Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 25 de novembre de 2012

El segle perdut de Terrassa


 
Hi ha en la història de Terrassa un forat negre, un segle de què no ens resta més que una absoluta foscor documental. Des de l’any 693 en que tenim constància de la participació del bisbe d’Ègara, Joan, en el XVI Concili de Toledo, fins el 801 en què, segons un document del 844, els «cavallers del Castell de Terrassa»», van ajudar Lluís el Pietós, fill de Carlemany, a reconquistar Barcelona, transcorren 108 anys de què res no sabem. Són precisament els anys que , segons la historiografia tradicional, la ciutat i la Seu Episcopal d’Ègara desapareixen i sorgeix Terrassa. Difícilment podem creure que aquesta destrucció s’hagi produït perquè si el 801 hi ha constància d’un  «Terracium castellum», un castell no es fa en quatre dies i menys en plena dominació sarraïna, això indica una continuïtat d’habitatge incompatible amb una destrucció total el 716

Desprès de l’arribada dels àrabs al sud de la península el 711, en una primera escomesa, fins a les terres de l’Ebre i, el 713 arrasaven Tarragona i el 725 ja eren a la Septimania francesa. Sembla què en el seu avanç no varen destruir altres ciutats a part de Tarragona, Mataró i Empúries, sinó anaven de dret al pillatge, a fer prevaldre la submissió, la imposició de tributs. Van predominar, doncs, les negociacions i els pactes de capitulació a canvi d’un tribut personal i territorial deixant als indígenes mantenir les seves costums i l’organització territorial, administrativa i eclesiàstica. Per tant hi ha la possibilitat que l’arribada del musulmans a Ègara no fos tant violenta com s’havia cregut, que donaven per descomptat que havien arrasat la ciutat, dons per que sembla la Seu d’Ègara va perviure fins el segle X. Això si, en un estat decadent que ja s’arrossegava des de feia uns quant anys.
Els àrabs es trobaren en la mateixa situació que els visigots, no eren prous per establir-se en el territori. Per tant col·locaren petits destacaments en els anteriors centres administratius gots, comandats pel balí de Barcelona, tot i què la seva presencia va ser d’un control lleuger i més inestable que a d’altres indrets a causa del caràcter fronterer de la zona. També perquè bona part de Catalunya no fou ocupada, principalment la zona prepirinenca que ni tant sols estava cristianitzada i on va ser què es refugiaren els fugits de les terres del prelitoral.
La aristocràcia visigòtica i hispanoromana de la plana del Vallès en la seva fugida es va refugiar a les muntanyes de Sant Llorenç com ho demostren les tombes i la sivella visigòtica trobada en una d’elles.
 Durant aquest segle la major part de la població hispanogoda va romandre i es va adaptar als nouvinguts, que constituïen nuclis poc nombrosos i la major part dels quals eren pobladors berebers procedents del nord d’Africà, poc disposats amb el fonamentalisme musulmà del àrabs. La fugida dels magnats i terratinents egarencs a les muntanyes, la zona de la plana va assistir a una nova parcel·lació de la terra en mans dels serf. Els cristians (mossàrabs) i els jueus van conservar els seus drets culturals i religiosos, a canvi del pagament de tributs. Els sarraïns van instaurar el palatia o edificacions de explotació agrícola, algunes de nova planta altres seguint en model de les viles romanes ja existents. També van introduir a les hortes el sistema d’irrigat. Un dels topònims aràbics que ens a arribat fins els nostres dies es el de «els Palofrets». Fa referència al «Palacio Fracto» situat a la zona de l’Aiguacuit, al sud del barri del Segle XX. Aquest barri abans  se’l coneixia com barri dels Palofrets. També un mas anomenat de l’Alcuba situada per la zona portava l’arrel aràbica.
S’ha arribat a especular que probablement van fer servir l’església de Sant Miquel com a mesquita.
Esglèsia de SanT Miquel

L’any 801 els francs comandats per Lluís el Pietós, fill de Carlemany conquerien Barcelona. Això fou possible amb l’ajut de barcelonins que escaparen de la seva ciutat i dels «cavallers del castell de Terrassa». Carlemany recompensà amb un excepcional precepte a barcelonins i terrassencs, per l’ajut que li varen prestar durant el setge de la capital:«...gotos sive Ispanos intra Barchinonam famosi nomis civitatem vel Terracium Castellum quohabitates...». Faltaria esbrinar qui eren aquests cavallers del castell de Terrassa, per quant se han fet varies hipòtesis i llegendes. S’ha arribat ha dir que eren cavallers gots refugiats en un castell durant “80 anys”, la qual cosa sembla improbable sota el domini musulmà. També s’ha dit que podrien ser els descendents del magnats que fugiren a les muntanyes de Sant Llorenç. També s’ha especulat de que el «... castellum» fa referència al que ara en diríem terme no pas castell. No es fins el segle X començarem a trobar documentalment la definitiva denominació “Castrum Terracie”, és a dir, Castell de Terrassa.

En definitiva, El període musulmà de Catalunya fou breu, però intens. i els terrassencs podem vanagloriar-nos de haver estat mencionats en un diploma de l’emperador Carlemany.

Fonts consultades:
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879
CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa1960
BORFO, Antoni i ROCA, Pere. Història de Terrassa. D’Ègara a Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987
ABADAL. Ramon d’. Dels visigots als catalans. Edicions 62. Barcelona 1969
SALRACH, Josep M. Història de Catalunya. Edicions 62. Barcelona 1987
ARIÉ, Rachel. España musulmana. Siglos VIII – XV. Editorial Labor SA. Barcelona 1987
SOLER, Joan; RUIZ, Vicenç. Els palaus de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a traves de la toponímia. Revista TERME..núm. 14, novembre 1999. p. 38. Centre d’Estudis Històrics – Arxiu Històric de Terrassa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada