Baió, un capitost del segle IX

L’any 801 Lluís el Pietós, fill de Carlemany, conquistava la Barcelona musulmana. En una capitular promulgada pel rei Carles el Calb, l’any 844, fa referència a un document de l’any 801, en què ens diu que tropes carolíngies van rebre l’ajut dels «cavallers de Terracium Castellum». Aquesta denominació es refereix a les terres i les viles del terme d’un probable castell de material de terra, una edificació d’una vila fortificada anterior a la torre del Palau. El què els sarraïns en deien Palancia o Palau Qui eren aquests «cavallers de Terracium Castellum»?. 

Carlemany

S’ha especulat que podrien ser la segona o tercera generació dels magnats visigots i terratinents hispans que es refugiaren a les muntanyes de Sant Llorenç a principis del segle VIII, fugint de la invasió sarraïna i que crearen en el massís, un seguit de masos, conservant les tradicions visigòtiques i que responien a la crida de Lluís el Pietós. No és probable que la seva procedència fos d’un castell. Carlemany va posar les terres conquerides sota el marquesat de Gòtia, al sud de França i va crear la Marca Hispana, terra fronterera per frenar els atacs sarraïns a l’altra banda del Pirineu francès. La Marca Hispana estava dividida en 13 comtats als que hi hem de sumar el dels Pirineus Aragonesos i Navarresos. El més important, tot i estar a la frontera sud del riu Llobregat, era el comtat de Barcelona per ser la ciutat amb més importància. 

 Els primers comtes de Barcelona es dedicaren a reforçar fortament tota la línea fronterera del riu Llobregat a base de torres defensives a més d’intentar la repoblació de les seves terres. L'esquema políticoadministratiu es va organizar a l'entorn de dues autoritats: el comte i el bisbe. El comte estava prou enfeinat en constants batalles, amb les incursions sarraïnes procedents de Còrdova, Tortosa o Saragossa. Pel què fa als bisbes tenien una difícil tasca d’evangelització al pretendre integrar als indígenes a la nova litúrgia llatina romana o carolíngia amb la suprema del Papa de Roma. El territori català havia estat ocupat pels àrabs durant quasi 100 anys; tot i que no el van islamitzar, havien tolerat la pràctica del cristianisme mossàrab. El indígenes continuaren amb el ritus visigot de la doctrina adopcionista. 

Lluís el Piedós

L’adopcionisme és una heretgia del segle III en la què es deia que Crist era un home al que Déu va adoptar com a fill en el moment del baptisme i en el que va conferir una potència divina perquè pogués portar a terme la seva missió en el món. L’any 863 i durant uns quants anys hi hagué certa pau i els refugiats que encara quedaven a les muntanyes baixaren a les valls per repoblar-les. La reorganització del territori al voltant del Vallès va fer que un terratinent anomenat Baió es fés amb el comandament del territori que posseïa el bisbat de Barcelona. Baió volia fer reviure l’antic bisbat d’Ègara. Per aconseguir-ho va nomenar «bisbe» a un prevere, possiblement mossàrab, és a dir del ritus adopcionista i també va reconstruir en part la Seu d’Ègara. El bisbe de Barcelona, el carolingi Frondoi s’oposà a tal pretensió portant l’afer, l’any 874, al Sínode d’Attigny on exposà el cas d'un sacerdot cordovès anomenat Tirs instal•lat a Barcelona que administrava els sagraments i fins i tot cobrava delmes sense reconèixer l’autoritat del bisbe i, també, l’afer del facciós Baió i el seu bisbe. En el Sínode, Frondoi aconseguí que Baió rebés una sanció material, a més de l’anulació del bisbe promogut per ell, recuperant Frondoi els drets i privilegis sobre el Vallès per part del bisbat de Barcelona. 

El bisbe Frondoi aconseguí la submissió del Vallès tot i tenir en contra monjos hispans que es resistien a deixar la litúrgia visigòda. Va destacar com impulsor de la restauració de l’Església a Barcelona i impulsor de la restauració de la seva catedral. També fou el que trobà, el 878, el cos de Santa Eulàlia de Barcelona en el lloc on ara hi ha l’església de Santa Maria del Mar. El què quedava en peu de la Seu d’Ègara fou destruït definitivament per les ràtzies sarraïnes de finals del segle IX i principis de X, principalment la comandada per Almanzor. Només quedaren en peu els dos absis de Santa Maria i Sant Pere i l’església de Sant Miquel A partir d’aquests fet el nom de la Seu d’Ègara s’anirà diluint fins a ser un record en benefici del castell de Terrassa 

Fons consultades 
BORFO, Antoni; ROCA, Pere. D’Egara a Terrassa-Historia de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987
SOLER, Joan; RUIZ, Vicenç. Els palau de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia. Terme. núm. 14, nov. 1999. Centre d'Estudis Històrics -AHCT 
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879
CARDÚS, Salvador. La ciutat i la seu episcopal d’Egara. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1954 
CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1960 MUNDÖ, Anscari. Baió i Catalunya Catolingia. Revista TERME, núm. 28 novembre 2013. pàg. 67