Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta llac petit. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta llac petit. Ordena per data Mostra totes les entrades

dissabte, 18 d’agost del 2012

El Llac Petit: misteris, maleficis o llegendes


El Pantà de Can Bogunyà, conegut popularment com el Llac Petit, recull les aigües del torrent de Can Bogunyà, alimentant-se de les aigües de pluja i de les fonts, principalment de la Bardissa i de l’Alzina. Es creu que va ser construït l’any 1907 tot i què la seva utilitat es una incògnita. Hi han dues versions; la primera, és que el propietari de Can Bogunyà construís aquest petit embassament per abastir el camps de la seva masia. Un altre possibilitat es que l’any 1872, Andreu Marí comprà la mina Vinyals per portà les seves aigües a Sabadell. La mina Vinyals, que baixava paral·lela a la rambla, tenia el seu principi prop el passeig del Vint-i-dos de Juliol. La intenció de Marín era prolongar-la per anar a buscar les aigües cap el nord fins a Can Carbonell i possiblement construir un petit Pantà.
El Llac Petit s’ha convertit en lloc d’esbarjo, passeig i excursió, però està marcat per llegendes popular que marquen aquesta zona com maleïda. En aquest pantà hi hagut assassinats, suïcidis, desaparicions que han creat aquesta llegenda
El llac Petit 1910 / Fons Ragon-AMAT
La primera noticia de les que tenim constància d’una mort al llac es de dia 26 de juliol de 1925: tres joves es presentaren a la Comandància de la Guàrdia Urbana per informà que junt amb un altre company, Antoni Boada i Ballbè de 27 anys, es trobaven banyant-se al Llac Petit i que quan aquest últim s’endinsa a l’aigua i es capbussar, desapareixent. Segons els seus company no sabia nedar.

A la dècada del anys vuitanta es va trobar un cadàver al costat d’una escopeta.
També l’any 1994 la policia va buscar per les immediacions del llac el cos desaparegut d’un joier assassinat, que segons la policia devia estar per la zona.

El 2 de setembre de 1999 quatre nois d’excursió prop el llac van decidir pujar a un turó pròxim. Un d’ells de 10 anys es quedar al costat del llac. Quan retornaren els companys, el nen estava surant despullat en el pantàt. La policia que va investigar el cas dictaminà que s’havia tret la roba per banyar-se i que s’havia ofegat.

El 12 de Abril de 2006 un caminant va avisà a la policia que havia vis un cadàver surant al llac petit. Poc després arribaren al lloc el bombers i patrulles de la policia. El cadàver era d’un home de 35 a 40 anys lligat de peus i mans i amb signes evidents d’haver estat assassinat. El cos no va poder ser identificat, a més que ningú reclamà la seva desaparició.

En el fons del llac s’han trobat, algun cotxe, gran quantitat de motos i objectes varis
El pantà de Can Bogunyà / Foto Joaquim Verdaguer
El llac Petit també es un centro de culte para grups espirituals i esotèriques, edemes, es un lloc marcat per llegendes i fenòmens, fins i tot hi ha grups que van al pantà a realitzar meditacions i invocacions, doncs, diuen, el lloc està carregat d’energia que hi ha que segons favorable per aquest tipus de oracions.
De les llegendes i les pròpies experiències d’alguns testimonis, en el pantà diuen “produeixen estranyes aparicions d’ombres i fantasmes durant la nit, fins i tot s’escolten veus, i s’experimenten olors desagradable, a més d’alteracions en el camp magnètic”.
El que si cert que degut al incivisme dels visitants del llac, siguin excursionistes, persones que van a passejar el gos o famílies fent picnic, de quant en quant grups de voluntaris fan neteja de la zona, omplin bosses i bosses de brosses

Fonts consultades:
Crónica Social. 27 de juliol 1925
El Dia 27 juliol 1925
Mundo Parapsicologico. Revista digital dedicada a la divulgación del mundo del misterio.
VERDAGUER, Joaquim. Rieres i torrents del treme de Terrassa. Mina d’Aigües de Terrassa. 2000

dissabte, 28 de desembre del 2013

La Diada de Sants Innocents o la Festa de la Llufa

La Diada dels Sants Innocents  commemora l’anomenada matança de tots els nens menors de dos anys, dels innocents, ordenada pel rei Herodes per tal de matar  Jesús.

Des d’antic aquesta diada se celebra fent bromes a familiars i amics i  burlesques per riure a  vianants. L’element més característic d’aquest dia és  un “llufa”, ninot de paper que es penja a l’esquena de l' “innocent”.  A la premsa, primer, i més endavant també  a la ràdio i la televisió es publiquen o s'emeten notícies espectaculars, totalment falses.



El diari la Comarca del Vallès, el 28 desembre de 1911, en primera plana i com a sensacional notícia, publicava que, arran dels treballs de perforació del túnel del Tibidabo i el projecte de fer arribar els ferrocarrils de Sarrià fins a Terrassa i Sabadell, a càrrec de la Societat  Barcelonesa d’Electricitat, s’havia aprovat el projecte  que el ramal de Terrassa es prolongués fins a Matadepera. Allà es construiria una estació, a Can Solà del Pla, que portaria els viatgers en tren cremallera fins al cim de Sant Llorenç. 

Allà, a la Mola, es construiria un casino-restaurant superior en tots els conceptes, com el de la Rabassada. El nou casino tindria nombroses i confortables habitacions per a famílies estiuejants, caçadors, excursionistes; salons de billar,  de tresillo, de lectura i vàries atraccions modernes molt diferents del Casino de la Rabassada.

També s’informava que per la construcció del casino i del cremallera ja s’havia signat l' escriptura entre l' empresa i el propietari. També s’havia arribat a un acord per la compra, per part d’aquesta empresa, productora d' electricitat, del pantà de la Xuriguera (llac gran), propietat de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa.



El diari El Dia del 1920 publicava que el dia abans del 28 s’havia celebrat un banquet a l' Hotel Espanya, amb la presència de 100 comensal per celebrar la victòria en les últimes eleccions. Un anònim havia dipositat aquesta notícia a la bústia del diari. Aquest  l'endemà publicava que  “va ésser sorprès en la nostre bona fe”.



L’any 1974 el diari Tarrasa Información anunciava que a les 7 de la tarda del dia 28, hi hauria la presentació del nou «Cuerpo femenino de policia», amb la presència de les primeres autoritats. En la notícia s’informava que «...las agentes – en vez de falda más o menos corta – vestiran pantalones holgados y que las denuncias - multas – se formularan en hojas de color rosa». La innocentada, que va congregar “curiosos” al Raval, no va acabar aquí. L’any 1981 l’Arxiu Tobella editava el llibre “Terrassa 1964-1977” i l’autor recercant notícies, va trobar aquesta de l’any 1974 i la va donar per autèntica. Les primeres agents femenines no es van incorporar a la Policia Municipal fins l’any 1981.
M.Royes, Terrassencs Il·lustre/DDT
Era notícia l’any 1982 que l’alcalde Manuel Royes havia estat escollit «Terrassenc Il·lustre» i que el seu retrat, pintat pel pintor val·lisoletà, Ruiz Paredes es penjaria al Saló de Plens.



L’any 1983 el Diari de Terrassa treia la noticia de que a l’Arxiu Tobella es feien fotos de carnet gratis. Més d’un va caure en la inocentada

L’any 1984: Confirmada l’existència d’un ictiosaure en el Llac Petit (com el monstre del Llac Ness). La notícia l’acompanyava una foto del  llac amb el monstre treient el caparró.
Natalia Mas i Lluis Laguia/DDT

L’any 1985 Diario de Terrassa sorprenia amb la notícia «Natàlia Mas y José Luis Laguía se casaron el día de San Esteban». Natàlia era una nedadora plusmarquista i olímpica en els Jocs de Moscou. Josep Lluís Laguia era un reconegut ciclista estatal que entre altres proves ciclistes havia guanyat el Gran Premi de la Muntanya de la “Vuelta ciclista a Espanya”

La notícia informava que s’havien casat a l’església de Santa Maria de la Seu d’Ègara i que la feliç parella sortien avui de viatge de nuvis cap a Venècia. La notícia venia acompanyada  de vàries fotos amb la parella vestida   de nuvis, imatges que la parella d’esportistes s’havien avingut a fer per aquest reportatge en els mateixos jardins de les esglésies.

El dia 27 de desembre del 1986, el Diario de Terrassa treia un suplement de quatre pàgines amb la data 28 de desembre 1986 amb la capçalera «Epoca O, año 0, nº 0, 0 pesetas», tot dedicat al dia dels Sant Innocents.

Entre les notícies, n’hi havia de sorprenents:

-. S’acabava d' elegir Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 i s’anunciava que Terrassa seria seu olímpica del parxís.

-. La popular cafetera d’Amics de les Arts, Lourdes Serra, es presentava com a candidata a l’alcaldia pel Centro Democrático i Social – CDS.

-. Alaska i Miquel Pujadó, nova parella discogràfica.

-. El llibreter Joan Grau, atrapat sota un allau de llibres.

Aquestes entre altres notícies.
La Creu Gran/DDT

El 1991, “la Creu Gran, derribada tras ser embestida por un turismo”. La notícia venia il·lustrada amb una foto del cotxe encastat amb la creu a sobre.
Monument a la Dona/DDT

L’any 1996 la notícia era que el monument a la Dona Treballadora, inaugurat el dia 21, s’havia enfonsat sobre el túnel del ferrocarril, a causa del  pes del monument i al  fallo de l’estructura on està assentat. El tràfic ferroviari havia quedat aturat i el transport es feia amb autocars.

Altres notícies falses al llarg d’aquests anys també van ser la instal·lació de “L’Illa 22”, promoguda per la multinacional Illa Diagonal, en un gran centre de dos edificis projectats on hi ha el recinte Firal.

Altres informacions anunciaven  la propera visita oficial a Terrassa de l’actriu porno i diputada italiana Cicciolina per tal de presidir la fundació del Partit Radical local i  que la cantant Sabrina, que destacava pel seu erotisme estaria a la seu de Ràdio Terrassa

També va ser notícia la presentació d’una maqueta del nou Palau d’Esports de Terrassa, que s’exposaria a la Sala Muncunill.

Es va publicar que a l’Arxiu Tobella es feien fotos de carnet gratuïtament. Algun incaut va caure en la innocentada.
Montse Busquets/M. Saludes/AT

A Terrassa a principis dels anys 80 del segle XX es va instaurar la Festa de la Llufa, organitzada, primer, per Rialles i després per la Xarxa. Se celebra cada 28 de desembre a la plaça Vella amb penjada de llufes, ball i cançons. També ciutadans anònims penjaven una gran llufa a edificis com el Centre Cultural, Telefònica, l’Ajuntament Diari Terrassa. Un any van aparèixer, a molts edificis municipals i altres de públics uns cartells amb un número de telèfon, anunciant que estaven en venda

L’any  1998 Xarxa, organitzadora de la Festa de la Llufa, va instaurar la proclamació del «Rei o la Reina dels Innocents». Aquesta era una bella tradició de la  qual ens  parla Joan Amades en el seu Costumari Català. Aquell any va ser elegida Reina dels innocent, Montse Busquet, directora de la Biblioteca Central.

Fonts consultades

Premsa del segle XX: El Dia, Comarca del Vallès, Tarrasa Información, Diario de Terrassa, Diari Terrassa. Tots els dies 28 de desembre de cada any

AA.DD. Terregada. Ajuntament de Terrassa. Edicions el Mèdol. Tarragona 1991

GUIL, Janot. Terrassa 1998. Arxiu Tobella. Terrassa 2000
VILLATORO. Vicenç, LLOCH, Jordi i SABRIÀ, Salvador. Terrassa 1964-1977, Arxiu Tobella. Terrassa 1981

dimecres, 6 d’agost del 2014

Parc de Vallparadís: les fonts.(6)



Terrassa és de les poques ciutats de Catalunya que disposa al centre de la població d’una zona verda de grans dimensions com és l'espai de Vallparadís, un parc urbà únic a Catalunya per la seva singularitat ja que es tracta d’un espai natural recuperat, el torrent de Vallparadís,  que travessa de nord a sud la ciutat, la qual cosa el fa molt accessible.

L'espai és ric en aigües i aquesta abundància es produeix per la recerca de les aigües subterrànies d'una eixida vers els torrents. És per això que hi ha tantes fonts naturals que eren llocs de proveïment de l'antic poble de Sant Pere, per regar les hortes, l'espai d’esbarjo i també, durant l'edat mitjana, per desenvolupar una novella indústria de molins fariners  Fins i tot s'hi ha apuntat la presència d'una fornal. Amb la reconversió del torrent en  parc la majoria de fonts es van recuperar i restaurar.

Fent un repàs d'aquestes deus trobem, al torrent Monner;

Font de l’Apotecari: Estava situada a la part nord de l'avinguda Vint-i-dos de Juliol, dins d'una caseta d’obra i envoltada de taules per fer-hi pícnic. La font va caure en desús i a finals del Segle XX es va cobrir aquesta part del torrent i a l’esplanada resultant se l’hi ha imposat el nom de Pla de la Font de l’Apotecari en record d’aquella deu tant popular. Però perquè  no quedés en l’oblit s’ha més o menys recuperat,i ara en trobem una que és, podríem dir, de disseny- segons el que entenguem per aquest concepte-. Està al vell mig d’una zona de jocs, darrera l’escola Lanaspa. És una petita font de ferro, allargada i prima, amb un broc. Simple, però diferent de moltes altres  situades en llocs semblants.
Font de l'Apotecari / AVAPSP
Fontl Claurell: Aquesta deu va quedar soterrada l’any 1856 amb el reompliment amb terres dels terrenys quan es va construir la línea de ferrocarril del Nord, a la curta i a la llarga factor decisiu per al procés de desenvolupament.

El progrés, com passa sovint, té certs preus per a la natura, i més si les actuacions es produeixen en un marc urbà. Diuen alguns vells terrassencs que la Font del Clausell es resisteix a morir, i que encara raja dins dels col·lectors.

Font del Tintorer: Està ubicada a la vessant esquerra i diuen que deu el seu nom als tintorers de la fàbrica Guardiola que feien els seus àpats a la font.

Era una font que estava al mig d’uns esbarzers. Cap als anys setanta un veí, Manel Coloma, va remodelar l’espai fent-lo més acollidor amb l’afegit d’unes taules de pícnic.

Durant dècades aquesta font era la més popular del torrent i la seva aigua molt reconeguda perquè deien que portava molt ferro. Era constant el traginar d’obrers amb càntirs  portant bona aigua fresca a les fàbriques dels voltants.

Amb la reconversió a parc, l’espai de la font ha estat reestructurat.
Font del Tintorer / Joaquim Verdaguer
Font del Rossinyol: Situada més avall i al mateix vessant que la Font del Tintorer. També ha estat recuperada i reestructurada.

Font de Santa Maria: Ubicada a la paret de tanca sota les esglésies de Sant Pere. Va ser dissenyada per l’Arquitecte Puig i Cadafalch l’any 1921. Aquesta deu ha generat diversitat de polèmiques sobre la seva salubritat, a causa del   seu pas per sota l'antic cementiri de Sant Pere. Actualment està tapada. Antigament aquesta font  estava situada a l’actual cruïlla del camí que baixa del carrer de la Rectoria i es coneixia com la font del Single.

Font del Cucut: Situada sota el murs de Cal Salvans en la petita esplanada que hi ha prop de la gran deu artificial que dóna l’aigua que alimenta el llac de Vallparadís. Aquesta font actualment està en desús.

Brollador del torrent Monner: Brollador amb una boca de quasi dos metres d’amplada d’on sorgeix l’aigua a pressió oferint una   gran espectacularitat. Esta situada sota la passera. Per un canal artificial deixa les aigües a la bassa gran de Vallparadís, situada a 1.5 km. proppassat el pont del cementiri Vell. Des d’aquesta bassa es bomben, per circuit tancat, 300 m3/h parc amunt fins al brollador esmentat.
El brollador / Joaquim Verdaguer

Al que era el torrent de Sant Pere o de les Bruixes trobem:



Font del torrent de les Bruixes: Situada sota la paret de contenció de la plaça del Rector Homs, prop del Pont de Sant Pere. Antigament era coneguda com la font i el safareig de Cal Datzira en relació al seu propietari que tenia el seu mas a la plaça de l’església enderrocat a finals dels anys cinquanta per ampliar la plaça.
Font de Cal Datzira o del torrent de les Bruixes/ AVAPSP-Joaquim Verdaguer
Després de la confluència dels torrents Monner i el de les Bruixes entrem en el Pla del Castell on hi havia;



Font del Sot del Pi o d’Ocellet: Situada a la vessant dreta del torrent sota l’actual carrer del Castell. En aquest espai hi havia el veïnat del Sot del Pi. A mitja vessant hi havia la font del Sot del Pi que donava les seves aigües sobrants al rentador comunitari cobert que hi havia prop del corriol d’aigua del torrent.

Font del Castell: A la vessant de sota el castell  de Vallparadís  hi havia una font i un safareig. Després de les excavacions arqueològiques en el fossar de ponent i la reconversió del torrent en parc, la font va desaparèixer.

Més avall del pont del Passeig la gent gran parla d’una font a les Hortes dels Frares però no s’ha pogut esbrinar on estava.



Des del pont del Passeig fins al torrent de la Font d’en Sagrera

 

Font del torrent de les Ànimes: A la confluència del torrent de Vallparadís  amb el de les Ànimes, sota La Muntanyeta, trobem la font del torrent de les Ànimes. S'hi accedia per un petit camí que sortia del carrer Mare de Déu del Pilar.

Font del Ticó: Situada al costat esquerre del llit del torrent de Vallparadís. Per arribar-hi calia baixar molt dretament per un corriol entremig d’hortes. Als anys 60-70 del segle XX se la coneixia també amb el sobrenom de la Font del Pilar, perquè un dels accessos estava en  aquest carrer del barri del Cementiri Vell.

Aquesta font ha desaparegut amb motiu de la transformació de tot aquest sector i reconversió en el Parc de Vallparadís. L’aigua ha estat canalitzada i alimenta la bassa dels peixos. La font portava el nom del propietari de bona part dels horts que l’envoltaven –Escolastico-.  Es veu que aquest era un personatge molt peculiar de la zona.

Font de l’Arrupit: Sota la carretera de Montcada, davant les populars cases del Gall, i darrere l’actual llac de Vallparadís hi havia la font de l’Arrupit, ara desapareguda. La seva aigua, però,  alimenta els serveis  del llac.

Aquesta font ha desaparegut amb motiu de la transformació de tot aquest sector en el Parc de Vallparadís.
Font d’en Serracanta: Aquesta font, potser la més espectacular del parc, està situada al vessant esquerre del Parc del Torrent d’en Sagrera, a la vertical del carrer d’Albinyana. Font situada dins d'una espaiosa gruta amb un sostre amb volta de totxo, s’alimenta de la mina de Serracanta situada dins la cavitat. És una construcció excepcional i de gran bellesa, de planta quadrada – d’uns vuit metres, amb una volta esfèrica, amb una mena de saleta i lleixes, amb parets que havien estat decorades. La gruta on  hi ha  la font va ser utilitzada com a refugi durant la Guerra Civil.

La font i la mina es van veure afectades pels aiguats del 25 de setembre del 1962, que van provocar la seva pèrdua en l’oblit del veïnat.

Les obres d’urbanització del tram sud del Vallparadís van permetre la seva redescoberta .

Aprofitant la transformació del torrent en parc es va adequar la font perquè formés part com a element singular de la zona. La font s’ha convertit en un nou atractiu arquitectònic i natural del parc. El dia 29 d’abril del 2007 és va inaugurar la urbanització d’aquesta part del parc i la restauració de la font.

Font situada dins d'una espaiosa gruta amb un sostre amb volta de totxo. La font s’alimenta de la mina de Serracanta situada dins la cavitat. És una construcció excepcional i de gran bellesa, de planta quadrada – d’uns vuit metres, amb una volta esfèrica, amb una mena de saleta i lleixes, amb parets que havien estat decorades.
La font d'en Serracanta / Joaquim Verdaguer
Font del Verdós: Font desapareguda. Se sap que aquesta font estava sota el col·legi President Salvans.

Font d’en Sagrera: Estava situada un pèl enlairada del llit del torrent, aproximadament, uns 400 metres més avall de la Font del Verdós. Un corriolet les unia.   Formada per una petita font i una bassa, molt popular, on es banyava la canalla. Davant mateix passat el torrent, hi havia  el desaparegut camp de futbol del “Monu”, anomenat així perquè hi jugava  l’equip del Monumental.  Aquest camp de futbol estava situat molt a prop d’on avui hi ha els pisos de la Carretera de Rubí, i el viaducte de la variant de la N-150.

Probablement la desaparició de la font també va ser resultat dels aiguats del 25 de setembre de 1962.



Fonts Consultades:

Conversa oral amb Josep Riera Riera, veï de la zona del carrer de la Torre.

OLLER, Joan Manuel. SUAREZ, Francesc. VERDAGUER, Joaquim. Serveis d’Aigua a Terrassa. Fundació Mina d’Aigues de Terrassa. 2007

BOIX. Las fuentes de Vallparadís. Tarrasa Información, 5 oct. 1968, p. 9

SANTIAGO. Les fonts de Vallparadís. Programa de la Festa Major de l’Antic poble de Sant Pere 1984.

dissabte, 17 de novembre del 2018

La carretera de Rellinars


La carretera de Rellinars enllaça Terrassa amb el poble de Rellinars. Durant el segle XX s’ha conegut com la carretera de Gràcia a Manresa i també com la B-122. Popularment l’anomenaven “la carretera del Lago”.
Actualment, la carretera té el seu quilòmetre O al passeig Vint-i-dos de juliol, però abans de construir-se tot eren camins dificultosos per anar a la muntanya. Un que començava a la riera del Palau al dret de Can Colomer i va ser el primer camí que es va adequar pels carros, necessaris per la construcció del Pantà de la Xoriguera, l’any 1898. Les obres de construcció d’una carretera es van acabar el 1901 al tram de Terrassa a L’Obac. Després, el segon tram fins a Rellinars el 1903, i, el tercer fins a Castellvell i el Vilar el 1906.
L’any 1924, només estava ben adequat fins a Ca n’Amat de la Muntanya, una de les residències d’Alfons Sala. Aquell any, arran de la visita del rei Alfons XIII a Terrassa, en un temps record es va arranjar fins el llac gran, per si la família real volia apropar-se al Pantà. Va ser necessari mobilitzar tots el funcionaris de l’Ajuntament, que, a pic i pala portaren a terme l’obra.
La carretera de Rellinars abans de la Guerra / AMAT

La carretera era molt concorreguda i popular principalment els diumenges doncs el Pantà era un lloc d’esbarjo, on la pesca i l’esplai que oferia el passeig en petites barques feien les delícies de molts terrassencs.
Can Minguet / AMAT
A poc metres del Km. O, a la dreta, trobem la masia coneguda com Can Minguet situada al peu del Pla de l’Ametllera. Antigament, l’era de la masia havia ocupat un bon espai, terreny que va ser absorbit pel pas del ferrocarril. Actualment encara conserva un rellotge de sol bastit l’any 1888 i restaurat el 1998. Al costat del rellotge de sol hi ha la inscripció “Bon Dia”.
Les dues primeres cases a la dreta de la carretera, al número 10, trobem dues façanes modernistes de Lluís Muncunill.
Modernisme de Lluís Muncunill / Rafael Aróztegui
Tot caminant per la mateixa vorera trobem l’església de Santa Creu consagrada el 1960. L’església de línies modernes va ser projectada per l’arquitecte Frederic Vinyals. Té una profunditat de 35 m. i una amplada de 17 m. Destaquen les grans vidrieres que donen una acolorida il·luminació. El temple està sota l’advocació de Santa Elena.
L'església de la Santa Creu /Joaquim Veraguer
Al final d’aquest primer tram de la carretera, a tocar la avinguda de l’Abat Marcet, hi havia el bar conegut com “el Gato Negro”. Devia aquest nom al bar que hi havia a l’extrem esquerre. Més endavant amb el mateix nom, el bar passaria a la dreta de la carretera, per tornar altre cop cap a l’esquerra.
La carretera de Rellinars en l'actualitat / Joaquim Verdaguer
Després de passar per sobre del torrent d’en Pere Parres, uns 500 metres més amunt a la dreta, hi havia la “Central Elèctrica”. Amb el seu enderroc es va urbanitzar la zona com a plaça de la Cultura i la construcció del Centre Cívic Alcalde Morera. Aquest centre es va inaugurar el 22 de desembre 1998
El cine Iris era molt petit i com hi anava molta gent obrien la porta gran i posaben cadires al carrer que practicament era la carretera de rellinars (la vorera). També es pagaba entrada.
Antic pont volat al final de la Guerra Civil / Fons Baltasar Ragon-AMAT
Al pont en l'actualitat / Joaquim Verdaguer

Més amunt per salvar la riera del Palau es va construir un pont de pedra que al final
de la Guerra Civil va ser volat per tal de dificultar el pas de les tropes franquistes.
Continuant amunt a la esquerra hi havia el Cinema Iris. Tota aquesta zona actualment és el barri del Poble Nou.

Més informació:
LA CARRETERA DE RELLINARS.
   R. El Dia, 3 juny 1930, p. 1
POR LA ANTIGUA «CARRETERA DEL LAGO»


LA CARRETERA DE RELLINARS.
   R. El Dia, 3 juny 1930, p. 1