Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dimecres, 19 de setembre del 2012

Antics camps de futbol


Molt terrassencs de certa edat encara identifiquen llocs de Terrassa amb noms de vells camps de futbol: camp de les Pedres, dels Pajaritos, del Monu, etc.
Anem a fer un repàs dels terrenys de jocs de les beceroles del futbol:

Del primer que hi ha constància, de principis del segle XX,  es el camp del Youngs Club, situat al carrer Pare Llaurador cantonada amb el de Galileu. També d’aquella època trobem el camp del Salut en el carrer de Mossèn Pursals, sobre el moll de descarga de l’Estació del Nord.
El camp del Tarrasense FC entre els carrers Comte Borrell i Antoninus Pius.
La Unió Terrassenca tenia el terreny de joc en el camp del Mauri, a l’avinguda de Jacquard entre els carrer Salmerón i Prat de la Riba.
Camp del Belil / Fons Ragon-AMAT

El camp del Belil, situat on ara hi ha la plaça de Paulina Pi de la Serra. Aquí va ser on va jugar per primera vegada el CD Tarrasa, ara Terrassa FC.
El camp del Coro Vell darrera la fàbrica de Cal Niquet, prop el convent de les Josefines.
El camp de les Pedres on jugava el Ràcing,  era al carrer de Giralt i Serrà, darrera el CAP Rambla.
L’equip del Coro dels Amics jugava al camp dels Pajaritos, situat on ara hi han les pistes poliesportives de l’Àrea Olímpica. Més endavant se’l coneixeria com el camp del Sala.
El camp del Tibidabo al final del carrer Colom
El camp de l’Harmonia on jugava el CF Harmonia, primer  ubicat al carrer de Colom en un lloc aturonat on ara hi ha la benzinera. Després passarien a jugar
davant del Celler Cooperatiu en el lloc on després es va edificà  La Farinera. En aquest camp va ser on va fer els primers passos el Club Egara de hoquei. Tenien la seu al Bar Codina de la carretera de Montcada amb  el carrer de Topete.
El camp de la Santperenca situat on avui hi ha el Grup Egara. Més endavant passaria a jugar al camp interior de l’Electra. En aquesta camp, després de la Guerra Civil, hi jugà el San Pedro i l’equip de la fàbrica, el Club Esportiu Electra
Prop d’allà hi havia també el camp de la Rabassada.
El camp del Monu, anomenat així per jugar-hi l’equip del Monumental, estava situat on ara hi ha els pisos de Santa Margarida a la carretera de Rubí.
El camp del Casino del Comerç era al final la rambleta del Pare Alegre, on ara hi ha la benzinera
Primer camp del Kubales /Proc. Joan Costa
Els camps dels Kubales. El naixement del club va ser en el Sot de la Piscina, arran de la carretera de Martorell. Després passaren a ocupar un camp en condicions situat sota la masia de Ca n’Aurell, al costat de la carretera de Martorell, cantonada amb l’avinguda de Joaquim de Sagrera. Finalment es resituaren en l’espai que havia estat el camp del Casino del Comerç, al final de la rambleta del Pare Alegre. Degut als estralls de la rierada del 1962, es varen quedar sense camp de joc.
El camp de la Unió al carrer de l’Agricultura. El club tenia la seu a la Rambla d’Ègara davant del cinema.
El camp del Catalunya emplaçat on ara hi ha la plaça del Segle XX

Durant la postguerra desapareixerien aquest camps i sorgiren nous equips afiliats al Frente de Juventudes o als centres parroquials. Dos exemples d’aquest últims foren el Centro Parroquial de San Cristobal, que va començar l’any 1958 en un camp darrera l’església. Després passaria a jugar on ara hi ha el poliesportiu, per acabar a la Pineda a l’altre banda de la riera. També el SAMI San José que jugava en un camp ubicat al carrer de Colom

El camp del Carmelitano situat davant de la Llar de l’Ancianitat, on ara hi el Centre Comercial Talló.
El camp del JABA (Juventut Atlètica Balonpedistica Amateur) ubicat sobre de l’avinguda de l’Abat Marcet, entre els carrers de l’Ancianitat, Maestrat i Doctor Cistaré. El JABA i el Carmelitano acabarien unint-se formant el JABAC i més tard el JABAC Can Jofresa.
El camp de l’Agut ubicat dins aquesta empresa, entre l’avinguda del Vint-i-dos de juliol i l’avinguda de Josep Tarradellas.
El camp vell del Terrassa / Foto Biarnés- AMAT
El camp vell del Terrassa FC. L’any 1905 s’inaugurava el velòdrom Sport Ègara, al carrer de Pi i Margall. A més de servir per practicar amb les bicicletes, també es jugava a altres esports com el tenis, i era el lloc d’esbarjo i lluïment en els aperitius. L’any 1913 la instal·lació esportiva passà a estar regentada pel CD Terrassa. La remodelació com a camp de futbol es va inaugurar el 2 de març del mateix any. També començaren a jugar els seus primers partits la secció d’hoquei del club. A més, l’espai servia per celebrar-hi algun acte de Festa Major o festivals benèfics.
L’any 1931 Terrassa va rebre la primera visita oficial del president de la Generalitat, Francesc Macià. Després de diversos actes, va assistir al camp del Terrassa, a un partit del conjunt local.
El CD Terrassa tenia la seu en el Bar Cañameras de la Rambla d’Ègara, davant del Cinema Rambla.
Durant la postguerra, a més de ser l’escenari del futbol, també s’hi feien exhibicions gimnàstiques del Frente de Juventudes i les folklòriques d’Eduación y Descanso. L’any 1942, en plena Segona Guerra Mundial, es va jugar un partit internacional d’hoquei femení entre les Joventuts Hitlerianes i la Secció Femenina de la Falange Española (en realitat, era el CD Terrassa Femení).
L’any 1960 es va inaugurar el nou estadi de la Zona Esportiva de l’Abat Marcet, on passà a jugar els seus partits el CD Terrassa. Durant tres anys, el vell camp va continuar en funcionament per categories inferiors, fins que es va enderrocar i s’hi va edificar un edifici industrial.

Hi hagut molts més equips amateurs que els citats però compartien camp amb altres equips, això si, pagant un petit lloguer, per exemple era el Club Esportiu Vallparadís que jugava al camp de l’Electra.

Amb l’esclat migratori i la formació de nous barris sorgiren nous camps i nous equips.

Fonts consultades:
RAGÓN, Baltasar. Els carrers de Terrassa l’any 1900. Imp. Joan Morral. Terrassa .(any?)
Arxiu Tobella. Els vells camps de futbol. Claxon núm. 98 10 novembre 1986
FONDEVILA Gascón, Joan Francesc. Història del futbol amateur a Terrassa. Fundació Josep Valls. Terrassa 2000

diumenge, 16 de setembre del 2012

Les rierades de 1962


 
El fet més luctuós, i que forma part de la història de Terrassa i d’altres poblacions, va ser la riuada del 25 de setembre de 1962. Un gran temporal que va afectar tot el Vallès, principalment les muntanyes de la serralada de Sant Llorenç, provocà una gran avinguda que les rieres, torrents i col·lectors no varen poder engolir i es van desbordar.

Aquell dia caigué sobre Terrassa i les rodalies un aiguat de 225 litres per metre quadrat. La infraestructura urbanística de la ciutat no estava preparada per a una allau d'aigua semblant i les zones més properes als torrents que la creuen de nord a sud en patiren les tràgiques conseqüències. En especial, la rambla d'Ègara i la riera de les Arenes.
Estralls al barri d'Ègara / Carles Duran-Amat

Antigament, la riera de les Arenes, segons els geòlegs, seguia el seu curs pels torrents de Vallparadís i Monner. Quan l’aigua va trobar sortida cap a llevant, seguí el camí actual, cercant el pla de les Arenes, on la llera, pel fet de ser novella i poc profunda, es bifurcà en un grapat de ramals, des del pont de Matadepera fins al seu final a la riera del Palau. Abans del 1962, l’arenal era una gravera d’extracció incontrolada, activitat que va provocar la dispersió de l’areny. Això, juntament amb la construcció de cases sobre els antics braços del llit de la riera, provocà que les conseqüències fossin assoladores, tant vides humanes com en béns materials.
La riera de les Arenes / Carles Duran-AMAT
La riera de les Arenes va ser la més afectada i la catàstrofe s'hi agreujà pel caos urbanístic, com hem dit, que regnava als barris que travessava i per la debilitat de les construccions que hi eren assentades, habitades primordialment per famílies immigrants. L’historiador Xavier Marcet ens apunta que bona part de la catàstrofe té la seva gènesi en l’especulació del sòl, la urbanització anàrquica, la imprevisió, l’autoconstrucció, la manca de fonaments de les cases, els materials dolents emprats i no pensar en el perill real, que havia portat a la nova immigració a aixecar habitatges a llocs excessivament perillosos. Ningú podia imaginar-se el que podia passar en aquella traïdora riera.
Les vies del tren / Carles Duran-AMAT

Les inundacions van fer desaparèixer moltes d’aquestes cases humils. Quan va esdevenir la riuada era de nit. Quarts d’onze. La majoria de la gent descansava de les dures jornades de treball. La riuada va arribar amb nocturnitat. Van morir unitats familiars senceres. Les víctimes eren de totes les edats I de condició humil.

A la rambla d’Ègara, el llit fluvial s’obturà, per l’arbra i el fang que baixava de la serralada sud de les Pedrtitxes. L’aigua va assolir els dos metres d’alçada I va inundar fàbriques, cases i comerços. Els primers efectes de la inundació ja es van fer palesos al vespre, i a la nit amb la manca de llum es va agreujar la situació i es va complicar la recerca de víctimes. El final de la rambleta del Pare Alegre es va transformar en un cementiri de vehicles i ferralla.
La Rambla / Carles Duran-AMAT
L'endemà, els terrassencs pogueren veure, consternats, l'abast de les destrosses: totes les comunicacions tallades; els carrers malmesos, plens de fang, vegetació i trencadissa, arrossegats per la força de l'aigua. Centenars de cases inundades o arrasades. Fàbriques destruïdes, amb la pèrdua de gènere i de maquinària. Més de mil terrassencs perderen les seves llars i totes les seves pertinències, i es van haver d'instal·lar en refugis provisionals. Les avaluacions més tímides situen les pèrdues en més de vuit-cents milions de pessetes de l'època. I, finalment, el més trist: 317 persones hi van perdre la vida, i hi va haver innombrables ferits, molts d'ells greus.
Al cementiri va funcionar durant dotze dies el que es va conèixer com “brigada de la mort” que se’n va encarregar de rentar, injector formol I fotografiar els cadàvers.
Carrer de Colomel·la / Juanita Biarnés-AMAT
La revista Al Vent, el 1987, parlava de la destrucció de 265 habitatges totalment I 700 parcialment. El mateix any, Diari de Terrassa calculava les pèrdues a la indústria en 130 milions de pessetes per a maquinària, 2002 per a matèries primeres uns 300 milions més de pèrdues indirectes.

Just després de la rierada es van posar en marxa els equips d’ajut. Grups de la falange, escoltes, Creu Roja, cossos de seguretat, bombers i ciutadania en general varen deixar enrere els atàvics enfrontaments per treballar en una sola direcció. Molta gent però poca organització. Hi havia una feina ingent a recuperar morts I ferits, restablint les comunicacions i els subministres, treure el fang I eliminar runes, lluitar contra les epidèmies. Els trens van trigar setmanes a tornar a arribar a Terrassa.
El Doré / Marcel·lí Garriga i Teresa Elies-AMAT
Des de Ràdio Barcelona, Joaquín  Soler Serrano va fer mil I una crides demanat ajut i va obrir una subscripció.  Fins i tot el cap de l’Estat Francisco Franco va visitar la ciutat egarenca, i els llavors princeps Joan Carles i Sofia. Des dels estaments oficials van arribar crèdits I fons per a la reconstrucció de les infraestructures malmeses. També va haver-hi indemnitzacions pels supervivents ai diners per reconstruir els habitatges.

La reconstrucció va durar mesos, i va ser possible mercès a un intens desplegament solidari, tant d’àmbit local com estatal i internacional.

Fonts consultades:

AA DD. Història de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987

AA.DD. Riadas ¿hasta cuándo? Dins: Terrassa ¿a dónde vas? Castellar del Vallès: Associació de Propietaris per a la Defensa de la Institució de la Propietat Privada a Catalunya i del Foment Forestal del Massís de Sant Llorenç del Munt, 1982.
CASTELLS, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, Francesc. Tarrasa y los  tarrasenses. 1939-1964. Artes Gràficas Marcet. Terrassa 1966
ELIAS, Jacint. Geologia de los alrededores de Tarrasa. Ajuntament de Terrassa, 1943.
ELIAS, Jacint. La evolución morfológica del Vallés durante la era terciaria.
GERMAIN, Josep. El medi i l’home a Terrassa. Ajuntament de Terrassa. IMSAV. Terrassa. 1987
SOLÉ, Miquel i PASTALLÉ, Pere. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Una empresa al servei de la comunitat. Lunwer Editores i Aigües de Terrassa. 2002
VALLS VILA, Jaume. La riuada de 1962. Ajuntament de Terrassa. 2012
VERDAGUER, Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Fundació       Mina. Terrassa. Terrassa 2000