Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dijous, 26 de juliol de 2012

“La vida i el fi de l’església parroquial del Sant Esperit”


Aquest títol encapçalava un article publicat al diari L’Acció del dia 14 de setembre de 1936, en que valorava la situació de l’edifici per destinar-lo una servei públic.

L’església, construïda entre el segle XVI i XVII, té una estructura gòtica de 56 m. de llargada i 15 d’amplada, amb sis capelles laterals a cada banda i absis poligonal. La façana oberta a la plaça Vella es va començar a construir el 1918.

El 18 de juliol de 1936 començà la guerra civil i la resposta terrassenca a l'alçament del general Franco fou virulenta, amb excessos, assassinats i una onada anticlerical amb la crema dels temples. La ferma intervenció del pintor Josep Rigol i altres persones, va fer possible la salvaguarda de les esglésies de Sant Pere i de gran part dels seus tresors d'art, principalment els retaules dels Sants Metges i de Sant Miquel.
L’església parroquials dels Sant Esperit, la de Sant Josep, el convent de les Josefines entre altres, no tingueren la mateixa sort.
Les capelles després de l'incendi / Fons Ragon-Amat

El dimarts dia 21 poc després de les tres de la tarda, un grup d’homes armats entraren a l’església de Sant Esperit on ho destrossaren tot. Feren una pira al bell mig de la nau central amb el mobles, imatges i estris religiosos, que foren devorats pel foc. A les sis de la tarda cremava completament el altar, obra del escultor Joan Mompeó, una de les joies del barroc més importants de Catalunya. De l’orgue no en quedà ni una estella. Les escultures dels apòstols del pòrtic de la façana obra de l’escultor Josep Llimona i el Sagrat Cor de Jesús de Cèsar Cabanes van ser enderrocades i decapitades. Una columna impressionat  i densa de fum deixà encara més negre el dia gris d’aquell dia de juliol. El bombers tingueren que intervenir per evitar la propagació del foc a les cases veïnes. També destrossaren la documentació i llibres de la Rectoria abocant-los per les finestres i fent una fogata al mig del vial.
Documentació i llibres abocats al carrer / Fons Ragon-AMAT
Les escultures de l'atri enderrocades /Fons Ragon-AMAT

En el mes de setembre l’Ajuntament enviar funcionaris de l’oficina tècnica per fer un dictamen tècnic per avaluar la solidesa de l’edifici després de haver passat per dues vegades per dos incendis.  Calia saber si es podia descartar el perill d’un esfondrament de l’edifici per poder-lo destinar a un servei públic.  Dos redactors del diari L’Acció els acompanyaren en el seu afany informatiu per elaborar una crònica pel seu diari.
Al entrar la primera mirada fou al vitralls dels alts finestral en la majoria trencats. Les parets eren negres i el paviment era ple de desferra de fragments de pedres que el foc desprengué de les voltes. Per tot arreu hi havia imatges caigudes i mig cremades encrostonades en la seva policromia. Els altars esventrats i caiguts. Res quedava en peu, res era aprofitable.
A la sagristia el Sant Crist de mida natural que la presidia, estava a terra amb la testa oberta i un braç separat del cos. Fins i tot l’havien afusellat. En un armari encara hi havia mig miler de fulls parroquial am data 19 de juliol.
Després de pujar a la teulada els tècnic dictaminaren «que la construcció no ha rebut cap dany»
La nau central com garatge / Fons Ragon-AMAT

Enfilaren després cap dalt del campanar «pugem amunt, amunt. Dalt del cloquer, veiem buits com el ritus d’una calavera els finestrals on hi havien les campanes. Al cim de la torratxa només queden les campanes de les hores. Tot altre metall farà o fa ja servei al front.»
Baixaren després a la cripta on hi havia el Crits Jacent obra de Martin Diez. Tot i que s’acarnissaren amb la escultura, aquest pogué salvar-se.

Després dels esdeveniments vandàlics i mentre durà la guerra l’església del Sant Esperit fou transformada en un garatge.
L'església com a garatge / Jeroni Font-ABANS-AMAT

Acabada la Guerra Civil i amb l’entrada de les tropes franquistes es comença la reconstrucció de l’església., a la qual el Papa Pius XII l’honorà amb el títol de Basílica Menor i, l’any 2004 era designada catedral de la seu episcopal del nou Bisbat Terrassa

Fons consultades:
Gerència d’Urbanisme. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Ajuntament de Terrassa. 1981
J.S. La vida i el fi de l’església parroquial del Sant Esperit. L’Acció. 14 setembre 1936.
CARDÚS, Salvador. Belleses i records del temple del Sant Esperit de Terrassa. Junta de la Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa 1981
RAGÓN, Baltasar. Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1972
DOMÈNEC. Josep M. Construcció i embelliment de la Basílica del Sant Esperit de Terrassa. Albada. Terrassa 1993

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada