Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


divendres, 6 de desembre del 2019

Sant Vicenç de Jonqueres, La Creu Alta i Sant Julià d’Altura


A l’època medieval, les terres de ponent del terme de Sabadell pertanyien al Castell de Terrassa. Amb la proclamació de la independència del poble de Sant Pere, l’any 1800, el seu terme era un dels més extensos de les rodalies. El terme estava format  per les parròquies de Sant Pere de Terrassa, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Julià d'Altura, Santa Maria i Sant Miquel del Toudell, Sant Martí de Sorbet i Sant Quirze de Terrassa amb una extensió d'uns 150 Km2.
Divisió de les parròquies del poble de Sant Pere

Sant Vicenç de Jonqueres, era una de les parròquies que formaven la part de la Universitat Forana de Terrassa i que, arran la independència del poble de Sant Pere passà a formar part d'aquesta municipalitat.  La seva extensió era de 967 hectàrees i tenia 566 habitants.

Hi ha dades referencials a l’alou o casa de Sant Vicenç de l’any 988, però no és fins el 1017 quan la trobem esmentada per primera vegada com a parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres. El bisbe de Barcelona, Palau, cedí, el 1214, l’església a l’orde de Sant Benet, on es van establir una comunitat de monges benetes. La fundadora i primera priora del monestir de Sant Vicenç de Jonqueres va ser Maria de Terrassa, filla de Guillem II del castell de Vallparadís.
Més tard les monges van deixar l’ordre per passar a la de la Fe i Pau i després a l’orde de Santiago. Finalment, el 1293, la comunitat es va traslladar al carrer de Jonqueres de Barcelona. El carrer barceloní pren el nom del convent sabadellenc.
L’església de Sant Vicenç de Jonqueres va continuar prestant el servei parroquial fins que es va construir una de nova, més cèntrica, al veïnat de la Creu Alta.
Sant Vicenç de Jonqueres./ Joaquim Verdaguer
El conjunt de Sant Vicenç de Jonqueres està format per l’edifici de l’església, que té adossada pel costat de ponent la rectoria, i pel costat de llevant i de migdia el clos del cementiri. Té un campanar  de paret. Malgrat les reformes efectuades en el transcurs dels segles, l’església  mostra encara elements primigenis. Cap document no permet datar amb certesa el moment de la construcció de l’edifici. No obstant això, l’anàlisi de l’estructura dels murs dóna una cronologia constructiva que es desglossa en diverses etapes. Així, el conjunt conserva elements romànics, gòtics, renaixentistes i d’època barroca.
L’any 1992 es va rehabilitar el conjunt edificat, que es trobava molt degradat, i es va adequar l’entorn. L’antiga església es va cedir a una entitat d’interès cultural: el Servei General d’informació de Muntanya. La rectoria es cedí a uns masovers i la planta baixa d’aquesta a un taller artesanal.

La Creu Alta. En terres de la  parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres hi havia un indret conegut com la Creu Alta on hi havia ubicada una creu de terme en la cruïlla dels camins cap a Manresa per  Matadepera i el de Castellar. L’any 1745, en aquest lloc, un pagès de Matadepera, Francesc Torrella hi establí una carnisseria i botiga que també feia les funcions d'hostal. L'edifici va ser enderrocat poc temps després sota la pressió de l'Ajuntament de Sabadell recolzant-se en un acord près entre aquest Ajuntament i el de Terrassa, any 1719, de no deixar construir cap edifici comercial prop de Sabadell sense l'autorització del consistori sabadellenc. Tot i això, cap a l'any 1772 i amb semiclandestinitat, Josep Camps va construir una nova edificació. Però no és fins l'any 1792 que, arran la sentència favorable als qui volien establir-se a la Creu Alta, es va donar la legalitat al nucli dels creualtencs. Seixanta anys més tard, a mitjans del segle XIX, la urbanització d'aquest barri santperenc, havia superat en edificacions i habitants, al nucli principal del poble de Sant Pere a l'altre extrem del terme. Amb la seva expansió les cases de la Creu Alta havien arribat a tocar a les de Sabadell en el carrer de les Valls. L'any 1852 una petita part del terme  s'agregà a Sabadell. La línia divisòria reculà fins el rec del Salt, l'actual Rambla Zamenhof. On estava situada la Creu de terme es bifurcava, a la dreta el carrer de Castellar i a l'esquerra el carrer Major, entrecreuats pels actuals carrers de Riera Villaret, Sant Domènec, Riera Alta, Riera Baixa, etc. El barri era creuat pel seu bell mig i en diagonal la riera Baixa. Amb la construcció de la nova església de la Creu Alta, aquesta passà a ostentar la parròquia quedant semiabandonada l’església de Sant Vicenç.
La Creu Alta de Sabadell
Sant Julià d’Altura. està documentat com a parròquia des del segle XI. I com a tal formà part, successivament, del terme del castell de Terrassa, de la part forana de la Universitat de Terrassa i del poble de Sant Pere l'any 1800. Tenia una extensió de 2.115 hes. i 173 habitants. Dintre la parròquia hi havia el castell de Ribatallada, propietat dels Montcada (1136-1310) i dels Clasquerí després. Hi havia la masia fortalesa de Castellarnau i una bona colla de masos. 

Amb la segregació del terme de Sant Pere l'any 1904, passà a formar part  del de Sabadell.

Sant Julià d'Altura / Joaquim Verdaguer
L’església és un clar exemple del pas del temps i la seva adaptació a les necessitats litúrgiques del moment. Molt modificada quasi res queda del seu origen romànic; restes en un mur de ponent i en el de tramuntana. La primera església data del segle XI i va experimentar canvis en els segles successius. Va ser durant el segle XVII que es va dur a terme una important reforma que conduí a l'església actual. La portalada  mostra que es van aprofitar part dels materials gòtics d'una església anterior. El 1611 es va construir el cimbori i el 1693 el campanar. El retaule major era de l'any 1698. En el seu anterior es venerava una imatge romànica de la Mare de Deu d’Altura, que sembla que devia ser de la fi del segle XII o el principi del XIII. Durant molts anys, es va guardar a la masia de Can Sales, després fou retornada a la parròquia i cremada el 1936. La documentació de la parròquia va poder ser salvaguardada i emmagatzemada a la masia de Ca n’Ustrell. A més a més de l'església, el conjunt arquitectònic comprèn l'edifici de l'actual rectoria i el tancat del cementiri. Durant la guerra del Francès l'església va ser incendiada i el cementiri profanat.

L'any 1990, i mercès a les excavacions arqueològiques endegades pel Museu d'Història de Sabadell, es va posar al descobert una necròpolis medieval. La mateixa té un total de 82 tombes, fosses simples excavades a terra, datades entre els segles XI al XVIII.

Fonts Consultades:
LAUDO, David. La Creu Alta, Jonqueres, Sant Pere de Terrassa (1700-1904) un terme desaparegut. Fundació Ars/Associació de Veïns de la Creu Alta. Sabadell 2005
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879
BURON, Vicenç. Esglésies Romàniques Catalanes. Artestudi edicions. Barcelona 1981.         


dissabte, 16 de novembre del 2019

El monarca més poderós del món visita Terrassa


Al segle XVI, dos monarques  espanyols l’Emperador Carles V i el Rei Felip II, van pujar a Montserrat. L’emperador fins a 9 vegades. Era tanta la seva devoció per la Verge, que ambdós sobirans al seu llit de mort tenien a les seves mans una espelma de la Mare de Déu de Montserrat.

Era notori que els comtes i després els reis quan peregrinaven a Montserrat ho feien en dues etapes: la primera de Barcelona a Terrassa i al dia següent de la vila al santuari. Per tant, feien nit al Castell-Palau on tenien unes habitacions reservades.

L’any 1562, el lloctinent general del Principat en nom del Rei Felip II va aprovar el privilegi de les capitulacions establertes que donaren pas a la divisió civil en dues municipalitats: la Universitat de la Vila de Terrassa i la Universitat Forana de Terrassa. Això sí, ambdues regides per un batlle comú resident a la vila. És a dir, que Sant Pere va passar a ser una municipalitat autònoma.
El rei Felip II
Així estaven les coses quan dos anys després, el dia 1 de març de 1564, el monarca més poderós del món, Felip II durant el seu pelegrinatge a Montserrat feia estada al Castell-Palau propietat de la família Muntanyans.
El rei Felip era molt devot de la Mare de Déu i tenia per costum resar-li abans d’anar a dormir. Al no haver-hi cap imatge de la Verge a Terrassa, (l’església del Sant Esperit estava en obres), s’atansà a la parròquia de Sant Pere passant pel pont de Sant Pere sobre el torrent de Vallparadís, sent rebut pels canonges del monestir de San Ruf.
L'altar major de l'església de Santa Maria/ Adrià Torija- AMAT
Després de visitar les tres esglésies i contemplar els retaules de Sant Pere obra de Lluis Borrassa, el de Sant Miquel de Jaume Cirera i el dedicat als Sant Metges, Sant Abdó i Senen, el monarca es postrà als peus de la Mare de Déu que hi havia en l’altar major de la església de Santa Maria. Va oir missa junt amb  la comunitat agustiniana. Després va compartir el sopar amb els frares.
La Mare de Deu d'Ègara / Teresa Llordés
L’endemà al matí, la comitiva reial es posà en marxa cap a Montserrat cavalcant sobre muls degut a l’agresta del camí. Ja al monestir, després d’emprar les seves oracions a la Moreneta, esplaiar-se en conservacions amb el monjos i ermitans. És coneguda la seva generositat amb costejar el retaule policromat de l’altar major i ordenar l’obra civil de l’explanada de davant del monestir així com l’arranjament del camins.


dissabte, 19 d’octubre del 2019

El barri d'Ègara


El barri està delimitat per l’avinguda del Vallès, el passeig Vint-i-dos de Juliol, l’avinguda Jaume I i el carrer del Periodista Grané. Té una població aproximada de 4.000 habitants i una superfície de 0’44 km2. Antigament eren terres de Can Montllor.

El Grup d'Ègara / RFSACE

El barri d'Ègara
La precària situació de falta d’habitatges durant la postguerra a Terrassa  davant l’allau d’emigrants del sud de la península, va fer que l’Obra Sindical del Hogar emprengués, l’any 1952, la construcció d’un polígon de cases enjardinades de planta baixa i dos pisos.
El lloc triat per edificar va ser uns terrenys que hi havia a l’esquerra de la carretera de Castellar, passada la via del tren, al costat de l’Electra Industrial. Aquests terrenys els va cedir el Ministeri de Defensa que els tenia reservats des d’abans de la Guerra Civil per construir-hi casernes militars.
Aquest va ser l’embrió del barri al qual se li va assignar el nom d’Égara.
Al carrers se’ls va anomenar amb lletres, fins que el 1961 se’ls va posar noms de topònims francesos en record de l’agermanament de les ciutats de Pàmies i Terrassa.
Agermanament Terrassa-Pàmies/AMAT
A l’altra banda de la carretera, també en terrenys cedit pel Ministeri de Defensa, l’Ajuntament va projectar la construcció d’una Zona Esportiva Municipal amb un estadi, piscines i camps d’hoquei. Es començà el projecte amb la construcció d’un Camp Municipal d’Hoquei al davant del polígon d’Égara, però motius especulatius van propiciar l’engrandiment del barri sense un raonament ni un sentit urbanístic. Es va edificar des de la carretera fins a la riera de les Arenes, construint en bona part sobre el llit antic de la riera. Això va provocar un daltabaix de vides i cases durant les rierades del 1962. A la part oriental del barri a tocar la riera de les Arenes es va edificar sobre el que antigament havien estat varis ramals de la riera. Al taponar-se el pont de la via del tren, es va formar un pantà que quan va rebentar, les aigües arrasaren aquella zona provocant els conseqüents estralls. Després del desastre, la solució va ser la canalització de la riera.
El desbordament de la Riera de les Arenes / AMAT
El estralls de la riuada / AMAT
La capella de la Immaculada va passar a ser Parròquia que englobava els barris d’Égara i Sant Llorenç. Aquesta parròquia fou capdavantera dels moviments socials i de lluita dins de les tensions polítiques del moment. L’any 1963 començava a exercir les funcions de rector, Damià Sánchez, que fins aleshores havia estat a l’Ordal. Començava a caminar una parròquia obrera conciliant amb un estil de convivència de capellans i poble.
L’any 1965, les activitats del barri cridaren l’atenció de la policia i el barri juntament amb el de Sant Llorenç, Arenes i Ca n’Anglada es posicionaren com a capdavanters del món obrer a Terrassa.
La capella de la Immaculada / AMAT
Els impulsors eren capellans popularment anomenats «curas rojos», marxistes i revolucionaris motivats per una realitat obrera que els empenyia a associar evangeli i proletariat predicant un canvi a l’estructura social, al mateix temps que un canvi a l’estructura eclesial.
Sardanes a la plaça /AMAT

Paral·lelament també funcionava una associació de Veïns que aconseguí millores pel barri: el centre d’injectables i local de reunions. L’arranjament de les vivendes a càrrec del ministeri d’Obres Públiques amb teulades més segures i una instal·lació de clavegueram. A la part sud del barri farcit d’indústries era prioritari l’asfaltat  i la il·luminació dels carrers. A les vivendes d’Égara  es van renovar el seu enllumenat i arranjament de les voreres.

La “Electra Industria”, més endavant AEG Industrial, era el màxim exponent de la indústria de barri. Aquesta fàbrica es fundà l’any 1912, com una petita fàbrica de motors ubicada a la cantonada del carrers del Pantà i Sant Isidre. Naixia la fàbrica que acabaria sent un dels principals referents de la indústria no tèxtil de Terrassa. L’any 1942, l’empresa com a filial alemanya va traslladar la fàbrica a uns terrenys de la carretera de Castellar, a tocar de la via del tren. La segona meitat de la dècada dels anys seixanta marcaria un punt d’inflexió dins l’empresa. L’any 1965 vivia el major índex de producció, el major volum d’operaris i la plena ocupació física de la factoria, obrint les línies de producció de transformadors i interruptors. El 1968 desapareix el mític nom d'«Electra» per anomenar-se AEG Ibèrica Industrial. En aquesta època es començà a albirar-se els primers símptomes de crisi. L’any 1979 es fa el primer expedient de regulació de la plantilla. El 1980 tanca diverses línies de producció dedicant-se només als motors. Durant els anys setanta i vuitanta, tot i la pressió social, va reduir intermitentment la plantilla. A finals dels anys noranta l’empresa abandonava les instal·lacions de la carretera de Castellar per ubicar-se al polígon de Can Petit. Finalment, després de dues suspensions de pagament, l’any 2005 l’empresa tancava definitivament.
El 2006 s’aprovava el Pla de millora urbana de l’Àrea de l’AEG, projectant el traçat de quatre carrers i una plaça deixant en peu l’antic edifici de direcció de l’Electra. A un dels espais se li assignà el nom de «plaça de l’Electra»
L'Electra Industrial / AMAT
El sud del barri era estrictament industrial. Vàries empreses sorgiren al voltant de l’Empresa Tèxtil Clapés SA que es va fundar l’any 1874 com a Josep Clapés i Cia. L’any 1945 va establir la seva factoria en terres de Can Gorgs, prop de la línia del tren. La fàbrica va patir els estralls de les rierades del 1962. Un dels seus gerents va ser Josep Clapés i Targarona, alcalde de la ciutat (1953-1964). Va tancar l’any 1990.


onts consultades.
BATALLA, Vicenç. Anem pel barris. Barri d’Egara. Revista Al Vent. Terrassa 1984.
LOZANO, Ferran; ROMERO, Jesús; VERDAGUER, Joaquim. Els carrer de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1995.
RICART, Josep. Egara: una Parròquia Obrera bajo el franquismo (1963-1977), Editora Pedagògica del Vallés. Terrassa 1979.
TRENCS, Marià, Terrassa 1877-1977 Cent anys de Vida religiosa. Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1977
OLIVA, VILÀ, Montse. El barri d’Ègara, Terrassa. Generalitat de Catalunya, Terrassa 1995

diumenge, 28 de juliol del 2019

Cròniques de l'Antic poble de Sant Pere (3)


LA BIBLIOTECA POPULAR SALVADOR CARDÚS
Un dia gran per la barriada de l’Antic Poble fou el 24 de gener de 1959, quan es va inaugurar la biblioteca ubicada en el primer pis de l’antic Ajuntament de Sant Pere, amb la presència de les màximes autoritats locals, que van camuflar l’esdeveniment com un dels actes de la celebració del Dia de la Liberación.
A la biblioteca, que depenia de la Diputació, se l’hi assignà el nom de l’historiador de Salvador Cardús. Qui no recorda la seva primera bibliotecaria, la Magda Soler, solicita, amable, dolça amb el nens, instructiva amb els més grans.
Era una biblioteca dinàmica i instructiva. S’organitzaven recitals de poesia, representacions teatral, conferències. Però el que ha quedat en el record són les clases de català, els anys seixata i en ple franquisme, que impartien personalitats com Paulina Pi de la Serra, Anna Santamaria, Carles Puig, entre altres.
Amb la inauguració de la Biblioteca Central, la popular biblioteca tancava les seves portes després de quaranta anys d’activitat, el novembre de 1997.
Magda Soler, la primera bibliotecaria / AMAT
 
Usuraris de la biblioteca / AMAT
 
PETITES NOTES DE LA PREMSA TERRASSECA DEL SEGLE XIX
En el diari El Tarrasense del 29 de març 1891 recollia la noticia següent:
«A altes hores de la noche del miércoles último a los gritos de una mujer salieron los vecinos a la calle del Carril de San Pedro y cual no fue su asombro al ver a una mujer que en paños menores corria como un galgo y tras ella en el mismo ligero traje, a su amante esposo con un garrote en la mano. Misterios matrimoniales que proporcionaron un susto a muchos y un rato de broma a otros».

Maria Baldún, prostituta nadiua de l’antic poble de Sant Pere de Terrassa, apareix reiteradament en la documentació de mitjants segle XIX (lligall documental 1854-56 de l’Arxiu Històric Municipal de Terrassa) en funció de la seva professionalitat. Maria Baldún oferia els seus serveis en plena Rambles barcelonines. Periòdicament era retinguda per la policia i retornada a la seva localitat d'origen, Sant Pere de Terrassa, amb un ofici que proclamava la necesitat de vigilar que no surtís del poble. Els oficis eren signats pel governador civil, Cirili Franquet. A mesura que es prodigaven les detencions a Barcelona, els oficis retornaven a la prostituta a la ciutat. Aquesta situació arriba a provocar la crispació de les autoritats barcelonines, que interpell·len l’alcalde local perquè tingui cura de recluir aquesta ciutadana tant peculiar.

Els dies 2 i 3 de juny del 1895 es celebrava la Festa Major del poble, en varis actes religiosos i lúdics. Un d’aquest últims eren els esperats i concorreguts balls amenitzats per l’orquestra Antigua Trullasos, que es desenvolupaven en l’envelat aixecat a la plaça de l’església. En aquest balls als joves terrassencs i altres forasters se’ls feia pagar 4 rals a la tarda i 8 rals a la nit.
Però el més singular d’aquest any va ser l’edició del programa de festes en català, la qual cosa no era gaire habitual. El diari Egara de Terrassa es congratulava del fet: “celebramos que se hayan impreso en catalán los programas de la fiesta mayor en una poblacion de tantas tradiciones como aquellas. Asi han dado aquellos vecinos una muestra de independencia ante la rutina dominante”

Josep Ignasi Rodó en les seves memòries sobre els fets de les guerres del Francés i les carlines en diu «que el dia 11 de febrero de 1834, fueron capturados por las fuerzas de Don Francisco Jornet, cabo de las rondas volantes de Sabadell, en la casa de campo llamada Soler del Barquí, condado de Centelles, 29 cabecillas carlistas de los más caracterizados, entre estos D. Pablo Viver y Anglada sastre de S. Pedro de Tarrassa.
Este infeliz fue pasado por las armas en dicho pueblo, el dia 13 de febrero y la misma suerte les cupo á sus demás compañeros, que fueron fusilados en sus respectivas poblaciones, Francisco Parés (á) Bogarro en S. Feliu de Codinas, José Manat en Castelltersol. Tambien fueron conducidos en los presidios de Ultramar Bartolomé Barcelona de Ullastrell, Lorenzo Gotsens de Olesa y Pablo Betet de Rubí». Pau Viver de 30 anys, fill de Tomàs Viver i de Teresa Anglada,  va ser afusellat a la matinada del 13, a la plaça de l'església després de prendre la comunió. Fou enterrat al cementiri de Sant Pere.

CA LA LAIA, CALA PACA, CA L’ANGLADA
Ca la Laia era un local d’esbarjo situat a l’actual núm. 88 del carrer Major de Sant Pere, igual que altres lloc arreu de la citat per anar a ballar de principis de segle o potser d’abans. Allà s’organitzaven els anomenats “balls de patacada” i també alguns actes de la Festa Major del barri. La proliferació de partits polítics terrassencs que volien “clientela” del barri varen començar a fer acte de presencia, el monàrquics al saló Imperial, els de Fraternitat Republicana a la Casa del Poble, amb locals a la carretera de Matadepera i, l’Agrupació Catalanista  al Casal Nacionalista del carrer Major de Sant Pere, es a dir ca la Laia. El cop d’estat del Miquel Primo de Rivera va fer plegar veles als locals catalanistes. Quant es proclamà la Republicà, ca la Laia ja s’havia transformat en una tenda de comestibles.
Després de la guerra regentava la tenda, la Paca i més endavant els seu fill Josep Anglada. Amb el temps l’establiment és va convertir en un petit “carrefour”, una botiga-adrogueria on és podia trobar de tot; des de comestibles a pintures. Era una botiga reconeguda a Terrassa i arreu de Catalunya. Es els excursionistes i espeòlegs la freqüentaven a la reserca de carburo pels seus llums.
A la dreta, ca l'Anglada / AMAT

Cap els norata va tancar i es van contruir un edifici de pisos. Cal apuntar que darrera de cala Paca hi havia un corraló amb habitatjes. Al costat de la botiga un passadís que portava als darreres. Per cert, que hi havia un antic projecte, que no va veure la llum de enderrocar la botiga i continuà la carrer de Bonaventura Castellet fins el torrent Monner.




dissabte, 13 de juliol del 2019

Cròniques de l’Antic Poble de Sant Pere (2)


“LES MONGES DE SANT PERE”

Aquest any el col·legi de Santa Teresa de Jesús del carrer Major de Sant Pere celebra el 125è aniversari de l’establiment de les Germanes Carmelites Terciàries Descalces al poble de Sant Pere. Era un onze d’abril de 1889 i el primer lloc on van assentar la seva comunitat fou al núm. 68, per més tard, traslladar-se al núm.19, on ara hi ha el col·legi.
La seva arribada va ser possible gràcies al bisbe de Barcelona, Jaume Català que va voler instaurar un col·legi religiós al poble de Sant Pere.
Les monges van tenir una dedicació constant en l’ensenyament al llarg dels anys del qual les àvies del barri en guarden bon record.
Convent col·legi de les monges de Sant Pere / AMAT

L’any 1930 per indicació del rector Homs es desdoblaren i s’establí un grup de monges a la barriada de Can Palet. Dos anys més tard aquesta barriada fou declarada parròquia. Les monges feren les seves funcions d’ensenyament fins al principi de la guerra.
El veïnat de Sant Pere va ser testimoni, el juliol del 1936, de com des de dalt de la carretera de Matadepera baixava un brogit de gent que es dirigia  al convent de les Carmelites i després de saquejar-lo, tirant atuells per les finestres, cremaren mobles i imatgeria al pati de l’escola.
Després de la guerra, l’escola recuperar el seu tarannà. Als anys 60, el vell edifici ja no podia acollir totes les necessitats que es requerien per l’ensenyament i  el convent va adquirir les vivendes dels dos costats per millorar la demanda d’escolarització.
L’any 1989 l’escola va celebrar els seus 100 anys i l’any 2014 el 125è aniversari.

EL CARRER DEL FERROCARRIL: UN CAS INSÒLIT.

L’any 1856 arribava la línia del tren a Terrassa. Ja que el preceptors o interessats en la arribada del tren eren els terrassencs, l’estació es va construir dins el terme de Terrassa tot i que les cases que hi havia més a prop eren les del poble de Sant Pere de Terrassa. La línia es va construir el seu pas per la part nord del poble de Sant Pere.
Uns anys després, el 1861, es van començar a construir les primeres cases al llarg del camí de Montserrat (actual carrer de Bonaventura Castellet). Poc a poc aquestes cases van començar a tenir eixida per la part del darrera a tocar la via del tren. L’espai reservat entre aquestes cases i la via, el santperencs l’anomenaven «carrer del Ferrocarril». L’altra banda de la via, en terres d’en Sal·lari també es començà a edificar cases formant un carrer que igual que el del sud s’anomenà carrer del Ferrocarril.
El pas d'un Via Crucis pel carrer del Ferrocarrils / AMT
L’any 1883, l’Ajuntament urbanitzava el tram que anava des del carrer de Sant Llorenç fins a l’estació. Es plantaren un seguit d’arbres plataners i s’anomenà al vial Passeig del Vint i dos de Juliol. Poc a poc es va anar edificant des de l’estació fins al torrent de Vallparadís, límit dels termes de Terrassa i Sant Pere. Quan el poble de Sant Pere va ser agregat a Terrassa es produïren una sèrie de canvis de nom dels carrers de Sant Pere i la continuació del Passeig per sobre del nou barri de Sant Pere se l’anomenà passeig del Vint i dos de Juliol. Però sorprenentment el tram per sobre de la via continua amb el nom de carrer del Ferrocarril. És el tram que va de la carretera de Matadepera fins al carrer del Ferroviaris. És un carrer que se li assignà la numeració seguida de les cases, del número 1 al 14.
Al estar a l’altra banda de la via, era un carrer que passava bastant desapercebut.
Durant la dictadura, el tram des de l’estació del nord cap a l’oest es va anomenar Espinosa de los Monteros, i el tram en direcció a l’est, Héroes de Codo.
L’any 1994, el gran somni dels terrassencs de suprimir la barrera de ferro que separava el sud del nord de la ciutat, es feia realitat amb el soterrament de la línia del tren. El lliurament de l’espai que ocupaven les vies es va urbanitzar com una gran avinguda, un vial modern i dinàmic adaptat a les persones i a la circulació rodada. Des de no fa gaire es pot circular, gairebé íntegrament, per un carril-bici.
Però el cas singular és que el carrer del Ferrocarril va continuar conservant el seu nom, donant-se la circumstància, probablement no es doni en lloc, que dins un carrer n’hi ha un altre amb un nom diferent.

LA COLLA DE LA SARDINA

Després de la Guerra Civil, l’associació veïnal estava prohibida. Però els veïns del carrer Major de Sant Pere no deixaren, per això,  perdre les seves festes i costums; la Festa Major o l’enramada de la professor de Corpus.
Durant els anys quaranta, una família que es volia banyar a la platja, agafava el tren i anava als banys de Sant Sebastià o de Sant Miquel, a la Barceloneta. Però cada any els veïns del carrer organitzaven una anada col·lectiva a la platja de Castelldefels. Aquest grup s’anomenava la Colla de la Sardina i el dia ideal per anar-hi era el Dia Nacional del 18 de juliol, doncs aquell era l’únic dia de l’any que es podia anar per les carreteres en camió transportant gent asseguda en banquetes. Més endavant els viatges es van fer amb autocar.



A Castelldefels es feia parada a un merendero equipat amb vestuaris. Abans d’anar la platja es posava a la fresquera del pou els melons, síndries i queviures per l’àpat del migdia. Al matí, tots a la platja, on una de les atraccions era inflar dos neumàtics de camions per jugar a l’aigua.
Al migdia, el dinar col·lectiu i altre cop a la platja per la tarda. La tornada al vespre encara era clar.
L’any 1947 els veïns van coincidir en quelcom “exòtic”. Dues turistes alemanyes. Potser les primeres que venien a Catalunya. I això que la seva guerra només feia dos anys que havia acabat. Els veïns volgueren fer-se una foto amb elles.

CARRER DE BONAVENTURA CASTELLET

Quant es van construir les primeres cases del que seria el poble de Sant Pere, aquest indret eren terres del derruït Mas Ribot i Sadurní.
L'any 1859 es van construir les primeres cases, les actuals amb el núm. 9,11 i 13. Les cases 6 i 8 actuals foren edificades el 1861 i el 1877 es completaren els actuals núm. 1,3,5 i 7.
L'any 1883 s'aprovà un projecte per obrir el carrer a llevant, és a dir, perllongant el carrer fins l'actual carrer de Puig i Cadafalch, però no passà mai de ser un corraló.
El carrer Castellet / AMAT
Fins l'any 1904 aquest carrer portava el nom de Montserrat, ja que el seu traçat era l'antic camí per anar a Montserrat des de Sant Pere. Amb l'annexió del poble a Terrassa, va quedar amb el nom duplicat, i es va canviar pel de Castellet.
Bonaventura Castellet i Baltà (Terrassa,1825 - Argentona,1890). Farmacèutic i enòleg. L'any 1865 va publicar Enologia espanyola, un estudi sobre els vins a Espanya i Vinicultura y enologia, que estudiava el conreu de la vinya a Espanya i el tractament dels ceps.

dissabte, 29 de juny del 2019

CRÒNIQUES DE L’ANTIC POBLE DE SANT PERE (1)


EL POBLE DE SANT PERE A LA GUERRA DE PORTUGAL

L’any 1756 a Europa va esclatar la Guerra dels Set Anys. Era una lluita entre Gran Bretanya i França per la supremacia colonial d’Amèrìca del Nord. Aquest conflicte va derivar en un guerra europea entre la Gran Bretanya amb els seus aliat Prusia contra França i Àustria, al que se hi afegirien pel mig Rússia i Suècia i, més endevant Espanya.
El rei Carles III
El rei Carles III per tal de portà a terme la guerra va demanar l’ajut als pobles de Castella, Aragó i Catalunya. Aquest segons la importància d’ells oferien més o menys quan podien per sortir del pas. A més de tropa feia falta transport per la intendència. Hi això va ser el que fa oferir el poble de Sant Pere de Terrassa; un carro i tres mules.
El 2 de novembre 1762 es reunia el Consell de la Universitat Forana de Terrassa per aprovà l’acord següent:
«Els regidors s de la Universitat forana de Tarrassa baix firmats, en attenció que Francisco Salas y Vives pages de la Parrochia de Sant Julia de Altura, terme de la part forana de Tarrassa, ab son carro ab tres mules està destinat per anar a transportar los pertretxos de guerra per los seveys del Rey (q. Deu guart) en la campanya de Portuga, attenent  les contingencies y perill que hi hà en una campanya y poden esdevenir en un camí tan llarch de mes de 200 llegues exposantse  a perdre dit carro y mules: convenen y prometen a dit Salas y Viver, donarli y pagarli en lloch y compensació de la contingencia en que se exposa de perdre a las mulas ó alguna de elles; la quantitat de 75 lliuras barcelonesas, a més de lo extipendi diari que lo Rey dona per cada carro y mulas pagadoras de diners de la bonificació que la Magestat ha fet a dita Universitat forana per rahó del valiment del trenté dels anys 1741-42, 43 y 44. Y perque conste fem la present en Tarrassa 2 novembre 1762, Josep Carbonell y companys».

Per tant, podem dir que el poble de Sant Pere va participar a la Guerra de Portugal, això si amb un carro, tres mules i un santperenc..
La Guerra dels set anys va acabar nefastament per Espanya el 1762.

L’EMBRANCADA (ENRAMADA) DEL CORPUS

El Corpus de Sant Pere tenia com a fet peculiar l’embrancada de façanes. El veïnat s’apropava al bosc per proveir-se de branques que transportaven en carros i en camions. Tot seguit guarnien les façanes i es procedia a la confecció de catifes florals.
Professor del Corpus amb el carrer enramat/ Foto Casajuana-Arxiu Antic Poble
Aquest costum d’engalanar el carrer embrancant-los, que ja la trobem en diversos Corpus barcelonins del segle XV, era la manera que la gent senzilla aportava pel seu environament ja que econòmicament els resultava gratuït, puix només havia d’anar al bosc i recollir branques, heures i flors, principalment ginesta, pel seu bastiment. Aquesta vella tradició, a l’antic poble de Sant Pere, va subsistir fins l’any 1962.
Enramada del 1962 / Foto Casajuana-Arxiu Antic Poble
Embrancada de les façanes del carrer. Cada casa tenia dos fermats on es lligava la corda que aguantava l’embrancada. En alguna façana actualment encara queda algun fermat de mostra.

El poble de Sant Pere a finals del segle XIX/ Fons Baltasar Ragon-AMAT

Vers d’un santperenc publicat al diari Crònica Social el 8 de juny 1912

Per Corpus l’humil cristià
á Sant Pere sempre và

En el poble de Sant Pere
bonica costum hi há:
doncs cada any, per aquest dia,
els carrers fem enramà

No’ns dol el tallar les branques
dels abres qu’estan gemats;
per complaure am major gloria
a Jesus Sacrementat

Al ser la tarda ¡quin goig!
¡que preciós! ¡que bonic fá!
el veure aquell bé de Deu
de gentada qu’ens ve honrá

Aqui es veuen trajos bons
ve lo millor del veinat;
aqui hi ha amor, alegria,
pau, ditxa y tranquilitat

¡Y al venir la professó!
¡Quina gran majestat fá!
veureu a cada cantó
adornat y plé a vessar

¡Jo!...ja no se pas com dirho
No se si’m sabre esplicar...
Més dins mon cor hi ha deliri,
y’l senso fort palpitar

Y avans de la professó,
carrer Major, quatre, hi ha...
un que te cera molt bona
y barater la vendrá

          un vehí de St, Pere

dissabte, 15 de juny del 2019

Paulina Pi de la Serra


Paulina Pi de la Serra i Joly / Terrassa 1905-1991. Escriptora. Pionera de la participació femenina en la vida política i cultura. Fulla de Francesc Pi de la Serra i Mata de la Barata i de Maria Joly. El seu pare fou un home reconegut en l’ambient polític i cultural de la Terrassa de primers de segle i el primer director de l’Acondicionamiento Tarrasense.
Casament de la Paulina i el Carles Fliu
La Paulina als 18 anys es va casar amb Carles Feliu i se’n va anar a viure a Barcelona, Però al cap de poc temps va quedar vídua i va tornar a Terrassa, on inicia la seva activitat política. Fou presidenta de la secció femenina de la Lliga a Terrassa, i és a través d’aquesta activitat que aconseguí una beca d’estudis per anar a l’Escola de la Societat de les Nacions a Ginebra. En un viatge d’estudis a Itàlia viu l’esclat de la Guerra Civil i s’exilia a París, on coneix intel·lectuals, pintors, artistes i polítics, A partir del 1937, col·labora amb Cambó com a secretaria particular,
La Paulina va tenir una filla secreta amb el diplomàtic Joan Estelrich tots dos vinculats a la Lliga Regionalista. Helena Feliu Pi de la Serra que l'any 2012 va publicar la novel·la Pecat original en la que va destapar la relació i la seva història. L'Helena va néixer a Suïssa, durant un viatge que Paulina va tapar amb una beca i es va criar a casa d'un matrimoni de Gràcia.
Una classe de català a la Biblioteca Salvador Cardús / AMAT
Una greu malaltia dels seu pare la fa tornar a Terrassa el 1945, on participa des d’Amics de les Arts en la represa cultural i en la divulgació de la llengua catalana per mitjà de la narrativa, la docència i programes de ràdio. Va pronunciar nombroses conferències, convertint-se en un referent cultural de la resistència antifranquista. El 1963 va impulsar la constitució d'un centre de la Unesco de Terrassa. Paulina va encoratjar al seu nebot Quico Pi de la Serra a convertir-se en cantautor.
Jurat del premi Ciutat de Terrassa de Teatre Amateur / Proc. Miquel Verdaguer

L’any 1983 la ciutat  li va retre un homenatge i se li va concedir la Medalla de plata de la ciutat. El seu retrat figura  a la galeria de Terrassencs il·lustres de de 1992.
Concessió de la Medalla de la Ciutat / Fotos Francino
El seu retrat a la Galeria de Terrassencs Il.lustres
També, el 11 de desembre 1991 l’Ajuntament aprovà posar a un espai de la ciutat amb el seu nom: plaça de Paulina de la Serra, a la confluència dels carrer Gasòmetre, Azcárate i Vinyals, Era un lloc que havia estat la llera de la riera del Palau, quan aquesta abandona la recta la la rambla per desviar-se cap a llevant per continuar pels darreres de la plaça del Segle XX. A principis  del segle passat va projectar una plaça a l’espai esmentat o mes de l’actual estació d’autobusos, posa-li el nom del segle XX, Però una part  de l’espai fou ocupat posteriorment per construir-hi l’escorxador, i el nom de la plaça es va adjudicar a una altre lloc prop l’antiga fàbrica Vinyals, és l’actual plaça del Segle XX i de la qual el barri ha pres el nom,
Camp del Belil 1910 / Fons Baltasar Ragon-AMAT
On ara hi ha la plaça Paulina de la serra hi havia ,l’any 1910, el camp del Belil primer terreny on es va jugar el Joung’s Club Terrassa, antecessor del Terrassa FC.
 
La plaça dedicada a Paulina Pi de la Serra
Actualment la plaça està dedicada a tota classe de jocs infantil i es lloc de pas del transit que per carrer Joan Mompeó van a la recerca de la carretera de Rubí

Fonts consultades
PAULINA PI DE LA SERRA. Garreta, Jordi. Diario Terrassa.  F.S., 8 juny 1991, p. 3
UNA MEMORIA VIVA. PAULINA PI DE LA SERRA. Rovira, Joan. Diario Terrassa.  Magazine, 26 agost 1995, p. 20