Tallers Abelló i cia

 L’any 1819 es fundava el taller serralleria de Francesc Abelló, a la cantonada dels carrers de la Rutlla i del Vall. Quan el seu fill Joan Abelló i Bufí aprengué l’ofici de manyà, el seu pare i ell es van associar posant el nom industrial de la serralleria «F. Abelló i fill». Essent insuficient el taller, varen traslladar-se a un local del carrer de Sant Francesc, número 18. Quan va morir el seu pare, Joan Abelló s’associà amb el seu cosí Isidre Abelló Espinach, creant la societat Tallers Abelló i cia. Traslladaren el taller vàries vegades de lloc fins que va establir la seva foneria al final del carrer de Viveret.

Els tallers Abelló i Cia 1880 / AMAT

Foren uns expert de maquinària tèxtil assessorant a empreses estrangeres. Les seves màquines funcionaven en fàbriques d’arreu del país; Barcelona,Sabadell, Alcoy, Bejar.

Joan Abelló va viatjar en diverses ocasions a França o Alemanya, sempre acompanyat per algun industrial terrassenc, on  requerien la seva presència per assessorar-se dels seus coneixements per noves innovacions. També els tallers que volien portar terme reformes consultaven als Abelló, no començaven les reformes sense abans tenir un dictamen de Joan Abelló.

Joan Abelló Bufí

El 1862 els industrials terrassencs Jacint Bosch i Pere Armengol van visitar la casa Mercier d’Elbeut de França, per fer una compra de dos assortiments. Les màquines no els va plaure’ls prou i varen tornar-les ajornant la comanda. De retorn exposaren a Joan Abelló els inconvenients i defectes que havien vist en les màquines. El constructor terrassenc es traslladà a la casa Mercier on els seus propietaris es posaren a les seves ordres adoptant tots els canvis que va proposar Abelló.

Una casa alemanya anunciava la substitució dels cilindres de les cardes per un sistema de barres rectes muntades amb agulles d’acer i proposava adoptar-lo a alguns dels nostres industrials. L’Abelló va visitar aquesta casa acompanyat dels industrials Joan Salvans i Francesc Alegre, i va fer veure els inconvenients de l’esmenta’t invent, evitant així grans perjudicis als industrials terrassencs .

L’any 1886 en els tallers es va construir una innovació; una màquina d’assecar la llana, després de rentada i passada pel tint. La nova màquina va substituir als hidro extractors o màquines centrífugues.

El seu cosí i soci Isidre Abelló Espinach és dedicà també a la política. L’any 1877 essent regidor de l’Ajuntament va exposar la conveniència de dotar a la vila d’un servei d’extinció d’incendis. D’entrada varen adquirir-ne dues bombes, sistema nord-americà «Coll de Cignes», que s’instal·laren momentàniament en els Tallers Abelló. Un any després, el 1878, Isidre Abelló esdevenia alcalde de la ciutat i capficat pels incendis que es produïen a Terrassa va proposar, el Consistori ho va acceptar, la creació d’un cos de bombers, el primer que va tenir Terrassa. També s’acordà facultar als regidors Francesc Giralt i Francesc Surrallés perquè es fessin càrrec de tot el material i fos instal.lat a l’Hospital Vell.

 

Joan Abelló Bufí va morir l’any 1890. El seu relleu el va agafar el seu germà Francesc Abelló i Bufí.

Després de la mort d’en Joan, l’Ajuntament va voler posar el seu nom al tram del carrer de Viveret on tenia la fonaria, però la família no va acceptar la designació. No serà fins l’any 1949 que el consistori va posar el seu nom a un carrer que es va obrir al Camp de Pedres, entre la Rambla d’Ègara i el carrer Giralt i Serrà.

Degut al creixement de l’empresa, els tallers es van traslladar al carrer de Baldric,101.

El 9 d’agost de 1904 el rellotger terrassenc Pau Riba presentà una bomba elevadora d’aigua amb funcionament de rellotgeria, inventada per ell i construïda pels Tallers Abelló i Cia.

Joan Abelló Puig

Un descendent de la família, Joan Abelló i Puig va ser un dels “Abelló” notables, tant com empresari metal·lúrgic com a polític. De jove exercí de professor de pràctiques de taller de serralleria a l’Escola Industrial. Després de la Gran Guerra va ser un dels primers empresaris  a vendre maquinària a Sud-Amèrica i, també a una Europa malmesa per la guerra. Se’l considerava un empresari emprenedor, innovador i viatger. En la vessant política, va ser tinent d’alcalde del Consistori de la ciutat; secretari de l’Agrupació Regionalista i de l’Agrupació Nacionalista. Va fundar l’Escola Choral i va ser un dels fundadors del Patronal de les Escoles Industrials.

Al voltant dels anys 20 imperava el “pistolerisme”. Obrés que disparaven o llençaven bombes contra els empresaris i sicaris dels patrons que mataven sindicalistes o obrers. Aquesta situació es va acabar amb el cop d’Estat i la dictadura del general Primo de Rivera, l’any 1923

El dia 12 de gener del 1921, a l’edat de 39 anys, era assassinat al carrer de Puig Novell, víctima dels tirs d’Isidre Tomàs obrer mecànic de la fàbrica Osul i Jufresa.

Fonts consultades:

AMAT. Llibres d’actes del Ple. A102, pàg. 31, 18 setembre 1989

Oller Joan Manel. El asesinato de Joan Abelló. Duari de Terrassa. 15 de febrer 1992, p. 9

Crònica Social. 13 gener 1921

El Dia 13 gener 1921

TAPIOLAS, Judit i FIGUERAS, Pere. Terrassa 1901-1919. Arxiu Tobella. Terrassa 1990

TAPIOLAS, Judit – PEREGRINA, Neus. Terrassa 1877-1900. Arxiu Tobella. Terrassa 1996

MUÑOZ, Anna i FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930. Arxiu Tobella. Terrassa 1986

La prostitució a Terrassa

 

L’any 1984 Marc Gilles i Mila Barrau publicaven en la revista Al Vent de Terrassa, un treball anomenat «Prostitució a Terrassa: una història viciosa». Un tema que no s’havia investigat en la historiografia terrassenca

Del mateix, hem extret literalment diversos paràgrafs que ens ajudaran a entendre el desenvolupament de la prostitució a Terrassa durant el segle XX.

“...A Terrassa van regir tres reglaments diferents [sobre la prostitució]: el de 1904, el de 1923 i el de 1945. Anem a examinar-los. El reglament de l’any 1904 portava el títol següent: «Reglamento a que deben sujetarse las casas de prostitución en este término municipal». Per començar, els bordells només estan permesos fora les muralles de la ciutat. Per obrir-los «es preciso que se socilite, en forma, de la Alcaldía» i cal tenir, la qual cosa no deixa de ser curiosa per cases de cites obertes a extramurs, la conformitat del propietari de la finca i dels propietaris i veïns dels costats.

Clients i prostitutes: Es prohibeix entrar dins del bordell als homes menors de 19 anys. També està prohibit l’exercici de la prostitució a les dones menors de 23 anys. Cal enregistrar els noms, cognoms, edat, estat i les altres dades personals de cada prostituta. Dins de les cases resten prohibits, igualment, els jocs i els crits. Les prostitutes no podran fer cap ostentació del seu ofici en els carrers.

Inspecció mèdica: Les prostitutes eren reconegudes per un metge immediatament abans de començar a treballar en cada bordell i una vegada per setmana mentre hi treballessin...”

Els reglaments de 1923 i 1945 són idèntics amb algunes modificacions.

Una de les primeres cases que hi ha  constància documental es de l’any 1904 quan una barcelonina Emília Menèndez solicita obrir un bordell a la carretera de Castellar a tocar a l’antic camí de Sabadell. El nom era «La Casita Blanca». L’any 1908 s’ordenava el tancament d’aquest prostíbul per manca de condicions sanitàries. L’any 1905 a Tomàs Monistrol se li concedia llicència per obrir un bordell al carrer de Vallparadís, 127, tot i que passats quatre mesos rebia l’ordre de tancament. Documentalment no hi cap més sol·licitud fins el 1932. Possiblement la dictadura de Primo de Rivera tingué quelcom a veure que oficialment no es demanés autoritzacions. Aquell any, Josefa Barceló sol·licitava autorització per obrir un bordell al carrer Duquesa de la Victòria 103 al qual seria conegut com «Cala Pepa.»

També un altre bordell situat al carrer Viveret disposava de”prostitutes barates” per satisfer als militars que rondaven per Terrassa.

Hi ha constància que a la carretera de Rellinars hi havia un local anomenat Els Caus que practicava el «ball-taxi». Aquesta modalitat consistia en que les prostitutes tenien l’obligació de ballar amb els clients a canvi d’un tiquets que s’adquirien a l’entrada, però per fer més rendibles les nits les prostitutes acabaven al llit amb el client en una pensió o habitació de lloguer.

Al centre de Terrassa hi havia el «Red-Room». Un club privat situat al carrer de Sant Pere en el lloc on abans hi havia la fonda Peninsular. Era un club d’estil anglès que segons diuen fou creat pels fills de la burgesia benestant. Pel què se sap , per evitar la maledicència, el club tenia un accés secret i directe des del teatre Principal, per on entraven les visites poc decoroses

 

Durant la postguerra les cases de prostitució continuaven obertes fins l’any 1956 en que són prohibides per decret.

Els anys quaranta  i principi dels cinquanta hi havia un bordell anomenat «La Casita Blanca» a l’avinguda de Jaume I que aleshores eren camps de conreu

Després de la prohibició del 1956 a Terrassa només quedaren dos bordells camuflats com a barres americanes, fins ben entrat els anys seixanta: El «Gurugú» a la carretera de Montcada al costat d’una granja avícola i el «Buenos Aires» a la barriada de Ca n’Aurell, a la cantonada del carrers del Bruc amb Severo Ochoa. Era freqüent veure l’anar i venir pel carrer de Bruc de soldats del campament militar de la carretera de Castellar.  També hi havia un local «el Goa» a la carretera de Montcada a tocar amb el terme de Sabadell.

Les que «fan carretera» es concentren carretera de Martorell en el tram que correspon al terme de Castellbisbal per tal d’evitar la policia terrassenca o a la carretera de Rubí. També es practica en barres americanes o cabarets camuflant les prostitutes com a cambreres, en pisos clandestins donats a conèixer als diaris a les seccions d’anuncis per paraules.

Per acabar dos apunts sobre la prostitució anteriors al segle XX: En el segle XVII els bordells de prostitutes estaven prohibits arreu del Principat, però no la prostitució en sí. Les meretrius exercien el seu ofici a casa seva i de vegades en llocs fora de la vila, i si podia ser fora del terme d’aquesta. És per això que se’n podien trobar a la part alta del torrent de Vallparadís, on així podien dominar el camí de Terrassa a Matadepera, a una banda del torrent, i els camins de Sant Pere a Mura i de Castellar, a l’altra banda del barranc. També se situaven a prop de la masia de Can Palet, a tocar del camí que anava a Barcelona. Aquests llocs els proporcionaven la clientela necessària: viatgers, els bracers de les masies properes o els vilatans que volien passar desapercebuts. De tota manera, les prostitutes joves, tot i la seva autonomia, estaven subjectes a altres de més veteranes que exercien d’alcavotes i protegien les seves pupil·les. Aquestes, quan per l’edat els minvava la clientela, es guanyaven uns quants diners fent de curanderes. Els seus ungüents i beuratges sanaven o feien volar la imaginació, i fins i tot n’hi havia que sabien preparar verins. Això va fer que les acusessin de bruixes (vegeu en aquest blog, “la cacera de Bruixes a Terrassa”)

Maria Baldún era una prostituta que practicava el seu ofici, a mitjans del segle XIX, a les Rambles de Barcelona. Era natural del poble de Sant Pere de Terrassa i periòdicament era detinguda per la policia barcelonesa i retornada a la seva localitat d’origen amb un ofici, signat pel governador civil, Cirili Franquet, que proclamava la necessitat de vigilar que no sortís del poble. Però la meuca s’escapava i retornava a les rambles barcelonines i, novament era retornada al poble. Aquesta situació arriba a provocar la crispació de les autoritats barcelonines, que interpel·laren a l’alcalde local perquè tingués cura de recluir aquesta ciutadana tan peculiar.

Font consulta:

GILLES, Marc i BARRAU, Mila . La prostitució a Terrassa: una història viciosa. Revista Al Vent. núm. 67, gen. 1984, p. 26-31.