Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 8 de febrer de 2014

El català durant el franquisme



El Decret de Nova Planta de l’any 1714 va posar fi a l’estructura política  catalana, principalment en l’ús de la llengua. La llengua oficial seria el castellà. Una parla que gran part de la població desconeixia.  Les causes administratives amb els estaments de l’Estat es feien en castellà, però el poble, en la seva vida quotidiana continuava comunicant-se en català. Des de Madrid, ja van veure que el propòsit de la prohibició no seria una tasca senzilla. L’any 1772 els mercaders i comerciants majoristes van ser obligats que els seus llibres comptables fossin en castellà. 
Decret de Nova Planta
Els llibres d’actes dels consells municipals i, més tard, dels Plens de l’Ajuntament havien de ser en castellà. L’any 1838 es va prohibir que els epitafis de les làpides dels cementiris estiguessin escrits en català. El 1860 es va ordenar castellanitzar el nomenclàtor dels carrers. La Direcció General de Correus i Telègrafs va prohibir el 1896 parlar en català per telèfon. I així fins el 1923 que amb l’esdeveniment de la dictadura de Primo de Rivera es van endurir les prohibicions.


La imposició del regim franquista el 1939, en el seu intent d’esborrar l’entitat catalana a base de prohibir parlar en català en els estaments oficials, així com el seu ús en l’ensenyament i  el fet obligatori de la parla castellana en els actes que organitzaven les institucions i entitats de la ciutat, va portar a la població a guardar un equilibri entre la legalitat i la il·legalitat.

En un principi es va prohibir el seu ús a l’administració pública, a la premsa i la ràdio, a l’escola, a la vida econòmica i la vida social. L’ús del català fora de l’àmbit familiar va ser objecte de sancions.
 El nomenclàtor urbà també va ser depurat per eliminar tota influència estrangera, esquerrana i catalanista. La castellanització dels topònims catalans i dels noms dels carrers va arribar a nivells ridículs.

Entitats com el Centre Excursionista o Amics de les Arts així com algunes organitzacions d’Acció Catòlica i acadèmies com Cultura Pràctica i “Cal Artigas” (Escola Social-Tecnos), es saltaven les normes establertes sempre que les circumstàncies ho permetien. També hi havia molts franquistes o pròxims al règim que parlaven català

L’intent franquista d’esborrar el català va tenir un gran impacte cultural. Una de les primeres iniciatives per la seva conservació, va ser la creació de l’Associació Ambrosiana , l’any 1945, on un grup d’intel·lectuals terrassencs organitzaven conferències en català, on s’accedia per invitació. Aquesta estava redactada en castellà. Una denúncia posà fi a aquesta associació.

Ja a les acaballes dels anys quaranta va començar a fer-se teatre en català i com no, els pastorets de Folch i Torres o el «Ganàpia i Cigronet».

En el decurs dels anys cinquanta amb el reeixir dels agrupaments escoltes, s’emprava el català i en general, en tots els centres parroquials. També començaren a celebrar-ne misses en català, a remolc de l’obertura d’aquestes en pobles petits de Catalunya

L’arribada d’immigrants semblava que ofegaria les revifalles catalanistes, i més quan començaren a formar-se suburbis plenament de castellano-parlants. Però els novells moviments polítics en la clandestinitat, barreja de catalanistes i immigrants, frenà aquest objectiu.



A la dècada dels anys seixanta es crearen a Terrassa dues entitat que serien decisives per adreçar la cultura catalana: Òmnium Cultural i la Institució Cultural del CiC. Aquesta ultima com Escola de Secretariat.
El català a la seu d¡Ómnium Cultural/ Diario de Tarrasa
Per que fa a Òmnium Cultural va ser la que va contribuir més per la seva activitat, a la recuperació del català i a la cultura catalana en general. Tot i que va néixer a Barcelona l’any 1961 i, clausurada el mateix any, va tornar a reeixir el 1969 a base de delegacions autònomes. La de Terrassa fou de les primeres i de les més actives. Va ser la primera ciutat del Principat  a crear classes de català a les escoles municipals a proposta de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament i sota la supervisió d’Òmnium Cultural, que tingué cura de la creació d’un cos de monitors, a manca de professors titulats.
Paulina Pi de la Serra en una clase de Català/AMAT
També es va prestar atenció a l’ensenyament del català dirigit a persones adultes. Un dels lloc on s’impartien les classes era la Biblioteca Salvador Cardús (antic ajuntament de Sant Pere) i, el professor eren insignes de la cultura catalana com Carles Puig, Paulina Pi de la Serra o Anna Santamaria.
Paulina Pi de la Serra a la ràdio
Òmnium s’implicaria en diversos projectes: La Fundació Abat Marcet, organitzant exposicions, conferències, cursos programes de ràdio, certàmens literaris. També col·laborà activament en la marxa del Retaule Artístic de Terrassa i amb la creació, l’any 1974, de Rialles, que pretenia distreure i educar en català els nens a través de l’espectacle. Un altra tasca va ser la creació de la Pedagogia de l’Espectacle per apropar els infants al coneixement del món de l’espectacle.


Per la diada de Sant Jordi del 1974 l’Ómnium Cultural va organitzà una exposició al mig de la plaça Vella per commemorar els 500 anys del primer llibre imprés en català. 1471-1974.

Un lloc de referència fou la Llibreria l’Àmfora dedicada exclusivament al llibre en català. Es va instaurar a la plaça Vella cantonada amb el carrer de Mosterol cap a meitat dels anys seixanta. Vint anys després tancava les seves portes.
Exposició a la plaça Vella / proc.Cinto Cuyas
Amb la mort del general Franco i de camí cap a la transició i la democràcia, la cultura catalana i el català estaven ben vius.

Amb l’esdeveniment de la Generalitat de Catalunya, el català va passar a ser la llengua vehicular de l'Administració i la recuperació lingüística fou possible amb la implantació de l’ensenyament amb la immersió lingüística del català a les escoles i el seu ús a la ràdio i a la televisió

Fonts consultades:

SOLÉ I SABATÉ. Josep; VILLARROYA, Joan. Cronologia de la represió de la llengua i la cultura catalnes. Curiel. Barcelona 1994.

FIGUERAS, Pere. 1935-1985- 50 anys d’història gràfica de Terrassa. Arxiu Tobella. Terrassa 1985

GARRETA, Jordi. La represió franquista (II): Falange y la cultura. Diari Terrassa, F.S., 22 set. 1990, p. 9

MARCET, Xavier i altres. La postguerra (I) 1939-1945. Diario Terrassa, Terrassa Segle XX,         Fascicle núm. 9, 1993-1994

MARCET, Xavier i altres. La postguerra (II). 1945-1953. Diari de Terrassa, Terrassa Segle XX.  Terrassa Gràfica. Fascicle núm. 10, 1993-1994

FIGUERAS, Pere. 1939-1962. Terrassa sota el franquisme.  L’Actualitat de Terrassa, Terrassa Gràfica,  fascicle 11, 1993-1994.

2 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Molt bon article Joaquim. Jo vaig ser un dels nens que vaig rebre classes de Català a la meva escola Municipal, l'escola Bisbat d'Egara, abans "Obispado de Egara" al carrer Sant Marià. Fora d'hores de classe venia una noia mestre que ens donava classes de Català als que volguéssim. Això deuria ser als voltants del 1970-71.

    Salutacions cordials.

    Rafael Morante.

    ResponElimina