El pont de Sant Pere

La construcció del pont de Sant Pere va ser fruit de la rivalitat entre dues comunitats en conflicte: la dels vilatans de Terrassa d’una banda i la pagesia del terme de Terrassa. A més d’arrastrar les espurnes de la Guerra de Remences i de tots els greuges comparatius entre ambdues comunitats, el que va fer esclatar els antagonismes presents en el Consell de Parroquians comú, va ser la proposta de la vila d’edificar un nova església dins la vila per tal de arrabassar la parroquialitat de les esglésies de Sant Pere. Davant la proposta els forans o pagesos projectaren fer un pont que unís les dues ribes del torrent de Vallparadís i així apaivagar les queixes de trànsit dels vilatans fins a la parròquia de Sant Pere. Per acabar d’adobar-ho, més enllà de la solució de construir el pont, la persistent rivalitat va provocar que el lloctinent general del principat aprovés, l’any 1562, el privilegi de les capitulacions establertes, que donaren pas a la divisió civil en dues municipalitats: la Universitat de la Vila de Terrassa i la Universitat Forana de Terrassa, això sí, ambdues regides per un batlle comú resident a la vila.

El 30 de març de 1558 es va aprovar la construcció del pont per part Consell d’Obrers i Procuradors i Adjunts de l’església parroquial de Sant Pere.  El primer projecte era fer un pont de poca alçada amb accessos mitjançant carreranys. Tot estava ben especificat, però el projecte va quedar amb un miratge. L’oposició soterrada per part dels membres de Consell Parroquial, nadius de la vila, fou determinant al negar-se pels seus interessos locals a la construcció del pont; de la mateixa manera que els membres integrants del Consell procedents de la part forana s’oposaven a finançar la nova església que els vilatans volien bastir dins la vila. El cert és que, deixant de banda les rivalitats, el moment econòmic de mitjans del segle XVI no era el idoni per esmerçar-se en despeses de grans projectes.

Vint-i-un anys després de la primera aprovació de construir el pont, els pagesos, ara formant part de l'autònoma Universitat Forana, es reuniren en consell ordinari, el dia 18 de novembre 1579,  per decidir definitivament la seva construcció. L’any 1581 començaren els treballs de fonamentació sota la direcció del mestre de cases Pere Pomers. L’obra seguiria un ritme lent amb intermitents aturades degut a les grans dificultats per obtenir materials i els diners necessaris per la seva realització.

No és fins l’any 1595 quan es reprendrien els treballs, tot i que només eren actuacions de consolidació de l’obra. L’any 1601 el bisbe de Barcelona, Alonso de Coloma prenia definitivament la decisió de decretar el trasllat de la parroquialitat a la nova església del Sant Esperit de la vila de Terrassa. El bisbe conscient dels ressentiments i per tal calmar els ànims, accedia a la petició dels santperencs a poder enderrocar les capelles de Santa Eulàlia i Sant Sadurní, les quals havien estat profanades i es trobaven en ruïnes, podent d’aquesta manera aprofitar els carreus en la fàbrica del pont.

Tot i això, no va ser prou incentiu per donar l’empenta necessària, ja que continuaren les interrupcions, amb l’afegit dels freqüents esfondraments de l’obra ja bastida, producte de les aturades. L’any 1609 el mestre de cases Ramon Suris, que prenia possessió de la direcció de l’obra, fent un informe del problemàtic ritme de treball es queixava que a més de tots els problemes que ja hi havia hagut. Les pauses, despreocupació i desencís general feren que el Consell, el dia 13 de març de 1616, prengués la decisió d’obligar al veïnat a col·laborar amb les seves cavalcadures a traginar els material, i que aquest deure es faria per ordre de torns. Qui no obeís l’ordre seria multat amb 20 sous.

Sembla ser que a les darreries de l’any 1625 s’acaben les obres del pont de Sant Pere, o així ho dedueix en Josep Soler i Palet per la desautorització, el 7 de gener de 1626, del Consell de sobrecarregar el mateix i s’ordena expressament que «no passen carretes pel pont de Sant Pere». Aquesta prohibició tant es pot interpretar com que el pont estava acabat de construir i es volien prendre precaucions o bé que de nou ressorgien alguns defectes de construcció.

A la fi van quedar units el municipi de Terrassa i la part forana amb l’ús del pont; pels primers, poder arribar còmodament a les esglésies de Sant Pere, si més no, aquesta necessitat havia minvat arran de la construcció de l’església del Sant Esperit. També donava un pas més viable als terrassencs cap els camins de Matadepera i Castellar. Pels santperencs significava el poder baixar als tallers i fàbriques de la vila més fàcilment.

Però aquí no acaben els mals o les xacres del pont: El 15 de maig de 1791 es va produir l’esfondrament d’un dels seus tres arcs, el més proper al carrer de la Creu Gran, procedint-se al seu adobament amb obra de totxo.

El pont 1885 / Adrià Torija-Fons Ragom-AMAT

Amb la concessió de la indenpencia dels forans com a poble de Sant Pere, l’any 1800, provocar la divisió de les lineas termals. Les dues ribes del torrent de Vallparadís ferien d’ambigua línia divisòria. Aquesta la marcaria el corriol d’aigua del seu fondal que determinaria la divisió del pont en dues parts. El pas del corriol per sota de l’arc més proper al carrer de la Creu Gran provocà que un terç del pont correspongués a Terrassa i dos terços a Sant Pere. Això va ser un nou seguit de desavinences. Els terrassencs no contribuïen al manteniment de la seva part del pont. L’any 1890 es prohibia, per enèsima vegada, el pas de carros i cavalleries pel pont degut als danys que havia sofert una de les parets de sustentació. Les obres de reparació del pont encara tardarien un temps ja que els dos Ajuntaments, el de Terrassa i el de Sant Pere, s’havien de posar d’acord en el finançament de les obres ja que, tal i com s’apunta en un Ple de l’Ajuntament de Sant Pere, part del pont es troba dins de la jurisdicció termal de Terrassa. 

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­

El pont 1900 / Fons Ragon-AMAT

L’any 1917, amb el poble ja agregat a Terrassa des del 1904, el tema del pont acaba prenent un caire radical fins que va esclatar una dura polèmica entre els partits polítics del moment. Es volia enderrocar el pont i fer-ne un altre o construir un terraple, per una banda i per l’altre es volia conservar. Les campanyes en pro i contra van durar dos anys. I la decisió final va provocar uns del debats més maratonians dins de la història de consistori terrassenc. Finalment va guanyà la seva conservació.

Altre volta fou l’any 1960 quan es va projectar l’eixamplament del pont. Quan es feien les cales per la instal·lació de les bigues que tenien que suportar els voladissos, s’adonaren que l’estructura interior era buida de construcció i plena de grava,  terra i runes i, per tant es va veure que ni una sola biga de totes les que volien posar el pont no l’aguantaria el seu pes.

El pont 1934 / Fons Ragon-Amat

Les noves vies obertes cap el nord, a llevant el pas de la carretera de Castellar per sobre la línia del tren i a ponent la prolongació de la Rambla cap a les avingudes de Josep Tarradellas i de l'Abat Marcet, varen fer possible l’oblit d’actuacions sobre el pont de Sant Pere. El pas definitiu per la seva conservació es va produir a finals dels anys setanta arran del despertar de la sensibilitat ciutadana per la conservació dels elements històric artístics i el pont fou inclòs en el Catàleg de Edificis Històrics-artistic. Un altre fita per la seva salvaguarda va ser inclusió del pont de Sant Pere com element integrant en el Pla Especial del Parc de Vallparadís aprovat l’any 1989

Tot i això, l’'any 1999 el pont rebia un nou absurd amb la col·locació d’unes baranes que no s'adeien amb l’estètica històrica del pont,  donant-li un aspecte insòlit. Per tal de garantir la seguretat dels vianants ja que les seves baranes de pedra no complien amb les normes mínimes exigides per la llei, calia adequar-les a una alçada adient. Es dissenyà una barana amb una estructura metàl·lica amb cables, que l’opinió pública, per mitjà de la premsa local, qualificà de "estenedors",  demanant a les autoritats la retirada "dels ferros". Fins hi tot algun burleta penjà roba estesa. Pocs dies després misteriosament van desaparèixer els cables, quedant però l’esquelet de l’estructura.

El pont 2003 /Francisco Ruda-AMAT

Si el pont pogués parlar potser en diria: "durant anys he aguantat malifetes, bretolades, desafortunades actuacions i, fins i tot, el pas de milers de cotxes: feu-me només pas de vianants i deixeu-me en pau d'una vegada." L’any 2006 es tancava el pont a la circulació de vehicles, decretant el seu ús per vianants procedint ala remodelació del seu paviment.

Fons Consultades:

AHT Proyecto de las obras de alcaltarillado, aceras y afirmado, en la calle Mayor de San Pedro y plaza del Rector Homs y ensanche del puente de San Pedro. Informe de l’arquitecte municipal. Exp. de Foment  núm. 3040/1960

Catàleg d’edificis d’interès històric artístic. Ajuntament de Terrassa. Gerència d’Urbanisme. Terrassa 1981

MUNTADA I SERRA, Llorenç. El pont de Sant Pere al segle XVI. Diario de Terrassa, 26 maig 1979.

OLLER, Joan Manuel. La demolición del puente de San Pedro. Diario Terrassa F.S. 10 octubre 1992.

PALOMARES I TIRADO, Miquel. ¿Desaparecera el viejo puente de Sant Pedro. B.C.O.C.I.T. gener-febrer 1961

RUEDA, Joan. L’Ajuntament estudia tancar el pont de Sant Pere al tràsit. El 9 Nou, 3 octubre 1994.

SABAT I ANGUERA, Joan.Estudio histórico crítico del Municipio de San Pedro de Tarrasa y su supresión. 1904.

SOLER I PALET, Josep. El pont de Sant Pere(I). A.E.C.E.T. març 1912

SOLER I PALET, Josep. El pont de Sant Pere(II). A.E.C.E.T. abril 1912

SOLER I PALET, Josep. Transcripció fidel de l’acte del Consell del 30 de març 1558. Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. 1912. volúm VI, pàg. 86.

VERDAGUER, Joaquim. Les xacres del Pont de Sant Pere. TERME núm. 22 novembre 2007. CEHT i AMT.