L'espasa Vilardell o de la Virtut

Diverses llegendes ens parlen d’espases virtuoses amb capacitats miraculoses o sobrenaturals. Tenim els exemples de l’espasa Excàlibur  del rei Artur de Camelot o la Tizona del Cid Campeador. A Catalunya tenim la llegenda i la història de l’espasa Vilardell molt vinculada a un terrassenc d’adopció, per enllaç matrimonial, en el segle XIII.

Hi ha vàries interpretacions de la llegenda; “A Barcelona hi vivia un cavaller de precari llinatge, heroi de moltes batalles. No era ric, però per Nadal repartia als pobres, aliments i beguda. La nit de Nadal sortint de la missa del Gall va saber les darreres noves de que al Montseny els sarraïns havien abandonat un animal monstruós, un grífol, de mig cos en amunt era àguila i de mig cos en avall lleó. Que aquell monstre devorava tots els caminants que passaven pel camí ral i els ramats dels voltants. La gent esfereïda, ni s’atrevia a sortir de casa seva. Retornant el cavaller cap el seu palau va trobar-se un pobre captaire espellifat que li demanà almoina. El cavaller que s’havia deixat la bossa dels diners a casa, advertí al captaire que esperés que pujaria al palau a cercar diners. Per anar més lleuger per pujar l’escala, el cavaller deixà l’espasa al portal. Quan tornà el pobre havia desaparegut i la seva espasa també. En el seu lloc hi havia un altra espasa que, segons ell, era excel·lent, superba i que semblava que tingués vida. Va cercar consell a un prior al que li comentà que el rostre del captaire li recordava la imatge de Sant Martí al qual tenia una gran devoció i que era el patró dels cavallers. El prior  l’hi aconsellà que potser el cel volia que aquesta espasa escometés el grífol del Montseny i lliurés d’aquest flagell aquelles terres. El cavaller no s’hi pensà gens ni mica. Armat amb l’espasa i muntant en un fogós cavall, sortí pel camí ral cap al Montseny. Pel camí provà l’espasa donant un fort cop a una gruixuda alzina que la partí com una canya. D’un niu una ploma molt fina caigué suaument sobre el tall quedant partida en dos bocins.

La cova del Drac de Sant Celoni / El bloc d’en Quim Graupere

El nostre heroi reprengué el camí i preguntant pel drac a caminants i pastors arribà a ple Montseny prop de Sant Celoni, davant la cova del monstre. Un horrorós grífol, aletejant amb fúria es llançà contra el seu adversari. El monstre donava unes urpades terribles mentre el cavaller donà el crit de guerra de la seva família invocant al seu patró  “vine dardell! A mi, Sant Martí!”. Un cop afortunat de l’espasa de la virtut colpí el grífol mentre volava, li partí el cap en dues meitats i acabà per sempre aquell flagell. Dins la cova hi trobà un gran tresor de joiells i monedes, que, al retornà a Barcelona, d’una manera humil i callada, va anar repartint entre els pobres”

Hi ha altres versions d’aquesta llegenda com la que diu el cavaller es deia Soler senyor de Villardell i que després de matar a la bèstia, en aquest cas era un drac, va donar més importància al braç que a l’espasa de virtut, per això, l’espasa el desprotegí, i quan la sang regalimant, li tocà la pell, l’emmetzinà i caigué mort.

El Drac de Sant Celoni / Sant Celoni.cat

La primera menció històrica de l’espasa de Vilardell és en un document de Jaume I de l’any 1274, que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Bernat III, senyor de la baronia de Centelles va tenir un fill il·legítim, fora del matrimoni, amb la dama Agnès de Gruny. El rei Jaume I va legitimar aquest fill, de nom Bernat, sense cap dret a la baronia de Centelles però li concedí la castlania del castell de Sitges. Es va casar amb Saurina de Terrassa hereva del castell de Vallparadís i castlana en nom del rei del Castell-palau de Terrassa. Els drets de la castlania el tenia la muller, però l’administració recaigué en Bernat. D’aquest matrimoni nasqueren dos fills barons, Bernardí i Gilbert, i una filla, Blanca.

Motivat per l’enèrgic i turbulent caràcter del marit, el casament es transformà en un calvari espinós i desgraciat. Les desavinences extremadament discordants portaren la vida conjugal a una situació insostenible que va fer necessària la intervenció del bisbe de Barcelona, que sentencià l’anul·lació del matrimoni i deixà que el marit quedés amb la custòdia dels dos fill barons, mentre que Saurina es feia càrrec de Blanca. El procediment de separació i les qüestions pendents encara duraren dos anys, fins que l’any 1292 el notari Jaume Malvino retornà a Saurina els drets del castell d’Eramprunyà, que el seu marit administrava. Saurina i la seva filla tornaren a la solitud de l’antic casal pairal del castell de Vallparadís, on Saurina morí vers l’any 1298. Bernat de Centelles tornà a fer-se càrrec de l’administració del Castell Palau de Terrassa, els drets del qual com a castlana havia heretat Blanca de Centelles, fins que aquesta es va casar el 1304 amb Guillem Galceran de Cabrenys. Durant aquest període les desavinences entre pare i filla foren plenes de conflictivitat i trenat d’ingerències. L’any 1319, morí Bernat de Centelles

Un duel medieval

Bernat fou un personatge de vida dissipada, jugador sense escrúpols, amb un caràcter bel·licós i turbulent, que el portà a litigar constantment a fi de assolir els seus propòsits. L’any 1270 es va batre en duel amb Arnau de Cabrera i va guanyar-lo; el rei Jaume I, però, va invalidar el resultat d’aquest duel perquè Bernat havia utilitzat l’espasa Vilardell i s’havia vestit amb una camisa privilegiada.

En el tractat de cavalleria De Batalla redactat el 1251 es feia una reglamentació dels duels, hi prohibia explícitament utilitzar armes que habet virtutem com per exemple la espasa Vilardell

Aquesta espasa té una història gloriosa vinculada a la dinastia comtal catalana. La història documentada ens la situa a l’armeria reial durant diverses èpoques i en diverses batalles i conquestes, que Catalunya va realitzar durant la seva expansió medieval.

S’ha volgut vincular l’espasa Vilardell amb la Tizona del Cid Campeador (en català se la coneix com l’espasa Tisó). Sembla ser que el Cid la va recollir de Berenguer Ramon II en la batalla de Tevar. Abans de morir el Cid la va cedir a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III. Després passà en poder dels templers

L'espasa Tisó

Pere III el Cerimoniós quan era príncep, cobejava posseir l’espasa oferint als seus propietaris quatre mil sous barcelonins. Segurament la va aconseguir doncs, en el seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial: "... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison...". A més després de la seva mort  el seu fill Alfons III encara pagava el deute dels seu pare a Berenguer de Vilardell. També el príncep Alfons fill de el rei Jaume II feia servir la espasa en les conteses contra els sarraïns.

Va ser Ferran II el Catòlic que la va regalar al marqués de Falces de Castella que la guardà durant anys en el seu palau. Durant la Guerra Civil va caure en mans del govern republicà i estava empaquetada a Figueres per remetre-la cap a Rússia, però la recuperaren a temps els franquistes que la van exposar al Museo del Ejercito de Madrid com la Tizona del Cid

També hi ha la versió de que va ser venuda a l’estranger i que estava exposada al Museu de l’Exèrcit de Paris.

Fonts consultades:

VERDAGUER, Joaquim. Blanca de Centelles. Senyora del castell de Vallparadís. Aju8ntament de Terrassa 1996

Còmic en català. L’espasa de Virtut. Història i llegenda. 1958

Maresme Medieval. El bloc d’en Quim Graupere

Enciclopèdia Espasa. Tomo España. Pàg. 457

Viquipedia. Espasa de Vilardell

Sant Celoni.cat. La llegenda de Soler de Vilardell. Conte. Sant Celoni 2011