Una de les modalitats de fonts urbanes són
les adossades a la paret d’alguna façana o al peu d’un repartidor d’aigua.
Moltes han desaparegut a conseqüència de les transformacions del paisatge urbà,
del canvi d’antics immobles per nous edificis, però, sobretot, per la pèrdua de
funcionalitat, quan l’aigua arribà a les aixetes de les cases.
Entre les que s’han perdut tenim una mostra
a la font de la Font Vella cantonada amb el carrer del Passeig. La documentació
que tenim avui ens diu que la van treure el 1943, curiosament, a petició de la
seva propietària. Hom suposa que li devia fer més nosa que servei, perquè no hem
d’oblidar que les fonts funcionen amb aigua, i que aquesta genera
humitats.
Font del carrer de Cervantes. Al carrer de Cervantes, a finals del segle XIX, hi havia una font abans
d’arribar al carrer de Sant Leopold, a la dreta. Diu en Baltasar Ragon, al seu
llibre ”Els Carrers de Terrassa a l’any
1900”, que a aquella zona, a l’estiu hi havia una munió de gent que
s’esperava per omplir el càntir. Sembla ser que la seva aigua era molt fresca i
atreia als ciutadans de l’època. És una de les moltes fonts itinerants, si considerem a aquestes, les que
canvien d’ubicació. La del carrer de Cervantes, es va moure fins a un dels seus
extrems.
 |
| Font del carrer de Sant Quirze / AMAT |
 |
| Font del Carrer Mas Adei / AMAT |
Font del carrer del Mas Adei. Un antic veí del carrer de Mas Adei va tornar un dia als orígens i es va trobar amb la desagradable sorpresa que li mancava un element fonamental del paisatge. No hi havia aquella antiga font de paret de la seva infantesa. No és una història inventada, és real, i dóna mostres de com canvien les coses amb el pas dels anys. Va desaparèixer quan es varen fer unes reformes a la casa i a la mateixa façana. La font, si hagués mantingut la seva presència, hagués fet cent anys el 2003.
Malgrat tot, no és estrany que acabés per
ésser eliminada. Com ens explica l’urbanista Josep Boix, els darrers temps de
la seva existència estava ja abandonada, i no rajava. I el que possiblement és
pitjor, no servia per a res, si exceptuem la seva funció decorativa. Ningú, cap
veí, ja no la necessitava. Quedaven lluny els segles XIX i XX, quan els nostres avantpassats anaven a cercar al
carrer quelcom que no tenien a casa. L’aigua corrent encara era una utopia
llunyana, encara que alguns privilegiats gaudien de pous als patis dels seus
immobles.
Font del carrer de Sant Valentí. L'Ajuntament, en sessió plenària, acordà la construcció d'una font al
carrer de Sant Valentí, a la façana del número 137, davant la reivindicació del veïnat. Salvador
Carantela cedeix el terreny per la condonació de les aigües sobrants.
El repartidor d’aigües entre els carrers
Pantà i Sant Llorenç és del febrer de l’any 1882, i el dia 29 de setembre de
l’any 1883, l’Ajuntament va acordar posar-hi una font al mateix lloc, que fou
renovada amb subhasta del 10 de febrer de l’any 1898 per Josep Comerma i Cia.,
que costà 312 pessetes. Aquesta font la varen treure quaranta anys després per
a posar-la al costat del safareig públic del carrer del Pantà.
 |
| Font del carrer Watt / AMAT |
Font carrer del Pare Alegre cantonada Gasòmetre. Una de les fonts més populars de la zona Sud de la carretera de Montcada, avui barri del segle XX.
El nom del carrer del Gasòmetre prové de
l’any 1863, perquè feia cantonada amb l’edifici de la Companyia del Gas
(inaugurat l’any 1860). L’Ajuntament de Terrassa va acordar el dia 11 de gener
de 1894, posar una font. Es situava a l’entrada del carrer, a mà esquerra. Va
desaparèixer a mitjans dels anys 80.
Font del carrer de la Goleta. Si hem de fer cas d’en Baltasar Ragón, la font del carrer de la Goleta, es va construir als voltants de 1860. Ens diu el cronista ciutadà, que al febrer d’aquest any es va aixecar la casa número 3. I és en ella on es va col·locar aquesta font. Com a curiositat, el 7 de març de 1861, els veïns reclamaven un fanal, i en no ser atesos varen decidir posar-lo ells mateixos.
Font del passeig del Comte d’Egara. En Baltasar Ragón, ens va fer coneixedors d’una nota de mitjans del
segle XIX, que diu: “Sr. D. Cayetano Roca, como depositario de los fondos de
este común, se servirá usted pagar a D. Mariano Galí la cantidad de 2.740
reales vellón por la construcción de la Fuente del Paseo, frente a la casa de
dicho Sr. Galí y en cumplimiento del mismo.- Tarrasa, 9 de julio de 1847.”
El dia 23 de febrer de l’any 1860, el
terrassenc Magi Solà, demanà a l’Ajuntament fer desaparèixer la font central de
l’extrem de la Font Vella. No deixa de sorprendre a un ciutadà del segle XXI,
que un particular tingués tan poder per què l’Ajuntament acceptés la seva
demanda. Perquè cap a 1850, la xifra de 2.740 reals de velló era certament una
quantitat de diners molt respectable.
Font del carrer del Gall (després Carretera de Montcada). El nom del carrer del Gall és d’origen popular i prové de l’any 1876, i d’un terrassenc anomenat Miquel Capella que tenia per sobrenom el d’aquest animal.
Allà es va fer construir 6 cases en una zona
plena d’oliveres i de vinyes. L’any 1900 el primer immoble del carrer portava
el número 380, i als seus peus s’hi va construir una font.
Font del carrer de Sant Leopold. En Baltasar Ragon, ens menciona aquesta font, i ens remet inicialment
al 15 d’abril de 1918. En aquell moment es fa la subhasta de la xarxa del
clavegueram, i just 16 mesos després –agost de 1919- es col·loca una font a
l’extrem esquerra del carrer de Sant Leopold.
Les cròniques de
l’època, li atribueixen una quantitat d’aigua abundant, que brollava dels seus
brocs.
Font del carrer de Sant Domènec. A l’entrada del carrer de Sant Domènec, hi havia una font. Al 1864, l’Ajuntament va prendre l’acord de treure-la i traslladar-la al carrer de Sant Genís.
Font del carrer de Sant Francesc. L’Ajuntament de Terrassa, va acordar el 4 d’octubre de 1877, posar una font a la cantonada dels carrers del Viveret i de Sant Francesc, que començava passada l’entrada del carrer de Sant Genís (El Rasot).
Per situar-nos, l’any 1864, l’Ajuntament
decideix treure un font pública situada al carrer de Sant Domènec, molt prop
del carrer de la Rutlla, i situar-la al Rasot (carrer de Sant Genís). Això
provoca un rebuig per part dels veïns. I 13 anys més tard, el mateix Ajuntament
decideix instal·lar-hi una altre font uns 300 metres més avall de la del carrer de Sant Domènec, a 150 metres de
la del Rasot.
Font del carrer de Galileu. D’aquesta font de la qual no es disposen gaire dades, estava situada al Carrer de Galileu, entre els Carrers de Watt, i de l’Infant Martí. Va desaparèixer a mitjans dels anys 80 del segle XX.
Fonts de xarrup
Entre les imatges que
amb el pas dels anys han desaparegut dels espais públics hi ha les fonts que
hem anomenat de xarrup, per la forma en que hom havia de veure l’aigua.
Funcionaven apretant un botó, situat a la part de dalt o a la de baix, i en
funció del tipus, s’apretava amb el peu o amb la ma. Les hem batejat amb el nom
xarrup perquè l’aigua brollava cap amunt, i és el so que feia la gent a
l’empassar-se-la. D’aquelles fonts en queden però, exemples, a molts patis
d’escoles i, en certa forma, als hospitals, on hi ha instal·lacions similars a
molts passadissos de planta per a permetre que malalts i visitants no tinguin
la gola seca.
 |
| Primera font de Xarrup al Passeig / Baltasar Ragon-AMAT |
 |
| Placeta dedicada al Dr. Fleming. A l'esquerra la font de Xarrup / Fotos Francino-AMAT |
Fonts Consultades
OLLER, Manuel; SUÁREZ, Francesc J; VERDAGUER, Joaquim. Serveis d'Aigua a Terrassa. Fundació Privada Aigües de Terrassa. 2007
Veure, de mirar ?
ResponElimina... o beure algun líquid ?
Hola Joaquim.La font del carrer Watt , la meva família em va comentar que va ser una font municipalitzada el 1936 aprox . Si vols més info et puc explicar.
ResponEliminaSalutacions