Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 4 de novembre de 2012

El monestir de Sant Ruf o de Santa Maria


Allunyat el perill d’incursions sarraïnes del segle X que van arrasar el que havia estat la seu d’Ègara, va començar la repoblació del Vallès i la reconstrucció del conjunt de les esglésies de Sant Pere. La recuperació econòmica i demogràfica així com la instauració del feudalisme va fer possible aquesta restauració.
Del conjunt de la catedral només quedava en peu els absis de Santa Maria i el  de Sant Pere. L’església de Sant Miquel havia quedat intacta, probablement, s’ha dit,  fou respectada per la seva semblança a una mesquita o també perquè el seu sostre es de pedra, no pas les altres dues que tenien el teulat de bigues de fusta, vulnerable als incendis.

La reconstrucció de Santa Maria i de Sant Pere va seguir els cànons de l’època: estil romànic d’una planta de creu llatina i les voltes semicirculars del creuer descansant en arcs torals. La de Santa Maria amb un cimbori vuitavat amb arcuacions llombardes es va coronar per un campanar quadrat de dos pisos, una finestra en el primer, i geminada la del segon. La de Sant Pere amb dos campanar de cadireta a cada punta.

Les esglésies de Sant Pere depenien del bisbat de Barcelona des de l’any 965 quan el comte Borrell va fer donació de totes les esglésies del terme de Terrassa a la Seu de Barcelona. Les esglésies terrassenques eren conegudes com a domus o Casa de Sant Pere que feia les funcions parroquials. El model parroquial que va tenir les beceroles en l’època visigòtica quan les petites capelles de les vil·les van esdevenir parròquies segons el model carolingi, permetent una actuació pastoral permanent.

La Casa de Sant Pere, que com hem dit feia les funcions parroquials, va esdevenir parròquia oficial en el segle XII. El territori estava dominat pel “Castrum Terracie”, és a dir, Castell de Terrassa. També, prop de l’església de Santa Maria en obres, el comte de Barcelona va vendre, en aquell temps, a Berenguer Sal·là un alou de terra amb la condició de construir-hi una fortificació, el castell de Vallparadís, en el lloc on probablement ja havia existit una altra fortificació. Davant aquest reforçament civil afavorit pel comtes de Barcelona, i per amortir el poder dels monestir de Sant Llorenç i de Sant Cugat, el bisbe de Barcelona va resoldre reconvertir la Casa de Sant Pere en parròquia oficial, amb delmes i primícies pròpies dins el terme del castell de Terrassa.
L'altar de Santa Maria

El dia 2 de gener de 1112 tenia lloc la consagració de l’església de Santa Maria, a càrrec del bisbe de Barcelona, Ramon Guillem. A l’altar foren dipositades, amb tota solemnitat les relíquies venerables dels sants màrtirs de Saragossa i dels sants màrtirs Sever, Julià i Valentí, És de suposar que aquest moment hauria anat precedit d’una fervorosa processó i un solemne ofici.

Un any després, el 1113, el bisbe va donar l’administració de les esglésies a la Congregació agustiniana de Sant Ruf d’Avinyó, establerta a Sant Adrià, a les afores de Barcelona, la qual estava regida per l’abat Oleguer. La seva nominació com a prior i l’establiment del nou monestir va rebre’n la confirmació del Papa Pasqual II el 1115.
Sant Oleguer

Sant Oleguer havia estat abat de Sant Ruf d’Avinyó i de Sant Adrià. L’any 1115 fou escollit bisbe de Barcelona i el 1119 arquebisbe de Tarragona. Com a tal participà als concilis de Narbona, Tolosa, Lateranense, Clemont. Va pelegrinar a Terra Santa el 1125. Mori l’any 1137. El seu cos incorrupte es conserva a la catedral de Barcelona. Va ser canonitzat el 1675

Aquesta comunitat agustiniana s’establí a redós de la església de Santa Maria, mentre la de Sant Pere feia les funcions de parròquia. Per espai de cinc segles (1113-1592) regiren el monestir 47 priors. En el segle XVI el monestir estava  en decadència amb uns pocs monjos que eren regits per prior comendataris que visqueren gairebé sempre allunyats del monestir terrassencs. L’últim prior comendatari de Santa Maria fou Miquel d’Agullana, que era a la vegada arcedià d’Empúries, canonge de Girona i abat se Sant Joan de les Abadesses.
A la dreta, la casa dels canomges / Fons Ragon-AMAT

L’any 1601 el bisbe de Barcelona, Alonso de Coloma prenia la decisió de decretar el trasllat de la parroquialitat de Sant Pere a la nova església del Sant Esperit de la vila de Terrassa. Per tant el prior i els pocs membres de la comunitat de Santa Maria passaven residir dins la vila de Terrassa, quedant les esglésies de Sant Pere com a sufragaries de la del Sant Esperit. Des de 1598 l’anomenada església de Sant Pere i del Sant Esperit va ser regida per un prior que també ostentaven el càrrec de rector, en virtut de la butlla del papa Climent VIII. Aquest dos càrrec en un ens han arribat fins a principis del segle XXI.
La Santa Seu l’any 2004 va decretar la creació a Catalunya de dos nous bisbat; el de Sant Feliu del Llobregat i el de Terrassa. Per regir la nova diòcesi terrassenca va escollir com a nou i primer bisbe a Josep Àngel Saiz Meneses. Aquest en prendre possessió de la basílica del Sant Esperit com a catedral, va nomenar a l’últim prior-rector,  Josep Pausas, com a rector de Sant Pere i, el nou rector del sant Esperit ja no ostentà el títol de prior.

La nova situació a deixat el priorat en suspens i el títol difús, tot i què hi hagut algunes veus que demanaven que és tornes a instaurà aquest càrrec.


Fonts consultades:
AA.DD. Catalunya Romànica. El Vallès Occidental. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1991
ABADAL. Ramon d’. Dels visigots als catalans. Edicions 62. Barcelona 1969
AINAUD DE LA LASARTE, Joan. Les Esglésies de Sant Pere. Ajuntament de Terrassa. 1990
BORFO, Antoni i ROCA, Pere. Història de Terrassa. D’Ègara a Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987
CARDÚS, Salvador. Joan Arnella. Grandeses i antiguitats d’Egara – Terrassa 1973
CARDÚS, Salvador. Belleses i records del temple del Sant Esperit de Terrassa. Junta de la Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa 1981
CARDÚS, Salvador, Terrassa Medieval, Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa 1984.
Junta Municipal de Museus. Las Iglesias de Sant Pedro de Tarrasa. Terrassa 1972
MARTÍ I BONET. Josep M. Els orígens del bisbat d’Ègara. Orígens de les parròquies rurals del Bisbat d’Ègara Simposi Internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. 1992
SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel. Las expediciones de Al-mansur contra Barcelona en el 985 según las fuentes àrabes. Actes del col.loqui internacional Hug Capet. Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil.Generalitat de Catalunya. Barcelona 1991.
TO i FIGUERAS, Lluís. El marc de la comunitats pageses.La villa i la parròquia. Actes del Col·loqui internacional “Hug Capet”. Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil. Generalitat de Catalunya. Barcelona 1991.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada