Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 21 d’octubre de 2012

La llegenda del Drac de Sant Llorenç


 
Una de les primeres noticies sobre la llegenda del Drac de Sant Llorenç es va publicar l’any 1600 amb el títol Centuria ó història de los famosos hechos del gran conde de Barcelona D. Bernado Barcino y de Don Zinofre su hijo y otros caballeros de la Provincia de Catalunya, escrita pel pare Estéban Barellas, predicador de la orde de Sant Francesc.
També se’n ocupà, en el segle XVII, Pedro Angel de Tarrazona, en la seva obra Semanario curioso històrico, erúdito, comercial, público y económico “El Blasonde Cataluña” en el tom V, capítol XXX. Entre altres curiositats, recull una llarga narració del famós drac de Sant Llorenç. El doctor Antoni Verges, propietari del monestir de Sant Llorenç la va traduir al català.  Per la seva extensió no la he reproduït, però els estudiosos del tema la poden trobar en el llibre Tarrasa antigua y moderna de Josep Ventalló i Vintró, a la pàgina 79.
El drac de Sant Llorenç
S’ha fet moltes interpretacions de la llegenda i m’he decantat per exposar literalment una narració breu,  que va recopilar Josep M. Font i Gillué, en el recull Llegendes, rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, per Rialles l’any 1976.

«Durant la guerra de la reconquesta, en veure els moros com anaven essent expulsats de les ciutats i de les muntanyes, s’indignaren fins a pensar en la manera de venjar-se. A l’efecte, importaren d’Àfrica un monstre, que corria com un bou i volava com un ocell de rapinya i el deixaren en la cova dita de Santa Agnès de Sant Llorenç del Munt. Com que era jove, ja en tenia prou amb unes quantes ovelles per a mantenir-se, però al cap d’un any, veient els moros que ja era prou gros, deixaren de portar-li minestra, per tal que, empès per la fam , sortís a devorar tot allò que si li presentés. Així pass`: de bell antuvi, sense baixar de la muntanya, trobava pastors i bestiar que engolia a dojo, però més tard, no havent-hi ja res a les altures, davallava a la plana i en ben poc temps acovardí tots els habitants de la comarca. La sinistra nova s’estengué fins arribar a les orelles del comte de Barcelona, Guifré, el qual, volent posar remei al mal, envià a combatre la fera l’esforça’t cavaller Spes, amb els seus soldats més bregats.

Prou tenia l’intent de donar-li mort, però la pell del monstre era tant dura que les sagetes no hi podien fer res, i, girant-se ferotge, atacà ela almogàvers, els qual sort tingueren de les llances que, posades punxa enlaire, els lliuraren de les seves ungles. Però els cavalls, espaordits, fugiren i s’estimbaren per una cinglera que encada avui és coneguda amb el nom de Cingle dels Cavalls.

Estamordits, el cavaller i els seus soldats, emprengueren el retorn a Barcelona, on contaren el succeït al seu senyor, que escoltà ple de dolors i fúria la trista relació. Manà llavors el comte que per primera providència es portessin als llocs propers del sopluig de la bèstia ovelles a balquena, creient que si la fera tenia menjar no baixaria a la plana a fer desgràcies. Remeiaren una mica le cosa, però el comte no cessava ni un moment de cercar els mitjans d’acabar amb aquella situació. Capficat, un jorn, sempre amb la mateixa idea, hi restà adormit, i veié en somnis un àngel que li donava una rica espasa per complir la seva gesta. Aixì, encoratjat, s’encaminà sense perdre temps a Sant Llorenç del Munt, acompanyat dels més fidels soldats i cavallers.


En arribar a la cova de Santa Agnès deixà els companys i, tallant la soca d’un gros arbre, es disposà a l’escomesa. En sortir la bèstia anà per atacar-lo, però el comte li dona tal cop al cap amb la soca que portava que l’estaborní; però tot seguit, refet del mal, el drac li arrabassà la soca i, aixecant el vol, la partí per la meitat i en forma de creu.
En veure el comte el senyal de la redempció que la fera li mostrava, ho cregué providencial i, agafant llavors l’espasa, l’escut i la llança, esperà que baixés, preparat per una nova envestida. Així fou; el monstre descendí volant i el comte li endinsà la seva daga i el ferí tan bé que, dessagnant-se, anà  morir al cim del Puig de la Creu, enmig de brams i de xiscles esborronadors. La bona nova s’estengué arreu i pertot la celebraren amb grans festes en honor del comte Guifré. La monstruosa ossamenta, segons es conta, fou repartida per tots els llocs de la muntanya.”»
La cova del Drac

El doctor Antoni Verges deia en un fulletó què fins a la Guerra del Francès, a principis del segle XIX es va conservar en el monestir de Sant Llorenç una costella del drac. Desprès es va retirar i va ser penjada al portal de Can Pobla.
Aquest os un dia va caure a terra i es va trencar en tres fragments. Un tros se’l va emportar un cap de exercit durant  una de les carlines. Un altre fragment el regala el seu propietari al mossèn Joan Riba. L’ùltim tros se el quedà a la casa de Can Poble.
També la veu popular assegurava, què en l’antic santuari del Puig de la Creu es va conservar durant molt segles, una vèrtebra, en la qual podia asseure’s còmodament una persona.
El comte de Sant Llorens amb un tros d'os 1903 / Diari d'un llibre vell

Segons la WEB "Diari d’un llibre vell".  «a la foto (any 1903) es és pot veure el baró Antoni Quadras i Feliu a can Poble amb la “costella del drac” És difícil, per la poca qualitat de la foto, identificar que pot ser aquesta suposada costella de Drac. Segurament és un tros de costella de balena o d’algun altre cetaci… desconec si encara es conserva»
En un comentari sobre el tema dins la mateixa WEB el besnét del baró de Quadras en diu “Si se conserva y en el Monasterio de La mola hay una reproduccion muy bien realizada.”

Fonts consultades:
FONT, Josep M. Llegendes rondalles i trifulges de Sant Llorenç del Munt, El drac de Sant Llorenç. Rialles. Terrassa 1976
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879
WEB de Cesc Prat Fernández. Sabadell
Diari de Granollers. El Drac de Sant Llorenç del Munt. Tradicions Vallesanes. El Dia. 24 febrer 1927 p. 1 i 2
WEB de Xavier Caballé. Diari d’un llibre vell.

2 comentaris:

  1. francesc de ca n´aurell21 d’octubre de 2012 a les 16:16

    molt interesant , val la pena que els mes menuts
    coneguin aquesta llegenda.
    pares i avis esplique.ho als fills i nets.

    ResponElimina
  2. El sr de la foto no es Baro es el 1º Comte de Sant Llorens del Munt , titol otrogat por S Pio X el 1.905.
    El Baro de Quadras era el seu germa Manuel de Quadras i Feliu
    el primer era el meu Besavi.

    Jose de Quadras y Sans
    4º Comte de Sant Llorens del Munt
    (el titol es amb "S" perque es va donar abans de que Pompeu y Fabra fes les recles del Catala, y el noms historics no es deurien cambiar)

    ResponElimina