Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 8 de juny de 2013

Les vagues del 1902 i 1911 a Terrassa


El primer esclat social, al començament de la revolució industrial, va ser a mitjans del segle XIX quan va tenir lloc «les Bullangues»: avalots obrers que es produïen a moltes ciutats catalanes arran de la tensió de les relacions amb els capitalistes. En part, la mateixa burgesia la va provocar en contra de la crisi, a la que la classe obrera s’hi va afegir.

Poc a poc els obrers van veure que es podien unir i passar des de la més absoluta submissió a l’empresariat,  a organitzar-se com a moviment reindivicatiu de les classes subalternes. Les vagues de 1877 i 1878 i la jornada reindivicativa del 1 de maig de 1890 va portar a la creació de la Federació Obrera Terrassenca, que aglutinava 8 diferents seccions d’oficis i indústries. Cal afegir la crisis colonial de 1898 amb la pèrdua de mercat que va portar al país a la misèria.
proc. mNACTEC
 A principis de febrer del 1902 a Barcelona s’intercedia per provocar una vaga general, que va esclatar el dia 17 de febrer. Terrassa s’hi afegir el dia 18. A la matinada, grups de piquets a les portes de les fàbriques  incitaven als obrers a no entrar a treballar i que anessin al Passeig on hi hauria una assemblea informativa. A mig míting aparegué l’alcalde Salas intentant apaivagar els ànims sense aconseguir-ho. Els obrers aprovaren unitàriament  les bases reindivicatives per presentar a les institucions de la ciutat: l’Institut industrial i l’Ajuntament.

Els primers incidents es van produir al dissoldre’s la concentració. Alguns obrers es dirigiren als comerços  de la ciutat amb la consigna de fer-los tancar. En general, el dia va agafar un caire festiu, fins i tot alguns obrers i família dedicaren la tarda a fer fontades pels voltants. L’endemà, forces de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit feien acte de presència a la ciutat, iniciant-se els enfrontaments amb els  grups de treballadors que estaven reunits al Passeig. La disputa ocasionà dos morts i dos ferits. Fou necessària l’arribada d’un altre contingent de l’exèrcit per deixar la ciutat en aparent tranquil·litat. El comandant militar va suspendre les garanties constitucionals i obligà als comerciants a obrir les seves portes. La setmana següent, el primer dia, la incorporació al treball fou fluixa, però  dos dies després la situació estava normalitzada.

La vaga significà el descrèdit del moviment obrer i la desaparició de la Federació  de Treballadors. Les seves reindivicacions de reducció de les hores de treballs i l’augment de salari no foren ateses.  Això comportaria l’ascens dels novells sindicats i la fi de l’actitud paternalista entre els amos i els obrers.

Passaria un període de relativa calma fins l’esclat de la Setmana Tràgica (vegeu en aquest bloc “La Setmana Tràgica).
Treballadors del tèxtil / proc. MNACTEC
De nou el conflicte esclataria el 1910 quan els teixidors de la fàbrica Garcia Hermanos, indústria de l’aleshores alcalde de la ciutat,  es van declarar en vaga indefinida el 13 de juny, a la que s’incorporaren, l’any següent, les fàbriques Pont i Aurell , Armengol i Vancells Hermanos i, també, botiguers i forners. El maig del 1911 hi havia 2.400 treballadors en vaga que reindivicaven una reducció de les hores de treball, l’augment salarial i una major seguretat en el treball. La jornada laboral era llavors de 65 hores setmanals, d’onze hores al dia de dilluns a divendres i 10 hores el dissabte, A més cal afegir les hores extraordinaris o infringir el descans dominical. La seguretat en el treball era pèssima. La neteja de les màquines es feia sovint quan estaven en funcionament i això provocava nombrosos accidents. A tall d’exemple: les dones tenien cura dels seus cabells ja que en més d’una ocasió havien estat enganxades arrastrades pels embarrats, un obrer que es va enganxar amb la màquina en moviment i morí dos dies després, un nen de 8 anys s’enganxà la mà esquerra en una carda obridora, un altre nen de 12 anys morí esclafat mentre netejava una màquina en moviment, un jove obrer morí esclafat per una màquina,...

El poder adquisitiu dels salaris de les famílies obreres era molt reduït i per cobrir les despeses mínimes calia que treballés tota la família, cosa que facilitava la incorporació al treball de nens menors de 14 anys. Aquests per la seva estatura servien per netejar els baixos de les màquines i també netejar els interiors de les xemeneies. Les vivendes eren poc higièniques i mal ventilades, i moltes no disposaven d’aigua corrent ni clavegueram.

Cuina col·lectiva de la vaga a Terrassa 1911 / proc.rafel Aróztegui
Durant aquesta llarga vaga els obrers s’organitzaren per sobreviure organitzant grups de treballadors que anaven per les cases i tavernes dels pobles de les rodalies per recaptar fons i subministrament de queviures. A la Casa del Poble del carrer Cremat s’improvisà una cuina col·lectiva per atendre les necessitats bàsiques alimentàries.
Cuina col·lectiva de la vaga a Terrassa 1911 / proc.rafel Aróztegui
La tensió que es respirava a la ciutat va portar a l’Ajuntament a decidir de suspendre la Festa Major. Hi hagué reunions bilaterals entre patrons i obrers per tal d’arribar a un acord. Un dels punts innegociables per part de la patronal era la negativa de readmetre la totalitat dels vaguistes. Els empresaris al·legaven dificultats econòmiques al sector.

Finalment, a principis d’ agost els obrers reunit en assemblea decidiren posar fi a la vaga, tot i que alguns grups com els nuadors continuaren la lluita. En una reunió extraordinària a l’Institut Industrial, els empresaris acordaren establir la setmana de 62 hores i mitja. Els dissabtes es treballaria 7’5 i  la tarda seria lliure. També s’acordà suprimir 8 festes no de precepte i establir la retribució per hores de treball.

La força de cavalleria acantonada a Terrassa amb motiu de la vaga abandonà la ciutat.

En definitiva, una victòria “pírrica” pels obrers. No seria fins el 1919 que s’aconseguiria la jornada de 54 hores setmanals i la prohibició de netejar les màquines en funcionament.



Fonts consultades:

TAPIOLAS, Judit; FIGUERA, Pere. Terrassa 1901-1919. Arxiu Tobella. Terrassa1990

TAPIOLAS, Judit. La vaga del 1911. Impacte, núm 56, 30 abril 1988, p. 11

PUY, Josep. La huelga de 1902. Diario Terrassa, F.S. 29 febr. 1992, p. 9

OLLER, Joan Manuel. La huelga de 1902. Diario Terrassa, F.S., 20 febr. 1988, p. 3

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada