Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 25 de maig de 2013

Banys i urinaris a Terrassa


A principis del segle XX la falta d’aigua corrent en alguns habitatges i les necessitats fisiològiques i de higiene del poble en general i dels passavolants de visita a la ciutat feia indispensable la posada en servei d’establiments per al bany i d’urinaris, quelcom avui que encara seria necessari. On es fan ara les necessitats? Aquells urinaris fets expressament durant una època han deixat pas al segle XXI als que es poden trobar dins dels bars o en algunes grans establiments comercials. En grans esdeveniments a l’aire lliure apareixen avui els urinaris transportables. Però no es el mateix, malgrat que n’hi ha més. Poden ser o no de pagament, en funció de la voluntat de prendre quelcom, o de comprar alguna cosa com a detall pel favor. El costum de fer les necessitats al carrer no està extés, certament però tampoc es fa difícil descobrir miccions a portes i parets, sobret a l’endemà de nits de divendres i de dissabte.

El diari Egara del 31 d’agost 1907 es feia ressò d’aquest de la necessitat d’urinaris en una ciutat viva, industrial i en creixement, que sabia perfectament a què destinar el temps d’oci –teatres, cafès, casinos, tertúlies...- Era un moment de refinament, de les classes burgeses, no ens enganyem, perquè bona part dels obrers prou feina tenien per portar uns diners a casa.: “Los intereses de la salud exige el establecimiento de casas de baño i es necessario su implantación”.
La plaça Clavé. En primer terme, els urinaris per homes i dones / Fons Ragon-AMAT

Un dels mes populars i més cèntrics eren els banys i urinaris de la plaça de Clavé. Amb l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya o tren de baix l’any 1917 i la definitiva ubicació de la nova estació en el lloc on ha estat ubicada fins el soterrament del ferrocarrils, va fer necessari l’enderroc de les cases que hi havia entre l’estació i el portal de Sant Roc, quedant un ampli espai, al que se li va posar, l’any 1926, plaça de Clavé. Els terrassencs volgueren millorar la imatge que s’oferia a la sortida de l’estació pels nouvinguts, amb la urbanització  una plaça adient d'una gran ciutat que donés vistositat a l’arribada a Terrassa.

A la banda del carrer de Vinyals presidia la plaça un gran fanal de tres braços i a cada costat les entrades, una per homes i l’altre per dones, al subsòl de la plaça on hi havia ubicats els nous urinaris i banys públics, molt utilitzats durant la dècada dels anys trenta i quaranta.

Quan es va procedir a l’enderroc de les cases del Portal de Sant Roc, les que quedaven entre la plaça Clavé i el carrer Major es va remodelar tot l’espai unificat la plaça Clavé i el Portal, van desaparèixer els urinaris i els banys.
Glorieta del Passeig 1943 / Fons Ragon-AMAT


Durant anys la fires de primavera i tardà així com el mercat del Dimecres es celebraven al Passeig, També molts actes de la Festa Major i altres com la revista del Sometent. Això produïa un problema ja a cada racó era bo per la necessitat de orinar. Això feia que l’espai oferís un aspecte deplorable amb molta pudor.

L’Ajuntament per resoldre la qüestió va inaugurar uns urinaris públics sota la glorieta que hi havia al passeig per allotjar als músics de les festes.

Quan a principis del anys quaranta es va procedir a la reurbanització del passeig degut al bastiment del monument al caiguts, aquest urinaris van desaparèixer, però es van construir dos de nous al final del passeig a l’entrada del pont. Lògicament un per homes i l’altre per dones, ambdós també subterranis.
Entrada als urinaris del Passeig prop del pont / Carles Duran-Amat

Durant els anys 70 aquest servei del passeig va caure en desús i van ésser tapiats davant el fet de que eren llocs freqüentats per tenir relacions sexuals furtives, si més no això deien les autoritats, en una fase històrica on els contactes entre home i dona encara eren tabú –i no diguem entre dos éssers humans del mateix sexe.

Amb la construcció, els anys 90 de l’aparcament subterrani de la Plaça del Doctor Robert van desaparèixer definitivament del paisatge urbà, com també ho havien fet els seus típics samalers, que fins i tot li van donar nom a la zona.
Parc de Sant Jordi 1940 / Arxiu Tobella

Per la Festa major de l’any 1959 s’inaugurava el nou Parc de Sant Jordi. La reconversió dels jardins de la Casa Freixa en parc públic s’havia fet conservant les seves antigues característiques, sense malmetre el seu estil romàntic. Dins el recinte  a més de la Masia Freixa, obra de l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada també hi havia un espai per la gent gran, un gimnàs i un petit edifici de formes gaudinianes, també dissenyat per Lluís Muncunill on es va ubicar un petit bar i serveis sanitaris. En els anys 70 van caure en desús. En el 2005 al parc hi havia uns lavabos transportables, entre la porta de la placa de Sant Oleguer i la mateixa masia.

Altres lloc públics on es podia orinar era en els serveis receptius que hi havia a l’estació del Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i a la RENFE.
Anunci a la premsa de la Fonda Peninsular


A la Fonda Peninsular del germans Pompidor, quan aquesta estava al raval on ara hi ha l’Ajuntament, es ha dir abans del segle XX, van inaugurar un servei de banys. Es convertien en els primers de Terrassa que podien usar clients i gent no hostatjada. Aquets darrers, pagant els diners que correspongués per a gaudir d’una estona de relax mercès a l’aigua.

Sabem que el 10 de juny 1883 s’inauguren les instal·lacions de hidroteràpia als banys de la Fonda Peninsular, realitzades d’acord amb el centre Mèdic de Terrassa. Això vol dir que abans del 1883 la fonda disposava de banys.

A principis del segle XX també hi havia el servei de banys públics com a comerç. Un exemple el tenim en els Baños Públicos Antonio Brugueras, en el carrer de la Rutlla número 28. Aquest establiment s’anunciava a la premsa local informant dels preus amb el qual es regia el servei; “precios de primera clase, un baño con ropa 1'50 ptes; un baño sin ropa 1'25 ptes. Abonamientos para 9 baños con ropa 11 ptes; 9 baños sin ropa 9'5 ptes. Segunda clase un baño con ropa 1'25 ptes; un baño sin ropa 1 pta”.

Al pas del temps els banys es van fer innecessaris al comptar amb una bona xarxa d’aigua corrent que arribava a la majoria de cases. Terrassa no ha estat mai lloc de banys, però es que les seves aigües per començar no són abundants, i per acabar, no tenen propietats terapèutiques. Aquí, termes, cap, al contrari del que passa a pocs kilòmetres, a localitats del Vallès Oriental.

Fonts colsultades:

OLLER, Joan Manel; SUÁREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim.  Serveis d`’aigua a Terrassa”  Fundació Aigües de Terrassa. 2007
POMPIDOR, J.B. El incensario Japonés.Editorial Sunya. 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada