Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís."
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 5 d’agost de 2017

Fonts de paret als carrers de Terrassa

Una de les modalitats de fonts urbanes són les adossades a la paret d’alguna façana o al peu d’un repartidor d’aigua. Moltes han desaparegut a conseqüència de les transformacions del paisatge urbà, del canvi d’antics immobles per nous edificis, però, sobretot, per la pèrdua de funcionalitat, quan l’aigua arribà a les aixetes de les cases.
Entre les que s’han perdut tenim una mostra a la font de la Font Vella cantonada amb el carrer del Passeig. La documentació que tenim avui ens diu que la van treure el 1943, curiosament, a petició de la seva propietària. Hom suposa que li devia fer més nosa que servei, perquè no hem d’oblidar que les fonts funcionen amb aigua, i que aquesta genera humitats. 

Font del carrer de Cervantes. Al carrer de Cervantes, a finals del segle XIX, hi havia una font abans d’arribar al carrer de Sant Leopold, a la dreta. Diu en Baltasar Ragon, al seu llibre ”Els Carrers de Terrassa a l’any 1900”, que a aquella zona, a l’estiu hi havia una munió de gent que s’esperava per omplir el càntir. Sembla ser que la seva aigua era molt fresca i atreia als ciutadans de l’època. És una de les moltes fonts itinerants, si considerem a aquestes, les que canvien d’ubicació. La del carrer de Cervantes, es va moure fins a un dels seus extrems.
Font del carrer de Sant Quirze / AMAT
Font del carrer de Sant Quirze. Passada la meitat del segle XIX s’havia inaugurat, per part de les autoritats locals i, com era previsible, amb una notable presència de públic, que veia com s’acostava a casa seva un servei públic més. Amb data 16 de desembre de l’any 1869 existeix un document que diu: “Habiendo crecido considerablemente la barriada de la parte de la calle de San Quirico, el Ayuntamiento en convenio con la Mina Pública de Aguas, instala una fuente en dicha calle”.
Font del Carrer Mas Adei / AMAT
Font del carrer del Mas Adei. Un antic veí del carrer de Mas Adei va tornar un dia als orígens i es va trobar amb la desagradable sorpresa que li mancava un element fonamental del paisatge. No hi havia aquella antiga font de paret de la seva infantesa. No és una història inventada, és real, i dóna mostres de com canvien les coses amb el pas dels anys. Va desaparèixer quan es varen fer unes reformes a la casa i a la mateixa façana. La font, si hagués mantingut la seva presència, hagués fet cent anys el 2003.
Malgrat tot, no és estrany que acabés per ésser eliminada. Com ens explica l’urbanista Josep Boix, els darrers temps de la seva existència estava ja abandonada, i no rajava. I el que possiblement és pitjor, no servia per a res, si exceptuem la seva funció decorativa. Ningú, cap veí, ja no la necessitava. Quedaven lluny els segles XIX i XX, quan els  nostres avantpassats anaven a cercar al carrer quelcom que no tenien a casa. L’aigua corrent encara era una utopia llunyana, encara que alguns privilegiats gaudien de pous als patis dels seus immobles.  

Font del carrer de Sant Valentí. L'Ajuntament, en sessió plenària, acordà la construcció d'una font al carrer de Sant Valentí, a la façana del número 137,  davant la reivindicació del veïnat. Salvador Carantela cedeix el terreny per la condonació de les aigües sobrants.
El repartidor d’aigües entre els carrers Pantà i Sant Llorenç és del febrer de l’any 1882, i el dia 29 de setembre de l’any 1883, l’Ajuntament va acordar posar-hi una font al mateix lloc, que fou renovada amb subhasta del 10 de febrer de l’any 1898 per Josep Comerma i Cia., que costà 312 pessetes. Aquesta font la varen treure quaranta anys després per a posar-la al costat del safareig públic del carrer del Pantà.
Font del carrer Watt / AMAT
Font del carrer de Watt. Adossada a la paret, se situa entre els carrers de Ramon Llull i de Marconi. Quan es va remodelar l'asfaltat de la via, l’any 1986, es volia eliminar, però la pressió del veïnat més proper va ser prou forta per a que els dirigents municipals escoltessin i es fessin enrere de les seves pretensions inicials. Salvada de l’enderroc, fa avui trenta anys, és de les poques que avui resten dempeus.

Font carrer del Pare Alegre cantonada Gasòmetre. Una de les fonts més populars de la zona Sud de la carretera de Montcada, avui barri del segle XX.
El nom del carrer del Gasòmetre prové de l’any 1863, perquè feia cantonada amb l’edifici de la Companyia del Gas (inaugurat l’any 1860). L’Ajuntament de Terrassa va acordar el dia 11 de gener de 1894, posar una font. Es situava a l’entrada del carrer, a mà esquerra. Va desaparèixer a mitjans dels anys 80.

Font del carrer de la Goleta. Si hem de fer cas d’en Baltasar Ragón, la font del carrer de la Goleta, es va construir als voltants de 1860. Ens diu el cronista ciutadà, que al febrer d’aquest any es va aixecar la casa número 3. I és en ella on es va col·locar aquesta font. Com a curiositat, el 7 de març de 1861, els veïns reclamaven un fanal, i en no ser atesos varen decidir posar-lo ells mateixos.

Font del passeig del Comte d’Egara. En Baltasar Ragón, ens va fer coneixedors d’una nota de mitjans del segle XIX, que diu: “Sr. D. Cayetano Roca, como depositario de los fondos de este común, se servirá usted pagar a D. Mariano Galí la cantidad de 2.740 reales vellón por la construcción de la Fuente del Paseo, frente a la casa de dicho Sr. Galí y en cumplimiento del mismo.- Tarrasa, 9 de julio de 1847.”
El dia 23 de febrer de l’any 1860, el terrassenc Magi Solà, demanà a l’Ajuntament fer desaparèixer la font central de l’extrem de la Font Vella. No deixa de sorprendre a un ciutadà del segle XXI, que un particular tingués tan poder per què l’Ajuntament acceptés la seva demanda. Perquè cap a 1850, la xifra de 2.740 reals de velló era certament una quantitat de diners molt respectable.

Font del carrer del Gall (després Carretera de Montcada). El nom del carrer del Gall és d’origen popular i prové de l’any 1876, i d’un terrassenc anomenat Miquel Capella que tenia per sobrenom el d’aquest animal.
Allà es va fer construir 6 cases en una zona plena d’oliveres i de vinyes. L’any 1900 el primer immoble del carrer portava el número 380, i als seus peus s’hi va construir una font.

Font del carrer de Sant Leopold. En Baltasar Ragon, ens menciona aquesta font, i ens remet inicialment al 15 d’abril de 1918. En aquell moment es fa la subhasta de la xarxa del clavegueram, i just 16 mesos després –agost de 1919- es col·loca una font a l’extrem esquerra del carrer de Sant Leopold.
Les cròniques de l’època, li atribueixen una quantitat d’aigua abundant, que brollava dels seus brocs.

Font del carrer de Sant Domènec. A l’entrada del carrer de Sant Domènec, hi havia una font. Al 1864, l’Ajuntament va prendre l’acord de treure-la i traslladar-la al carrer de Sant Genís.

Font del carrer de Sant Francesc. L’Ajuntament de Terrassa, va acordar el 4 d’octubre de 1877, posar una font a la cantonada dels carrers del Viveret i de Sant Francesc, que començava passada l’entrada del carrer de Sant Genís (El Rasot).
Per situar-nos, l’any 1864, l’Ajuntament decideix treure un font pública situada al carrer de Sant Domènec, molt prop del carrer de la Rutlla, i situar-la al Rasot (carrer de Sant Genís). Això provoca un rebuig per part dels veïns. I 13 anys més tard, el mateix Ajuntament decideix instal·lar-hi una altre font uns 300 metres més avall de la  del carrer de Sant Domènec, a 150 metres de la del Rasot.

Font del carrer de Galileu. D’aquesta font de la qual no es disposen gaire dades, estava situada al Carrer de Galileu, entre els Carrers de Watt, i de l’Infant Martí. Va desaparèixer a mitjans dels anys 80 del segle XX.

Fonts de xarrup
Entre les imatges que amb el pas dels anys han desaparegut dels espais públics hi ha les fonts que hem anomenat de xarrup, per la forma en que hom havia de veure l’aigua. Funcionaven apretant un botó, situat a la part de dalt o a la de baix, i en funció del tipus, s’apretava amb el peu o amb la ma. Les hem batejat amb el nom xarrup perquè l’aigua brollava cap amunt, i és el so que feia la gent a l’empassar-se-la. D’aquelles fonts en queden però, exemples, a molts patis d’escoles i, en certa forma, als hospitals, on hi ha instal·lacions similars a molts passadissos de planta per a permetre que malalts i visitants no tinguin la gola seca.
Primera font de Xarrup al Passeig / Baltasar Ragon-AMAT
Potser una de les més famoses de Terrassa i de les més conegudes era la que estava al Passeig del Comte d’Ègara, que després es va traslladar a una cantonada, a la placeta propera al pont, on avui hi ha l’entrada a les urgències de Mútua. Era molt utilitzada, per a veure i per a jugar. En realitat per a mullar als companys i fins i tot a la gent que passava
Placeta dedicada al Dr. Fleming. A l'esquerra la font de Xarrup / Fotos Francino-AMAT

Fonts Consultades
OLLER, Manuel; SUÁREZ, Francesc J; VERDAGUER, Joaquim. Serveis d'Aigua a Terrassa. Fundació Privada Aigües de Terrassa. 2007


1 comentari: