Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 1 d’octubre de 2016

La Falange a Terrassa

Durant la República Terrassa la dreta radical era molt minsa. Hi havia un bon nombre de carlistes, però el moviment falangista estava poc arrelat  a la ciutat. Durant aquesta època les milícies revolucionàries l’emprengueren contra els estaments eclesiàstics i moviments catòlics.
"Cuartel" de la Falange / Carlos Duran-AMAT
Al final de la guerra civil, Terrassa fou ocupada per les tropes franquistes i els Falangistes es feren amb el poder municipal a través de la «Jefatura Local del Movimiento», que englobava diverses seccions. Els seus representants eren elegits des de Barcelona i la presidia l’alcalde de Terrassa. Però els qui manegaven la política local a l’ombra era la dreta de pre-guerra, és a dir el poder econòmic dels empresaris agrupats a l’Institut Industrial.
Franco passant revista al Raval / Valls fotògraf-AMAT
Tot just acabada la guerra l’Ajuntament fou dirigit per una gestora provisional amb Josep Homs fent les funcions l’alcalde durant un any. El 1940 era substituït per designació governativa per Joaquim Amat Llompart, industrial i cap comarcal de la Falange. Amat prenia el comandament com a cap de la Falange local en substitució de Martí Rosell que des de finals de gener ostentava aquest càrrec i que havia estat qui havia començat el procés d’institucionalització i consolidació del nou règim.
Primer monument als Caiguts 1939 / AMAT
Les primeres mesures del nou Ajuntament va ser el restabliment del serveis públics, desmantellats durant la fugida del republicans, la redistribució dels locals confiscats on s’instal·laren els nous organismes del règim i el control dels abastaments alimentaris de matèries primeres. Es van canviar els noms dels carrers i començà la depuració ideològica dels terrassencs. S’ordenà el retorn als llocs de treball i es restauraren el salaris vigents en el moment de començar la guerra.

Amb el govern autoritari de la Falange Espanyola es succeïren inevitables denúncies, seguides de detencions immediates i els corresponents consells de guerra, depuracions, presó, camps de concentració i ajusticiaments.
Oficina de la Secció Femenina / J. Altimira-AMAT
Tot d’un plegat, Terrassa era tota falangista. El nombre d’afiliacions era notable degut a la obligatorietat d’afiliar-se, principalment la joventut, no pas per un veritable interès dels terrassencs pel nacional-sindicalisme. Es repartien dues classes de carnets: el de militant i el d’adherit.
Eren constants les desfilades paramilitars i les manifestacions patriòtiques o les concentracions del Frente de Juventudes.
Desfilada al passeig el "Dia de la Liberación" / Carles Duran-AMAT
A la Falange terrassenca podien distingir-se diferents faccions. D’una banda estava formada per excombatents i membres de l’antiga dreta local, principalment de Renovació Espanyola, i per altra banda, d’un bon nombre de joves entusiastes amb la idea de la revolució nacional-sindicalista, molts d’ells de baixa extracció social.
Demostració Gimnàstica al camp del Terrassa/ Carles Duran -AMAT
Tot i així la Falange no va tenir a Terrassa la força que tindria a altres llocs de l’Estat. Funcionava perquè tenia una comesa política, però no va tenir base social, i era manipulada sense escrúpols per l’oligocràcia local, molt més pragmàtica que dogmàtica. Sense cap mena de tradició a la ciutat, la Falange era una mena d’empelt fet créixer per força. Si bé és cert que la Falange arribà a tenir un bon nombre d’afiliats, no és menys cert que molts s’hi adherien pels avantatges socials que comportava.

Davant l’empenta de l’Acció Catòlica per fer-se amb la joventut, la Falange va crear el Frente de Juventudes i en el seu cas l’OJE per fomentar l’esbarjo.

Al final de la Guerra Mundial el 1945 i amb el fascime derrotat, l’eufòria i la repressió ferotge minvà. L’Acció Catòlica entrà als òrgans de govern de l’Ajuntament. Des del primer moment acabada la guerra, l’Acció Catòlica a través dels seus centres d’ensenyament van contribuir en gran mesura a l’adoctrinament a la catequesis mentre els falangistes contribuien en la seva instrucció de la formació de l’esperit nacional.

Als anys 60, la Falange queda, poc a poc, reduïda al Frente de Juventudes, la Sección Femenina i generar l’estructura oficial del Movimiento.

Amb l’arribada de la democràcia els anys 70, la Falange desapareixia inexorablement del panorama terrassenc.

Fons consultades
GARRETA, Jordi. La represión  franquista (I): Les ejeciacions., Diario Terrassa, F.S., 15 set. 1990, p. 8 i 9
GARRETA, Jordi. La represión franquista (II): La Falange y la cultura. Diario Terrassa, F.S., 22 set. 1990, p. 9
GARRETA, Jordi. La iglesia i el franquismo. Diario Terrassa, F.S. 12 gen. 1991, p. 9
MARCET, Xavier. Qui ha manat a Terrassa?. Editorial Égara. Terrassa 1991
MARCET, Xavier. Franquisme i antifranquisme a Terrassa (1939-1979). Hiatòria de Terrassa. 1987


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada