Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 13 de juliol de 2019

Cròniques de l’Antic Poble de Sant Pere (2)


“LES MONGES DE SANT PERE”

Aquest any el col·legi de Santa Teresa de Jesús del carrer Major de Sant Pere celebra el 125è aniversari de l’establiment de les Germanes Carmelites Terciàries Descalces al poble de Sant Pere. Era un onze d’abril de 1889 i el primer lloc on van assentar la seva comunitat fou al núm. 68, per més tard, traslladar-se al núm.19, on ara hi ha el col·legi.
La seva arribada va ser possible gràcies al bisbe de Barcelona, Jaume Català que va voler instaurar un col·legi religiós al poble de Sant Pere.
Les monges van tenir una dedicació constant en l’ensenyament al llarg dels anys del qual les àvies del barri en guarden bon record.
Convent col·legi de les monges de Sant Pere / AMAT

L’any 1930 per indicació del rector Homs es desdoblaren i s’establí un grup de monges a la barriada de Can Palet. Dos anys més tard aquesta barriada fou declarada parròquia. Les monges feren les seves funcions d’ensenyament fins al principi de la guerra.
El veïnat de Sant Pere va ser testimoni, el juliol del 1936, de com des de dalt de la carretera de Matadepera baixava un brogit de gent que es dirigia  al convent de les Carmelites i després de saquejar-lo, tirant atuells per les finestres, cremaren mobles i imatgeria al pati de l’escola.
Després de la guerra, l’escola recuperar el seu tarannà. Als anys 60, el vell edifici ja no podia acollir totes les necessitats que es requerien per l’ensenyament i  el convent va adquirir les vivendes dels dos costats per millorar la demanda d’escolarització.
L’any 1989 l’escola va celebrar els seus 100 anys i l’any 2014 el 125è aniversari.

EL CARRER DEL FERROCARRIL: UN CAS INSÒLIT.

L’any 1856 arribava la línia del tren a Terrassa. Ja que el preceptors o interessats en la arribada del tren eren els terrassencs, l’estació es va construir dins el terme de Terrassa tot i que les cases que hi havia més a prop eren les del poble de Sant Pere de Terrassa. La línia es va construir el seu pas per la part nord del poble de Sant Pere.
Uns anys després, el 1861, es van començar a construir les primeres cases al llarg del camí de Montserrat (actual carrer de Bonaventura Castellet). Poc a poc aquestes cases van començar a tenir eixida per la part del darrera a tocar la via del tren. L’espai reservat entre aquestes cases i la via, el santperencs l’anomenaven «carrer del Ferrocarril». L’altra banda de la via, en terres d’en Sal·lari també es començà a edificar cases formant un carrer que igual que el del sud s’anomenà carrer del Ferrocarril.
El pas d'un Via Crucis pel carrer del Ferrocarrils / AMT
L’any 1883, l’Ajuntament urbanitzava el tram que anava des del carrer de Sant Llorenç fins a l’estació. Es plantaren un seguit d’arbres plataners i s’anomenà al vial Passeig del Vint i dos de Juliol. Poc a poc es va anar edificant des de l’estació fins al torrent de Vallparadís, límit dels termes de Terrassa i Sant Pere. Quan el poble de Sant Pere va ser agregat a Terrassa es produïren una sèrie de canvis de nom dels carrers de Sant Pere i la continuació del Passeig per sobre del nou barri de Sant Pere se l’anomenà passeig del Vint i dos de Juliol. Però sorprenentment el tram per sobre de la via continua amb el nom de carrer del Ferrocarril. És el tram que va de la carretera de Matadepera fins al carrer del Ferroviaris. És un carrer que se li assignà la numeració seguida de les cases, del número 1 al 14.
Al estar a l’altra banda de la via, era un carrer que passava bastant desapercebut.
Durant la dictadura, el tram des de l’estació del nord cap a l’oest es va anomenar Espinosa de los Monteros, i el tram en direcció a l’est, Héroes de Codo.
L’any 1994, el gran somni dels terrassencs de suprimir la barrera de ferro que separava el sud del nord de la ciutat, es feia realitat amb el soterrament de la línia del tren. El lliurament de l’espai que ocupaven les vies es va urbanitzar com una gran avinguda, un vial modern i dinàmic adaptat a les persones i a la circulació rodada. Des de no fa gaire es pot circular, gairebé íntegrament, per un carril-bici.
Però el cas singular és que el carrer del Ferrocarril va continuar conservant el seu nom, donant-se la circumstància, probablement no es doni en lloc, que dins un carrer n’hi ha un altre amb un nom diferent.

LA COLLA DE LA SARDINA

Després de la Guerra Civil, l’associació veïnal estava prohibida. Però els veïns del carrer Major de Sant Pere no deixaren, per això,  perdre les seves festes i costums; la Festa Major o l’enramada de la professor de Corpus.
Durant els anys quaranta, una família que es volia banyar a la platja, agafava el tren i anava als banys de Sant Sebastià o de Sant Miquel, a la Barceloneta. Però cada any els veïns del carrer organitzaven una anada col·lectiva a la platja de Castelldefels. Aquest grup s’anomenava la Colla de la Sardina i el dia ideal per anar-hi era el Dia Nacional del 18 de juliol, doncs aquell era l’únic dia de l’any que es podia anar per les carreteres en camió transportant gent asseguda en banquetes. Més endavant els viatges es van fer amb autocar.



A Castelldefels es feia parada a un merendero equipat amb vestuaris. Abans d’anar la platja es posava a la fresquera del pou els melons, síndries i queviures per l’àpat del migdia. Al matí, tots a la platja, on una de les atraccions era inflar dos neumàtics de camions per jugar a l’aigua.
Al migdia, el dinar col·lectiu i altre cop a la platja per la tarda. La tornada al vespre encara era clar.
L’any 1947 els veïns van coincidir en quelcom “exòtic”. Dues turistes alemanyes. Potser les primeres que venien a Catalunya. I això que la seva guerra només feia dos anys que havia acabat. Els veïns volgueren fer-se una foto amb elles.

CARRER DE BONAVENTURA CASTELLET

Quant es van construir les primeres cases del que seria el poble de Sant Pere, aquest indret eren terres del derruït Mas Ribot i Sadurní.
L'any 1859 es van construir les primeres cases, les actuals amb el núm. 9,11 i 13. Les cases 6 i 8 actuals foren edificades el 1861 i el 1877 es completaren els actuals núm. 1,3,5 i 7.
L'any 1883 s'aprovà un projecte per obrir el carrer a llevant, és a dir, perllongant el carrer fins l'actual carrer de Puig i Cadafalch, però no passà mai de ser un corraló.
El carrer Castellet / AMAT
Fins l'any 1904 aquest carrer portava el nom de Montserrat, ja que el seu traçat era l'antic camí per anar a Montserrat des de Sant Pere. Amb l'annexió del poble a Terrassa, va quedar amb el nom duplicat, i es va canviar pel de Castellet.
Bonaventura Castellet i Baltà (Terrassa,1825 - Argentona,1890). Farmacèutic i enòleg. L'any 1865 va publicar Enologia espanyola, un estudi sobre els vins a Espanya i Vinicultura y enologia, que estudiava el conreu de la vinya a Espanya i el tractament dels ceps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada