Els Salesians a Terrassa

A principis dels anys cinquanta l’arquitecte Manuel Baldric rebia l’encàrrec de la Diputació de Barcelona de planificà un pla d’ordenació de la ciutat de Terrassa. L’arquitecte presentà un planejament innovador i agosarat  per l’època, pensat per molts anys enllà a l’entrada del segle XXI. L’Ajuntament desestimà el Pla per exagerat i fantasiós a més, també, per les pressions rebudes pel novell i agressiu moviment especulador de l’època franquista.

La no acceptació o congelació d’aquest pla comportà l’anarquia urbanística dels anys propers i les seves conseqüències com per exemple la edificació vertical dels grups de Sant Llorenç i de Montserrat o la previsió nul·la en els nous barris com el de La Maurina. L’any 1958 amb set anys de retràs, és presentava la nova proposta que no arriba aprovar-se.

El barri comença a conformar-se a partir dels anys 40 del segle XX amb la forta arribada d’immigrants del sud d’Espanya. Les primeres construccions, modestíssimes, van generar la denominació de “Barrio de las Latas”. Les millores substancials que ha anat vivint aquest barri han fet que el denominatiu s’hagi ja gairebé perdut.

A la part sud del barri, què actualment forma part del barri del Roc Blanc les primeres caes es van construir prop de la carretera d’Olesa a finals dels anys 40, seguides d’altres als carrers de Bailén i Nàpols, al vessant de l’anomenat torrent de les Gueraldes on no s’aconseguirà l’enllumenat públic fins als anys setanta. Encara a principis dels 80 es coneixia el sector com les “Islas Perdidas”.

Acte de col·locació de la primera pedra / proc Parròquia Maria Auxiliadora

Per tal de solucionar en el possible la falta de serveis i altres deficiències es va crear, l’any 1956, la Comissió Local Pro Edificis Religiosos i Culturals a partir d’un grup d’antics alumnes del Salesians i persones vinculades a l’Ajuntament i les principals entitats econòmiques i financeres, per tal de aconseguir el recolzament per dotar els barris de serveis culturals i religiosos. La primera obra de la CLPERC va ser portà a Terrassa la comunitat Salesiana, fundant una Casa de Formació Professional dels Salesians a Terrassa, mes concretament al barri de la Maurina, prop de la carretera d’Olesa i arran el torrent de les Gueraldes

La nova escola va ser dissenyada pels arquitecte Armand Mas i Jordi Alsius. La construcció del primer pavelló formatiu, amb capacitat per 300 alumnes, va ser adjudicada  el juny de 1957 a Manuel Penyarroya. L’edifici s’inaugurava  el 31 de gener de 1958. El maig de 1961 s’acabava la segona fase amb noves aules i tallers.

El curs 1958-59 s’obria el col·legi amb vuitanta alumnes. L’any 1977 l’escola de EGB i la de formació professional sumava mil quaranta alumnes

En un principi l’Orde del Salesians envià a Terrassa, l’any 1957 al pare salesià Rómulo Piñol i Areste el qual va impulsar la obra i el col·legi de l’ordre salesiana a la ciutat. En un principi ajudat per la seva mare i un germà, seglar. Fins al cap d’un any, no vingueren a ajudar-lo un altre religiós i un jove estudiant. Van desenvolupar un  immens treball educatiu, social i humà en el barri de la Maurina. Va tenir un paper destacat en l’ajut a la gent pobre i en les seves necessitats bàsiques. Va promoure la construcció d’un grup d’habitatges socials al carrer de Sicília. Van crear un oratori festiu per aixoplugar els nens que jugaven pels carrers.

La parròquia de Maria Auxiliadora  fou creada l’any 1962 i regentada pels Pares Salesians, en un principi en un oratori fins que es va inaugurà el temple l’any 1964. El primer rector fou Rómulo Piñol que ostentaria el rectorat de la parròquia. El 1975 l’Orde hi va establir el noviciat.

Església de Maria Auxiliadora / Foto Joaquim Verdaguer

L’Obra Salesiana quedà completada amb l’establiment a la ciutat de la branca femenina de la Congregació creant l’Escola Maria Auxiliadora a la part alta del barri de la Maurina.

L’església tot hi tenir campanar no va gaudir de campana fins l’any 1995, el pare Àngel Pinto va promoure la instal·lació d’una campana procedent dels Salesians de Sarrià  Pertanyia a un joc de campanes que va modificar i augmentar i aquesta campana sobrava perquè no feia la nota que interessava. Com que era dels mateixos Salesians no va costar res. Pesa 80 quilos. Quan es va posar a tocar es va instal·lar un sistema electrònic perquè toqués a les hores de les misses. El sistema electrònic continua funcionant, però la part mecànica té deficiències.

Inauguració monolit dedicat a Rómulo Piñol / Foto Joaquim Verdaguer

El dia 30 de gener de 2011en un espai, al qual s’anomenà des d’aquest dia «Jardins de Rómulo Piñol», es va inaugurar un monòlit en homenatge a pare Rómulo, amb la presència de l’alcalde, Pere Navarro i membres de la comunitat salesiana i antics alumnes. El monòlit t obra de l’escultor Salvador Farrés porta un medalló de bronze amb l’esfinx del pare Rómulo Piñol, amb una inscripció a sota «Al pare Rómulo Piñol i Areste. Maials 1913 – Barcelona 2000. Fundador de l’obra salesiana a Terrassa 1957. En reconeixement a la seva tasca promoció educativa i social al nostre barri. Terrassa 30 de gener 2011».

Font consultades.

TRENCS, Marià. Terrassa 1877-1977 Cent anys de vida religiosa. Caixa d’Estalvis de Terrassa. 1977

FIGUERAS i VIGARA, Pere. 1935-1985. 50 anys d’història gràfica de Terrassa. Caixa de Pensions. Arxiu Tobella.Terrassa1985

WEB Colegio Saleciano Santo Domingo Savio

“La vida i el fi de l’església parroquial del Sant Esperit”

Aquest títol encapçalava un article publicat al diari L’Acció del dia 14 de setembre de 1936, en que valorava la situació de l’edifici per destinar-lo una servei públic.

L’església, construïda entre el segle XVI i XVII, té una estructura gòtica de 56 m. de llargada i 15 d’amplada, amb sis capelles laterals a cada banda i absis poligonal. La façana oberta a la plaça Vella es va començar a construir el 1918.

El 18 de juliol de 1936 començà la guerra civil i la resposta terrassenca a l'alçament del general Franco fou virulenta, amb excessos, assassinats i una onada anticlerical amb la crema dels temples. La ferma intervenció del pintor Josep Rigol i altres persones, va fer possible la salvaguarda de les esglésies de Sant Pere i de gran part dels seus tresors d'art, principalment els retaules dels Sants Metges i de Sant Miquel.

L’església parroquials dels Sant Esperit, la de Sant Josep, el convent de les Josefines entre altres, no tingueren la mateixa sort.

Les capelles després de l'incendi / Fons Ragon-Amat

El dimarts dia 21 poc després de les tres de la tarda, un grup d’homes armats entraren a l’església de Sant Esperit on ho destrossaren tot. Feren una pira al bell mig de la nau central amb el mobles, imatges i estris religiosos, que foren devorats pel foc. A les sis de la tarda cremava completament el altar, obra del escultor Joan Mompeó, una de les joies del barroc més importants de Catalunya. De l’orgue no en quedà ni una estella. Les escultures dels apòstols del pòrtic de la façana obra de l’escultor Josep Llimona i el Sagrat Cor de Jesús de Cèsar Cabanes van ser enderrocades i decapitades. Una columna impressionat  i densa de fum deixà encara més negre el dia gris d’aquell dia de juliol. El bombers tingueren que intervenir per evitar la propagació del foc a les cases veïnes. També destrossaren la documentació i llibres de la Rectoria abocant-los per les finestres i fent una fogata al mig del vial.

Documentació i llibres abocats al carrer / Fons Ragon-AMAT

Les escultures de l'atri enderrocades /Fons Ragon-AMAT

En el mes de setembre l’Ajuntament enviar funcionaris de l’oficina tècnica per fer un dictamen tècnic per avaluar la solidesa de l’edifici després de haver passat per dues vegades per dos incendis.  Calia saber si es podia descartar el perill d’un esfondrament de l’edifici per poder-lo destinar a un servei públic.  Dos redactors del diari L’Acció els acompanyaren en el seu afany informatiu per elaborar una crònica pel seu diari.

Al entrar la primera mirada fou al vitralls dels alts finestral en la majoria trencats. Les parets eren negres i el paviment era ple de desferra de fragments de pedres que el foc desprengué de les voltes. Per tot arreu hi havia imatges caigudes i mig cremades encrostonades en la seva policromia. Els altars esventrats i caiguts. Res quedava en peu, res era aprofitable.

A la sagristia el Sant Crist de mida natural que la presidia, estava a terra amb la testa oberta i un braç separat del cos. Fins i tot l’havien afusellat. En un armari encara hi havia mig miler de fulls parroquial am data 19 de juliol.

Després de pujar a la teulada els tècnic dictaminaren «que la construcció no ha rebut cap dany»

La nau central com garatge / Fons Ragon-AMAT

Enfilaren després cap dalt del campanar «pugem amunt, amunt. Dalt del cloquer, veiem buits com el ritus d’una calavera els finestrals on hi havien les campanes. Al cim de la torratxa només queden les campanes de les hores. Tot altre metall farà o fa ja servei al front.»

Baixaren després a la cripta on hi havia el Crits Jacent obra de Martin Diez. Tot i que s’acarnissaren amb la escultura, aquest pogué salvar-se.

Després dels esdeveniments vandàlics i mentre durà la guerra l’església del Sant Esperit fou transformada en un garatge.

L'església com a garatge / Jeroni Font-ABANS-AMAT

Acabada la Guerra Civil i amb l’entrada de les tropes franquistes es comença la reconstrucció de l’església., a la qual el Papa Pius XII l’honorà amb el títol de Basílica Menor i, l’any 2004 era designada catedral de la seu episcopal del nou Bisbat Terrassa

Fons consultades:

Gerència d’Urbanisme. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Ajuntament de Terrassa. 1981

J.S. La vida i el fi de l’església parroquial del Sant Esperit. L’Acció. 14 setembre 1936.

CARDÚS, Salvador. Belleses i records del temple del Sant Esperit de Terrassa. Junta de la Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. Terrassa 1981

RAGÓN, Baltasar. Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1972

DOMÈNEC. Josep M. Construcció i embelliment de la Basílica del Sant Esperit de Terrassa. Albada. Terrassa 1993

El claustre de Sant Pere de Puelles

A l’alçada del núm. 69 del carrer del Nord en el lloc on  hi havia en l’època medieval el Mas Oller, l’arquitecte Faura va construir, l’any 1863, l’edifici que seria conegut com Casa Alegre. Era una mansió  de línies neoclàssiques amb barreja de vuitcentista i romanticisme. Era un edifici de dues plantes i disposava d’uns amplis jardins. En ells hi ha havia dos fragments claustres procedents del monestir de Sant Pere de Pulles de Barcelona.

Aquest monestir va ser un convent benedictí femení fundat en el segle X i tenia un claustre de dos pisos. El primer, del segle XII, romànic i, el segon del segle XIV amb arcs gòtics. El conjunt va ser afectat per la desamortització del segle XIX. L’any 1873 va ser enderrocat, llevat de l’església, que es va convertir en parròquia. Fragments del seu claustre es van vendre i actualment els trobem en el Museu d’Art de Catalunya, en el Museu «L’enjalolada» de Martorell, a Vilamajor i a Terrassa.

La família Ferrer propietària de la Casa Alegre va adquirir, un fragment romànic un altre de gòtic que va instal·lar als seus jardins.

El claustre romànic / Fons Ragon-AMAT

L’any 1966 en l’espai enjardinat es va construir un al bloc de pisos. L’empresa immobiliària INVASA fa fer donació al Museu de Terrassa de la part del claustre romànic. El tros de claustre gòtic es va salvar instal·lant-lo al llarg del carrer de Sant Ignasi per donar una nota de funcionalitat a l’entrada d’alt l’edifici.

El claustre gòtic al carrer de Sant Ignasi / Foto Joaquim Verdaguer

En el Catàleg d’edificis d’interès històric artístic el defineix de la manera següent: Aquest fragment consta 10 arcs ogivals, d’un total de 25, sostinguts per columnes Quatrilobulades i capitells decorats amb motius vegetals. El rosetons muntats en el basament on descansa la arcada són de procedència desconeguda. N’hi ha quatre d’originals i sis reproduccions

En un moment d’una sensibilitat nul·la pel nostre patrimoni, la casa Alegre va ser enderrocada l’any 1977 i el seu espai transformat en una amplia plaça davant del alt edifici de habitatges, en el moment que s’estava inventariant el patrimoni artístic i cultural terrassenc que va ser aprovat l’any 1981. En el catàleg es va haver de retirar la fitxa de la Casa Alegre que s’havia confeccionat durant el inventari.

El claustre a l'entrada de l'edifici / Foto Joaquim Verdaguer

Fonts consultades:

Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Ajuntament de Terrassa. 1981

BOIX, Josep. Las arcuaciones romànicas. Diari de Terrassa. 25 novembre 1995. p. 6

BOIX, Josep. El derribo de la Casa Alegre. Diari de Terrassa 19 abril 2002. p. 13

El tren de Baix

L'any 1986 Terrassa aconsegueix un dels seus somnis; el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat o del "tren de baix". Abans hom s'havia acostumat a la presència de l'antiga estació i al seu traçat al llarg del lateral de la Rambla d'Ègara i a les rondinades que provocava el pas a nivell de la Carretera de Montcada. Però aquesta construcció ferroviària no estava concebuda tal com l'hem conegut.

El 29 d'octubre de 1908, el Ple de l'Ajuntament aprovava l'exposició pública del projecte presentat per la SA El Tibidabo de la construcció d'un tren tramvia mogut per tracció elèctrica que uniria Barcelona amb Terrassa, per facilitar el transport ràpid en aquesta zona del Vallès. Es projectava fer arribar el tren pel sud de la ciutat paral·lel a la carretera de Rubí, entraria a Terrassa des de la cruïlla del passeig N. (avda. de Santa Eulàlia) i es bifurcaria per la cruïlla del carrer del Mestre Trias, seguint la línia, pels carrers de Rubí (actual de Pare Font), de Sant Francesc, la Rutlla, de l’Església, fins a anar a parar a la plaça Major (Vella) on a la seva part de llevant, davant del Sant Esperit, es volia instal·lar l'estació, naturalment i en aquells temps, a cel obert.

El projecte no es portar a terme, ja que depenia de l'arribada del tren des de Barcelona per l’Arrabassada, la qual cosa es va desestimar.

Tres projectes d'arribada del tren / AHC

No és fins al 1917, arran la projectada prolongació de la línia de Sarrià cap el Vallès per l'empresa "Barcelona Tracción Light Power", que es va tornar a parlar del tema.

La imminent arribada de la línia que ja anava prosperant vers Sant Cugat i Rubí, endegà una encesa polèmica a Terrassa, no per la línia en sí, sinó per on s'havia de situar la nova estació. Els projectes a discussió eren tres; el primer, pujar el traçat de la línia al llarg del carrer Vinyals ubicant l'estació prop el portal de Sant Roc. Un altre, era continuar riera amunt emplaçant l'estació a la cruïlla amb el carrer de la Goleta, amb l'estació de mercaderies on ara hi ha el cinema La Rambla; i el tercer projecte amb arribada de la línia pel vessant esquerra de la riera del Palau fins a la plaça Vella. Com anècdota, la conversa entre l’enginyer de l’obra, el doctor Pearson,  i l’estanquera de la plaça Vella. Aquesta li deixà anar “Vostè no s’hi ha fixat oi?. Aquí hi ha un Sant Antoni, i allà baix un Sant Roc que no es deixaran treure de casa”. Quan li traduïren a l’americà es van fer un far de riure tot fent broma. És de suposar que el projecte era soterrar el tren fins a la plaça Vella, doncs seria absurd que volguessin enderrocar les cases del carrer Major. 

Aquí va fallar estrepitosament el Consistori terrassenc al no obligar que s’introduís el ferrocarril a traves d’un túnel fins a la plaça Vella. A Sabadell la prolongació fins a la estació de la Rambla no va arribar fins l’any 1925 perquè les autoritats van pressionar perquè fos subterrani.

Projecte d'estació al carrer de la Goleta / AHT

Finalment l’arribada de la línia va sorprendre els terrassencs sense un consens sobre la ubicació definitiva de l’estació. Per tant es va construir un baixador provisional a la vorera de la riera del Palau a l’altura del carrer Infant Martí, fins que es va decidir construir l’estació uns metres més amunt arran el portal de Sant Roc, on sempre l’hem vist; això sí, amb l’opinió contrariada dels que deien que «d’indret era molt apartat del centre». El dia 2 de juliol de 1921, en plena Festa Major, s’inaugurava la nova estació.

L'estació als anys 20 / Fons Ragon-AMAT

L’any 1951 l’arquitecte Manuel Baldrich, depenent de la Diputació de Barcelona, presentava el seu Pla d’Ordenació amb un plantejament innovador i agosarat. Entre els projectes que presentava hi havia el soterrament dels Ferrocarrils de Catalunya i la seva prolongació fins a Matadepera. El Pla en la seva totalitat fou desestimat per exagerat i fantasiós a més, també, per les pressions rebudes pel novell i agressiu moviment especulador de l’època franquista

L'estació anys 30 / Fons Ragon-AMAT

L’any 1977 la línea per motius financers va ser transferida a Ferrocarriles de Via Estrecha (FEVE), fins que amb la restauració de la Generalitat de Catalunya, el Govern d’Espanya va traspassar a la Generalitat la gestió del Ferrocarrils de Catalunya, fins que va esdevenir-se la creació de l’empresa Ferrocarrils de la Generalitat.

Finalment en els anys vuitanta es porta a terme la obra anhelada pels terrassencs; el soterrament de la línia des del final de la rambleta del Pare Alegre fins al Portal de Sant Roc. Aquesta obra, llarga i molesta va ser inaugurada pel president de la Generalitat el 16 de maig 1986.

El resultat del soterrament fou la reordenació urbanística de la part baixa de la Rambla, un accés sud de la ciutat més accessible, l’obertura de nous espais verds com el Parc de Catalunya i dels carrers fins ara tallats per enllaçar amb la rambla. L’any 1988 s’enderrocava l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat.

 L’any 1996 es posà en marxa el Metro del Vallès, augmentant els serveis i la freqüència de pas dels trens

El 2001 es va aprovar la prolongació del Ferrocarrils de la Generalitat en direcció nord. La tardor del 2003 s’iniciaven les obres del perllongament de la línia S1 a Terrassa amb tres noves estacions: una a tocar de la Universitat Politècnica de Catalunya i Vallparadís, una que faria d’intercanviador amb l’estació central de la línia Barcelona-Manresa i una darrera parada al barri de Can Roca, a l’extrem nord-oest de la ciutat. L’any 2011 s’enllestien els túnels però en l’actualitat (2012), les obres estant paralitzades per la crisi econòmica.

Per cert, el terrassencs des de sempre han anomenat als Ferrocarrils de la Generalitat com “El Tren de Baix” o “Els Catalans”. Aquesta ultima expressió és errònia, ja que la línea del Vallès estava gestionada per l’empresa Ferrocarrils de Catalunya. La dels “catalans” era la línea de Martorell-Monistrol-Manresa que l’administrava la companyia dels Ferrocarrils Catalans

Fonts consultades:

Comarca del Vallès. Ferrocarrils de cremallera de Barcelona a Terrassa. dia 4 de març, pàg. 1.

Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Exp. de foment núm. 47/1908.

Arxiu Històric Comarcal. Exp. 20/1906 obres publiques. Projectes no realitzats

Butlletí de la Província de 4 novembre 1908.

RAGON, Baltasar.  Baltasar. Coses de Terrassa viscudes. Terrassa (any?)

BELLÉS, Núria i LÓPEZ, Elvira: Camins de ferro que comuniquen Terrassa.  Xarxa de Biblioteques Soler i Palet. 1980.