Testimoni documental del topònim Ègara són les inscripcions prou significatives de l’època romana en dos pedestals que es troben encastats a les parets de l'interor de l’església de Santa Maria, dins el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.
Ègara
se l’associat amb l’Egosa ibèrica de l’astrònom grec Claudi Ptolomeu. En una de
les ultimes campanyes arqueològiques va apareixia una mena de bol, datat entre
els anys 200 i 150 aC,
amb la gravació Taskubilos. Es la
primera mostra d'escriptura ibèrica a les contrades. Aquesta inscripció sembla
ser que era per distingir l'ús o propietat de l'utensili.
 |
| Pedestal dedicat a Antoninus Pius / Teresa Llordés-Museu de Terrassa |
L'emperador
Antoninus Pius va concedir el títol de Municipium
Flavium a Ègara. Testimoni d'aquest fet es la làpida de marbre del segle II
que es conserva dins l'església de Santa Maria, i que segurament era part del
basament d'una estàtua de l'emperador. La transcripció del text del frontal
diu: Per decret dels Decurions del
Municipi Feliç d’Ègara a l’emperador Cèsar Titus Aelius Antoninus August Pius,
fill del diví Adrià, net del diví Trahà Porticus, fill del diví Nerva, Pontífex
Màxim revestit de la potestat tribunícia, dues vegades cònsol i per tercera vegada
designat Pare de la Pàtria
 |
| Làpida dedicada a Granius / Teresa Llordés-Museu de Terrassa |
Un
altre làpida de marbre, també del segle II, que es conserva dins l'església de
Santa Maria, és la que Grannia Anthusa va dedicar en memòria del seu marit
Quintus Grannius, fill de Quintus de la tribu Galèria, Diumvir o primer
magistrat d’Ègara i tribú militar. El text del pedestal diu: Q.GRANIO / Q. FIL / GAL. / OPTATO II VIR /
EGARA TRIBVNO/MILITVM / GRANIA / ANTHUSA / MARITO / OPTIMO / L.D.D.D. /..
 |
| Sepultura de tègula / Foto Joaquim Verdaguer |
El
poblat d'Ègara exponent urbà ibèric i romà, no s’ha localitzat i la seva
recerca ha estat generadora de diverses hipòtesi sobre la seva situació.
Probablement les institucions principals del municipi estaven ubicades al
capdamunt de l’esperó de Sant Pere, a la confluència del torrents de
Vallparadís i de Santa Maria o Monner, mentre que els historiadors encara discuteixen si efectivament hi hagué nucli
urbà o no. Les troballes arqueològiques iberiques i romanes en aquest lloc
certifiquen la importància d’un assentament humà i més amb la troballa de
tombes a la part nord del carrer Major de Sant Pere que demostren l’existència
d’un una important necròpolis.
També
de la importància d’aquest municipi romà d’Ègara n’és evident les troballes arqueològiques arreu del terme, que
donen fe de l’existència d’un pròsper vilanatge de explotacions rurals i que devia
ser la font de riquesa que portaria a ser considerada Municipium Flavium.
Amb
la romanització de les nostres contrades i la concessió de terres al
llicenciats de l’exèrcit es va produir molts assentaments agrícoles "villae" que en la seva majoria es
construïren prop del les vies fluvials.
En són testimoni les vil·les situades en terres de can Jofresa, can
Bosch de Basea, ca n’Anglada, ca n’Amat de la Muntanya, can Fatjó, can
Pous, l’Aigüacuit etc. totes elles documentades o amb algun testimoni
arqueològic en les seves proximitats.
Només
en tres assentaments s'ha pogut investigar el seu emplaçament mitjançant
campanyes arqueològiques: L’any 1968 es descobria, al sud de la ciutat prop la
carretera de Rubí, en terres de can Jofresa, un important jaciment de l’època
romana que s’anomenà “vil·la
Moderata”. El basament dels murs de dita vil·la i la troballa
de diverses estructures, donaven fe del considerable conjunt que comprenia
aquesta explotació agrícola datada del
segle I aC. al III dC. A principis dels anys vuitanta, arran la construcció del
complex esportiu de Can Jofresa, la Generalitat de Catalunya endegà una nova
prospecció arqueològica que encara donà una visió més amplia del conjunt.
El
jaciment va ser reomplenat per la seva preservació fins que s’aprovi com a
reserva arqueològica dins el Pla d’Ordenació de Can Jofresa.
A
les terres de la masia de Can Bosch de Basea l’any 1974 arran la construcció de
l’autopista A-18 les màquines deixaren al descobert un seguit d’estructures de
l’època romana . Les excavacions fetes a corre-cuita dataren l’assentament com
iniciat al segle I dC. i estava compost de diferents basaments d’instal·lacions
de servei agrícola per l’elaboració de vi i oli, i també una incipient
indústria de ceràmica amb la troballa d’un forn per aquest ús. Varies sitges,
una zona termal i altres dependències completaren la troballa arqueològica. A
l’Aiguacuit de 1987 a
1988 es van fer actuacions arqueològiques delimitant la vil·la romana.
 |
| Sarcòfag de plom de Ca n'Anglada / Junta de Museus |
Però
el cas més sensacional va ser la descoberta, l’any 1958, d’un sarcòfag de plom
prop de la masia de Ca n’Anglada, acompanyat d’altres tres sepultures del d’anomenades
de tegula, que pel que sembla gaire
bé en tota seguretat va pertànyer a una pròspera vil·la romana. El sarcòfag,
del segle IV esta decorat en relleus de la que destaca la perspectiva de quatre
cavalls tirant d’una auriga. Actualment es troba en el Castell de Vallparadís
dins la exposició permanent del Museu de Terrassa
En el segle V el Municipium Flavium fou escollit com a seu del nou bisbat
d’Ègara.
 |
| El sarcòfag en el Museu / Joaquim Verdaguer |
A partir de la conquesta dels sarraïns, els anys 713
i 714, el record de l’antic municipi anirà desapareixent, però no així el nom,
que va ser utilitzat durant uns segles més tard per identificar les esglésies
reconstruïdes de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara. Aquestes van perdre definitivament aquesta designació cap
a finals del s.XIII per romandre amb la denominació definitiva d’esglésies de
Sant Pere de Terrassa.
El nom d’Ègara no s’ha perdut en absolut. A l’actualitat
tenim un carrer d’Ègara, una Rambla d’Ègara, un barri d’Ègara, un Club d’Hoquei
amb aquest nom, l’escola Bisbat d’Ègara i fins i tot una persona que actualment
es diu Ègara a la mateixa ciutat de Terrassa. És, doncs, un topònim ben viu.
Fonts consultades
CARDÚS
i FLORENSA, Salvador. La ciutat i la seu
episcopal d’Egara. Patronat de la
Fundació Soler i Palet, p. 107. Terrassa 1954
MALGOSA, Asumpció. Estudi antropològic de les restes humanes
del sarcòfag de plom de Ca n’Anglada, Terrassa. Terme núm. 9. novembre
1994. CEHT-AHCT.
CASANOVAS, Jaume. El sarcòfag de plom romà de Ca n’Anglada. Editorial
Ègara. Terrassa 1987
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i
Litografia La
Industrial. Terrassa 1879
MAYER, Marc. De quan
Terrassa no era Terrassa. Revista TERME, núm. 3, nov. 1988. Centre
d'Estudis Històrics
MORO, Antoni. Història de Terrassa. Ajuntament de
Terrassa. 1987
MORO, Antoni. Evolució
del poblament antic. Revista TERME, núm. 3, nov. 1988. Centre d'Estudis
Històrics de
CARDELLACH,
Teresa; SOLER, Joam, VERDAGUER, Joaquim. Ajuntament de Terrassa 2007
Si sempre s´ha dit egara perquè ara diem Ègara ?
ResponEliminaPer fer una explicació senzilla en l'època romana en llatí feien servir paraules esdrújules. Per exemple Tàrraco, quan sempre deiem Tarraco. El mateix amb Ègara per Egara
ResponEliminaxedhfyhtug
ResponElimina