurí (propietari del castell de Vallparadís). Les del mig ho eren de la família Salvans i, les dels Nord del Vileta del poble de Sant Pere. A finals d’aquell segle la construcció del pont del Passeig, inaugurat el 1896, va proporcionar el salt de la ciutat a l’altra banda del torrent, i també facilità l’arribada de la nova carretera de Castellar fins al pont.
Però, tot i que el 1904 s’inaugurà l’Escola Industrial i el passeig per arribar-hi se l’anomenà avinguda de Jacquard i que el 1916 es va construir la casa Baumman, no és fins a la dècada dels anys vint que comencen aparèixer els habitatges que havien de configurar el barri.
Equip del Lawn Hoquei Club al camp del Mauri / Fons Ragon-AMAT

A les terres del Maurí, hi havia el Camp d’en Maurí, on es feia la instrucció militar i on es va jugar el primer partit d’hoquei a Terrassa entre el terrassenc “Lawn Hockey Club Calassanci” i el RCD Espanyol, el 2 de juny de 1912. Una altra instal·lació esportiva de la postguerra va ser la pista del Frente de Juventudes situada al carrer de Salmerón cantonada amb el de Doctor Pearson, al fons del que havia estat el torrent de les Ànimes.

Els dos eixos centrals esdevindrien el carrer de Salmerón i, paral·lel a aquest, el carrer Prat de la Riba. La urbanització del primer, seguint el lateral del torrent Monner, va ser fàcil. No així el vial del Prat de la Riba que es va haver de salvar el pas en diagonal del torrent de les Ànimes. Les primeres cases d’aquella època eren «quartos de reixa» tal com les anomenaven els veïns  cases estretes de façana, amb una porta i una finestra, que s’allargaven fins al fons on hi havia un hortet.
Inauguració dels pisos de "l'Avecrem" / La Caixa
Entre ambdós vials es van construir els blocs de pisos del Grup Immobiliari de Vallparadís, coneguts popularment “de l’Avecrem”,  de la Caixa de Pensions. En la primera fase el 1955, va comptar amb  els primers començos del barri: Fotos Sara i la sucursal de la Caixa de Pensions al carrer de Salmeron i, al carrer de Sant Antoni M. Claret botigues de queviures i la Llibreria Verdaguer, hereva de la que hi havia a la plaça Vella.
Aquests pisos es van beneir i inaugurar el 26 de gener 1958, amb la presència de les màximes autoritats locals i la del bisbe de Barcelona.
Els pisos de la Caixa / AMAT
A la segona fase, va tenir lloc la construcció del blocs entre el carrer de Sant Antoni Maria Claret i el de Pius XI, deu anys més tard. En aquesta última fase, també es va construir un espai semitancat per tal que la canalla pogués jugar a futbol. A principis dels anys seixanta aquests terrenys havien acollit la Fira d’Estiu, fins que van començar les obres de la segona fase.
Les dues fases formen el nucli central del barri, que té com edificis més emblemàtics el castell de Vallparadís i el Museu Tèxtil.

L’any 1968, arran de les obres de construcció de la segona fase dels pisos de “La Caixa”, es va trobar a la capçalera del torrent de les Ànimes, una necròpolis amb molts enterraments que suposadament, segons alguns estudiosos, podien ser de les víctimes de la pesta de 1588 o de la semblant de l’any 1652.
Homenatge a la División Azul.  Amat
El punt central del barri és la plaça de l’Onze de Setembre. L’any 1960 l’espai on conflueixen els carrers Prat de La Riba, Sant Antoni Maria Claret i de Soler i Palet, on hi havia un clot del torrent de les Ànimes, es va convertir en plaça a la qual se l’hi assignar el nom de División Azul. El 13 de juliol d’aquell any, s’inaugurava amb la presència d’autoritats franquistes. El 26 de juliol es va organitzar una concentració d’excombatents de la División Azul. L’acte va començar amb una missa de campanya, seguit per la benedicció d’una bandera nacional donada per la Diputació de Barcelona a l’Hermandad de combatientes de la División Azul. Tot seguit es procedí  al descobriment d’una placa que donava nom a la plaça. La placa de forma ondulada, portava la inscripció Plaça de la División Azul, amb l’afegit de l’escut d’aquesta unitat.
Inauguració de la plaça com a Onze de Setembre / Rafael Aróztegui
Amb la instauració de l’ajuntament democràtic de l’any 1979 es va canviar el nom pel de la “Plaça de l’Onze de setembre”. El dia 11 de setembre amb la presència de l’alcalde Manuel Royes es va inaugurar la nova denominació de la plaça. L’acte va comptar amb una exhibició dels novells Minyons de Terrassa que van aixecar un 3 de 5.
L’any 1991 s’inaugurava, celebrant la Diada Nacional de Catalunya, la remodelació de la plaça, on es va col·locar l’escultura “Relacions teòriques”, obra de l’artista Ramon Suau.
Durant els anys vuitanta per celebrar la Diada, a la plaça s’organitzaven ballades de sardanes. L’any 1993, Convergència Democràtica de Catalunya inicià el costum de dipositar una ofrena floral al bell mig de la plaça. El dia 10 d’octubre de 2002 l’alcalde Pere Navarro descobria un monòlit  i una placa d’homenatge als fets de 1714. El monòlit es va convertir en punt de referència per l’ofrena floral.  A partir d’aquest any, l’ofrena la fan conjuntament tots els partits democràtics. El dia 11 de setembre del 2009, s’inaugurava el monument «Al Vent» retirant el monòlit.
El monument "Al Vent" / Joaquim Verdaguer
El barri celebra la seva festa major el diumenge abans de la festivitat de Sant Pere.


dissabte, 16 de desembre de 2017

Inventari de campanes terrassenques (i, 3)

Santa Magdalena del Puigbarral
Monestir de Sant Magdalena del Puigbarral és una  ermita romànica dels segles X i XII, d’una sola nau amb absis semi-circular. Va ser convent de monges de dones penedides. L’any 1303 el bisbe Ponç de Gualda va fer tancar el monestir de Santa Margarida del Mujal i mana traslladà totes les dones al de Santa Magdalena. El motiu foren les greus queixes de la vida gens pietosa que allí s’hi feia. L’any 1666 la capella  i totes les seves terres van passar a formar part del mas de Can Petit. L’ermita abandonada va ser maltractada per la gent fins el punt de deixar-la quasi en ruïnes.
L’ermita va ésser restaurada l’any a1956 per l’arquitecte Josep M. Pratmarsó. Al campanar del tipus de cadireta situat a la part del darrera sobre l’arc triunfal se’l proveir d’una nova petita

  
Santa Margarida
Monestir de Santa Margarida del
Mujal, ermita romànica probablement del segle XII. La primera notícia documentada és de l’any 1249. Va ser un monestir de monges .
L’edificació adossada a l’ermita sembla correspondre a la casa rectoral amb restes de l’antic convent. Al segle XIX es convertí en masia i, a finals del segle XX, en restaurant
És tradicional, al recinte de l’ermita,la celebració d’un aplec per la segona Pasqua. Des de l’any 1996 ho organitzen l’Associació de Veïns i propietaris de les Fonts.
Campanar de cadireta amb una petita campana a la façana davantera de l’ermita de Santa Margarita del Mujal.

  
Campanar de l'Alberg
Capella de l’Alberg (Escola Universitària de Negocis
): Al Km. 3’8 de la ctra.de Matadepera s’inaugurava el 24 d’abril 1960, l’Alberg Infantil amb un edifici destinat a capella amb el seu campanar d’espadanya. En varen ser padrins de la nova campana en Josep Salvans i Anna Palet.

   Can Guitard de la Riera. Campanar de ferro forjat coronat amb un penell dels vents, situat a la façana del mas de Can Guitard de la Riera al costat de la riera del Palau. Manca la campana.
 
Can Guitard de la Riera
 
   Mare de Déu del Roser de Ca n’Arnella. La primera documentació del mas de Ca n’Arnella la trobem el segle XIII quan les famílies residents prengueren el nom del lloc. Actualment la seva utilització és residencial.Té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, construïda l’any 1957. És de planta rectangular rematada per l’absis decorat amb pintures al frec de Ricard Marlet. El campanar, de cadireta, té una campana amb l’inscripció “1957”
M.D. Roser de Ca n'Arnella

   El Sagrat Cor o Sant Josep de la Torre de Mossèn Homs. Ermita dedicada a la devoció del Sagrat Cor i, a Sant Josep, al servei de la masia de la Torre de mossèn Homs. La primera missa es va celebrar el 6 de febrer de 1537
Als anys 40 del segle XX va ser reconstruïda i utilitzada per una comunitat de monges instal·lades a la Masia. La marxa d’aquestes va fer que la casa i la capella quedessin deshabitades. L’ermita es va deteriorar i  no va ser fins l’any 1957 que es va rehabilitar. El dia 16 de juny es va celebrar la “Festa de la Reconciliació de l’Ermita de Sant Josep”. El rector de sant Fèlix de Sabadell va beneir la reconstrucció de l’ermita i la de la nova campana, amb presència de les autoritats encapçalades per Josep Badrinas Sala en representació de l’alcalde. Només s’obria al culte en dies assenyalats, principalment quan es celebrava l’aplec tradicional de la Pasqua Granada als voltants 
Mossén Homs
de la masia. En caure en desús aquesta tradició cap els anys setanta, l’ermita va ser fruït d’actes vandàlics fins a deixar-la molt malmesa i sense campana. L’any 1987 amb la creació de l’Escola-Taller Torre Mossèn Homs, la seva participació va fer possible la restauració de la masia i de l’ermita. Actualment l’ermita s’obre al culte durant les romeries que organitzen la Hermandad Divina Pastora i, principalment, cada any per Sant Josep, la Hermandad de Abrucena de Terrassa.
Campanar de cadireta sobre la façana, reconstruït els anys 40 juny amb la totalitat de l’ermita. La campana va ser col·locada el dia 16 de juny de 1957, actuant de padrins; Francisca Artigues, Josep M. Artigues i Mercè Pujol. És per això que la campana porta la inscripció «Francisca, José i Mercedes. Junio 1957». L’abandonament de l’ermita durant els anys setanta va fer que desaparegués la campana. Amb la reconstrucció de la capella a càrrec de l’Escola-Taller Torre Mossèn Homs i la seva utilització per les romeries va fer possible la col·locació d’una nova campana.

  
La Mare de Déu del Roser de Can Falguera. A la plaça Gran de les Fonts de Terrassa, adossada al mas de Can Falguera hi ha aquesta capella. Campanar de cadireta de dos ulls, amb dues campanes, una més gran que l’altra. Quan es va construir la capella no es va bastir amb un campanar. Va ser l’any 1941 que a l’ostentà la capella el rang d’església parroquial, se li va afegir el campanar. La campana gran porta el nom d”’Antònia” en memòria d’Antoni Carné mort assassinat al començament de la Guerra Civil. Foren els seus padrins, els seus pares. Van ser beneïdes pel mossèn Francesc Pons i Gener, rector de la parròquia

   Ermita de Can Fonollet. La capella es va edificar l’any 1942 pel propietari de la pagesia, Joan Cuyàs. Estava dedicada a la Mare de Déu del Roser com la de Can Falguera i la Parroquial. La nau estava pintada de blanc i enrajolada amb cairons quadrats de 40 cm.
Can Fonollet
Actualment la capella està molt malmesa i maltractada amb pintades i fumejada. Campanar és cadireta situat sobre la façana de la capella. Actualment sense campana

   Can Bonvilar. El mas disposa d’un petit campanar de cadireta, sense campana, situat sobre la torre llanterna. L’any 1997 encara conservava la petita campana. Aquesta va davallar per ser col·locada en una petita capella construïda prop del mas per donar cobertura als casaments que es celebraven a la masia convertida en restaurant. El campanar d’aquesta capella és una copia del que es conserva a la masia.
Can Bonvilar
  
   Sant Antoni de l’Obac. El mas de l’Obac (vell) situat en el terme de Vacarisses està documentat des del segle XIII. No així la Casa Nova de l’Obac que es troba en el terme de Terrassa. Aquest últim mas o casa senyorial, es va construir a finals del segle XVIII a càrrec de l’arquitecte Domenico Bugatti. Les obres finalitzaren el 1811 just quan els francesos de Napoleó cremaren l’Obac Vell i l’ermita. Des de aleshores la Casa Nova ha patit malvestats i fins i tot un període d’abandó. Durant les tres guerres carlines, la Casa nova fou incendiada i, a l’esclat de la Guerra Civil l’any 1936, la casa
Sant Antoni de l'Obac
fou maltractada, va patir diversos robatoris i el retaule italià de Sant Antoni de la capella, incendiat. A tot això, cal afegir la destrucció de les vinyes degut a la fil·loxera. A principis dels anys 90 del segle XX, la Diputació de Barcelona va adquirir la finca i procedir a la seva restauració, instal·lant a  la Casa Nova  Centre d’interpretació i Centre Cultural del Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac. En una fotografia de finals dels segle XIX es pot observar, sobre la capella, un campanar metàl·lic amb la seva campana. Aquesta va desaparèixer el 1936, durant la Guerra Civil. Durant la postguerra es va restaurar la capella i es va retornar la campana amb el bastiment d’un campanar metàl·lic amb una teuladeta de planxa. Actualment hi ha el campanar sense campana.

   Mercat de Sant Pere. L’any 1928 es va inaugurar el Mercat de Sant Pere al bell mig de la plaça del Triomf, quan es va intensificar la urbanització i edificació de la zona.
Mercat de Sant Pere
Sobre la façana es va col·locar un campanar de ferro colat coronat amb una campana situada a la façana principal que marca les faccions de l’hora del rellotge mecànic situat a la mateixa façana.

   Indústries. Moltes indústries terrassenques del segle XIX i XX tenien un campanar que a toc de campana marcava l’entrada i la sortida del treball o el canvi de torn. Amb l’arribada de l’electricitat, la sirena o pito van substituir la campana, fins el punt que els ciutadans regien el temps pels toc de sirena de les fàbriques. A Terrassa només queden dues campanes com a testimoni del l’ús industrial: El Vapor Gran i la fàbrica Aymerich, Amat i Jover.

  
 
Vapor Gran
Escola Industrial.
Campana situada a la part més alta de la façana i que marca les faccions de l’hora del rellotge mecànic situat a la mateixa façana.


  
Escola Industrial








El Carriló del mNACTEC. Aquest carilló fou construït a Alemanya el 1927 per B. Vortmann Turmhren Fabrik Recklinghausen I.W. i Mabilon & CO, Trier-Saarburg, va ser instal·lat el mateix any i va estar en funcionament fins el 1976 a la Torre del Rellotge del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Consta de 13 campanes de bronze afinades en escala cromàtica i amb un pes total de 1.367 kg. Aquest carilló es desmuntà i més tard, l'any 1993, fou traslladat al mNACTEC, que es feu dipositari de l'objecte. Posteriorment es va valorar la possibilitat de restaurar-lo i incorporar-lo a la nova entrada del Museu, amb la intenció que el carilló es convertís en un element emblemàtic de 
El carrilló
la ciutat de Terrassa.