El pont del Passeig

 

Amb l’enderroc de les muralles el segle XVI, el creixement urbanístic terrassenc dels segles següents cap a l’est s’aturà al torrent de Vallparadís. El torrent era una barrera natural que dificultava la urbanització més enllà del barranc. La única manera de passar d’una banda a l’altra era pel pont de Sant Pere insuficient pel tràfic del segle XIX, a part que aquest estava sota la jurisdicció del poble de Sant Pere. Aquesta carència de ponts dificultava la comunicació amb les poblacions veïnes del cantó de llevant; Sabadell, Castellar, Sant Quirze. La única manera de creuar el torrent era pel camins que baixaven i pujaven el fondal. El camí de Sabadell que tenia l’eixida al portal de Sant Antoni, en l’actual carrer del Castell; el camí de Barcelona per Sant Quirze, que des del carrer de Serrano baixava cap a trobar l’altra riba per arribar a Can Palet; i una bifurcació baix el fondal portava al cementiri de Vallparadís i al castell.

El torrent sense pont 1890 / Fons Ragon-AMAT

La preocupació dels terrassencs per resoldre aquest problema ve reflectida per dos projectes d’un pont: Pel juliol de l'any 1847 es presentà un projecte per a la construcció d'un pont que, des de la porta de Sant Antoni es pogués anar a la població de Sant Quirze per sobre el torrent del Vallparadis. Igualment  també el presentà Llàtzer Matalonga el dia 18 de març de 1869, però ni un ni altre s’arribaren a portar a la pràctica.

No serà fins els anys vuitanta que la Diputació de Barcelona es disposà a la millora de la carretera de Sant Sadurní a Sentmenat. Els enginyers estudiaren el pas per salvar el torrent de Vallparadís pel pont de Sant Pere, únic viaducte existent que salvava el barranc. Van dictaminar que no ho veien gaire clar perquè semblava que estava en estat ruinós.

L’any 1880 els regidors Josep Maurí i Pere Bosch, entre altres, feren servir d’excusa l’estat ruinós del pont de Sant Pere per proposar la variant que des de Can Montllor desviés la carretera cap a Terrassa, per les actuals carretera de Castellar i l’avinguda de Jacquard. Si més no, la realitat d’aquesta maniobra estava relacionada amb qüestions polítiques i d’especulació. Políticament es volia provocar la desafecció del poble de Sant Pere de les rutes generals i, per altra banda, entraven interessos econòmics i especulatius; des de l’any 1830 les terres de la Quadra de Vallparadís havien estat agregades al terme de Terrassa i la família Maurí era propietària del castell i de les terres des del torrent de Vallparadís fins al torrent de les Ànimes, situat davant de l’actual Escola Industrial. És per això que es va proposar el pas de la nova carretera per les seves terres entre d’altres, salvant el torrent amb la construcció d’un nou pont davant del passeig com alternativa al de Sant Pere.

Pel què es veu, aquesta instància va produir el seu efecte, ja que va portar-se a terme l'obra tal com ells varen demanar, encara que va ésser quinze anys

després de fer aquelles gestions. Si no hagués estat així, la carretera de Castellar, que comença al pont del Passeig, hauria començat al pont de Sant Pere

El nou pont / Fons Ragon-AMAT

La Diputació Provincial aprovava l’any 1891 el bastiment del nou pont que uniria les dues ribes des del Passeig fins a la Quadra de Vallparadís.

El dia 26 de febrer de l'any 1895 al Palau de la Diputació Provincial va fer-se la subhasta de les obres de la tercera secció de la carretera de Sant Sadurní d'Anoia a Sentmenat, i en aquest tros hi anava compresa la construcció del pont anomenat del Passeig, sobre el torrent de Vallparadís. Les obres del viaducte van ésser adjudicades al contractista Josep Sanz i Soler, pel tipus de 96.185,36 pessetes, i el dia 22 d'abril següent va començar-se la construcció segons el plànol de l'arquitecte enginyer Jacint Mumbrú. Per la seva construcció no va montar-se cap bastida; l'obra i els materials eren transportats per mitjà d'un cable d'acer d'una llargada de 130 metres, posat paral·lelament a l'eix del viaducte i amarrat. L’alçada d'aquest pont és de 23’20 metres per 112,20 de llargada. Té sis arcs i està sostingut per pilastres troncopiramidals de carreus amb cantells de pedra de fil. Remarcada llinda d'imposta en la part superior de les pilastres. L’intradós dels arcs és de totxo i els carcanyols de paredat comú, tot emmarcat en pedra de fil. Els fonaments s'havien calculat a 2 metres de profunditat, però a conseqüència d'ésser el terreny fals, fou precís baixar fins a 5, originant l'augment del pressupost en 45,131'54 pessetes, que va aprovar la Diputació el dia 28 d'abril de l'any següent. El pont té 7 arcs, amb pilans de 16’30 metres d'alçada des de començament de fonaments.

El 10 de desembre de 1896 va tenir lloc la inauguració del viaducte amb la presència del senador Manuel Planas, el president de la Diputació de Barcelona, Andrés de Sard i altres autoritats foranes, que foren rebudes a l’estació del Nord  per l’alcalde de ciutat, Josep Ventalló acompanyat del diputat Alfons Sala, avalador del projecte de la construcció del pont davant la Diputació. La comitiva es dirigí al passeig, on el prior del Sant Esperit, Josep O. Roig, beneí el nou pont.

La construcció del pont significà el salt urbanístic a l‘altra banda on l’espai era abundant i relativament pla. A redós de la nova carretera a Sentmenat començaren a proliferar les primeres edificacions; L’Escola Industrial el 1904; el Vapor “Pepito” Sala el 1907, a la dreta de la que serà l’avinguda de Jacquard i, la Casa Baumann, el 1916. També canvià les costums funeràries de la ciutat. Des de que es va inaugurar el cementiri de Vallparadís a l’altra banda del torrent, les comitives dels enterraments havien hagut de baixar i pujar el fondal del barranc. Poc després d’inaugurar el pont del Passeig, a l’extrem del qual tot eren vinyes, es va anar formant un camí a la dreta per fer drecera per anar al Cementiri tot vorejant el marge del torrent. Aquest itinerari seria la ruta habitual per anar al cementiri.

El pont Eixaplat 1960 / Foto Francino-AMAT

Una de les curiositats del pont era la seva vista al fondal del torrent. Moltes vegades es podia veure ciutadans abocats a la barana sud per veure, de tant en tant, com l’aigua que fluïa del col·lector era de color vermell o verd o blau etc. segons el tint que hi abocava la fàbrica de tints Guardiola.

L’any 1960 el pont fou eixamplat, col·locant les voreres sobre voladissos, coincidint amb la posta en marxa del pla per aconseguir un eix de circulació transversal per la ciutat que trenqués la barrera de ferro que representava la línia del tren. Això va ser possible amb la construcció del pas de la carretera de Castellar per sobre la via fèrria. El 22 d’agost de 1960 s’inaugurava la reforma del pont.

Novament l’any 1990 es va procedir a un nou eixamplament del pont al allargar el voladissos existents de la vorera.

El pont de nou eixamplat / Fotos Francino-AMAT

El pont, en un principi era conegut per “pont de Vallparadís” i també com el “pont del Passeig”. Més endavant com a “pont de la Mútua”. No va ser fins l’any 2000, que l’Ajuntament l’adjudicà el nom oficial de “Pont del Passeig”

El pont del Passeig / Jaume Valls Vila-AMAT

Fonts consultades:

AMAT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 12, 1879-80. fol. 57. 3 abril 1880.

RAGON, Baltasar. Terrassa historials i efemèrides. Impremta Ventayol. Terrassa

Arxiu Tobella. El pont del Passeig. Claxon, núm. 35, 15 jul. 1985

BOIX, Josep. El pont del Passeig. Diario Terrassa. F.S., 2 nov. 1985, p. 12