Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 19 d’abril de 2014

La Masia de Ca n’Anglada


Aquest mas està ubicat a la barriada del mateix nom, al carrer d’Àngel Rodamilans, tot  i que s'hi s’accedeix  pel carrer de la Mare de Déu del Mar, 49.
Al fons a l'esquerra la masia i l'ermita /Fons Ragon-AMAT
El seu origen es remunta a l’època romana. Sembla que era una vil·la molt propera tal com ho demosten els fragments de ceràmica, i, principalment, la troballa, l’any 1958, d’un calcògraf de plom (vegeu en aquest blog “El sarcòfag de plom de Ca n’Anglada”

Darrera la casa hi ha l’ermita preromànica de Sant Cristòfol, vinculada des de sempre a la masia. (vegeu en aquest blog “l’ermita de Sant Cristòfol”).



L’any 1037 el comte Ramon Berenguer I, el vell, donà l’ermita al monestir de Sant Llorenç del Munt, i el 1049, els monjos benedictins hi ubicaren una família de pagesos de remença perquè administressin l’explotació agrícola de les terres del domus que donà origen a la Casa de Sant Cristòfol. Aquest territori comprenia 52 quarteres de sembradura, 75 de vinya, i 95 de bosc, en   què abundaven les alzines i roures, i, a més, tenia 350 oliveres grosses; i per tot pagava un cens anual de vuit gallines i vint sous. 
La Masia de Ca n'Anglada Jeroni Font-Arxiu Tobella
En el manual del notari Burguet, consta que a l’any 1352 la Casa de Sant Cristòfol, la posseïa Margarida, muller de Guillem de Vallseca i que, abans  que esclatessin les guerres de remença, Lleonad de Vallseca, l’any 1433 establí en el mas a Bernat de Casanovas.



Durant l’època feudal els pagesos de remença estaven sotmesos a la servitud de la gleva a  no poder abandonar el mas i les terres que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor. És a dir, no eren propietaris. Però en el segle XIV començà la crisi a causa de la mortalitat de la pesta. Molts masos quedaren abandonats i els pagesos dels voltants els ocuparen i explotaren pel seu compte en contra la voluntat del senyor feudal. Això comportà que en el segle XV esclatés una revolta dels pagesos que portà a dues guerres civils.

Es volia aconseguir l’abolició dels Mals Usos. Va ser el rei Ferran II d’Aragó qui va dictar, l’any 1486, la "Sentencia Arbitral de Guadalupe", que redimia els Mals Usos i abolia el dret a maltractar i altres abusos feudals. El pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de retre  homenatge al senyor i pagar uns delmes.



Fruit d’aquesta resolució, es reconstruïren   la majoria de masos com és el cas de la masia de Ca n’Anglada, que ha arribat fins els nostres dies.



Quan la família Casanovas es va fer càrrec del  mas en el segle XV, va passar a ser conegut com a mas Casanovas.  Per manca d’hereu, Antoni Casanovas va fer hereva a la seva filla Elisabet Casanovas, la qual es va casar amb  Francesc Robell. El mas passà a dir-se Mas Robell.  Els succeïren Miquel Robell i Jaume Robell, fill i nét, respectivament. Aquest últim, també sense successió masculina féu hereva  la seva pubilla Esperança Robell, la qual es casà amb Lluís Anglada, un teixidor de llana terrassenc.  Un cop més  el nom de la masia canvià  i  fins als nostres dies seria coneguda com Ca n’Anglada, tot i que, l’any 1789 la pubilla Maria Teresa Anglada es casà amb Tomàs Viver de Sant Julià d’Altura.

Durant la Guerra del Francès  el mas trontollà a causa d' haver sofert grans perjudicis en els seus béns. Francesc Sala i la seva muller Maria Teresa Anglada, vídua de Tomàs Viver hagueren de fer front  a deutes fins al punt d’haver d'empenyorar diverses peces de terra. La situació s’anà agreujant cada dia  fins al punt que de les seves possessions i béns se’n van fer càrrec uns administradors. El 1843 després d’haver aconseguit acabar tots els plets, pagar molts deutes i celebrar transaccions amb els acreedors, tornaren a fer-se càrrec de la Masia de Ca n’Anglada.
La comunitat de les Germanetes de l'Assumpció/Arxiu Tobella
L’any 1962  el mas, ara propietat de l’Ajuntament de Terrassa, s’obrí com a convent  de la comunitat de les Germanetes de l’Assumpció transformant la masia en residència i centre assistencial d’aquesta comunitat.

El 1995 i durant un parell d’anys la comunitat de monges Carmelites Descalces del Monestir de Jesús Diví Obrer i Sant Josep Oriol del carrer Frederic Soler, s’instal·laren a la masia provisionalment, mentre durava la construcció del nou convent prop de la Torre de Mossèn Homs.




Actualment l’Ajuntament de Terrassa ha instal·lat en la masia de Ca n’Anglada un nou servei de suport i formació per a les entitats del districte 2.
La masia 2014 / Rafael Aróztegui

El mas és d’estructura rectangular, amb planta baixa, pis superior i golfes, coberta en doble vessant. La planta baixa presenta l’entrada amb escala al fons d’accés al pis superior. A la dreta, la cuina i la llar de foc. A l’esquerra, el pou i els antics corrals. La façana principal orientada cap a migdia, amb portal d’arc de mig punt adovellat. Des d’antic havia tingut un rellotge de sol, ara desaparegut.
El cup de Ca n'Anglada/Rafael Aróztegui
A la façana oest del primer pis es conserva una finestra gòtica.

Les reformes portades  a terme reconvertir  l’edificació en convent, l’any 1962,  afectaren tant els interiors com els exteriors. S’afegí un cos  a l’estructura de la masia pel cantó oest , així com l’arrebossat de les façanes.





Fons consultades

M.B. La ermita y la masia de Ca n’Anglada, un conjunto histórico poco conocido. Diario Terrassa, 4 set. 1986, p. 3

Diario de Terrassa. La masia de Ca n’Anglada. 15 agost 1998, p. 8

CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet.Terrassa 1966

CARDÜS, Salvador. La Casa de Sant Cristòfol. Butlletí del Club Pirenenc Terrassa. març-abril 1928, p. 41

FERRAN, Domènec. Les Masies de Terrassa. Museu de Terrassa. 1997


2 comentaris: