El Bisbat d’Ègara
fou fundat l’any 450 essent Irineu el seu primer prelat, però poca cosa més se
sap d’aquesta diòcesi llevat del testimoni de les esglésies de Sant Pere i de
la documentació que ens descriu la presència de bisbes egarencs a diferents concilis
peninsulars i, sobre tot, pel concili d'Ègara
Tenim noticia documental de 8 bisbes egarencs:
Ireneu (referència l’any 465), Nebridi (r. anys 516, 517 i 527), Taür (r. any
546), Sofroni (r. anys 589 i 592), Ilergi (r. anys 599 i 610), Just? (r. 615). Eugeni
(r. any 633), Vicenç (r. Any 653), i Joan (r. Anys 683, 688, 693
Dels que en tenim
més noticia són els bisbes Ireneu i Nebridi: El bisbe
de Barcelona Nundinari davant la impossibilitat d’atendre degudament una
diòcesi tan extensa, va dividir-la creant, l’any 450, el bisbat d’Ègara. Ireneu
fou el primer bisbe que va tenir la nova diòcesi. Quant va morir el bisbe
Nundinari, l’any 465 i segon la seva voluntat testamentària, Ireneu voler
reunir de nou els dos bisbats, però el papa Hilari va interposar la seva
negativa a la unió.
 |
| Sant Nebridi segons Santiago Padrós / Teresa Llordés-Museu de Terrassa |
El bisbe Nebridi o
Sant Nebridi fou bisbe d’Ègara entre el 516 i el 546. Assistí als concilis de
Tarragona (516), Girona (517) i Toledo (527). Germà dels també sants; Just,
Justinià i Elpidi. Va ser un escriptor cèlebre, segons sant Isidor. Segons el
santoral visigot la seva festa era el 9 de febrer, tot i que no se sap res de
la seva canonització. El seu culte s’esvaí després del Concili de Trento (segle
XVI), per rebrotar popularment a Terrassa a mitjan segle XX. És curiós que, essent
un sant egarenc, a Terrassa només hi ha una persona que actualment porti aquest
nom
L’any
598 es va celebrar un concili a Osca amb la presència de la majoria de bisbes
de la província eclesiàstica de la Tarraconense. En aquesta trobada els prelats no
van signar les actes. El motiu és un misteri, hi ha qui diu que va ser perquè
no s’havia arribat a una unanimitat en els temes tractats. Una altra versió és
que els vascons, en una de les seves escomeses a les valls, van fer desistir al
sínode de continuar amb les seves deliberacions. El cert és que divuit anys
després es convocava un altre concili per ratificar i signar les actes d’aquell
concili d’Osca. El lloc escollit pel metropolità de Tarragona, el bisbe Eusebi,
va ser Ègara; el dia 13 de gener de l’any 615 es celebrava a la catedral
egarenca l’esmentat concili.
 |
| Reconstrucció hipotètica de la Catedral / Dibuix Francesc Riart-Museu de Terrassa |
Un
concili era l’instrument que marcava la coordinació i administració de
l’església, i del d’Ègara documentalment només hi ha un testimoni: un còdex en
pergamí, conegut com l’Emilianense, procedent del monestir de San Millán de la Cogolla, a la Rioja. Des del segle
XVI es conserva a la biblioteca del monestir de l’Escorial. L’acte ve signada pels prelats Eusebius, Mumius, Joannes, Màximus, Emila, Rufinus,
Visus, Vicentius, Stephanus, Pompedius, Sintharius, Justus, i els
representants Màximus del bisbe
Esteve i Fructuosis del bisbe Gomarell, però sense especificar la
seva procedència com normalment era costum. Només la constatació d’aquests noms
amb altres concilis permet identificar l’origen d’alguns. Si més no, el més
important per nosaltres, l’amfitrió egarenc ens és desconegut. No obstant,
estant establerta la signatura per ordre cronològic, i tenin la referència que
l’any 610 el bisbe d’Ègara era Ilergi,
per tant el prelat egarenc del concili era dels més novells, i es per això que
el mateix podria ser el bisbe Just.
En
el Concili d’Ègara es va ratificar els acords presos en el Concili d’Osca de
l’any 598. En aquest últim s’acordava la obligació de celebrar anualment sínode
diocesà i es pertocava la vida i honestedat dels preveres i clergues d’orde
inferior.
 |
| Mossaic on probablement és va celebrà el concili / Fotos Joaquim Verdaguer |
L’escenari
del Concili d’Ègara va ser la seva catedral. Quan la ciutat d’Ègara va
esdevenir Seu Episcopal l’any 450 va ser necessari dotar-la d’una
infraestructura adient a les necessitats episcopals i a les seves funcions
religioses, es a dir la catedral. El testimoni arqueològic de la presència
d’aquest edifici el trobem dins el clos de les esglésies de Sant Pere. Les
excavacions han deixat fe de la presència de successives catedrals. La
primitiva basílica de principi del bisbat era d’una sola nau. La segona, de
final del segle VI i per tant on probablement es va celebrar el concili, era
una ampliació de la primera aprofitant la nau central amb la construcció de
dues de laterals i reculant la capçalera fins on ara esta situada. Per tant
ocupava l’espai de l’actual església de Santa Maria, la del mosaic exterior i
bona part de la rectoria, on hi havia el baptisteri.
De
la catedral i els seus edificis complementaris han quedat en peu alguns murs,
l'església de Sant Miquel i les capçaleres de les esglésies de Santa Maria i
Sant Pere, pedres totes elles testimoni d’un insigne dia dins la historiografia terrassenca.
Evidentment
el concili i l’estada dels bisbes no es pot circumscriure a un sol jorn, el 13
de gener. La lògica ens porta a suposar que van ser molts més dies per diverses
raons: la presencia de dotze prelats i dos representants, alguns d’ells
procedents de terres llunyanes transitant en ple hivern per camins incerts,
probablement enfangats i sense una precisió del dia d’arribada al punt de
reunió, fan creure en una vinguda escalonada en diverses jornades. Una altra
circumstància l’apunten historiadors pel fet que no té sentit que el sínode
només servís per signar cànons i normes, sinó que es celebrés, també, algun
acte solemne aprofitant la presència de tants i tan il·lustres prelats, com
podria ser la consagració de la segona Catedral d’Ègara.
Per
tant, la freda i única data del 13 de gener hauria de tenir un preàmbul per als preparatius, la benvinguda dels prelats i la
celebració del concili, que hauria mobilitzat els pobladors d’Ègara i la gent
de l’entorn. Els bisbes i els seus seguicis s’haurien d’allotjar en algun lloc,
sia a les dependències de la catedral, a la ciutat o a les viles dels voltants.
Podem
imaginar-nos que un fet de tal rellevància portaria fins a la seu episcopal el
fervor i la servitud de preveres, diaques, subdiaques, clergues i secretaris
d’arreu de la diòcesi egarenca, així com la curiositat de feligresos de la
ruralia amb l’afegit de tot l’enrenou del mercaders ambulants.
No
podem obviar la possible presència protocol·lària de les autoritats
visigòtiques, les quals estaven en estreta vinculació amb l’església des que el
rei Recared, l’any 589, havia reconegut l’església catòlica i havia estat
incorporada a les tasques políticoadministratives. Així, als concilis, a més de
tractar els afers de l’ església s’involucren, per mitjà del rei, els afers
polítics.
Tampoc
podem obviar la compareixença del magnats i gran terratinents, hispanoromans la
majoria, propietaris de les riques vil·les.
El bisbat d’Ègara desapareixia l’any 714 amb la invasió sarraïna.
Després de la dominació visigòtica, amb l’arribada dels
sarraïns, el nucli d’Ègara desapareix, però no així el nom, que va ser
remembrat durant uns segles per identificar les reconstruïdes esglésies de Sant
Pere d’Ègara, fins que van ser reconegudes com Sant Pere de Terrassa.
Fonts consultades:
CARDÚS, Salvador. La
ciutat i la seu episcopal d’Egara. Patronat de la Fundació Soler i
Palet. Terrassa 1954.
CARDÚS,
Salvador. Joan Arnella. Grandeses i antiguitats d’Egara – Terrassa
1973
MUNDO I MARCET, Anscari M. El bisbat d’Ègara de l’època tardo-romana a
la carolíngia. Simposi Internacional sobre les esglésies de Sant Pere de
Terrassa, p. 46. Terrassa 1992
AINAUD DE
LA LASARTE,
Joan. Les Esglésies de Sant Pere. Ajuntament
de Terrassa. 1990
ALAVEDRA,
Salvador. Les Ares d’altar de Sant Pere
de Terrassa-Egara. Volum I. Terrassa 1979.
FERRAN, Domènec. Ecclesiae Egarenses. Les Esglésies de Sant
Pere de Terrassa. Caixa de Terrassa.Lunwerg SL. Terrassa 2009
FERRAN, Domènec. El
Bisbat d’Ègara. Història de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987
Simposi Internacional sobre les
esglésies de Sant Pere de Terrassa. 1992
MASDEU, Ramir de. El Concilio Egarense cumplió este año su
1350 aniversari. Tarrasa Información, 26 de juny
MARTÏ BONET, Josep M.
Barcelona i Ègara-Terrassa. Arxiu
Dioces`de Barcelona i Editorial Claret.
Barcelona i Terrassa 2004.
GARCIA, Gemma; MORO,
Antoni; Tuset, Francesc. La seu episcopal
d’Ègara. Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Tarragona 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada