Cacera de bruixes a Terrassa

 

A principis del segle XVII havia esclatat a la vila una fòbia vers les dones que, a més de ser meretrius, tenien coneixement de la preparació de metzines, segons diverses acusacions. De la befa i l’escarni es passà a l’acusació de bruixeria. Se les acusava d’embruixar els vilatans amb els seus beuratges i mals astrucs. Les vilatanes, fartes de veure els seus homes amorejant-se amb aquelles dones, foren les primeres a malfamar-les. La por i la fòbia es féu present a la vila. Se les acusava de fer màgia negra i de fer ritus demoníacs. A més, segons tenien per cert les vilatanes, cada dijous a la nit es reunien sota un pi al torrent de Vallparadís, prop de la Quadra d’en Palet, on les esperava el diable assegut en una poltrona vestit de vellut. Totes les bruixes se li acostaven, i després de retre-li homenatge, li besaven la seva mà i, al so d’una flauta tocada pel diable, es lliuraven a un desenfrenat ball, fins que tot plegat finalitzava en una abominable orgia.

En realitat, el que succeïa era que molts dijous es reunien les dites dones en aquest lloc i també a l’anomenat Pla de les Bruixes, més amunt de Can Fatjó, on intercanviaven coneixements de fetilleria casolana per resoldre qüestions de necessitat medicinal i sexual. Els seus ungüents i potingues, a base d’herbes silvestres, superaven en molts casos la medicina tradicional que practicaven el cirurgians i barbers. Sí que era cert que per a altres fins havien après a fer metzines i substàncies al·lucinògenes a base de certs fongs. Més d’un drogat voltava pels carrers veient visions. L’arribada de dones immigrants franceses, avesades en aquests afers, les havien instruït a fer, també, sortilegis i els havien ensenyat coneixements d’astrologia. A tot això calia  afegir-hi, a més, la manca de religiositat de les practicants.

L’any 1615 es va aconseguir culpar de bruixeria la vilatana Joana Ferrer, que va ser enviada a Barcelona perquè comparegués davant el Tribunal de la Inquisició. Amb la informació obtinguda de l’acusada, s’instà el Consell de la vila de Terrassa a apressar-se a detenir altres dones que també havien estat imputades en l’afer, abans que abandonessin la vila. Tanmateix, el Sant Ofici les acabà absolent totes de l’acusació de bruixeria. Tot i així, algunes d’elles, per por, no tornaren a Terrassa, però d’altres sí que ho feren, perquè tenien família a la vila.

Aquestes últimes hagueren de suportar el patiment de no poder desempallegar-se de la mala fama atribuïda pel poble. El seu retorn fou una nova onada de maldecaps per al batlle de la vila. La histèria col·lectiva es desfermà, i les dones eren fustigades constantment.  El vilatà Jaume Montllor fou detingut per haver llençat pedres contra la finestra de la casa de la Margarida Tafanera, que fou sancionat per aquesta acció amb cinc lliures de multa. Un matí, quan aquella dona sortia de l’hospital, fou increpada per dues dones, que li llençaren pedres. Aviat altres vianants s’hi afegiren, formant un avalot d’unes dues-centes persones que no pararen de fustigar-la amb tota classe d’insults i bastonades, a més d’apedregar-la. Alguns veïns intentaren protegir-la, i així la pobra dona va poder fugir per entremig dels estricadors del Raval de Dalt, fins que arribà al carrer Major, on topà amb el prior del Sant Esperit, Pau Canet, i altres capellans, que aconseguiren protegir-la fins a refugiar-la a casa seva.

Altres de les exculpades de Barcelona també foren víctimes de la persecució. Una d’elles fou acusada sense proves de la mort d’un prevere al qual, es deia, havia subministrat un beuratge curatiu. Una altra denúncia fou la d’una mare que acusava una de les presumptes bruixes d’haver induït la seva filla a la prostitució. Les acusacions de bruixeria s’intensificaren fins al punt que el 1618 el Consell de la Vila acordà fer venir un caçador de bruixes de Sallent anomenat Joan Font, experimentat en la detecció de la bruixeria o, si més no, obligat per la seva fama a trobar-les si no volia perdre la seva reputació i els preceptius emoluments.

El batlle, aclaparat pels desordres a la vila, decretà l’empresonament de Margarida Tafanera a la Torre del Palau, a l’espera d’un judici civil, ja que un judici per part del Tribunal de la Inquisició no es podia repetir.

Diferents testimonis; la inculparen; Joan Font, el caçador de bruixes va reconeixer una de les declaracions que la inculpaven va ser la del caçador de bruixes Joan Font, el qual va reconèixer, que havia detectat, després de netejar-la amb aigua beneïda, el senyal del dimoni a l’espatlla de la Margarida Tafanera. També fou important la declaració del germà de l’acusada, el qual assegurava que era una autèntica bruixa, i que els tenia embruixats tant a ell com a la seva dona amb el malefici que no poguessin tenir fills per tal de poder-se apropiar dels seus béns.

L’obstinació de la Margarida Tafanera de no acceptar que era bruixa la portà a la sala de tortura. Segons la llei del Tribunal de la Inquisició, la tortura només es podia aplicar amb l’objectiu que el presoner o presonera denunciés altres delinqüents, en aquest cas altres bruixes, però no pas per inculpar-se a sí mateix. En els judicis civils, però, la llei era més permissiva, de manera que la Margarida Tafanera fou portada a turment a la sala gran de la Torre del Palau davant la presència del batlle Montserrat Ullastrell, del jutge Miquel Gilabert, del procurador i fiscal Bartomeu Quelles, del cirurgià Hernando Martínez, del notari Pere Cruell. En una taula hi havia pa, vi i un llum al costat dels instruments de tortura. La Tafanera fou asseguda en el banc davant dels ternals i altres aparells de tortura. La Tafanera, però, davant l’enèsim intent d’obligar-la a reconèixer que era una bruixa, negà rotundament ser-ho. El jutge ordenà que fos despullada i lligada pels braços al banc anomenat poltre. Sotmesa a la tibantor de les cordes, la Tafanera començà a cridar de dolor. Tres vegades fou sotmesa a aquest turment, i davant del dolor la dona començà a delirar, i va confessar que era bruixa, que havia après l’ofici d’una francesa juntament amb Joana de Toy; que es reunien a casa de la gavatxa i totes tres, després de fregar-se les aixelles i altres parts de cos amb un ungüent,  sortien per la finestra volant a la recerca del diable i feien coses repugnants. 

Dibuix fet a l'expedient del procés a les bruixes terrassenques / AHT

La seva declaració portà davant del tribunal la Joana de Toy, la qual, davant la seva negativa a admetre que era una bruixa, i després d’haver negat conèixer la Margarida Tafanera, fou sotmesa igualment a turment. També, davant l’insuportable dolor, confirmà tot el que havia dit la Margarida Tafanera i delatà altres companyes: la Joana Sabina, la Miquela Casanovas, de renom l’esclopera, l’Eulàlia Totxa i la Guillema Font, de renom Miramunda. Algunes, amb la por al cos davant el tribunal, i sense més coercions, i d’altres després d’haver estat sotmeses al suplici del turment, confessaren ser bruixes.

La sentència no es va fer esperar gaire, i totes foren sentenciades a la forca.

Portaren a les bruixes més enllà del torrent de les Eimerigues a l’indret de la Pedra Blanca. En un pla havien aixecat dos troncs verticals i un de travesser sobre del qual penjaven les forques.. Llegida públicament la sentència, es procedí a penjar les bruixes.

Fons consultats:

Arxiu Històric de Terrassa. Batllia de Terrassa. 12 d'octubre 1618

FARRÉ, Adela. Pengen sis brixes terrassenques.  Al Vent, núm. 71, juny 1984, p. 19-23

ALMAZÁN,  Ismael  Un delicte i dos martells. Aptituds populars a Terrassa durant la cacera de bruixes de 1619. Terme. núm 12, nov. 1997. Centre d'Estudis  Històrics -  AHCT

PALOS, Santi. Brujas de Terrassa: una historia y un enigma no del todo olvidados. Diari de Terrassa. 2 des. 1997, p. 9

BOIX, Josep. Brujas, miedos y misterios en Terrassa. Diario Terrassa, F.S., 26 abril 1986, p. 13

ALMAZÄN, Ismael. Els camins de la justicia. Ordre i deserdre al Vallès dels segles XVI-XVII

VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879

VERDAGUER, Joaquim. Les bruixes del Paradís.Edició privada. 2008