Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 29 d’abril de 2017

La Zona Esportiva Municipal – Àrea Olímpica

La Terrassa de la postguerra estava mancada d’unes instal·lacions esportives adients. Tan sols disposava d’un desbaratat camp de futbol al carrer Pi i Margall, una piscina descoberta a Ca n’Aurell i un camp de bàsquet al carrer Edison. Per tant, l’administració municipal es va veure amb la necessitat de crear un espai que donés cabuda als diferents esports que anaven sorgint arreu de la ciutat.

Un primer projecte dissenyat l’any 1942, situava la Zona Esportiva entre els carrers de Còrdova, Almeria, passeig Vint-i-dos de juliol i carretera de Castellar, en una zona on actualment hi ha la gasolinera i el Nou Mercat, al barri d’Ègara.
Aquest projecte es desestimà i se’n projectà un segon, més ampli, ubicat uns quant metres més al nord del primer projecte, entre els carrers Còrdova, Almeria, Cadis i la carretera de Castellar. Aquest espai esportiu hauria d’aplegar un ampli estadi, dos camps d’hoquei, un d’ells amb grades, sis pistes de tennis, dues piscines, una d’elles coberta, un frontó, un camp de bàsquet i un xalet per oficines i vestidors. També tindria un aparcament de cotxes dins el recinte i un passeig central des de l’entrada principal fins a la tribuna de l’Estadi.
El Camp d'Hoquei de la ctra. Castellar/ Fons Baltasar Ragon-AMAT
El primer que es va construir va ser un dels camps d’hoquei. A Terrassa no existia cap camp per la pràctica d’aquest esport. Per raons tècniques no es podia jugar en els de futbol, per tant, els clubs terrassencs havien d’anar a altres camps forans. El camp arran la carretera de Castellar, amb grades i vestidors, es va inaugurar el 1951.
Aquesta zona va ser la més castigada durant l’aiguat del 1962. El camp d’hoquei va quedar arrasat i el hoquei va d’haver de traslladar-se, definitivament, a la Zona Esportiva Municipal de l’avinguda de l’Abat Marcet.

A mitjans del anys cinquanta, es va començar a projectar aquesta altra nova zona d’equipaments esportius, que està situada al nord de la ciutat a l’Avinguda Abat Marcet. És per això que es va desestimar definitivament el projecte de la zona de la carretera de Castellar. En el seu lloc s’hi va construir l’Institut d’Ensenyament Blanxart.
Nou estadi de la Zona Esportiva / AMAT
El projecte de la Zona Esportiva Municipal de l’Abat Marcet es va encarregar a Josep Pratmarsó, aleshores arquitecte municipal.
L’any 1958 s’inaugurava la pista d’atletisme. Un dos anys més tard s'estrenava una piscina de 50 metres.
El 21 agost de 1960 s'inaugurava l'obra més important; l'Estadi Municipal. A la tarda d'aquest dia, amb les grades atapeïdes es procedí a la seva benedicció amb la presència de diverses autoritats: Joan Antoni Samaranch, delegat nacional d' Educació Física i Esports, Rosendo Peitx, en representació de la Diputació de Barcelona; i el president de la Federació Catalana de Futbol. Tots ells encapçalats per l'alcalde de la ciutat, Josep Clapés. L'acte inaugural s'encetà amb la desfilada dels cantaires de la Massa Coral, seguits per la Banda Municipal, la Cobla La Principal de Terrassa i les colles sardanistes de Terrassa i comarca. Amb les notes de l'himne nacional s'hissaren diverses banderes mentre l'envolada de coloms i globus donaven el color de festa a l'acte. Seguidament, dins el terreny de joc i amb presència de les autoritats, el prior del Sant Esperit, Jaume Llauger, procedí a l'acte de benedicció de l'Estadi.
Inauguració del nou Estadi/ Fotos Francino-AMAT
A continuació tingueren lloc els actes folklòrics amb una ballada conjunta de totes les colles sardanistes i la interpretació de la sardana L'estadi de Terrassa del mestre Carreras. També la Massa Coral interpretà l'himne del Terrassa Futbol Club. A la llotja d'autoritats, l'alcalde Josep Clapés procedí a la imposició de la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu de la ciutat a Joan Antoni Samaranch.
L'acte finalitzà amb una gran traca i la disputa d'un partit de futbol entre els equips aficionats del Terrassa i del RCD Español.

Al llarg dels anys seixanta tingué lloc l’estrena de la piscina coberta i  l'assentament dins la zona esportiva d'altres esports; entre la piscina i l’estadi s’habilità un camp d’hoquei que ocupà el Club Deportiu Terrassa Hoquei i, al costat de la pista d’atletisme un altre camp d’hoquei anomenat Federatiu que en el què hi jugava el Atletic Club Terrassa Hoquei. Ambdós clubs deixarien la zona esportiva, a finals dels anys 60 al disposar d’instal·lacions pròpies
Jocs Escolars Sant Jordi
L'any 1976 es van celebrar els Jocs Esportius de Sant Jordi, organitzats per la Diputació de Barcelona, ens els que hi participaren més de 300 atletes de tota la província. A l'acte inaugural a l'Estadi, es va realitzar una espectacular exhibició de calistènia.
Per encabir part d'aquests jocs es van construir diverses pistes poliesportives, una d'elles coberta amb un  globus pressostàtic. Aquesta instal·lació seria l'únic pavelló municipal cobert de la ciutat fins el seu enfonsament el 1987 i la construcció del nou pavelló de Can Jofresa.

Quan Terrassa fou nominada per a ser subseu d’hoquei dels Jocs Olímpics de Barcelona com a escenari de la competició, l’Ajuntament va prendre l’acord de remodelar la zona esportiva de l’Abat Marcet, per construir-hi la futura Àrea Olímpica. El 4 de maig de 1989 es feia la presentació, a la Sala Muncunill, de la maqueta i, l’Ajuntament en Ple, el 25 de gener de 1990, aprovava el projecte definitiu. Quatre mesos després començaven les obres.
Inauguració de l'Àrea Oímpica
El 15 de desembre de 1991, amb una gran festa, s’inaugurava l’Àrea Olímpica amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall i l’alcalde de Terrassa, Manuel Royes.
El 22 d’abril de 1992 es feia la cessió al COOB’92 de les instal·lacions per celebrar-hi  els jocs.
Les campiones Olímpiques / COOB-AMAT
               
El 26 de juliol s’iniciava el torneig d’hoquei però la fita més important es va produir el 7 d’agost quan la selecció espanyola femenina d’hoquei, amb les terrassenques Cèlia Corres i Anna Maiqués a les seves files i davant uns 12.000 espectadors, guanyava la medalla d’or en una emocionant final contra la selecció de l’Alemanya.

Fonts consultades:
BAULIES, Jordi. El municipi de Terrassa 1877-1977. Caixa d’Estalvis de Terrassa.1977 
CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1966
FIGUERAS i VIGARA, Pere. 1935-1985. 50 anys d’història gràfica de Terrassa. Arxiu Tobella.Terrassa1985
FIGUERAS, Pere. Terrassa i l’hoquei: 80 anys d’història. Ajuntament de Terrassa. 1992
Tarrasa Información. 13 setembre 1960
Arxiu Històric de Terrassa. Exp. d’obres publiques. Projectes no realitzats, núm. 11/42

dissabte, 22 d’abril de 2017

La Torre de Mossèn Homs

Masia senyorial situada a 150 metres de la carretera de Castellar. El seu nom es deu a què antigament, en el seu lloc, hi havia una torre en un punt de domini estratègic a la cruïlla de camins que des de Sabadell i Sant Quirze del Vallès cap a Matadepera es creuaven amb el camí ral a Manresa. També s’encreuava amb el camí que procedent de Terrassa menava a Castellar del Vallès. El topònim Mossèn Homs fa referència a Mossèn Jaume Doms, un dels propietaris dels mas en el segle XVI. El tractament de “mossèn” estava reservat als cavallers, als ciutadans “honrats” i, de manera esporàdica, a mercaders. Actualment el seu ús, àmpliament utilitzat, es reserva pels sacerdots.
La Torre de Mossèn Homs i l'ermita / Josep Escoda Molina -AMAT
La primera referència del vilatge el trobem en un document de l’any 993, el qual el denomina Banyeres «in illo loco que vocat Banyeres». Sembla ser que el nom procedeix d’una vila romana. En el segle XIII, ja trobem un propietari que ha agafat el topònim com a cognom: Pere Banyeres. La torre ja la trobem adossada dins el mas. Aquesta forma de construcció d’un mas fortificat amb una torre la trobem, també, a les terres properes: El mas Ustrell, Castell Arnau (torre Berardo) o a Can Viver. La finalitat d’aquestes cases fortificades era la defensa contra malfactors, bandolers i altres passavolants militars.

En el segle XV surt documentada com torre Botina al ser el seu propietari la família Botí, En el segle XVI, apareix com a propietari mossèn Jaume Doms, mercader i ciutadà de Barcelona, tot i que sembla que no hi habità, sinó que era una possessió més del seu patrimoni. Jaume Doms, a més de terratinent, estava involucrat en la industria tèxtil terrassenca, principalment en el ram dels tints. També era propietari de l’escorxador de la vila. Participà fent donacions a la construcció de l’església del Sant Esperit.
En el segle XVII el nou propietari era Francesc Escorsell. És en aquest segle que la masia la trobem documentada com Torre de Mossèn Homs. L’any 1744 la família Escorsell ven el mas i la finca al Capítol de preveres i canonges de la seu de Manresa. Aquesta la ven, el 1862 a Isidre Soler, fabricant de Manresa. El 1865 passa a mans del prevere Ignasi Borras de Manresa, fins que el 1871 la compra Magí Tobella, natural del Cairat i, també era propietari de Can Montllor.

Sembla que el mas mai va ser habitat per cap propietari, si més no, es reservaven unes habitacions per estades esporàdiques. Des de sempre la masia va estar regentada per masovers.

El 1941 la torre passaria a mans de Maria Corral Cucalón, veïna de Barcelona. Aquesta faria donació del mas, l’any 1953, a la Fundació de l’Obra de la Visitación de Nuestra Señora, que la destinà a residència-sanatori de donzelles pobres i de salut delicada.
El mas en l'actualitat / Joaquim Verdaguer
Finalment als anys 70 aquesta comunitat cedia el mas, per un període de 90 anys, a l’Ajuntament de Terrassa. Amb la instauració de l’Ajuntament democràtic la casa fou ocupada per un grup de joves de l‘Escola Taller, per procedir a la seva rehabilitació i alhora aprendre un ofici. Els anys 1987 i 1988 es portà a terme una campanya d’excavacions arqueològiques que deixaren al descobert l’antiga torre que havia quedat amagada, a l’interior del mas. És una torre de planta quadrada de 4’20 m. per 4’30 metres i amb un mur gruixut de 80 cm. a la base i 70 cm. al cos superior. La seva alçada és de 15’20 m.
El mas, al llarg de la seva història, anava acumulant reformes i incorporacions de noves estances fins a convertir-se en un mas senyorial.

Actualment hi ha instal·lada  l’Escola d'Hostaleria - Restaurant "Torre Mossèn Homs" de Foment de Terrassa SA.  Des de la seva creació el 1992, l’escola desenvolupa programes de formació ocupacional i de formació contínua de cuina de serveis de hostaleria.
L'ermita de Sant Josep malmesa / AMAT
A pocs metres de la masia, hi ha l’ermita del Sagrat Cor o de Sant Josep al servei de la Torre de Mossèn Homs. La primera missa es va celebrar el 6 de febrer de 1537.
Als anys 40 del segle XX va ser reconstruïda i utilitzada per la comunitat de monges instal·lades a la Masia. La marxa d’aquestes va fer que la casa i la capella quedessin deshabitades. L’ermita es va deteriorar i  no va ser fins l’any 1957 que es va rehabilitar. El dia 16 de juny d’aquell any es va celebrar la “Festa de la Reconciliació de l’Ermita de Sant Josep”. El rector de Sant Fèlix de Sabadell va beneir la reconstrucció de l’ermita i la de la nova campana, amb presència de les autoritats encapçalades per Josep Badrinas Sala en representació de l’alcalde de Terrassa. La campana va ser beneïda actuant de padrins; Francisca Artigues, Josep M. Artigues i Mercè Pujol. És per això que la campana portava la inscripció «Francisca, José i Mercedes. Junio 1957».
La capella de Sant Josep en l'actualitat /Joaquim Verdaguer
La capella només s’obria al culte en dies senyalats principalment quan es celebrava l’aplec tradicional de la Pasqua Granada als voltants de la masia. En caure en desús aquesta tradició cap els any setanta l’ermita va ser fruït d’actes vandàlics fins a deixar-la molt malmesa i sense campana. L’any 1987 amb la creació de l’Escola-Taller Torre Mossèn Homs, la seva participació va fer possible la restauració de la masia i de l’ermita. Actualment l’ermita s’obre al culta durant les romeries que organitzen la Hermandad Divina Pastora i, principalment, cada any per Sant Josep la Hermandad de Abrucena de Terrassa.

Fonts consultades:
AA.DD. Recerca històrica Torre de Mossèn Homs. Col·lecció Estudis Terrassencs. Ajuntament de Terrassa. 1990.
PALOS, Santi. Arqueologia a Terrassa. 10 anys d’excavacions a Vallparadís i Torre de mossèn Homs. Diario Terrassa, 30 desembre 1992, p. 11
BALLBÉ, Miquel. Ermites i capelles de Terrassa, Matadepera i Viladecavalls. Ajuntaments de Terrassa i Matadepera. Terrassa 1988
CARDÚS, Salvador. Torre de Mossèn Homs. Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa. Gen.-febr. 1929, p. 118
Equip investigació Arxiu Històric. La Torre de Mossèn Homs. Diario Terrassa, 22 setembre 1977
CASTELLANO, Anna i altres. Apunts de la història d’una masia. Tallers. Escola Taller Torre de Mn. Homs, núm. 1, des. 1987
MORO, Antoni. Fases de l’evolució de la masia. Tallers. Escola Tallers Torre de Mn. Homs, núm. 1, des. 1987.

GARRETA, Jordi. La Torre de Mossèn Homs. Diario Terrassa, F.S., 14 nov. 1992, p. 9

dissabte, 15 d’abril de 2017

El torrent de les Ànimes

Recollint les aigües de la part nord dels carrers de Salmerón i Prat de la Riba es formava el llit del torrent de les Ànimes. Passat el carrer Pearson en el seu fondal, als anys cinquanta, es va construir una pista poliesportiva del Frente de Juventudes. Seguia un curs que passava per on es va construir el primer grup dels habitatges de la Caixa de Pensions (el pisos de l”Avecrem”). Quan es van construir la segona fase dels pisos de la Caixa, l’any 1965, es va trobar una necròpolis amb centenars d’enterraments que es creu que procedien de les epidèmies de la pesta dels segles XVI i XVII. Per això porta el nom de torrent de les Ànimes, tot i que hi ha una altra versió que en vincula el nom al Cementiri Vell, situat arran mateix del torrent.
Traçat del torrent de les Ànimes / AMAT

Pista poliesportiva del Frentre de Juventudes
 
El torrent al seu pas per on es construiran  el pisos de la Caixa / Fons Ragon-AMAT
El torrent passant pels darreres del Cementiri Vell / Fotos Ragon-AMAT
Després de passar per la plaça de l’Onze de Setembre, el torrent segueix paral·lel al carrer Prat de la Riba fins a arribar a l’avinguda de Jacquard. Al seu marge dret, als antics camps d’en Mauri, s’hi va jugar, l’any 1910, el primer partit d’hoquei de tot l’Estat espanyol. Darrera de l’antic bar Escola, ara és un comerç d’esport, hi ha un pàrquing. L’entrada la té pel carrer Prat de la Riba i una forta baixada ens porta al que queda del fondal de l’antic torrent.
El torrent a banda i banda del que serà l'avda. de Jacquard/ Fonts Ragon-AMAT
Quan es va construir l’Escola Industrial, per arribar-hi es va emplenar la nova avinguda de Jacquard. Després de passar l’avinguda de Jacquard el torrent vorejava la part de llevant del Vapor Sala. Poc a poc es va anar emplenant fins a convertir-se en la Rambla de Sant Nebridi. Al planificar la zona de la fàbrica Sala SA com a Campus Universitari, aquesta Rambla va quedar anul·lada i es va projectar la nova rambla de Sant Nebridi enfocant-la cap l’eix del carrer Prat de la Riba. El lloc de l’antiga Rambla o torrent va quedar esborrat i arran de l’avinguda de Jacquard es va construir l’actual Biblioteca de La Universitat Politècnica de Catalunya. Darrera d’aquesta es va urbanitzar la plaça del Campus, on l’any 2002 es va aixecar una escultura per celebrar el centenari de l’Escola Industrial.
Monument al centenari de l'Escola Industrial/Joaquim Verdaguer
La nova Rambla baixava fins a arribar al carrer Wagner, per darrera de l’antic cementiri, que ara és una zona enjardinada i transformada com a plaça de Joan Miró.
Marcat amb les fletxes, el Mas Palau o grup F/Proc. Rafael Aróstegui
El Molí/ Rafael Aróztegui
Després de traspassar el carrer de la Mare de Déu del Pilar, el curs girava lleument cap a l’esquerra tot rodejant “la muntanyeta”, per buidar les seves aigües al torrent de Vallparadís. La Muntanyeta antigament era el mas Palau i, més endavant, als plànols s’identificava com el Grup F. Quan es urbanitzar la zona de les piscines del Parc de Vallparadís, es va enderrocar aquestes edificacions i en el seu lloc es va construir un local de restauració i un petit auditori envoltats d’una zona de pícnic. L’únic vestigi que queda de l’antic mas és l’estructura del molí de vent.



Fonts consultades

MASDEU, Ramiro. La epidemia pestífera del año 1652 probable origen de la necrópolis de la calle General Sanjurjo. Tarrasa Información, 28 gener 1965. P.5


dissabte, 8 d’abril de 2017

Els Caus

La riera de Gaià,  seguint el seu curs,  paral·lela a la carretera de Rellinars, passa per indrets feréstecs  assortits de diverses fonts. A l’alçada del quilòmetre 7 de la carretera, troba unes deus ben peculiars: els Caus, els Cauets i els Bullidors, que brollen a dojo durant uns mesos i deixen de fer-ho durant alguns anys. Aquest indret també es coneix com el torrent de la Xuriguera o dels Caus.
Els Caus es troben a una altitud de 480 m , al sud de l' hisendat de Can Guitard de la Muntanya.
Dirigents de la Mina visitàn els Caus/Fons Ragon-AMAT
La surgència dels Caus ha estat una atracció constant per als terrassencs, que han pogut gaudir de la generositat de l’espectacular eixida de l’aigua.  El forat per on brolla té forma allargassada d' 1’5 m. d’amplada per 40 cm d’alçada.
El Llac Gran / Fons Ragon-AMAT
En èpoques d’alta pluviositat l’aigua brolla entre els blocs fissures dels conglomerats: Els Caus, els Cauets, els Bullidors, la font Saiola, La Pedregosa, La Borbonera i la font Falsa. Han arribat a brollar un màxim de  339 dies seguits , per exemple, l'any 1971, del 25 de setembre  al 28 d'agost   i,  un mínim de 9 dies el novembre del 1971. L’aigua dels Caus va ser  una de  les principals fonts de proveïment del pantà de la Xuriguera des de la seva construcció, el 1900, fins al seu esfondrament l’any 1944.
Ragen el Caus / Fons Ragon-AMAT
No se sap la procedència de l’aigua que brolla i quin és el motiu de la seva intermitència. S’han creat hipòtesis i llegendes que no tenen altre valor que el folklòric, tal com apunta el geòleg Palet i Barba; la suposada procedència dels Pirineus o la tradició del pastor que hi trobà la seva escudella o cullera perduda en un estany d’aquelles altes muntanyes. S’han fet exploracions per esbrinar-ne la procedència. El màxim recorregut roques endins ha estat de 83 m Al final del primer tram de la galeria de 8 m de longitud hi ha un pou de 4 m de fondària. Aquest pou va ésser desobstruït per membres del Grup d’Espeologia de Badalona. Posteriorment, el Grup d’Espeleologia Muntanyenc de Terrassa entre el 1980 i 1981 van topografiar 40 m de recorregut.
Els Caus / Joaquim Verdaguer
La hipòtesi o suposició més racional  es refereix a una   gran caverna o cavitat que s’omple d’aigua de la pluja que és absorbida per la superfície del terreny quan les pluges són abundoses, Aquestes formen un dipòsit o gran llac que en  pujar de nivell troben un desguàs o sortida  i en forma de sifó fa brollar l’aigua a la superfície fins a buidar la cavitat subterrània. Tal com ho explicava l' ecologista Àngel Arisó, la surgència intermitent era la causa efecte de buidador produït en  pujar les aigües contingudes en una gran cavitat.
El Caus. 1996 / Joaquim Verdaguer
La font de la Saiola en Rellinars també d’una surgència  on l’aigua pot sortir amb  tanta força  que fa borbollons. Sembla que aquesta deu, encara que el seu funcionament és similar al del Caus, sigui d’un altre sistema hidrològic.

Una de les característiques de Els Caus és l' hipertermalisme. La temperatura de sortida de l’aigua és entre quatre i cinc graus superior a les surgències de Rellinars. Fins i tot en una ocasió es van mesurar en la seva sortida uns dinou
graus .

Durant la primera meitat del segle XX, quan no hi havia cap altra manera de comunicar-se, era el vigilant de pantà de la Xuriguera que baixava a donar la gran notícia: «Els Caus ragen!». Assabentats els terrassencs,  començava una desfilada d’excursionistes i curiosos fins a la font. Actualment és tal el trànsit per aquella zona que als pocs minuts se sap la bonanova a la ciutat.

L’última vegada que van rajar va ser el juny de 2004. Fa 13 anys, el període més llarg  de sequera de la surgència

Fonts consultades:
VERDAGUER, Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Fundació Aigües de Terrassa. 1997
OLLER, Joan Manel. El agua sale de nuevo por la espectacular fuente de Els Caus. Diari de Terrassa. 6 març 2003. p. 13
Bloc de Camp. Patrimoni geològic i afloraments d’interés

LAIUS. Quin es l’origen de l’aigua dels Caus?. El Dia, 10 març 1928, p. 1 i 2

dissabte, 1 d’abril de 2017

El Vapor Niquet

A finals del segle XIX, tres industrials francesos de Reims, Ernest Niquet i els seus socis F. Greorffroy i A. Prevost, van fundar a Terrassa la societat Niquet i Companyia. Van fer edificar un vapor a la carretera de Martorell, cantonada amb el carrer del Concili Egarenc. Van encarregar l’edificació de la fàbrica a l’arquitecte Llàtzer Matalonga que va construir un edifici de 4.000 m2, sobre una hectàrea de terreny de 16.700.
El dia 16 d’octubre del 1892 es va inaugurar amb tota solemnitat la nova indústria de vapor. Aquell dia l’edifici estava guarnit amb mata, boix i banderes franceses i espanyoles. Amb la presència d’Alfons Sala i Joan Vidal i Valls, diputats provincials, i de Miquel Homs, l’alcalde de Terrassa, es procedí a la benedicció del complex industrial a càrrec de Ramón Colomines, en representació del prior Josep O Roig, mentre l’orquestra Trullassus tocava la Marxa Reial i La Marsellesa.
Al migdia es celebrà un banquet, servit per la fonda del germans Pompidour, en el qual assistiren uns 200 comensals. Per l’ocasió s’habilità una de les naus, encara despullada de maquinària, adornada amb grans ramatges amb els escuts de Terrassa, Reims, Catalunya, França i Espanya. Dues llargues taules foren habilitades per l’àpat, que fou amenitzat per l’orquestra Trullassus que interpretà Guillem Tell i Garí.
A l’hora dels brindis es procedí als parlaments de les diverses autoritats. Va ser una gran i sonada festa.

L’any 1895 es va contruir un forn d’obra i una xemeneia. En l’actualitat la xemeneia,últim vestigi del vapor Niquet, emergeix del sòl amb forma circular fins a una alçada total de 27’5 m. Està coronada amb un collarí i encerclada amb 8 brides de ferro colat.
El 1902, Ernest Niquet es feia amb la gerència en solitari de l’empresa i el 1914 la traspassava a Francesc Massana que a l’any 1919, Massana es va ajuntar amb els industrials Francesc Salvans Armengol, Joan Salvans Pasqual i fills, Enric Torrella, Antoni Torrella i Amadeu Torrens, creant a societat SA Peinaje e Hilatura de Lana, Saphil o L’Anònima com seria coneguda popularment. Les diverses fàbriques dels fundadors concentraren la seva maquinària a la fàbrica del carrer Galileu i de cal Niquet. Aquesta última amb dedicació exclusiva de filatura.
La família Niquet va ser de les primeres que va disposar a Terrassa d’un cotxe a principis del segle XX.
El vapor Niquet.1925/ AMAT
De la fàbrica de Cal Niquet sorgiren els brots del clima de violència del moviment obrer terrassenc. L’acomiadament d’un obrer el 1933, Antonio Marín, va provocar un fort enfrontament amb la intervenció de la Guardia Civil. Francesc Massana, un dels gerents va patir un atemptat que li costa la vida. La guerra portà a l’empresa a la seva col·lectivització. De Cal Niquet sorgiria el grup més anàrquic i violent de la repressió antifeixista, capitanejats pel sindicalista Pedro Alcócer i coneguts com Pedro i sus chiquillos.
Eduard Niquet amb un les primers cotxes que circularen per Terrassa/ AMAT
L’any 1970 esclatà la crisi en el tèxtil i davant la situació, l’empresa SAPHIL va tingué que fer front al deteriorament econòmic venent la fàbrica de Cal Niquet per 20 milions de pessetes.
La residència d'Eduard Niquet/ AMAT
La xemeneia de Cal Niquet/ Joaquim Verdaguer
Una immobiliària enderrocà el vapor edificant un grup de pisos de protecció oficial. Mentrestant, havia esclat el conflicte del pisos de Vilardell, on l’Asamblea de Trabajadores para una Vivienda digna (ATVD) havien ocupat els nous habitatges i que després de conflictives accions i negociacions acabaren instal·lant-s’hi definitivament. Però l’adjudicació de 300 vivendes no fou suficient per la demanda de 3.000 famílies.
Això portà a l’Asamblea de Trabajadores para una Vivienda Digna, a repetir l’acció als pisos de cal Niquet. Després d'una enrevessada permuta, els pisos van quedar per l'Immobiliària constructora. Això indignà a la gent necessitada d'un sostre provocant, l'any 1981, l'ocupació dels pisos. Després de greus conflictes amb repressió policial inclosa, el Ministeri d'Obres Públiques comprà el bloc d'habitatges destinant-los en règim de propietat diferida als ocupants.

Fonts Consultades:
Diari La Comarca. 20 octubre 1892. Monogràfic de la inauguració del Vapor Niquet.
RAGON. Baltasar. Terrassa en el segle XIX. Impremta Morral. Terrassa 1936
AA.DD.  Història Industrial de Terrassa II  Diario de Terrassa, Terrassa 1993-94. Terrassa 2000



dissabte, 25 de març de 2017

El "Yugo y las flechas" en Terrassa

La simbologia del franquisme va ser el conjunt de símbols que es van utilitzar com a referent icona per identificar visualment al règim franquista i a les persones i institucions que s’identificaren amb ell. Es va utilitzar massivament a banderes, escuts, monuments, segells, medalles, uniformes,....

La simbologia franquista va estar present a l’espai urbà terrassenc durant molt anys. El Yugo i las Flechas és un símbol adoptat per les JONS l’any 1934 i que degut a la seva unió amb la Falange Espanyola va quedar com el símbol de feixisme espanyol. En realitat, formaven part de l’heràldica dels Reis Catòlics a l’unir els seus reialmes.

Amb l’entrada del règim franquista l’any 1939, es va imposar aquesta simbologia arreu de la ciutat per tal d’imposar el nacionalisme-sindicalisme. Durant 40 anys, els terrassencs van conviure amb aquests emblemes, tot i que, a mitjans dels anys 60 va anar a la baixa, principalment  a mesura que Espanya va rebre l’obertura política dels Estats Units i d’altres països.
Totes les poblacions tingueren que adaptar el jou i les fletxes a tots el rètols a l’entrada de les localitats.
A Terrassa estava present a la façana de l’Ajuntament.
Façana de l'Ajuntament/ Fons Baltasar Ragon-AMAT
També en monuments, principalment el dels Caiguts al passeig Comte d’Egara
Monument als Caiguts / Fons Baltasar Ragon-AMAT
Encara avui podríem trobar als carrers, plaques en cases de protecció oficial amb el lema “Ministerio de la Vivienda, Instituto Nacional de la Vivienda. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de 15 de julio de 1954. I al seu costat, el jou i les fletxes.
"Vivenda protegida" / Joaquim Verdaguer

El jou i les fletxes era present a la bandera de la Falange. Aquesta bandera i la Tradicionalista acompanyaven a l’espanyola al balcó de l’Ajuntament i altres edificis municipals. Durant les festes patriòtiques i per la Festa Major es penjaven als fanals dels principals carrers les tres banderes creuades com a símbol de festa. Amb la creació de la bandera de Terrassa aquesta va anar substituint les banderes franquistes.


dissabte, 18 de març de 2017

Masia de Can Parellada

La masia de Can Parellada  està situada dalt d’un turó a 100 metres de l’avinguda del Vallès, tota amagada al sud del polígon industrial que porta el seu nom. El topònim parellada té el seu origen   en una parellada, que era l’extensió de terra que un parell de bous podia llaurar en un dia.
La Masia de Can Parellada
L’extensió de les terres del mas ocupaven  banda i banda de la riera de les Arenes les terres que ocupen actualment el polígon industrial i el barri de Can Parellada.
Can Parellada
Està documentada en el fogatge de 1455 essent el seu propietari Bartomeu Parellada. En un altre fogatge de 1553 hi trobem a Antic Parellada. També hi trobem Jaume Parellada, que formà part del Consell de la Universitat Forana, el 1579,  i que fou elegit junt amb tres consellers més per elaborar el pressupost per a la construcció del pont de Sant Pere.

 En el catàleg d’edificis d’Interès Artístic Històric  se'n fa la descripció següent: “Masia de gran proporcions, planta rectangular. Consta de planta baixa, dos pisos i golfes, i coberta a dues vessants.
Façana principal a migdia, perpendicular al carener i de composició simètrica. Planta baixa amb portal d’accés en arc rebaixat dovellat. Les plantes superiors amb quatre balcons de ferro de forja cadascuna, seguint un ritme vertical en la seva col·locació. Graner amb quatre finestres, dins la mateixa composició. A la part central de l’edifici sobresurt una torre lluerna coberta a quatre vessants que dóna llum al nucli d’escales. La façana tractada amb estucat a dos colors dibuixant cantells i línies de fotjat és acabada amb una cornisa de totxo de seccions plana i roma, i teules.. Junt amb altres dependències forma un clos al voltant d’un pati que té dos portals d’accés coberts: un que s’obre a l’exterior i un altre a un pati a ponent que conté una gran bassa d’aigua voltada de gran quantitat d’arbres”.
Al llarg dels anys s’hi han fet vàries reformes, principalment en el segle XIX
Aquesta era la residència dels senyors. Davant hi havia els habitacles del mossos, corrals i el magatzem.
El mas té una mina d’aigua subterrània que aboca a la bassa o estany.
La bassa de Can Parellada/Fons Ragon-AMAT
 Can Parellada va ser de les masies que al segle XVI formava part de La Universitat Forana de Terrassa. El 1800 passà a ser del terme del poble de Sant Pere. Quan Terrassa i Sabadell es van agregar el poble de Sant Pere, el mas de Can Parellada  va correspondre a Terrassa.
Interior de Can Parellada
L’any 1843 hi vivien 15 persones.  En finalitzar el segle a conseqüències de la fil·loxera, només hi habitaven 4 persones.
 A finals del segle XX la masia s'utilitzava com a    masoveria, segona residència i quadre de cavalls. En l’actualitat està tancada i barrada.
Can Parellada / Rafael Aróztegui
Darreres de Can Parellada / Rafael Aróztegui
A finals del segle XIX l’amo del mas era Pere Parellada. Va ser alcalde de Sant Pere de Terrassa en dos mandats  (1885-1887) i (1899-1902). Defensor a ultrança de la no agregació del poble de Sant Pere a Terrassa i Sabadell. El 30 d’abril 1902 va dirigir un telegrama al ministre de la Governació, demanant-li que el poble no fos agregat a Terrassa, tal com ho havia aprovat el Ple de l’Ajuntament aquell mateix dia, en contra de la petició de la ciutat de Terrassa. Pere Parellada va morir el 26 de desembre de 1902. En una secció necrològica celebrada el 12 d’abril de 1903 es va penjar un retrat seu a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sant Pere, pintat per l’artista Pere Viver.
Té un carrer dedicat a la seva persona al barri de l’Antic Poble de Sant Pere.
La plaça del Comú i el carrer Alcalde Parellada-AMAT
Prop d’aquesta masia a l' altre costat de la riera es va trobar un forn iberoromà, de ceràmica destruït cap a la dècada dels anys seixanta.

Fonts consultades:
Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic.. Gerència d’Urbanisme. Terrassa 1981
CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa1960
LOZANO, Ferran, ROMERO, Jesús i VERDAGUER, Joaquim. Els carrers de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1995
FERRAN, Domènec. Les Masies de Terrassa. Museu de Terrassa. 1997