Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


diumenge, 28 d’abril de 2013

Els comtes Borrell II i Ramon Borrell i Terrassa


A Terrassa hi ha un carrer, a la barriada de la de Ca n’Aurell, que en el segle XIX se l’assignà el nom de carrer de Ramon Borrell. El 2 de juny de 1987 un decret d’alcaldia acorda canviar el nom de Ramon Borrell pel de Comte Borrell. No es justifica enlloc el motiu del canvi, quedant clar a qui va dedicat el carrer. El cert és que els dos personatges, pare i fill, van tenir una vinculació amb Terrassa, més Ramon Borrell que Borrell II
El Comte Borrell II

El comte Borrell II (934 – 992) el que no sembla clar és si va arribar a passar alguna vegada per Terrassa. El comte i el bisbe de Vic Ató van unir esforços davant el papa Joan XIII per aconseguir restituir la província episcopal de la Tarraconenses per tal de deixar de dependre de l’arquebisbat de Narbona. El propòsit no va reeixir degut a l’assassinat del bisbe Ató. Tot i així el comte va decidir assegurar el bon funcionament de les institucions eclesiàstiques, mentre els bisbes i abat esdevenien així uns auxiliar directes del poder comtal.
Moltes esglésies rurals van esdevenir parròquies al fer el comte donació d’elles al bisbat de Barcelona. L’any 965 el comte gracies a un document feia de donació el “Domum” o Casa de Sant Pere  a la Seu de Barcelona.
La Casa de Sant Pere d’Ègara era el que quedava de la seu episcopal d’Ègara: una psuedoparròquia ja que no va ser fins el segle XII que va esdevenir parròquia del terme del Castell de Terrassa.
Durant el seu govern Catalunya es van produir les ràtzies del cabdill musulmà Al-Mansur (982, 984 i 985). En aquesta ultima va arrasar Barcelona. Mentre durà el setge de la capital, la va emprendre en tots els llocs poblats del volant, principalment el monestir de Sant Cugat i, de rebot en que quedava de l’antiga seu d’Ègara. El comte Borell II que va voler socórrer Barcelona va ser derrotat a la batalla de Rovirans o Matabous. Les peticions d’ajuda del comte al rei franc Lotari de França foren ignorades. Això va provocar el desarrelament del comte respecta als seus antics senyors. Quant el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès Hug Capet, va ser el principi de la independència dels comtats catalans respecta als reis de França.
El Comte Ramon Borrell

Pel que fa al seu fill el comte Ramon Borrell (972-1017), probablement va fer estada a Terrassa millor en el novell castell de tapia adossat a la torre del Palau. El 1091 apareix documentada la denominació mansione de comite, fet que demostra la dependència del comtat de Barcelona, per tant en aquells moments havia una fortalesa senzilla amb una torre per defensar de la línia fronterera del riu Llobregat.
En aquells anys encara faltava un segle per la formació de la població de Terrassa (1193). Tampoc hi havia edificat el castell de Valparadís. El terme del castell de Terrassa el formava un seguit de masos hereus de les viles romanes i la casa de Sant Pere o esglésies de Sant Pere. Tot un territori regit per un veguer.
Una estada documentada del comte en el terme del castell de Terrassa va ser el 24 de juliol del 1017, quan va presidir, acompanyat de la seva muller Ermesenda de Carcassona, un tribunal a l’església de Santa Maria d’Ègara. El tribunal estava format  pel bisbe d’Osona, Ug de Cervelló, Seniofred de Rubí, Bernat de Sant Vicenç, Guillem de Castellví, Mir Ostalenc i Guitard, abat de Sant Cugat, entre altres nobles i, els jutges Ponç Bonfill, Suniferd, Guifred i Vives. En el procés es debatia la queixa de Deudat, bisbe de Barcelona contra Ermofret, en representació de la seva muller Enguncia  i Adalvert tutor i oncle dels fills d’Eldemar, que retenien uns alous (terres)  que segons el bisbe pertanyien a la seu de Barcelona. El judici acabà donant la raó al bisbe, davant les proves escrites.


El que és curiós es que el judici es va celebrar “Intus in ecclesia Sannctae Mariae Sedis Egarensis”, es a dir, l’església de Santa Maria d’Ègara. I altres documents que mencionen «d’Egara», Com per exemple un del anys 991 i un altre del 997 en que de la sant Pere se’n diu “Domun Sancte Petri qui est in Sede Egarensis”  I “Donum Sanncti Petri Apostolí Sede Egarense”. Tots aquest documents en parlen incidentalment de la Seu, no fan sinó recordar l’honor episcopal de què en temps passats gaudi l’Església d’Egara
La església de Santa Maria es va consagrar un segle després, el 1112. Per tant la església que va aixoplugar el judici és anterior al romànic que actualment podem contemplar. Seria una església reconstruïda desprès de les devastadores ràtzies sarraïnes o als possibles incendis, ja que les esglésies preromàniques de aquelles èpoques seguien el model bizantí o italià de una coberta de fusta, tal com ho va demostrar Ramir de Masdeu en diversos articles.
Per que fa a la via política del comte cal destacar que l’any 1010 aprofitant que el Califat de Còrdova estava en procés de desmembrament en taifes, va organitza una ràtzia catalana contra Còrdova, derrotant a Sulayman prop d’aquesta ciutat. D’aquesta incursió es va obtenir importants botins , que fou la principal causa perquè la noblesa l’acompanyés en aquesta aventura.
El carrer del comte Borrell II o de Ramon Borrell?

El que quedà clar es que a Terrassa tenim la singularitat de tenir un carrer dedicat a dos personatges i és certament curiós que  encara avui dia, a l’entrar al dit carrer per la Rambla d’Ègara, convisquin les dues plaques de carrer, l’antiga de Ramon Borrell i la nova del comte Borrell II, pare del primer.

Fonts Consultades:
BORFO, Antoni, Història de Terrassa. D'Ègara a Terrassa. Ajuntament de Terrassa 1987
SOLER, Joan; CARDELLACH, Teresa; VERDAGUER, Joaquim. Els noms de Terrassa. Ajuntament de Terrassa
FERRAN, Domènec. La Torre del Palau. El Castell i la vila de Terrassa. Museu de Terrassa. 1999
CARDÚS, Salvador. Belleses i record del temple del Sant Esperit de Terrassa. Junta de la Xarxa de Biblioteques Soler i Palet.
ABADAL, Ramon. Dels visigots als Catalans. Edicions 62. Barcelona 1969
MARTÏ BONET. Josep M. Barcelona i Ègara-Terrassa. Arxiu Diocesà de Barcelona 2004

1 comentari:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina