Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dimecres, 11 de juliol de 2012

Els cavallers d’Ègara: la llegenda



Terrassa no és gaire generosa en el desenvolupament de llegendes. De les poques que tenim la més popular és la del Drac de Sant Llorenç, tot i que no ens pertany als terrassencs ja que es desenvolupa a la muntanya de Sant Llorenç. Si més no, el Drac de Terrassa se l’ha fet seva.

Una de les llegendes genuïnament terrassenca és la dels "Cavallers d’Egara". 

Està documentat històricament que la primera vegada que es fa menció el nom de Terrassa és en un document de l’any 801 en el que l’emperador Carlemany fa esment als cavallers del Terracium Castellum, agraïnt el seu ajut en la conquesta de Barcelona

D’aquests cavallers d’Ègara o del castell de Terrassa neix la llegenda descrita per Víctor Balaguer:

«Fa molts anys, en un castell de prop de Terrassa hi feien estada uns cavallers cristians que lluitaven contra els sarraïns. Aquests últims no havien pogut reduir-los mai, de tan braus i coratjosos com eren en la defensa del castell i intrèpids en les seves falconades contra els infidels. Quan l’enemic assetjava el castell els cavallers en sortien per una galeria subterrània que portava més enllà de la vall de Paradís, i tot seguit atacaven l’enemic per la rereguarda.
 A la capella del castell hi tenien una imatge de la Mare de Déu que havien salvat del pillatge dels alarbs. Quan els guerrers sortien a combatre, la imatge cobrava vida: baixava de l’altar per fer les tasques de neteja del castell i cuinava el menjar que els cavallers trobarien després a taula, els quals, meravellats, deien que era un miracle. A la nit la Mare de Déu guardava i protegia el castell, vetllava pel descans dels soldats i els besava les ferides, que es guarien miraculosament.
Un dia el cap dels sarraïns creient que els assetjats estarien defallits per la fam, envià un emissari per oferir honroses condicions de capitulació. Les clàusules  de rendició foren rebutjades i l’ambaixador sarraí va poder veure amb els seus propis ulls els magatzems plens de queviures i els estables amb bestiar de tota mena. Davant l’astorament de l’emissari, el portaren a la capella del castell on hi havia la imatge de la Mare de Déu esplèndidament il·luminada, li van dir: “No us admireu si després de tants mesos el castell es troba ben aprovisionat. Tot es deu a la Reina dels Cels que està obrant per nosaltres aquest miracle»
«I així fou com els cavallers van aguantar anys i anys fins que baixaren els cristians del nord i alliberaren aquestes terres.»

Ruïnes del castell de Vallaparadis / Miquel Astals-del llibre de Josep Ventalló
Tant per la documentació històrica com per la llegenda, els historiadors i els rondallaires no s’han posat d’acord si la referència al castell de Terrassa fa esment a la Torre del Palau o un castell precedent de l’actual de Vallparadís

Fonts Consultades:
CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa1960
SOLER i PALET, Josep. Egara – Terrassa. Centre Excursionita i Club Pirenec de Terrassa. 1928
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879
VERDAGUER, Joaquim. Via fora. Edició privada. Terrassa 2007

1 comentari: