Quan es va produir l’envaïment àrab a principis del segle
VIII, molts habitants d’Ègara, principalment els ciutadans acomodats i
terratinents propietaris de vil·les, es refugiaren als roquers de Sant Llorenç.
També quan es van produir les ràtzies sarraïnes del segle X, que van destruir
Ègara, els seus habitants es van emparar dalt la serralada.
En un principi es refugiaren en coves i en balmes fins a
convertir-les en assentaments rurals. En l’alta edat mitjana se sap que hi havia,
en el la zona de l’Obac del terme del castell de Terrassa, fins a divuit masos:
Espluga, Alegre, de les Argemires, Fameres, Torrevert, Gilabert, Cabanyes,
Claparedes, de la Serra,
Puig-esteve i, dins el terme del castell de Vacarisses: Coma d’Aumà, Soleia,
Calsina –jussana, Calsina –subirana, de la Portella: de l’Obac, Casal Marella i d’Arbós.
Aquestes masies foren construïdes amb materials tan febles,
que de la major part quasi no n'ha
quedat rastre.
Quan la línia divisòria del Llobregat entre cristians i
sarraïns va passar a ser més enllà del riu Gaià, el retorn a la terra baixa es
va fer efectiva, davant la duresa de la vida a muntanya. Només els Ubach
restaren fidels a la muntanya.
El propietaris dels masos van vendre les seves possessions
al mas de l’Obac i de mica a en mica s’integraren a les viles renaixents de
Castelvell, Monistrol, Matadepera i Terrassa.
Un document antic, de l’any 1482, de l’arxiu de l’Obac fa referència a varis masos, donant-los per
deshabitats.
Amb el casament de Feliu Ubach i Gabriela Llevayol, l’any
1532, aquesta li aportà com a dot els masos de Puig-Esteve, Farreres,
Torreavert, Cabanyes i Claparedes.
 |
| Les ruïnes de la Serra Llarga el 1921 / Pau Gorina |
De les construccions sota el resguard d’una balma, la de
l’Espluga, encara ens dóna una visió que va ser una balma obrada. El conjunt
està format per dues balmes i l’antic mur de contenció del camí que passa pel
davant. En la paret de la balma gran es pot apreciar un petit parament, una
mica barroer, d’Opus spicatum - tipus d’aparellament que disposa les pedres d’un mur de forma inclinada, unes
fileres en sentit contrari a les oposades, formant així un dibuix que recorda
l’espina d’un peix-. Era un mètode amprat pels romans i durant l’època
visigòtica.
 |
| Les ruïnes de la Serra Llarga el 1921 / Pau Gorina |
Dins el terme de Terrassa a la Serra Llarga prop de l’Obac, hi
ha vestigis d’un dels masos o casalots més significatius de la Serra de l’Obac, el conegut
com el “Corralots de l’Obac” o ruïnes de la Serra Llarga. Els anys 1911 i
1921 foren investigades per membres del Centre Excursionista de Terrassa quan
encara restaven en peu dos trossos de mur de rebla, l’un format per sis fileres
de pedres col·locades en forma d’Opus Spicatum. Una de les parets feia 4 m. de llarg per 2 d’alt i
d’un gruix de 75 cm.;
l’altra del mateix gruix de 1’70 m. de llarg per 2’25 d’alt de construcció mixta,
alternant les fileres d’Opus Spicatum, amb filades de pedres
horitzontals que deixen en el seu interior un pas semblant i una canalització.
En l' exploració s’hi feren unes excavacions que donaren per resultat la
reconstrucció de la planta del mas. Aquest estava format per un rectangle de
21’20 m de llarg per 8’60 d’ample. En aquesta exploració es van fer algunes
fotografies, de les quals es pot disposar actualment i que ens donen una visió
del que van trobar.
 |
| Les runes el 1988 / Rafael Aróztegui |
L’any 1955 Salvador Alavedra i Pau Gorina en diversos fòrums
d’estudiosos de l’art medieval, presentaren les fotografies del 1921 i unes del
moment. Les runes estaven intactes després de 34 anys. En una visita efectuada in
situ pel doctor Eduard Junyent, director del Museu de Vic, es confirmava
plenament el seu origen en l’època
visigòtica o alt medieval. També l' historiador Francesc Carreras Candi, l’any
1921, examinant les fotografies de les ruïnes, les qualificà, com a probables ruïnes de l’època visigòtica.
 |
| Detall de les ruïnes / Rafael Aróztegui |
L’any 1959 Pau Gorina denunciava l’enrunament de part de les
parets, sospitosament un atemptat fet per la mà de l’home.
L'’obertura dels vials per l’explotació forestal i la instal·lació d’una línia elèctrica quasi
pel seu damunt van destruir parcialment part de les ruïnes.
Actualment encara es poden contemplar part dels murs on
són ben visibles unes filades d’Opus Spicatum.
 |
| Un altre imatge de les ruïnes / Rafael Aróztegui |
Antoni Ferrando en el seu llibre “El Parc Natural de Sant
Llorenç del Munt i Serra de l’Obac”
publicat el 1982, fa una crida a la preserveració de les ruïnes. “ Les
ruïnes de la Serra Llarga,
que són sens dubte un dels vestigis de construccions més antic de les muntanyes
de Sant Llorenç del Munt i la
Serra de l’Obac, estan encara pràcticament sense excavar a
fons, tasca que seria interessant d’encetar a fi d’aclarir la incògnita que
representa la presència d’aquestes restes, Al mateix temps, aquests murs es
podrien protegir i restaurar, en la mesura que sigui possible, per tal que
puguin ser contemplats i estudiats per futurs visitants de la muntanya”.
Fonts consultades
FAURA UBACH.
Josep M.
Nota Històrica de l’Ubach. A.C.E.T., maig-juny
1924
FAURA UBACH.
Josep M. Història
de la Serra de
l’Obac. L’Avenç SL.
Barcelona 1993
GORINA, Pau. Apunts d’arqueologia i
història de l’Ubach. A.C.E.T., maig-juny 1924
GORINA, Pau. Un Establiment feudal a
l’Ubach. A.C.E.T., maig-juny 1924
GORINA, Pau. El desmoramiento de las
ruinas de la
Serra Llarga.Tarrasa Información, 2 jul. 1959,
p. 1 i 5.
FERRANDO,
Antoni. El
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. El Pot, Cooperativa. Sabadell 1982
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada