Després d’un any
molt sec, de vuit mesos amb escasses o nul·les precipitacions, el 21 de febrer
de 1913 va ploure fort sobre la ciutat i es començaven a apaivagar els efectes
de la sequera, que ja preocupaven a la població i a les autoritats de l’època.
Però va ser en ple estiu, quan un fort temporal, caigut el 7 d’agost, va
provocar greus destrosses.
 |
| L'aiguat de 1913 / Fons Ragon-Amat |
A més de la inundació
de nombroses hortes situades entre Sant Pere i Can Bosch, arrasades pel
desbordament del torrent de Vallparadís, la força de l’aigua va fer que caigués
un gran mur del llit de la riera del Palau i s’esfondrés una volta situada
davant del Mercat de la Independència.
 |
| esfondrament d'la volta de la riera del Palau /Fons Ragon-Amat |
El què avui és un
gran parc central, l’aigua es va barrejar amb fang i pedres i a llocs com a
sota del pont de Sant Pere semblava ben bé un riu important, ocupant de part a
part, sobresortint les verdures aïllades per damunt de l’aigua, segons ens
explica el cronista terrassenc Baltasar Ragon en el seu llibre “Una cosa cada
dia”. El mateix autor relata que al castell, l’aigua va arrencar una paret
considerable de quatre pams de gruix. Els càlculs de l’època apuntaven que una
seixantena d’horts havien desaparegut.
Les aigües
descontrolades varen envair vàries cases de la Rambla d’Ègara, sobretot les
situades a la vorera esquerra, i van fer que els veïns temessin fins i tot per
la seva integritat física. Va ser necessària la presència de la Guàrdia Civil
per ajudar a les persones afectades.
La Comarca del
Vallès ens fa esment d’alguns dels episodis que es van viure: “… Quan el
caporal Domingo Regiga i el guàrdia José Campos se’n van adonar dels crits
esfereïdors que sortien de la casa situada al número 149 de la Rambla van anar
en auxili de les dones que hi vivien”.
La porta estava
tancada i no es podia obrir fàcilment. Per sort, després d’uns quants intents,
van aconseguir desfalcar-la i entrar a l’habitatge. Una de les dones, la més jove,
de 25 anys, havia patit un desmai i l’aigua ja li arribava fins als genolls.
Els guàrdies la van poder treure i després, junt amb altres veïns de la zona
se’n van anar a ajudar a d’altres persones que veien com l’aigua se’ls enduia
els mobles i d’altres objectes.
 |
| L'encaixament de la riera / Fona Baltasar Ragon-AMAT |
Potser seria bo
que recordéssim que quan la vila de Terrassa es va expandir a finals del segle
XIX va fer-ho cap a l’oest de la riera del Palau, i es va encaixonar aquesta
via d’aigua, amb murs des de la Rasa fins la carretera de Martorell, amb un
pont al Portal de Sant Roc. Però això fou insuficient i es va acordar acabar la
canalització amb la intenció de transformar la part alliberada en un bulevard o
rambla semblant a la de Barcelona. L’any 1903 es va inaugurar la coberta que
anava del Raval fins el Portal de Sant Roc.
Al carrer de Sant
Marià, l’aigua es va carregar una gran paret situada molt a prop de Baldrich i
una a tocar de l’Escola Pia (llavors Colegio de los Padres Escolapios) i del
carrer Sant Domènech. El mur feia poc que s’havia construït, després de les
obres d’eixamplament del carrer del Col•legi. Va tornar a faltar poc per la
tragèdia, però els pocs vianants que hi havia pel carrer passaven per altres
indrets de la ciutat. I també gràcies a l’hora, no hi havia nens que anessin ni
sortissin de l’escola.
Amb la caiguda de
la paret, l’aigua va entrar a casa de la veïna Rosa Ballber del carrer de Sant
Domènech, on van haver d’anar els cossos de seguretat de l’època i els bombers.
Qui es va salvar de miracle de patir un ensurt va ser un tal Lájara, tinent de
les forces de cavalleria, que estava arrambat al mur de l’Escola Pia just en el
moment que va caure.
 |
| Cobertura de la riera / Fons Ragon-AMAT |
La tromba va caure
a dos quarts de tres de la tarda i va durar més o menys un quart d’hora, però a
dos quarts de quatre va tornar a repetir amb força. A més de Terrassa, les
precipitacions van fer mal a Ullastrell, Matadepera i Viladecavalls, on la
calamarsada va acabar amb bona part dels ceps de les vinyes.
Al vespre va
tornar el que llavors va ser considerat un cicló, amb una forta descarregada
d’aigua. Les malifetes ocasionades pels
vents desbocats van ser importants. Tota la gent abonada a la companyia
d’electricitat es van quedar a les fosques. Els desperfectes a la xarxa van ser
tants que un dia més tard part de treballadors de les fàbriques egarenques van
haver de quedar-se a casa perquè a les seves indústries no retornava
l’electricitat.
A l’avinguda de
Jacquard, el vent es va endur pals elèctrics i a la carretera de Montcada, a
tocar del carrer de Topete, es va emportar quatre grans arbres de soca-rel.
L’edifici
industrial Ullés, Margarit i Comerma es va quedar sense una de les seves
parets, que va lesionar greument un treballador anomenat Farge. A la fàbrica
Matarí i Salallasera va caure també una façana i va quedar totalment enrunat el
nou taller de la fàbrica de tallar fusta Sanllehí. També va ensorrar-se una
casa nova situada a la Riera del Palau.
L’aigua de la
riera de Les Arenes baixava a tot drap però no va sortir de mare, llevat de les
malifetes al lloc d’unió amb la carretera de Rubí, per on no podien passar els
carruatges.
El desgavell va
ser generalitzat a tota la ciutat. Els bombers van tenir moltes hores de feina,
bàsicament per treure aigua de baixos i sòtans inundats. Murs caiguts, horts desapareguts,
xemeneies que van desplomar-se, balconades que es van despenjar… La situació va
arribar a ser caòtica.
Fonts
consultades:
La
Comarca del Vallès. 8 agost 1913
RAGON,
Baltasar. Una cosa cada dia. Imprenta Morral.
OLLER,
Joan manel; SUÄREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim. Fenòmens atmosfèrics a
Terrassa. Fundació Mina d’Aigües de Terrassa. 2011
TAPIOLAS, Judit i FIGUERAS, Pere. Terrassa 1901-1919. Arxiu Tobella.
Terrassa 1990
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada