Oficis de carrer a Terrassa als anys cinquanta *

En Ramon, després d’esmorzar aquell matí de dissabte, sortí al balcó a fumar una cigarreta. La seva dona acabava de regar els geranis i un vianant que passava per sota rondinava pels regalims d’aigua. Al carrer, un gos sense amo corria bordant a un ciclista que amb el peu dret tirava coces per lliurar-se’n. Del cap damunt del carrer sonà una campaneta; era el carro de la brossa o de les «escombraries», com l’anomenava la gent. Era un carro gran i tancat, pintat de verd, arrossegat per un “matxo”. 

Escombriaire o carro de la brossa

Davant de cada casa hi havia la llauna o la galleda de la brossa, que el «basurero» abocava a un cabàs i quan el tenia ple l’aixecava i el buidava en el carro. Tot i que a la part superior portava unes tapes, al passar per sota el balcó del Ramon, la desagradable flaire el va fer apartar de la barana. A baix al carrer, uns nens que jugaven al «tute guà», s’apartaren per deixar passar el carro.

El drapaire

Quasi seguit del carro de la brossa apareixia el drapaire amb el seu carret tirat per un ruc que portava un barret de palla al cap. El drapaire amb la seva trompeteta i cridant alertava del seu pas. Els veïns que tenien quelcom: diaris, roba vella, ampolles principalment de cava, sortien i feien el tracte després de comprovar el pes amb una romana. El veí es feia amb uns dinerets, pocs, però menys era res.

L'esmolet

Venint de baix, pujava l’esmolet. Cridava l’atenció fregant una planxa metàl·lica  per la roda del carret de l’esmolet que feia un soroll característic. Algunes veïnes treien el cap i quan estava a la seva altura  donaven a esmolar els seus ganivets, tisores, etc.

Per la vorera del davant passava el «Pepito», un personatge peculiar amb les dents sortides i curt de gambals, que portava amunt i avall encàrrecs. Els nens que ara jugaven al «rebutxi», s’aixecaren hi li feren mofa cantant-li “Pepito va de curt”. El personatge es rebotava escridassant-los.

Un altre protagonista urbà era el pellaire. Passava amb un sac mig ensangonat, tot cridant «el pellaire!, compro pells de conill!». El dissabte les dones que tenien galliner, mataven un conill pel dinar del diumenge i guardaven la pell, que els comprava el pellaire per uns 10 o 15 cèntims. Era poc, però menys era res.

Els anys 50 es vivia l’eufòria de les neveres de gel. El gel es fabricava als baixos del Mercat de la Independència i era repartit pels carrers amb un carro menut tirat per un burret. Portava les barres de gel embolicades entre sacs. Era un pare i dues de les seves filles i despatxaven ràpidament a demanda dels clients que sortien als portals amb una galleda. Els venedors portaven el glaç ficat a dins d’un retall de cambra d’aire de goma de pneumàtic de cotxe. Anaven  tallant de les barres el tros desitjat, segons el preu, amb una espècie de forquilla metàl·lica molt dura.

L'escombriaire/proc.Rafel Aróztegui

Unes quantes cases més amunt del carrer hi havia dues veïnes, escombres en mà, que la feien petar mentre escombraven les seves voreres respectives. Una ordenança de l’Ajuntament manava a cada veí a netejar la vorera corresponent de davant de casa seva. Hi havia un escombriaire o escombra-carrers que netejava els vials empedrats, però també passava pels carrers de terra amb un carret tirat per un burret, recollint la femta dels cavalls, si és que no ho haguessin recollit abans les dones de casa per adobar les plantes del jardí.

El sol començava a tocar a la balconada i davant la calor el Ramon decidí retirar-se dintre a casa. Abans donà una última ullada: la canalla del carrer ara estaven agrupats llegint un quadern del «Guerrero del Antifaz», quan de sobte s’aixecaren i s’aproparen al cap de munt del carrer on els «agafa gossos» proveïts d’una canya llarga amb un llaç caçaven el gos sense amo, i l’introduïen en un carret enreixat, per portar-lo després a la gossera del Parc de Desinfecció.

El carro de la llet/proc.Rafel Aróztegui

El Ramon recordà que el seu avi li havia explicat que a principis de segle passava pel carrer un home anomenat Rovelló que tenia quatre burres i repartia la llet de burra a domicili, passejant els quatre animals que portaven una esquella anunciant el pas del repartidor de la llet.

El Ramon i la seva dona sortien a la vesprada amb dues cadires baixes i es reunien amb altres veïns per «prendre la fresca i fer-la petar», mentre la canalla jugaven a «cuc amagar» pel portals.

Veins fen-la petar/Francesc Casajuana

De cop apareixia el vigilant o sereno portant un fanal d’oli i una pica (una petita llança). Deixava el llum a terra sobre la vorera, perquè fos visible per si un veí el buscava, i anava carrer amunt i avall tancant els portalons. Antigament cantaven les hores. Si un veí necessitava dels seus serveis, per obrir una porta, anar a la farmàcia, cercar un metge o llevadora, el fanal encès era indicatiu d’on era el vigilant.

Tant el vigilants com els escombriaires  per la Festa Major i Nadal passaven per les  cases repartint una nadala i els veïns contribuïen amb uns diners, que eren pocs, però donava per tenir un sobresou per les festes.

* L’autor d’aquest article s’ha pres la llicència de concentrar el pas dels venedors urbans en un dissabte, quan la realitat aquest activitats es realitzaven repartides al llarg de tota la setmana.

Aquesta recopilació ha estat possible pels records de la meva infància i pel treball “Oficis, personatges i costums terrassenques oblidats”, de Francesc Palet i Setó, publicat a la revista TERME núm. 9 del novembre de 1994