Les ràtzies sarraïnes: Tàrrega o Terrassa?

 Durant els segles IX i X es van produir una desena de ràtzies musulmanes contra Catalunya.

Una ràtzia es un atac ràpid i fet per sorpresa contra una base enemiga, sovint per acaparar un botí. Aquestes expedicions militars es feien a l’estiu, i el botí i els esclaus eren transferits al califat de Còrdova o en profit dels balís o governadors de Saragossa o Lleida.

La ràtzia més famosa va ser la comandada pel cabdill cordovès Al-Mansur l’any 985, el la qual va derrotar el comte Borrell i va assetjar Barcelona durant una setmana. Finalment va entrar a la ciutat comtal i va saquejar-la completament. També va arrasar el monestir de Sant Cugat, on van assassinar l’abat i un cert nombre de monjos. I, probablement, també van atacar els contorns de Terrassa.

Però las ràtzies que interessen els terrassencs són les dels anys 856 i 912. L’any 856 una ràtzia  dirigida pel cabdill Musà B. Musà va anar contra Barcelona. Pel camí arrasaren «Tarradja». I ho van fer també en una altra expedició, la del 911, en la qual es va atacar «La vallée de T’arrah’ha». Hi ha dues noticies documentades pertanyents a una crònica aràbica del segle XIII, una d’origen oriental i l’altra d’origen occidental, en els quals en parla de «Tarraja», transcripció fonètica dels signes aràbics.

El topònim àrab de Terrassa

En els dos casos tradicionalment s’havia afirmat que el topònim feia referència a Tàrrega, quan en realitat es referia a Terrassa. Pere Balaña, historiador i professor barceloní, estudiós de la influència dels àrabs a Catalunya i autor d’una desena de llibres sobre el tema, ens aclareix que la confusió entre Tàrrega i Terrassa cal buscar-la en el mal estat del primer manuscrit que es va trobar. Diversos arabistes dels segles XIX i XX en van fer la transcripció, però la manca de signes diacrítics en el text va produir  una confusió de lletres i, en conseqüència, l’error de traducció amb què es va associar aquest nom al de Tàrrega. Tot al contrari, a finals de segle XIX el jesuïta Fidel Fita va afirmar que les dues noticies es referien a Terrassa, però cap historiador no va voler acceptar-ho.

Inscripció aràbica trobada en el castell de Vallparadís

Durant la dècada de 1950 a Terrassa es va encetar una agra polèmica entre els que acceptaven la versió “oficial” que el nom es referia a Tàrrega, com l’historiador Salvador Cardús, i els que la rebutjaven i defensaven que es referia a Terrassa, com Pau Gorina, gran entès en arqueologia. Tota la controvèrsia va esclatar quan l’any 1952, a causa de les obres de restauració del castell de Vallparadís en què va aparèixer una inscripció aràbica gravada en una pedra encastada en un angle de la primitiva torre de la fortalesa. La inscripció deia: «La galibon ilia Alaho» (no ja més vencedor sinó Al·là, i amb el monograma Ali).

A partir d’aquest testimoni i de les afirmacions de Fidel Fita sobre que les cròniques àrabs es referien a Terrassa, Pau Gorina defensava l’existència d’un castell àrab a Terrassa en un principi i, després ocupat pels cristians per defensar la línia del Llobregat, i que aquest era el castell que havien arrasat en les ràtzies dels anys 856 i 912.

Salvador Cardús, per la seva banda, es basava en els primers testimonis dels que van estudiar les cròniques aràbigues i afirmava que feien menció a Tàrrega, i fins i tot va publicar un llibret “El pretès castell àrab de Terrassa: ironia d’uns sensacionals descobriments històrics”, en el qual rebutjava l’existència d’un castell àrab. El que es cert es que el  castell de Vallparadís el va fundar Berenguer Sanlà l’any 1110, però les actuacions arqueològiques realitzades en la dècada de 1980 i la presencia d’«Opus spicatum» en un dels seus murs van demostrar que abans ja hi havia la presència d’una fortalesa.

En la dècada de 1960 es va fer una revisió dels manuscrits que va revelar que les cròniques es referien a Terrassa. Tal com diu Balaña, no té sentit atacar un castell com el de Tàrrega que està dins territori del balí de Lleida, i, sí que té sentit, en canvi, que arrasessin Terrassa, en aquell moment situada en la línia defensiva del Llobregat i en el camí per arribar a Barcelona.

De l’època de les ràtzies trobem els topònims àrabs de Terrassa següents: «Tarraya», «Tarraha», «T’arradja», «T’arrah’a», «La vallée de T’aarrah’a», «Al-Tarraha».

Un setge medieval

Els dos documents expliquen que amb dels béns obtinguts del saqueig una cinquena part es va destinar a les obres de millora de la mesquita de Saragossa, la qual cosa fa suposar que aquestes riqueses, probablement calzes, creus, joies de metall i pedres precioses, eren considerables de l’encara, sembla ser, depauperat bisbat d’Ègara i el seu castell, en aquest cas l’antic castell de Vallparadís, ambdós arrasats i desapareguts, als quals caldria afegir el «Castrum Terracie», una petita fortalesa suposadament amb torres de fusta i fang situada a la plaça Vella.

Probablement Al-Mansur l’any 985 ho va deixar tot definitivament arrasat, i va provocar a més una notable disminució demogràfica del Vallès. Hauria de passar un segle abans no es revifes el poblament. En el segle XI es va aixecar la torre del Palau construïda amb còdols de riera i carreu de pedra. I a finals del segle XI i principis del XII es van reconstruir les tres esglésies de Sant Pere, on havien quedat en peu només els absis de quan era bisbat, i hi van afegir al seu damunt la construcció romànica que ens ha arribat fins als nostres dies. També en aquella època es va construir el castell de Vallparadís sobre el que havia estat una fortificació de pedra.

Fonts consultades:

BORFO, Antoni i ROCA, Pere. Història de Terrassa. D’Ègara a Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987

CARDÚS, Salvador. El castillo de Vallparadís. Junta Municipal de Museus. Terrassa 1969

CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa1960

CARDÚS, Salvador. El pretès castell àrab de Terrassa: ironia d’uns sensacionals descobriments històrics. J. Morral. Terrassa 1955

ABADAL. Ramon d’. Dels visigots als catalans. Edicions 62. Barcelona 1969

SALRACH, Josep M. Història de Catalunya. Edicions 62. barcelona 1987

GORINA, Pau. Nueva contribucions a la història antigua de Catalunya. Las nomeclaturas de Egara y sus origenes. Boletin de la Càmara Oficial de Comercio e Industria de Tarrasa. Núm. 675, maig juny 1969

FARRË, Adela (BALAÑÀ, Pere). Segle X: els moros saquegen Terrassa per pagar la mesquita de Saragossa. Al Vent, núm. 51, juny 1982. p. 11 i 12