Els Murris

L’any 1814, l’exèrcit francès abandonava Catalunya deixant-la exhausta, després de 6 anys d’ocupació. A Terrassa, a més de les destrosses i atrocitats emprades, havien deixat la fabricació tèxtil quasi nul·la al destrossar la majoria de tel-lers. Les cases de pagès havien estat saquejades per aprovisionar-se per la seva retirada cap a França.

Terrassa anys 1819

Després de la seva marxa va esclatar una gran crisi. La majoria de teixidors i aprenents van quedar sense feina i també la majoria de jornalers de les cases de pagès. Els que eren uns nens durant els 6 anys de guerra, ara joves, tampoc trobaven el seu lloc en la societat fabril. A més a més, des de Barcelona arribaven refugiats fugint de la febre groga que assolava la capital.

Carrer de la Font Vella / Museu de Terrassa-Galiart

Aviat es van començar a formar  escamots de pillastres que rondaven tant per les afores com dins la vila abillats de captaires. El pillatge, assetjament i violacions es feren freqüents. Els que hi sortien més perjudicats eren els pagesos, amb els robatoris, malifetes furts de queviures però, principalment, perquè les seves filles no podien sortir del mas.

L’alcalde d’aleshores Joaquim de Sagrera, envià un document detallant el que estava succeint

“Excm. Senyor

Joaquim de Sagrera

Una de les calamitats d’aquest país, que considerem més dignes de coneixement de V.S., és aquest agrupament de captaires anomenats vulgarment “ Murris”, que l’infecten. Són moltes partides d’aquesta llagosta metzinosa; i van en nombre tan gran que a l’obre d’una font de la vora de vila se n’hi ha comptat  més de seixanta, i el que es pot dir  sense confusió de cap mena, que fa pocs dies, entre tots els escamots d’aquests ganduls a la Plaça de la vila se n’hi reuniren  l’esgarrifós nombre de setanta i més.

Les seves divisions s’engruixeixen d’una manera extraordinària i són cada dia més impotents.

Es fan tan temibles les seves incursions per les cases de pagès, com en altre temps les invasions dels enemics. I per bé que vagin cobert de roba estripada i apedaçada sota l’aspecte de captaire, amb tot és ben notori que no viuen de caritat, sino del lladronici, ja que ordinàriament menyspreen la sopa que els donen el pagesos i els hisendats, malgrat ésser les sobres d’aquella que ells han menjat. Per a menjar aquella canalla roí i miserable no reconeix més que les bones viandes, fruita i llegums que han estat regades amb l’esforç de l’honrat treballador del camp. No els manca, a més, com ho han pogut comprovar alguns veïns, els seus bon plats d’arròs amb vedella i gallina, per l’adquisició de les quals van acompanyats  d’uns gossos que els proveeixen. A més, és ben pública la presència de llurs dones a la Carnisseria, on fan valuoses provisions de carn i gallina, per aquests actes es presenten ben abillades, com si fossin unes menestrals.

Les despulles que deixen després d’un àpat són una prova ben consistent: plomes i ossos. D’aquí es mostra clarament que llur arbitri ni es conforma solament amb la capta, de la qual en fan pública professió, sinó que s’estenen al robatori i al pillatge.

Això ho confirma la relació del guardià de can Viver, el veí d’aquesta comarca, el qual pogué espiar onze d’aquests pillets en un barranc, on varen treure la roba estripada de captaires i al moment es transformaren en uns comerciants vestit de vellut i casquets vermells. Quin motiu es produí aquesta metamorfosi, sinó per llurs pilleries?.

Els mals físics que aquest menyspreables produeixen al propietari, són incalculables, però són encara més sensibles els mals civils i morals que fan al veïnat. Les noies humils de les cases de camp, que abans anaven segures per aquest camins, ara no es poden moure’s de casa per guardar-se de la brutalitat d’aquests carnívols animals.

La seva lascívia extremada està contínuament a l’aguait des d’un punt amagat, esperants si passa alguna d’aquestes noies, quan per necessitat han d’anar a buscar viandes o labors per a llurs cases.

Els pares han de contemplar com els roben la tranquil·litat, després d’haver-los près l’honra que ha servit de joguina d’aquests llops famolencs. Es veuen xicotes fornides que incautes, han estat el fruit d’atrevits assalts. La seva vida de cràpula és ben palesa per l’acumulació de quitxalla que va amb ells.

La llet amb què mantenen la seva descendència és l’escàndol més abominable, perquè és costum ja vell entre aquest monstres, el viure els dos sexes bo i despullats a l’interior de les barraques, on dormen rebolcant-se entre el fang de llurs passions criminals.

Si la constitució santa que havem jurat veiés amb els seus ulls la brutalitat d’aquesta raça execrable, entendria fàcilment que podria arrelar més fortament, si arrenqués d’aquest país aquesta maranya.

Nosaltres , Senyor, no podem. Nosaltres prou els agafaríem i els portaríem a la presó, però si els havem de mantenir amb la seva manera de viure, és sens dubte un crim, en un país on els jornalers guanyen vuit rals diaris i les terres queden sense treballar per manca de braços.

Si ens fos permès, diríem a V.S, sense prèvia sumària, que podríem per providència llur captura pel Mossos d’Esquadra que hi ha a Sabadell i enviar-los a poblar les illes desertes.

L’alcalde, Joaquim de Sagrera. El secretari franciscà Soler i Ler. · d’agost de 1820. >

Fonts consultades:

RAGON, Baltasar. Terrassa en el segle XIX. Impremta Morral.