Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 12 de setembre de 2015

El forner i la filla del militar, en la vila de Terrassa del segle XIX

Josep Boix, en una de les seves cròniques del Diari de Terrassa rememorava una història, llegenda o xafarderia que li havia explicat una veïna la qual tenia referències del fet de primera mà.
Forn de pa terrassenc del segle XIX / Museu de Terrassa
Resulta que a la segona meitat del segle XIX, vivia al carrer del Pantà un tal Josep Barba conegut pel sobrenom de El Palma, forner de professió i que era molt conegut pel seu ofici. Era un home interessat i agarrat sempre atent als beneficis  del negoci. Quan un parroquià no podia pagar el pa – eren èpoques de penúries econòmiques- el forner marcava una visible ratlleta a un pal de fusta per així recordar y sumar els deutes. Quan el total passava en excés, El Palma enlloc de cobrar amb efectiu, rebia, a canvi, un tros de terreny, rústic i agrícola, i d’aquesta manera anava liquidant endarreriments i males cares. Aquests horts i terrenys estaven ubicats on ara hi ha els carrers de la Mare de Déu dels Àngels, Sant Gaietà, Pantà, Suris, Sant Isidre, etc. Per tant va anar acumulant propietats i fent-se ric.
la la part de dalt, els terrenys d'en Barba / AHCT
Però el jove Barba, ara ric i feiner, es va voler casar. I buscà una noia de bona posició. Això passava l’any 1873 i en aquella època a la vila de Terrassa hi havia aquarterada un destacament de tropa militar. Un militar de sòlida graduació tenia una formosa filla, afalagadora i ensarronadora, que era l’admiració de menestrals i  prosperosos industrials. L’enamorat Barba se n’hi va anar de cap, rebent carabasses a les primeres de canvi. El menyspreu que va rebre de la filla del militar fou majúscul. El forner representava poc per la delicada damisel·la.

Malgrat tot, el forner, aprofitant les festes de Carnaval, va tornar a insistir. En aquelles dates, els pretendents obsequiaven amb un regal a les dames en qüestió. En Barba va fer enviar a la casa de la noia, una cistelleta de confits, costum que indicava una singular distinció. En rebre l’obsequi, la jove va menysprear-lo tirant-lo a terra, però fou tal el seu astorament al veure rodolar pel terra nombroses i relluents monedes d’or col·locades sota la capa de confits, que un gran Ooooh! llarguíssim  i sonor va ser deixat anar pels familiars presents en aquell moment.
La protagonista, enrojolada, però més formosa que mai, va apuntar un somriure sorneguer. El vil metall havia guanyat la difícil partida.
Poc a poc, el menyspreu va tornar-se cortesia i la filla del oficial mirà en pujant agradós al ric forner.. Però va posar una condició pel matrimoni. Donada el seu noble llinatge, per ella era humiliant viure en una tenda de venda de pa i panets. I va exigí una casa com més àmplia i senyorial millor.
De conformitat amb l’exigència, Josep Barba, de sobrenom El Palma, va escollir un dels seus valuosos terrenys on va fer construir una magnifica mansió al carrer del Pantà núm. 73, que es va acabar de construir exactament el 1877, justament l’any  que Terrassa li va ser concedit el títol de Ciutat.

Però aquí no acaba la història, El forner, fent-se acreditor del seu cognom, presumia d’una copiosa barba, que una nit, mentre dormia, la seva dona li va tallar al ras. Al despertar el Barba, en veure’s rasurat agafà un gros ganivet amb la intenció de matar a la seva dona. La dona va esquivar la punyalada i, amb carícies i artimanyes va frenar aquells impetuosos impulsos matiners.

D’aquest amor o matrimoni de conveniència van néixer dues filles i dos barons, un d’ells va cantar al Teatre del Liceu.

Fonts consultades:
BOIX, Josep. El rico panadero i la hija del militar, en la Terrassa dels siglo XIX. Diari de Terrassa, 3 abril 2004, pàg. 27

1 comentari:

  1. Ja ho he escrit en la versió que publica el digital Torre del Palau. A banda el tema de les incorreccions ortogràfiques i gramaticals, que no us costaria pas tant fer-vos-ho mirar si no ho domineu prou (tot i que de vegades són errors de concordança potser fruit de no haver fet una mínima relectura abans d'enviar-ho) una cosa que fa dubtar de la cronologia de la contalla és la dada final, del fill de la parella que va cantar al Liceu. Per la coincidència del cognom, aquest fill no pot ser altre que Marc Barba i Hediger, baríton que va assolir un cert renom, i que va néixer a Terrassa... però el 1866! Això vol dir que, suposant que fos el primogènit, els seus pares s'haurien casat, com a molt tard, el 1865, o sigui dotze anys abans del títol de ciutat. M'estranya que un furetejador de la història terrassenca com sou ignoreu l'existència d'aquest bartíton, que segons Ragon (El arte y los artistas, pàgines 246-247) va debutar al Teatre del Retiro el 1895, amb l'òpera "L'Ebrea" (que ell escriu malament), on va repetir dos anys després amb "Dinorah", òpera que va tornar a cantar el 1899 però al Principal. Segons ell, va anar-sen a viure a Milà i després als Estats Units, on se'n perd el rastre i, almenys quan Ragon ho escrivia, no se'n sabia l'any de la mort.

    ResponElimina