Al segle XV van esclatar a Catalunya les guerres de
remença; la primera durant els anys 1461-1472, més coneguda com la Guerra Civilla Diputació del General i
el rei Joan II. Paral·lelament, els pagesos de remença que feien costat al rei,
van iniciar una revolta contra els senyors feudals.
Els remences eren pagesos sotmesos a la servitud de la
gleva, que consistia en no poder abandonar el mas i les terres que treballaven,
en definitiva subjectes als Mals Usos, sistema feudal en què el pagesos havien
de pagar la redempció o remença si volien abandonar el mas.
El seu origen l’hem de cercar al segle
XI quan els pagesos tenien necessitat de la protecció dels nobles i aquests
depenien de la producció agrícola del pagesos. Quan el perill de guerres i ràtzies
va desaparèixer, el pagesos van voler desempallegar-se dels senyors alodials,
però aquests ja s’havien aposentat en un
dret, en uns Mals Usos i es van resistir a perdre el poder que els havia donat
el feudalisme. Aquesta situació va durar tres segles.
El pagès sobrevivia amb el què l’hi
quedava de la seva producció agrícola i ramadera. Per tant, no podia estalviar
per redimir el pagament al seu senyor per poder abandonar el mas. I no només
afectava al pagès sinó també a la muller i els fills, que havien de servir a la
casa del seu senyor si aquest ho demanava.
 |
| Francesc Verntallat |
Els pagesos estaven al límit de les
injustes servituds, en uns moments en el què el camp es despoblava degut als
estralls de la pesta i que els masos rònecs (abandonats) eren ocupats i
explotats per altres pagesos que es resistien al poder dels senyor feudals.
Finalment la revolta va esclatar possessionant-se els remences a favor del rei.
Aquest volia afeblir el poder dels nobles que discutien l’autoritat reial. Tot
i originar-se com una revolució social en realitat va ser una revolució agrària
 |
| El princep de Viana |
La guspira que va provocar la guerra
civil va ser la mort, el 1461 del príncep Carles de Viana, hereu del tron. Els
remences revoltats estaven liderats per Francesc de Verntallat. El conflicte va
durar 10 anys fins el 1472, any en què el rei Joan II victoriós va entrar a
Barcelona signant la pau, però sense abolir ni les servituds ni els mals usos.
El 1485 va esclatar la segona revolta
dels remeses vigatans capitanejats per Pere Joan Sala. Si la primera guerra
dels remences s’havia desenvolupat a les muntanyes, aquesta vegada en Sala i
els seus baixaren a les valls atacant les viles. Un dels camps d’operació van
ser les comarques del Vallès i el Baix Llobregat ocupant Granollers(on
degollaren el cavaller mossèn Tagamanent), Sabadell, Terrassa, Monistrol i
Martorell.
 |
| Terrassa en el segle XV |
L’ocupació de Terrassa després d’una
feble resistència portà a Pere Joan Sala a convertir la vila en el centre de
les seves operacions; atacà Monistrol, Martorell i Esparreguera, retornant a
Terrassa. Al cap dels remences se li va ocórrer atacar a Jofre de Sentmenat
refugiat a la seva casa senyorial prop de Terrassa. Això va acabar en la
paciència del Consell de Cent de Barcelona que envià una host per trencar el
setge al que estaven sotmesos els Sentmenat. Els pagesos a la vista del sometent
barceloní abandonaren el castell i es fortificaren a la vila. En arribar prop
de la vila les forces del Contestable aturaren l’atac per manca de pólvora.
Hagueren d’esperar l’arribada d’algunes bombardes i de pólvora procedents de
Sant Andreu. Veient el què se’ls venia a sobre, els revoltats abandonaren
Terrassa en direcció al Vallès Occidental. Prop de Llerona va tenir lloc la
batalla entre els dos bàndols combatents sortint completament derrotada la
partida de Pere Joan Sala. Aquest caigué presoner i fou executat públicament a Barcelona.
Els historiadors no s’han posat d’acord
si el setge als Sentmenat fou al castell de Sentmenat prop de Caldes o al
castell de Vallparadis propietat d’aquesta família. En el dietari de la Diputació es fa esment
de la casa dels Sentmenat «prop de Terrassa». Sembla lògic que es refereix al
castell de Vallparadís.
Tot i la desfeta de les hosts de Pere
Joan Sala, la situació no estava encalmada i, tement una altra revolta, el rei
Ferran II dictà, l’any 1486, la Sentència Arbitral de Guadalupe que donava per
acabada la Guerra
dels Remences entre senyors feudals i els pagesos.
La sentència donava fi al dret feudal
dels Mals Usos i suavitzava les obligacions i gravàmens en que estaven sotmesa
la pagesia. Amb l’extinció d’aquest dret
feudal podia, fins i tot, després de pagar els delmes, vendre part de la seva
collita. Terrassa i el seu entorn va enregistrar un creixement demogràfic i
econòmic i, conseqüentment, una progressió en les explotacions agrícoles, d’on
sorgiren noves famílies que, segles després, seran importants propietaris de
terres. Guany d’aquest benestar en la pagesia va ser la reforma i,
principalment, la construcció de la majoria de masos en el segle XVI del terme
de Terrassa.
Fonts consultades:
SALA FLOTATS. P. Un
episodi terrassenc de la guerra dels remences. Arxiu Centre Excursionista
de Terrassa. Maig-juny 1927
SALVADOR, Tomás. Payeses
de remensa.Tarrasa. Información,
19 gen. 1961, p. 14
GORINA, Pau. Episodio
de los “remences” en la historia de Tarrasa.Tarrasa Información. 1 març 1962, p. 1
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i
Litografia La
Industrial. Terrassa 1879
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada