Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 23 de juny de 2018

La Mancomunitat Sabadell-Terrassa


Davant l’allau migratori de finals dels anys 50 i el seu assentament a la perifèria de les ciutats de Sabadell i Terrassa, els ajuntaments d’ambdues  administracions, preveient el perill de l’especulació dels terrenys entre Terrassa i Sabadell o l’assentament de barris desestructurats, acordaren, el 1958, la designació d’una comissió per redactar un projecte de serveis  mancomunats amb la finalitat de solucionar els problemes vinculats a un creixement  de població desmesurat.

El 15 de maig de 1959, els plens de les ciutats veïnes, Terrassa i Sabadell, van aprovar la constitució de la Mancomunitat intermunicipal amb la voluntat de crear, fomentar i mantenir una infraestructura que oferís serveis en favor de la ciutadania. La direcció de l’ens era exercida per un president i un vicepresident amb caràcter rotatiu. Es proposà la creació d’un nou nucli de població destinat a 100.000 persones. Quan la idea va arribar a les orelles de terrassencs i sabadellencs, ràpidament es va estendre la denominació popular de Sabatasa del Caudillo, com a presumpte nom que es posaria a la nova ciutat. La proposta de nova ciutat i la del nom, absolutament delirants, no van anar enlloc i tot plegat va quedar en un no res.
Seu de la Mancomunitat, ara del Consell Comarcal- AMAT
La constitució de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa com a corporació de dret públic amb categoria d’entitat municipal, formada per l’associació voluntària d’aquest municipis va ser aprovada per decret el 1963, i constituïda el 23 de setembre 1964 amb la presència dels alcaldes de Terrassa i Sabadell, Onandia i Llonch i del Governador Civil, Ibánez Freire.
Els objectius principals eren la creació i sosteniment de serveis en general, i d'una manera específica l’ordenació urbanística dels terrenys situats entre ambdues ciutats, les comunicacions interurbanes, un escorxador, un mercat central i uns frigorífics, una central lletera, un parc de bombers, una casa de salut, un centre d'ensenyament secundari, un servei d'aigua potable i un tractament d'escombraries.
Mercat de Fruites i Verdures del Vallès OC
Circuït de Motocros de Can Barba
La zona d'influència, inicialment de 1.229 ha, fou ampliada a 1.650 ha el 1972 per a la creació d'una Àrea d'Actuació Urgent (ACTUR) de l'Instituto Nacional de Urbanización. Els serveis establerts a la zona mancomunada foren la seu corporativa, dos instituts de batxillerat, un mercat central de fruita i verdura, una central lletera, dues centrals elèctriques, una estació reguladora de gas natural, una secció de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, etc. També gestionà durant anys, el Circuït del Vallès de motocròs de Can Barba, que des de finals dels anys 60 fins a mitjans dels 80 acollí Grans Premis Internacionals d’aquest esport i fou considerat un dels millor del món.

El Mop-Obres publiques
El dia 25 d’abril de l’any 1986, fruit de les necessitats formulades pel Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya, es va crear el Centre de Tecnologia aplicada del Vallès (CTAV) amb l’objectiu de promoure i desenvolupar projectes i programes amb incidència territorial.
Les ciutats de Terrassa i Sabadell van guanyar protagonisme en detriment de la Mancomunitat Intermunicipal en la prestació de serveis, i així, el dia 24 de desembre de 1993, es va dissoldre definitivament la aquesta Mancomunitat.
Institut Egara, actualment Central dels Mossos d'Esquadra 
El 4 d’abril de 1987 la Generalitat de Catalunya aprovava una llei d’organització comarcal, oficialitzant la del Vallès Occidental. Terrassa i Sabadell es disputaven la capitalitat d’aquesta comarca. La rivalitat entre ambdues poblacions venia de lluny: vegeu en aquet blog “Terrassa mala raça, Sabadell mala pell” http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2012/05/terrassa-mala-raca-sabadell-mala-pel.html.
Els terrassencs van fer campanya per la divisió en dues comarques, Terrassa volia comarca pròpia. Aquesta reclamació va comportar que la Generalitat pregués una solució salomònica proclamant la co-capitalitat de les dues ciutats.
El 9 de març de 1988 es va celebrar al Teatre de la Faràndula de Sabadell l’acte de Constitució del Consell Comarcal i un mes més tard es va celebrar el primer Ple de la nova administració.

El 24 de desembre de 1993 es va dissoldre definitivament la Mancomunitat Intermunicipal, assumint el Consell la gestió del mercat comarcal de fruites i verdures.

Fonts consultades:
Llibret de l’exposició que vam fer pels 30 anys del Consell Comarcal.

dissabte, 16 de juny de 2018

La Quadra de Vallparadís


Una quadra és un districte especial dins el terme d’un castell termenat.
Aquest territori amb jurisdicció pròpia mes o menys autònom depenia d’un senyor amb drets sobre un nombre d’explotacions agràries i comptava amb una casa forta o castell.

Al terme del castell de Terrassa hi havia dues quadres: la de Vallparadís i la del Toudell (d’aquesta última podeu consultar aquest blog “La Quadra del Toudell”). També al segle XIII hi havia altres jurisdiccions que es van independitzar totalment del Castell de Terrassa: la vila de Sabadell regida pel castell de Rahona, el castell de Rubí, el castell de Castellar i el castell de Pera.
La Quadra de Vallparadís en un mapa actual de Terrassa
A finals del segle XI en el terme del Castell de Terrassa encara no s’havia creat la vila de Terrassa (1193), però la reconeguda prosperitat ecomòmica de la zona era reconeguda arreu, per auge de les explotación agrícoles hereves de les antigues vil·les romanes. Masies i propietats de opulents hisendats als quals els comtes tenien en molta consideració: Els Basea, Aimerich , Amat, Galí, Sanlà, Boch..., alguns d’elles citats en el cartulari de Sant Cugat de l’any 955.
Al sud de la vall del torrent de les Favolines (torrent de Can Palet) i els Brugrerols (Can Jofresa), la famiía Sanlà era propietària de varis alous o terres. També eren de la seva propietat Can Anglada i Sant Feliu de Vilamilans.
El castell de Valparadís / Fons Ragon-AMAT
En aquella època Berenguer Sanlà, alhora veguer del terme del castell de Terrassa i la seva dona Ermesenda, adquirien, l’any 1110 al comte Ramon Berenguer III unes terres al nord del torrent de les Fevulines, llevant del torrent de Vallparadís, amb la condició del comte de que edifiquessin una fortificació; el Castell de Vallparadís.
La Quadra  segon el cadastre de 1729
Amb aquesta cessió venia aparellada el domini sobre un territori de 4 quilòmetres de llargada per 1 d’amplada corresponia a la vall del toirrent de les Fevolines des de al nord a tocar el camí de Castellar (darreres de l’AEG) i què, baixant per l’actual avinguda de Barcelona, arribava fins a Santa Margarida del Mujal. El territori  que corresponia a la jurisdicció del castlà del Castell de Vallparadís,  comprenia parts dels actuals barris de Vallparadís, del Cementiri Vell, de Can Palet i del polígon de Santa Margarida, des del carrer del camí de Castellar, al nord, fins a tocar a la riera de les Arenes, al sud,  prop de Santa Margarida del Mujal, limitant per ponent amb el terme del castell de Terrassa.
Als ajuntar els seves propietats amb les li havia cedit el comte es forma la Quadra de Vallparadís
La Quadra segons Salvador Cardús i Mateu Avellaneda
Segon Salvador Cardús la primera vegada que està documentat el nom com Quadra de Vallparadís és en una referència en un capbreu de 1346. En aquella època, la Quadra contava amb 8 focs i l’any 1359, després de l’anomenada Pesta Negra, en quedaren 4.
A l’època de Blanca de Centelles, el poblament de la Quadra el formaven els masos Torrella, Borrell, Mona, del Molí, Palet, Mestres, Alomares i la Castlania, tots ells dependents tributàriament i laboralment del Castell, ja que en temps de sega i collita havien de prestar servei als camps pròpiament del Castell.
Cal destacar per la seva importància el mas de la Castlania, manat construir a principi del segle XIV per Blanca Centelles, que és la residència del recaptador de l'impost de castlània i, posteriorment, del de les rendes de la cartoixa.

En un cadastre de l’any 1729, la Quadra comptava amb cinc masies: el Mas del Castell, el mas de la Castlania, la cases del Sot d’en Pi, Mas Palet de la Quadra i el Mas Figueras de la Quadra. Un segle després calia afegir un petit nucli de cases a l’anomenat carrer de la Quadra (principi del carrer de Sant Antoni)
Durant aquests vuit segles, el paisatge que constituïa la Quadra no varià seguint unes característiques purament rurals a redós de les dues vies fluvials: El barranc dels torrents Moner i Vallparadís i el torrent de Can Palet, envoltades de terres de conreu, de vinya i el bosc.
Als torrents Moner i Vallapardís, les seves aigües també eren aprofitades per una novella indústria de molins fariners i, fins hi tot s’ha apuntat la presència d’una fornal que arranjava els estris dels senyors i del pagesos.
Can Palet de la Quadra / AMAT
L’allargat territori era creuat per diversos corriols que manaven als diferents masos i ermites de la rodalia. Només dues vies amb categoria de camí de ferradura travessaven la Quadra: l’antic camí de Terrassa a Sabadell, que des de l’actual carrer del Castell baixava el barranc i enfilava, pel costat del Castell, via Can Gorgs cap a Sabadell.
L’altre camí és el que el rei Jaume I li va donar la categoria de reial essent la via oficial entre Barcelona i Manresa passant per Terrassa. Aquest camí creuava la Quadra a l’altura del mas de la Castlania.

El castell de Vallparadís / Fons Ragon-AMAT
Després de la mort de Blanca de Centelles, última castlana del llinatge del fundadors del Castell, aquest i la Quadra, passà per mans de diversos propietaris; l’Orde Cartoixana, l’Orde del Carme i la família dels Sentmenat.
L’any 1830, desprès de varis plets, el territori de la Quadra era incorporat a la vila de Terrassa perdent el senyor de Sentmenat els drets jurisdiccionals, tot i que aquest conservà la propietat del Castell i un reduït conjunt de terres. La resta de la Quadra quedà dividida amb vuit propietats de les quals destaquen els Palet i els Bru (mas de la Castlania). En aquells moments el Castell abandonat com a residència dels Sentmenat, feia les funcions de casa de pagès, on uns masovers tenien cura de les terres i de la ramaderia del seu senyor. Amb el pas del temps el Castell s’havia anat degradants fins el punt que molta part d’ell estava derruït.
Interior del Castell de Vallpardís / AMAT

Fonts consultades
Bibliografia
CARDÚS, Salvador, “La Quadra de Vallparadís”. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa, Juliol-agost 1926, núm 17.
         El Castillo Cartuja de Vallparadís, Junta  Municipal de Museus. Terrassa,
        1969.
        Terrassa Medieval, Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa 1984.
 “El Castell Cartoixa de Vallparadís”, Quaderns del Museu. Museu de Terrassa. Terrassa, 1995.
SOLER I PALET, Josep, “La Cartoixa de Vallparadís”, Butlletí Club Pirenenc de Terrassa, març-abril1925, pàg. 133

dissabte, 9 de juny de 2018

El modernisme neó-àrab de Terrassa


El corrent Art Nouveau que corria per Europa, a Catalunya el coneixem, en general, com a modernisme, tot i que, té diverses denominacions: historicisme de finals del segle XIX, modernisme de principis del segle XX i, noucentisme a continuació. Tots tres sentits era una amalgama de molts estils diversos de lliure interpretació.

A Terrassa trobem el neoromànic com un estil arquitectònic emmarcat en el corrent de l’historisme, com per exemple, l’Escola Industrial, o neogòtics a la façana de l’Ajuntament.
Alguns arquitectes o mestres d’obres aplicaren característiques estètiques neó-àrabs influenciats per la vuitcentista guerra espanyola a l’Àfrica.
Casa Baumann / Rafael Aróztegui

La ciutat de Terrassa encara conserva bastantes referències neó-àrab com per exemple, la casa Baumann, el Magatzem Corcoy a la placeta de Mossèn Jacint Verdaguer, obra de l’arquitecte Melcior Vinyals. Abans de ser magatzem era un habitatge unifamiliar de dos pisos . Els elements de la façana presenten una disposició simètrica, amb la porta d’entrada al bell mig i una finestra que dóna al pis superior tancada mitjançant una testera de línies corbes. Dins la senzillesa de l’edifici, l’element que el caracteritza ve donat per les formes de les finestres en arc de ferradura, els remats modernistes i l’acurat acabat amb cornises i baranes.
Magatzem Corcoy / Rafael Aróztegui
L’arquitecte Lluis Muncunill va adaptar per la construcció de la Masia Freixa en l’escaire nord de l’edifici, una torre mirador que recorda un minaret àrab.
Altres edificacions que trobem el rastre de l’estil neó-àrab és en bona part de les torres d’aigua o plomers que queden en peu arreu de la ciutat; la seva decoració amb plafons en forma d’estels i finestres amb forma d’arc de ferradura.
Plaça del Doctor Robert / Fons Ragon-AMAT

La més característica és la torre d’aigua, de la plaça del Doctor Robert adossada a una façana entre l’Hospital de Sant Llàtzer i la Clínica del Remei. Aquesta torre és la més interessant des del punt de vista constructiu de totes de les que es conserven i de les que es van aixecar. Es mou en un estil neó àrab.  Originàriament era un edifici aïllat i l’alçada de la torre arribava només fins a la segona finestra. L’any 1919, l’arquitecte Melcior Vinyals reforma el repartidor i augmenta fins al doble l’alçada original de la torre, coronant-la amb la teulada a quatre vessants i l’efectista cúpula. Va mantenir l’estil neó àrab de Joan Baptista Feu i Puig; ús del maó vist, decoracions d’estrelles de vuit puntes i finestres en arc de ferradura. Era el plomer número 6 de la Mina, com ho recorda el plafó de ceràmica encastat sobre una de les finestres i que porta aquesta inscripció.
Torre d'Aigues del Remei / Rafael Aróztegui
El plomer està decorat amb elements neó-àrabs (plafons en forma d’estels, finestres en arc de ferradura). És totalment d’obra vista, amb verdugades a cada forjat. Té un ric motlluratge a la cornisa de coronament, una teulada a quatre aigües de teules vidriades i una cúpula ultrapassada recoberta d’escames de ceràmica vidriada de color groc.
Casa Curet / Josep Boix- proc. Rafael Aróztegui
El mestre d’obres Miquel Curet va ser l’autor, l’ant 1878, del primer Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat per donar el salt a l’altra banda de la riera del Palau. En Curet, entre altres edificacions que va projectar, va construir la seva pròpia casa al carrer de la Rasa cantonada amb el carrer de la Industria.
L’edifici modernista presentava unes característiques neó- àrabs, des de la porta als salons interiors. Era ben visible des de l’exterior la paret del seu jardí en formes arabesques. L’edifici va ser enderrocat l’any 1977 just quan s’estava confeccionant el Catàleg d’Edificis d’Interès Històric de l’any 1981.
Casa Curet / Pau Gorina-AMAT
Fonts consultades:
BOIX, Josep. L’olvidada Casa Curet de cuidado estilo arabesco. Diari de Terrassa, 25 octubre 1993. P. 32
Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’Edificis d’Interès Històric. Gerència d’Urbanisme. Terrassa 1981

dissabte, 2 de juny de 2018

Els Murris


L’any 1814, l’exèrcit francès abandonava Catalunya deixant-la exhausta, després de 6 anys d’ocupació. A Terrassa, a més de les destrosses i atrocitats emprades, havien deixat la fabricació tèxtil quasi nul·la al destrossar la majoria de tel-lers. Les cases de pagès havien estat saquejades per aprovisionar-se per la seva retirada cap a França.
Terrassa anys 1819
Després de la seva marxa va esclatar una gran crisi. La majoria de teixidors i aprenents van quedar sense feina i també la majoria de jornalers de les cases de pagès. Els que eren uns nens durant els 6 anys de guerra, ara joves, tampoc trobaven el seu lloc en la societat fabril. A més a més, des de Barcelona arribaven refugiats fugint de la febre groga que assolava la capital.
Carrer de la Font Vella / Museu de Terrassa-Galiart

Aviat es van començar a formar  escamots de pillastres que rondaven tant per les afores com dins la vila abillats de captaires. El pillatge, assetjament i violacions es feren freqüents. Els que hi sortien més perjudicats eren els pagesos, amb els robatoris, malifetes furts de queviures però, principalment, perquè les seves filles no podien sortir del mas.
L’alcalde d’aleshores Joaquim de Sagrera, envià un document detallant el que estava succeint

“Excm. Senyor
Joaquim de Sagrera

Una de les calamitats d’aquest país, que considerem més dignes de coneixement de V.S., és aquest agrupament de captaires anomenats vulgarment “ Murris”, que l’infecten. Són moltes partides d’aquesta llagosta metzinosa; i van en nombre tan gran que a l’obre d’una font de la vora de vila se n’hi ha comptat  més de seixanta, i el que es pot dir  sense confusió de cap mena, que fa pocs dies, entre tots els escamots d’aquests ganduls a la Plaça de la vila se n’hi reuniren  l’esgarrifós nombre de setanta i més.
Les seves divisions s’engruixeixen d’una manera extraordinària i són cada dia més impotents.
Es fan tan temibles les seves incursions per les cases de pagès, com en altre temps les invasions dels enemics. I per bé que vagin cobert de roba estripada i apedaçada sota l’aspecte de captaire, amb tot és ben notori que no viuen de caritat, sino del lladronici, ja que ordinàriament menyspreen la sopa que els donen el pagesos i els hisendats, malgrat ésser les sobres d’aquella que ells han menjat. Per a menjar aquella canalla roí i miserable no reconeix més que les bones viandes, fruita i llegums que han estat regades amb l’esforç de l’honrat treballador del camp. No els manca, a més, com ho han pogut comprovar alguns veïns, els seus bon plats d’arròs amb vedella i gallina, per l’adquisició de les quals van acompanyats  d’uns gossos que els proveeixen. A més, és ben pública la presència de llurs dones a la Carnisseria, on fan valuoses provisions de carn i gallina, per aquests actes es presenten ben abillades, com si fossin unes menestrals.

Les despulles que deixen després d’un àpat són una prova ben consistent: plomes i ossos. D’aquí es mostra clarament que llur arbitri ni es conforma solament amb la capta, de la qual en fan pública professió, sinó que s’estenen al robatori i al pillatge.
Això ho confirma la relació del guardià de can Viver, el veí d’aquesta comarca, el qual pogué espiar onze d’aquests pillets en un barranc, on varen treure la roba estripada de captaires i al moment es transformaren en uns comerciants vestit de vellut i casquets vermells. Quin motiu es produí aquesta metamorfosi, sinó per llurs pilleries?.
Els mals físics que aquest menyspreables produeixen al propietari, són incalculables, però són encara més sensibles els mals civils i morals que fan al veïnat. Les noies humils de les cases de camp, que abans anaven segures per aquest camins, ara no es poden moure’s de casa per guardar-se de la brutalitat d’aquests carnívols animals.
La seva lascívia extremada està contínuament a l’aguait des d’un punt amagat, esperants si passa alguna d’aquestes noies, quan per necessitat han d’anar a buscar viandes o labors per a llurs cases.
Els pares han de contemplar com els roben la tranquil·litat, després d’haver-los près l’honra que ha servit de joguina d’aquests llops famolencs. Es veuen xicotes fornides que incautes, han estat el fruit d’atrevits assalts. La seva vida de cràpula és ben palesa per l’acumulació de quitxalla que va amb ells.

La llet amb què mantenen la seva descendència és l’escàndol més abominable, perquè és costum ja vell entre aquest monstres, el viure els dos sexes bo i despullats a l’interior de les barraques, on dormen rebolcant-se entre el fang de llurs passions criminals.
Si la constitució santa que havem jurat veiés amb els seus ulls la brutalitat d’aquesta raça execrable, entendria fàcilment que podria arrelar més fortament, si arrenqués d’aquest país aquesta maranya.
Nosaltres , Senyor, no podem. Nosaltres prou els agafaríem i els portaríem a la presó, però si els havem de mantenir amb la seva manera de viure, és sens dubte un crim, en un país on els jornalers guanyen vuit rals diaris i les terres queden sense treballar per manca de braços.
Si ens fos permès, diríem a V.S, sense prèvia sumària, que podríem per providència llur captura pel Mossos d’Esquadra que hi ha a Sabadell i enviar-los a poblar les illes desertes.
L’alcalde, Joaquim de Sagrera. El secretari franciscà Soler i Ler. · d’agost de 1820. >

Fonts consultades:
RAGON, Baltasar. Terrassa en el segle XIX. Impremta Morral.

dissabte, 26 de maig de 2018

Sant Pere i Sant Fermi de Rellinars, una església terrassenca?


Del kilòmetre 16’7 de Terrassa a Castellbell i el Vilar, havent passat Rellinars i abans del pont, surt una pista que mena (700 metres) a la primitiva església parroquial de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars.

El poble de Rellinars està a un extrem del Vallès Occidental a tocar el Bages. Quin interès té pel terrassencs una església situada fora del ser terme?: L’any 1965, l’Ajuntament de Terrassa, a proposta de la Junta de Museu, dirigida per Josep Rigol, va comprar la deteriorada església per procedir al seu estudi, sanejament i, en part, la restauració de l’edifici esfondrat parcialment el desembre del 1963.
L'església l'any 1986 / Rafael Aróztegui
L'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí està documentada el 951, com a possessió de Santa Cecília de Montserrat, esmentada com a Sanctum firminun quad etc in vachericies,
però al suport de l'altar pre-romànic s'hi va trobar una lauda votiva romana datada entre els segles II-III dC. Això, i les properes restes d'una necròpolis amb tombes antropomòrfiques, han fet pensar en un possible assentament ibero-romà com a origen dels primers estadants rellinassencs. Hi ha una tomba de cista, que miraculosament es conserva quasi indemne enmig de tanta enderrocament.
La porta preromànica / Rafael Aróztegui
Les primeres referències específiques al nom del poble es troben el 1118 en la donació que feia el senyor de Montcada i de la Vacarissa (actualment la masia de la Boada) a Carbonell de Castellet sobre drets i usatges dels molins del mas de Les Farreres, una de les masies més notables del terme.
De fet, la parròquia de Rellinars pertanyia al monestir de Pedralbes i el 1532 passà a ser sufragània del castell de Vacarisses i no n'obtingué la independència fins el 1878, després de nombrosos plets. Va fer les funcions de parròquia del poble fins el 1842 en el que el culte fou traslladat a l’església nova.
El campanar / Rafael Aróztegui
La descoberta d'una ara paleocristiana fa pensar que l'església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars s'alça en un lloc de culte molt antic. L’església de dues naus corresponen a dues èpoques diferents. La septentrional  té la volta esfondrada i el mur nord caigut, és potser, del segle XII, si de cas modificada sobrealçada; i pel cantó est, ampliada suprimint-ne l’absis. La nau sud, més antiga (s. X)  fou  també fou modificada, Conserva la volta de canó i té a la façana de migdia, un fris en dent  de serra, i la de llevant, una allargada obertura amb arc  ultrapassat ( a l’interior, una altra semblant) per on s’entrava al santuari. Cap als inicis dels segle XI es degué construir la segona nau al nord de l'antiga, de la qual es conserven uns capitells al Museu de Terrassa
L'absis / Rafael Aróztegui
Dins les etapes constructives de l'església vella de Sant Pere i Sant Fermí, el campanar, és obra del segle XVIII. Superada la coberta de l'absis comença el campanar d'espadanya. A la part inferior presenta un petit ull de bou i a la superior les dues obertures, d'arc de mig punt, on se situarien les campanes. A continuació hi ha una doble cornisa de llosetes i està coronat per un frontó triangular. El parament, amb restes d'arrebossat, deixa veure carreus i pedres sense tallar. Al voltant de l'església han aparegut restes de construccions i sepultures antropomòrfiques que podrien ser coetànies de l'església documentada el 951.
sepultures antropomòrfiques 
Les excavacions donaren com a fruït una tomba de cista, que miraculosament es conserva quasi indemne enmig de tanta destrucció.

Durant el segle XX l’abandó era colpidor, l’edifici va patir un espoli sistemàtic; principalment com a pedrera de la nova església, construïda arran del camí de les Ferreres. Entre els anys 1835 i 1842; l’argument va ser el clàssic ; l'església vella quedava molt allunyada del nucli més habitat.

A mitjans dels anys 60 es portaren a terme diverses intervencions amb campanyes  arqueològiques dirigides per Salvador Alavedra, membre de la Junta Municipal de Museus de Terrassa, amb l’ajut d’Eulàlia Morral i Joan Saladrigues.
L’any 1994 es va signar un conveni entre l’Ajuntament de Terrassa, propietari de l’església, amb el de Rellinars, en el qual l’església vella era cedida per un període de 30 anys a aquest últim ajuntament,  en el què el poble havia de fer-se càrrec del manteniment, la difusió, l’ús cultural i la conservació del monument.
l'església en l'actualitat
Actualment (2018) tot i que el termini acaba l’any 2024, els dos ajuntaments han portant a terme converses perquè l’Ajuntament de Terrassa vol restituir una situació natural i retornar aquest bé cultural d’interès local a l’Ajuntament veí que ha mostrat interès per preservar-lo. El conveni seria sense cap contrapartida. En el Ple de l’Ajuntament celebrat en el mes de abril el consistori terrassenc va aprovar-ho

Fonts Consultades
BURON, Vicenç. Les esglésies  romàniques catalanes. Artestudi Edicions. Barcelona 1981.
Tarrasa Información: 10 abril 1965, pag.1 i 2; 10 abril 1965 , pag. 5; 17 abril 1965, pag. 5; 20 juny 1966, pg. 1 i 2; 2 novembre 1968; pag. 3
GARCIA, M. Gemma; MORO, Antoni. Noves aportacions a la periodització de l’església vella de Rellinars. Revista Terme núm. 12. Centre d’Estudis Històrics. Terrassa1997


dissabte, 19 de maig de 2018

Les torres d’aigua de Terrassa


La funció d’una torre d’aigua, altrament dites repartidors o plomers, és o era la distribució d’aigua a la zona veïnal.
Ho expliquen Pere Pastallé i Sucarrats i Miquel Solé i Sanabra al llibre “Mina Pública d’Aigües de Terrassa”. Els autors ens fan una definició del què eren i són les torres d’aigua.
Eren torres d’una mica més d’un metre quadrat de planta i d’alçada variable –l’alçada normal estava entre els quatre i els sis metres- però superior a les cases a les quals subministrava, ja que l’aigua hi arribava per la força de la gravetat. Al seu interior hi havia una canonada per la qual l’aigua arribava de manera constant a la part superior de la torre. En aquesta zona, al costat d’una plataforma, hi havia un recipient amb ranures de diverses dimensions que deixaven passar l’aigua a una sèrie de calaixos o bossetes més petites, dels quals sortien els tubs que portaven l’aigua fins a la casa del client. La ranura que deixava entrar l’aigua a les bossetes variava en funció de la quantitat de plomes d’aigua que havia de rebre el client. Sovint l’aigua que sortia cap el client encara es tornava a repartir en un repartidor més petit i particular.”

Relació de torres d’aigua terrassenques que segueixen en peu o han estat enderrocades:

   Carrer del Pantà, 42. Situada al costat de l’aparcament soterrat del Vapor Ventalló.

Disposa de portella i de tres finestres, i algunes parts es mantenen arrebossades. Roman semi-aïllada després de l’enderroc de les edificacions veïnes.
 
Torre del carrer Pantà / AMAT
 Carrer d’Arquímedes cantonada amb Martín Díez. La torre d’aigua no té realment cap valor arquitectònic remarcable. És una de les més antigues de la ciutat. Per una fotografia de l’any 1885, se sap que ja existia abans d’aquest any.
Torre Arquímedes/Martín Díez / Joaquim Verdaguer
Actualment està adossada a un immoble que  no té més de trenta anys, i la torre està perfectament integrada en el conjunt, en formes i materials. En temps passats estava exempta, sola al mig d’una zona sense urbanitzar. Ara només es veuen dues cares.
Torre d’aigües d’una planta quadrada, de torre, amb tres úniques obertures i una portella a la part inferior, i un petit canvi de textura, amb arrebossat a baix i totxo vista a dalt, resultat de les múltiples transformacions produïdes pel pas del temps i per l’efecte de les inclemències meteorològiques. Es veuen dues finestres, una d’elles tapiada. El coronament ha desaparegut, possiblement quan es va construir l’edifici al que està adossada. La causa podria ser la por a despreniments.
   Clínica del Remei. Aquesta torre situada a la plaça Doctor Robert adossada a una façana de la Clínica del Remei, és la més interessant des del punt de vista constructiu de totes de les que es conserven i de les que es van aixecar. Es mou en un estil neo-àrab. Originàriament era un edifici aïllat i l’alçada de la torre arribava només fins a la segona finestra. L’any 1919, l’arquitecte Melcior Viñals reformà el repartidor i augmentà fins al doble l’alçada original de la torre, coronant-la amb la teulada a quatre vessants. 
Torre Clínica del Remei / AMAT
Va mantenir l’estil neo-àrab de Joan Baptista Feu i Puig; ús del maó vist, decoracions d’estrelles de vuit puntes i finestres en arc de ferradura. Era el plomer número 6 de la Mina, com ho recorda el plafó de ceràmica encastat sobre una de les finestres i que porta aquesta inscripció.

El plomer està decorat amb elements neo-àrabs (plafons en forma d’estels, finestres amb arc de ferradura). És totalment d’obra vista, amb verdugades a cada forjat. Té un ric molduratge a la cornisa de coronament, una teulada a quatre aigües de teules vidriades i una cúpula ultrapassada recoberta d’escames de ceràmica vidriada de color groc.

  
Torre Quatre Carreteres / Joaquim Verdaguer
  Quatre Carreteres. Situada a l’encreuament de les carreteres de Montcada i Rubí i el carrer de Topete. La data de construcció és de finals del segle XIX i principi del XX. És una torre coronada per una cúpula recoberta d’escames de ceràmica de colors i una cornisa amb merlets. A la base té una font pública i la portella de la torre d’aigües.
És una de les poques torres de Terrassa catalogades. El repartidor té la particularitat d’incorporar a la seva base una font pública, d’ella arrenca la torre que sobresortia de l’habitatge de la carretera de Rubí al qual estava adossada. L’any 2011 amb l’enderroc dels habitatges adossats i la nova edificació d’habitatges més endarrerits ha fet que la torre quedi al bell mig de l’encreuament de les “quatre carreteres”. Un punt estratègic de comunicacions que segueix una de les zones més transitades de la ciutat. A l’enclavament on està ubicada la torre tot el seu entorn ha canviat, amb la construcció d’una semi-rotonda al davant, la urbanització de la carretera de Montcada i la construcció del macrocomplex de vivendes i d’oci Parc Segle XXI. No hi ha cap dubte pel lloc en el que està i perquè es veu des de diferents perspectives, que és un dels repartidors més conegut de Terrassa i dels pocs que se sap situar.
El plomer i la font, propietat de Mina Pública d’Aigües, foren restaurats l’any 1993 i  amb les obres de remodelació de l’espai de l’any 2011 fou restaurada de nou.
   Valhonrrat-Col·legi. Aquesta torre està adossada a l’edifici que fa cantonada entre els dos carrers. Obra de l’arquitecte Joan Baptista Feu i Puig es va construir al darrer terç del segle XIX. És una de les peces amb una construcció més original, raó per la qual ja fa anys es va incorporar al Catàleg d’Edificis d’Interès.
Es troba integrada en el conjunt arquitectònic del carrer, amb uns edificis que recorden les formes de finals del segle XIX.
Torre Valhonrat/Col·legi / Joaquim Verdaguer
L’arrebossat original quasi bé es reconeix del tot a baix, i més amunt es conserva alguna resta. Demostra que aquestes torres estaven totes arrebossades, malgrat estar construïdes amb maó vist, cosa molt més barata a l’època i fàcil de mantenir en aquest tipus d’arquitectura vertical.
Hom ha de suposar que fa uns anys, per l’estat dels marcs i de les fustes, va decidir col·locar unes reixetes a les finestres per evitar que fos un niu constant de coloms i que es pogués veure afectada l’estructura interior.
És una construcció de totxo arrebossada de planta quadrada, amb una teulada a quatre vessants i una bola esfèrica de ceràmica vidriada de color fosc –ara pràcticament desapareguda- que la remata. El repartidor sobresurt per damunt de l’edifici i presenta diverses finestres amb arc de mig punt.
La façana principal, la que dóna al carrer del Col·legi, presenta tres obertures. La portella correspon a la planta baixa, al primer pis tenim una altra obertura i, pràcticament a sota del ràfec de la teulada, una tercera. A més, en tenim una altra, a dalt de tot, a la façana que dóna la carrer de Vallhonrat.

   Carrer d’Arquímedes, 170. Està situada a la finca dels germans Torrella. La portella que hi ha a la planta baixa és l’únic element que ens permet conèixer la seva presència física. Malgrat tot, manté les dues finestres. Està arrebossada amb el mateix material i del mateix color que el pàrquing que té adossat

Torre Garcia Humet-Joaquim de Paz / JoaquimVerdaguer
  Carrer de Garcia Humet cantonada amb el carrer de Joaquim de Paz. Llàtzer Marinel·lo, com a secretari de la junta de govern de la Mina, reclamava el 22 d’abril de 1880 a l’Ajuntament, la concessió d’un permís per fer obres de reforma al repartidor situat a la cantonada de la “la calle de Paz con la Media del Paseo”.
Avui manté la portella i disposa d’una finestra amb un petit enreixat. Adossat a la paret del repartidor hi ha la placa del nom del carrer i una senyal de trànsit.
   Carrer de Salmerón Torre enderrocada construïda l’any 1917. Tenia una porta baixa i estreta i una alçada mitjana amb dues finestres.
   Carrer d’Arquímedes, 118. Aquesta torre està totalment integrada a la façana de l’edifici. Té una planta baixa amb una portella i dues obertures corresponent al primer pis i al segon. Un dels aspectes que sorprèn són tots els elements que ara acompanyen el repartidor. Aprofitant la seva alçada i la seva situació cantonera, té una torreta elèctrica i desenes de cables elèctrics. També és una postal de la senyalística, per la gran quantitat de senyals que incorpora o té properes.
   Carrer de Vallparadís, 65. Torre d’aigues enderrocada l’any 2006. El que la feia destacable era que abandonava els colors grisosos, blancs i marronosos d’altres, per aprofundir en tons forts de groc i de blau, jugant amb l’edifici que l’integrava. El repartidor mantenia  la portella i dues finestres
   Carrer de Sant Quirze, 43. Repartidor en la que destaquen les teules de color verd i groc. Manté la portella i les finestres i està arrebossa per la part que dóna al carrer. Per l’altra banda, ens apareix pintada de blanc, com la casa adossada . Té una finestra estil mossàrab. Aquesta torre es va construir l’any 1888 obra de Joan Baptista Feu.
   Carrer de l’Església. Es va construir el 1852. Trobem notícies d’aquest repartidor en un expedient de maig de 1880 on ens parla de la reforma de la part superior.
   Carrer de Sant Genís, 53. És el típic repartidor terrassenc, amb portella, estrella decorativa  i finestra. Va ser construïda per Joan Baptista Feu. La portella és baixa i estreta, però accessible.
  Carrer de Sant Valentí, 137. Torre d’aigües esderrocada. Es va construir l’any 1882.
 Carrer Cremat, 2.Està situada a una cantonada, amagada tapada per diferents caixes de companyies de serveis. Es va construir l’any 1859 i està ubicada on antigament hi havia la font de la vila
   Carrer de Sant Domènec, 3. Repartidor enderrocat. Estava a la façana d’una casa vella
   Carrer del Passeig. Desapareguda. Estava adossada a una casa particular.
  Carrer de Joaquim de Paz. Situada prop la cantonada del carrer de Passeig. Construïda per Joan Baptista Feu, porta els símbols que el representen: l’estella i la finestra d’estil Mossàrab
Torre Joaquín de Paz / Joaquim Verdaguer
  Carrer de Sant Isidre. Situada prop de l’Escola de la Llar. Torre no adscrita a la xarxa de la Mina d’aigua. Les seves característiques són diferents a les torres convencionals.
  
Torre del Cementiri / JV
Cementiri Municipal.
L’any 1928 es va començar a construir un nou cementiri municipal, segons el projecte de Melcior Viñals, en terres de Can Torrella de Mas, arran la carretera de Montcada. Una de les primeres construccions va ser la torre d’aigües que devia subministrar l’aigua per les obres i, posteriorment, de servei al cementiri. Com a font de subministrament s’aprofità el pas de la Mina Marí pel terreny del cementiri. L’any 1872, Andreu Marí comprava la Mina Vinyals que anava paral·lela a la riera del Palau. El seu projecte i la seva realització va ser portar a Sabadell l’aigua d’aquesta mina, mitjançant un conducció o mina paral·lela a la carretera de Montcada.
La torre d’aigües, dissenyada per l’arquitecte Melcior Viñals, és totxo vist amb alguns detalls ornamentals. És de planta  amb una escala interior que dóna accés a una plataforma que rodeja el dipòsit, situada a l’alçada de quatre pisos. Aquest té una capacitat de 15m³. És una de les torres més singulars de la ciutat.
   Torres o dipòsits més enllà de la xarxa de la Mina d’aigües.La xarxa de plomers creada a la segona dècada del segle XIX per Mina Pública abastia a la major part de la població egarenca, però restaven alguns buits que els ciutadans es van encarregar d’omplir. Tenim exemples reeixits, com els repartidors de la Cooperativa Popular Els Amics, de la zona d’en Pere Parres, i els d’alguns particulars. Un terrassenc de cognom Fontcuberta en va col·locar un a la cruïlla dels carrers de Ramon Llull i de Salvà, al barri de Ca N’Aurell –si la documentació i la memòria no ens fallen, es va enderrocar el 1979-. 
Dipòsit del Foncuberta. 1979 / Manuel Tobella-Arxiu Tobella
Un altre exemple: al carrer del Doctor Ullés, entre Galileu i Nicolau Talló, hi havia la Mina d’en Reig, molt famosa, que facilitava l’aigua a les vivendes del seu entorn. També cal recordar el dipòsit visible des de la carretera de Matadepera a l’alçada del carrer de Portugal. Mines i pous eren les seves fonts d’abastament.
Però podem recordar també els repartidors que es varen aixecar a masies que ja començaven a veure créixer els barris del seu entorn –com les de Ca n’Aurell i de Can Palet-. Entenem en aquest cas l’accepció àmplia de barri, la que es refereix al conjunt d’edificacions que s’aixequen en un lloc determinat, i no a l’espai tancat de paret o diferents cossos d’edificis situats davant la façana principal de la masia. 
Dipòsit de la Cooperativa Els Amics / Àngel Cos
Per la seva importància ens sembla adient parlar una mica a fons de la Cooperativa Popular Els Amics. Es va constituir el 1929. Uns egarencs es van acollir a un decret llei de 1924 i es van disposar a construir tres grups de vivendes, a la carretera de Rubí, a la zona de la mina d’en Pauet,i entre els carrers de Marqués de Comillas, Transversal i Torrent. Per l’abastiment d’aigua es va construir, al carrer de Transversal, una estació de tractament d’aigua amb la extracció d’un pou que conté aigua a partir dels 18 metres de fondària. Uns aparells eliminen els nitrats. L’aigua s’eleva fins a un dipòsit de 25 mil litres situat a 14 metres d’alçada, des d’on es reparteix a unes 125 habitatges. 

Fonts consultades:
OLLER, Manuel; SUÁREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim. Les Torres d’aigua a Terrassa.Fundació Mina d’aigües de Terrassa. 2006.