Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


divendres, 6 de juliol de 2012

L’església i el delmari de Sant Fruitós


Durant la formació de la vila de Terrassa a finals del segle XII s’edificà al interior d’aquesta una nova esglesiola sota l’advocació de Sant Fruitós. En aquesta li assignaren un terme jurisdiccional, és a dir, un territori d’on s’extrauria el delme o 10 % que calia pagar a l’església. D’aquesta manera es podria mantenir el culte i el bon estat de l’edificació. La percepció d’aquest delme acabà desapareixent a finals del segle XVI amb la desaparició de la capella de Sant Fruitós, les pedres de la qual es van reaprofità per a construir l’església del Sant Esperit. 

Dibuix de la capella del llibre "Història de Terrassa per nens"

La capella estava situada a llevant de la plaça Major, al costat del portal de la Creu —anomenat també de la Font—, i recolzada a la muralla, on actualment hi ha la cantonada de la plaça Vella amb el carrer de Gavatxons.
Estava dedicada al Sant Fruitós que fou bisbe de Tarragona en el segle III. És un dels màrtirs més antics documentats a la península Ibèrica.
Sembla ser que la capella, en un principi, era de l’època romànica per quan en un document de l’any 1333 s’esmenta ja pel seu estat ruïnós. Tot i què, filant més prim, podria ser preromànica al estar orientada de nord a sud en contraposició a les característiques de posicionament de les esglésies romàniques que tenen l’absis orientat cap a llevant.
Era l’església del castell Palau de Terrassa i feia les funcions de parròquia fins el segle XIII, en què passà a dependre del Priorat agustinià de Santa Maria d’Ègara. 

Dibuix del segle XVI dels castell de Terrassa on es pot veure el doble campanar

De l’esglesiola refeta en el segle XIV en saben poques coses. Per un dibuix trobat casualment en les cobertes d’altre documentació aliena, sembla ser que el campanar seria de cadireta de dos ull semblat al de Sant Quirze de Pedret, En base aquest dibuix i seguint les instruccions del historiador Salvador Cardús, recolzat en cites documentals, el dibuixant Mateu Avellaneda ens deixà els seus dibuixos de com podia ser l’esglesiola. En el seu reduït espai interior, de planta rectangulars, acollia, en el segle XV, fins a quatre altars dedicats a Sant Fruitós, Sant Antoni Abat, Sant Salvador i el més popular el de la verge del Roser. Es per això que també se la coneixia com l’església del Roser.

Detall del campanar d'un dibuix de Mateu Avellaneda
El davant de la capella l’aixoplugava una porxada que era lloc d’aplegament del vilatans. Era l’espai més freqüentat i constituïa un fidel reflex de la vida quotidiana i política de la vila. Allà la feien petar els ancians o les dones amb les seves filoses. També era punt de control en dies de mercat on el mostassà, que era el funcionari municipal que s’encarregava de vigilar el mercat i de vetllar perquè els venedors ajustessin els seus pesos i mesures amb els originals de la Universitat. La porxada que reposava al frontal de l’església i al lateral de la muralla, a l’altre extrem s’aguantava per una columna anomenada “pilar de Sant Fruitós”, que era notòria i freqüentada pel fet que era el lloc on s’afixaven els bans dels afers públic de la vila i de Catalunya. També es feia servir per penjar-hi desafiaments per raons d‘ultratge. A la columna hi havia una argolla on es lligaven els blasfems i lladres per a vergonya i escarni públics.

Il·lustració de Goliand / Museu de Terrassa
El terme de Sant Fruitós des de bon principi va rebre el nom de Delmau o Delmari de Sant Fruitós, era hereu de l’antic terme parroquial. Per ser clars direm que el límit nord coincidia aproximadament amb l’actual carrer Transversal, a l’est amb el Torrent de Vallparadís, al sud amb la confluència entre el Torrent de Vallparadís i la Riera del Palau, (actual barri del Segle XX) i finalment a l’oest amb el torrent del Batlle. Aquest espai serà la base territorial que donarà lloc al terme municipal antic de la vila de Terrassa d’on era originària l’anomenada Universitat de la Vila, o el que és el mateix, els habitants de Terrassa i el seu entorn més immediat.

Fora de la vila les masies del Delmari de Sant Fruitós eren: el mas Oller, a l’actual carrer del Nord; el de la Portella, on ara hi la Nova Jazz Cava; el mas Rossinyol, situat prop d’on ara hi la Biblioteca Central; el de les Terrosses, emplaçat prop el carrer Blasco de Garay; Mas Adey, sobre el carrer de la Creu Gran; Mas Novell o del Puignovell al carrer del mateix nom; Mas del Puig Pascual, on ara hi ha l’Escola Pia: Mas Alcuba, al camí de Rubí (Sant Francesc Pare Font), prop la carretera de Montcada; mas del Pla, on ara hi ha la Masia Freixa, Mas del Palau Jussà, al final del carrer de Roger de Llúria. També els masos Feliu, Canal, Bovet des quals se ignora el seu emplaçament. Tots aquest masos varen ser engolits progressivament degut al creixement urbanístic de la ciutat

Fonts consultades
AA. DD. La Torre del Palau. El Castell i la Vila de Terrassa. Museu de Terrassa 1999
CARDELLACH, Teresa; SOLER, Joan; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 2007
CARDÚS, Salvador. Belleses i records del temple del Sant Esperit de Terrassa. Junta de la Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa 1981
CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa1960
DOMÊNECH, Josep M. Història breu de Terrassa. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1972

2 comentaris:

  1. En el llibre Els noms de Terrassa diu que el Delmari tenia en seu límit oesten la riera del Palau. En aquest article el possa al torrent del Batlle. Estic confús

    ResponElimina
  2. El historiador Salvador Cadús en diu que els massos Terroses i Pla formaven part del Delmari de Sant Fruitós. Pert tant si estaven situats més enllà de la riera del Palau es que la franja entre la riera i el torrent del Batlle era part del Delmari. Hi ho demostra el que en el segle XVI quan es va dividir el terme en dues municipalitats, el limit a ponent el marca el torrent del Batlle, tal com està especificat en el Privilegi signat pellloc tinent general de Catalunya. "a ponent ab dit torrent d'en Balle fins a la Pedra Blanca"

    ResponElimina