Banys i urinaris a Terrassa

A principis del segle XX la falta d’aigua corrent en alguns habitatges i les necessitats fisiològiques i de higiene del poble en general i dels passavolants de visita a la ciutat feia indispensable la posada en servei d’establiments per al bany i d’urinaris, quelcom avui que encara seria necessari. On es fan ara les necessitats? Aquells urinaris fets expressament durant una època han deixat pas al segle XXI als que es poden trobar dins dels bars o en algunes grans establiments comercials. En grans esdeveniments a l’aire lliure apareixen avui els urinaris transportables. Però no es el mateix, malgrat que n’hi ha més. Poden ser o no de pagament, en funció de la voluntat de prendre quelcom, o de comprar alguna cosa com a detall pel favor. El costum de fer les necessitats al carrer no està extés, certament però tampoc es fa difícil descobrir miccions a portes i parets, sobret a l’endemà de nits de divendres i de dissabte.

El diari Egara del 31 d’agost 1907 es feia ressò d’aquest de la necessitat d’urinaris en una ciutat viva, industrial i en creixement, que sabia perfectament a què destinar el temps d’oci –teatres, cafès, casinos, tertúlies...- Era un moment de refinament, de les classes burgeses, no ens enganyem, perquè bona part dels obrers prou feina tenien per portar uns diners a casa.: “Los intereses de la salud exige el establecimiento de casas de baño i es necessario su implantación”.

La plaça Clavé. En primer terme, els urinaris per homes i dones / Fons Ragon-AMAT

Un dels mes populars i més cèntrics eren els banys i urinaris de la plaça de Clavé. Amb l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya o tren de baix l’any 1917 i la definitiva ubicació de la nova estació en el lloc on ha estat ubicada fins el soterrament del ferrocarrils, va fer necessari l’enderroc de les cases que hi havia entre l’estació i el portal de Sant Roc, quedant un ampli espai, al que se li va posar, l’any 1926, plaça de Clavé. Els terrassencs volgueren millorar la imatge que s’oferia a la sortida de l’estació pels nouvinguts, amb la urbanització  una plaça adient d'una gran ciutat que donés vistositat a l’arribada a Terrassa.

A la banda del carrer de Vinyals presidia la plaça un gran fanal de tres braços i a cada costat les entrades, una per homes i l’altre per dones, al subsòl de la plaça on hi havia ubicats els nous urinaris i banys públics, molt utilitzats durant la dècada dels anys trenta i quaranta.

Quan es va procedir a l’enderroc de les cases del Portal de Sant Roc, les que quedaven entre la plaça Clavé i el carrer Major es va remodelar tot l’espai unificat la plaça Clavé i el Portal, van desaparèixer els urinaris i els banys.

Glorieta del Passeig 1943 / Fons Ragon-AMAT

Durant anys la fires de primavera i tardà així com el mercat del Dimecres es celebraven al Passeig, També molts actes de la Festa Major i altres com la revista del Sometent. Això produïa un problema ja a cada racó era bo per la necessitat de orinar. Això feia que l’espai oferís un aspecte deplorable amb molta pudor.

L’Ajuntament per resoldre la qüestió va inaugurar uns urinaris públics sota la glorieta que hi havia al passeig per allotjar als músics de les festes.

Quan a principis del anys quaranta es va procedir a la reurbanització del passeig degut al bastiment del monument al caiguts, aquest urinaris van desaparèixer, però es van construir dos de nous al final del passeig a l’entrada del pont. Lògicament un per homes i l’altre per dones, ambdós també subterranis.

Entrada als urinaris del Passeig prop del pont / Carles Duran-Amat

Durant els anys 70 aquest servei del passeig va caure en desús i van ésser tapiats davant el fet de que eren llocs freqüentats per tenir relacions sexuals furtives, si més no això deien les autoritats, en una fase històrica on els contactes entre home i dona encara eren tabú –i no diguem entre dos éssers humans del mateix sexe.

Amb la construcció, els anys 90 de l’aparcament subterrani de la Plaça del Doctor Robert van desaparèixer definitivament del paisatge urbà, com també ho havien fet els seus típics samalers, que fins i tot li van donar nom a la zona.

Parc de Sant Jordi 1940 / Arxiu Tobella

Per la Festa major de l’any 1959 s’inaugurava el nou Parc de Sant Jordi. La reconversió dels jardins de la Casa Freixa en parc públic s’havia fet conservant les seves antigues característiques, sense malmetre el seu estil romàntic. Dins el recinte  a més de la Masia Freixa, obra de l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada també hi havia un espai per la gent gran, un gimnàs i un petit edifici de formes gaudinianes, també dissenyat per Lluís Muncunill on es va ubicar un petit bar i serveis sanitaris. En els anys 70 van caure en desús. En el 2005 al parc hi havia uns lavabos transportables, entre la porta de la placa de Sant Oleguer i la mateixa masia.

Altres lloc públics on es podia orinar era en els serveis receptius que hi havia a l’estació del Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i a la RENFE.

Anunci a la premsa de la Fonda Peninsular

A la Fonda Peninsular del germans Pompidor, quan aquesta estava al raval on ara hi ha l’Ajuntament, es ha dir abans del segle XX, van inaugurar un servei de banys. Es convertien en els primers de Terrassa que podien usar clients i gent no hostatjada. Aquets darrers, pagant els diners que correspongués per a gaudir d’una estona de relax mercès a l’aigua.

Sabem que el 10 de juny 1883 s’inauguren les instal·lacions de hidroteràpia als banys de la Fonda Peninsular, realitzades d’acord amb el centre Mèdic de Terrassa. Això vol dir que abans del 1883 la fonda disposava de banys.

A principis del segle XX també hi havia el servei de banys públics com a comerç. Un exemple el tenim en els Baños Públicos Antonio Brugueras, en el carrer de la Rutlla número 28. Aquest establiment s’anunciava a la premsa local informant dels preus amb el qual es regia el servei; “precios de primera clase, un baño con ropa 1'50 ptes; un baño sin ropa 1'25 ptes. Abonamientos para 9 baños con ropa 11 ptes; 9 baños sin ropa 9'5 ptes. Segunda clase un baño con ropa 1'25 ptes; un baño sin ropa 1 pta”.

Al pas del temps els banys es van fer innecessaris al comptar amb una bona xarxa d’aigua corrent que arribava a la majoria de cases. Terrassa no ha estat mai lloc de banys, però es que les seves aigües per començar no són abundants, i per acabar, no tenen propietats terapèutiques. Aquí, termes, cap, al contrari del que passa a pocs kilòmetres, a localitats del Vallès Oriental.

Fonts colsultades:

OLLER, Joan Manel; SUÁREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim.  Serveis d`’aigua a Terrassa”  Fundació Aigües de Terrassa. 2007
POMPIDOR, J.B. El incensario Japonés.Editorial Sunya. 2010

Terrassencs a la conquesta de Mallorca

El llinatge de la nissaga que portava el cognom Terrassa és conegut des de l'any 1110 quan Berenguer Sanlà va fundar el castell de Vallparadís  L'ascensió social, política i econòmica d'aquesta família va fer que els descendents formessin part de la cort dels comtes-reis. Un d’ells, Guillem III de Terrassa, es va casar amb Saurina de Santa Oliva, hereva del castell de Santa Oliva i de quasi totes les seves possessions, inclòs el castell d'Eramprunyà. Per tant, Guillem va passar a administrar tot aquest patrimoni la qual cosa va fer créixer la seva dignitat dins la cort de Jaume I el Conqueridor, del qual, fins i tot, freqüentment signava documents del despatx reial. Guillem III va participar, acompanyant al rei l'any 1225 a la conquesta de Penyíscola.

Guillem III i la seva dona Saurina van tenir 6 fills: Jaume, Pere, Maria, Gaufred, Guillema i Berenguer.

Maria de Terrassa monja beneta va ser la fundadora i priora del monestir de Sant Vicenç de Jonqueres (terme del castell de  Terrassa, actualment de Sabadell). L'any 1214 fundava el monestir amb la llicència del Bisbe de Barcelona, Palau, que cedí a l’ordre, la parròquia i església de Jonqueres. La comunitat, més endavant, es va traslladar a Barcelona al carrer que actualment porta el seu nom, el de Jonqueres. Guafred va estudiar a la Universitat de Bolònia (Itàlia) i va ser canonge de la seu de Girona. L’altre germà Jaume heretà el patrimoni del castell de Vallparadís i la castlania del castell d'Eramprunyà que administrava en nom de la seva mare.

A l’altre germà Berenguer, el destí el portà lluny de les nostres contrades.

A Barcelona, el dia 23 de desembre de 1228, les Corts aprovaven la conquesta d’Al-Mayürga, (Mallorca). Després de tres dies de deliberacions s’acordà el projecte de l’expedició. Les Corts es comprometien a aportar homes, armes, embarcacions, cavalls, i el més important, diners. A més, s’establí una constitució de Pau i Treva, perquè el país preservés la calma.

Tot i que el projecte era participatiu per tots el súbdits de la Corona d’Aragó, les Corts aragoneses acordaren no participar-hi. Sí que hi van contribuir guerrers d’arreu d’Europa al fer la conquesta oberta a la cristiandat amb la proclamació de la gesta com a creuada. Els senyors feudals catalans aportaren les seves pròpies tropes i el global estimat de la Host reial de Jaume I seria de 1.500 cavallers i 15.000 peons.

Guillem III de Terrassa, castlà del castell de Vallparadís i del castell de Terrassa, aportà una host capitanejada pel seu fill Berenguer i els cavallers del terme, Bernat de Puig, Pere de Fàbrica i Bernat de Toronges i uns quants peons. Així fou com Berenguer de Terrassa es va veure involucrat en l’aventura mallorquina

El dia 5 de setembre de 1229 l’estol de vaixells català embarcà dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona. El 12 de setembre s’enfrontaren als sarraïns en la batalla de Portopí, però fins el 31 de desembre no van conquerir Palma de Mallorca. La lluita continuà doncs els supervivents es refugiaren a la Serra de Tramuntana on 3.000 homes armats van plantar resistència.

Després de la victoriosa conquesta, el rei tornà a Catalunya el  novembre de 1230. La conquesta havia tingut com a conseqüència la destrucció del poder almohade de l’illa, l’esclavització de la població andalusí autòctona, la repoblació de l’illa amb població cristiana sota un règim feudal i la creació del regne de Mallorca.

Quan pactaren la conquesta de Mallorca, una de les condicions era que les terres i riqueses obtingudes es repartirien entre els magnats segons la seva aportació a l’expedició en cavalls i homes armats; Les porcions de terra es cedirien, segons els costums de Barcelona, sota la sobirania del rei. Els que obtinguessin una porció podrien disposar-la segons el seu arbitri.

En aquest context, Nuño Sanç, cosí del rei Jaume i en nom seu, va tenir cura del repartiment de terres i previs a favor dels nobles i cavallers que havien ajudat a conquerir l’illa. Nuño Sanç amb data 3 de gener de 1233, consignava: Nuno Sancci damus tibi Berengario de Terracia et Berengarie uxori et vestris in perpetuum quoddam operatorium quod habemus in Maioricis in platea.

Nunyó Sanç dóna a Berenguer de Terrassa i a la seva esposa Berenguera perpètuament un obrador que tenim a Mallorca a la plaça.

Berenguer de Terrassa s’assentà a l’illa, fundant la branca dels Terrassa de Mallorca que han arribat fins els nostres dies. Procedents d’aquesta branca actualment trobem descendents amb el cognom Terrassa a Puerto Rico a América.

Bona part dels sarraïns, principalment els insurrectes de la Serra de Tramuntana acabaren fugint a Menorca, al Magreb o varen ser esclavitzats. La repoblació de la illa comença el 1236 amb pagesos dels comtats de Barcelona i el Rosselló, principalment amb gent de l’Empordà

Fonts consultades:

CARDÚS, Salvador, El castillo Cartuja de Vallparadís. Junta de Municipal de Museus. Terrassa 1969.

VERDAGUER, Joaquim. Els Terrassa. Geneologia. Revista Terme núm. 15. novembre 2000

La Casa del Baró de Corbera de Terrassa

El Consell de la Vila acordà, a principis del segle XVII, l’enderroc de les muralles medievals. De fet, fora a extramurs ja feia temps que s’havien construït algunes cases al llarg del camí de la Font Vella i també cases d’immigrants com les dels “gavatxos” a la banda dreta del que serà el carrer de Gavatxons. També la nova església parroquial del Sant Esperit s’estava construïnt a extramurs.

Alguns anys abans, concretament l’any 1556 el castlà del Castell-Palau va vendre un tros de terra del Camp de la Creu, al Sr. Fermí Rovira amb la condició que edifiqués una casa. Aquesta va quedar situada al camí de la Font Vella, cantonada amb el carrer del “gavatxos”, és a dir en el núm. 1 de l’actual carrer de la Font Vella. L’any 1603, el seu hereu va fer notables reformes amb les quals acabaria sent la casa senyorial que ens ha arribat fins els nostres dies.

Casa del Baró de Corbera 1885 / Adrià Torija-AMAT

Al començar la Guerra dels Segadors el 1640, el seu propietari Antoni Rovira era uns dels homes més rics i preeminents de la vila. Quan a la vila es van allotjar 250 soldats catalans, en Rovira va proveir a la tropa amb importants quantitats de blat, vi i diners pel seu manteniment. Quatre anys després moria, i el seu fill Josep Rovira heretà un valuós i ric patrimoni a més d’ostentà  el honorífic títol de “ Magnífic ciutadà honrat de Barcelona en la vila de Terrassa populat”.

Els Rovira es dedicaven a l’agricultura i als negocis. Tenia diversos obradors tèxtils que treballaven per ells en la confecció de draps. Els proporcionava la llana, l’oli, les tintes i colors i diners, per, després, comerciar amb els productes als mercats de Barcelona.

L’any 1651 entraren a la vila les tropes franceses i la casa del Rovira fou la més horrorosament saquejada. Després del conflicte bèl·lic se li concedí al Sr.Rovira el privilegi de cavaller pels serveis prestats. El seu fill Josep no tingué hereu, per tant la seva pubilla, Maria de Rovira, heretà, el 1701, el patrimoni dels Rovira. Maria es va casar amb el cavaller Miquel de Ramon i Tord. Un rebesnet d’aquest matrimoni, Antoni Maria de Ramon i de Riquer, que era cosí tercer del primer baró de Corbera, va esdevenir el segon baró de Corbera entre 1816 i 1865.  És per això que la casa de la plaça Vella que va heretar,  se la comença a anomenar “Casa del Baró de Corbera”.

El baró de Corbera / proc. Pere Rovira

A mitjans del segle XIX un descendent i propietari de la Casa del Baró de Corbera era Lluís Antoni de Ramon i de Mora, baró de Corbera, tot i que vivia habitualment a París, venia a passar llargues temporades a Terrassa. Mentre estava absent, com a procuradors de la casa i de les seves possessions terrassenques, aquestes eren administrades per parents de la nissaga Rovira.

Durant la revolució de l’any 1868 fou cridat pel govern provisional per desempenyar el càrrec d’alcalde. Col·laborà econòmicament amb la subscripció per combatre el còlera de l’any 1885. El 1871 fou elegit diputat a Corts. L’última vegada que vingué a Terrassa fou el maig del 1901.

Va heretar la casa i el seu patrimoni, el seu fill Pau el qual va anar de mes a menys fins a veure’s obligat a vendre’s les propietats que tenia a Terrassa. L’última vegada que en Pau va estar a Terrassa fou el 1916 fugint de la primera Guerra Mundial.

Un any després, el 1917, la casa era adquirida per Joan Donadeu i Guillemont

La Casa del Baró de Corbera segons un dibuix de Pilarin Bayés / Arxiu Tobella

La Casa Baró de Corbera és un edifici que es pot catalogar dins la tipologia de mas català. El cos principal és de planta baixa, pis i golfes. La façana principal està formada per un portal d’arc de mig punt de grans dovelles. En una de les llindes hi figura la data 1603. A la part del carrer de Gavatxons hi havia els cups per atendre la verema de les vinyes que el baró de Corbera tenia en l’actual barri Segle XX, al final del carrer d’Avinyò.  A ambdós costats del portal, al llarg del segle XIX  i XX, s’hi practicaren grans obertures per ubicar-hi comerços, que l’han desfigurat considerablement. En els seus baixos, a principis dels segle XIX s’hi instal·là la primera fàbrica de xocolata Piera. El 1855 s’hi establí una vaqueria. També ha estat ocupats per botigues de ceràmica, enllustrador, joieria, frankfurt, perruqueria.

La Casa del Baró de Corbera / Rafel Aróztegui

Fonts consultades:

CARDÚS, Salvador. Terrassa durant la Guerra dels Segadors. Tallers gràfics Joan Morral. Terrassa 1971

RAGON, Baltasar. Les cases pairals de Terrassa. Impremta Morral.

Gerència d’Urbanisme. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Ajuntament de Terrassa 1981