Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dijous, 1 d’agost de 2013

Abastament d’aigua al poble de Sant Pere i el seu terme (8)


La zona de Sant Pere és molt rica en aigües, sempre ho ha estat, des de temps immemorials. Gràcies a elles va ser possible l’assentament de nuclis històrics ja a la antiguitat, i dels grups que varen aixecar les catedrals i les actuals esglésies.

A gairebé cada casa de l’Antic Poble hi ha un pou. L’aigua ha servit tant pel consum domèstic com per al reg de les hortes.

L’abundància d’aigua és fàcilmente deduïble si passejem per la part baixa del Torrent de Vallparadís, l’antic llit de l’actual Riera de Les Arenes. Hi ha fonts, pous i mines, que al llarg de la història han apagat la set del Poble.



Fem un repàs: al torrent Monner hi havia tres pous i cinc mines, amb els seus corresponents safaratjos, avui soterrats. Les mines amb més nomenada eren la del Cabrer, la del Sal.lari, la del Flequer, la de Cal Roca i la del Single..
La font de Santa Maria o mina del Single / Joaquim Verdaguer
Dins de la Font de Santa Maria n’hi ha una que ha fet córrer l’imaginari popular. Diuen les llegendes que es tractava d’un corredor soterrat que des de la cripta de Sant Celoni, sota Sant Miquel, portava fins al Castell de Vallparadís.



Al vessant Nord del Torrent, la mina més coneguda era la de Cal Datzira, que donava aigua a la font i al safareig. La gent del poble explica, a qui vulgui escoltar, que els mossos aprofitaven la mina per a amagar-se i quan les fadrines feien safareig les escoltaven i sortien de cop, tot espantant-les. 
La mina i la bassa de Cal Datzira /AVAPSP
Dins el ampli terme del poble de Sant Pere hi havia les mines de les masies

Mina de Can Montllor

El 20 d’abril de 1800, l’intendent  general de Catalunya, Blas de Aranza, donava permís al pagès Bartomeu Garí, de la parròquia de Sant Pere de Terrassa, per a cercar aigües subterrànies amb mines en els terrenys de la seva propieta, Can Montllor, de la parròquia de Sant Julà d’Altura, en aquells moments pertanyent a Sant Pere de Terrassa i avui a Sabadell, des que les dues grans ciutats es van repartir el terme municipal del poble, el 1904.  Els cabals s’empraven per regar els conreus i per l’ús domèstic. Baptista Galí ens diu que la mina es va fer en el torrent que separa la Masia de Can Montllor de la Torre de Mossèn Homs.
Font del torrent de les Bruixes / Badia-Casanova- AMAT
Mina Viver i Anglada (Ca n’Anglada)

Ramon Viver va llogar a Jaume Vives i Joan Marí el dret d’extreure les aigües subterrànies dels seus camps, per mitj’a de pous o de mines. Les terres eren tocants a la Riera de Les Arenes, la finca Anglada, un forn de mahons, els terrenys d’En Rovira, Can Torrella.

Vives i Marí el que volien era aconseguir aigua per portar-la a les galeries que passaven per la carretera de Terrassa, que eren de la seva propietat i que anaven fins a Sabadell. Se suposava que la finca d’en Viver era rica en betes d’aigua, però els llogaters volien confirmar-ho fent uns pous de prova i cercant el millor emplaçament per recollir els recursos. A més, es comprometien a indeminitzar a Viver si els treballs afectaven a les seves vinyes i conreus, però aquest es quedava sense les aigües subterrànies, per contracte. Vives i Marí es van comprometre a pagar mil pessetes anuals.

El 1908, una companyia privada d’aigües de Terrassa, hom suposa que la  d’en Marí, va competir amb una de Sabadell per vendre més plomes a l’Ajuntament veí, desesperat per la manca de recursos. Les ofertes de les dues companyies que operaven  es van considerar inviables. La que portava aigua de Terrassa ja tenia dificultats pel proveïment regular compromès amb compradors i arrendataris, i les obres en la Mina de Can Viver, transversal, no van reeixir com s’esperava 


Mina de Can Gonteres

El 29 de maig de de 1868 es firmava l’escriptura de venda de les aigües de Can Guanteres (forma que apareix en el document). Miquel Llonch i Gibert les cedia a Miquel Vinyals i Galí. Oferia les de la Riera de Gaià i totes les que es poguessin captar a través de una mina o de vàries galeries subterrànies.
Bassa i mina de Can Parellada / Fons Ragon-Amat
Can destacar, també, les mines de Can Parellada i de Can Bogunyà de les qual no en tenim documentació.



Fonts consultades:

GALÍ i BARBA, Joan Baptista. Notícies sobre l’abastiment d’aigua a Terrassa. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. 1992

OLLER. Joan Manuel; SUÂREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim. Les Mines d’Aigua a Terrassa. Fundació Mina d’Aigües de Terrassa.2008

SOLË, Miquel. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Mina Pública d’Aigües de Terrassa. 2002

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada