La irrupció de l’aviació en les guerres i la innovació del
bombardeig des d’ells, va provocar que, encetada la guerra civil espanyola, la Junta de Defensa Passiva de
Catalunya dictés normes sobre l’afer i en el seu cas, la de la construcció de
refugis antiaeris. Terrassa era una ciutat industrial amb fàbriques reconvertides
en l’elaboració de material bèl·lic, tot i què finalment no va ser no va ser un
objectiu estratègic per els franquistes.
 |
| Plano de la distribució dels refugis. 1937 / AHT |
Com a previsió a Terrassa es va crear un projecte per la
construcció refugis distribuïts arreu de la ciutat per donar aixopluc a la seva
població. El total a construir era de 7 resguards concebuts i distribuït de la
següent manera:
Refugi núm. 1: Al raval de Fermí Galàn (raval de Montserrat) es construiria
un túnel de 10 metres
d’amplada que aniria des del carrer Cremat al Mercat de la Independència. Les
entrades estarien situades, una dins del mercat i l’altre al pati de
l’Ajuntament. La cabuda seria per 3.440 persones, dues per m2. En un
informe sobre censos de refugis habilitats demanat per la Junta de Defensa Passiva de
Catalunya, l’arquitecte dona compte de l’estat dels mateixos a Terrassa a 18 de
juliol de 1938. El del Raval s’havia començat a construir amb 25 metres de galeria
d’entrada per la part del Mercat. Actualment encara queda part d’aquesta
entrada
 |
| Projecte del refugi del Passeig / AHT |
Refugi núm. 2: de 325
m2 i cabuda de 3.900 persones, estaria ubicat
al Passeig sota la part central, donant-hi una volta amb zic-zac, al mig, a
l’objecte, donada la seva llargada, de que presenti menys perill en un
bombardeig. Les rampes estarien, una davant del carrer de García Humet, la
segona a la part baixa del passeig i una tercera a la plaça del Dr. Robert,
donant sortida cap el torrent de Vallparadís.
El refugi núm. 3 era format per un llarg túnel de 80 metres que aniria del
carrer de l’Era al de Vallhonrat, partit per la meitat i en diagonal als patis
jardins de l’Escola Pia i per sota del turó de l’Argila. Tindria una capacitat
per a 1.300 persones.
 |
| Projecte del refugi de la Escola Pia / AHT |
El refugi núm. 4 ocuparia tot el central de la plaça del Progrés.
Es projectaven 8 galeries amb dues entrades a llevant i a ponent. Tindria un
total de 2.116 m2
i una capacitat per a 4.500 persones.
 |
| Refugi de l'Escola Pia / Rafael Aróztegui |
El refugi núm. 5 estaria emplaçat a l’antic poble de Sant Pere, al
llarg del carrer Alcalde Parellada i la seva prolongació vers a ponent de
manera que enllaçaria els dos torrents, amb un total de 1.720 m2 i
donaria cabuda a 3.440 persones.
El refugi núm. 6: s’ubicaria sota el Mercat de Sant Pere, amb un
total de 392 m2
i amb capacitat per 784 persones
 |
| Refugi de les Josefines / Rafael Aróztegui |
El refugi núm. 7: al patis de Cal Niquet davant per davant del
convent de les Josefines i tindria una cabuda de 120 persones.
 |
| Refugi de les Josefines / R. Aróztegui |
Només tres d’aquest projectes es va portar a terme
parcialment. En l’actualitat en queden restes dels mateixos com a testimoni.
D’aquestes actuacions cal destacar el del convent de les
Josefines que és el que està en perfecta estat de conservació. Durant la guerra
l’església va ser convertida en menjador infantil i el primer pis de l’edifici,
en asil de avis. Con refugi no va fer falta. Després de la guerra les monges
l’utilitzaven com a fresquera.
Quan va esclatar la guerra l’Escola Pia va ser incautada i,
en un principi, es volia que continues amb l’activitat docent. Finalment va
acabar com a caserna militar. Això va empenya a portar a terme el projecte núm.
3 dels refugis antiaeris. Es va començar a excavar sota el Turó de l’Argila
situat en el pati de l’escola, però es van abandonar pel seu elevat cost.
Actualment es pot visitar el tram de refugi que es va construir.
També es va començar la construcció del refugi núm. 1, el
del raval de Montserrat, des de els subterranis del Mercat de la Independència. Part
del túnel d’uns 20 m.
es va destruir arran les obres del pàrquing del raval. Dins el mercat en queda
una cavitat que es el que queda de
mostra del projectat refugi.
Altres llocs de la ciutat és van improvisar modestos refugis
com per exemple els subterranis de l’atri de l’església del Sant Esperit,
aleshores convertida en garatge. També en algunes cases benestant com la
senyorial Casa Vinyals del carrer Major.
El més complert i que encara es conserva era el de la Torre Salvans, prop de la Barata, on es va instal·lar
el president de la República
Manuel Azaña.
Acabada la guerra l’administració franquista es va fer seus
tots aquest projectes, només canviaren, en els planos, la toponímia catalana
per la castellana. També n’afegiren de nous: el núm. 8; situat a la Clínica del Remei i el
núm. 9 davant de l’Hospital de Sant Llàtzer a la plaça Dr. Robert.
L’any 1943 la
Jefatura Nacional de Defensa Pasiva derogava els decrets
anterior sobre aquesta matèria i marcava unes pautes a seguir per provocar
entrebancs a les construccions subterrànies, estratègia per afeblir la
protecció a Catalunya, en cas d’una altre conflicte bèl·lic.
Font consultada
Arxiu Històric
Comarcal. Obres Públiques. Obres no realitzades. exp.2/1937
OLIVA, Jordi.
FLORENSA, Joan. VIGUES, Mariona. Una
escola implicada amb la ciutat. Escola Pia de Terrassa 1864-2002. Escola
Pia de Terrassa. 2002
MORENO, Mar. Los últimos refugios antiaéreos. Diari
de Terrassa. 31 desembre 2003. p.10
BOIX, Josep. Los refugios antiaéreos locales. Diari
de Terrassa. 23 maig 2003. p. 15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada