El barri de Ca n’Aurell

 
 
 

Amb l’annexió del poble de Sant Pere a Terrassa l’any 1904, les terres de ca n’Aurell a ponent del terme de l’exmunicipi, junt amb els barris de la Riera i de l’Ombra Bona, van passar a ser conegut com el barri de ca n’Aurell.

Amb una superfície de 0'94 km2 el barri, el més gran de Terrassa, ocupa l’espai entre el passeig Vint-i-dos de Juliol, la rambla d'Ègara, la carretera de Martorell i l'avinguda d'Àngel Sallent.

El nom de Ca n'Aurell prové de la casa de pagès que hi havia arran la carretera de Martorell i que era propietària d'una bona extensió de terres del sud del barri

Els nuclis vertebradors dels espaiós barri són la plaça del Progrés, l'església de la Sagrada Família i el parc de Sant Jordi.

Vista aèria del barri de Ca n'Aurell 1925 / Compañi de Aviación-AMAT

El primer poblament del barri va ser durant el segle XIX quan la vila de Terrassa va fer el salt a l’altre banda de la riera del Palau.

Els antecedents urbanístics els hem de cercar a mitjan segle XIX, quan Jaume Torrella, propietari de terres de conreu a l’altra banda de la riera del Palau, construí la primera casa prop del camí de Terrassa a Olesa i, que més tard esdevingué el carrer d’en Torrella. En el padró de l’any 1860, en la relació de carrers, ja fa menció de “les cases d’en Torrella”.

Miquel Curet en el seu Pla d’Ordenació Urbanística de l’any 1878 projectava el cobriment de la riera del Palau i  conseqüentment el salt urbanístic definitiu cap a l’oest, traçant una hipotètica ampliació de carrers quadriculats al que va anomenar “l’eixample de Terrassa". El seu pla quedà en l’oblit, però la seva iniciativa va ser absorbida i encara que els carrers no seguiren l’alienació prevista es respectà el traçat de quadrícula que s’implantà en el que, en  aquells temps, s’anomenava barri de la riera.

En el padró de l’any 1880 ja apareixen els noms dels carrers d’Arquímedes, Grànius, Jodis (Dr. Ullés), Martín Diez i Pare Llaurador i, l’any 1885 la resta.

El fet de que la majoria de carrers d’aquesta primera fase urbanística portin noms de científics i inventors, és perquè en aquell temps es va voler homenatjar a aquells homes que havien contribuït al progrés modern. El recull de l’esperit del conjunt de noms es va fer patent al posar-li el nom de Progrés a la plaça central.

Carrer de Marconi 1940 / Fons Ragon-AMAT

L’any 1881 es construí la primera casa al carrer de Gutemberg i, un any després, una altra casa a la plaça del Progrés. A l’any 1883 l’Ajuntament procedí a marcar en fites d’obra i morter el traçat de diferents carrers per tal que aquests seguissin l’alineació segons les previsions urbanístiques.

Continuant amb la progressió urbanística del segle XIX, el dia 30 d’abril de 1899 s’aprovava la urbanització dels carrers de Infant Martí, de Galileu, de Watt i de Newton (l’actual carrer de Nicolau Talló).

La part nord de l’actual barri de Ca n’Aurell era conegut com el barri de l’Ombra Bona. En aquesta zona el procés urbanístic s’inicià prop del camí de Montserrat (carrer del Pare Llaurador) on, a finals de segle XIX, prop l’era dels Plans d’en Vieta, hi havia una casa a la dreta i set a l’esquerra. Al mateix carrer Pare Llaurador, cantonada amb el carrer de Galileu, s’instal·là, a mitjans del segle XIX, l’antic escorxador municipal, que quedà inutilitzat l’any 1877 en inaugurar-ne el nou escorxador de la carretera de Montcada. La construcció de la Masia Freixa, l’any 1899, obrí pas a l’obertura del carrer del  Volta pel bell mig de

Sínia. Cap al nord, la ubicació del camp del Terrassa FC i la construcció de la fàbrica de l’“Anònima” i del Vapor Matarí, va propiciar l’eixample fins a la línia del tren.

Més enllà del torrent del Batlle (carrer de Faraday) eren terres del mas de ca n’Aurell, què pertanyien al terme municipal de Sant Pere de Terrassa. A finals del segle XIX es va formà un petit nucli urbà en construir-se les primeres cases arran la carretera, en el que es coneixia com a «carrer de Can n’Aurell», l’actual carrer Ramón Llull.

Vista del barri de Ca n'Aurell 1950 / Fons Ragon-AMAT

Durant la primera meitat del segle XX cal afegir al barriada l’anomena’t «barri de la piscina». Al sud del barri de Ca n’Aurell, l’any 1883, s’iniciaren els treballs de moviment de terres i d’explanació per a construir-hi la carretera de Martorell, que es va inaugurar el 7 d’abril de 1885 quan ja hi havia d’algunes cases al seu redós. L’any 1900 s’edificava el Convent de les Germanes Josefines al carrer Concili Egarenc i arran de la carretera de Martorell, la fàbrica de Can Niquet. L’any 1932 s’inaugurava la piscina del carrer d’Èdison. El triangle format per la carretera de Martorell, rambleta del Pare Alegre i l’avinguda de Joaquim de Sagrera formà part del barri de Ca n’Aurell i era conegut com el « barri de la piscina» Cap als anys setanta del segle XX aquest zona passà a formar part del barri de la Cogullada.

Un altre petit nucli era el «barri de la bòbila». L’any 1910, en una zona sense urbanitzà, Francesc Almirall fundava la bòbila Almirall, que culminaria amb la construcció, l’any 1956, de la seva xemeneia, la segona més alta del món i la primera amb l’escala helicoïdal. La bòbila estava situada a l’altre banda del torrent de les Aymerigues (avinguda d’Àngel Sallent). Passada la Guerra Civil, al seu voltant es va anà  poblant de les primeres cases del que serà barri de la Maurina. Però en aquell moment era coneguda com la “zona o barri de la bòbila” dins el barri de Ca n’Aurell.

Av. d'Àngel Sallent 1958 / Fons Ragon-AMAT

Els primers habitants del barri eren obrers, principalment immigrats de la Catalunya interior, de l'Aragó i del nord de València. La implantació de noves indústries en aquest sector com l'”Anònima”, cal Niquet i més tard el Vapor Cortés, va fer possible el creixement urbanístic amb cases d’autoconstrucció de planta baixa i pis, la majoria de les quals amb pati i hort al darrere. No serà fins els anys seixanta del segle XX que començarà la construcció de blocs de pisos, i durant la dècada del noranta es viurà la febre de la construcció amb la compra de cases velles transformades en habitatge de qualitat que provoquen un canvi d'imatge urbanístic i social. Al transformar-se en un barri de classe mitjana o de professionals liberals amb sortida fàcil a l'autopista, prop del centre urbà, fa que la demanda d'habitatges sigui constant per part de ciutadans d'altres poblacions, principalment de Barcelona

Fonts consultades

RAGÓN, Baltasar. Els carrers de Terrassa l’any 1900. Imp. Joan Morral. Terrassa .(any?)

RAGON, Baltasar. L’eixampla de la dreta de la riera del Palau. El Dia, 6 des. 1929, p. 1

PUIG, Marcelo. La Cogullada-Can Aurell.  Tarrasa Información, 24 març 1973, p. 7 i 8

BATALLA, Vicenç. Ca n’Aurell, entre l’antiguitat i la modernitat. Al Vent, núm. 76, gen. 1985, p. 21-24

MIRÖ, M.; Andrés LM. Ca n’Aurell, navengando entres dos aguas. Diari de Terrassa, 29 maig 2004. pp. 16-17

RIUS, Ramon. Parròquia de la Sagrada Família. Fundació Torre del Palau. Terrassa 2008

El tres de deu

El 21 de juny de 1979 es fundava a Terrassa la primera colla castellera de la ciutat fent la seva presentació pública el 14 de juliol del mateix any. Un any després es produïa una escissió d’aquesta colla i un grup d’ex-minyons fundaven la colla dels Castellers de Terrassa.

Cercavila del Minyons 1979 / CMT

Terrassa, mancada d’una tradició castellera ha vist com aquestes novelles colles, amb una ràpida progressió, s’han anat situant entre les colles punteres del país, principalment la colla del Minyons que ha assolit el sostre casteller compartint-lo amb les clàssiques de Valls i Vilafranca.

D’aquell no tan llunyà “Dos de sis” descarregat l’any 1979 pels Minyons, amb un accelerat avenç va veure el fruit del primer “set” aquell mateix any,  assolint el 1982 el primer “vuit”, fins arribar l’any 1988 amb un “tres de nou” que els col·locà dins l’èlit del món castellers.

Ja dins aquesta gamma de castells de nou vindria després, l’any 1991, el “quatre de nou”.

L’abril de 1993 la Generalitat de Catalunya concedia la Creu de Sant Jordi a totes les colles que havien assolit castells de 9 i entre elles la dels Minyons de Terrassa.

El dos de Nou / CMT

Amb tota aquesta sèrie de castells de nou que ja havien estat assolits pel món casteller, els Minyons es van fixar un objectiu inèdit, un mite: el “Dos de nou”. Una fita que es volia aconseguir amb catorze anys d’existència, i que cap colla, al llarg de la bicentenaria història castellera havia assolit.

Fins dos dies abans de la Diada de la Colla del Minyons de l’any 1993 no es va decidir tirar-ho endavant i això condicionat a que abans es provaria de descarregar el “Tres de nou” i, si aquest castell s’assolia sense lesionats, en segona ronda s’intentaria el “Dos de nou”.

La “plaça castellera” a Terrassa és el raval de Montserrat, davant l’Ajuntament, espai que ha estat testimoni de les principals cites anyals del castellers locals: la Festa Major amb la participació de les dues colles terrassenques i les seves respectives diades.

En cada exhibició una gran gentada s’aplega al raval. Quan els Minyons feren públic el seu intent, aquell diumenge de novembre de 1993, diada de la colla, el raval estava atapeït, fins i tot amb la presència de curiosos forans de Vilafranca del Penedès, de Valls i d’altres indrets, incrèduls a la seva execució per una colla fora del tradicional àmbit casteller del sud de Catalunya.

Els Minyons, en la seva primera intervenció van aconseguir un implacable “tres de nou amb folre”. Per la segona ronda, es va anunciar el “Dos de nou” i el raval va esclatar mut d’emoció i angoixa pels congregats i de concentració dels castellers. Una pinya d’unes dues-centes persones envoltà el tronc del castell i ben aviat es procedí a muntar el folre amb una seixantena de membres. El so de les gralles anunciaren que l’intent era vàlid i el castell s’anava enfilant tot tremolós però amb fermesa, mentre a la plaça es sentien els crits del cap de colla Màrius Boada, alliçonant les darreres instruccions de l’acotxador Biel Duran i de l’enxaneta, Robert Grau. Amb un brogit dels expectants que veien possible la gesta i dins un segon de glòria, l’enxaneta féu l’aleta per tot seguit ensorrar-se el castell davant l’eufòria general i, en particular i sense límit, dels components de la colla.

S’havia aconseguit quelcom inèdit i els Minyons de Terrassa entraven a la història com a pioners en el món casteller.

La colla de Vilafranca seria la segona en carregar aquest castell i la primera en descarregar-lo. El Minyons aconseguirien descarregar-lo a les Festes de la Mercè de Barcelona.

La gosadia del Minyons semblava no trobar límits quan van anunciar que la colla intentaria allò que semblava impossible: un castell de 10. Això succeïa per la Festa Major de 1998 i que, per obres al raval de Montserrat, es faria a la plaça Vella. L’expectativa per veure aquest intent per primera vegada a la història va apropar a la plaça Vella tal nombre de castellers i expectants que, malgrat no aconseguir el seu objectiu, es va batre el rècord terrassenc d’aplegament de gent en aquesta antiga plaça.

Després d’aquest intent fallit la colla del Minyons va decidir deixar-ho per tornar a provar-ho per la seva Diada del mes de novembre. Però aquella tardor prèvia a la data fixada va ser una cursa sobre aquest objectiu: el Castellers de Vilafranca varen intentar el tres de deu dins la seva diada de Tots Sants, sense èxit. El 25 d’octubre el Minyons de Terrassa aconseguien a Girona una altra fita històrica, el primer quatre de nou net del segle. Els de Vilafranca, preveient la possible coronació del castell de deu pisos pels de Terrassa, una setmana abans de la diada egarenca tornaren a intentar-ho aconseguint el tres de deu només carregat.

Durant la setmana semblava que el desencís planava per la ciutat davant la gesta dels de Vilafranca.

El tres de deu . 1998 / Antoni Rigol

La Diada dels Minyons, el dia 22 de novembre, la plaça Vella, de nou plaça castellera per les obres del raval, presentava un aspecte atípic pel desenvolupament dels castells: en plena tardor la jornada es presentà amb un cel gris, freda, amb dos graus de temperatura i, en diversos moments, caient aiguaneu.

La plaça, tot i això, s’omplí totalment amb la presència aproximada d’unes nou mil persones, comptant amb la participació de les dues colles castelleres convidades: el Castellers de Barcelona i els Xics de Granollers i amb la presència del conseller de cultura de la Generalitat Josep M. Pujals i l’alcalde de Terrassa, Manuel Royes.

Els Minyons van obrir plaça atacant el mític castell de deu, muntant-lo amb celeritat i seguretat. Quan l’enxaneta anava a coronar-lo, una relliscada la va fer caure en solitari sense arrossegar el castell, que es va mantenir ferm i que va ser desmuntat amb serenitat i ràbia. Novament el desencís s’apoderava de la plaça. Després que els Castellers de Barcelona fessin el seu primer quatre de nou, els Minyons anunciaren un nou intent. Aquesta vegada el castell pujà més tremolós però el van clavar. L’aleta de l’enxaneta va fer brogir la plaça amb una alegria indescriptible, seguit d’un breu silenci expectant en el seu descarregament que es desfermà en un esclat de bogeria en arribar a quarts. El mític castells de deu pisos havia estat descarregat per primera vegada a la història.

Els Minyons completaren la joiosa diada amb un cinc de nou, un quatre de nou amb folre i un pilar de set.

Any 2012: han passat 14 anys i la gesta del Minyons, després de varis intents forans, no ha estat ni igualada i superada.

Fonts consultades:

FALCATO, Josep Anton. Crònica castellera: 1896, una gran temporada. Al Vent. núm. 95. Agost 1987

Ajuntament de Terrassa. El fet castellers a Terrassa. Opuscle. Terrassa 1994

Diari de Terrassa. 24 de novembre 1998

El 9 Nou. 23 de novembre 1998

MAS, Pere. El 2 de 9 dels Minyons trenca la història. L’Actualitat de Terrassa. 26 novembre 1993

PALOS, Santi. Un segon per a la glòria. Diario de Terrassa. 23 novembre 1993

Web Colla Minyons de Terrassa