Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 24 de maig de 2014

Masia de Can Viver de Torrebonica: La llegenda del nom



Mas desaparegut, situat a la confluència entre el camí Vell de Terrassa a Sabadell (actual línia de la RENFE) i el camí de Sant Quirze a Matadepera.
Can Viver de Torrebonica / Proc. Rafael Aoztegui
La referència documental més antiga la trobem l’any 1293, quan el mas es deia Can Barba (no confondre amb Barba de la Pedra Blanca). El seu arrendatari era Guillem Barba. Al segle XIV, la pubilla de l’anomenat aleshores mas Barba del Botet, Elisenda, es maridà amb Pere de Blancafort. La filla d’ambdós, Agnès de Blancafort es casà amb Pere Maduixer de Sant Martí de Mura. Com a Can Maduixer seria reconegut el mas durant tres segles, fins que l’any 1678 per matrimoni amb la pubilla, va entrar al domini de la casa, Miquel Sala i Viver de Sant Quirze de Terrassa. Per tant, el mas passà a ser conegut com a Mas Sala. No va ser fins a mitjans del segle XVIII que el propietari del mas, Francesc Sala Viver testamentà a favor de la seva esposa a condició de que conservés el cognom Viver com a nom de la masia. Amb aquest nom el mas perduraria fins el 1909, quan el darrer hereu dels “Vivers”, Ramon Viver i Arnet va

signar l’escriptura de venda del mas i de les terres al Patronat de Catalunya per la lluita contra la tuberculosi, el qual va enderrocar el mas per construir un sanatori, obra de Josep Domènec i Mansana

L'era de Torrebonica / proc. Rafael Aróztegui
La casa pairal dels Vivers de Torrebonica estava formada de diversos cossos d’edificació, on s’allotjaven famílies de pagesos que en depenien.

L'antiga i la nova capella de Torrebonica
Al segle XV es va afegir al mas una torre de vigilància o defensa. Al llarg del segle XVII s’hi afegí, també, una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que va ser beneïda l’any 1722. Capella que va agafar molta popularitat, doncs a la santa Missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos, Aquest fet va fer que la parròquia  de Sant Julià se’n ressentís i el  bisbe de Barcelona hagués de recordar, l’any 1726, a la família Sala que, continuava aquest costum, solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de missa. La façana  de la capella  hi havia un escut, on es veia esculpisa una mà esquerra que aguntava un ramell de cinc maduixes; escut que quedà complementat amb el nom de SALA

El dia 28 de gener 1911 s’inaugurava la nova institució (sanatori) amb la presència del Comte de Torruella de Montgrí. Per cert, que l’àpat de celebració es va fer al Saló del Miralls del Círcol Egarenc servit per la cuina de l’Hotel Peninsular. L’any 1922 s’incorporava a la institució la Caixa de Pensions que va acabar de donar l’últim impuls a la remodelació de l’edifici. L’any 1930 es beneïa la nova capella dedicada aquesta vegada a la Mare de Déu de Montserrat



La llegenda de la Torre Bonica i la Torre Berardo:

La veu popular durant tres segles ens ha transmès una llegenda sobre els masos de Can Maduixer (Can Viver de Torrebonica) i Can Borrell (torre Berardo o Castell Arnau).

Aquest dos masos estaven situats al llarg del camí vell de Terrassa a Sabadell (actual línia de la RENFE). Formaven part del terme de la Universitat Forana de Terrassa i ambdues pertanyien a la parròquia de Sant Julià d’Altura.
Torre Berardo o Castell Arnau
Pel que fa a la Torre Berardo o Castell Arnau la documentació més antiga és de l’any 1310 on la trobem com mas Arnau regentat per Simó d’Arnau. En aquell mateix segle, la propietat passa a mans de la família Borrell, per tant passà a anomenar-se Mas Borrell. L’any 1522, els Borrell es van arruïnar i van vendre el mas  per 4.500 lliures a un genovès anomenat Francisco Berardo. Tot i que, 30 anys després el genovès la va revendre a Joan Martín de Barcelona, el mas va ser reconegut per sempre com a Torre Berardo. La masia tenia dues plantes i vessants a dues aigües. Destaca la torre de defensa de disset metres d’alçada i de planta quadrada. Actualment fa les funcions d’hostaleria amb el nom de Castellarnau.



La llegenda diu que l’any 1462, Narcís, fill de Can Borrell es va casar amb la pubilla de Can Maduixer. Aquest matrimoni per qüestions de dot i de dominis de terres enfrontà als amos de les dues finques en una rivalitat no gaire cordial. Era època de la guerra de Remences i ambdós masos es van proposar construir a cada mas una torre de vigilància o de defensa per refugiar-se en cas de ser atacats, tant pels fets bèl·lics com de malfactors. La rivalitat els portà a competir per edificar la torre més alta i esvelta. Diuen que va guanyar els de Can Maduixer. Des d’aleshores el veïns i passavolants van començar a anomenar-la “Torre Bonica”.

Però la llegenda continua en què els del Mas Borrell amb la construcció de la torre es van arruïnar fins el punt que l’últim hereu va acabar com a simple mosso de quadres de Can Maduixer.
La torre antiga i l'actual
La torre de Can Maduixer o Viver era de línia quadricular tenia un sostre piramidal i una finestra gòtica. A les seves parets hi havia uns esgrafiats, de doble de la grandària natural, que representaven motius i personatges religiosos.



El curiós del cas és que la construïda amb el nom de Torre Berardo encara subsisteix i en canvi no és així amb la Torre Bonica, la qual quan els de Can Viver, es van vendre el mas, l’any 1909, al Patronat de Catalunya per la Lluita contra la tuberculosis amb la finalitat de convertir-la en sanatori, la nova edificació comportà l’enderroc de la masia. La torre quedà reformada a la dreta de la façana actual.

Fonts consultades:

ARMENGOL, Josep M. Can Viver de Torre Bonica .Agrupació Excursionista Tagamanent. 1935

CANYAMERES, Ferran. El Vallès. Editorial Selecta. Barcelona 1961

PERALTA, Miquel. Torrebonica. Diari de Terrassa. 15 febrer 1986. pàg. 4-5

Blog Record de Terrassa. Can Viver Masia i Sanatori.

BALLBË, Miquel. Ermites i capelles de Terrassa, Matadepera i Viladcavalls. Edició de l’autor. Matadepera 1988
AVELLANEDA, Mateu. Iconografia Terrassenca Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1963

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada