Nans i capgrossos*

Cal que diferenciem, en primer lloc, el nan del capgròs. El primer és baixet, amb el cap gros, però proporcionat amb la resta del cos de qui el porta, per entendre’ns, és aquell qui normalment té l’espiera al front. El segon té el cap realment gros en comparació a la resta del cos, i té l’espiera a la boca.

Els antics nans de Terrassa / Fons Ragon-AMAT

Les primeres dades documentals relatives a nans a Terrassa les trobem a mitjans del segle XIX. En un un inventari municipal de 1868 s’especifica que en aquell moment hi havia 6 nans “con sus correspondientes trajes y lanzas”. Ja des d’aleshores sortien els dies de Carnestoltes, Corpus i per Festa Major. Aquells primers nans es van perdre definitivament durant l’incendi del Teatre “dels Campos” o “Prado Egarense” la nit del 6 i 7 de maig de 1879. Els nous nans que es van adquirir després de l’incendi de 1879 van durar fins el 1898, en què es va preveure d’adquirir “media docena de enanos, porque los antiguos estaban deteriorados”. En dates posteriors els nans van continuar essent sis, i destacaven perquè tots ells portaven el mateix tipus d’indumentària. No se’n sap el seu nom i, de fet, no està clar si en tenien algun d’assignat. Segur que algun de popular, triat pel poble, devia existir, perquè cadascun dels nans tenia una cara, una ganyota, un gest ben peculiar que el distingia dels altres. El to, en tot cas, era sempre grotesc i burleta.

Els nans de l'època franquista / Rafael Aróztegui

No serà fins els anys 40 en què els nans i capgrossos començaran a adoptar la imatge d’un personatge més o menys característic, amb un vestuari apropiat a la seva condició. Des d’aleshores un seguit de nans es feren molt populars, entre ells hi havia el Militar, el Pierrot, l’Andalús i la Parella Rica, els quals anaven capitanejats sota les ordres del Maneló, el gegantó.

El Maneló i els gegants nous/AMAT

L’any 1983 es va constituir el grup dels Nans de Terrassa format per membres de l’Agrupació Escolta Mossèn Homs, els quals van utilitzar els capgrossos de cartró pedra que s’havien renovat l’any 1965, i els nous, que es van encarregar a El Ingenio de Barcelona l’any 1980.

Aquesta és la llista dels capgrossos amb nom i cognom que al llarg de la segona meitat del segle XX han ballat i dançat pels carrers de la nostra ciutat.

Anteriors a 1965: L’Andalús; La Parella Rica; El Maneló; El Pierrot; El Napoleó; La Vella Bona que reia; La Vella Dolenta que feia una ganyota; El Dimoni; Popeie; Bruixa.

Posteriors a 1965: El Militar o Soldat; El Patufet; L’Anglès o Escocès; La Vella Negra; La Vella Lila; La Vella Vermella; La Vella Blava; La Vella Verda de la verruga. El Xino.

Posteriors a 1980: La Guapa; El Vell; El Dimoni; El Dormilega; El Negre; El Nunci o Agutzil; El Moro; La Vella Lila; La Vella a Topos.

Posteriors a 1996: El Dimoni Nou. 

Ramon Codina i Cesc Serrat capgrossos de l'any / Rafael Aróztegui

Capgrossos de l’any

L’any 1982 s’instaurà la tradició d’elegir el Capgròs de l’any els dies de Festa Major. D’aquesta manera, cada festa major s’incrementa el grup de nans amb un de nou, el qual immortalitza un personatge terrassenc o una persona molt vinculada a Terrassa. L’acte l’organitzen les associacions “Nans de Terrassa” i l’anomenat “Casinet de l’Espardenya”. Cada any el capgròs l’elabora l’artista Jordi Grau i són portats pel grup de Pioners i Caravel·les de l’Agrupació Escolta Torrent de les Bruixes. L’elevat nombre de noves incorporacions, ja n’hi ha 26, ha fet que els antics nans dels anys seixanta hagin quedat arraconats. Només “La Guapa” fa acte de presència per descobrir el nou capgròs de cada any.

1982 Giorgio Liborio (Jordi Labòria).

1983 La Lourdes del Amics (Lourdes Serra).

1984 Llibreter Grau (Joan Grau).

El Grau i la Lourdes

1985 Clikstóbal Castro (Cristòbal Castro).

1986 Kim Pal (Quim Prunés).

1987 En Toio (Antoni Verdaguer).

1988 El Cèsar del Vallès (Antoni Farrés).

1989 Miquel Pujadó.

1990 El Cantinfles (Juan Colomera).

1991 Rosa Mora.

1992 El Suri (Floreal Soriguera).

1993 Mossèn Bonet (Lluís Bonet).

1994 Fresnadillo (Andreu Fresnadillo).

1995 Marc Galí.

1996 Mercè Corbera.

1997 Miqui Giménez (Miquel Giménez).

1998 Ramon del Barça (Ramon Martínez).

1999 Adrià Font.

2000 Quimet Carreras (Joaquim Carreras).

2001 El Matraka (Joan Siurana).

2002 Xavier Coral. 

2003 Ranjit Singh Kaur.

2004 Carles Llongueres.

2005 La Suri (M. Dolors Duocastella).

2006 Josep M. Farràs i Jordi Grau.

2007 Jaume Bernet

2008 Narcís Serrat

2009 Ramon Codinas

2010 Josefina Alonso, la castenyera de la Rambla

2011 Montse Saludes

2012 Josep Hidalgo

2013 Jaume Cabré

2014 Salvador Cardús

Salvador Cardús capgros 2014/Rafael Aróztegui

* del llibre Els noms de Terrassa. Del qual sóc coautor juntament amb Teresa Cardellach i Joan Soler.

Per saber-ne més:

DDAA. Terregada. Apunts sobre el folklore de Terrassa. Col·lecció L’Agulla, 5. 1991.

De la nostra festa major. Ajuntament de Terrassa, 1981.

Masia Els Bellots

Masia situada a 2 km del km 16,3 de la carretera de Montcada, entre la riera de les Arenes i el camí del Monjos.

Salvador Cardús i Domènec Ferran identifiquen aquest mas com el mas Trullàs, que apareix documentat des de 1457, però l’historiador Joan Soler apunta que en realitat es tracta de dos masos diferenciats. El mas Trullàs seria una masoveria que depenia del mas pretèrit dels Bellots. Soler es basa en la llista de masos que va escriure el notari Lluís Agustí l’any 1413. La dinàmica a l’hora de redactar la llista dels noms de masos era curiosa, ja que trobem la seqüència següent: “Sabater, mas Salom Truiàs, Bartholi, Johan Ramoneda, Coll, Moragues, Mosterol, Arenes Sobirà”. La curiositat és, com apunta Soler, que des del mas Sabater (de la Riera o Santa Margarida), la seqüència sembla seguir en línia ascendent, seguint el camí del Monjos, fins arribar al mas Arenes Sobirà (Can Petit). Si això fos així, aquest “mas Salom” tindria moltes possibilitats de ser el nom antic de la masia dels Bellots, tot i que no es pot afirmar.

Masia Els Bellots / AMAT

Amb el nom actual dels Bellots consta des del segle XVII tot i que no se sap l’ascendència d’aquest topònim. El cognom Bellot no era gaire corrent en les nostres contrades, tot i que en el segle XIII trobem a Terrassa un Arnau Bellot, el seu fill Llorenç Bellot i el seu nét Antic Bellot.

En el segle XVIII la masia estava habitada per entre 6 i 10 persones.

La Masia Els Bellots / AMAT

Un pagès del Soleràs (les Garrigues), vingut a Terrassa, explicava un fet relacionat amb el mas Els Bellots: cap als anys vint del segle passat, el masover de la masia va enxampar un xiquet enfilat dalt un arbre robant cireres. Li va donar una tremenda estomacada fins al punt que el pobre noi amb prou feines va poder arribar a casa seva i explicar-ho al seu pare. Al cap de tres dies el noi va morir.

El pagès del Soleràs, que treballava de bracer a la masia Els Bellots i que cada dia feia el camí de Terrassa a la masia, en arribar a un canyar que hi havia de la riera de les Arenes prop del gual del camí per passar la riera, va sentir, durant dies, una remor que procedia del canyar. Al cap d’un mes va trobar en aquell lloc el cos sense vida del masover. El cas no es va resoldre però la vox populi senyalava el pare del xiquet mort que durant dies havia estat vigilant el pas del masover i esperant el moment apropiat per matar-lo.

La Masia Els Bellots / AMAT

La masia és del segle XVI, amb afegits posteriors, l’edifici és de planta rectangular. Consta de planta baixa, pis i graner, amb coberta a dos vessants. La façana principal a migdia, és paral·lela al carener i és de composició simètrica centrada pel portal d’accés, en arc de mig punt dovellat i pel balcó de perfilat gòtic i barana de ferro de forja, que està flanquejat per dues finestretes amb filigrana gòtica. Al graner s’obren obertures de ventilació d’arc rebaixat i formant galeria. La façana és acabada amb el ràfec de la coberta. A cada costat de la façana principal hi ha uns cossos afegits, un de dependències agrícoles i l’altre és l’actual habitatge. La descripció de l’interior, segons l’inventari que va fer Domènec Ferran l’any 1997, en diu que la planta baixa presentava l’entrada amb l’escala d’accés al pis superior, al fons, amb dos espiells, la cuina llar a l’esquerra, un possible menjador a la dreta i el celler al fons. El pis superior queda distribuït en una sala i quatre habitacions (dues a banda i banda de la sala). Actualment la planta baixa està adaptada com a restaurant.

Detall / R.Aróztegui

La família Sala, propietària del Vapor Sala, de l’avinguda de Jacquard, també ho era de la masia Els Bellots i de les seves extenses terres: des la riera de les Arenes fins al torrent de la Grípia i des de la carretera de Montcada fins a les terres de Can Sabater de Santa Margarida, al sud. A finals dels anys seixanta els Sala van formalitzar la societat Eurobesa per tal d’explotar la finca, i aconseguir la requalificació de zona rural per industrial i poder realitzar un polígon industrial. Un cop aconseguit aquest propòsit, al llarg de la vorera de la riera de les Arenes es van començar a construir naus industrials, però la masia es va conservar intacta.

Restauració de la Masia / AMAT

A finals dels anys vuitanta, després d’abandonar l’explotació agrícola, la masia  passà a ser la seu d’una escola taller, gestionada per l’empresa municipal Foment del Treball: s’ensenyava el tractament de la jardineria  i de la construcció. Els alumnes restauraren la masia, principalment la façana. Actualment la masia fa les funcions de restaurant.  

La masia en l'actualitat / Rafael Aróztegui

Fonts consultades: 

CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1960

Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Gerència d’Urbanisme. Terrassa. 1981.    

FERRAN, Domènech. Les Masies de Terrassa. Museu de Terrassa. 1997. 

SOLER, Joan. Camí del Monjos. El tram de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 2009.

La Carretera de Matadepera

Com és evident, la carretera porta el nom del municipi de Matadepera limítrof amb el de Terrassa.

Antigament, per anar de Terrassa a Matadepera o a Sant Llorenç, els terrassencs tenien que transitar pel camí que, des de la porta de Sant Joan enfilava pels actuals carrers de Mas Adei i Independència fins a Can Roca. Des d’allà, en diagonal, traspassava el torrent de Vallparadís i, un camí de carreter portava fins a Matadepera. Un altre camí de ferradura es dirigia cap el nord fins a l’Alsina del Sal·lari, on pel graons de Mura s’arribava a aquesta població. Més amunt de l’Alsina del Sal·lari el camí  també seguia per l’actual carretera fins a prop d’arribar al Coll de Estenalles, on es desviava cap a la dreta per enfilar la carena fins al poblat de Coll d’Eres. Aquest tram de camí, en alguns sector empedrat, rebia el nom de camí de la Calçada, de possible origen romà. El seu destí era Sant Llorenç Savall. El tram del Coll de Estenalles fins a Mura no es va fer fins el segle XX, moment en què el vial es va anomenar «Carretera de Talamanca».

També es podia anar a Sant Llorenç passant el pont de Sant Pere i per l’actual carrer Llibertat arribar fins el masos de Can Tusell i Can Fatxó

La carretera a l'alçada de Can Fatxò / Fons Ragon-AMAT

A l’esquerra de la placeta de la Creu de Sant Pere començava el carrer del Nord (actual carretera de Matadepera) amb una dotzena de cases a la dreta passat el carrer Sal·lari que començaven a definir el que seria la projectada, l'any 1881, carretera a Talamanca per tal d’unir el Vallès i el Bages via Mura i Talamanca.

Les obres de construcció com a carretera es van iniciar l'any 1890 i un anys després arribava fins a l'Hostalet. Però no fou fins l'any 1901 que arribà a Talamanca amb dues desviacions, una cap a Matadepera i l'altra cap a Mura.

Per que fa el tram urbà, quan es començà a construir la carretera, des de la placeta de la Creu les últimes cases no arribaven més enllà del carrer de Ponent. A aquest començament de carretera, els santperencs l’anomenaven carrer del Nord.

Carrera ciclista / Fons Ragon-AMAT

A principi del segle XX les cases, per la dreta arribaven al carrer Ponent i per l’esquerra, al carrer Fraternitat. El 1894 s’inaugurava la Casa del poble a la cantonada amb el carrer Fraternitat. En el lloc que ocupa actualment el restaurant Imperial, l’any 1914 hi havia el camp de futbol del Català FC, on més tard es va construir la seu dels Salistes o monàrquics i, per últim, la reconversió en cinema i restaurant.

La carretera l'any 1925 / AMAT

A la dècada dels anys 20 ja s’havia edificat més enllà de Can Tusell i de Can Fatxó. Als anys 70 es van construir els blocs de pisos del Pla del Bon Aire als quals se’ls anomenava “pisos de la carretera de Matadepera”. El 1980 es van construir els pisos de Can Tusell.

Quan el poble de Sant Pere va ser agregat a Terrassa com a barri, la carretera de Matadepera es va transformar en un eix comercial i encara més amb la construcció del Mercat de Sant Pere més enllà del carrer Ample que va donar vitalitat a tota aquesta zona.

La nevada del 1962

La carretera tenia llocs d’esbarjo com un petit teatre de varietés que antuvi havia estat la seu social dels Salistes a la barriada de Sant Pere, i que va transformar-se en el cinema Imperial que va tancar l’any 1985. Deu anys després respectant la seva estructura va remodelar-se com a restaurant.

Davant hi havia l’anomena’t Ranxo, un bar molt freqüentat i un altre a la cantonada amb la placeta de la Creu de Sant Pere anomenat la Rabasada, on es despaxaven les quinieles del futbol.

La carretera de Matadepera 2012 / Joaquim Verdaguer

En un principi era una estreta carretera vorejada d’arbres plataners. A principis dels anys seixanta es van tallar els arbres i van començar una sèrie d’ampliacions de la carretera que culminaria l’any 2000 amb la millora urbana des del Passeig Vint-i-dos de Juliol fins a l’avinguda de l’Abat Marcet. Més enllà fins el trencall que porta a Matadepera s’han fet ampliacions condicionant la carretera com una gran avinguda de l’entrada a la ciutat. A l’encreuament amb l’avinguda de Bejar es va construir una rotonda on s’instal·là un fragment d’una màquina de vapor, donat per l’empresa Sepisa com homenatge al passat tèxtil de Terrassa.

Fonts consultades:

R. La carretera de Matadepera. El Dia, 17 febr. 1930, p. 1

BOIX, Josep. Camí de Matadepera. Diario Terrassa. F.S., 4 juny 1988, p. 6

BOIX, Josep. La carretera de Matadepera. Diario Terrassa, F.S., 3 març 1990, p. 11

BOIX, Josep. La carretera de Matadepera. Diario Terrassa, Magazine. 3 febr. 1996, p. 5

BOIX, Josep. Curiosidades de la calle y carretera de Matadepera. Diari de Terrassa. 31 març 2000. p. 11

BOIX, Josep. El Tradicionals paso a nivel de la carretera de Matadepera. Diari de Terrassa. 24 juny 2000, p. 24

OLLER, Joan Manel. La carretera de Matadepera. Diario Terrassa. F.S., 23 maig 1992, p. 9