Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 1 de juliol de 2012

La portada d’aigües del Llobregat


És una incongruència que un terme com el de Terrassa, amb prop de dues-centes rieres i torrents, sigui una zona amb insuficiència d’aigua per abastir la ciutat.

Així és, i es fa palès que des de l’època medieval els vilatans procuraren resoldre aquest problema. Al segle XV va tenir lloc el primer proveïment d’aigua a la vila, amb el bastiment d’una font de tres brocs i un abeurador a la plaça Major. El creixement de la vila fora de les muralles, als segles XVI i XVII, va fer necessari el proveïment a base de mines: la de la vila, prop del carrer de Baix; una altra al carrer de la Palla i, als afores, la mina del Puig Novell. L’any 1700 es construïa la font trobada del carrer de la Palla, que, juntament amb la de la plaça Major i l’antiga font Vella, solucionaven el problema domèstic, mentre que l’industrial es va veure afectat, al principi del segle XIX, per la renovació tecnològica, amb la mecanització de la indústria i, més tard, amb la introducció del vapor, que topà amb la manca de recursos hidràulics. És per això que els industrials terrassenc buscaren la solució amb la construcció de mines que recollissin les aigües subterrànies de les rieres i torrents, per tal de proveir les seves indústries. Les principals mines eren la Busquets, la Galí, la Maurí-Porcià, la Santllehí i la Pous.

L’any 1842 es creava la Mina Pública d’Aigües de Terrassa, per concertar tot aquest esforç i regular l’abastament.

Però, tot i això, l’increment de la indústria va fer necessària la construcció de l’embassament de la Xoriguera.

Però la insuficiència es va tornar a agreujar. Tot just estrenada la República, l’Administració local va encarregar a una comissió l’elaboració d’un estudi destinat a corregir la deficiència en la dotació d’aigua. Davant el fracàs de trobar la solució en la recerca de corrents subterranis, el projecte definitiu (faraònic, per als més escèptics), s’encaminà a portar l’aigua des del Llobregat. L’any 1934 el Ministeri d’Obres Públiques concedia a l’Ajuntament de Terrassa el permís per captar 4.000 metres cúbics diaris d’aigua subàlvia de la riera de Magarola, a la conca del Llobregat. El projecte constava d’una canalització de 12,5 quilòmetres de longitud, amb pous i una estació elevadora a Abrera, una columna reguladora a Ullastrell i uns dipòsits receptors a Can Poal i a Can Boada del Pi. L’enginyer Josep Gibert i Escudé, al qual se li va encarregar l’obra, va modificar el projecte en el sentit de fer-lo més simple i àgil, captant les aigües directament del subsòl del riu Llobregat i elevant el fluid directament d’una sola impulsió fins a Ullastrell, de manera que s’eliminava l’estació de bombeig d’Abrera.

Les obres començaren tot seguit, però la lentitud a avançar, a causa dels mitjans tècnics de l’època, la topografia i, principalment, la Guerra Civil espanyola, va retardar el projecte.

Després de la Guerra es reiniciaren les obres, que, amb la precarietat del moment i la falta de materials, s’acabaren a corre-cuita a les vigílies de la Festa Major del 1943. Per aquesta festa s’anuncià com a acte principal l’arribada de les aigües a Terrassa. El dia 3 de juliol de 1943, a Can Boada hi havia un nombrós públic, tot i que el temps no acompanyés, amb un dia plujós. En un entarimat se situaren les autoritats; el ministre d’Obres Públiques, Alfonso Peña; el capità general de la quarta regió militar, el tinent general José Moscardó; el governador civil, Antonio Correa; l’alcalde, Joaquim Amat; el comte d’Ègara, Alfons Sala, i els presidents de les entitats promotores del projecte: la Mina Pública d’Aigües i l’Institut Industrial.

Les autoritats que presidien l'acte / Fons Ragon-AMAT
El bisbe Gregorio Modrego procedí a la benedicció de les instal·lacions i van tancar l’acte, amb els seus parlaments, l’alcalde i el ministre. Tothom es traslladà, seguidament, a l’església del Sant Esperit, on es va oficiar un tedèum d’agraïment. La jornada es va tancar amb un sopar en honor de les autoritats presents.

Al programa de la Festa Major s’anunciava que, després de l’obertura de les vàlvules, aquestes es mantindrien obertes els dies 4, 5 i 6, de les 10 del matí a les 9 del vespre.

Arribada de les aigües del Llobregat / Fons Ragon-AMAT
Després de la primera quantitat autoritzada en un principi, de 4.000 metres cúbics (que era encara insuficient), l’any 1948 es va aconseguir l’autorització per a 8.000 metres cúbics de captació.

Fonts consultades:
BERGA, L.; DOLZ, J. Estudio de la ruptura de la presa de la Xuriguera, ocurrida durante la noche del dia 24 de febrero de 1944. Barcelona, 1985.
FAURA, M.; VIÑALS, Melcior; PALET I BARBA, Domènec. Dictamen sobre el abastecimiento de aguas potables para la ciudad de Tarrasa. Terrassa, 1923.
GALÍ i BARBA, Joan B. Notícies sobre l’abastament d’aigua a Terrassa. Aigües de Terrassa, 1992.
VERDAGUER,Joaquim. Rieres i torrents del terme de Terrassa. Mina Publica d’aigües de Terrassa. 2002

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada