Abastament d’Aigua a Terrassa (4): Mina Busquets

La Mina Busquets es una de les vies d’aigua de l’entremat de mines que s’abastien les industries en el segle XIX. Tenia el seu punt d’origen en els patis que la indústria Fontanals, amb seu social al carrer Fondo, tenia molt a la vora del carrer Nou de Sant Pere. Des de la zona d’esbarjo de la casa del propietari, baixava cap al carrer Nou, travessava la placeta de Saragossa i acabava al carrer de Sant Pere, just al davant d¡on anys més tard es construiria el Círcol Egarenc, edifici que ha arribat fins als nostres dies i que no fa pas massa anys ha estat restaurar per a gaudi dels terrassencs i terrassenques. Era aquí on començava una conducció fins a un lloc anomenat Cal Mogasfuster, on es dividia en dos ramals, un que arribava fins la Font Trobada (o Robada, segons algunes erudits) i un que corria fins al Vapor Busquets. 

Les dades han estat aconseguides mercès a la informació que va aparèixer a l’edició del 20 de novembre de 1922 a la revista del Centre Excursionista de Terrassa Arxiu. El mateix treball d’aquesta periòdica i important publicació egarenca recorda que el a les acaballes del segle XVIII i principis del XIX, quan entraren els francesos a la Península, un grup de veïns de la ciutat va aprofitar la situació de guerra i el desordre generalitzat quan les tropes amenaçaven d’entrar a la vila per esbotzar la Mina Busquets. Pel que sabem, les aigües, per culpa de la malifeta, amb allavosa i nocturnitat, es van perdre pel carrer de Sant Pere durant un bon grapat d’anys.

Normalitzada la situació bèl·lica, l’Ajuntament de Terrassa, amb el desig de que se n’aprofitessin tots els vilatans, es va quedar amb les aigües, va arreglar la fuita i la canalització i va construir-hi una font, al punt d’encontre del carrer de Sant Pere i del Raval de Montserrat. El Consistori va fer un nou ramal des del lloc on s’havia foradat per a enllaçar amb la Mina de la Vila.

Una de les llegendes que històricament ha corregut és que els terrassencs i les terrassenques, en to de broma, i per la forma en la que havia nascut, li van dir la Font Trobada, una denominació que s’ha mantingut fins als nostres dies –ara hi ha una font que en podríem anomenat font de disseny a la zona central, més ornamental que altra cosa i que s’abasteix directament d’aigua de la xarxa de Mina Pública, és a dir, i llevat d’honrosos excepcions a la ciutat, procedent del Llobregat. Si acceptem aquesta versió, la hipòtesi de la Font Robada no té massa sentit.

No tothom va estar content amb la solució que havien donat l’Ajuntament a les aigües perdudes. No van trigar massa anys els propietaris de la Mina Busquets a demanar-ne el retorn. Defensaven que se’ls havia pres l’aigua sense el seu permís. No va ser fins a 1818 que el prior de la llavors Vila va intercedir i va aconseguir un acord entre dues parts que creien tenir tot el dret i defensar la propietat del preuat líquid. El 27 de març d’aquell any, i davant el notari de Terrassa Francesc Soler i Lers, els Busquets cediren al Comú de Terrassa les tres cinquenes parts dels recursos de la mina. A canvi, se’ls permetia allargar-la uns metres i fer ramals més amples en tota la seva extensió. 

 

L'actual font Trobada / Badia-Casanova-AMAT

Les reparacions i despeses de manteniment anirien a mitges, i en les entrades a la mina i al repartidor hi hauria d’haver dos panys, guardant una clau cada part per a que cada cop que s’hagués d’obrir haguessin d’estar presents les dues parts.

Creiem interessant fer esment dels signants del que en podem dir acord de pau, i que també ens ofereix la revista Arxiu de novembre de 1922: Eulàlia Busquets i Barata, vídua de Francesc Busquets; Pau Busquets i Barata; Josep Anton Busquets; Marian Soler, prevere; Pere Casanova, batlle, i Bartomeu Amat, Bartomeu Escayola, Josep Ubach, Jaume Miralda, Domenec Torrella, Jaume Domingo, Joan Bautista Galí i Suris, Josep Boada i Pereller, Joan Petit i Joaquim Biosca, regidors. I els veïns Salvador Viñals, Pau Coll, Josep Ros, Antoni Rodó, Valentí Gibert i Josep Rodó i Amat, fabricanrs, Josep Anton Bosch i Isidre Ullés, pelaires, i Miquel Buguñà, fuster, i Pere Graner, fuster.

El bomber Josep Pedrola dins una mina / AMAT

Però fem unes passes endarrera i una mica d’història dels esdeveniments. Es va arranjar el problema al gust de tohom. i no semblava fàcil quan els Busquets van pomoure una instància criminal perquè creien que tot havia de tornar al seu pubnt original. Per la seva part, el Consistori declarava que havia actuat ern benefici de tot el poble i que era més que segur que les aigües de la Mina Busquets haguessin begut de les de la Mina de la Vila.

L’enfrontament va créixer de tò fins el punt que el tribunal va nomenar com a comissionat pel tema a l’alcalde major de Barcelona, que en una decissió que hom considera salomònica va considerar que calia repartir les aigües a parts iguals.  L’Ajuntament no ho va acceptar i se’n va anar a buscar un expedient administratiu anterior a l’entrads dels francesos. Venia a dir que ja abans de la guerra hi havia en disputa les aigües perquè els Busquets havien treballar a un espai de caire públic sense oferir cap indemintzació a canvi. Per l’altra part, es negava aquesta acusació i es responia que els terrenys s’havien comprat per uns quants milers de lliures.

Enmig del tira i arronsa va sorgir la figura del prior, que va intentar posar pau “previendo los males, disturbios y desazones que habían de seguirse de la continuidad de los indicados pleytos que tenían ya perturbada  la tranquilidad, paz y sosiego de sus feligreses, en perjuicio del bien espiritual y temporal de los mismos”, es llegia a l’escriptura de concòrdia.

Per altra part, dos ramals que sortien de la Mina Busquets a l’indret de Cal Mogàs es van fer l’any 1872. La raó cal cercar-la en la contamionació de les canalizatcionas originals. Recordem que Terrassa va patir una epidèmia de tifus. No ens ha d’estranyar que les antigues i netes aigües subterrànies originals  s’embrutessin, i és que el paisatge vilatà va anar anviant espectacularment i ràpidament. Si en origen les canalitzacions passaven per sota de caps de conreu, vinyes i zones semiverges, despré van quedar exposades a pous morts de fàbriques i domicilis particulars, abocaments i porqueria de clavegueres. Mirem amb ulls del segle XIX i no del XXI, obssessionats amb la neteja i la correcta conducció de les aigües.

En èpoques passades, tot el que sortia de les cases dels carrers de Sant Pere i Nou anava directament al subsòl i, per extensió, als espais de captació de les mines. El que potser ens hauria de sorprendre  és que fins i tot hi havia pocs cassos d’infeccions entre la població pel que hagués pogut passar, si més no, que tinguem documentats. 

No sabem masa cosa més de la Mina Busquets, però coneixem que a principis del anys 30 del segle XX. Es va anul.lar el sortidor de la Font Trobada per problemes greus d’humitats, que ocasionaven desperfectes als seus voltants. Malgrat tot, l‘aigua continuava el seu recorregut vers la Rambla. Cap als anys 70, i per un desperfectes que tornaven a ocasionar problemes semblants, l’Ajuntament va decidir desviar les aigües cap a les clavegueres del carrer de Sant Pere, a l’alçada del carrer de Gaudí.

Fonts consultades:

VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879

GALÍ i BARBA, Joan Baptista. Notícies sobre l’abastiment d’aigua a Terrassa. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. 1992

OLLER. Joan Manuel; SUÂREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim. Les Mines d’Aigua a Terrassa. Fundació Mina d’Aigües de Terrassa.2008

PASTALLÉ, Pere; SOLË, Miquel. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. 2002