L'Aiguacuit de Terrassa

Es coneix com la zona de l’Aiguacuit l’espai que hi ha al sud del barri del Segle XX, a tocar amb l’avinguda de Santa Eulàlia. Aquesta zona ha estat rica en assentaments humans des de l’antiguitat, principalment de caire rural.

La zona de l'Aiguacuit / AMAT

El nom de l’Aiguacuit prové d’una antiga casa de pagès, amb un alabaix molí de vent, transformada, en el segle XIX, en fàbrica d’aiguacuit. Aquest producte, cola de fuster, era una pasta extreta de tossos de pells bullides i que per  fer-la servir es diluïa amb aigua calenta. La instal·lació de la fàbrica a les afores de la ciutat en aquella època era degut a la molesta mala olor que desprenia la seva elaboració. Els seus propietaris, barcelonins, van tancar la fàbrica a començaments del segle XX . L’edifici es va enderrocar a finals del segle XX. Tot i així el nom d’Aiguacuit ha perviscut donant forma al topònim de l’esmentada zona.

La fàbrica de l'Aiguacuit / Carles Durant-AMAT

L’any 1988, arran de la construcció d’una nau industrial al carrer de Valls van aparèixer restes arqueològiques i de sitges que es relacionen amb les diferents fases d’assentament humà. Restes d’habitacions i dependències destinades a l’activitat agrícola i residencial. Tot i que, parcialment destruït, es tracta d’un dels jaciments més interessants dels excavats a Terrassa fins aquell moment. Abasta una amplià cronologia d’ocupació que va des de l’eneolític fins al segle XII de la nostra era. L’ocupació prehistòrica durant l’eneolític (2000-1800 aC.) es basa en la troballa de restes d’una sitja d’aquesta època. Amb la arribada dels romans, el lloc es va transformar en una vila rural durant el segle I dC. Comença després una nova etapa constructiva passant a ser una vila més ostentosa. Cal destacar el descobriment d’un conjunt termal i el seu sistema de calefacció, així com un camp de sitges per emmagatzemat. Entre el segle V al VIII dC. es produeix una remodelació total i ampliació de la superfície construïda. La datació del jaciment de l’Aiguacuit acaba amb la troballa de restes de sitges dels segles X al XII.

 

Excavació arqueològica de l'Aiguacuit / Jaume Valls-AMAT

La situació d’aquest jaciment s’entronca probablement amb l’estudi realitzat pels historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz sobre l’existència en aquesta zona d’un «Palacio Fracto» o explotació agrícola en l’època de l’ocupació àrab dels segle VIII

Can Malet / AMAT

A llevant de l’Aiguacuit, a tocar la carretera de Rubí hi havia una altra edificació: Can Malet. 
Era una masia del segle XVII o XVIII regentada en el segle XIX per la família Rodó. A principi del segle XX, la casa estava deshabitada, tot i que els Rodó, continuaven les tasques agrícoles i pasturaven les vaques de la vaqueria que tenien al carrer de Joaquim de Paz. Eren coneguts com els de “can Malet” i la seva lleteria a la placeta de Mossèn Cinto era molt coneguda. Després de la Guerra Civil, el mas va ser un magatzem de carbó. En aquesta masia va néixer el 1816, Francesc Rodó i Sala “el canonge Rodó”, que fora rector de Sant Martí de Provençals i canonge de la Seu de Barcelona. És molt recordat i té un monument a la parròquia de Sant Martí del Clot. El seu retrat figura a la Galeria de Terrassencs Il·lustres des del 1917 a més de tenir un carrer al seu nom

Edifici de l'antiga fàbrica Vinyals / AMAT

Un altre edifici d’aquest àmbit era la fàbrica Vinyals situada al que és ara la plaça Segle XX. Era una de les poques fàbriques a les afores de la vila en el segle XIX abans de l’arribada del vapor. El seu propietari era Salvador Vinyals i Galí va ser alcalde de Terrassa (1808). Lluità a la Guerra del Francès (Napoleònica).i participà en l’elaboració de la Constitució de les Corts de Cadis. El seu retrat figura a la Galeria de Terrassenc Il·lustres des del 1918.

El vial que ara anomenem carrer de Vinyals porta aquest nom perquè era el camí que feien els obrers per anar a la fàbrica.

D’aquest quatre assentament no en queda cap. El Aiguacuit es va anar omplint de naus industrials amb algunes cases intercalades. L’únic edifici singular de factura nova que hi ha actualment és l’Arxiu Històric de Terrassa.

Fonts consultades:

FERRAN, Domènec. Història de les excavacions arqueològiques a Terrassa. Revista TERME, núm. 8, novembre 1993.

PALOS, Santi. El yacimiento local de l’Aiguacuit, explicado por sus arqueologos.

BOIX, Josep. L’Aiguacuit. Diario de Terrassa. 25 setembre 1993

Reportatge. Urbanismo inicia las excavaciones arqueologicas en la calle de Valls. Diario de Terrassa. 19 octubre 1988. p. 20

SOLER, Joan; RUIZ, Vicenç. Els palaus de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a traves de la toponímia. Revista TERME..núm. 14, novembre 1999. p. 38. Centre d’Estudis Històrics – Arxiu Històric de Terrassa

SOLER, Joan; RUIZ, Vicenç. Els palaus de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a traves de la toponímia. Revista TERME..núm. 14, novembre 1999. p. 38. Centre d’Estudis Històrics – Arxiu Històric de Terrassa