L’Agrupació Regionalista de Terrassa

L’any 1890 amb un acte a l' Institut Industrial un grup de catalanistes fundaren l' Agrupació Regionalista de Terrassa. El primer president fou Josep Arch i va tenir com a membres personatges com Josep Soler i Palet , Joaquim Vancells, Joan Baptista Galí i Coll, Pere Viver, Tomàs Viver, Francesc Vancells, Martí Alegre, Josep Freixa i Argemí, Àngel Sallent, entre altres.

El dirigents de l’entitat volien lligar la política i la cultura catalana buscant totes les inquietuds intel·lectuals i artístiques.

La seva primera modesta seu fou en dues cambres dins de l’edifici de l' Institut Industrial (Casa Galí, actual ajuntament). L’adquisició del solar per part de l’Ajuntament per construir la nova Casa de la Vila va comportar que tots els subarrendetaris busquessin altres locals. L’Agrupació Regionalista, el 1901, es  trobava a Can Julià de la Quadra del carrer de Sant Antoni (actualment és un pàrquing). La nova seu va ser un lloc molt freqüentat per la diversitat de conferències i vetllades literari-musicals. Les conferències eren constants i la seva diversitat abraçava la música, pintura,  teatre, història, fisiologia, botànica i, fins i tot, agricultura.

El dia 5 de gener de 1902 apareixia el primer número de Sembra, setmanari catalanista, òrgan de l’Agrupació Regionalista.

Dins l’agrupació Joaquim Vancells i els germans Viver dirigien una escola de dibuix. Una altra de les iniciatives va ser la creació d’una escola de rítmica i plàstica.

Escola de dansa / Fons Ragon-AMAT

L’any 1902  l' incipient i voluntariós cor de la societat va voler donar un salt de qualitat. És per això que es va encarregar la seva direcció al mestre barceloní, Joan Llongueras. El 1903 el nou cor quedà constituït amb el nom d’Escola Coral. Va ser una bona excusa per incorporar l’element femení a l’Agrupació. En un principi les noies formaven el seu cor separat del dels nois. Era una època púdica i prudent:  les noies no sortien mai de casa sense anar acompanyades de familiars. Finalment les dues seccions s’ajuntaren en un concert celebrat el 1903, presentant-se oficialment el 6 de juliol en un concert al Teatre Principal. Joan Llongueras venia un dia rere l'altre  en tren, fins que es va instal·lar a Terrassa. Aquest Orfeó tindria una llarga vida musical plena d’elogis i premis.

Concert de l'Escola Coral / Fons Ragon-AMAT

En l’àmbit creatiu i d’organització a ells es deu la primera celebració de la Diada de Sant Jordi a Terrassa, amb una missa a l’església de Sant Esperit i un festival artístico-musical. També organitzaren el primer Aplec de Sant Llorenç, que es va  celebrar el 15 de maig de 1904, amb la presència del poeta Joan Maragall, el qual va rebre un homenatge dels cantaires de Terrassa per haver-los escrit i dedicat el “Cant del Joves”, musicat pel mestre Enric Morera.

Després vindrien els aplecs de la Mata, el primer el 1905, que donaven sortida als terrassencs a fer fontades que proporcionaven la sortida de l’element femení per relacionar-se amb els nois.

L'aplec de la Mata / Fons Ragon-AMAT

Les necessitats d’espai per albergar les múltiples i variades activitats de la societat va portar  la junta directiva a plantejar-se, l’any 1906, la construcció d' un nou edifici amb amplis salons aptes per a la música , el teatre i per realitzar-hi conferències. De la seva construcció se’n va fer càrrec l’arquitecte Lluís Muncunill. Per la Festa Major, la diada de Sant Pere, es va inaugurar el nou edifici, a la placeta de Mossèn Cinto Verdaguer, amb la presència del diputat a Corts, Amadeu Hurtado.

L'edifici de l'Agrupació Regionalista / Fons Ragon-AMAT

Paulina Pi de la Serra el considerà una de les gran creacions de Lluís Muncunill i una autèntica joia per la ciutat de Terrassa. Josep Boix en un article al diari Tarrasa Información,  fa una descripció detallada de l’edifici:

Saló d'actes / Fons Ragon-AMAT

«El conjunt de l’Agrupació es presenta dividit en dos cossos: l’ala sud ocupant tota la longitud del solar, una façana de dos pisos amb tres ventalls parabòlics a la planta baixa i un notable finestral de les mateixes característiques al pis. Cal recordar que l’arc el·líptic entra a formar part d’una manera definitiva en el llenguatge tècnic i estètic muncunillià a partir d’aquesta original edificació. La teulada presentava vessant a dues aigües amb un petit arc dovellat a la part més alta utilitzant per la col·locació d’un policrom mosaic amb al·legòric escut. L’ala nord tenia un sol pis, amb exigua finestra parabòlica i un curiosíssim portal idèntic al del restaurant Torino de Barcelona, obra de J. Campins, amén d’un arc parabòlic elevat amb una incisió a la seva base per a ésser utilitzat com a porta. Aquest cos ocupava la meitat de la profunditat del solar, deixant un espai lliure complint les funcions de pati. El parament va executar-se en rajola vista, amb motllures en escatat com tantes altres realitzacions de Muncunill. A part de l' intens interès estilístic de la façana, cal destacar el seu interior en el qual l’arc parabòlic tapiat, molt semblant als emprats a l’admirable edifici de la Caixa de Sabadell, cobria i suportava el sostre d’un acollidor espaiós i atraient saló d’actes on la visibilitat i l’encertada acústica constataven les positives recerques del seu arquitecte creador»

L’any 1917 la societat Agrupació Regionalista passava per una profunda crisi política i econòmica. És per aquest motiu que   es va haver de  despendre de la seva seu i retornà al seu antic estatge del carrer de Sant Antoni. Va ser en aquesta època que l’agrupació es va dissoldre en fusionar-se amb elements catalanistes que pregonaven una política més avançada. La nova formació prengué el nom d’Associació Nacionalista.

Escola de Música / Fons Ragon-AMAT

L’edifici de la placeta de Mossèn Cinto Verdaguer passà a ser un magatzem tèxtil dels molt que tenia al seu redós. Més tard hostatjà l’Escola Municipal de Música. Durant la Guerra Civil feia les funcions de menjador infantil i de l’Auxili Social. Després de la guerra tornà a ser l’Escola Municipal de Música. Finalment, l’any 1960, fou enderrocat per edificar el nou edifici de Correus.

Fonts consultades

BOIX, Josep. L’arquitectura modernista en Tarrasa. Tarrasa Información, 20 oct. 1973, p. 23

Sembra 5 gener 1903

Sembra 6 juliol 1907

PI DE LA SERRA, Paulina. L’ambient cultural a Terrassa. Caixa de Terrassa. 1977

TAPIOLAS, Judit i FIGUERAS, Pere. Terrassa 1901-1919. Arxiu Tobella. Terrassa 1990

Can Julià de la Quadra i els seus estadants

A l’espai entre el carrer de Sant Antoni i el Torrent de Vallparadís, a finals dels segle XIX, l’historiador Josep Soler i Palet va realitzar excavacions trobant diversos elements de l’època romana. Als anys 90 del segle XX també es realitzaren excavacions arqueològiques a diversos nivells localitzant restes d’habitatges de l’època romana. Es va especular que aquest lloc podria estar ubicat “l’Eixample” de l’Ègara romana del Morrot de Sant Pere. Pel què sembla eren, efectivament, les restes d’una important vila romana.

En època contemporània, als immobles núm. 62, 64, 66 hi havia un mas anomenat Can Julià de la Quadra. D’aquest mas no se’n sap gran cosa. A finals del segle XIX era propietat de la família Vallhonrat. És per això, que també, se la coneixia com “Can Vallhonrat de la Quadra”. Cal Vallhonrat al núm. 62 i Cal Marinel·lo als 64 i 66 van construir les seves cases pairals i en el núm. 64, (actualment el pàrquing del carrer Sant Antoni), es va edificar, un ampli edifici de dos plantes que durant tot un segle fou un centre que acollí diversitat d’institucions i entitats.

El sector de Can Julià el 1963 / Proc. Rafael Aróztegui

L’any 1884, la Joventut Catòlica de Terrassa (futur Centre Social Catòlic) traslladava la seva seu a la casa anomenada Can Julià. El dia de la inauguració hi assistí el canonge Collell i es va fer una vetllada literaro-musical. L’any 1893 aquest grup deixava el local, tot i que hi restà la catequesi de la parròquia del Sant Esperit.

L’any 1890 amb un acte a l’Institut Industrial, un grup de catalanistes fundaren l’Agrupació Regionalista de Terrassa, i tres anys després feren de Can Julià la seva nova seu. El local va ser un lloc molt freqüentat per la diversitat de conferències i vetllades literaro-musical. L’any 1907, amb la construcció d’un nou edifici, obra de Lluís Muncunill, a la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, l’Agrupació Regionalista abandonà el casal del carrer de Sant Antoni

Pati de l'Escola Vallparadís / Fons Ragon-AMAT

El 1910, un grup de pares terrassencs preocupats per l’educació dels seu fills crearen l’Escola Vallparadís que seguiria la línia de renovació pedagògica catalana de principis de segle. Van encarregar la direcció a Alexandre Galí. L’escola es va instal·lar al local de Can Julià. Al pati d’aquesta escola va ser el primer lloc de l’Estat Espanyol on es va practicar l’esport del bàsquet. Diverses circumstàncies totalment alienes al funcionament pedagògic de l’entitat, varen conduir al tancament escola el 1915

El Centre Excursionista de Terrassa es va fundar el 1910 ocupant com a seu el local que el grup esperantista Lumen tenia al carrer de Sant Pere. L’any 1917 passaren a ocupar el primer pis de Can Julià, mentre que la planta baixa era ocupada per l’Associació Catalanista. El Centre Excursionista ocupà aquesta seu fins l’any 1936, en que l’edifici fou incautat per l’UGT, junt amb l’edifici núm. 62, habitatge de la família Vallhonrat

Exposició organitzada pel Centre Excursionista de Terrassa / Fons Ragon-AMAT

Durant el curs de la Guerra Civil el local tindria varis estadants:

A l’agost del 1936 s’instal·là l’oficina del Comitè d’Industries i el Comitè d’enllaç antifeixista. El setembre del 1936 el Comitè d’Abastiment. El14 febrer 1937, els Amics de l’URSS. El 1938 la central de Cooperatives. El gener del 1939 amb l’entrada dels “nacionals” el local l’ocuparen les organitzacions juvenils de noies de la Sección Femenina de la Falange.     

Inauguració del camp de bàsquet de l'Agrupació Vallparadís / Proc. Rafael Aroztegui

L’any 1948 prenia possessió del local la Colla Tabola, que l’any 1953 passaria a anomenar-se Agrupació Vallparadís. La fusió amb l’Optimista Club, l’any 1956 es crear l’EPIC ( Entitat Recreativa i Cultural). La visió de la nova entitat va ser convertir-se en un club poliesportiu, on es practicava esports com el hoquei patins, bàsquet, futbol sala i principalment, tennis taula. En aquest últim esport l’EPIC va ser un referent arreu de Catalunya. L’any 1954, al pati on va veure néixer el bàsquet estatal l’any 1912, es va construir una pista poliesportiva. 

Nova pista de l'EPIC/Proc.  Rafael Aróztegui

Un equip promocional de l'EPIC / Proc. Rafael Aróztegui

L’any 1962 la pista va quedar malmesa per les riuades, al produir-se despreniments a la vessant del torrent. La inseguretat de la pista i altres circumstàncies van fer que l’entitat EPIC abandonés aquesta seu.

Finalment l’edifici fou adquirit per la veïna industria Tints Guardiola, que el va enderrocar i va aixecar una gran nau industrial, amb la intenció d’ampliar la seva fàbrica. Aquesta operació no reeixí i la nau es va transformar en un pàrquing.

Fons consultades

Eco de Terrassa. 6 gener 1884

VERDAGUER Caballé, Joaquim. El Social 1878-2003. Centre Social Catòlic. Terrassa 2003

Informació oral dels srs. Manuel Planxat i Tomàs López, Rafael Aróztegui

Jacint Verdaguer i la seva plaça a Terrassa

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles,1845 - Vallvidrera,1902). Poeta i escriptor romàntic. Eclesiàstic.

Als 10 anys va entrar al Seminari de Vic i amb vint anys va guanyar els primers premis als jocs florals. L'any 1870 va ser ordenat capellà i va ser destinat a una petita parròquia de la comarca d'Osona, allà va començar a escriure poemes de caire popular i també va treballar en l'Atlàntida.

El 1874 va deixar Osona i va anar a viure a Barcelona on treballà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, que el va permetre viatjar sovint a Amèrica.

Verdaguer fou el capellà de la família dels marquesos de Comillas, el que li va permetre fer grans viatges i estar en contacte amb els ambients socials més elevats de l'època. Entre els anys 1884 i 1886 viatjà per Europa, França, Alemanya, Rússia i Terra Santa, viatges que es veuran reflectits en la seva obra.

Als quaranta anys pateix una profunda depressió que li fa replantejar-se tota la seva vida, les autoritats eclesiàstiques el faran retirar a La Gleva on va passar dos anys dedicats a escriure. Amb el temps es va retractar i va retornar a Barcelona, on l'any 1898 el fan beneficiat de l'església del Betlem. Aquell mateix any mossèn Cinto va visitar Terrassa allotjant-se a casa del seu amic i industrial Pasqual Sala i Alsina.

A l'esquerra el carrer Sant Leopold i les restes del torrent del Salt. A la dreta el carrer del Nord/ Fons Ragon.AMAT

El lloc que ocupa la plaça Mossèn Jacint Verdaguer a Terrassa era un descampat a la cruïlla del carrer del Nord amb el torrent del Salt (carrer de Sant Leopold) i el camí de Matadepera que des del camí Fondo conduïa cap el carrer de Mas Adey tot passant pel portal de Sant Joan. Presidint aquest espai hi havia l’antic mas de Ca l’Ubach, conegut també com «cal Conco». En aquest mas de planta quadrada destaca la seva galeria de finestres amb balustres. Davant l’edifici hi ha un pati amb una espessa alzina, que dóna a l’espai un insòlita imatge de tipus rural en el centre de la ciutat. És una vella estampa de l’antiga arquitectura catalana. Actualment s’accedeix per un pas entre les edificacions que dóna a l’interior de l’illa.

Inauguració de la plaça /Fons Ragon-AMAT

La plaça va ser durant temps un encreuament de carrers amb un abandonat jardinet i un sortidor de gasolina. L’any 1903 el Consistori terrassenc va decidir posar-hi el nom de plaça de Mossèn Jacint Verdaguer. 

la plaça / Fons Ragon-Amat

Es va urbanitzar la plaça arran del bastiment d’un monument dedicat al poeta. El dia 30 de juny de 1956 s’inaugurava, amb la presència de l’alcalde Josep Clapés i amb un parlament de Francesc Torrella Niubó.

Inauguració del monument / Fotos Francino

El monument té un cos central de pedra de Montjuïc amb un medalló al bell mig amb el bust del poeta. Al principi, sota el medalló hi havia una font que vessava la seva aigua a un petit estany. Aquest dos últims elements més tard foren suprimits i en el lloc de la font es va col·locar una placa de marbre  amb l’escut de la ciutat. Els autors del monument foren els alumnes de l’ Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, dirigits per l’escultor Ferran Bach-Esteve.

Edifici de l'Agrupació Regionalista /Fons Ragon-AMAT

La plaça durant anys va ser un mostrari de l’arquitectura modernista: l’Agrupació Regionalista. tenia les seves activitats en un edifici modernista obra de l’arquitecte Lluís Muncunill i que estava situat a ponent de la plaça. Tenia una façana de dos pisos amb portes i finestres en forma de ventalls parabòlics i en el seu interior destacava el saló d’actes amb grans arcs parabòlics per suportar la coberta. Després de la guerra l’edifici va acollir l’Escola de Música fins que a finals dels anys 50 va ser enderrocat per edificar-hi un edifici pseudomodern per acollir la central de Correus i Telègrafs.

A la dreta, el Magatzem Pintado i Cardús / Fopns Ragon-AMAT

El magatzem Pintado i Cardús a la cantonada amb el de la Mina era la seu de la firma Albi i Palet i destacava per la seva decorativa façana amb diversitat de símbols i representacions de varis busts de prohoms terrassencs. L’any 1972 el magatzem fou enderrocat per construir-hi un grup d’habitatges.

Un altre magatzem situat més avall de l’anterior era el de Miquel Boix. Construït el 1905 la seva imatge exterior oferia una gran portalada de pedra, en arc equilibrat parabòlic i una balconada que segueix les mateixes línees arrodonides que la portalada.

A la mateixa vorera, uns metres més avall hi havia la impremta Ventayol, de la qual se’n conserva actualment la façana. Era un edifici de l’any 1895 obra de l’arquitecte Lluís Muncunill. La portalada és d’inspiració romànica, en arc rodó amb un extradós decorat amb la frase «Impremta Ventayol» i una línea d’imposta també decorada amb motius florals.

La plaça de Jacint Verdaguer / Joaquim Verdaguer

El magatzem Corcoy és un altre exemple del modernisme. Situat al costat de l’edifici de Correus, la seva façana ofereix unes línees senzilles presentant una disposició simètrica amb la porta d’entrada al bell mig i una finestra vertical a cada costat.

A la cantonada amb el carrer de Sant Isidre, i amb la façana en aquest carrer, hi ha l’escola de la Llar, edifici aïllat d’obra vista construït el 1930 per l’arquitecte Melcior Viñals.

El monument en l'actualitat /Joaquim Verdaguer

Quan als anys 50 es va enderrocar l’edifici de l’Agrupació Regionalista, en el seu lloc s’aixecà l’edifici de Correus, entre aquest immoble i l’Escola de la Llar va quedar un espai que es va inaugurar com a placeta per la Festa Major del 1961. Es va enjardinar l’espai i s’hi va col.locar una petita estàtua “Nena amb cérvol” obra de Ferran Bach-Esteve. L’espai es va urbanitzar de nou i l’any l’any 2000 s’inaugurà amb el nom de placeta de Rosa Puig.

Fonts consultades:

Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic.Gerència d’Urbanisme. Terrassa 1981

COMES, Rafel. Els Sala (3). Butlletí del Grup Filatèlic i Numismàtic. Març 2007

BOIX. Josep. La plaça de mn. Jacint Verdaguer. Tarrasa Información, 4 febrer 1964, p. 1 i 2

BOIX, Josep. La plaza de mossén Jacint Verdaguer, de ayer a hoy. Diari de Terrassa. 27 juny 1998, p. 30

Els Aplecs

Un aplec, tal com indica el seu nom, és un aplegament en aquest cas festiu i de gent al aire lliure. Originàriament els aplecs eren reunions obertes amb motivacions de caire religiós, per la qual cosa es celebraven, en la majoria dels casos, prop d’una esglesiola o ermita, principalment a la primavera. Els aplecs tenien un tarannà semblant al que actualment es coneix per pícnic i era amenitzat principalment amb sardanes, completant la vetllada tota classe de jocs i concursos de muntanya, focs de camp i tot amb una prèvia missa camperola.

Ermita de Sant Jaume de Vallparadís /Fons Ragon-AMAT

Un dels més antics dels que es coneixen a Terrassa era el tradicional aplec de Sant Jaume, que es celebrava lògicament la diada del sant, el 25 de juliol. El lloc escollit era l’ermita de Sant Jaume de Vallparadís, on ara hi ha el Museu Tèxtil, ubicació on els vilatans també organitzaven solemnes processons rogatives quan els amenaçava un flagell. Un altre dels aplecs propers era del de Santa Margarida del Mujal organitzat pel veïns de les Fonts.

Aplec de Sant Mus 

Els més tradicionals eren els aplecs que popularment es celebraven al llarg de la primavera, principalment per les Pasqües Florida i Granada; a Sant Feliuet de Vilamilanys, Sant Mus, Can Roure, Torre de Mossèn Homs, Can Pobla, La Mola. Quasi tots ells perduraren fins ben entrats els anys seixanta, quan van començar a decaure degut als nous al·licients juvenils i l’aparició de noves pautes per al temps d’oci, com la platja i la televisió, que van fer minvar la participació popular als aplecs. 

Torre de Mossèn Homs / Josep Escoda

També hi havia els aplecs que organitzaven les entitats ciutadanes: el més antic i tradicional, ja que es celebrava des de principis del segle XX, era el del Centre Excursionista que, al llarg de la seva història, ha anat canviat d’ubicació. Aquest aplec va derivar cap a les Diades de Germanor.

A principis del segle XX eren molt anomenats els aplecs de muntanya que es celebraven a la Mata i a l’Obac. Són famosos els celebrats els anys 1904 i 1905. El de 1904 organitzat pel Cor de l’Agrupació Regionalista i que va ser el primer que va portar el nom d’Aplec de Sant Llorenç tot comptant amb la presència del gran poeta català Joan Maragall.[El de l’any 1905, també organitzat per l’Agrupació Regionalista, es va celebrar a la Mata i al qual hi assistiren unes dues mil persones. La festa va ser amenitzada per la cobla Cassanenca i un quiosc del germans Pompidor que abastia de queviures i begudes als assistents a l’acte. 

L'Aplec a la Mata / Fons Ragon-AMAT

La missa d'un aplec a la Mata amb el fotògrafs enfilats a la taulada del Mas de la Mata/Fons Ragon-AMAT

Aplecs de l'Obac / Fons Ragon-AMAT

El més modern del aplecs va ser l’Aplec del Casal, que organitzava, des de l’any 1959 a 1989, el Casal de Sant Pere, primer a Can Guitart de la Muntanya i després a Can Solà del Racó i Torrebonica l’últim. Actualment al terme de Terrassa només es celebra un aplec a l’ermita de Santa Margarida del Mujal, si bé també es celebra seguint la varietat regional diverses romeries de cases regionals a la Torre de Mossèn Homs o a la Masia dels Bellots, tot celebrant la festa dels corresponents patrons regionals.

Cartell de l'Aplec del Casal 

L’Aplec de la Sardana de Terrassa organitzat per l’Agrupació Sardanística ASERT es celebrava en pla pícnic al incipient Parc de Vallparadís, sota el pont del Passeig. Amb el temps va derivar el Diada Sardanística que es desenvolupa a la plaça Vella.

Aplec de la Sardana-Diada Sardanista a la plaça Vells / Ramon Navarro

Fonts consultades:

“Aplec” a Enciclopèdia Catalana, vol. 2, p. 292.

CARDÚS, Salvador: El castillo de Vallparadís, Junta de Museus, Terrassa, 1969.

BALLBÉ, Miquel: Matadepera i Sant Llorenç de Munt, Ajuntament de Matadepera, 1981.

VERDAGUER Joaquim. El Casal de Sant Pere pas a pas. Casal de Sant Pere. Terrassa 1993

---

Carrer del Nord: La ruta dels viatjans

El carrer del Nord porta aquest nom relacionat a  l’estació del Nord, de l’antiga Compañía de los Ferrocarriles del Norte de España.

A la dreta el carrer del Nord, 1885 / Fons Baltasar Ragon-AMAT

La arribada del tren del Nord l’any 1856 i la instal·lació de l’estació a les afores de la vila va comportar que el viatgers anessin  amunt i avall per un camí entre camp d’oliveres. Tan bon punt es va començar a urbanitzar, van començar a sovintejar els llocs de restauració per donar servei als viatgers: La Fonda Europa, la Fonda Universo, la Posada del Carril, la Fonda de Cal Català, el Restaurant Petit Pelayo,...

Carrer del Nord 1913 / Proc. Rafael Aróztegui

Fins a mitjans del segle XIX, la comercialització dels productes tèxtils terrassencs, es feia a la mateixa fàbrica, amb els inconvenients de la seva situació en llocs sense urbanitzar, principalment en dies plujosos amb els carrers enfangats.

El carrer del Nord 1911 / Prod. Rafael Aróztegui

La competència portà als fabricants a muntar els seus magatzems i algunes cases senyorials al llarg dels carrers del Nord, camí Fondo, placeta Saragossa, Teatre, Sant Pau, coincidint amb l’esclat de les edificacions modernistes. Al llarg d’aquest trajecte es van construir 39 magatzems. L’any 1901 eren el següents:

Al carrer del Nord: Successors de Francisco Rigol; Mariano Margarit; Escursell i Montaner i Joan Masaguer; Pedro Mr. Armengol; Armengol Masaguer i cª; José Domingo; Borras i Bendranas; Alavedra i Guardiola; Joaquim Cullel i Juan Ventayol; Albi i Palet;

Al carrer del Camí Fondo: Fontanals; Badrinas Sallent i Cª i Magí Rodó; Hijo de Miquel Marcet; Ventalló Humet i Marimón; Pablo Palet, Joaquim Font i Elies Font; Aymerich, Amat i Jover.

A dreta, el magatzem Aymerich Amat i Jover/ Fons Baltasar Ragon-AMAT

Cal Afegir en aquest recorregut els del carrer de Sant Pere: Onandia, Marcet i Badiella, Araño, Jover i Cª; Roca i Marinel·lo; Cortés i Colomer

Al carrer del Teatre i Sant Pau: Taló i Mondo; Ramon Argemí, Humet i Casas; Garcia Hermanos; Escudé i Gibert; Bosch Duran i Costa; José Simons; Esteban Amat i Mogas; Francisco Roig Llauger; Isidro Esmerats; Civil, Pladellorens i Cª; Freixa

Zona del carrer del Puig Novell: Alegre i Cª; Sala Hermanos; Domingo Domingo; Juan Centell; Ballber; J. Prat e Hijos; Vancells Hermanos; Biosca Cª

Completaven el recorregut altres edificacions senyorials i modernistes com la Casa Puigarnaus; la de Pere Romaní; la Casa Alegre; l’Agrupació Regionalista, L’Imprenta Ventayol i amb el seu regust rural la masia de Ca l’Ubach, que donaven vistositat al recorregut.

Alguns d’edificis han desaparegut i altres han sobreviscut i s’han reciclat: la Casa Puigarnaus com el col·legi Airina, El magatzem Fontanals en oficines del Banc Sabadell, el magatzem Aymerich, Amat i Jover en l’Arxiu Tobella.

La casa Alegre 1930 / Proc. Rafael Aroztegui

Dels edificis notables que han desaparegut cal destacar :

La casa Alegre, al núm. 69 del carrer del Nord va ser edificada l’any 1863 per l’arquitecte Faura. La finca ocupava l’espai fins el carrer Sant Leopold i el carrer Sant Ignasi per la part nord on tenia un espaiós jardí rematat amb un fragment del claustre gòtic de Sant Pere de Puelles de Barcelona. La casa fou enderrocada l’any 1977 i el seu espai transformat en una àmplia plaça davant de l’alt edifici d’habitatges que es va construir al pati de la mansió. Tocant al carrer Sant Ignasi es pot veure una reproducció del claustre. L’original, que es va salvar de l’enderroc general,  està resguardat al Museu de Terrassa.

Magatzem Pintado i Cardús / Fons Ragon-AMAT

El magatzem Pintado i Cardús, al carrer del Nord cantonada amb el de la Mina era la seu de la firma Albi i Palet i destacava per la seva decorativa façana amb diversitat de símbols i representacions de varis bust de prohoms terrassencs. L’any 1972 el magatzem fou enderrocat per construir-hi un grup d’habitatges.

L’Agrupació Regionalista. tenia les seves activitats en un edifici modernista obra de l’arquitecte Lluís Muncunill i que estava situat a la plaça Jacint Verdaguer prop el carrer Sant Leopold. Tenia una façana de dos pisos amb portes i finestres en forma de ventalls parabòlics i al seu interior destacava el saló d’actes amb grans arcs parabòlics per suportar la coberta. Després de la guerra l’edifici acollir l’Escola de Música fins que a finals dels anys 50 va ser enderrocat per edificar-hi la central de Correus i Telègrafs

El carrer del Nord va ser escenari dels fets de la invasió carlina de l’any 1872, quan aquests van segrestar un tren, van entrar a la vila per l’Estació i baixant pel carrer del Nord ocuparan l’Ajuntament. Els terrassencs alertats i amb l’ànim encès vam rebutjar l’envaïment carlista que, amb la seva fugida cap l’Estació  es van trobar amb els ciutadans disparant-los des de les finestres i balconades.

També ha estat un vial de pas de les personalitats arribades amb el Tren del Nord que han visitat Terrassa. La més destacada la del rei Alfons XIII l’any 1904.

Al llarg de la seva història al carrer se li ha assignat varis nom: Rambla del Ferrocarril; Rambla del Nord; Norte; Durant la República el van dedicar a Buenaventura Durruti i durant el franquisme, incluïnt el carrer de Camí Fondo el dedicaren a José Calvo Sotelo. 

Descobriment de la placa dedicada a Calvo Sotelo / Fotos Francino-AMAT

L’any 1961 per celebrar els 25 anys de la mort de José Calvo Sotelo, a tot Espanya es van celebrar varis homenatges dedicats al polític. A Terrassa, entre altres actes es va col·locar una làpida al carrer que portava el seu nom, amb la presència de l’alcalde de la ciutat, Josep Clapés i el parlament de Lluís G. Ventalló, membre de la Junta Local organizadora del homenaje a Calvo  Sotelo.

L’any 1977 amb el retorn del nom de Carrer del Nord, la placa va ser retirada.

Carrer del Nord 1990 / Francisco Ruda-AMAT

El carrer ha estat urbanitzat vàries vegades. L’any 1892 es començar a plantar arbres tot i que no van durar gaire. La darrera remodelació va ser el 2003 dins el Pla de Millora urbana del centre de Terrassa, eixamplant les voreres i la plantada arbres.

Fonts consultades:

AA.DD. Història Industrial de Terrassa II. Diari de Terrassa. Lunwerg Editores. Terrassa 2000

AA.DD. Terrassa, 100 anys teixint ciutat. Ajuntament de Terrassa. 1993

Guia Pràctica de Terrassa. Centro Administrativo Llofriu y Castarlenas. Barcelona. 1907

BOIX, Josep. Épocas de la calle del Nord. Diari de Terrassa, 11 oct. 2003. p. 30

BOIX, Josep. La calle del Nord en la historia local. Diari de Terrassa, 23 des. 2004. p. 15

BOIX, Josep. La Casa de Pere Romaní. Diari de Terrassa. 2 oct. 1999, p. 28

RAGÓN, Baltasar. Els Carrers de Terrassa. El carrer de Calvo Sotelo. Pàg. 23 Imprenta Morral.Terrassa

La Fonda Peninsular-Gran Hotel Peninsular

Terrassa rebia l’any 1877 el títol de Ciutat. La concessió d’aquesta condició  per Reial Decret, significà un benefici clar de cara als seus habitants, però principalment pels industrials. Terrassa era una ciutat industrial de primer ordre i motor industrial i econòmic de la Catalunya de l’època.

Els industrials i fabricants terrassencs estaven agrupats a l’Institut Industrial, que tenia la seu a la Casa Galí del raval de Montserrat núm. 20 (actual Ajuntament de Terrassa). Els seus membres estaven preocupats perquè, desprès de l’arribada del tren i de la concessió del títol de Ciutat, la població no oferia un acreditat establiment hoteler, que donés resposta digna als homes de negocis forans: viatjants, proveïdors i comerciants i passavolants en general. És per això, que van decidir finançar la instal·lació i la gestió d’una fonda en una part del primer pis de la seva seu i que regentaria Pere Domingo. A l’establiment se’l va anomenar Fonda Peninsular. Però la iniciativa no va reeixir pel poc nivell, ni qualitat dels serveis que s’oferien.

Tarjeta publicitaria de la Fonda Peninsular/ proc. Rafael Aróztegui

La junta de l’Institut Industrial va decidir oferir l’administració de la fonda al xef

Josep Pompidor, que dirigia la cuina de l’Hotel Ambos Mundos de Barcelona. Aquest i el seu germà acceptaren el rellançament de la fonda en les condicions  de qualitat i prestigi que desitjaven els industrials terrassencs.

L’any 1878 es feien càrrec del nou Peninsular que  tan aviat portava l’apel·latiu de Fonda com el d’Hotel.

Segons la propaganda que feien els Pompidor, en castellà i francès, s’oferia “magnificas habitaciones ventiladas y amuebladas con lujo, para pasajeros huespedes de 1ª y 2ª clase. Espaciosos jardines para recreo de los senyores pasajeros. Servicio en mesa redonda, a la carta, á domicilio y de encargo, á todas horas. Centro dels Instituto de fabricantes; salones de lectura, café. Casino y buzon para toda clase de correspondencia”-

També oferia un servei de transport dins a l’estació del Tren.

Van inaugurar un servei de banys. Es convertien en els primers de Terrassa que podien usar clients i gent no hostatjada. Aquets darrers, pagant els diners que correspongués per a gaudir d’una estona de relax mercès a l’aigua. El dia  10 de juny 1883 s’inauguren les instal·lacions de hidroteràpia als banys de la Fonda, realitzades d’acord amb el Centre Mèdic de Terrassa.

Cartell anunciant la Fonda Peninsular / Fons Ragon-AMAT

Per promocionar-se van fer pintar, a l’encreuament del carrer de Sant Pere amb el de la Rasa,  un monumental rètol modernista dissenyat per Ramon Barrera, en el que anunciava la Fonda Peninsular.

Els germans Pompidors estaven al corrent de tot el què s’organitzava a la ciutat i no desaprofitava qualsevol esdeveniment per oferir els seus serveis.

A l'esquerra, la Fonda Peninsular al Raval/Fons Ragon-Amat

En l’actualitat es pot visionar des del pati de l’Ajuntament, el darrera de l’edifici amb la galeria del que va ser Fonda Peninsular, amb les entrades de les habitacions ben visibles

A l'esquerra, Gran Hotel Peninsular / Fons Ragon-AMAT

Davant el rumor de què el xef Michel Pompidor volia traslladar el negoci a Barcelona associant-se amb els seu germans, l’any 1887 es van entaular els germans Sala, Pasqual i Alfons i els fills d’aquest últim, Alfons, aleshores diputat provincial, junt amb Michel Pompidor, per tal de convence’l d’ampliar el negoci de Terrassa, donat que aquesta Ciutat havia crescut i disposava de cinquanta fàbriques, a més de tallers constructors de maquinària que produïen un  incessant  moviment de viatgers forans

Pasqual Sala li va oferir uns terrenys de la seva propietat al capdamunt del carrer de Sant Pere cantonada amb el carrer del Teatre, al costat d’on Pasqual Sala estava acabant de construir el nou Casino dels Artesans o Círcol Egarenc, oferint-li la possibilitat de celebrar grans banquets per a 500 persones en el gran saló del Círcol, conegut com el Saló dels Miralls.

Hotel Peninsular / proc. Rafel Comes

Un convençut Michel Pompidor inaugurava l’any 1887 el nou Gran Hotel Peninsular amb més luxoses comoditats i nous serveis i, naturalment amb les exquisideses culinàries dels Pompidors.

Per donar més presència i prestigi a l’Hotel, en Pompidor encarregà, l’any 1903, a l’arquitecte Lluís Muncunill la construcció, en el núm. 52, d’un edifici modernista de planta baixa i tres pisos amb dues obertures d’entrada. La seva sala principal estava coronada per una gran claraboia octogonal. La resta de l’edifici quedà com estava i encara ara podem visualitzar les finestres de l’Hotel en la façana d’Amics de les Arts al carrer del Teatre.

Banquet al Saló dels Miralls / proc. JB Pompidor

Tal com es va planejar, els banquets foren multitudinaris al poder comptar amb el saló dels Miralls del Círcol Egarenc. Així, per exemple:

El banquet celebrat amb motiu d’un homenatge a Alfons Sala organitzat pels alcaldes dels pobles del districte de Terrassa.

Un sopar de la Comissió Permanent de les Cambres de Comerç.

Un sopar en homenatge  a Joan Llongueres

Un dinar de l’Agrupació Excursionista.

Una desfilada de modes de madame Marguerite, de Paris

El dinar d’inauguració de les reformes del Sanatori de Torrebonica amb la presència de comte de Torruella i Montgrit

També cal destacar les recepcions oficials i actes polítics de la burgesia catalana

Els Pompidors també s’implicaren en les celebracions ciutadanes; El 4 de maig de 1905 munten un quiosc de viandes i begudes pels participants de l’Aplec Regionalista de Terrassa celebrat a la Mata.

Van obrir i regentaren el Cafè Català de l’Agrupació Regionalista situat al baixos de l’antic Ajuntament del Raval.

Inauguren un servei de neteja de calçat en els baixos de l’Hotel Peninsular.

Un altra innovació és la instal·lació als baixos de l’hotel de l’American Bar.

L'American Bar / Clara Prat-Arxiu Tobella

L’Hotel Peninsular va estar en servei fins a començaments dels anys 20.

La dèria dels germans Pompidor d’obrir un gran i prestigiós restaurant de luxe a Barcelona la feren realitat a l’inaugurar el 1897, a la plaça de Catalunya; la Maison Dorée. Aquest restaurant va està en actiu fins l’any 1918

Fonts consultades:

POMPIDOR, J.B. El incensario japonés. Editorial Sunya. Barcelona. 2010