La caldera de Cal Guardiola

Des de que es va inaugurar el pont de Sant Pere l’any 1625, durant tres segles el viaducte suportà tot un seguit de xacres producte de la seva precària construcció. En un principi, el Consell de la Universitat Forana va prohibir el pas de carretes pel pont. No se sap si aquesta ordre obeïa a que el pont estava acabat de fer i es volia prendre precaucions o que tot just començava la història dels seus mals o xacres.

Durant un segle el pont va complir amb les seves funcions, tot i que el manteniment del mateix va ser nul. El 15 de maig de 1791 es va produir el primer ensurt al esfondrar-se un dels seus tres arcs, procedint-se al seu adobament amb obra de totxo.

El pont de Sant Pere / Fons Ragon-AMAT

Ja en el segle XX, el pont va ser protagonista amb tot un seguit de predestinacions sobre el seu probable enderrocament. El creixement cap el nord de Sant Pere i el pas constant de vehicles pel pont va fer que l’Ajuntament estudiés la solució d’ampliar-lo o enderrocar-lo i fer en el seu lloc un terraplè. Finalment s’acordà conservar-lo. L’any 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, les forces republicanes en la seva retirada van volar varis ponts (els de la carreteres de Martorell i Rellinars). El pont de Sant Pere es va salvar tot i que estava a la llista per fer-lo volar.

A finals del anys cinquanta es va tornar a revifar la polèmica sobre el seu enderroc. Finalment s’aprovà la seva conservació però procedint a la seva ampliació a base de posar uns voladissos.

Després de unes prèvies actuacions es va constatar que el pont no podia aguantar el pes de les bigues. El pont es va salvar i actualment s’alça ufanós com un element important dins del Parc de Vallparadis.

Però el seu enderroc podia haver estat possible per un incident fortuït que es va produir quan va explotar la caldera de Cal Guardiola.

Els Tints Monset i Guardiola estaven situats al carrer de Sant Antoni, d’esquena al torrent de Vallparadís, en el lloc on actualmente hi ha la residencia Geriàtrica de Vallparadís. Era una fàbrica de tints i acabats fundada a mitjans del segle XIX i va arribar ser una de les més grans de la ciutat arribant a comptar amb quatre calderes.

Fàbrica de Cal Guardiola / Fons Ragon-AMAT

El dia 1 de desembre de l’any 1908 de matinada (alguns mitjans diuen que a la 1 i altres a les 3 hores), va explotar la caldera de blanqueig dels Tints Montset i Guardiola. Fou tal la detonació que va despertar el veïnat del centre i de Sant Pere creient-se que es tractava d’n terratrèmol o una bomba.

Deien que es va produir per un descuit de l’encarregat de la inspecció nocturna el que havia provocat l’explosió, També es va atribuir a un defecta de construcción de l’aparell donat que la resistència del mateix era superior a la que podía suportar ( 2 atmòsferes de pressíó.

La carcassa de la caldera a baix el torrent /Fons Ragon-AMAT

La carcassa de la caldera, després de trapassar la taulada i les parets de l’edifici, va anar a parar a una distàcia de 225 metres calculant-se la seva trajectòria el·líptica d’uns 100 metres d’alçada. La caldera de dos metres de llarg i un i mig de diàmetre va impactar en el torrent de Vallparadís, a l’altre banda del pont de Sant Pere, a la vessant del torrent de darrera de l’escola de les monges de Sant Pere, a pocs metres de safareig que els Datzira tenien en el torrent (actual font del Torrent de les Bruixes), provocant un forat de 1 metre de fondària. Sortosament el sinistre no va ocasionar cap desgracia personal, si més no es va carregar un camp de cols i la embolada de 470 quilos de tovalloles i 450 de sedalines que van caure com una pluja pels horts de davant el castell de Vallparadís.

La Font del Torrent de les Bruixes (Cal Datzira) en l'actualitat, prop d'un va caure la caldera/ Joaquim Verdaguer

Quan es va fer de dia el pont de Sant Pere s’omplí de gent encuriosida al saber-se el què havia passat. Tot eren comentaris com que hauria passat si la direcció de la trajectòria hagués estat una altra. impactant sobre cases habitades o si el recorregut hagés estat uns metres més baix impactant amb el pont, el qual hauria estat destruït.

El professor de l’Escola Industrial, Antoni Torrella, junt amb un grup d’alumnes s’aproparen al lloc del succés per prendre notes del fet, com a treball de camp per tal de fer-ne un estudi.

Definitivament i per enèssia vegada el pont de Sant Pere s’hauria salvat del seu enderroc

Fonts consultades:

RAGÓN, Baltasar. Coses de Terrassa viscudes. Terrassa (any?)

Comarca del Vallès. Dia 1 desembre 1908. Pag. 5 i 6

Egara. 5 desembre 1908. Pag. 3