Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 6 d’octubre de 2012

Les arrels egarenques

Segurament si cerquem els nostres avantpassats trobaríem les seves empremtes dins les coves de Sant Llorenç del Munt: coves Simanya, del Frare, de les Ànimes, etc. Això ho demostren les excavacions arqueològiques realitzades en les mateixes. L’home prehistòric hi va viure de forma molt continuada durant el Neolític antic (5000-3000 anys aC.). Ja entrats en l’Eneolític (període entre els anys 2500-1500 aC.), a cavall entre el Neolític i l’Edat del Bronze, els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia i es fan sedentaris i presenten trets clarament diferencials com la ceràmica.

La cova Simanya

Entrats en l’Edat del Bronze comencen a baixar a la plana construint campaments permanents amb cabanes amb murs de tova i, cobertes amb sostres de ramatge o fusta on hi vivien unes quantes famílies.  El poblat es construïa en elevacions de terreny al costat d’una via d’aigua i per salvaguardar-se de la rapinya de grups veïns o bé d’animals salvatge, construïren estacades i més endavant murs. La cabana era circular amb una sola estança on es desenvolupava la vida familiar comuna  conjuntament amb el bestiar. Posteriorment  disposaren de pati i corral i, dins la cabana o casa disposaven de llars .
La cova del Frare / Joaquim Verdaguer
Sembla ser que un dels lloc de la plana on es van assentar el cavernícoles de Sant Llorenç va ser dalt l’esperó de la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, on reunia les condicions de defensa per un poblat.

Tot i que en la prehistòria els moviments migratoris procedents d’Àfrica eren constants, es descarta la teoria de que els íbers eren el resultat d’una invasió nord-africana, sinó que eren un producte d’una cultura influenciada pels grec i els fenicis, que van ser el que van anomenar íbers als diferents pobles del litoral mediterrani, que més o menys estaven emparentats per l’influx de les civilitzacions foranes. La cultura ibèrica és un fenomen que es va desenvolupar entre l’any 1000 i el 500 aC. Però anteriorment els indígenes proto-ibèrics eren molt diferents entre ells. A Catalunya principalment a la franja prepirinenca i pirinenca i continuant per nord de l’Aragó, Navarra i el País Basc, era un territori lingüístic diferenciat del que serà el lèxic ibèric, tot i està emparentats. A Catalunya queda algun rastre de l’època proto-ibèrica: els noms d’alguns pobles en són l’evidència: Gerri de la Sal, Esterri d’Aneu, Begur, Ilerda o el nom d’algunes tribus com els indiketes o els ilergetes. També s’ha volgut associar el nom Egosa o Ègara amb reminiscències basques.
Forn Ibèric / Joaquim Verdaguer
 En el segle II dC. l’astrònom, geògraf i matemàtic greco-egipci, Claudi Ptolomeu, menciona en la seva geografia dos poblats íbers que sembla ser que eren Egosa (Ègara) i Rubricata (Rubí). Egosa la situa dins el context de la tribu del castel·lans. Quan els celtes en una, la primera, de les quatre onades sobre la península Ibèrica (cap a l’any 900 aC), entraren pels Pirineus Orientals (segurament pel Coll d’Ares)  empenyeren a alguns pobles natius cap el sud com el cas dels castel·lans, que assentats a la Plana de Vic van ser desplaçats cap el Vallès pels ausetans.
Anteriorment els historiadors no s’han posat d’acord si els primers natius del Vallès eren de la tribu del lacetans o de la dels laietans.
Plat amb una inscripció ibèric / Museu de Terrassa

Les excavacions realitzades a la zona de les esglésies de Sant Pere i la plaça del Rector Homs demostren l’assentament d’un poblament ibèric: troballa de dues sitges i fragments de ceràmica decorada amb incisions que reprodueixen caràcters ibèrics. La més destacada és la d’un plat de ceràmica que s’ha datat al voltant del segle I aC, en el que un tal Talskubilos deixà escrit el seu nom en escriptura ibèrica, al fons del plat. El fet de posar-hi el seu nom s’ha interpretat com a símbol de propietat, és a dir, aquell plat era seu.

Amb l’arribada dels romans a Empúries l’any 218 aC., es va iniciar paulatinament la romanització del Principat. L’establiment de veterans de guerra en poblats ibèrics o en ciutats de nova creació o el seu  assentament en el repartiment de terres transformades en instal·lacions rurals (Villae), que va comportar el adaptar-se a la nova civilització. 
Placa dedicada a Titinia  Bastopgaunin/ Museu de Terrassa
En el segle I aC., encara trobem ensenyes ibèriques; Un indígena ibèric Licini Neitenbeles va dedicar a la seva esposa Titinia Bastogaunin, filla de Publi, una làpida amb una inscripció. Malgrat el presumible origen íber dels cognoms, l’original de la inscripció es va perdre ja a finals del segle XIX, i mai ha estat analitzada per la ciència actual. L’amic Marc Licini i la seva dona Titínia, varen viure en algun moment entre el segle I aC i el I dC.

Malgrat que s’han efectuat aquests descobriment la manca de treballs seriosos, tan arqueològics com documentals, fan que les restes del poblat ibèric resti encara enterrat i desconegut.


Fonts consultades:
MALUQUER, Joan. Història de Catalunya. Volum I, Edicions 62. Barcelona 1987
MORO, Antoni. Història de Terrassa. La prehistòria. Ajuntament de Terrassa. 1987
MORO, Antoni. Evolució del poblament antic. Revista TERME, núm. 3, nov. 1988. Centre d'Estudis Històrics de   Terrassa i Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. 1988
PARDO, Antonio. El mundo de los Iberos. Editions Minerva. Valencia 1977
TARRADELL,M., BLÁNQUEZ, J.M., GAYA NUÑO, J.A., GUADÁN, A.M, RAFEL, N., TARRADELL, N. Los Iberos. Cuadernos Història 16. Madrid 1985

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada