Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dijous, 31 de maig de 2012

Paraules genuïnament terrassenques.*

 
Hem volgut fer un petit experiment. Hem parlat de llocs i de persones, però ens volíem apropar al parlar de la gent i destriar aquelles paraules que fossin d’ús comú només a Terrassa. D’una banda buscàvem paraules que només es diguessin a Terrassa, i de l’altra paraules que tinguessin un significat particular o peculiar dites a la nostra ciutat. La cerca, que està a les beceroles, obre una nova via d’investigació i de recerca del fet diferencial terrassenc.

La recerca, feta amb la inestimable col·laboració del Centre de Normalització Lingüística de Terrassa, ha donat els següents resultats:

La paparola o rosella

Paparola o Paparota: (del llatí, papaver rhoeas) són els noms usats a Terrassa per referir-se a la rosella, paraula comunament utilitzada a la resta de Catalunya per designar la planta de flors vermelles habitual en els camps de cultiu a la primavera. És també curiós observar l’extraordinària diversitat de variants que en molts idiomes hispans hi ha d’aquesta flor, començant pel pipiripip del pla del Bages, i seguint per l’amapola castellana, l’ababol aragonès, la papuela asturiana, la papoula gallega o la mitxoleta vasca. Sigui com sigui, ningú més a part dels terrassencs parla de paparoles o paparotes. Ara que ja ho sabem, també hem de dir que el que costa és trobar-les a Terrassa, després de la voràgine constructiva dels darrers anys.

La taifa o carmanyola
 
Taifa: a la indústria terrassenca, principalment la tèxtil, els obrers anomenaven taifa a les carmanyoles, és a dir, aquelles capses de llauna o alumini per portar-hi la vianda per als àpats fets fora de casa. El que sorprèn és perquè aquesta paraula, derivada aparentment de la ţāifa àrab, ha passat a designar la fiambrera d’un plat. En àrab la paraula designa des d’una congregació de persones a una secta, fins i tot una tipologia de regnes independents del califat a l’edat mitjana hispànica. Potser cal anar a buscar l’origen en una analogia amb aquella mena d’olla plana que va descriure el filòleg català Pere Labèrnia Esteller al seu diccionari de 1839.

Xena: paraula que es fa servir a la comarca de Terrassa, al Vallès Central, per definir “allò que es treu dels pous morts que hi havia sota les comunes de les cases”. També es pot dir que “per les clavagueres baixa xena” o que “el riu és brut: hi ha xena”. L’extracció d’aquest producte es feia servir per abonar els horts i camps de cultiu. Malgrat semblar plenament terrassenc, a Girona encara perviu l’expressió “fer xena”, amb el significat de “fer merder”. La paraula sembla un galicisme, pres del mot gêne que vol dir molèstia, estorb. De manera que més que un sinònim de brutícia o sutzura, la xena és una sinònim de nosa, d’allò sobrer.

Quarto de Reixa: semblava expressió terrassenca, però s’ha detectat també a la comarca del Garraf, tant a Sitges com a Vilanova i la Geltrú. El que sembla clar és que al Vallès tant sols s’utilitza a Terrassa, i d’aquella manera, perquè en realitat cada vegada en queden menys d’aquelles habitacions que donaven al carrer i que es protegien d’una reixa metàl·lica exterior.

Llòfia: una de les sorpreses de la recerca ha estat aquesta paraula. No apareix a cap diccionari o vocabulari consultat, i el treball de camp realitzat no ha donat cap fruit. O sí, perquè enlloc s’ha sabut que era una llòfia. A Terrassa s’utilitza per a denominar una taca a la roba, aquelles que hom es fa quan menja de forma involuntària. La marca que en queda pren el nom de llòfia. Es fa difícil saber-ne l’origen, però per exemple a Llofriu d’aquestes taques en diuen llufes, i a Itàlia existeix la expressió “fare llofia”, semblant a la nostra “fer llufa” quan alguna cosa en comptes de funcionar, s’espatlla de forma estrepitosa.

El mery o fregona

Mery: arreu de Catalunya per definir el pal amb una baieta a la seva part inferior per a netejar el terra sovint es fan servir els castellanismes fregona o mocho ; en català existeixen els mots fregadora o escuradora, paraules però poc usades. A Terrassa, en canvi, acostumem a mencionar la Mery per referir aquesta eina domèstica. El motiu és que l’invent fou creat per una indústria terrassenca que portava aquest nom, i entre els terrassencs, el nom de l’empresa, va fer especial fortuna per a designar l’estri. Tot i que està demostrat que la paraula s’utilitza a forces localitats catalanes, és evident que la paraula va ser inventada a Terrassa.

El Dàcar o sara de xocolata


Dàcar: es tracta d’un pastisset de forma arrodonida fet essencialment de pa de pessic, omplert de trufa, cobert amb llimadures de xocolata, i coronat per la corresponent cirereta vermella. Aquest pastís pren el nom de la capital del Senegal, Dakar, i tant sols es coneix a la nostra ciutat. El no terrassenc sol fer una mena de perífrasi verbal per a definir-lo, descrivint-lo com “una mena de sara”.

Palaudina: un novell símbol representatiu de la ciutat és aquest altre pastís, el qual va resultar guanyador d’un concurs convocat pel Gremi de Pastissers de Terrassa i Comarca el mes d’octubre de 1996. Salvador Jurado va guanyar el concurs davant de 21 propostes més. El nom i la seva presentació fan referència a la torre del Palau. Es tracta d’un pastisset de forma cilíndrica amb gust d’ametlles, avellanes, ous, sucre, xocolata i aromes de ratafia, tot ell dins una capseta de cartolina amb un dibuix que reprodueix una Torre, òbviament, del Palau.

* Del llibre Els noms de Terrassa. editat per l'Ajuntament de Terrassa 2007, del qual sóc coautor juntament amb Teresa cardellach i Joan Soler

1 comentari:

  1. La taifa era una carmanyola plena de menjar. Buida no se'n deia taifa.

    ResponElimina