El castell de Vallparadís és una fortificació emplaçada al marge
esquerra del torrent de Vallparadís. Berenguer Sanlà cap a l’any 1110, en
terres cedides pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III, edificà la fortalesa
probablement on ja havia existit una altra fortificació. Les ultimes
excavacions arqueològiques indiquen la presència d’una possible edificació sota
la façana oest del castell.
La construcció que dugué a terme Berenguer Sanlà era un recinte murallat
amb torres a les cantonades de planta quadrada. A la seva part central, prop
del mur de llevant, s’aixecava la torre central de planta quadrada, de 5 per 4 metres.
 |
| El castell de Vallpardís / dibuix Jordi Bigordà /Museu de Terrassa |
En el castell hi vivia el llinatge dels Terrassa. Berenguer Sanlà sembla ser que era descendent d'una família
propietària d'alous de terra dins el terme del castell de Terrassa. L'ascensió
social i política i econòmica d'aquesta família va fer que els fills de
Berenguer Sanlà adoptessin el nom de Terrassa
com a cognom, i així foren reconeguts quan donaren ajut a comtes i reis en les
seves conquestes en terres sarraïnes. Durant dos segles el Terrassa s’emparentaren amb altres nobles nissagues que afavoriren
el feu de noves possessions i la acumulació de fortuna i, fins i tot, la seva
intervenció en assumptes de la
Cort del rei.
Jaume de Terrassa morí sense
descendència masculina. Amb la seva única filla Saurina desapareix el cognom Terrassa. Blanca de Centelles, darrera
hereva d'aquest llinatge, ja no portà aquest cognom que, malgrat desaparèixer
de les nostres contrades, encara es pot trobar actualment a l'illa de Mallorca,
on va perdurar després que un Terrassa s'hi
establí, en el segle XIII després de la conquesta de la illa per Jaume I.
El desenvolupament del que podia ser la vida en el castell és la que
descriuen els autors del quadern sobre el castell de Vallparadís editat pel
Museu de Terrassa; «Al castell hi viuen permanentment el senyor i la seva
família, i un grup de servent que, fonamentalment, tenen cura de les tasques
dels serveis, però sobre tot de les agrícoles. La vida familiar es concentra a
l’interior de la torre, que podia dividir-se en quatre plantes: el celler a la
planta baixa, el foc i el menjador al primer pis, el dormitori al segon i el
graner al pis superior. És possible també hi hagués algun habitacle independent
a la torre, a l’interor de la fortalesa, com també l’estable per als animals i
altres dependències d’us agrícola»
 |
| El castell i l'ermita a finals dels segle XIX / Arxiu Tobella |
L’ultima castlana del castell Blanca de Centelles, sense descendència,
va decidir-se a emprar la seva gran
fortuna destinant-la a una ordre religiosa per la fundació d’un convent o
monestir. El 6 d’octubre de l’any 1344 es fundava la cartoixa de Sant Jaume de
Vallparadís. El primer prior de la nova comunitat fou Berenguer de Plana.
El castell no oferia cap possibilitat d’ésser habilitat per la vida monàstica
i, per tant, es procedí a la seva total reconstrucció.
S’aprofità part de l’obre antiga com l’enmurallat. La torre central fou encapsada
i es deixà només la seva part nord com a contrafort de la sala principal que es
convertí en església. Es construïren també altres dependències per una casa
d’oració i pau, com la sala capitular i les cel·les d’allotjament per als
monjos. Es dreçà un claustre amb sis arcs apuntat i una galeria superior amb
els arcs i capitells d’estil gòtic. El desenvolupament de la cartoixa i el seu
anhel de solitud com a casa de pau i
oració van fer recapacità a la comunitat, sobre la necessitat de buscar una
nova ubicació per un nou convent.
Finalment l’any 1425 abandonaven el castells per instal·lant-se en la nova
cartoixa de Santa Maria de Montalegre, prop de Tiana.
En el castell s’hi establir la comunitat de l’ordre del Carme. Més endavant l’edifici fou adquirit per senyor de
Sentmenat, fins que l’any 1852 que el vengué a la família Maurí de Terrassa.
La decadència de l’edifici al llarg dels any l’havia portat a un estat
deplorable per la seva degradació, amb una part ensorrada. Durant la primera
meitat del segle XX i vivia una família de masovers i el indret era conegut com
el Mas del Castell.
 |
| El castell 1935 / Fons Ragon-AMAT |
L’any 1947 la família Maurí el cedí l’Ajuntament de Terrassa el qual va
portar a terme la seva reconstrucció per transformar-lo primer, en el Museu
Municipal d’Art i actualment amb la seu principal del Museu de Terrassa.
 |
| El castell de Vallparadís / foto Joaquim Verdaguer |
Fonts consultades:
AA.DD. El castell
Cartoixa de Vallparadís. Quaderns del Museu de Terrassa. 1995
BURON, Vicenç. Castells
Romànics de Catalunya. Guia. Edicions Mancus. Barcelona 1969
CARDÚS, Salvador. La Quadra de Vallparadís. Butlletí del Club Pirenec
de Terrassa. Juliol-Agost 1926, núm. 17.
CARDÚS, Salvador. El
Castillo Cartuja de Vallparadís. Junta Municipal de Museus. Terrassa 1969.
CARDÚS, Salvador. Terrassa
Medieval. Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa 1984
FERRAN, Domènec. Ceràmica
de la baixa edat mitjana del Castell-Cartoixa de Vallparadís. TERME, nov.
1987, núm. 2. Terrassa 1987
SOLER i PALET. Josep. La cartoixa de Vallparadís. Butlletí Club Pirenec de Terrassa,
març-abril 1925, p. 133
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada