Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dijous, 19 de juliol de 2012

El Castell de Vallparadís


El castell de Vallparadís és una fortificació emplaçada al marge esquerra del torrent de Vallparadís. Berenguer Sanlà cap a l’any 1110, en terres cedides pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III, edificà la fortalesa probablement on ja havia existit una altra fortificació. Les ultimes excavacions arqueològiques indiquen la presència d’una possible edificació sota la façana oest del castell.
La construcció que dugué a terme Berenguer Sanlà era un recinte murallat amb torres a les cantonades de planta quadrada. A la seva part central, prop del mur de llevant, s’aixecava la torre central de planta quadrada, de 5 per 4 metres.
El castell de Vallpardís / dibuix Jordi Bigordà /Museu de Terrassa

En el castell hi vivia el llinatge dels Terrassa. Berenguer Sanlà sembla ser que era descendent d'una família propietària d'alous de terra dins el terme del castell de Terrassa. L'ascensió social i política i econòmica d'aquesta família va fer que els fills de Berenguer Sanlà adoptessin el nom de Terrassa com a cognom, i així foren reconeguts quan donaren ajut a comtes i reis en les seves conquestes en terres sarraïnes. Durant dos segles el Terrassa s’emparentaren amb altres nobles nissagues que afavoriren el feu de noves possessions i la acumulació de fortuna i, fins i tot, la seva intervenció en assumptes de la Cort del rei.
Jaume de Terrassa morí sense descendència masculina. Amb la seva única filla Saurina desapareix el cognom Terrassa. Blanca de Centelles, darrera hereva d'aquest llinatge, ja no portà aquest cognom que, malgrat desaparèixer de les nostres contrades, encara es pot trobar actualment a l'illa de Mallorca, on va perdurar després que un Terrassa s'hi establí, en el segle XIII després de la conquesta de la illa per Jaume I.

El desenvolupament del que podia ser la vida en el castell és la que descriuen els autors del quadern sobre el castell de Vallparadís editat pel Museu de Terrassa; «Al castell hi viuen permanentment el senyor i la seva família, i un grup de servent que, fonamentalment, tenen cura de les tasques dels serveis, però sobre tot de les agrícoles. La vida familiar es concentra a l’interior de la torre, que podia dividir-se en quatre plantes: el celler a la planta baixa, el foc i el menjador al primer pis, el dormitori al segon i el graner al pis superior. És possible també hi hagués algun habitacle independent a la torre, a l’interor de la fortalesa, com també l’estable per als animals i altres dependències d’us agrícola»
El castell i l'ermita a finals dels segle XIX / Arxiu Tobella
L’ultima castlana del castell Blanca de Centelles, sense descendència, va decidir-se  a emprar la seva gran fortuna destinant-la a una ordre religiosa per la fundació d’un convent o monestir. El 6 d’octubre de l’any 1344 es fundava la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís. El primer prior de la nova comunitat fou Berenguer de Plana.
El castell no oferia cap possibilitat d’ésser habilitat per la vida monàstica i, per tant, es procedí  a la seva total reconstrucció. S’aprofità part de l’obre antiga com l’enmurallat. La torre central fou encapsada i es deixà només la seva part nord com a contrafort de la sala principal que es convertí en església. Es construïren també altres dependències per una casa d’oració i pau, com la sala capitular i les cel·les d’allotjament per als monjos. Es dreçà un claustre amb sis arcs apuntat i una galeria superior amb els arcs i capitells d’estil gòtic. El desenvolupament de la cartoixa i el seu anhel de solitud  com a casa de pau i oració van fer recapacità a la comunitat, sobre la necessitat de buscar una nova ubicació per un nou convent.
Finalment l’any 1425 abandonaven el castells per instal·lant-se en la nova cartoixa de Santa Maria de Montalegre, prop de Tiana.
En el castell s’hi establir la comunitat de l’ordre del Carme. Més endavant  l’edifici fou adquirit per senyor de Sentmenat, fins que l’any 1852 que el vengué a la família Maurí de Terrassa.
La decadència de l’edifici al llarg dels any l’havia portat a un estat deplorable per la seva degradació, amb una part ensorrada. Durant la primera meitat del segle XX i vivia una família de masovers i el indret era conegut com el Mas del Castell.
El castell 1935 / Fons Ragon-AMAT
L’any 1947 la família Maurí el cedí l’Ajuntament de Terrassa el qual va portar a terme la seva reconstrucció per transformar-lo primer, en el Museu Municipal d’Art i actualment amb la seu principal del Museu de Terrassa.
El castell de Vallparadís / foto Joaquim Verdaguer

Fonts consultades:
AA.DD. El castell Cartoixa de Vallparadís. Quaderns del Museu de Terrassa. 1995
BURON, Vicenç. Castells Romànics de Catalunya. Guia. Edicions Mancus. Barcelona 1969
CARDÚS, Salvador. La Quadra de Vallparadís. Butlletí del Club Pirenec de Terrassa. Juliol-Agost 1926, núm. 17.
CARDÚS, Salvador. El Castillo Cartuja de Vallparadís. Junta Municipal de Museus. Terrassa 1969.
CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa 1984
FERRAN, Domènec. Ceràmica de la baixa edat mitjana del Castell-Cartoixa de Vallparadís. TERME, nov. 1987, núm. 2. Terrassa 1987
SOLER i PALET. Josep. La cartoixa de Vallparadís. Butlletí Club Pirenec de Terrassa, març-abril 1925, p. 133


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada