Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dimecres, 16 d’octubre de 2013

Terrassa i els bandolers


A Catalunya, després de la guerra dels Remences, la nova situació  sorprengué molts revoltats, que no trobaren el seu lloc en una societat en pau. Alguns d'ells, els més humils i sense terra, trobaren una nova ocupació en el bandidatge; cercaren en les muntanyes el seu refugi, des d'on pogueren prosseguir el fàcil ofici de viure dels altres, fent ús de les armes contra els traginers dels camins rals o cometent robatoris en masies i cases. Durant els segles XVI i XVII aquesta pràctica s'estengué, i sorgiren veritables partides de bandolers que assolaren el país, i que atacaren, fins i tot, nuclis de població.



En aquell temps Catalunya estava molt agitada. Al flagell de la pesta que assolava el país s’hi havia d’afegir la pseudo-guerra en què estava immersa una part del territori. Les tensions entre la noblesa arruïnada, que a poc a poc anava perdent la seva posició feudal i els seus privilegis, van originar una lluita entre dos bàndols; els nyerros i els cadells. Tant els uns com els altres tenien partidaris que lluitaven a la manera d’assoldats, que tant podien estar en un bàndol com en l’altre i que van acabar convertint-se en bandolers.

Dibuix de Joan LLuc
La vinculació de Terrassa amb el bandolerisme l’hem de cercar en l’episodi que va viure la vila, l’any 1558, quan una partida de malfactors volien espoliar-la, aprofitat que els seus homes estaven defensant Barcelona dels pirates. La vila es va salvar gràcies a la valerosa defensa que en feren les seves dones. (vegeu en aquet blog el tema “Les heroiques dones terrassenques”.



No a la vila però sí en el seu terme podem trobar el fenomen del bandolers a les serralades de Sant Llorenç, principalment pel sender conflictiu que representava el camí Ral de Barcelona a Manresa. Els bandolers Roca Guinarda i en Capablanca en són una representació.

La casa de Perot Rocaguinarda


El bandoler Rocaguinarda i la seva quadrilla, el 2 de desembre 1609, assaltaren la masia de Can Boada, on morí Montserrat Alavedra, pagès de Rellinars.

Perot Rocaguinarda, també conegut com Perot el Lladre, va ser el bandoler més reconegut universalment gràcies a Miguel de Cervantes, que el va incloure en un capítol de Don Quijote de la Mancha. Mentre aquest era tot ficció, Roqueguinarda era tota una realitat. Rocaguinarda procedia del mas del mateix nom d’Orità, Lluçanès. Formà part de la banda del senyor de Nyers, participant en les lluites entre els dos bàndols de la paupèrrima noblesa catalana: els Nyerros i el Cadells.

L’any 1603 formà la seva pròpia quadrilla actuant com a malfactor en terres del Lluçanès, Osona, La Garrotxa, Ripollès, la Cerdanya, Bergadà, el Bages, Vallès i Conca de Barberà. Era tal el seu prestigi que durant 8 anys el governador General de Catalunya, Joan de Queralt el va perseguir en vàries campanyes per tal de detenir-lo. L’any 1611 Perot Rocaguinarda i els seus homes es va acollir a un perdó reial,  embarcant-se a Mataró rumb a Nàpols, on va acabar com a capità, dirigint els terços hispans.

Don Quijote i Sancho Panza

En la segona part del Quijote de la Mancha, en el capítol LX en què es  parla «De lo que sucedió a Don Quijote yendo a Barcelona», Cervantes descriu fets reals, mentre que  la resta de la seva obra és pura ficció. El Quixot anant de l’Aragó en direcció a Barcelona topà amb la partida de Roque Guinart. El van fer presoner durant tres dies.

«Luego Roque Guinart conoció que la enfermedad de don Quijote tocaba más en locura que en valentía, y, aunque algunas veces le había oído nombrar, nunca tuvo por verdad sus hechos, ni se pudo persuadir a que semejante humor reinase en corazón de hombre; y holgóse en estremo de haberle encontrado, para tocar de cerca lo que de lejos dél había oído».


Perot Rocaguinarda
Cervantes era coneixedor de la realitat social i històrica d’aquella època i de la popularitat d’en Perot lo Lladre. Aquest, quan ja estava  l’escriptor va publicar la segona part del Quixot el 1615. Per les descripcions del paisatge i de Barcelona és possible que Miguel de Cervantes fes el camí personalment.

Els estudiosos del pas del Quixot per terres catalanes especulen que la trobada de l' hidalgo amb el bandoler podria haver-se produït al camí ral de Manresa a Barcelona, en plena serralada de Sant Llorenç.

El Quixot a Barcelona

Durant el segle XVI i XVII se succeïren varis episodis de bandolerisme i violència al massís de Sant Llorenç, amb la intervensió de diversos bandolers. A Terrassa en més d’una ocasió s’havia tocat a sometent organitzant partides d’homes armats per perseguir els malfactors.



Tenim constància d’un altre bandoler  per la tradició que ens parla d' en Capablanca, un lladre de camins més llegendari que real. Actuava en el camí Ral de Barcelona a Manresa. Anava armat amb un pedrenyal i es cobria amb una capa de color blanc. Esperava als viatgers amagat prop d’on, prèviament, havia estès la seva capa, en la qual obligava a les víctimes a deixar tot el que duien de valor. Sota el Paller de Tot l’Any hi ha una escletxa anomenada la Cova d’en Capablanca, que segons la llegenda era el seu amagatall.



Fonts consultades:

CERVANTES, Miguel de. Don Quijote de la Manxa. Segona part. Capítol LX. F. Seix, Editor. Barcelona.

FERRANDO, Antoni. Les sendes dels Bandolers. Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 2002.

FERRANDO, Antoni . El bandolerisme al massís de Sant Llorenç del Munt. I la Serra de l’Obac entre els els anys 1590 i 1630. I Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac 1987. Comunicació. Diputació de Barcelona 1989

OLLER, Joan Manel. Un recorrido por las tierras que pisaron los bandoleros del Vallès. Diari de Terrassa. 17 gener 1997, p. 7

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada